Intuïció

La intuïció (del llatí intuitio, «mirar cap a dins» o «contemplar») és un concepte de la Teoria del coneiximent aplicat també en l'epistemologia que descriu el que és directe i immediat, sense intervenció de la deducció o la raó (o raonament), sent considerat com evident.

Es creu que la percepció sensible oferix un coneiximent intuïtiu de la realitat. De la mateixa forma, l'enteniment tenia una «intuïció intelectual» capaç de conéixer l'essència de les coses i les seues diverses formes per mig dels conceptes.

En l'Edat Moderna ha segut estudiat pels racionalistes, els empirista, Kant i el criticisme i la fenomenologia.

No obstant lo anterior, poc a poc el problema de l'intuïció ha anat derivant des del camp de l'especulació filosòfica al camp de la ciència positiva, sent considerat més be un tema d'investigació sicològica i neurològica.

Segons algunes teories sicològiques, se li crida intuïció al coneiximent que no seguix un camí racional per a la seua construcció i formulació, i per lo tant no pot explicar-se o, inclús, verbalizarse. L'individu pot relacionar eixe coneiximent o informació en experiències prèvies, pero per lo general és incapaç d'explicar per qué aplega a una determinada conclusió o decisió. Les intuïcions solen presentar-se més freqüentment com reaccins emotives repentines a determinats successos, percepcions o sensacions que com pensaments abstractes elaborats i molt relacionats en les creències i ideologies.

En el llenguage popular sol significar en freqüència presentiment.

Enfocaments racionals de l'intuïció

La consciència no crítica. Sol donar per supost que el coneiximent directe en l'experiència pels sentits garantisa una intuïció sobre lo real.

Com s'ha explicat l'intuïció en quant orige del coneiximent i les seues formes, aixina com la seua relació en la realitat i per tant el seu contingut de veres, ha donat lloc a casi totes les formes de consideració sobre el valor de la filosofia i de la ciència.

Des del començ de la reflexió filosòfica el coneiximent dels sentits ha segut posat en qüestió sobre el seu objectivitat i universalitat, i per tant el seu valor de coneiximent científic; suscitant-se, llavors, el problema permanent sobre cóm és possible el valor objectiu dels conceptes i la seua relació en lo sensible i, en definitiva, l'objectivitat del coneiximent en la seua pretensió de coneiximent verdader com a ciència.

L'nomenada filosofia tradicional ha justificat la veritat dels conceptes com a coneiximent obtingut per abstracció del coneiximent singular de l'experiència, ya que l'enteniment agent era capaç de «intuir les essències» de les coses.

Si tradicionalment s'admetia l'intuïció del coneiximent sensible de l'experiència com l'intuïció intelectual de l'enteniment en l'elaboració dels conceptes, tal plantejament canvia radicalment en l'Edat Moderna.

Descartes des del racionalisme considera vàlida l'intuïció:

• en la representació sensible de l'extensió com idees en la consciència i
• com deducció d'idees en la consciència a partir d'uns principis o idees innates; lo que denomina anàlisis com a coneiximent evident en certea, en la confiança en la bondat de Deu que no pot enganyar-se ni enganyar-nos.

Els empirista en canvi no reconeixeran més intuïció que l'intuïció sensible de l'experiència com idees en la consciència; concebent l'evidència com a «representació en la consciència».

Kant distinguix, en el seu Crítica de la raó pura, l'intuïció sensible cond icionada a «les «intuïcions pures de la sensibilitat» pero no accepta l'intuïció intelectual. Seguint respecte a la primera el model empirista, considera els conceptes de l'experiència com una síntesis (juïns sintètics) de lo empíric o «a posteriori» i la pròpia activitat de l'enteniment en l'aplicació a dit contingut empíric d'uns conceptes «a priori», (aplicació de les categories); el camp d'aplicació de «uns possibles «juïns sintètics a priori», els propis de la ciència, queda llimitat al camp de l'experiència possible. Lo que dona lloc al criticisme.

Un intent de superació de la postura kantiana ha segut la de la fenomenologia de Husserl pretenent una «intuïció d'essència» que recorda l'intuïció tradicional platònic-aristotèlica.

La qüestió del coneiximent científic en la seua relació en els coneiximents «formals» o «a priori» i els continguts «materials» de l'experiència va donar lloc a una profunda problemàtica sobre la consideració i justificació del coneiximent científic.

Els matemàtics per eixemple segons varen considerar el fonament de la seua ciència es varen denominar intuicionistas o formalistes.

Hui dia l'intuïció és considerada dins del marc d'investigació de les accions cognitives, lo que es coneix com cognitivisme. És un problema de transversallidad en que intervenen multitut de ciències tant estrictament positives (neurofisiologia, biologia molecular, genètica, psicologia,..etc.) com a socials (antropologia, sociologia, llingüística, cultura... etc).

Segons Burke i Miller l'intuïció seria la solució de problemes realisada de modo inconscient i basada en el coneiximent acumulat per l'experiència quotidiana, l'activitat professional específica i la formació acadèmica. És dir, que l'intuïció no és una facultat distinta a l'activitat racional i creativa ordinària; la seua diferència radicaria que el procés que dona lloc a la seua realisació pràctica es portaria a terme per mig d'una intervenció automàtica del subconscient, en el que est seleccionaria l'informació guardada en la memòria rellevant en cada situació particular.

Des de la psicologia cognitiva i la psicologia analítica

Jean Piaget en la seua obra Sis estudis de psicologia, considera l'intuïció com una de les etapes del desenroll mental en la primera infància. La definix com una simple interiorisació de les percepcions i els moviments baix la forma d'images representatives.

L'intuïció és comprensió sintètica, és el primer indici d'una profunda unificació subjectiva. La manera més útil de desenrollar l'intuïció és per mig de l'interpretació dels símbols.

Per al sicòlec Carl Gustav Jung l'intuïció és una funció sicològica que transmet percepcions per via inconscient. Tot pot ser objecte d'eixa forma de percepció, tant objectes externs com a interns. En l'intuïció un contingut qualsevol es presenta com un tot acabament, sense que al començ sigam capaços d'indicar o averiguar com ha aplegat a constituir-se. Els seus continguts tenen, com els de la sensació, el caràcter de lo donat, al contrari dels continguts del sentiment i el pensament que tenen el caràcter d'alguna cosa 'derivat' o 'produït'.

Es necessiten símbols «màgicament» efectius, que continguen aquells analogismes primitius que parlen a lo inconscient. Només per mig del símbol pugues lo inconscient ser alcançat i expressat.

Eixa funció del símbol en el desenroll de l'intuïció la definix Howard Gardner com inteligència intrapersonal, com l'habilitat per a plasmar els sentiments en còdics simbòlics.

Alguns autors entre ells Gerd Gigerenzer argumenten que habitualment es desenrollen molts processos mentals en el cervell que perceben i elaboren deduccions inconscients o en un sentit més biològic ponderació condicionades pels prejuïns cognitius solament el resultat passa a ser conscient. En conéixer el resultat de forma conscient i no el com s'ha aplegat a est la persona interpreta eixe resultat com una intuïció o ademés per factors evolutius com un resultat encertat. Este procés natural és una herència evolutiva que permet una ràpida conclusió que no entre en conflicte en la voluntat o consciència de l'individu. Atres autors associen este factor evolutiu a la selecció posat que aquells el resultat inicial de la qual més ràpit els sembla correcte reaccionen també en major velocitat i en condicions de competència açò pot ser una ventaja, independentment de la veracitat de l'informació o de com s'ha aplegat a est. L'intuïció per tant no deixa ser una forma de prejuí cognitiu. En freqüència és necessari saber solament el resultat, ya que aixina s'evita la despesa energètica de deduir-ho conscientment. No obstant, este modo de raonament encara que eficient evolutivamente no ho és quan la resposta immediata no és necessària. La consciència és la forma que tenim els humans de manejar per mig de la llògica (regles demostrades correctes sobre i en l'experiència) i l'experiència (senyes d'entrada del món definit pels nostres sentits) eficientemente al nostre ambient. Les regles de la llògica no són les úniques regles que han segut usades posat que a lo llarc de l'història s'han usat diferents regles o normes ideades per diferents estaments socials per a dilucidar lo que és veritat i lo que no és veritat a partir dels nostres sentits. Vejau epistemologia i mètoto científic.

Per un atre costat l'intuïció analisada des de la perspectiva de la llògica no conduïx a un resultat necessàriament fals o falaz encara que el modo de raonament en el que s'ha aplegat a este pot ser que sí ho siga. El no conéixer el modo de raonament nos fa caure en la falàcia ad ignorantiam (prejuí cognitiu) impedint saber si el mètoto que realisa el nostre cervell inconscientment és correcte o no. Açò és aixina posat que el saber o conéixer cóm s'ha aplegat al resultat permet la sistematisació, automatisació i verificació del patró de raonament. Una volta conegut este patró es pot provar i verificar si és cert per a tots els casos. La verificació és molt important ya que permet evitar l'auto-enganye i aproximar-se a la veritat. Per tant, es fa necessari des d'una perspectiva assossegada analisar i intentar descobrir com el cervell ha aplegat a dita conclusió en les senyes que posseïx. La llògica, lo opost a l'intuïció, també s'entén en psicologia com a delliberació. Estudis recents han demostrat que les persones combinen l'intuïció i la delliberació per a prendre decisions. D'esta forma es passa de l'intuïció a la deducció. Aixina el modo de raonament pot eixir a la llum per a millorar-se i/o modificar-se.

L'intuïció en la tipologia sicològica

Carl Jung en el seu llibre Tipos sicològics va propondre l'existència de quatre funcions principals en la consciència entre les quals es troba la funció intuïció. Les tres funciones restants són la sensació, el pensament i el sentiment. Estes quatre funcions són modificades per dos actituts principals: introversió i extraversó. A partir d'esta teoria es desenrolla més tart l'Indicador Myers-Briggs que conta en 16 combinacions tipològiques (8 tipos més que en la tipologia junguiana clàssica);

INTJ; Introvertit, Intuïtiu, Pensament (Thinking), Calificador (o Judging). INFJ; Introvertit, Intuïtiu, Sentiment (Feeling), Calificador (o Judging). ENTP; Extravertido, Intuïtiu, Pensament (Thinking), Perceptivo. ENFP; Extravertido, Intuïtiu, Sentiment (Feeling), Perceptivo.

Els dos primers pertanyen a l'intuïció introvertida en orientació pensament i sentiment respectivament; i els dos últims a l'intuïció extravertida en orientació pensament i sentiment, també respectivament.

Enllaços externs

• «intuïció». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).