Arthur Rimbaud

Archiu:Rimbaud.PNG

Arthur Rimbaud

Jean Nicolas Arthur Rimbaud (Charleville, 20 d'octubre de 1854-Marsella, 10 de novembre de 1891), conegut com Arthur Rimbaud, fon un poeta francés simboliste, célebre per la seua poesia transgresiva i temàtiques surreales que varen influir en la lliteratura i arts modernes com el decadentismo, la prefiguración del surrealisme i la generació beat. Va ser considerat pel Nobel de Lliteratura Albert Camus com «el més gran de tots els poetes».

Naixcut en Charleville, als setze anys va començar a escriure poemaris parnasionistas i després simbolistes, que publicava en diaris. Va abandonar la seua llar per a anar a París en mig de la Guerra franc-prusiana i la crisis que afectava al seu país. Va tindre una desastrosa relació amorosa en el poeta simboliste francés Paul Verlaine, en qui despuix es va anar a Anglaterra, a on varen viure pobremente. Va tornar a França temps despuix, i d'esta experiència va centrar l'única obra que va publicar ell mateixa: Una temporada en l'infern.

Va compondre la major part de la seua producció lliterària durant la seua adolescència tardana i la seua edat adulta primerenca. Va deixar d'escriure per complet als vint anys, despuix de preparar #Allumenament, poesia en prosa, a excepció de Marina i Moviment, escrits en vers lliure, que va ser un dels primers europeus en usar junt en Jules Laforgue, Gustave Kahn i Stéphane Mallarmé.

Es va convertir al catolicisme i va vore per última volta a Verlaine en 1875 en Alemània, quan ya havia deixat la lliteratura. Despuix d'açò, va seguir viajant per tot el continent europeu. En l'estiu de 1876, es enroló com a soldat en l'eixèrcit colonial neerlandés per a poder viajar a l'illa de Java, i despuix desertar immediatament; va tornar a França en barco. Després va viajar a Chipre, i en 1880 es va radicar finalment en Aden, Yemen, com a empleat de certa importància en la companyia comercial fundada per Alfred Bardey.

En 1884 va abandonar el seu treball i es va transformar en comerciant per conte propi en Harrar, Etiopia, a on va fer una menuda fortuna com traficant d'armes.

Rimbaud va fallir en Marsella el 10 de novembre de 1891, despuix de tornar a Europa a causa d'un carcinoma en el genoll dret que hi havia degenerado d'una sinovitis, que el seu primer diagnòstic havia segut artritis i el primer tractament del qual va ser inútil.

Biografia

Infància

El seu pare, Frédéric Rimbaud, capità d'infanteria, va nàixer en Dole el 7 d'octubre de 1814, mentres que la seua mare, Vitalie Cuif, era originària de Roche, a on va aplegar al món el 10 de març de 1825. Abdós es varen casar el 8 de febrer de 1853, i es varen domiciliar en un apartament en el carrer Napoleón en Charleville, departament de les Ardenas. Pel treball del pare, la parella no es vea més que en rares ocasions o en dates de suma importància, com el naiximent dels seus cinc fills: Jean Nicolas Frédéric, el 2 de novembre de 1853, Jean Nicolas Arthur, el 20 d'octubre de 1854, Victorine Pauline Vitalie, el 4 de juny de 1857 (qui va morir al més de naixcuda), Jeanne Rosalie Vitalie, el 15 de juny de 1858 i Frédérique Marie Isabelle, l'1 de juny de 1860. Despuix del naiximent d'esta última, el capità Rimbaud va abandonar a la seua família i no va tornar jamai a Charleville.

La mare es va declarar viuda i en 1861 es va mudar en els seus fills al número 73 del carrer Bourbon, en un barri d'obrers de la ciutat. En octubre del mateix any, el chicotet Arthur va entrar a l'escola Rossat, a on va obtindre els seus primers reconeiximents. Figura rígida, obsessiva en la responsabilitat i vigilant en l'educació dels seus fills, Vitalie Rimbaud va transformar el clima familiar en asfixiant per als chiquets. A finals de 1862 es muden de nou, pero esta volta a un barri burgués, en el número 13 del carrer de Orléans. En 1865 Arthur entra al colege municipal de Charleville, a on ràpidament destaca com un alumne lluent i superdotado; obté premis en lliteratura, llengües i atres assignatures. Compon en llatí decorregut poemes, elegies i diàlecs. Pero, com diu en el seu poema «Els poetes de sèt anys», ya des d'eixa edat estava ple de conflictes interns i de sentiments de rebelia.

En juliol de 1869 va participar en un concurs acadèmic de composició en llatí en el tema «Yugurta», el qual guanya en facilitat. El director del seu colege va dir d'ell llavors: «Res ordinari germina d'eixe cap, serà un geni del mal o un geni del ben». Havent obtingut ya tots els reconeiximents possibles als 15 anys, el chicon se sent finalment lliberat de totes les pressions a les que la seua mare ho havia somés en la seua infància més primerenca.

Cap a la poesia

En 1870, durant les seues classes de retòrica, el colegial entaula amistat en el seu professor, Georges Izambard, qui era sis anys major. Izambard li presta llibres com Els miserables, de Victor Hugo, que el jove Rimbaud llig a amagades de la seua mare. Aproximadament en esta época és també quan publica el seu primer poema, «Els aguinaldos dels òrfens», que va aparéixer en la revista Revue pour Tous en giner de 1870.

La seua orientació poètica en este temps és la dels parnasianos, que llavors publicaven tots els seus texts en la revista lliterària Li Parnasse Contemporain (“El Parnaso contemporàneu”). El 24 de maig de 1870, Arthur, ara de quinze anys, escriu una carta al màxim líder del parnasianismo, Théodore de Banville, dient que té díhuit anys i transmetent-li els seus anhels de «convertir-se en parnasiano o en res» i de que publiquen els seus texts. Per a açò adjunta tres poemes: «Ofelia», «En les vesprades blaves estivals...» i «Credo in unam». Banville va respondre en afecte a la seua carta, pero mai va publicar els poemes de Rimbaud en Li Parnasse Contemporain.

Llavors comença a somiar en anar a París i provar una miqueta de l'esperit revolucionari del poble parisenc, puix en la seua llar s'avorria mortalment i els problemes en la seua mare aumentaven dia a dia, més que res per la rebel actitut que prenia Rimbaud; com per eixemple quan eixia als carrers de Charleville duent cartells de «Muiga Deu».

La teoria del voyant (vident) en Rimbaud es desenrolla en dos cartes (13 de maig de 1871 a Izambard i 15 de maig de 1871 a Demeny), molt abans de conéixer a Verlaine, instalar-se en París i començar a escriure els seus treballs més reconeguts. El sofriment i desarreglo del poeta («Imagine a un home empeltant-se i cultivant-se barrugues en la cara»), o ben lo indicat per a ser transformat en vident, mai va resultar en va...

Adolescència i fugues

Durant les vacacions escolars de 1870, el 29 d'agost, Arthur, ya de quinze anys, conseguix escapar-se de la vigilància materna i fuig en la sola intenció d'anar a París. Pero en aplegar a l'estació de trens en la capital descobrixen que no tenia billet. Eren temps de guerra civil en França, les tropes prusianas es preparaven per a sitiar París i creixien en força els moviments en pro de la proclamació de la Tercera República Francesa, per lo que les autoritats varen ser inflexibles. Arthur va terminar detingut en la presó de Mazas.

Des de la seua cela, Arthur va escriure a Georges Izambard, en Douai, per a demanar-li que ho ajudara en el pagament del deute. El professor ho fa i li paga igualment el viage fins a Douai, oferint-li la seua casa fins que poguera retornar a la llar junt a la seua mare.

Rimbaud partix cap a Douai el 8 de setembre. Dubtant per molt temps si retornar a Charleville, permaneix allí tres semanes. Durant este periodo, Rimbaud coneix al poeta Paul Demeny, vell amic de Izambard i director d'una editorial. Açò va atraure immediatament l'atenció del jove poeta, qui li va deixar a Demeny un faixe de fulls solts a on havia copiat quinze dels seus poemes, en l'esperança de que tal volta anaren publicats.

Izambard, que havia avisat a Vitalie Rimbaud de la presència del seu fill en Douai, va rebre com a resposta: «¡Atrape-ho, que venja immediatament!». Per a calmar-la una miqueta, Izambard decidix acompanyar personalment a Rimbaud fins a Charleville. Una volta apleguen, Vitalie Rimbaud comença a colpejar al seu fill i a llançar reproches, disfrassats d'agraïments, a Izambard.

El 6 d'octubre Rimbaud es va tornar a fugar. En trobar-se París en estat de lloc, va decidir anar a Charleroi. Volent convertir-se allí en reporter local, intenta, sense èxit, que el Journal de Charleroi ho contracte com a redactor. Després, en l'esperança de trobar-se en Izambard, es dirigix primer a Brusseles i després a Douai, a on el seu professor aplega uns dies més vesprada per a enviar a Rimbaud de tornada escoltada per policies, per órdens de Vitalie Rimbaud. Açò va ocórrer l'1 de novembre de 1870.

Pels problemes polítics pels que passava França en eixe moment, el colege al que assistia Rimbaud va pospondre la reobertura de les classes d'octubre de 1870 fins a abril de 1871. En febrer de 1871 Rimbaud torna a escapar en direcció a la capital francesa. La situació política del país mou a Rimbaud a tractar de contactar en els revolucionaris Jules Vallès i Eugène Vermersch, encara que també busca als poetes més importants de l'época. En esta visita coneix al famós caricaturiste André Gill.

Rimbaud retorna a Charleville just ans que escomençara la Comuna de París, encara que alguns testimonis diuen que ell seguia en París quan esta va escomençar; no obstant, no hi ha proves suficients que donen fe d'açò. Lo que sí es pot assegurar és que la Comuna va tindre un fort efecte en el jove poeta, ya que va escriure varis poemes relacionats en el tema, com «L'orgia parisenca», «Els pobres en l'iglésia» i «Els que velen».

Durant esta etapa l'escritura del poeta, poc a poc, escomença a evolucionar. Comença a criticar la poesia romàntica i parnasiana i a alabar la poesia de Charles Baudelaire, a qui inclús crida «un deu, el rei dels poetes». En les seues cartes enviades a Demeny el 15 de maig de 1871 i a Izambard el 13 de maig del mateix any, cridades popularment «Cartes del vident», expon finalment la seua famosa teoria sobre la poesia baix el seu lema «Yo és un atre». En elles indica que el poeta deu fer-se «vident», i que l'única forma de conseguir-ho és per un «llarc, immens i racional desarreglo de tots els sentits». Segons Rimbaud, el poeta deu viure-ho tot, sofrir-ho tot, per a aixina poder convertir-se en un «alquimiste» de les paraules i trobar la perfecció màxima en la poesia. La carta que li va enviar a Izambard va ser de fet el detonant per a que la seua amistat acabara, quan Izambard va creure que l'enigmàtic poema que usava Rimbaud per a expondre el seu punt de vista, «El cor atormentat», era solament una burla incomprensible.

Relació en Paul Verlaine

Rimbaud va ser convençut pel seu amic Charles Bretagne de que escriguera una carta a Paul Verlaine, un eminent poeta simboliste, despuix de no haver obtingut resposta d'atres autors. El jove va enviar a Verlaine dos cartes en varis dels seus poemes, que incloïen «Les primeres comunions» i «El barco ebri». Verlaine va quedar intrigado pel talent de Rimbaud i li va respondre dient: «Veuen, volguda gran ànima. T'esperem, et volem». Junt a l'epístola va manar un billet de tren a París. El poeta va aplegar prop del 15 de setembre de 1871 seguint l'invitació de Verlaine i va passar a viure en ell i la seua esposa, Mathilde Mauté, qui tenia dèsset anys i estava embarassada. Des de llavors Rimbaud no va retornar al colege. En recopilacions posteriors, Verlaine es va referir a ell com «un jove en cap de chiquet, cos adolescent encara en creiximent i la veu del qual tenia alts i baixos, com si fòra a quebrar-se».

Despuix de la seua arribada a la capital francesa va ser ben rebut per totes les grans figures lliteràries, a les que en el temps coneix personalment. El propi Victor Hugo va aplegar a cridar-ho «Shakespeare chiquet». Després de viure un temps en Verlaine, es muda a casa de Charles Cros, despuix a la d'André Gill, i inclús per uns dies va viure en casa de Théodore de Banville.

Per a març de 1872 les provocacions de Rimbaud, que conta ya en dèsset anys, comencen a causar-li problemes. El jove poeta duya una salvage vida disoluta de vagabunt, embriagado d'ajenjo i hachís. Escandalisa aixina a la elite lliterària parisino, indignada en particular pel seu comportament, autèntic arquetip del enfant terrible. A lo llarc d'este periodo va continuar escrivint els seus contundents i visionaris versos moderns. No obstant, l'incident en Étienne Carjat, un eminent fotógraf de l'época, va ser la gota que va caramullar el got: Rimbaud, en complet estat d'embriaguea, va ferir al fotógraf en un bastó-espasa. Per a salvar al seu amic i tranquilisar a la comunitat, Verlaine va enviar a Rimbaud de tornada a Charleville.

Rimbaud espera uns quants mesos en la seua llar i després retorna a París. En aquell temps inicia en Verlaine una tormentosa relació amorosa, que els va conduir a Londres en setembre de 1872, abandonant aixina Verlaine a la seua esposa i fill chicotet (a els qui solia maltractar en extrem durant els atacs d'ira causats per l'alcohol). Abdós varen viure en una considerable pobrea en Bloomsbury i en Camden Town, a on varen sobreviure a pur de donar classes de francés i d'una menuda mensualitat que els donava la mare de Verlaine. Rimbaud passava els dies en el Museu Britànic, a on «la calefacció, l'allumenament, les plomes i la tinta eren debades».

No obstant, l'actitut de Rimbaud, que acostumava a burlar-se i humiliar a Verlaine, i la indolencia de Verlaine cap a tot allò que no fora el propi Rimbaud, va fer que la relació entre abdós es deteriorara. A principis de juliol de 1873 Verlaine no va aguantar més i va fugir desesperat a Brusseles, deixant arrere a un estupefacto Rimbaud sense un sol centau. Un dia més tarde Verlaine li va enviar una carta a Rimbaud dient-li que tractaria de reconciliar-se en la seua esposa i que, si ella no ho acceptava, s'anava a matar. Rimbaud va partir de colp i repent a Brusseles i es va reunir allí en Verlaine i en la mare d'est. Pero despuix de vàries discussions, un desequilibrat Verlaine en estat d'embriaguea li va disparar a Rimbaud en la nina, encara que després va mostrar un arrepenediment total i desesperat.

En revisar la seua ferida, Rimbaud no va pensar que fora greu, aixina que va deixar que Verlaine i la mare d'ell ho dugueren a embenar i després a l'estació de trens per a retornar a Charleville. Verlaine li pregava que no es marchara, pero Rimbaud es va mostrar inflexible. Va començar llavors a comportar-se de manera irracional novament i Rimbaud, tement per la seua vida, va cridar a la policia. Verlaine va ser arrestat i somés a un humillante examen mèdic llegal després de que es considerara la comprometedora correspondència i les acusacions de l'esposa de Verlaine respecte de la naturalea de l'amistat entre els dos hòmens. El juge va ser inmisericorde i, a pesar de que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condenat a dos anys de presó.

Rimbaud va retornar a Charleville i es va recloure en la granja familiar per a escriure l'única obra que publicaria ell mateixa, Una temporada en l'infern, àmpliament reconeguda com una de les obres pioneres del simbolisme modern, i a on inclou una descripció d'aquella «quina parella», la seua vida en Verlaine —la seua «verge dement» i el «espós infernal»—. En 1874 va retornar a Londres en companyia del poeta Germain Nouveau i va terminar d'escriure les seues controvertides #Allumenament, que inclouen els dos primers poemes en vers lliure.

La seua vida posterior (1873-1891)

Rimbaud i Verlaine es varen trobar per última volta en 1875, en Alemània, en acabant de que este recuperara la llibertat i durant la seua momentànea conversió al catolicisme. D'esta trobada Rimbaud va contar en una carta que despuix de conversar per unes quantes hores «ya havíem renegat del seu Deu» i que Verlaine es va quedar dos dies i mig abans de retornar a París. Prèviament a la seua marcha, Rimbaud li va encarregar a Verlaine els seus manuscrits de Els #Allumenament, pero per a llavors Rimbaud ya havia abandonat l'escritura i optat per una vida estable de treball, avorrit ya de la seua salvage existència anterior, segons varen afirmar alguns, o en raó de que havia decidit fer-se ric i independent per a despuix poder ser un poeta i home de lletres lliure de penúries econòmiques, segons especulen uns atres.^{cita requerida}

Va continuar viajant extensament per Europa, principalment a peu. En l'estiu de 1876 es enroló com a soldat en l'eixèrcit colonial neerlandés per a viajar a Java (Indonèsia), a on va desertar ràpidament, despuix de lo que va retornar a França en barco. Després va viajar a Chipre, i en 1880 es va radicar finalment en Aden (Yemen), com a empleat de certa importància en l'Agència Bardey. Allí va tindre vàries amants natives i per un temps va viure en una etíope.

Despuix de deixar l'escritura de poesia, només va escriure dos reportes per a la Société de Géographie (1883 i 1887), i es va fer enviar una cambra fotogràfica des de França en la que va prendre algunes fotografies, entre elles tres autorretratos.

En 1884 va deixar l'agència Bardley i es va transformar en comerciant per conte propi en Harrar, en l'actual Etiopia. Va fer una menuda fortuna com a traficant d'armes —per eixemple, en Paul Soleillet va preparar un enviament de fusils a Shoa— fins que se li va desenrollar una dolència en el genoll dret que primer es va diagnosticar com artritis, el tractament del qual no va donar resultat, i després com una sinovitis que degeneró en un carcinoma. Esta dolència ho va forçar a retornar a França el 9 de maig de 1891, a on dies despuix li amputaron la cama.

Finalment, sis mesos despuix, el 10 de novembre de 1891, va morir en Marsella (França) a l'edat de trentasset anys.

Influencia

La seua influència en la lliteratura moderna, la música i l'art és àmplia i inclou a poetes francesos posteriors, especialment dins del grup dels surrealistes. Destacats artistes inspirats per l'obra de Rimbaud són André Bretón, Henry Miller, Anaïs Nin, William S. Burroughs, Pier Paolo Pasolini, Jim Jarmusch, Hugo Pratt, Mário Cesariny de Vasconcelos, Klaus Kinski, Bruce Chatwin, Jim Morrison i Richard Hell. També es percep la seua influència en els poetes beat. La poesia mexicana de el XX s'ha vist prou atreta per la poesia de Rimbaud.

Entre les biografies sobre Rimbaud destaquen les realisades per Jean-Marie Carre, Vida de Rimbaud, i la feta per Enid Starkie, Arthur Rimbaud. Els treballs crítics que millor recepció han tingut són els de Michel Butor i Yves Bonnefoy, poeta influït fortament per Rimbaud.

Rimbaud també va influir en el decadentismo. Per a Rimbaud, «el poeta deu fer-se vident a través d'un raonat desarreglo dels sentits». Es tracta de «registrar lo inefable» i per a això «és precisa una alquímia verbal que, naixcuda d'una alucinació dels sentits, s'expresse com a alucinació de les paraules»; al mateix temps, «eixes invencions verbals tindran el poder de canviar la vida».

Cine

La seua relació sentimental en Verlaine en París i Londres va ser duta al cine en 1995, en una película titulada Total Eclipse (traduïda en Espanya com a Vides al llímit), dirigida per la polaca Agnieszka Holland, en les interpretacions de Leonardo DiCaprio en el paper de Rimbaud i David Thewlis en el de Verlaine. El guion de la película va ser escrit per Christopher Hampton a partir d'alguns texts d'abdós poetes.

Obra

Des de finals dels anys 80 de el XX, s'han anat succeint noves i diverses traduccions de les obres de Rimbaud, no solament al castellà sino també a les atres llengües d'Espanya. Entre les primeres, les abocades al castellà, destaquen les realisades per Aníbal Núñez, Ramón Buenaventura, Xoán Abeleira, Miguel Casat i Mauro Armini.

Obra completa

En octubre de 2016 Edicions Atalanta va publicar tota l'obra lliterària del poeta francés en format bilingüe a càrrec del traductor Mauro Armini.

• Rimbaud, Arthur (2016, 2022, 2025). Mauro Armini (ed.). Obra Completa Bilingüe, Tercera edició, Vilaür: Edicions Atalanta. ISBN 978-84-945231-0-6.

Obra reunida

• Rimbaud, Arthur (2026). Miguel Casat (ed.). Obra reunida, Galàxia Gutenberg. ISBN 979-13-87605-77-3.

Obra diversa

• Poesies (1863-1869)
• Cartes del vident (1871)
• Una temporada en l'infern (1873)
• #Allumenament (1874)
• Cartes completes (1870-1891)

Poesies més conegudes

AP

• El barco ebri
• Vocals
• La meua bohemio
• El cor atormentat
• Ofelia

Vore també

• (4635) Rimbaud

Bibliografia

• Gimferrer, Pere: Rimbaud i nosatres, Publicacions de la residència d'estudiants, ISBN 84-95078-35-X
• Ortiz, Lourdes: Conéixer a Rimbaud i la seua obra, Dopesa, ISBN 847235427X
• Starkie, Enid: Arthur Rimbaud, Siruela, ISBN 9788478445073. Traducció dels poemes, Xoán Abeleira.
• Ullman, James Ramsey: El dia en flames, Edicions Selectes S. R. L. Buenos Aires.