Certea

La certea és un estat mental en el que un individu està convençut de la veritat d'una proposició o coneiximent, sense albergar dubtes sobre la seua validea. Es distinguix de la mera creència o opinió en que la certea implica un alt grau de seguritat subjectiva i, idealment, una justificació objectiva basada en l'evidència o en la validea llògica.

Introducció

La certea se situa en un espectre que va des de la completa ignorança fins al coneiximent absolut. Entre estos extrems es troben estats com el dubte (a on hi ha incertitut i falta de confiança en la veritat d'una proposició) i l'opinió (a on hi ha una afirmació, pero en l'admissió de la possibilitat d'error).

La certea no és merament un sentiment subjectiu, sino que, en el context del coneiximent, idealment deuria estar respalada per:

Evidència empírica: Observacions i senyes que confirmen la veritat de la proposició.
Validea llògica: La proposició es deriva llògicament de premisses acceptades o d'un sistema axiomàtic consistent.
Consens racional: La proposició és acceptada com a verdadera per una comunitat d'experts o persones racionals que han evaluat l'evidència i els arguments.

És important distinguir la certea epistemològica* (relacionada en el coneiximent) de la certea sicològica* (un sentiment de seguritat) o de les certees socials* (basades en creències compartides, ideologies, fe religiosa, etc.). Estes últimes poden ser molt importants en la vida personal i social, pero no deuen confondre's en el coneiximent científic o filosòfic rigorós.

Perspectives històriques i filosòfiques sobre la certea

La qüestió de si és possible alcançar la certea i cóm fer-ho ha segut un tema central en la filosofia i l'epistemologia a lo llarc de l'història. Es poden identificar dos postures extremes:

Realisme

Artícul principal → Realisme filosòfic.

El realisme filosòfic, en les seues diverses formes, sosté que:

Existix una realitat objectiva independent de la ment humana.
És possible conéixer esta realitat, a lo manco en part, a través de la raó o l'experiència.
Les proposicions verdaderes descriuen adequadament aspectes d'esta realitat.

Per als realistes, la certea és possible, a lo manco en principi, quan nostres creències es corresponen en la realitat i estan justificades per l'evidència o la raó. Autors com Platón, Aristóteles (i els seus seguidors escolàstics), i en la modernitat, Descartes, varen defendre alguna forma de realisme i la possibilitat de la certea, encara que en diferents matisos.

Escepticisme

Artícul principal → Escepticisme filosòfic.

L'escepticisme, per un atre costat, qüestiona la possibilitat d'alcançar la certea, i inclús la possibilitat de qualsevol coneiximent objectiu. Els escèptics argumenten que:

Els nostres sentits poden enganyar-nos.
La nostra raó pot ser falible.
No podem estar segurs de que nostres creències es corresponguen en una realitat externa (si és que existix).

Figures com Pirrón en l'antiguetat, i David Hume en la modernitat, són representants destacats de l'escepticisme. Alguns escèptics moderats admeten la possibilitat de coneiximent provable o opinions justificades, pero neguen la possibilitat de la certea absoluta.

Postures intermiges i desenrolls posteriors

Entre estos dos extrems, han sorgit numeroses postures intermiges i desenrolls a lo llarc de l'història de la filosofia:

El racionalisme de Descartes va buscar la certea en l'evidència de les idees clares i distintes, i en la deducció a partir d'elles.
El empirisme (ej. John Locke, George Berkeley, David Hume) va emfatisar el paper de l'experiència sensorial com a font de coneiximent, pero alguns empirista (com Hume) varen aplegar a conclusions escèptiques.
El idealisme transcendental d'Immanuel Kant va intentar conciliar el racionalisme i l'empirisme, argumentant que el coneiximent és possible, pero llimitat als fenomens (lo que apareix a la nostra ment), no a les coses en sí mateixes (noúmenos). La certea és possible en l'àmbit de les matemàtiques i la física, pero no en la metafísica.

El idealisme absolut (Hegel) i el materialisme dialèctic (Marx) varen buscar la certea en la comprensió de l'història i la societat, a través de la dialèctica.
El pragmatisme (Peirce, James, Dewey) definix la veritat i la certea en térmens de les seues conseqüències pràctiques. Una creència és verdadera si és útil i funciona en la pràctica.
El positivisme llògic (Círcul de Viena) va buscar la certea en la verificació empírica i l'anàlisis llògic del llenguage.
El falsacionismo de Karl Popper va abandonar la busca de la certea absoluta i va propondre que la ciència progressa a través de la falsación d'hipòtesis, no de la seua verificació.

Certea i ciència contemporànea

La ciència contemporànea, si be busca un coneiximent objectiu i ben justificat, generalment no aspira a la certea absoluta. Varis desenrolls han contribuït a esta visió més modesta:

Teoria de la Relativitat: Va mostrar que les medicions de l'espai i el temps són relatives a l'observador.
Mecànica quàntica: Va introduir el principi d'incertitut, que establix llímits fonamentals a la precisió en la que es poden conéixer certes propietats físiques.
Teorema de Gödel: Va demostrar que en qualsevol sistema formal suficientment complex, sempre hi haurà proposicions verdaderes que no es poden demostrar dins del sistema.
Filosofia de la ciència post-positivista (Thomas Kuhn, Imre Lakatos, Paul Feyerabend): Va emfatisar el paper dels paradigmes, els programes d'investigació i els factors socials en la construcció del coneiximent científic.

La ciència actual es caracterisa per:

Provisionalitat: Les teories científiques es consideren sempre obertes a revisió i millora.
Falibilidad: Es reconeix que el coneiximent científic pot ser erròneu.
Objectivitat intersubjetiva: La ciència busca un coneiximent que siga acceptable per una comunitat d'experts que compartixen métodos i criteris d'evaluació.
Contrastación Empírica: Les teories deuen sometre's a la prova de l'observació.

Certea, opinió i creència

És important distinguir la certea d'atres estats mentals relacionats en el coneiximent:

Creència: És l'acceptació d'una proposició com a verdadera, pero sense una justificació completa o sense un alt grau de seguritat. Les creències poden ser racionals o irracionals, basades en l'evidència o en la fe.
Opinió: És una creència que s'expressa i es defén, pero que es reconeix com a subjecta a error i oberta al debat. Les opinions poden estar més o menys fonamentades.
Fe: És una creència basada en la confiança, l'autoritat o la revelació, més que en l'evidència o la raó.

En l'àmbit de la vida quotidiana i social, les creències i les opinions juguen un paper fonamental. No obstant, és crucial no confondre les certees subjectives o socials en el coneiximent objectiu i justificat que busca la ciència i la filosofia. La certea, en un sentit epistemològic rigorós, és un ideal difícil d'alcançar, i la majoria del nostre coneiximent es troba en el terreny de l'opinió informada i la creència raonable.

Implicacions socials de la certea

La certea com un concepte relacionat al coneiximent té implicacions en la societat, especialment en l'àmbit de les creències o la fe. La distinció entre certea i coneiximent és important perque evita la confusió que es produïx quan les afirmacions ideològiques o de creències pretenen establir-se com a certees de coneiximent verdader en el mateix pla i àmbits cognoscitivos propis de la ciència.

El problema del coneiximent i l'afirmació com a certea o opinió és molt complex. Per això hi ha diverses interpretacions i valoracions o sentits en l'àmbit del coneiximent i de la vida social a lo llarc de l'història. La problemàtica que plantegen la certea i l'opinió és molt complexa. Per això hi ha diverses interpretacions i valoracions o sentits en l'àmbit del coneiximent i de la vida social a lo llarc de l'història.

La certea respecte a una veritat no basada en el coneiximent (creències basades en la tradició, en la religió, ideologies etc.), deu considerar-se com a pertanyents a una atra esfera independent del coneiximent i compresa en un concepte diferent: la fe, la confiança, la seguritat en el reconeiximent social, etc.

A partir de tals creències tingudes com a veritats es deduïxen formalment, com a arguments, conseqüències que es consideren veritats cognoscitivas indubtables com a explicacions. Les creències com a certees no cognoscitivas tenen un valor important en la vida humana, perque són un fonament per a la cohesió social; la seua utilitat social és producte d'una "tradició" que es deprén per "culturación" i no són discutibles, ni estan someses a método algun de control crític. Pero no poden ser considerades en el mateix pla i en el mateix contingut de veres que les veritats de la ciència, en estar estes someses a criteris ben definits i consensuats per la Comunitat científica

Vore també

Referències

Ferrater Mora, José (1984). Diccionari de Filosofia (4 toms), Barcelona: Aliança Diccionaris. ISBN 84-206-5299-7.
(1962) Certitude et volonté, Desclée de Brouwer.
Dewey, John (1952). La busca de la certea: un estudi de la relació entre el coneiximent i l'acció, Mexico: Fondo de Cultura Econòmica.
Wittgenstein, Ludwig (1972). Sobre la certea, Caracas: Temps Nou.
(1982) De la modernitat, Barcelona: Edicions Península. ISBN 84-297-1669-6.
(1966) La funció de les ideologies, Madrit: Taurus.
Quesada, D. (1998). Saber, oppinión i ciència: Una introducció a la teoria del coneiximent clàssica i contemporànea, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8746-2.
(2006) L'opinió, el coneiximent i la veritat, Madrit: Edicions Llaberint.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Certeza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.