Essència

En filosofia, la essència d'una cosa és allò invariable i permanent que constituïx el seu naturalea. Preguntar qué és un ent qualsevol equival a preguntar per la seua essència.

Etimologia

La paraula essència ve del llatí essentia, que és un calc del grec οὐσία (ousía). Οὐσία és un sustantiu verbal derivat del verp εἶναι (eïnai), el qual significa «ser». De la mateixa manera, essentia deriva del verp llatí esse, que també significa «ser».

Significats

Essentia en la filosofia tradicional s'ha interpretat com substància, en un doble sentit:

• Substància primera és l'individu que mostra que és: que existix i mostra el seu existència.
• Substància segona és la classe llògica que enuncia per mig d'un discurs lo que és: l'atribut de la substància primera que mostra el seu identitat permanent.

Lo que introduïx les següents correlació:

	QUE ÉS; QUE EXISTIX	LO QUE ÉS; QUE TÉ ENTITAT
Realitat	Com a Substància primera	Com a Essència (substància segona)
Discurs	Designació de l'entitat de l'individu que és el subjecte llògic del discurs. (Nom propi o demostrativo)	Predicats que definixen l'identitat llògica i propietats com a espècie o classe natural; predicats aplicables tant a l'individu com a la classe natural com a gènero, espècie o conjunt d'individus. (Nom comú, qualitats definitorias o notes que permeten reconéixer la cosa)

En llògica de primer orde el discurs és respecte al coneiximent dels fets d'experiència per mig de la designació dels individus coneguts.

En llògica de segon orde el discurs és respecte al coneiximent de lo real com realitat, és dir el discurs científic que considera com objecte del seu estudi l'essència o propietat, o conjunt de propietats que definix una classe natural.

En la filosofia tradicional l'essència ha segut considerada com la pròpia i indisoluble identitat de les coses front a l'apariència fenoménica de l'experiència, lo que situava a l'eixe ncia en una realitat metafísica.

Actualment, no es considera la metafísica dins de l'àmbit de la ciència. Lo real de les essències devé solament objecte d'especulació, com a tendència a l'esencialismo. Aixina que definim:

L'essència és la propietat, o conjunt de propietats, que constituïxen a una classe natural o a un individu.

La ciència considera les propietats que es manifesten en l'experiència o experiència possible, com predicats d'un conjunt d'individus que tenen dita propietat en comuna; és dir una classe llògica. D'esta manera l'objecte d'estudi adquirix una dimensió universal referida a un univers de possibilitats en el món, sent el subjecte gramatical del seu discurs la propietat, o conjunt de propietats que pretén significar, de forma directa o de forma derivada, una classe natural.

Els essències estructuren una llínea dins de l'univers possible.

Cada ciència per això distinguix el seu objecte material i el seu objecte formal. L'alvanç teòric, la reflexió sobre lo general com model, exigix la comprovació en lo concret i material en l'experiment o en les inferència materials que puguen deduir-se de la teoria.

L'essència en la filosofia de l'antiguetat clàssica

Artícul principal → Platón.

Substància, predicats, categories i predicables

Artícul principal → Substància.

Platón va considerar la "essència" segons el segon sentit senyalat en l'introducció, com ίδέα (idea) o forma eterna i immutable de les coses materials i sensibles en un sentit metafísic, realiste i transcendent.

Considera les idees com a essències separades, verdadera realitat que és. Les idees són models de les coses materials i estes únicament són per participació i no constituïxen verdader ser.

El verdader introductor de l'essència en la doble dimensió senyalada anteriorment és Aristòtil.

Aristòtil utilisa dos expressions per al concepte d'essència: ούσία (Cat., 5, 2 a 11 i ss.) i τό τί ἧν εἴναι (Met., Z 7, 1032b 1-2)

Per un atre costat diu:

Al significar lo que algo es, se significa ora la sustancia, ora la cualidad, ora una de las demás categorías. Cuando en presencia de un hombre se dice que lo que hay delante es un hombre o un animal, se indica lo que es, y se significa una sustancia. Pero cuando ante un color blanco se dice que es blanco o es un color se indica que se trata de una cualidad... Y lo mismo sucede con las demás categorías: para cada una de las nociones señaladas, si se afirma género se expresa la esencia. Por el contrario cuando se afirma algo sobre otra cosa que la cosa misma portadora de la afirmación, no se expresa la esencia sino la cantidad o la cualidad o una de las demás categorías.

Aristòtil, Top., I, 9, 103b 27 y ss.

Lo que se sol interpretar de la següent forma:

• ούσία: substància primera, lo que realment existix, lo real, allò que únicament pot realisar la funció de subjecte.
• τό τί ἧν εἴναι: traduït al llatí com “quod quid erat esse”; en espanyol: “lo que era abans d'haver segut” i que, conceptualment, en llatí és la “quiddidad” i en castellà el qué: resposta conceptual a la pregunta fonamental ¿qué és açò?. I el sentit del qual es determina en el text anteriorment citat, és dir lo que es significa per mig de predicats.

Aristòtil, a diferència de Platón, part del fet de l'existència de la substància primera (ούσία), que és la s ustancia pròpiament dita.

Mentres la substància primera (subjecte de tots els seus predicats) permaneix en l'existència a través dels canvis (com a desenroll de la seua forma substancial) permaneix el seu identitat com substància segona (els seus predicats essencials, la seua essència).

Esta identitat són predicats que estan indefectiblemente units a la substància primera en el seu devindre existencial. I són:

• el gènero
• la diferencia específica
• la propietat

que constituïxen per això la definició de lo que un individu és.

Aristòtil considera el όρος o definició com κατηγορούμενα; un dels predicables que ho definix com predicat convertible en el subjecte de forma essencial.

ANTONIO = Substància primera. No pot ser més que subjecte de predicats i mai predicat d'una atra cosa. A falta de nom propi és "açò". ¿Qué és "açò"-ANTONIO? = ANTONIO és un humà. Humà = predicat que significa l'espècie i és l'ESSÈNCIA D'ANTONIO que li constituïx com a humà. ¿Qué és un humà? = Animal (gènero) + racional (diferència específica). La definició per predicats essencials.<br />* També pot definir-se per la propietat, ya que és un predicat que pot reciprocicarse en la substància. Humà = animal que riu; puix la rialla és una propietat exclusiva de l'humà.

Pero el fet de considerar l'essència com predicat genera un cert problema d'interpretació:

• Els predicats essencials no individualisen la predicació, sino que expressen lo essencial d'un gènero o espècie. Si afirme: “Antonio és un humà”, eixa mateixa afirmació la puc fer de Pedro, Juan o María.
• Els predicats no essencials, com accidents, s'apliquen a un subjecte conegut com individu en l'experiència canviant. Si afirme: “Antonio està gros” predique alguna cosa que pertany solament a Antonio mentres dure dita situació, ya que és un predicat accidental.

D'ací que el sentit del concepte d'essència depén a voltes de la predominancia en un o un atre aspecte de la doble dimensió senyalada en el concepte. Si posem l'accent en lo que és com a essència, posem accent en la comprensió llògica, en el perill de fer lo universal, el concepte, com si fora alguna cosa real, en valor metafísic.

Si posem l'accent en l'individu existent coneixem les propietats sensibles en les que es manifesta l'individu com a apariència; pero sempre queda en l'aire el fonament que ho constituïx com gènero i espècie, ya que no són propietats sensibles.

Per a Aristòtil tal problema no existix posat que l'enteniment agent és intuïtiu de l'essència a partir d'un procés d'abstracció llògica i el concepte pot ser expressat en térmens per mig de l'ús d'una llengua.

L'essència en l'Edat Mija

La tradició neoplatónica del cristianisme va subrallar el sentit platònic primitiu, puix les essències es constituïen com idees subsistentes en la ment divina principis de la Creació conforme al pla de la seua Divina Providència, mantenint d'esta manera el seu sentit metafísic.

Pero en Llatí ούσία es va traduir per mig del terme hipóstasis com a substància primera. I la substància segona es va traduir com essentia derivant-la de l'infinitiu del verp esse que també té el sentit d'existir. Aixina Sant Agustín, De Trin., V ii, 3 : Essència es diu d'allò que és ser (ab eo quod est esse dicta est essentia). Lo mateix que sapientia que prové de sapere i scientia de scire.

Per mig d'esta traducció es pot confondre llavors el ser, ESSE (de la substància primera) i el ESSE (de la substància segona) com provenint abdós sentits del mateix principi.

D'esta manera els cristians en considerar a Deu principi absolut:

• En el fet de l'existir (creació del no res)
• En la constitució del contingut com a forma de l'essència

correspon a Deu tot el fonament d'un i un atre sentit com Ser que És; ideal que fonamenta la creència en el Deu Creador cristià .

Boecio, en el seu intent de recuperar el pensament d'Aristòtil i sintetisar-ho en la tradició platònica cristiana, considerarà l'essència com a forma i com natura. Forma en quant pot ser objecte de l'enteniment i per tant objecte de definició. Natura en quant constituïx en ser com a principi causal de la creació. Lo que da origen a la problemática posterior sobre la esencia en los siglos siguientes.

Ser possible (ser d'essència)- Acte de ser (existència)

La reintroducción del pensament d'Aristòtil en occident a través dels àraps, sigle XI, obri noves perspectives i planteja diversos problemes:

Artícul principal → Problema dels universals.

L'utilisació del terme essència, a partir de l'infinitiu llatí “esse”, tal com va introduir Sant Agustín, suscita diversos problemes en aplicar dit concepte a Deu. Puix Deu no pot considerar-se com una cosa més i no obstant és més existent que totes les demés coses. Açò adquirix especial rellevància en recuperar el pensament aristotèlic a partir del sigle XI.

Per a alguns medievals, junt en el esse infinit perfecte de l'idea del Ser platònic, existir és davant tot el esse, entés com a “actualitat”, subsistens, . En Deu es mesclen els dos sentits en un sol i únic terme llingüístic.

El problema de l'essència no és simple. Els escolàstics la varen tractar en molt detall, puix varen considerar l'essència en tres modos possibles: en la cosa, en el concepte i en sí mateixa valorant-se d'una o una atra forma segons se subrallara un aspecte o un atre de la qüestió.

• Avicena va considerar que l'existència (esse) era un accident de l'essència (quidditas) per als sers creats. L'existència remet llavors a una essència possible, a diferència de l'essència necessària que és Deu.
• San Anselmo va construir el famós argument ontològic que tanta influència ha tingut en el racionalisme considerant que en Deu l'essència inclou l'existència com una propietat més, una perfecció.
• Averroes va considerar que no hi havia distinció alguna entre essència i existència.

Deu i la Creació en la Filosofia cristiana

• Alejandro de Hales no va admetre una distinció real entre essència i existència sino únicament una distinció de raó.
• Enrique de Gante va considerar una distinció intencional.

Serà Sant Tomás qui aplicant un esquema analògic a l'aristotèlic de potència-acte, sintetisarà la qüestió en la distinció real entre ser d'essència i ser d'existència, rebujant l'argument ontològic de Sant Anselmo.

Per a Sant Tomás la distinció real entre essència i existència en els ents creats no significa que l'existència siga un mer accident de l'essència. L'existència pot procedir d'una causa eficient transcendent a l'essència (Deu Creador, en qui essència i existència coincidixen) i no ser un “agregat” o accident de l'essència, sino un acte de l'essència a partir de el seu ser en potència com possible.

Tal es el sentido de la “creación” del mundo a partir de las esencias como ideas divinas (Divina Providencia) y de las existencias como sustancias individuales en el mundo sensible y material como movimiento por la acción de las causas. Lo que hace posible argumentar la existencia de Dios a partir de la existencia de las criaturas, como IPSUM ESSE SUBSISTENS.

Tal és l'encert de la síntesis tomista entre la tradició neoplatónica cristiana i el aristotelismo incorporat a la filosofia occidental a partir del sigle XIII.

Els universals i lo individual

Artícul principal → Duns Scoto.

Artícul principal → Individu.

Un nou enfocament apareix en esta problemàtica en el pensament de Duns Scoto i el pensament de l'orde franciscana en oposició al tomisme dels dominicos. El problema de la individuación.

Per a Duns Scoto lo individual és una entitat positiva, i per tant ha de tindre una haecceitas, com alguna cosa essencial, que ho constituïxca com individu sobre lo universal de l'espècie. Puix el coneiximent perfecte és el coneiximent de lo individual.

En això s'inicia un procés de valoració del coneiximent singular, i per tant de l'experiència, que va a tindre enorme importància en l'evolució del pensament cap a l'Edat Moderna, en posar en qüestió la supervaloración de lo universal de tota la tradició platònic-aristotèlica renovada en el tomisme.

Lo universal, que es predica de tots els individus que tenen en sí la mateixa forma, es predica de cada u dels sers que pertanyen al mateix gènero i espècie o tenen la mateixa forma accidental, lo que s'expressa per mig dels universals.

El juí aristotèlic, i la filosofia tradicional aixina ho entenia, és verdader perque manifesta lo que «és» el subjecte en la seua verdadera realitat per mig de la predicació de l'universal com a concepte llògic. Per això el juí és categòric, i els raonaments, baixe la forma de el silogisme, és un raonament categòric.

Pero en l'Universitat de París, es farà problema de concedir als conceptes un grau de realitat. Els nominalistas consideraran que els conceptes no són més que noms que designen les coses, ya que el coneiximent és davant tot del singular, de lo que es dona en l'experiència.

Problema de l'oposició: Lo universal (concepte-essència) front a lo particular (individu-existència).

El pare Suárez, ya en el sigle XVI, examina en detall el problema de l'essència:

• Considera que l'existència no pot ser distinta de l'essència perque tindríem un modo de ser en la cosa (com esen

cia) que no li pertany per la seua pròpia naturalea.

• Si de lo que es tracta és de la diferència entre el fet de ser ent possible com a essència i ser actual existent, llavors la distinció pot ser real.
• Pero com, de fet, es tracta d'una essència i una existència actuals conjuntament com substància primera existent individual, la distinció no pot ser real sino de raó. Distinctio rationis cum fonamente in re, fòrmula en la que ha passat a la doctrina tradicional escolàstica.

L'essència en la filosofia de l'Edat Moderna

Artícul principal → Racionalisme.

Artícul principal → Empirisme.

En Descartes la reflexió filosòfica devé sobre plantejaments completament diferents.

En la filosofia tradicional l'orige i fonament es busca en “el “objecte de coneiximent”, i el fonament es troba en lo real, designat com “ser” i comprés com “realitat”. Ara l'orige i fonament de la reflexió és la reflexió mateixa en la consciència, el pensament.

Ara l'objecte:

• Es concep com realitat a partir del propi pensament
• Com a substància es comprén d'igual forma que en la filosofia tradicional; pero la seua realitat és considerada, en principi, com a mer objecte d'experiència subjectiva.

D'esta manera la substància, com a substància primera, és concebuda de dos modos:

• Racionalistes:. Com a idea el concepte de la qual és: “Allò que no necessita d'una atra cosa per a existir”.
• Empirista. Com a idea el concepte de la qual és: “Idea q

ue resulta de l'associació d'atres idees simples com predicats d'ella”.

I l'essència, com a substància segona és concebuda com possibilitat d'existir, de tres formes diferents:

1.- Com a possibilitat intrínseca, en el cas del qual:

1.1. o be la possibilitat d'existència es realisa per mig d'un principi de raó suficient en un món de composibilidad basat en l'identitat de les substàncies.

Decir que ciertas esencias tienen una inclinación a existir y otras no, es decir algo sin razón, pues la existencia parece estar universalmente relacionada con cada esencia del mismo modo.

Leibniz.

1.2. o be és una possibilitat intrínseca i necessària d'una i única realitat d'identitat d'existència i essència. Per això l'orde i conexió de les idees es correspon en l'orde i conexió de les coses. Deu és sive Deus sive Natura, perque no hi ha més que una i única substància existent, conforme a la noció de substància establida per Descartes.

Pertenece a la esencia de alguna cosa aquello que, siendo dado, pone necesariamente la cosa y que, no siendo dado, la destruye necesariamente, o aquello sin lo cual la cosa no puede ser ni ser concebida

Spinoza, Eth. II, def. ii.

2.- Com a possibilitat extrínseca: Mera associació de predicats coneguts en l'experiència i units en una idea complexa segons unes determinades lleis objectives (humanes) d'associació, o Psicologismo que, per mig de l'hàbit i la costum, les unim com a substàncies. Locke, Hume. En realitat lo que s'entén com a substància no és més que un nom de llenguage, Hobbes.

El món és una màquina que és rig per lleis necessàries i mecàniques

Substància i atributs i modos

Artícul principal → Llògica de Port Royal.

Artícul principal → Atribut (filosofia).

Artícul principal → Accident (filosofia).

En l'Edat Moderna puix es considera una distinció:

• Esencia nominal: expresión que predica algo de algo.
• Esencia real: verdadera realidad intrínseca (cognosicible o incognoscible) de una cosa.

Pero de hecho la esencia real sólo es enunciable por medio de la primera. Por ello la lógica de Port Royal hará una distinción entre atributos y modos en cuanto a los predicados.

En el dominio del conocimiento, esta distinción significa que la esencia es la condición de posibilidad de la definición y del concepto, pues lo que es una cosa es para ella necesario e idéntico a sí mismo.

Per als racionalistes la necessitat és l'objecte del discurs científic, perque l'objecte de la ciència és l'essència que identifica.

Per als empirista la substància i l'essència no és sino una idea complexa per associació en el sentit d'essència nominal. No és possible un coneiximent universal i necessari.

Categories i Esquemes i Principis

Artícul principal → Kant.

L'intent de síntesis kantiana entre racionalisme i empirisme acaba sent un llímit per al coneiximent, que queda d'esta forma restringit a l'àmbit de lo fenoménico. Lo real. com noúmeno, solament pot ser pensat, no conegut.

Les categories per a que puguen ser aplicades a l'objecte com a coneiximent en quant tal, necessiten d'una síntesis entre les senyes de l'experiència sensible i alguna cosa que siga homogéneu en la pròpia categoria. Tal funció és realisada per mig dels esquematismos i els principis de l'enteniment.

Llamaremos a esa condición formal y pura de la sensibilidad, a la que se halla restringido el uso de los conceptos del entendimiento, esquema de esos conceptos y denominaremos esquematismo del entendimiento puro al procedimiento seguido por el entendimiento con tales esquemas.

Kant. op. cit. pp. 183-184

Tals esquematismos fan possible la consideració de l'objecte com:

Esquema	Objecte com
De la cantitat	Número
De la realitat	Quàntum
De la substància	Substratum
De la causa	Successió de lo divers
De la comunitat	Interacció entre substàncies
De la possibilitat	Determinació d'alguna cosa en el temps
De la realitat	Existència en un temps determinat
De la necessitat	Existència en tot temps d'un objecte

La tabla de las categorías nos lleva con la mayor naturalidad a la tabla de los principios, ya que ésta no es otra cosa que las reglas del uso objetivo de aquéllas.

Kant. op. cit. p.198

Per a que siga possible l'experiència i siga possible l'expressió de la múltiple diversitat de l'experiència sensible en un juí sintètic a priori, l'enteniment posseïx uns principis a priori de la possibilitat de l'experiència:

• Analogia de l'experiència:
  • Permanència de la substància a través del canvie
  • Llei de causa-efecte reguladora del canvie
  • Acció recíproca en la simultaneidad de les substàncies

Lo que permet el coneiximent de l'objecte com a subjecte permanent dels seus predicats i les seues relacions en lo demés com susta ncia, si ben esta únicament troba la seua referència en els llímits de l'experiència possible segons

• Els postulats del pensar empíric:
  • Lo que concorda en les condicions formals de l'experiència és POSSIBLE
  • Lo que està en interdependencia en les condicions materials de l'experiència és REAL
  • Lo determinat per les condicions universals de l'experiència és NECESSARI

En última instància la substància com a objecte i la seua essència com a concepte i la seua expressió de predicats en juïns, queda reduïda a la síntesis del contingut material de les intuïcions sensibles de l'experiència, elaborada per l'enteniment conforme a les seues intuïcions pures d'espai i temps, el seu esquematismos i l'aplicació dels seus conceptes purs o categories conforme als seus propis principis.

Moment de l'Absolut

Artícul principal → Idealisme.

El pensament kantiano és una frustrada síntesis entre el racionalisme i l'empirisme que deixa fòra del coneiximent lo real; no és possible la metafísica.

La ούσία com a substància, i τό τί ἧν εἴναι com a essència, que han omplit el pensament tradicional com objecte del coneiximent de lo real, és ara únicament “realitat coneguda, o pensada”, pero la seua relació en lo real queda fòra de l'àmbit del coneiximent i reservada únicament a l'àmbit de l'especulació com postulat de la Raó, com noúmeno.

Kant ve a consolidar la ruptura entre l'orde físic de la naturalea sensible i l'orde de l'ànima, de l'esperit, com autoconciencia que representa el pensament modern de Descartes i el triumfo de la Física com ciència.

L'Univers com a procés

L'escissió Naturalea-Esperit, entés este últim com a auto-consciencia, com a capacitat de “ser para sí”, (que es manifesta en la raïl indubtable del pensament cartesià: “pens, despuix existixc”), establix sense dubte alguna la primacia de l'esperit en els diversos idealisme.

Hegel porta a terme l'ingent tasca de mostrar una síntesis entre l'oposició naturalea-esperit; subjecte-objecte; yo (consciència)-món; experiència-ciència; necessitat-lliberteu.

Superació de totes les oposicions en l'unitat de l'Absolut. Absolut que és Naturalea-i-Esperit, una unitat a on es manifesta la Veritat Absoluta com a Sistema.

I en el sistema l'essència ocupa una funció capital: L'essència és la veritat del ser.

L'essència no consistix en alguna cosa negatiu (que no-és pero és possible, és dir com alguna cosa exterior en ser), sino com lo que fa possible el moviment propi, infinit, del ser. L'essència és el lloc intermig entre el ser i el concepte.

La mediació del Ser i el concepte com a veritat i resultat és l'essència. L'essència, a la seua volta, dialécticamente, es desenrolla en tres fases:

• Aparece en sí como reflexión y es esencia simple en sí, como determinación del ser.
• Como esencia que emerge a la existencia, como ser posible.
• Esencia que forma unidad con su aparición, como realidad.

En este momento la esencia, dice Hegel, antes de pasar al concepto, es realidad, como actualidad.

Según lo consideraremos más adelante, la verdadera conclusión, que procede de un ser finito y accidental hacia una esencia absolutamente necesaria, no consiste en concluir en este ser absolutamente necesario, partiendo de un ser finito y accidental como de un ser que se halle en la base y permanezca allí, sino que (lo que se halla también directamente en la accidentalidad) consiste en concluir en este absolutamente necesario partiendo de un ser solamente caduco, que se contradice en sí mismo... /... En l'acostumada manera de silogizar, el ser de lo finito apareix com el fonament de lo absolut; pel fet de que existix un finito, existix lo absolut. No obstant, la veritat és esta: que precisament perque lo finito és l'oposició que es contradiu en sí mateixa, és dir, perque ell no existix per açò lo absolut existix. En el primer sentit la conclusió del silogisme sona aixina: el ser de lo finito és el ser de lo absolut; pero en este segon sentit sona aixina: el no-ser de lo finito i s el ser de lo absolut.

Hegel. La ciència de la llògica. Trad.de A. i R. Mondolfo, Buenos Aires. Solar, 1969, p. 72-77. Citat per Clemente Fernández. Els filòsofs moderns. II. 1970. Madrit. BAC

Ontologismo

Una nova fundamentación de les essències, com a restauració del catolicisme front a l'empirisme i idealisme del XIX, és l'intent de Rosmini.

El principi del que es partix és de “la “essència del ser” com a forma del pensament que fa possible el coneiximent: L'home pensa el ser d'un modo universal (Nuovo saggio, Ed. Castelli, § 399) de modo que naixem en la presència i en la visió del ser possible (§ 468).

D'esta forma, considera Rosmini, que el món es fa inteligible. Pero lo inteligible no és només allò en la qual cosa alguna cosa es coneix, sino allò que hi ha, que existix. Per això són possibles les aplicacions de l'idea del ser com a essències a lo real (§ 1137 i ss.).

Les essències no són una hipóstasis de lo sensible, pero constituïxen el verdader món objectiu humà, i el pensament ho aplica a lo real, no de forma sicològica (com en l'empirisme) ni constructiva (com en l'idealisme) sino “naturalment”. D'esta forma el món és objectiu i inteligible.(§ 1226).

Esta dialèctica de lo inteligible fa possible l'elevar-se cap al ser infinit com a essència, que en últim terme conduïx a un coneiximent a priori de Deu.

El ser necessari-llògic s'identifica puix en el ser necessari-subsistente de manera que no hi ha més que una necessitat única, llògic-metafísica, que està al mateix temps en la ment i en sí mateixa. (§ 1461).

No obstant este intent de restauració fonamental del catolicisme no va ser acceptat per l'iglésia que va rebujar estes idees per “ontologismo”.

L'essència en el pensament contemporàneu

Superat l'idealisme del sigle XIX i consolidat el valor de la veritat científica per via dels fets en el domini de la naturalea, el pensament contemporàneu, part del fet de l'experiència en sí mateixa com a fenomen i del caràcter intencional de la consciència.

Es conclou de modo general que no és possible un coneiximent directe sino interpretatiu i per mig del llenguage com segon sistema de senyals. El concepte de veritat és, llògicament considerat, com una aplicació metallingüística.

Per això la dimensió filosòfica de l'essència, com a identitat, no té l'importància que ha tingut a lo llarc de l'història. El seu contingut significatiu és substituït per térmens com la propietat o notes.

El coneiximent de la veritat no és concebut com veritat absoluta i definitiva sino veritat parcialment definida per mig de l'establiment ordenat i sistemàtic del coneiximent de propietats i elaboració i formulació de les nocions com conceptes i teories científiques.

Idealidades de significació

George Santayana considera el món de les essències com un món platònic sense hipóstasis, és dir sense la condició de la substància; un món en realitat de significació; un món que no respon a realitats metafísiques, ni a conceptes. sino a la peculiaritat del món en quant ser conegut i en la seua condició de possibilitat com a món inteligible; en relació en la cultura.

Santayana no pretende encontrar ni fundamentar una verdad absoluta, sino una verdad basada en un sistema específico, sea éste la ciencia, la religión o la filosofía.

No obstante señala el primado de la ciencia en su sentido más cercano a la tradición materialista y empirista sajona.

Santayana se sitúa en un sistema prelógico de lo real, anterior a cualquier postura afirmativa ante el mundo, libre de todo prejuicio desde donde construir un sistema. Un sistema que no serà ni realiste ni idealiste sino un conjunt de veritats parcials articulades en un sistema orgànic no absolut ni dogmàtic; un materialisme que no exclou l'esperit ni el món ideal sino que els fa consistents per mig de l'acció i el progrés de la ciència.

Il mio Univers. Andrea Benetti

Les essències no se sobreponen al món de la matèria com un món ontològic anterior a l'atre. Les essències comprenen tant les formes sensibles com a intelectuals i constituïxen un llenguage que enuncia alguna cosa sobre lo que és i que expressa una experiència de lo real.

La prioritat de l'essència sobre l'existència, diu, conduïx a l'idealisme, pero l'ignorança de l'essència conduïx a un univers com a conjunts d'existències desarticulades i sense jerarquia d'un orde.

La ciència, que sembla fonamentar-se en el materialisme sense essència, és la demostració més clara de la demostració de les essències, puix és lo que fa possible la previsió dels fets de l'experiència en el regne del ser, en la mida en que troba significats que mostren lo que són les coses.

Fenomenologia

Husserl considera que les essències ni són realitats metafísiques ni conceptes ni activitats mentals, sino unitats ideals de significació que es donen en la consciència intencional quan esta intenta descriure lo donat fenomenológicamente.

No són fets puix estos són temporals i a posteriori, mentres que les essències són intemporals i a priori. Són concretes i no abstractes, són idealidades, no realitats.

Poden ser:

• Formals: No tenen contingut i valen per a tots els objectes tant ideals com a reals. Pertanyen a lo formal i ontològic.
• Materials: tenen un contingut llimitat, o camp d'aplicació. La seua aplicació és sintètica, pero no són concrecions de lo formal-ontològic, sino generadores de veritats regionals.

La diferència entre essències formals i materials no consistix en la seua naturalea sino en el camp de la seua aplicació.

Les ciències poden ser d'essències o eidéticas que no es funden en l'experiència: la llògica pura; la matemàtica pura; la teoria pura del temps i de l'espai i el moviment.

Les demés són ciències fàctiques. que es funden en les eidéticas.

Existencialisme

Especial rellevància ha tingut l'existencialisme com a desenroll de l'anàlisis fenomenológico de la consciència.

Artícul principal → Kierkegaard.

• La senya inicial de la reflexió filosòfica no és el yo pensante cartesià ni el Esperit hegeliano, sino que és l'individu existent i la seua acció en el món.
• Es nega l'idea hegeliana de que els diferents interessos puguen ser satisfets per mig de l'integració en el tot o en la comprensió objectiva i totalizadora de l'univers.
• Pel contrari eixa integració correspon a una acció ètica individual.
• Es reconeix que les nostres percepcions subjectives són manifestació de la nostra situació objectiva en el món en lo teòric.
• Pero les qüestions ètiques de la nostra consciència moral no poden ser subsumidas en una perspectiva delliberativa de tipo general perque naixen i constituïxen a l'individu en la seua llibertat.
• Cada consciència individual és única en la seua situació i es construïx la seua pròpia essència per mig de les decisions que li fan autèntic, esta última opinió és la sostinguda per Jean-Paul Sartre qui considera que un objecte carent de consciència coincidix en el seu existència en la seua essència, en canvi en un ser en consciència no està ya resolt sino que la seua essència és lo que ell realisa davant i per, tal com Sartre ho expressa en "El ser i el no res", una res que és irrealizante (el no res pot ser solament una noció humana pero lo cert és que el no res de tot ent és irrealizante ya que irrealiza a un ent previ per a donar lloc o realisar a un atre o atres ents que poden ser més evolucionats). Ergo, per a Sartre la res en l'humà és posterior a la seua existència i el ser humà deu superar-la.

Notes o propietats / Veritats necessàries a posteriori

Les dificultats de la ciència en l'intent de poder trobar els individus elementals de la naturalea, varen centrar l'interés de la filosofia en el anàlisis del llenguage.

Esta filosofia intenta purificar i evitar les trampes del llenguage i elimina pràcticament la dimensió metafísica de la reflexió filosòfica. L'essència s'interpreta ara com la propietat o conjunt de propietats que constituïxen a un individu o definixen a una classe natural.

Bertrand Russell

De conformidad con esta teoría, cuando veo una estrella, tres lugares intervienen: dos en el espacio físico y otro en mi espacio privado. Está el lugar donde se encuentra la estrella en el espacio físico; el lugar donde yo estoy, en el espacio físico, y el lugar donde está mi percepto, la estrella, entre mis otros perceptos. .../...Existe, como señalé antes, otro modo de agrupar sucesos en conjuntos. En él, en lugar de reunir todos los sucesos que son apariencias de una cosa, reunimos todos los sucesos que son apariencias en un lugar físico. Al conjunto de sucesos en un lugar físico lo denomino una "perspectiva"

Russell. La evolución de mi pensamiento filosófico. op. cit. pp. 110-111

A lo largo de toda la evolución de mi filosofía, desde que abandoné el monismo, he conservado, a pesar de los cambios, ciertas creencias fundamentales que no sé como demostrar, pero que no puedo decidirme a dudar. La primera de ellas, que parece tan obvia que me avergonzaría mencionarla si no fuera por la circunstancia de que se ha defendido la opinión contraria, es que la "verdad" depende de cierta clase de relación con el "hecho". La segunda es que el universo está formado por muchas cosas relacionadas entre sí. La tercera es que la sintaxis -es decir, la estructura de las frases- debe tener cierta relación con la estructura de los hechos, al menos en aquellos aspectos de la sintaxis que son inevitables y no peculiares de este o de aquel idioma. Finalmente, existe un principio sobre el que me siento menos seguro, pero al que deseo adherirme, excepto cuando muy poderosas consideraciones me obligan a apartarme de él. Es el principio de que lo que puede decirse acerca de un complejo puede decirse sin mencionarlo, estableciendo sus partes y sus mutuas relaciones.

Russell. op. cit. p. 164-165

Sobre estos supòsits es considera que:

• Existixen coses
• Tals coses tenen propietats i relacions en atres coses
• El llenguage, degudament purificat, és capaç de descriure i expressar dites propietats i relacions.
• El coneiximent és una perspectiva

"Sobre l'essència" de Xavier Zubiri

Un dels últims estudis sobre l'essència en sentit de filosofia primera en un coneiximent profunt de la filosofia tradicional escolàstica en sentit realiste, pero al mateix temps profundament contemporàneu, és l'obra de Xavier Zubiri Sobre l'essència”, 1962.

Despuix de destacar l'insuficiència de les teroías anteriors sobre l'essència:

• La teoria d'Aristòtil, com correlato real de la definició
• La teoria de Leibniz com a concepte objectiu
• La teoria de Hegel com a concepte formal
• La teoria de Husserl com a unitat ideal de significació

L'essència és considerada en cinc aspectes diferents:

• Com a moment d'una cosa real
• Com a unitat primària de les seues notes
• Com a unitat intrínseca a la cosa mateixa
• Com a unitat mentres que principi en que es funden les demés notes (necessàries o no) de la cosa
• Com a veritat de la cosa o veritat de la realitat.

Per a això cal:

• Acotar l'àmbit de lo esenciable o de les coses esenciables
• Indicar quins són les “coses esenciadas”
• Determinar en qué consistix formalment la “essència” d'estes coses

Per a Zubiri:

• L'àmbit de lo esenciable són les coses reals, no les coses-sentit ni les significacions.
• L'àmbit de lo esenciado és la realitat simpliciter o la realitat verdadera.
• La funció de l'essència no és especificar la realitat sino estructurar-la.
• No és una realitat dins de la co

sa sino que és la cosa mateixa en quant és real.

• Es troba en realitats substantives de modo que la realitat esenciada és substantiva.
• És un moment físic de la cosa, de la realitat substantiva en quant tal.
• És un moment últim de la sustantividad.
• Posseïx un caràcter entitativo individual i no és un “moment llògic”.

CONSTITUCIÓ D'OBJECTES PER LA PERCEPCIÓ DE LES SEUES PROPIETATS

Esferes allumenament Cyan.

Esferes allumenament Blanc.

Esferes allumenament Groc.

Esferes allumenament Blau.

Ya que la realitat substantiva és un “sistema de notes constitucionals”, averiguar eixes notes és averiguar quin és el moment essencial del sistema de tals notes, per lo que Zubiri considera que l'essència és essència de la sustantividad, no de la substància.

Pot parlar-se segons Zubiri d'essències constitutives (entitativas) i essències quidditativas (definitorias) pero la seua diferència no consistix que unixques siguen realisacions numèriques i les atres unitats comunes abstractes. La diferència es produïx dins del mateix eixemplar numèric, puix les essències quidditativas són, des del punt de vista físic, moments de les essències constitutives.

Tota essència constitutiva és entitativa i formalment individual de modo que les diferències individuals són sempre essencials. L'essència és un moment fundante de la sustantividad.

ya que l'essència no és definició, ni correlato com a significació, deu buscar-se un modo de dir l'essència. I este modo és la proposició essencial que no és definició metafísica ni la definició física. És el llenguage com constructo en el que s'indiquen les notes essencials com a “notes de”.

L'essència és:

• allò per la qual cosa la realitat és tal (talidad)
• i al mateix temps és real de modo transcendent (ent com a realitat existent

i).

En el primer sentit és el cóm la cosa és construïda com a tal cosa. En el segon és la cosa en quant de seu, l'essència és la realitat.

Hilary Putnam

Format en el positivisme combat els postulats del mateix, considerant que no hi ha fonament algun privilegiat del nostre coneiximent ni principi algun de verificació fixat i determinat, ni encara siquiera les senyes sensorials. El seu punt de partida funcionalista i computacional dels estats mentals ha segut rebujada per ell mateixa posteriorment.

En canvi sosté que nostres proposicions, com a creències, no poden ser estimades com a verdaderes o falses individualment considerades, per lo que cal considerar-les dins d'un “tot holista”.

Puix el considerat subjecte i el considerat objecte de la filosofia tradicional pertanyen abdós al mateix sistema de realitat.

En resumidas cuentas, presentaré una perspectiva según la cual la mente no "copia" simplemente un mundo que sólo admita la descripción de la Teoría Verdadera. Pero, desde mi punto de vista, la mente no construye el mundo (ni siquiera en cuanto que estado sujeta a la constricción impuesta por "cánomes metodológicos" y "sense-data" independientes de la mente). Y si es que nos vemos obligados a utilizar lenguaje metafórico, dejemos que la metáfora sea ésta: la mente y el mundo construyen conjuntamente la mente y el mundo (o, haciendo la metáfora más hegeliana, el Universo construye el Universo- desempeñando nuestras mentes (colectivamente) un especial papel en la construcción.

Hilary Putnam. op. cit. p. 12-13

Les percepcions i interpretacions de la realitat sobre les que construïm nostres evidències no nos permeten afirmar que una siga la verdadera i les demés "falses", com sol considerar la consciència no crítica o les explicacions feroces.

No és possible una afirmació fundacional al tipo del realisme metafísic com si fora un punt de vista des de la divinitat que nos permetera una concepció del món i qualsevol atra pretensió en este sentit, tipo positiviste-relativiste o realiste-materialiste.

Putnam propon un realisme intern com un continu analític-sintètic, inducció-paradigma científic, com un sistema complex, que parla del sistema real com a món pero sempre dins del marc de certs conceptes, conjunts de creències, compromisos, etc.

Es tracta d'analisar estes p osiciones, evitant posicions extremes i abundant en punts de vista lliures de prejuïns, lo que conduïx a postures empirista no radicals ni ortodoxes, pero recolzades en estructures conceptuals sempre en contínua revisió.

El realisme directe de Putnam, té com a objectiu l'estudi de la forma en que les persones experimenten el món. La seua hipòtesis de la realizabilidad múltiple considera que no podem establir l'identitat ment-cos, puix un dolor no és equivalent a estimulació de la fibra nerviosa X. Pero es pot admetre lo que ell flama argument de indispensabilidad, segons el qual  es deu creure en una afirmació perque això resulta indispensable para determinats fins.

D'especial importància són les descripcions científiques puix constituïxen una descripció “vàlida” de propietats de l'objecte com referències fixes de la realitat (com descriptores fixos) i per tant són veritats necessàries a posteriori. Les descripcions en la mida en que siguen referents fixos assumits per la comunitat científica assumixen un compromís de veres. D'esta forma l'H₂O devé un referent fix com a descripció vàlida d'un realitat: l'aigua.

No totes les estructures conceptuals són "opinables" de la mateixa manera i consistència i en el mateix valor de veres. No cap dubte de que algunes són més concordes en una justificació racional que unes atres, és dir, "són més raonables". De la mateixa forma que unes atres són clarament "falses". Pero totes representen evidències en valors de veres diferents, segons el context en el que s'establix.

Saul Kripke

Saul Kripke ha realisat estudis sobre la semàntica que li han dut a una nova noció d'essència aixina com a la reivindicació d'un nou “esencialismo”.

Sobre la base de la llògica modal establix el concepte de designador rígit capaç de designar un objecte determinat en qualsevol món possible.

Tals designadores rígits són els noms tant propis com a comuns, lo que li permet fer una revisió de conceptes tals com identitat; propietat; a priori-a posteriori; analític-sintètic; necessitat i possibilitat.

D'esta forma pensa en un realisme dels conceptes essencials, a l'estil de les veritats necessàries a posterior, de tal forma que el propi llenguage puga ser portador de la veritat, sense necessitat de recórrer a un metal llenguage.

Vore també

• Existència
• Ser
• Relacionalismo
• Ontologia
• Metafísica
• Substància
• Substància (Aristòtil)
• Llògica
• Veritat
• Evidència (filosofia)
• Fenomenologia
• Filosofia analítica
• Saul Kripke

Enllaços externs

• «essència». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).