Simbolisme

Simbolisme

El simbolisme va ser un dels moviments lliteraris més importants de finals de el XIX. Té el seu orige en França i en Bèlgica. En un manifest lliterari publicat en 1885, Jean Moréas va definir este nou estil com a enemic de l'ensenyança, la declamació, la falsa sensibilitat i la descripció objectiva. Per als simbolistes, el món és un misteri per dessifrar, i el poeta deu per a això traçar les correspondències amagades que unixen els objectes sensibles (per eixemple, Rimbaud establix una correspondència entre les vocals i els colors en el seu sonet Vocals). Per a això és essencial l'us de la sinestesia.

El moviment té els seus orígens en Les flors del mal, lliure emblema de Charles Baudelaire. L'escritor Edgar Allan Poe, a qui Baudelaire apreciava en gran mida, va influir també decisivament en el moviment, proporcionant-li la majoria d'imàgens i figures lliteràries que utilisaria. La estètica del simbolisme va ser desenrollada per Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine en la década de 1870. Per a 1880, el moviment havia atret tota una generació de jóvens escritors cansats dels moviments realistes. Encara que el moviment sorgix en França i Bèlgica, es va estendre a atres nacions. Associat sobretot a la lliteratura, cobrix no obstant també a escultors i pintors.

Evolució

El simbolisme va ser en els seus començos una reacció lliterària contra el naturalisme i el realisme, moviments anti-idealistes que exaltaven la realitat quotidiana i l'ubicaven per damunt de l'ideal. Estos moviments varen provocar un fort rebuig en la joventut parisenca, duent-los a exaltar la espiritualitat, la imaginació i els somis. El primer escritor en reaccionar va ser el poeta francés Charles Baudelaire, hui considerat pare de la lírica moderna i punt de partida de moviments com el parnasianismo, el decadentismo, el modernisme i el simbolisme. Les seues obres, entre les que destaquen Les flors del mal, Els menuts poemes en prosa i Els paraisos artificials, varen ser tan renovadores que algunes d'elles varen ser prohibides per considerar-se obscures i immorals, en retratar clar i ras l'us de drogues, la sexualitat i el satanismo. El primer moviment descendent d'esta ideologia postromántica seria el parnasianismo.

Els simbolistes varen ser separant-se del parnasianismo perque no compartien la devoció d'est pel vers perfecte. El Simbolisme s'inclinava més be cap al hermetisme, desenrollant un model de versificación més lliure i desdenyant la claritat i objectivitat del parnasianismo. No obstant, vàries característiques parnasianas varen ser acollides, com el seu gust pels jocs de paraules, la musicalidad en els versos i, més que res, el lema de Théophile Gautier del art per l'art. Els moviments varen quedar completament separats quan Arthur Rimbaud i atres poetes es mofaron de l'estil perfeccioniste parnasiano, publicant vàries paròdies sobre el modo d'escriure dels seus més prominents figures.

L'arribada dels poetes malaïts

Atres dos precursors del simbolisme varen ser els francesos Arthur Rimbaud i Paul Verlaine. Estos dos poetes, que per a eixa época tenien una azarosa relació amorosa, varen ser decisius per a l'arrancada del moviment. Rimbaud, que contava en 17 anys, va anar el més influent, en buscar lo que va cridar la seua alquímia del verp en la qual tractava de convertir-se en vident per mig del desarreglo de tots els sentits. En este pretext va passar a sumir-se, junt a Verlaine, en tota una ona d'excessos. Vagabundeaba dia i nit pels carrers de París para després presentar-se en les reunions lliteràries en la roba bruta o en estat etílico, fets que ràpidament li varen donar mala fama i el sobrenom de enfant terrible. Les seues obres més representatives varen ser Una temporada en l'infern i #Allumenament.

Sobre Verlaine, el seu llibre de crítica lliterària Els poetes malaïts es va convertir en el més influent escrit dins del Simbolisme fins a eixa época, mostrant la verdadera essència del moviment. En ell s'exponien ensajos sobre Tristan Corbière, Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé, Marceline Desbordes-Valmore, Villiers de L'Isle-Adam i "Pobre Lelian" (#anagrama del propi Verlaine), poetes que Verlaine va batejar com a malaïts.

Verlaine va expondre que dins del seu individual i única forma, el geni de cada u d'ells havia segut també la seua maldicció, alluntant-los del restant de persones i duent-los d'esta forma a abraçar el hermetisme i l'idiosincràsia com a formes d'escritura. També varen ser retratats com a desiguals respecte a la societat, en dur vides tràgiques i entregar-se en freqüència a tendències autodestructivas; tot açò com a conseqüència dels seus dons lliteraris. El concepte de Verlaine del poeta malaït va ser en part pres del poema de Baudelaire cridat Bendició, que obri el seu llibre Les flors del mal.

Despuix d'açò, Paul Verlaine va passar a convertir-se en el líder del decadentismo (moviment lliterari germà del Simbolisme) i Stéphane Mallarmé (1842–1898) va passar a ser la figura més representativa del Simbolisme, en especial despuix de publicar el seu llibre Una tirada de daus jamai abolirà l'encert, creant un llenguage hermètic propenc a l'antic culteranismo espanyol i a la sintaxis de l'anglés i reunint semana a semana a decenes de seguidors del moviment en la seua casa.

Moviment

Definició i estil

La poesia simbolista busca vestir a l'idea d'una forma sensible, posseïx intencions metafísicas, ademés intenta utilisar el llenguage lliterari com a instrument cognoscitivo, per la qual cosa es troba impregnada de misteri i misticisme. Va ser considerat en el seu temps per alguns com el costat obscur del Romanticisme. Sobre l'estil, basaven els seus esforços en trobar una musicalidad perfecta en les seues rimes, deixant a un segon pla la bellea del vers. Intentaven trobar lo que Charles Baudelaire va denominar la teoria de les «correspondències», les secretes afinitats entre el món sensible i el món espiritual. Per a això utilisaven determinats mecanismes estètics, com la sinestesia.

El manifest simboliste

Els simbolistes creïen que l'art devia apuntar a capturar les veritats més absolutes, les quals solament podien ser obtingudes per métodos indirectes i ambigus. D'esta forma, varen escriure en un estil altament metafòric i sugestiu. El manifest simboliste, publicat per Jean Moréas, definia al Simbolisme com a enemic de l'ensenyança, la declamació, la falsa sensibilitat, la descripció objectiva i senyalava que el seu objectiu no està en sí mateixa, sino en expressar l'Ideal: là dones apparences sensibles destinées à représenter leurs affinités ésotériques avec dones Idées primordials".

(En este art, les escenes de la naturalea, les accions dels sers humans i tot el restant de fenomens existents no seran nomenats per a expressar-se a sí mateixos; seran més be plataformes sensibles destinades a mostrar les seues afinitats esotèriques en els Ideals primordials).

Narrativa i teatre simboliste

En contrast en l'importància que va tindre en la poesia, el Simbolisme va tindre una repercussió menor en la narrativa i el teatre. Aixina i tot varen aparéixer noveles com A contrapelo, de Joris-Karl Huysmans, que explorava diversos temes relacionats en l'estètica simbolista. Esta novela, en la que casi no existix trama, expon els gusts decadents del reclús i rebel comte Dones Esseintes. Oscar Wilde va imitar esta novela en numerosos passages de la seua obra El retrat de Dorian Gray. Una atra obra important en prosa simbolista és Contes cruels de Villiers de L'Isle-Adam.

Sobre el teatre, l'émfasis en la vida d'ensomis i fantasies que promovien els simbolistes va fer difícil la seua completa acceptació per part de crítics i corrents contemporànees. No obstant l'obra Axël, també de Villiers de L'Isle-Adam, va anar definitivament l'obra teatral més influenciada pel Simbolisme. En l'obra, despuix d'un conflicte inicial, un príncip i una princesa s'enamoren i passen hores fent maravellosos plans per al futur. Pero després, en acceptar que la vida jamai podria complir dites ilusions i expectatives, abdós se suïciden. Una atra obra teatral en gran càrrega simbolista és la tragèdia Salomé d'Oscar Wilde.

Poetes més representatius

• Charles Baudelaire (1821-1867)
• Villiers de L'Isle-Adam (1838-1889)
• Stéphane Mallarmé (1842-1898)
• Paul Verlaine (1844-1896)
• Comte de Lautréamont (1846-1870)
• Germain Nouveau (1851-1920)
• Arthur Rimbaud (1854-1891)
• Jean Moréas (1856-1910)
• Albert Samain (1858-1900)
• Paul Valéry (1871-1945)

Influència en la lliteratura hispana

El simbolisme lliterari hispà, en alguns importants antecedents peninsulars com Gustavo Adolfo Bécquer i Salvador Roda, es subsumió en un moviment més general conegut com Modernisme, que va escomençar en Hispanoamèrica.

Es troba Simbolisme ya en els cubans Julián del Casal i José Martí, en el colombià José Asunción Silva, en el mexicà Manuel Gutiérrez Nájera i atres autors posrománticos americans com l'argentí Leopoldo Lugones,l'uruguayà Juliol Herrera i Reissig, Ricardo Jaimes Freyre, Amat Nervo, Salvador Díaz Miró, Guillermo Valéncia, o el peruà, José María Eguren; l'nicaragüense Rubén Darío, gran introductor del Modernisme en Espanya, ho va assimilar i va difondre.

En Espanya ho varen cultivar Antonio i Manuel Machado, Juan Ramón Jiménez, Francisco Villaespesa i Ramón Pérez d'Ayala entre els més importants.

El simbolisme en atres arts

Paralelament a la preocupació del impressionisme per la pintura a l'aire lliure contra l'academicisme oficial i als intents de construcció científica de la pintura pel cridat puntillismo, es desenrolla una nova concepció sobre la funció i objecte de la pintura. Els simbolistes —els precedents dels quals es troben en William Blake, els nazarenos i els prerrafaelitas— propugnen una pintura de contingut poètic.

El moviment simboliste reacciona contra els valors del materialisme i del pragmatisme de la societat industrial, reivindicant la busca interior i la veritat universal i per a això se servixen dels somis que gràcies a Freud ya no conceben únicament com a imàgens irreals, sino com un mig d'expressió de la realitat.

El Simbolisme no va poder desenrollar-se per mig d'un estil unitari; per això, es fa molt difícil definir-ho de forma general. És més be un conglomerat de trobades pictòriques individuals.

Va necessitar des d'un principi d'un idioma pictòric abstractivo. En conseqüència, els pintors varen fer us d'un vocabulari de formes llineal i ornamental i d'una composició del quadro antinaturalista. Són especialment estos elements abstractivos i accentuats en la linealidad, aixina com les relacions composicionales inmanentes al quadro, els que fan del Simbolisme el precursor del tan propenc Modernisme. En Gustave Moreau existix una visió particular sobre la bellea, l'amor i la mort. Pierre Puvis de Chavannes sembla perpetuar la claritat i el rigor compositivo del classicisme combinat en colors plans i clars. Les seues obres semblen buides de moviment i de llum. Odilon Redon encamina els seus esforços cap a la representació d'idees, de tal manera que la seua obra s'aproxima a lo que més vesprada serà l'estètica surrealista.

El Simbolisme és una tendència que supera nacionalitats, llímits cronològics i estils personals. Per a complicar més la qüestió, el Simbolisme derivarà en una aplicació bella i quotidiana de fonda raigambre en l'art europeu de fins de el XIX i principis de el XX: el Art Nouveau. El Simbolisme pretén restaurar significat a l'art, que havia quedat desprovisto d'est en la revolució impressionista. Mentres que atres neoimpresionistas s'inclinen per branques científiques o polítiques, el Simbolisme es decanta cap a una espiritualitat freqüentment propenca a posicions religioses i místiques. La fantasia, l'intimitat, la subjetividad exaltada substituïxen la pretenciosa objectivitat d'impressionistes i neo-impressionistes. Continuen en l'intenció romàntica d'expressar a través del color, i no quedar-se solament en l'interpretació. Ahí trobem el nexe d'unió en el restant de neo-impressionistes, ya que les teories del color local i els efectes derivats de les yuxtaposicions de primaris, complementaris, etc., els resultaran molt útils a l'hora de compondre les seues imàgens, molt emotives, com en la casi violenta visió de la passió amorosa que Klimt oferix en la seua Dánae.

Els simbolistes varen trobar un respal paralel en els escritors: Charles Baudelaire, Jean Moréas, en contra del naturalisme descarnat de Zola. Sobre l'escultura, Rodin va ser el més propenc als seus plantejaments, i pese a tot, íntimament lligat als presuposts del gran escultor impressioniste Edgar Degas. Molt propenca als plantejaments del Simbolisme, en el sen del qual s'inscriu, se situa l'Escola de Pont-Aven, una de les primeres en definir-se com a tal. Pont-Aven és una menuda localitat rural de la Bretanya francesa, a a on es va dirigir en 1886 un grup de pintors neo-impressionistes. El primer de tots va ser Émile Bernard, que tractava de recuperar l'integritat de lo rústic, de lo arcaic, en una regió totalment aliena als alvanços de la vida moderna. Bernard va cultivar un estil molt personal de colors plans, perfectament delimitats en contorns silueteados.

L'escultura simbolista

El Simbolisme posseïx una estètica acadèmica, i es presta més a les realisacions escultòriques de vanguarda. Junt en Rodin destaquen Aristide Maillol (1861–1944), que és el gran mestre de l'escultura simbolista. La nit, Illa de França, Flores en la praderia, Venus, Flora, El riu. També destaquen Adolf von Hildebrand, Estàtua ecuestre del príncip regente, Medardo Rosso, Chiquet malalt, Cap de chiquet, Antoine Bourdelle, Hércules arquero.

Pintura simbolista

Artícul principal → Pintura simbolista.

En l'àmbit de la pintura, el simbolisme troba exponents com Gustave Moreau (francés que naix en 1826 i mor en 1898). Les seues pintures més destacades són "Júpiter i Semele", "Europa i el bou" i "els unicorns". També està l'artiste Odilon Redon, un atre francés que naix en 1840 i fallix en 1915. Com a obres importants, cal destacar "El carro d'Apolo", "Druida" i "vell alado en llarga barba". Cal destacar també a "Els Nabis", un grup de tres artistes que són Félix Vallotton (suís, 1865-1925) (obra: "La pilota"), Pierre Bonnard (francés, 1867-1947) (obra: "Dònes en el jardí") i Edouard Vuillard (francés 1868-1940) (obres: "Jardins públics" i "Els dos escolars"). En Espanya a través de Manuel Bujados en la revista L'Esfera i finalment en Néstor Martín-Fernández de la Torre desapareix el simbolisme despuix de la seua mort, ya que ell ho representava sempre en totes les seues pintures.

Pictóricamente les característiques més rellevants són les següents:

• Color: a voltes s'utilisaven colors forts per a resaltar el sentit oníric de lo sobrenatural. De la mateixa manera l'us de colors pastiços, per part d'alguns artistes, junt en la difuminación del color, perseguia el mateix objectiu.

• Temàtica: Perviu un interés per lo subjectiu, lo irracional, de la mateixa manera que en el romanticisme. No es queden en la mera apariència física de l'objecte sino que a través d'ell s'aplega a lo sobrenatural, la qual cosa va unit a un especial interés per la religió. Els pintors i poetes ya no pretenen plasmar el món exterior sino el dels seus somis i fantasies per mig de l'alusió del símbol. La pintura es propon com a mig d'expressió de l'estat d'ànim, de les emocions i de les idees de l'individu, a través del símbol o de l'idea.

Una de les novetats més importants, a nivell temàtic, és el de la dòna fatal. Sorgix l'unió entre l'Eros i el Thanatos i en això subyacer una nova relació entre sexes.

A la pintura li la definix en conceptes com ideista (d'idees), simbolista, sintètica, subjectiva i decorativa.

• Tècnicas: Lo que unix als artistes és el desig de crear una pintura no supeditada a la realitat, en oposició al realisme, i en a on cada símbol té una concreció pròpia en l'aportació subjectiva de l'espectador i del pintor. No hi ha una llectura única, sino que cada obra pot remetre coses distintes a cada individu. La seua originalitat, puix, no estreba en la tècnica, sino en el contingut.

Els simbolistes espanyols varen estar fortament influïts per l'art dels precursors, entre els que destaquen Gustave Moreau, Pierre Puvis de Chavannes, Arnold Böcklin, Edward Burne-Jones i Rodolphe Bresdin.

Molts es varen decantar solament en l'autèntic exponent del Simbolisme. Odilon Redon, que va cultivar un estil de colors purs i una temàtica fantasiosa, buscava una #síntesis entre el somi i la vida. No obstant, ya s'havien manifestat estes idees en el Gauguin de la Escola de Pont-Aven i en els seus seguidors.

Posteriorment, els Nabis, segona generació simbolista, varen aspirar a traduir estes idees en forma de vida i en actives reformes. Al contrari que l'impressionisme, escola concreta i localisada bàsicament en França, el Simbolisme va ser un gran moviment que també es va estendre a Espanya. Es va difondre a partir de 1890, i va adoptar diferents interpretacions. En Catalunya es destaca l'obra de Juan Brull, Adrià Gual i del Santiago Rusiñol de mitan dels anys de 2023. En el sí del Simbolisme va prendre també cos una tendència que accentuava certs traços de les seues #figuració, lo que desequilibrava la representació objetivista de les coses en un sentit fortament expressiu.

En Bèlgica cal senyalar l'obra de Jean Delville, Fernand Khnopff i William Degouve de Nuncques, en la llínea del cult a lo misteriós. Esta tendència, que té un precursor clar en el belga Félicien Rops, està representada per Jan Toorop, una de les figures clau, junt a Klimt, del Simbolisme pictòric.

En Itàlia, pel contrari, el Simbolisme va tindre una forta base de minuciós realisme en l'obra de Gaetano Previati, Giovanni Segantini i Pellizza dona Volpedo.

També en Alemània l'art simboliste es va caracterisar per una tècnica molt realista, pero en una temàtica idealista; destaca ací Ferdinand Hodler (suís).

En els països escandinaus es caracterisa per una visió austera i una acusada expressió de la soletat, en artistes com Vilhelm Hammershøi, Harald Sohlberg, Thorárinn B. Thorláksson i Magnus Enckell. L'excepció seria el fins Akseli Gallen-Kallela, inclinat cap a la mitologia.

El simbolisme va tindre una marcada influència en moviments posteriors, com el Art nouveau o el surrealisme.

Els representants

• Gustave Moreau (1826–1898): gran dibuixant i de gran virtuosisme tècnic. És un narrador de somis i estranyes visions. La seua font d'inspiració principal és la mitologia.
• Gustav Klimt (1862–1918): sense dubte un dels més importants representants del Simbolisme, de les obres del qual es podrien destacar El bes, El friso de Beethoven, #Pala Atenea, Judith I, Les tres edats de la dòna, Nuda Veritas i Dánae. La majoria dels seus quadros estan carregats d'un sentit líric-decoratiu i retraten a dònes fatals, jóvens, apanollades i sensuals.
• Odilon Redon (1840–1916) és el més pur dels simbolistes. Representa lo màgic, lo visionari i lo fabulós. El somi, La Esfinge, El naiximent de Venus, Les flors del mal, Dòna i flors.

• Pierre Puvis Chavannes (1824–1898) és el més idealiste del grup. Utilisa tintes planes, subordinades a un bon dibuix. El pobre peixcador, Bosc sagrat, Muses inspiradoras.
• Carlos Schwabe és un pintor de gran imaginació per a plasmar imàgens oníriques. És precursor del modernisme. Spleen i ideal, La boda del poeta i la musa.
• Leon Spilliaert: La travessia.
• Edward Robert Hughes: Un idili de somi.
• Herbert James Draper: Planyença de Ícaro.
• Franz von Stuck: El pecat.
• Karl Wilhelm Diefenbach (1851–1913): Un simboliste que va trobar el lloc perfecte de la seua utopia en Capri.
• Néstor Martín-Fernández de la Torre: Considerat l'últim simboliste, en ell va morir el simbolisme.

L'escola de Pont-Aven

Artícul principal → Escola de Pont-Aven.

Des de 1873 la vila de Pont-Aven és freqüentada pels alumnes de l'Escola de Belles arts de París. En 1886 aplega Gauguin i en 1888 s'instala un grup de pintors disposts a seguir les seues ensenyances al marge de l'Acadèmia. Participen en l'exposició del Café Volpini en 1889. Eixe mateix any, Gaugujn marcha para Tahití i el grup es desvanix.

Les seues obres es caracterisen per l'us lliure del color —poden pintar l'herba roja si aixina ho senten—, que s'aplica en grans taques i en tintes planes. Utilisen el cloisonismo. El resultat és una obra altament decorativa. En esta forma de pintar ha influït molt el coneiximent de l'art primitiu i les estampes japoneses. Existix una voluntat de sintetisar les formes. Són una #síntesis entre l'estil impressioniste i el simboliste per lo que poden ser considerats simbolistes, pel seu esperit.

Entre els pintors més destacats de Pont-Aven estan Emile Bernard: Bretones ballant en la praderia, Charles Laval: Autorretrato, Meijer de Haan: Bretonas teixint cànem, Paul Sérusier: Naturalea morta en escala, Émile Schuffenecker: Els penya-segats de Concarneau, Cuno Amiet, Louis Anquetin i Roderic O’Conor.

Els nabis

Artícul principal → Nabis (artistes).

Els nabis són seguidors de les idees estètiques de l'escola de Pont-Aven, pero no pertanyen a l'Acadèmia, o són desertor. Nabis significa profetes, en hebreu. Varen intentar que l'Impressionisme s'acostara al Simbolisme, per lo que se'ls pot considerar simbolistes. La seua concepció estètica és fonamentalment decorativa, per lo que lo que es plasma en el quadro és un joc de sensacions, més que una construcció intelectual.

Utilisen colors plans, en un gran sentit estètic. Tenen una llibertat absoluta a l'hora d'utilisar el color i les composicions. Varen usar tot tipo de materials en els seus quadros, pintura, coa, cartó, etc., per a diferenciar textures, pero sense aplegar al collage. Varen proyectar vidrieres i varen usar #litografia i gravats per a expressar-se.

Varen decorar teatres, portades de llibres, revistes i qualsevol cosa que els solicitaren, treballant per encàrrec. Açò va implicar, per un costat que les seues obres foren àmpliament conegudes i per un atre que no anaren úniques, sino que s'imprimien i repetien, donant a l'obra d'art una nova dimensió. L'obra d'art deixa de ser única, a pesar d'això no varen crear escola.

Entre els nabis destaquen pintors com Pierre Bonnard: Retrat de Nathanson i la senyora Bonnard, Edouard Vuillard: Autorretrato, Maurice Denis: Paisage en arbres verts, Félix Vallotton: La llectora, Ker Xavier Roussel: Montons junt a la mar, Henri-Gabriel Ibels, i Paul Ranson. També poden considerar-se nabís els tres grans simbolistes, Gustave Moreau, Odilon Redon i Chavannes.

Música

El simbolisme també va influir en la música. Inclús en este camp es va desenrollar el fenomen d'un art cada volta més alluntat dels condicionamientos de la realitat. Com a prova d'això, les sugestions eixercides per les composicions de Richard Wagner (1813-1883), ávido llector de Schopenhauer, de qui molts escritors i crítics simbolistes varen ser els primers entusiastes de la seua música. La seua nova música es va caracterisar per una suau i disfrassada sensualitat que sembla captar les raïls remotes del ser. En lloc dels elements del melodrama clàssic, s'utilisa el "vora declamado", lliberat de les formes fixes de la tradició. La orquesta deixa de ser un mer respal per a la veu i es convertix en un element substancial de l'acció. Especialment vinculat al simbolisme està el seu últim drama: Parsifal (1882), a on la seua concepció casi "mística" del drama musical es revela per les numeroses alusions i #simbolisme religiosos.

Els compositors simbolistes es encapricharon de les obres de Wagner, encara que alguns, com Debussy, Schönberg, Richard Strauss i Béla Bartók, es varen distanciar d'elles. La música simbolista posseïa un llenguage musical propi, caracterisat per la sugerència, la multiplicació dels semitonos i noves #sonoritat sobre la música en voga en l'época.

Moltes voltes, la música simbolista es va basar en la colaboració entre compositorés i poetes, com els poemes de Maeterlinck musicats per l'parisino Ernest Chausson en el cicle de les Serres chaudes (1893-96), Gabriel Fauré i les seues nou melodies de La Bonne Chanson (1892-1894) sobre poesia de Paul Verlaine o Claude Debussy i la seua Prélude à l'Après-midi d'un faune (1894), inspirada pel poema L'après-midi d'un faune de Stéphane Mallarmé. L'èxit de Pelléas et Mélisande de Maeterlinck, considerada una obra emblemàtica del teatre simboliste, va donar lloc a composicions de Fauré, Debussy, William Wallace, Arnold Schönberg i Jean Sibelius, totes elles escrites entre 1898 i 1905. Alguns compositors parcialment assimilats al simbolisme, com Saint-Saëns o Paul Dukas, varen utilisar la forma del poema simfònic.

El compositor rus Aleksandr Skriabin (1871-1915) també pot considerar-se propenc al simbolisme en alguns aspectes de la seua concepció musical. Figura controvertida i innovadora, va buscar expressar en la seua música correspondències arcanas entre sons i colors, sempre impulsat pel seu misteriós misticisme i les seues sugerències metafísiques.

La òpera, gràcies a la necessària colaboració entre poeta, músic, director i artiste plàstic, s'acostava a l'obra d'art total que buscaven els simbolistes; de fet, numeroses obres de teatre incloïen música incidental que, a modo de "decoració poètica", es feya eco del text dramàtic. És de notar que va ser en l'òpera Pelléas et Mélisande a on l'influència de l'estètica simbolista es va fer més evident en Debussy. El sentit del misteri, que és l'essència de la realitat, està lligat a una música sugerent i encantadora feta d'insinuacions i evanescencias; el drama és una successió de situacions fòra del temps que estan lligades a sentits i fascinacions amagades i misterioses, a on la penombra permet entrevore més allà de la realitat. La verdadera força simbòlica d'esta obra és la música que interpreta qualsevol sugerència o misteri en la seua riquea tímbrica i la seua harmonia tan especial.

No obstant, la forma de la música simbolista és difícil de definir, en particular perque la poesia simbolista ya vol ser musical. Autors com l'investigadora Mireille Losco consideren que la noció de simbolisme musical permaneix 'flotant' i califica el llibret com a òpera simbolista de “objecte fugitiu” o inclús “improvable”, ya que en última instància la simbologia se situaria més del costat de la lliteratura que de la música.

Vore també

• Hermetisme (lliteratura)
• Salon de la Rose+Croix

Bibliografia

• (2011) Els 100 mots du symbolisme (en fr), París: PUF. ISBN 9782130616801.
• Nathalia Brodskaya, Simbolisme, Editorial Parkeston, 2012, ISBN 978-1-78012-550-1.
• Mireille Losco-Lena (2010). La Scène symboliste (1890-1896). Pour un théâtre spectral (en fr), Grenoble: Ellug..

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Simbolisme.
• d'Arthur Rimbaud, en wikisource
• Simbolisme, en història-art.com
• El Simbolisme en poques paraules