Discurs

Un discurs[1] (del llatí discursus),[2] també cridat dissertació, és una estructura raonada i organisada d'idees, paraules i frases destinades a transmetre un mensage en una audiència per mig de l'exposició d'algun tema. Es caracterisa per donar-se a través del llenguage formal, coloquial o la combinació d'abdós, via la llectura o pronunciació, ya siga directament o per mijos de comunicació massiva.[3][4]
En els seus orígens de l'antiguetat clàssica, va ser desenrollada com una esfera de coneiximent en Grècia i Roma, presa com una part central de la retòrica per pensadors destacats. En l'actualitat, el seu us ha experimentat variacions a raïl dels mijos de comunicació digitals.
Els propòsits del discurs depenen del tòpic a ilustrar, pero comunament són una mescla d'ensenyar, persuadir o entretindre a un públic, lligat a distints enfocaments i tècniques, des de les narrativa, expositives, persuasivas, d'entreteniment, entre unes atres.
Usos
La funció de parlar en públic depén enterament de l'efecte que un orador pretén en dirigir-se a una audiència en particular. El mateix orador, en la mateixa intenció estratègica, podria pronunciar un discurs substancialment diferent a dos audiències diferents. El punt és canviar alguna cosa, en els cors, ments o accions de l'audiència.
A pesar del seu nom, parlar en públic es dirigix en freqüència a una audiència llimitada i tancada en una perspectiva àmpliament comuna. El públic pot ser fervent admirador de l'orador; poden ser hostils (assistir a un event o de mala gana); o poden ser estranys a l'encert (indiferents a un orador en una caixa de sabó en el carrer). De tots modos, els oradors eficaços recorden que inclús una menuda audiència no és una sola massa en un sol punt de vista, sino una varietat d'individus. [1]
Com a generalisació àmplia, parlar en públic busca tranquilisar a una audiència en problemes o despertar a una audiència complaciente a alguna cosa important. Una volta decidit quin d'estos enfocaments és necessari, l'orador combinarà l'informació i la narració de la forma més provable per a conseguir-ho.
Característiques
Per a comprendre el discurs és necessari tindre en conte el contingut presentat (tema), el context a on és produït, i els elements expressius, que poden tindre diverses funciones. Referencial, si està dirigit cap al context; persuasivo o conativo, si el propòsit és influir en el receptor; metallingüístic, si està en funció del còdic; de contacte, si està centrat en establir comunicació en el receptor; i poètic, si el mensage es representa com a signe artístic.[5]
L'anàlisis del discurs és una praxis que es va desenrollar en els anys 1960 en l'antropologia, la llingüística, la sociologia, la filosofia, i la psicologia. Més tart, també ho va fer en atres disciplines com l'història, l'estudi de la comunicació i el psicoanálisis. A partir d'açò, alguns autors han conseguit definir el concepte discurs de distintes formes; per eixemple, para Foucault, els discursos són un material del que partix l'anàlisis de lo social i de lo històric. El subjecte parlant queda exclós, no és este qui dota al discurs de realitat i sentit, sino que són les pràctiques discursivas que creen els objectes i subjectes; mentres que para Ricoeur, el discurs es concep com una dialèctica de proposicions i referent. Ell pensa que en un text existixen varis sentits, i estos depenen de la subjetividad del subjecte, qui assumixen un paper d'intérpret front al text. Per una atra part, Benveniste definix al discurs com l'aplicació concreta del sistema llingüístic, quan este queda a càrrec o és assumit, inclús transformat, pel locutor en el seu acte de parla; el discurs per ad ell és un model de comunicació.[6]
Per la seua banda, Calsamiglia Blancafort i Tusón Valls, plantegen el discurs com una pràctica social que s'articula a partir de el us llingüístic contextualizado, puix és part de la vida social i al mateix temps un instrument que la crea. El discurs (oral o escrit) es posa en funcionament per a construir formes de comunicació i representació del món (real o imaginari) de les persones, açò a través de el repertori comunicatiu de cada parlant, que es veu influït per paràmetros de tipo cognitiu i sociocultural, paràmetros que són dinàmics i poden estar subjectes a revisió, negociació i canvi, depenent del moment en que s'efectue la comunicació i també de la comunitat.[7]
Seguint a Dominique Maingueneau, llingüiste francés, el discurs d'entén com una activitat verbal i un acontenyiment del parla, els pilars del qual són:
- Organisació: Posa en funcionament un sistema de significació que representa el món i als subjectes.
- Orientació: Té un objectiu definit pel locutor, qui assumix la responsabilitat de lo comunicat.
- Interactividad: Involucra a un "yo" i a un "tu" (coenunciadores) dins d'un context.
- Finalitat: Busca modificar les accions o els pensaments del receptor.[8]
Tipos de discurs
- Científic-tecnològic: la seua funció radica en el coneiximent de la realitat i la seua transformació en benefici de la humanitat. D'este discurs es reconeixen dos enfocaments: el científic, que utilisa un llenguage específic, i el de divulgació, que s'encarrega de difondre expressions que siguen accessibles per a totes les persones.[9]
- Estètic: es preocupa, principalment, per la forma treballada del llenguage i el contingut del mensage, tot en la finalitat d'alcançar el grau màxim de profunditat en la seua transmissió. Açò és aplicat a l'art segons alguns autors com Pierre Bourdieu (1995), a on senyala que l'art té una posició en l'àmbit social, en comunicar un mensage per mig de símbols en el públic,[10][11]
- Religiós: tendix a donar-se a través de relats i comparacions que manifesten experiències i s'establix, per un costat, a partir de la teologia, i per un atre, per mig d'elements rituals fonamentats principalment en la paraula.[12]
- Retòric: la seua funció principal és persuadir, és dir, convéncer d'acceptar certes postures o ideologies a conveniència; la paraula acompanyada de gests és la principal ferramenta.[13]
- Educatiu: se centra en la transmissió de coneiximents, este tipo de discurs tendix a tornar-se autoritari.[14]
- Històric: es preocupa per donar a conéixer events ocorreguts a través del temps (passats o recents), i generalment en este tipo de discurs existix algun personage al com es reconeix (héroe històric).[9]
- Polític: este tipo de discurs es dona, comunament, per a assumir algun càrrec de poder. La seua funció és argumentar punts de vista davant un públic determinat, tot en la finalitat d'intervindre en ells i convéncer.[12]
- Llenguage parlat: codificat pel parlant (conversació).[15]
- Llenguage escrit: codificat pel que escriu (carta).[15]
- Llenguage oralizado: escrit que és parlat (llectura en veu alta).[15]
- Llenguage transcrito: parlat que és escrit (pren de nota).[15]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Origen etimológico de curso y otras palabras derivadas (Consultado jueves, 11 de octubre del 2018)
- ↑ RAE. (2018). discurso. Real Academia Española. Recuperado de: https://dle.rae.es/srv/search?m=30&w=discurso. Consultado el: 20 de septiembre 2019.
- ↑ «El discurso oral». Consultat el 2025-10-18.
- ↑ Corgo Riverio, Marcos (2012). El discurso literario como producto lingüístico, estético y social. Los recursos expresivos de la literatura. Estilística y retórica., Lulupress Inc., p. 12. ISBN 9781471762550. Consultat el 21 de noviembre de 2015.
- ↑ Gérard Dess ons, Émile Benveniste : L'invention du discours, In Press, 2006.
- ↑ Calsamiglia Blancafort, H.; Tusón Valls, A. (2002). «Capítulo 1: El análisis del discurso», Las cosas del decir. Manual de análisis del discurso (en español), Barcelona: Ariel, pp. 15-16.
- ↑ Maingueneau, D. (2014). Discours et analyse du discours: Une introduction, 2 edició, Armand Colin.
- ↑ 9,0 9,1 «Tipos de discurso». tiposde.info. Consultat el 12 de marzo de 2016.
- ↑ «Escuela de Periodismo - Lenguaje de medios escritos». rincondelvago.com. Consultat el 12 de marzo de 2016.
- ↑ «Intentos conceptuales para definir al arte como discurso estético». Universidad Iberoamericana. Archivat des de l'original, el 20 de septiembre de 2019. Consultat el 20 de septiembre de 2019.
- ↑ 12,0 12,1 «Tipos de discursos». lostipos.com. Archivat des de l'original, el 21 de diciembre de 2017. Consultat el 12 de marzo de 2016.
- ↑ «Cóm escriure un discurs retòric». ehowenespanol.com. Consultat el 12 de març de 2016.
- ↑ Castillo Prieto, Daniel. El juego discursivo: manual de análisis de estrategias discursivas, Lumen Humanitas.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Arroyo Cantón, Carlos; Berlato Rodríguez, Perla (2012). «La comunicación oral y escrita», Lengua castellana y Literatura, Oxford University Press, p. 407. ISBN 9788467367966. Consultat el 16 de abril de 2017.