Noció
La noció[1] és un terme llingüístic de molt divers contingut conceptual l'ús del qual no sol oferir problemes llevat quan es pretén precisar el seu contingut. La seua etimologia llatina "notio" aplega com el nom d'acció del verp "noscere" (conéixer, notar) en el sentit "acció de conéixer" o "acte del coneiximent" (anteriorment "gnoscere").
Significats a considerar:
- Idea vaga d'un assunt, alguna cosa equivalent a mera "notícia". Es té coneiximent d'un "fet" o de "alguna cosa", pero no s'entra de ple en el coneiximent d'açò en profunditat.
- Idea general que nos permet interpretar el coneiximent d'una cosa o un fet. En lo que ve a confondre's en concepte.
- Definició d'alguna cosa com a conseqüència del significat anterior.
- Idees que es tenen ya per sabudes. En l'ensenyança pedagògica de les ciències s'usa freqüentment en este sentit. Es consideren en l'introducció o presentació d'un contingut, com a «nocions prèvies» que es donen per «sabudes». Continguts conceptuals que s'han de tindre com a requisits per a poder comprendre lo que va a vindre despuix. També es publiquen llibres com "Nocions d'Aritmètica" o de qualsevol ciència, en el sentit de «coneiximent dels elements inicials» que servixen d'introducció al coneiximent més profunt de dita ciència.
- Nocions comunes recuperades pel racionalisme com idees innates anteriors a la formació dels conceptes empírics. Este significat està pràcticament oblidat en el pensament de la filosofia actual, pero va anar filosòficament important en l'Edat Moderna en la polèmica racionalisme <math>longleftrightarrow</math> empirisme sobretot para Spinoza i Leibniz.
Sentit clàssic
El terme llatí notio és introduït per Ciceró (Tòpica VII, 31) mesclant els continguts de dos térmens grecs ἔννοια i πρόληψις que tenen un contingut comú pero apuntant en dos direccions diferents.
ἔννοια fa referència al pensament, i al coneiximent en quant intuïció de lo real com idea. En eixe sentit deriva el contingut de la noció com "idea", "pensament", "intenció" o "proyecte" en el sentit de νοΰς la νοΰς clàssica d'Anaxágoras.
Aixina ho varen interpretar els estoicos, Crisipo, en lo que varen cridar κοιναί ἔννοιαι que els llatins varen transformar en "notiones communes". Posteriorment han passat a la tradició occidental com a “principis o axioma” del pensar llògic que es “actualisaven” en “el “us de raó” que es considerava madur quan el chiquet cap als sèt anys escomençava a comprendre les nocions i operacions llògiques en quant abstractes i generals. En l'Edat Moderna els racionalistes ho referixen a el seu “idees innates”.[2]
πρόληψις com a concepte també dels estoicos fa referència a lo material extern mentres que, percebut pels sentits, deixa en l'ànima una chafada, una image-copia o icon de la cosa, producte de l'experiència. La repetició de la mateixa experiència conduïx a la formació del concepte en quant tal; l'unió o separació de la cosa i el concepte general aixina elaborat es produïx en el juí. És el juí mentres que expressat per mig del llenguage, a on es manifesta la veritat del coneiximent. En este cas prima lo material del coneiximent de la cosa o els fets, sobre el que s'elabora el concepte.
Sentit Modern
El concepte de noció adquirix en l'Edat Moderna dos matisos fonamentals:
- Com a sentit llògic i racionaliste derivat de la ennoia en les idees innates dels racionalistes.
- Com a sentit material de contingut d'experiència com prolepsis, en el concepte de «idea simple», segons Locke, o «impressió» segons Hume per als empirista.
En l'actualitat
Hui dia el terme ha perdut el seu caràcter filosòfic i ve a ser un sentit de coneiximent vago i imprecís aixina com elemental.
Vore també
Referències
Bibliografia
- Ferrater Mora, J. (1984). Diccionario de Filosofía (4 tomos), Barcelona. Alianza Diccionarios.. ISBN 84-206-5299-7.