Símbol

Símbol

Dur un llaç en la solapa és una acció simbòlica de respal a una determinada causa social, depenent del color del llaç. El llaç roig, per eixemple, simbolisa el respal a la lluita contra el sida.

Un símbol (del llatí: simbŏlum, i este del grec σύμβολον, symbolon, compost de σύν- [«en», «conjuntament»] i ballein [«llançar», «tirar», «tirar»; és dir, «tirar junts»]) és la representació perceptible d'una idea, en traces associades per una convenció socialment acceptada. És un signe sense semblança ni contigüitat, que solament posseïx un víncul convencional entre el seu significante i el seu denotat, ademés d'una classe intencional per al seu designat.

Cridem símbol a un terme, un nom o una image que pot ser conegut en la vida diària encara que posseïxca connotacions específiques ademés del seu significat corrent i obvi.

Carl Gustav Jung.

Els grups socials solen tindre símbols que els representen: existixen símbols referents a diverses associacions culturaels, artístiques, religioses, polítiques, comercials, deportives, entre uns atres.

Etimologia

Del llatí symbŏlum, i este del grec σύμβoλoν, el símbol és la forma d'exteriorisar un pensament o idea, aixina com el signe o mig d'expressió al que s'atribuïx un significat convencional i en que la seua génesis es troba la semblança, real o imaginada, en lo significat. Aristóteles afirmava que no es pensa sense imàgens, i simbòlica és la ciència, constituint abdós les més evidents manifestacions de l'inteligència.

Evolució

En les moltes etapes que componen l'evolució, en la forma de comunicació humana, del desenroll del llenguage parlat a l'escritura, els signes visuals representen la transició de la perspectiva visual, a través de les figures i els pictogrames, a les senyals abstractes. Sistemes de notació capaces de transmetre el significat de conceptes, paraules o sons simples.

Els signes i símbols transmeten idees en les cultures prealfabetizadas i pràcticament analfabetes. Pero la seua utilitat no és menor entre les verbalment alfabetizadas: al contrari, és major. En la societat tecnològicament desenrollada, en la seua exigència de comprensió immediata, els signes i símbols són molt eficaços per a produir una resposta ràpida. La seua estricta atenció als elements visuals principals i la seua simplicitat estructural, proporcionen facilitat de percepció i memòria.

Característiques dels símbols i signes

Els signes, símbols, senyales, icons són entitats semiòtiques (és la disciplina que aborda l'interpretació i producció del sentit en base en la comunicació) en propietats diferenciades. Un signe es dona per la relació de lo designat, el designante i la representació; mentres que un símbol és una representació gràfica que pot ser part del signe.

Abdós transmeten idees en les cultures prealfabetizadas o pràcticament analfabetes. Pero la seua utilitat no és menor entre les verbalment alfabetizadas: al contrari, és major. En la societat tecnològicament desenrollada, en la seua exigència de comprensió immediata, els signes i símbols són molt eficaços per a produir una resposta ràpida. La seua estricta atenció als elements visuals principals i la seua simplicitat estructural, proporcionen facilitat de percepció i de memòria.

En les moltes etapes que componen l'evolució, en la forma de comunicació humana, del desenroll del llenguage parlat a l'escritura, els signes visuals representen la transició de la perspectiva visual, a través de les figures i els pictogrames, a les senyals abstractes. Sistemes de notació capaces de transmetre el significat de conceptes, paraules o sons simples.

Entre signes i símbols hi ha diferències:

• Els signes poden ser compresos pels sers humans i, alguns (com els signes gestuals), inclús per certs animals; els símbols són específicament humans.
• Els signes senyalen; són específics d'un comés o una circumstància. Els símbols tenen un significat més ampli. Els signes i símbols, sense semblança física en informació que representen, posseïxen significats els quals són analisats per un important camp d'estudi: la semiòtica. Esta tracta la funció dels signes en procés de comunicació, com el lloc dels síntomes en el diagnòstic mèdic. En la comunicació, els signes i senyals apareixen, en general, en estructures similarment illògiques. A voltes requerixen plantejament intuïtiu que extraga el seu sentit i que, per tant, els faça susceptibles d'interpretació creativa. Intuïció, inspiració, resolució creativa de problemes..., com vullga que ho denominem esta activitat no posseïx cap llògica, cap patró previsible. De l'organisació de signes inconexos sorgix la lliberació de la llògica cap al bot de l'interpretació. Ho podem cridar inspiració, pero és forma particular d'inteligència. És l'aptitut essencial de qualsevol que deu organisar informació diversa i extraure un sentit d'esta. Els símbols poden compondre's d'informació realista, extretes de l'entorn, fàcil de reconéixer, o també per formes, tons, colors, textures..., elements visuals bàsics que no guarden cap similitut en els objectes de l'entorn natural. No posseïxen cap significat, llevat el que se'ls assigna. Existixen moltes formes de classificar als símbols; poden ser simples o complicats, obvis o obscurs, eficaços o inútils. El seu valor es pot determinar segons fins a a on penetren la ment pública en térmens de reconeiximent i memòria. En teoria de la comunicació, un còdic és un conjunt d'elements que es combinen seguint certes regles i que són semánticament interpretables, la qual cosa permet intercanviar informació. En este context les societats humanes es caracterisen principalment perque, valent-se d'unitats sonores significativa, conseguir comunicar-se a través del còdic més complex les llengües humanes o còdic llingüístics.

Usos de signes i símbols

Els signes i símbols s'utilisen des del principi de l'Història. Mai han segut desplaçats del tot pel llenguage escrit. Com a mig de comunicació, han mantingut les seues pròpies variades funcions, i s'han fet més útils a mida que ha aumentat la demanda de comunicació immediata. Els signes i símbols nos ajuden a:

• Identificar sentiments i a buscar lliberació emocional en dit coneiximent.
• Determinar les accions adequades i el comportament acceptable.
• Dissenyar edificis i conéixer el seu significat.
• Identificar empreses i corporacions.
• Representar a personages.

A mida que abandonem una época fonamentada en la cultura escrita i l'imprenta, per a entrar en un entorn dominat per la tecnologia visual i auditiva, les regles bàsiques de la comunicació canviaran. Els símbols i signes serviran en un futur, com ho varen fer en el passat. Valentina Maestre i Sergio Granados

Estudi dels símbols

Els símbols poden compondre's d'informació realista, extreta de l'entorn, fàcil de reconéixer, o també per formes, tons, colors, textures, elements visuals bàsics que no guarden similitut en els objectes de l'entorn natural. No posseïxen cap significat, llevat el que se'ls assigna. Existixen moltes formes de classificar els símbols; poden ser simples o complexos, obvis o obscurs, eficaços o inútils. El seu valor es pot determinar fins a a on penetra la ment en térmens de reconeiximent i recort.^{cita requerida}

Els signes

L'interés pels signes ha donat lloc a un important camp d'estudi: la semiòtica. Esta tracta tant la funció dels signes en el procés de comunicació, com el lloc dels síntomes en el diagnòstic mèdic.^{cita requerida}

Signes i senyals

En la comunicació, els signes i senyals apareixen, en general, en estructures similarment illògiques. A voltes requerixen un plantejament intuïtiu que extraga el seu sentit i que, per tant, els faça susceptibles d'interpretació creativa. Intuïció, inspiració, resolució creativa de problemes..., com vullga que ho denominem esta activitat no posseïx cap llògica, cap patró previsible. De l'organisació de signes inconexos sorgix la lliberació de la llògica cap al bot de l'interpretació. Ho podem cridar inspiració, pero és una forma particular d'inteligència. És l'aptitut essencial de qualsevol que deu organisar informació diversa i extraure un sentit d'esta.^{cita requerida}

Símbols científics i tècnics

En l'àmbit científic i tècnic, també es denomina símbol als abreujaments constituïts per mig de grafies o lletres. Diferixen de les abreviatures per carir de punt. Tal és el cas dels símbols químics (ej. C, O, H₂O, C₄H₁₀), símbols matemàtics (ej. $\mathrm{\nabla },\partial ,\underset{a}{\overset{b}{\int }},f(x)$), les unitats (ej. m, kg, cd), els punts cardinals (ej. N, O), els símbols de monedas (ej. $, €). El seu fi fonamental és simplificar l'escritura en la transmissió de les idees i el coneiximent.

Vore també: Notació matemàtica

Símbols nacionals

Artícul principal → Símbol nacional.

Els símbols nacionals són aquells que un país adopta per a representar els seus valors, metes, història o riquees i per mig dels quals s'identifica i distinguix dels demés, ademés d'aglutinar entorn a ells als seus ciutadans i crear un sentiment de pertinença. Els símbols nacionals per excelència són la bandera i els colors nacionals, l'escut d'armes i el himne. A ells s'afigen en ocasions atres emblemes com pot ser una planta, animal o objecte associat íntimament en el país. La seua tipologia diferix en cada cultura constituint un interessant camp d'estudi antropològic, puix aporta abundant informació sobre les idees, conceptes i valors més significatius de cada societat i época.

Vore també: Heràldica, Numismàtica, i Vexilología

Símbols religiosos

Símbols religiosos.

En les societats primitives, els símbols varen servir per a expressar les qualitats essencials de les seues creències religioses. A lo llarc de l'història, la religió ha estat lligada a una série de símbols significatius.

En l'Antic Egipte es va practicar esta costum, aixina, simbòlica és la seua escritura jeroglífica, la seua mitologia, a on cada una de les divinitats representa un aspecte cultural, i encara les seues manifestacions artístiques. Igualment en les formes exteriors de les religions semíticas com l'asiria i fenicia, en la hindú i en les indoeuropeas, com la greco-llatina, impera el símbol, puix en elles es va utilisar la representació dels fenomens de la naturalea, personificados en sers mitològics, que varen terminar per encarnar els valors morals de la societat.

Els judeus i els musulmans prohibixen les imàgens com a símbols d'adoració. En lloc d'això, subrallen la paraula i la necessitat d'una cultura escrita per a la participació de l'oració.

Símbols cristians

Vore també: Simbolisme cristià

Erro al crear miniatura:

Diferents representacions del símbol de la creu.

Moltes representacions d'idees abstractes per mig de símbols són d'orige oriental.

Per sant Clemente d'Aleixandria sabem que els símbols, que adornaven les catacumbas i que posteriorment es varen vore reproduïts en la pintura i l'escultura, ya eren utilisats pels cristians en el II, comunament adornant anells, medalles, etc., en el propòsit de reconéixer-se entre sí obligats al secret que la persecució imponia als primers cristians. Entre uns atres s'ampraven símbols d'unió o reunió, com els peixos de bronze o cristal trobats en les catacumbes de Roma, que s'entregaven als batejats per a que els dugueren penjats del coll. També era costum que els viagers que havien rebut hospitalitat en una casa, trencaren un símbol del que deixaven la mitat de modo que si tornaven a visitar-se, inclús els seus descendents, poguera recordar-se el hospitalitat; tal és l'us que devien tindre moltes monedes partides que en freqüència solen trobar-se.

Al marge d'estos símbols convencionals, varen tindre uns atres als que l'Iglésia va donar molta importància, sent el principal el símbol dels Apòstols, que pretenia proporcionar una sucinta guia al cristià sobre les veritats revelades, i per a que els fidels pogueren mostrar una contrasenya pròpia que els distinguira dels herejes; d'esta manera si per qualsevol causa canviaven de congregació podien ser reconeguts com a cristians ortodoxos si evocaven el símbol. L'iglésia primitiva prohibia entregar-ho per escrit per a evitar que caiguera en mans dels infels, de modo que els creents devien deprendre-ho de memòria.

L'art figuratiu va adoptar estos símbols per a representar, en ocasions desprovistos ya de caràcter religiós o mitològic, atributs o qualitats i inclús determinades manifestacions de l'activitat humana, als que va ser afegint uns atres quan va ser necessari, si be al principi deutors de les manifestacions religioses anteriors que constituïen el patrimoni cultural comú.

Aproximació al símbol des de lo filosòfic

Lo simbòlic de l'art en Hans Georg Gadamer

Indagar sobre la definició de símbol des de la perspectiva hermenéutica que el filòsof alemà Hans-Georg Gadamer planteja en un apartat del seu llibre L'actualitat de lo bell és establir un diàlec en l'etimologia de la paraula i plantejar relacions en algunes de les vivències gregues; és adinsar-se a l'estudi semàntic que posa en evidència l'influència del filòsof Heidegger en la seua obra i reconéixer els distanciaments que fa al moment de interlocutar en els plantejaments del filòsof Hegel, quan este definix lo bell en l'art. És aixina com Gadamer planteja que l'essència de lo simbòlic és el autosignificado.^{cita requerida}

Gadamer, en fer una revisió etimològica de lo que vol dir símbol, aplega a l'antiga tradició de la tablilla i la relació entre l'amfitrió i el hoste, puix cada u conservava part de la tablilla i al moment d'unir-les, els posseïdors es reconeixien com a antics coneguts. Lo anterior representa el significat que símbol té des de la llengua grega com tablilla de recort. Este element és de gran importància al moment de plantejar lo relacionat en l'experiència de lo simbòlic, puix "este individual-particular es representa com un fragment del ser que promet complementar en un tot íntegre al que es corresponga en ell". —Hans Georg Gadamer.

En este orde d'idees, Gadamer planteja que l'atre fragment existent, que sempre és buscat, conseguirà la completud total en lo propi, en el fragment vital que es posseïx. És aixina com la experiència de lo bell és l'evocació d'un orde íntegre possible —Hans Georg Gadamer. En esta noció plantejada, es fa l'afirmació en la que es reconeix l'obra d'art des del mateix mensage d'integritat, per a després conceptualizar lo que constituïx la significativitat de lo bell i de l'art. D'ahí, planteja que lo que s'experimenta d'una trobada en l'art no és lo particular, més be és la totalitat del món experimentable la que té lloc. No obstant fa l'aclariment que açò no vol dir que l'expectativa indeterminada de sentit que fa que l'obra d'art tinga un significat per a nosatres puga consumar-se plenament del seu sentit total. —Hans Georg Gadamer.

És en este punt que repren/reprén al filòsof Hegel, qui planteja lo bell en l'art com l'apariència sensible de l'idea, esta es fa verdaderament present en la manifestació sensible de lo bell. Gadamer es distancia de lo anterior denominant-ho com una seducció idealista, puix manifesta que lo propost per Hegel no fa justícia a l'autèntica circumstància de que l'obra nos parla com a obra no com a portadora d'un mensage —Hans Georg Gadamer. Per tant, l'idea de lo simbòlic reposa sobre un joc de contraris de demostració i ocultació. D'ahí que l'obra no es reduïxca a la simplicitat de mer portador de sentit, puix el sentit de l'obra radica que l'obra mateixa està ahí. Açò evidencia que la seducció idealista no pren en conte el joc que involucra la demostració i l'ocultació, que possibilita que lo universal ocupe un lloc en lo particular sense que necessàriament este tinga que pronunciar-se com a universal. És aixina com lo simbòlic no remet al significat sino que representa el significat mateix.

Ademés de lo anteriorment plantejat per Gadamer, est ampra el concepte de conformació pel de obra, manifesta que la conformació "no és res de lo que es puga pensar que algú ho ha fet deliberadament" —Hans Georg Gadamer. Este concepte li permet reforçar lo ya mencionat, en la direcció que li dona a la conformació, puix esta es troba i existix aixina ahí, susceptible de ser trobada per qualsevol que es trobe en ella.^{cita requerida}

És important recordar l'afirmació que Gadamer realisa en plantejar que no és una mera revelació de sentit lo que es porta a terme en l'art, i és ací a on repren/reprén un dels aportes del filòsof Heidegger quan este li dona al pensament la possibilitat de sostraure's al concepte idealiste de sentit i de percebre la plenitut ontològica a la veritat que nos parla des de l'art en el doble moviment de descobrir-desocultar, ocultamiento-retir.

El símbol com a expressió de múltiples sentits en Paul Ricoeur

Paralel a açò Paul Ricoeur en el seu text Freud: una interpretació de la cultura —Ricoeur, P. introduïx l'estudi del símbol a partir de la veu alemana traumdeutung composta per dos elements: el somi i l'interpretació. En esbossar, inicialment, peces generals sobre el somi s'observa que sobre est recau l'interpretació, puix en ser una paraula que s'obri a productes psíquics requerix ser revelada, i per a això es precisa del psicoanálisis. El somi s'inscriu aixina en una regió del llenguage que s'anuncia com a lloc de significacions complexes, a on un atre sentit es dona i s'oculta al mateix temps en un sentit immediat —Ricoeur, P. En esta llínea, lo que en Gadamer s'entén com un joc de contraris, de demostració i ocultació, obedix en Ricoeur a la doble regió de sentit en la qual s'instala el símbol.

Al ser de doble sentit, el símbol requerix d'una interpretació que es relega al camp hermenéutico, l'hermenéutica és conceptualizada per Ricoeur com la teoria de les regles que presidixen una exégesis, és dir, l'interpretació d'un text singular o d'un conjunt de signes susceptible de ser considerat com un text —Ricoeur, P.; és per mig de l'interpretació que el símbol s'inscriu en la filosofia del llenguage, este últim deu tindre's en conte com a element fundante dels plantejaments filosòfics de Ricoeur per a l'interpretació del símbol, la qual cosa es vorà més alvance.

El treball que realisa Ricoeur descansa en la busca del criteri semàntic en l'estructura intencional de doble sentit —Ricoeur, P. que té el símbol, i en la necessitat de tindre en conte eixa estructura com l'objecte d'estudi de la seua investigació; dit treball ha demandat observar el símbol a partir de dos definicions: una 'àmplia' en la que la funció simbòlica és estudiada a partir dels plantejaments d'Ernst Cassirer, gràcies als quals Ricoeur fa una distinció entre símbol i signe, a esta definició àmplia s'afigen tres 'zones d'emergència': la fenomenologia de la religió, lo oníric i l'imaginació poètica. La segona definició és lestreta' en la que el símbol és vist a partir del nexe de sentit a sentit que proveïx l'analogia.

En el treball de Ricoeur es precisen diversos elements que permeten llimitar els camps d'acció del símbol i de l'interpretació, un d'eixos elements, de caràcter fonamental, consistix en una definició concreta del símbol, este com es va dir abans, es diferencia de lo que propon Cassirer, que correspondria, segons Ricoeur més a signe, pel seu sentit unívoc, que al símbol, que és de caràcter doble o múltiple. En este orde d'idees el símbol en Ricoeur és una expressió de doble o múltiple sentit que requerix un treball d'interpretació que faça explícits els múltiples significats que ho componen.

Respecte a les tres 'zones d'emergència' hi ha dos que denoten una significació especial, les que té que vore en l'imaginació poètica i fenomenologia de la religió, en esta última s'anuncia un component essencial en l'investigació de Ricoeur: el llenguage. El símbol en la fenomenologia de la religió està lligat als ritos i als mits que constituïxen el llenguage de lo sagrat, els símbols no es presenten com a valors d'expressió immediata sino que estan inscrits en l'univers del discurs a on adquirixen realitat simbòlica, és llavors, per mig del llenguage, i concretament de la paraula, que l'expressivitat còsmica de la fenomenologia de la religió es pot expressar. Aixina mateix, en l'imaginació poètica, que comprén l'importància de l'image com a vehícul o pretext per a donar força verbal a l'expressió, s'imponen el llenguage i paraula com a mijos per a poder dir al símbol. En este sentit, entenem que és per mig del llenguage que el símbol pot fer-se real, entenent possibilitat de realisació no realitat material, sino realitat expressiva.

Fa falta sempre una paraula per a reprendre el món i fer que es torne hierofanía; de la mateixa manera el soñante en el seu somi privat està tancat a tots, no comença a instruir-nos sino quan conta el seu somi. Llavors és el poeta el que nos mostra el naiximent del verp tal com estava enterrat en els enigmes del cosmos i la psique (…) Mostrar el símbol en el moment en que la poesia posa al llenguage en estat d'emergència—Ricoeur, P.

Vore també

• Archive for Research in Archetypal Symbolism
• Ashta mangala, huit símbols auspiciosos en el budisme
• Emblema
• Interaccionisme simbòlic
• Logotip
• Psicoanálisis
• Simbolisme
• Símbol sexual
• Símbols en la francmaçoneria
• Violència simbòlica
• Bandera
• Heràldica
• Marca
• Semiòtica
• Signe
• Símbol
• Tòtem

Bibliografia

• (2011) Archive for Research in Archetypal Symbolism & Societat Espanyola de Psicologia Analítica (ed.). El llibre dels símbols, Taschen Verlag. ISBN 978-3-8365-2573-2.
• Charbonneau-Lassay, Louis (1996/1997). El bestiario de Crist: el simbolisme animal en l'antiguetat i en l'edat mija, Dos volums. Mallorca: José J. de Olañeta. ISBN 978-84-7651-601-0.
• Chevalier, Jean (2000). Diccionari de símbols, Traducció del francés Manuel Silvar i Arturo Rodríguez. 1.ª ed., 6.ª imp. 1108 pàgines, tela. Barcelona: Herder Editorial. ISBN 978-84-254-1514-2.

• Eliade, Mircea i Ioan Petru Couliano (2022). Diccionari dels símbols, Fragmenta Editorial. ISBN 978-84-17796-71-6.
• Gadamer, Hans G. (1996). L'actualitat de lo bell, Paidós.
• Cirlot Laporta, Juan Eduardo (1997/2007). Diccionari de símbols, Epílec de Victoria Cirlot. Rústica (1.ª ed., 4.ª imp.) i cartoné (1.ª ed., 8.ª imp), 524 pàgines i 300 ilustracions. Colecció: L'Arbre del Paraís. Madrit: Edicions Siruela. ISBN 978-84-7844-798-5.
• Schneider, Marius (1998). L'orige musical dels animals-símbols en la mitologia i l'escultura antigues: ensaig històric-etnogràfic sobre la subestructura totemística i megalítica de les altes cultures i la seua supervivència en el folclore espanyol, Traducció d'Amador Vega. Colecció L'Arbre del Paraís 12. 1.ª ed., 2.ª imp. Madrit: Edicions Siruela. ISBN 978-84-7844-368-0.
• Ricoeur, Paul (1975). Freud, una interpretació de la cultura, Sigle XXI.
• VV.AA. (1896). Diccionari Énciclopédico Hispà-Americà, Tom XIX, Montaner i Simón editors.

• Birdwhistell, R. El llenguage de l'expressió corporal. Gustavo Gili. Barcelona 1977
• Bobes Naus, M. C. La semiòtica com a teoria llingüística. Gredos. Madrit 1979.
• Bouissac, P. La mesure dones gestes. Prolégomènes à la sémiotique gestuelle. Mouton. TheHague 1973.
• Casetti, F. 'Introducció a la semiòtica. Fontanella. Barcelona 1980.
• Chatman, Eco I Klinkenberg (eds.) Panorama sémiotique. Mouton. The Hague 1979.
• Eco, U. Tractat de semiòtica general. Lumen. Barcelona 1977.
• Edy, E. "La semiòtica com a llenguage universal".

En anglés

• Cooper, J.C (1980). An Illustrated Encyclopedia of Traditional Symbols, Londres: Thames & Hudson. ISBN 978-0-500-27125-4.
• De Vries, Ad. (1984/2004). Dictionary of Symbols and Imagery, Amsterdam, Holanda: Elseiver Science Publishers, B.V. ISBN 978-0-444-51345-8.
• Jobes, Gertrude (1962/1990). Dictionary of Mythology, Folklore and Symbols, Tres volums. Nova York: Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-2036-4.

Enllaços externs

• Semiòtica aplicada
• El signe llingüístic

Erro al crear miniatura: Símbol en el Viccionari. Erro al crear miniatura: Símbol en el Viccionari. Plantilla:RAE

• Image, símbol, realitat. Gustavo Bo
• El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.