Signe

Un signe tradicional cristià és la creu que durant el Dimecres de Cendra els sacerdots dibuixen en la front dels creents mentres reciten "Memento, homo, quia pulvis és, et in pulverem reverteris" ("Recorda, home, que pols eres i a la pols tornaràs").

El signe, segons Charres S. Peirce, és aquell que està en lloc de l'objecte al que representa (referent), i que per una relació convencional o de semblança, evoca en un tercer (interpretante) una realitat determinada per a algú que l'interpreta. Pero esta definició varia depenent de l'autor o la corrent.

La semiòtica o semiologia és aquella ciència que s'encarrega de l'estudi dels signes en el sí de la vida social.

Arrova

Les diferents relacions entre signe i cosa designada han donat lloc a diferents corrents: estudi de la relació del signe i el seu significat, la semàntica; l'anàlisis de les relacions entre signes: la sintàctica; i entre signes i les seues condicions d'ús respecte al context o circumstància dels usuaris: la pragmàtica. Des d'estes dimensions s'analisen els fenomens, objectes i sistemes de la significació, dels signes i dels discursos en els diferents llenguages, aixina com els processos pels quals són associats a un significat (producció i interpretació). Tota producció i interpretació del sentit constituïx una pràctica significante, un procés de semiosis que es vehiculiza per mig de signes i es materialisa en texts.

Alguns autors solen indicar una distinció entre semiòtica i semiologia com postulant camps d'estudis diferents. Problemàtica superada en el Tractat de Semiòtica General d'Umberto Eco. Est minimisa la qüestió ya que tot signe es construïx de naturalea social encara que no tots lo són.

cal separar-les també de la cridada teoria de l'informació i de la comunicologia -ciència que estudia els sistemes de comunicació dins de les societats humanes- i l'hermenéutica -disciplina que s'encarrega de l'interpretació dels texts.

Tipologia de signes

Diferents lletrers escrits en alemà.

Els signes poden classificar-se atenent a quatre criteris: la seua font d'emissió, el seu intencionalitat i la consciència de l'emissor, l'aparat receptor en el que es percep i el víncul que s'establix en el referent o objecte representat.

Tipo de signes
Criteri de classificació	Tipo	Descripció i eixemples
Segons la seua font d'emissió	Artificials	Emesos conscientment per a comunicar alguna cosa: crits, paraules, dibuixos.
	Naturals	Procedents d'una font natural; no tenen emissor intencional: cel encapotado.
Segons la seua intencionalitat i segons el grau de consciència de l'emissor	Comunicatius	Emesos en una intenció comunicativa. Són convencionals i arbitraris.
	Expressius	Emesos espontàneament, inclús sense intenció comunicativa. Són reveladors d'una disposició anímica: sonrojante, palidecer.
Segons l'aparat receptor	Olfatius	Percebuts en l'olfat: olors d'aliments.
	Tàctils	Percebuts en el tacte: signes de l'alfabet braile.
	Gustativos	Percebuts pel gust: sabors d'aliments.
	Visuals	Percebuts per la vista: símbols químics, diagrames.
	Auditius	Percebuts en l'oït: llenguage verbal, sorolls d'animals.
Segons el víncul en el referent (classificació de Peirce)	Icons	Remeten a l'objecte per semblança: fotografia, dibuix, etc.
	Símbols	Mantenen en l'objecte una relació determinada per alguna convenció i, per tant, són arbitraris: estandart, taló, billet', contrasenya.
	Índexs	Guarden contigüidad física o conexió causal en l'objecte indicat: Estrela Polar (senyala el Nort), crit de ¡Conte!.

El signe per a Peirce

Charles Sanders Peirce (1839-1914)

Peirce en la seua investigació definix que:

"el signe o representamen, és alguna cosa que, per a algú, representa o es referix a alguna cosa en algun aspecte o caràcter, Es dirigix a algú, açò és, crea en la ment d'eixa persona un signe equivalent, o, tal volta, un signe més desenrollat. Este signe creat és lo que Peirce crida el interpretante del primer signe".

C.S. Peirce

Ademés, l'autor sosté que l'únic pensament que pot conéixer-se és el pensament dels signes, és dir, que no podem pensar sense signes.

També, dispon que hi ha una série de característiques que un signe té que tindre justament per a ser considerat com a signe. La primera és que té que tindre qualitats, és dir, alguna cosa material que ho distinguixca quan este nos aplegue a través dels nostres sentits; deu tindre també un objecte al quin representar i per últim, i com Peirce es basa sempre en relacions tríadicas, deu haver un tercer element, en este cas el representamen, que és qui va a fer en la seua ment una relació entre el signe i el seu objecte, açò ho farà basat en els seus recorts i experiències de vida. És dir que no tot interpretante reaccionarà davant un signe de la mateixa manera, sino que, basat en el seu coneiximent traurà les seues conclusions particulars.

Classificació de Peirce

Components del signe per a Peirce

En el seu desenroll teòric, Peirce pren com a objecte d'estudi la semiosis, procés en el qual es dona la cooperació de tres instàncies (o subjects):

• El representamen, o signe en sí, és dir, una manifestació material i perceptible que representa a un atre objecte.
• El objecte, que és allò representat, açò és, allò de lo que el signe dona conte.
• El interpretante, o sentit que el signe produïx i que es traduïx en un atre signe o representamen.

Aixina que, el signe és per ad ell el producte d'esta dinàmica de semiosis, que la semiologia europea designava en una atra terminologia, respectivament, significante, referent i significat, lo que despuix es va denominar triàngul de Ogden i Richards, estructura que integra estos tres elements que configuren qualsevol signe i que pot desfigurarse per fenomens com la sinonímia, l'homonímia, la polisemia, etc., de manera que el triàngul pot transformar-se en un rombo, un segment, etcétera.

Tipos d'objecte

L'objecte, és dir, allò a la qual cosa representa el representamen pot ser:

• Immediat: Est és interior a la semiosis.
  "És tal com el signe mateix ho representa i que el seu ser depén per això de la representació d'ell en el signe. "
  

  C.S. Peirce (1987)
• Dinàmic: És exterior a la semiosis, ademés de ser més general i mantindre's a lo llarc del temps.
  "És la realitat que d'alguna manera contribuïx a determinar el signe per a el seu representamen."
  

  C.S. Peirce (1987)

El interpretante

El interpretante pot assumir diverses formes:

1. Un signe equivalent d'un atre sistema semiòtic. Per eixemple el interpretante de la paraula gos pot ser el dibuix d'un gos.
2. El dit índex apunta a un objecte. Els fonema P-I-R-R-O nos remeten a l'objecte i el dit índex que senyala és el interpretante.
3. Una definició ingènua o científica. La definició de gos.
4. La traducció del terme a una atra llengua, la mateixa definició en un atre idioma.
5. Utilisació d'un sinònim.
6. Una associació emotiva en un valor fix. El interpretante de la paraula gos pot ser "fidelitat".

El interpretante pot ser:

• Interpretante Immediat: és pensat com el concepte o significat que comporta tot signe, independentment del context i circumstàncies de la seua enunciació.

"El meu interpretante immediat és un concepte. Podria descriure la meua interpretació com a part de l'efecte del signe que basta per a que una persona puga dir si el signe és o no aplicable a alguna cosa que eixa persona conega suficientment. La meua I.I. està implícit en el fet de que cada signe deu tindre el seu interpretabilidad peculiar abans d'obtindre un intérpret, l'I.I. és una abstracció, una possibilitat".

C.S. Peirce, 1986

Per eixemple: FÒC, qualsevol fòc (Qualitat).

• Interpretante Dinàmic: es tracta d'un efecte particular que un signe provoca en la ment d'un intérpret en una situació concreta d'enunciació en un context determinat.

"El meu interpretante dinàmic en un efecte directe realment produït per un signe en el seu interprete, és aquell que és experimentat en cada acte d'interpretació i en cada u d'estos és diferent de qualsevol un atre, és un event singular i real".

C.S. Peirce, 1986

Per eixemple, la paraula fòc cridada davant un incendi pot fer sentir al interpretante terror, que s alga corrent (Situació).

• Interpretante Final o Normal: presupon als atres dos tipos de interpretantes. és el interpretante pensat com un hàbit que fa possible l'interpretació recurrent i estable d'un signe. Per un costat, es tracta de l'hàbit que consistix en atribuir a un representamen un objecte, per una atra part, desperta l'unanimitat dels erudits en un camp del coneiximent.

"El meu Interpretante Final seria efecte que el signe produiria sobre qualsevol ment sobre la qual les circumstàncies permetrien que poguera eixercir el seu efecte ple. És l'únic resultat interpretatiu al que cada intérpret està destinat a aplegar si el signe és suficientment considerat" (Hàbit).

C.S. Peirce, 1986

Profundisant en la classificació dels signes, Peirce va aplegar a la convicció de que estos podien classificar-se per la relació que guardaven estos elements entre sí en tres tipos determinats:

• Icònics o icons, que el seu representamen o significante guarda una relació de semblança en el seu objecte o referent: mapes, caricatures, croquis...
• Indicis o indicadors, que el seu representamen o significante guarda una relació natural o de causa-efecte en l'objecte o referent: el fum com a signe de fòc, el plany com a signe d'emoció intensa (tristor o alegria).
• Símbols, aquells signes en els que la relació entre representamen o significante i objecte o referent no és de semblança ni natural o de causa-efecte, sino arbitrària, convencional, pactada en el sí d'una societat: l'himne nacional, la bandera, la major part dels vocablos de les llengües naturals llevat les onomatopeyes sonores del llenguage oral o visuals del llenguage escrit (caligramas, per eixemple).

Divisió del signe

La concepció triádica del signe en Peirce (representamen-objecte-interpretante) té com a orige la divisió triádica de les categories, que són l'objecte de reflexió de lo que Peirce denomina com faneroscòpia. Este terme deriva de fanerón, equivalent a lo que els filòsofs anglesos cridaven "idees", Peirce ho entén com tot lo que està present en la ment, del modo o en el sentit que siga, corresponga a alguna cosa real o no.

Les divisions o categories que postula Peirce són tres models de fanerón, tres maneres en les que el fanerón està present en la ment, o en les paraules. Peirce sosté que totes les idees poden ser pensades des de tres categories: la PRIMERIDAD, la SEGUNDIDAD, i la TERCERIDAD.

La primeridad, és la categoria de la generalitat, de la possibilitat, de la qualitat, és el modo de ser d'allò que és tal com és, i sense referència a cap atra cosa. El representamen és part de la primeridad ya que és una qualitat presa independentment de tota realisació concreta. Implica considerar des de la ment a eixa idea tal com és, tal com existix. El primer deu ser present i immediat de modo de no ser segon d'una representació.

La segundidad implica considerar alguna cosa tal com és, pero en relació en una atra cosa. Vincula esta categoria en l'idea d'existència. En els sentits captem qualitats dels fenomens, eixes qualitats corresponen a la primeridad. En la segundidad, construïm a partir d'eixes qualitats, fets de realitat.

La terceridad és la que fa possible la llei i la regularitat. En la nostra ment conectem les qualitats de les coses en general en lo que percebem. A partir d'esta conexió formem lleis o raonaments.

Semiosis infinita

“Qualsevol cosa que determina alguna atra (el seu interpretante) per a que es referixca a un objecte al com ell mateixa referix (el seu objecte); de la mateixa manera el interpretante es convertix a la seua volta en un signe, i aixina ad infinitum.”

C.S. Peirce (1987)

És dir, que el procés de la semiosis pot anar “multiplicant-se” des d'una inicial inclús fins a l'infinit. Açò es produïx perque el interpretante passa a ser signe que representa un objecte en una nova semiosis en un nou interpretante. Aixina es va conformant una cadena en que cada signe és al mateix temps interpretante del que ho antecedix i interpretat pel que ho seguix.

Per eixemple: Un subjecte, veu núvols negres a través de la seua finestra i pensa que és possible que ploga. Els núvols negres són el representámen que està en lloc de l'objecte: PLUJA

Llavors, ix de la seua casa en un paraigües. Una dòna veu l'home en paraigües, llavors pensa que va a ploure. L'home en el paraigües és un nou REPRESENTAMEN, que està en lloc de l'objecte: Pluja. La dòna, decidix quedar-se en la seua casa... I d'esta manera podria desplegar-se en infinites semiosis.

El signe per a Umberto Eco

Umberto Eco definix que:

"Tots estan d'acort en definir el signe com una unitat física produïda per l'home o reconeguda com a capaç de funcionar com a expressió d'alguna cosa distint."

Umberto Eco, Signe

Ademés, l'autor sosté que el signe s'utilisa per a transmetre una informació o per a indicar a algú alguna cosa que un atre coneix i vol que els demés lo coneguen també. Des del punt de vista del que estem parlant, el mensage equival al signe.

D'esta manera, el signe entra en dos processos: el de la comunicació (pot transmetre una série de sons sense significat) i el de significació (hi ha una série de regles que atribuïxen significat al signe).

És important destacar que el signe no representa la totalitat de l'objecte, sino que per mig de diferents abstracció ho representa des d'un determinat punt de vista. Qualsevol intent d'establir el referent d'un signe nos du a definir-ho en térmens d'una entitat abstracta que representa una convenció cultural.

Açò nos du sistemàticament al triàngul de Peirce, el referent ocuparia el lloc de el objecte. Per a Eco és important evitar en la comunicació la falàcia referencial, és dir, no es deu confondre un interpretante en el referent.

La noció de còdic

Víncul socialment establit per convenció que es dona entre un significante i un significat per a que aixina pugam comprendre-nos en comunicar-nos.

Umberto Eco estudia una relació entre el significante i el significat. Ademés, posa l'accent en el llaç que relaciona a l'emissor en el receptor, és dir, el còdic. És suficient que hi haja un còdic per a que existixca un signe i per lo tant un llenguage.

Com podem observar, el còdic és fonamental per a la comunicació, ya que si les dos persones no ho compartixen, no es produïx la comunicació.

La teoria de la mentira

Segons Eco, el signe és alguna cosa que està en lloc d'una atra cosa, que no necessàriament deu existir o estar present en eixe moment. Per lo tant, pot utilisar-se per a mentir o per a conceptualizar la veritat.

Eco defén que es pot usar el significante sense necessitat de que existixca un referent.

“Si una cosa no pot usar-se per a mentir, en eixe cas tampoc pot usar-se per a dir la veritat: en realitat, no pot usar-se per a dir res.”

Umberto Eco, Tractat de Semiòtica General

També considera important estudiar, des de la semiòtica, cóm, quàn i per qué alguna cosa es califica com a veritat, ya que alguna cosa que en un moment històric es considera verdader pot no ser-ho en un futur.

Bibliografia

• VITALE, Alejandra (2002). El estudio de los signos. Peirce y Saussure., Universitaria de Buenos Aires: Argentina.
• DELEDALLE, Gerard (1996). Leer a Peirce hoy., Gedisa: Barcelona, España.
• PEIRCE, Charles Sanders (1987). Obra lógio-semántica., Taurus: Madrid, España.
• ECO, Umberto (1975). Tractat de semiòtica general. Lumen: Barcelona, Espanya.
• ECO, Umberto (1976). Signe. Llabor: Barcelona, Espanya.

Enllaços externs

• «signe». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).
• Educatina. (2013, 14 maig). Ícono, índex i símbol (Peirce) - Llingüística - Educatina. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=Beecc4pLgI4
• Fernando Quezada. (2017, 28 setembre). Història de Charles Peirce en la veu de Fernando Quezada. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=tIw42PwwgYo&ab_channel=FernandoQuezada