Anar al contingut

Comuna de París

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Comuna de París
Per a el govern municipal de la Revolució francesa vore Comuna de París (Revolució francesa).
Plantilla:Título sin coletilla
Datan/d
Llocn/d
Casus belliDerrota francesa en la guerra franc-prusiana i caiguda del règim de Napoleón III

La Comuna de París (en francés: la Commune de Paris) va ser un moviment insurreccional que del 18 de març al 28 de maig de 1871 va governar breument la ciutat de París, l'esperit de la qual era el socialisme autogestionario.

Durant la guerra franc-prusiana de 1870 a 1871, la Guàrdia Nacional francesa havia defés París, al mateix temps que el radicalisme de classe obrera creixia entre els seus soldats. Despuix de l'establiment de la Tercera República en setembre de 1870 (baix el mando del cap de l'eixecutiu francés Adolphe Thiers des de febrer de 1871) i la completa derrota de l'eixèrcit francés a mans dels alemans en març de 1871, els soldats de la Guàrdia Nacional varen prendre el control de la ciutat el 18 de març. Varen donar mort a dos generals de l'eixèrcit francés i es varen negar a acceptar l'autoritat de la Tercera República, intentant en el seu lloc establir un govern independent. La Comuna va governar París durant dos mesos, establint polítiques que tendien cap a un sistema progressiste i antirreligioso del seu propi supost socialisme, que era una mescla eclèctica de moltes escoles del XIX.

No hi ha consens respecte al tipo de societat que va ser la Comuna de París, puix per als socialistes marxistes la Comuna de París va ser la primera dictadura del proletariat de l'història, pero els anarcosocialistas no estan d'acort i en canvi la consideren una societat anarcosocialista.[1][2] En qualsevol cas, la Comuna (el terme commune designava llavors i encara designa al ajuntament en francés) va governar durant 60 dies promulgant una série de decrets revolucionaris, com l'autogestió de les fàbriques abandonades pels seus amos, la creació de guarderies per als fills de les obreres, la #laïcisme de l'Estat, l'obligació de les iglésies d'acollir les assamblees de veïns i de sumar-se a les llabors socials, la remissió dels lloguers impagats i l'abolició dels interessos dels deutes, autogovern i l'abolició del treball infantil. Es varen tancar totes les iglésies i escoles catòliques. Corrents feministes, socialistes, comunistes, socialdemócrates de vella escola (una mescla de reformisme i revolucionarismo) i anarquistes varen eixercitar papers importants en la Comuna. Moltes d'estes mides responien a la necessitat de paliar la pobrea generalisada que havia causat la guerra.

No obstant, els diversos comuneros varen tindre poc més de dos mesos per a conseguir els seus respectius objectius ans que l'eixèrcit nacional francés suprimira la Comuna a finals de maig, durant La semaine sanglante («La semana sanguinosa») que va escomençar el 21 de maig de 1871. Es calcula que entre 10.000 i 15.000 comuneros varen morir en combat o varen ser eixecutats ràpidament, encara que una estimació no confirmada de 1876 elevava la sifra a 20.000.[3] En els seus últims dies, la Comuna va eixecutar a l'arquebisbe de París, Georges Darboy, i a un centenar de rehens, en la seua majoria gendarmes i sacerdots. 43.522 comuneros varen ser fets presoners, entre ells 1.054 dònes. Més de la mitat varen ser lliberats ràpidament. Quinze mil varen ser jujats, dels quals 13.500 varen ser declarats culpables. Noventa y cinco varen ser condenats a mort, 251 a treballs forçats i 1.169 a deportació (la majoria a Nueva Caledonia). Uns atres mils de membres de la Comuna, inclosos varis dels seus líders, varen fugir a l'estranger, principalment a Anglaterra, Bèlgica i Suïssa. Tots els presoners i exiliats varen ser indultats en 1880 i varen poder retornar a les seues llars, a on alguns varen recomençar les seues carreres polítiques.[4]

Debats sobre les polítiques i resultats de la Comuna varen influir notablement en les idees de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895), que la varen descriure com el primer eixemple de dictadura del proletariat. Engels va escriure: «Recentment, el filisteo socialdemócrata s'ha omplit una volta més de sà terror davant les paraules: Dictadura del Proletariat. Be, senyors, ¿volen saber cóm és esta dictadura? Miren la Comuna de París. Això va ser la Dictadura del Proletariat».[5]

Context

Despuix de la derrota i solsida del govern imperial de Napoleón III en la guerra franc-prusiana (1870-1871), París va ser somesa a un lloc de més de quatre mesos (19 de setembre de 1870-28 de giner de 1871), que va culminar en l'entrada triumfal dels prusianos —que es varen retirar de colp i repent— i la proclamació imperial de Guillermo I d'Alemània en el Palau de Versalles.

Degut a que París no acceptava rendir-se, la nova Assamblea Nacional i el govern provisional de la República, presidit per Adolphe Thiers, varen preferir instalar-se en Versalles i des d'ahí doblegar a la població rebel. El buit de poder en París va provocar que la milícia ciutadana, la Guàrdia Nacional de París, es fera de forma efectiva en el poder a fi d'assegurar la continuïtat del funcionament de l'administració de la ciutat. Es varen beneficiar del respal i de la participació activa de la població obrera descontenta, del radicalisme polític molt estés en la capital que exigia una república democràtica, i de l'oposició a la més que provable restauració de la monarquia borbònica. En intentar el govern arrebatar-los el control de les bateries de canons que havien segut comprades pels parisino per subscripció popular per a defendre la ciutat, estos es varen alçar en armes. Soldats de la Guàrdia Nacional de la Comuna varen assessinar a dos generals de l'eixèrcit francés, i la Comuna es va negar a acceptar l'autoritat del govern francés.[6][7] Davant esta rebelió, Thiers va ordenar als empleats de l'administració evacuar la capital, i la Guàrdia Nacional va convocar eleccions per al consell municipal que va ser copat per radicals republicans i socialistes.

Despuix d'un més de combats, la reconquista del caixco urbà va provocar una fera lluita carrer per carrer, la cridada «Semana Sanguinosa» (Semaine sanglante) del 21 al 28 de maig. El balanç final va supondre uns 20 000 morts, la destrossa i incendi de més de 200 edificis i monuments històrics, i la sumissió de París a la llei marcial durant cinc anys. Ademés, es calculen prop de 40.000 arrestats i mills varen ser deportats a camps inhòspits en Nueva Caledonia. Els consells de guerra varen senyalar 13.450 sentències, entre ells 157 dònes i 80 chiquets. Thiers va ordenar que s'exhibiren els seus cadàvers per a donar una «lliçó» als rebels.[8]

Ya que els successos de la Comuna de París varen tindre lloc abans del cisma entre anarquistes i marxistes, abdós moviments polítics la consideren com a pròpia i la celebren com la primera pren de poder de les classes proletàries en l'història d'Europa occidental. Karl Marx la va descriure com el primer eixemple concret d'una dictadura del proletariat en la que l'Estat és pres pel proletariat,[9] a lo que Bakunin va respondre que —al no dependre d'una vanguarda organisada i no haver arrebatat el poder a l'Estat francés o intentat crear un estat revolucionari— la comuna parisenca era anarquista.

Trasfondo

La revolució va posar inesperadament el poder en mans de la Guàrdia Nacional, responsable de la defensa de la ciutat durant la guerra, mentres el Govern de Defensa Nacional dirigit per Adolphe Thiers es trobava refugiat en Bordeus. La comuna va ser possible gràcies a un alçament popular de totes les tendències republicanes dins de París en acabant de que la guerra franc-prusiana terminara en la derrota de França.[10] La guerra en Prusia, començada per Napoleón III en juliol de 1870, es va desenrollar desastrosament per a França, i en setembre del mateix any, despuix de la derrota en la batalla de Sedán, els diputats republicans varen derrocar el Segon Imperi i varen proclamar la República.[11] Dies despuix, París va quedar baix el sege de l'eixèrcit prusiano.

L'escassea de menjar, sumada al constant bombardeig prusiano, va dur a un descontent general. Des de la revolució de 1848 la població s'havia tornat cada volta més receptiva a idees republicanes més radicals. Una demanda específica va ser la de que París devia posseir un govern autònom, en una comuna elegida per la pròpia població, alguna cosa que ya gojaven la major part de les ciutats franceses, pero que era negat a París per un govern temerós de la indócil població de la capital. Un desig més vago pero també relacionat va ser el d'un sistema de gestió de l'economia més just, no necessàriament un sistema socialiste, resumit en el crit popular de «la république démocratique et sociale!».

En giner de 1871, quan ya havien transcorregut 4 mesos de sege, Louis-Adolphe Thiers, futur cap eixecutiu (més tarde president) de la Tercera República francesa,[10] va buscar un armistici que va ser firmat el dia 26 en el Palau de Versalles, a l'espera de que es conseguiren acorts de pau definitius.[12] El Canceller Otto von Bismarck, que s'havia instalat en Versalles i representava al emperador d'Alemània, va exigir per a París la rendició de les places fortes de les fortificacions que rodejaven la capital, el desarmament dels soldats que asseguraven la defensa de la capital, la possibilitat d'entrar en París i el pagament d'un rescat de 200 millons de francs.

Per aquell temps més de 200.000 parisino eren membres armats de la «Guàrdia Nacional», una milícia de ciutadans dedicada al manteniment de l'orde públic en temps de pau, pero que des de setembre de 1870 s'havia expandit molt (de 60 a 254 batallons) per a ajudar a defendre la ciutat. Els batallons elegien als seus propis oficials i posseïen alguns canons que havien segut fabricats en París i pagats per subscripció pública. La ciutat i el seu Guàrdia Nacional havien resistit l'atac de les tropes prusianas durant sis mesos, per lo que la població de París considerava humillante tant la rendició com l'ocupació.

En el més de febrer, els 2000 delegats de la federació dels batallons de la Guàrdia Nacional varen elegir un «Comité Central» que va votar nous estatuts per a reorganisar la Guàrdia i va aprovar que no es deixarien desarmar pel govern, cridant a les principals ciutats franceses a que els imitaren. Les tropes prusianas tenien previst entrar simbòlicament en París l'1 de març, deixant a Thiers que s'encarregara de la rendició de la capital. La vespra, el 28 de febrer, el comité de la Guàrdia Nacional va manar pegar en tot París el «Cartell negre» (Affiche noire), un cartell vorejat de negre en senyal de luto recomanant als parisino que no ixqueren de les seues cases i evitaren tot altercat o manifestació. El dia 1 de març l'eixèrcit prusiano va desfilar en una ciutat deserta, llimitant-se als districtes XVI, XVII i VIII. La varen abandonar el mateix dia sense cap incident.

Dies ans que els prusianos entraren en París, la Guàrdia Nacional, ajudada per civils, havia posat els canons (que consideraven de la seua propietat) a resguart dels prusianos i els havia almagasenat en districtes segurs situats en els tossals de Montmartre i Belleville, en els llímits de la ciutat. El principal «parc de canons» estava en les altures de Montmartre.

Mentrestant les eleccions llegislatives del 8 de febrer, destinades a substituir el Govern de Defensa Nacional, havien donat a l'Assamblea Nacional una àmplia majoria monàrquica (dividida entre legitimistas i orleanistes) seguida dels republicans conservadors, tots partidaris de firmar la pau. En París, el vot va ser majoritàriament republicà radical, encapçalant les llistes de diputats Louis Blanc, Víctor Hugo, Léon Gambetta i Giuseppe Garibaldi. Pel Pacte de Bordeus, Thiers va assegurar a l'Assamblea que el seu govern s'anava a dedicar a alçar el país, i que de moment no es plantejaria el tipo de règim a adoptar per a França, deixant de costat l'instauració de la República, a petició dels monàrquics, bonapartistas i representants de l'alta burguesia.[13]

Alçament i naturalea de la Comuna

Instauració de la Comuna

Pero París continuava cercada mentres el problema de les indemnisacions de la guerra afectava greument a la població. El 3 de març una assamblea dels delegats de la Guàrdia Nacional va elegir un Comité eixecutiu provisional de 32 membres que va prometre defendre la República.[14] El mateix dia el govern de Thiers va nomenar comandant cap de la Guàrdia Nacional al general monàrquic Louis d'Aurelle de Paladines, que havia recolzat militarment el colp d'Estat de Napoleón III del 2 de decembre de 1851.[14] Davant lo que s'interpretava com una provocació, la prensa i el poble varen protestar[15] i el Comité Central ho va rebujar i ho va ignorar.[16] El 10 de març, l'Assamblea Llegislativa i el govern es varen traslladar de Bordeus a Versalles, pero Thiers va decidir residir en París.

Les primeres mides aprovades per la nova Assamblea varen confirmar les inquietuts de la població, recordant-los les mides impopulars impulsades per Thiers durant l'II República en 1848: el 10 de març suprimix la moratòria sobre lletres de pagament, lloguers i deutes que han de pagar-se casi immediatament, lo que aboca en París a 300.000 obrers, chicotets tallers i tendes a la fallida.[17] Suprimix el salari dels guàrdies nacionals, deixant a mils de famílies sense recursos.[18] El general Joseph Vinoy, recent nomenat comandant cap de l'eixèrcit en París, prohibix sis periòdics republicans, dels que 4 tenien cada u una tirada de més de 200.000 eixemplars[19] i mana condenar a mort en absència a Gustave Flourens i Auguste Blanqui per la seua participació en el tumult d'octubre de 1870.[20]

Al mateix temps que el Comité Central de la Guàrdia Nacional estava adoptant una posició cada volta més radical i guanyant fermament autoritat, el govern no podia permetre-li indefinidament tindre 400 canons i ametralladores a la seua disposició. I aixina, com a primer pas, al alba del 18 de març Thiers va ordenar a les seues tropes prendre els canons almagasenats en els alts de Montmartre, Belleville i en el parc dones Buttes-Chaumont.[21] En Belleville i en Montmartre, els residents avisats a toc de campana es varen precipitar per a interpondre's, dònes al cap: en lloc de seguir les instruccions, els soldats fraternizaron en la Guàrdia Nacional i la població. En Montmartre, quan el seu general, Claude Martin Lecomte, els va ordenar disparar a una flota desarmada, li apearon del seu cavall. En contra de l'opinió dels membres del comité del districte, va ser fusilat en el mateix barri junt en el general Clément Thomas, un antic comandant de la Guàrdia Nacional, responsable de la repressió durant la rebelió popular en juny de 1848.[22] El 18 de març marca oficialment l'inici del govern de la Comuna.

Atres unitats armades es varen unir a la rebelió, que es va escampar tan ràpidament que el Cap de l'eixecutiu Thiers va ordenar l'evacuació immediata de París de les forces regulars que encara li seguien sent lleals, tals com la policia i els empleats de totes les administracions públiques. Ell mateixa va fugir, al cap dels seus hòmens, a Versalles.[23] Segons Thiers, 100.000 parisino varen abandonar la capital. En els dies següents, la majoria dels habitants dels barris residencials de l'oest de París (el XVI i el XVII), tradicionalment conservadors, es varen refugiar en Versalles. El Comité Central de la guàrdia nacional era ara l'únic govern efectiu en París: casi immediatament va renunciar a la seua autoritat i va organisar eleccions per a una comuna, propostes per al 26 de març.[24]

La Comuna de París va ser constituïda el 28 de març. Els 92 membres del «Consell Comunal» incloïen obrers, artesans, chicotets comerciants, professionals (tals com a mèdics i periodistes), i un gran número de polítics. Comprenien totes les tendències republicanes: des de republicans reformistes i moderats, socialistes, anarquistes, proudhonianos, blanquistas i independents, fins a jacobinos que tendien a mirar nostálgicamente la Revolució francesa. El socialiste Auguste Blanqui va ser elegit president del Consell, pero açò va ocórrer en la seua absència ya que havia segut arrestat el 17 de març i va estar retingut en una presó secreta durant la vida de la Comuna.

Mides adoptades per la Comuna

  1. ↑ «Bakunin vs Marx. La Comuna de París» (en espanyol). Jose Antonio Bru Blog. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2022. Consultat el 1 de març de 2022.
  2. ↑ «La I Internacional i la Comuna de Paris (1871)» (en espanyol). Vent Sur. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2022. Consultat el 1 de març de 2022.
  3. ↑ Audin, Michele, La Semaine Sanglante, Mai 1871, Legendes et Conmptes (fr), Libertalia Publishers (2021).
  4. ↑ Milza, Pierre (2009). "L'année terrible", Perrin. ISBN 978-2-262-03073-5.
  5. ↑ Rougerie, Jacques (2004). Paris lliure, 1871, Nouv. éd. edició, Éd. du Seuil. ISBN 978-2-02-055465-7.
  6. ↑ (2009) L'année terrible: La Commune (mars–juin 1871), París: Perrin, p. 19. ISBN 978-2-262-03073-5.
  7. ↑ (2006) The Paris Commune: A Revolution in Democracy, Londres: Bookmarks, p. 231. ISBN 978-1-90-519214-4.
  8. ↑ «¿Cóm va ocórrer la sanguinosa massacre de la Comuna de París?». www.telesurtv.net.
  9. ↑ Rougerie, Jacques, Paris lliure- 1871. pp. 264-270
  10. ↑ 10,0 10,1 «1870-1914: la França republicana, crisis i consolidació». France-Diplomatie. Archivat des d'el original, el 12 de setembre de 2007. Consultat el 27 de setembre de 2007.
  11. ↑ «Li Second Empire 1852-1870» (en francés). Deutsche Welle. Consultat el 27 de setembre de 2007.
  12. ↑ El Tractat de Fráncfort, que sagellara la pau, no es va firmar fins a maig de 1871.
  13. ↑ Portal web de l'Assamblea Nacional francesa.
  14. ↑ 14,0 14,1 Lissagaray, p. 93.
  15. ↑ De la Brugère, Histoire de la Commune de 1871, Arthème Fayard, París, 1871, p. 14.
  16. ↑ Lissagaray, p. 95.
  17. ↑ Lissagaray, p. 96.
  18. ↑ De la Brugère, p. 11.
  19. ↑ Per una ordenança del 12 de març es prohibix: Li vengeur, Li Cri du peuple, Li mot d'ordre, Li Père Duchène, La caricature i La bouche de fer (citat per De La Brugère, p. 15).
  20. ↑ Lissagaray, p. 98.
  21. ↑ De la Brugère, pp. 19-23.
  22. ↑ Lissagaray, pp. 106-107.
  23. ↑ Lissagaray, p. 105.
  24. ↑ Lissagaray, La Comuna de París, p. 150.

A pesar de les diferències internes, el Consell va tindre un bon començ en mantindre els servicis públics essencials per a una ciutat de dos millons d'habitants; també va ser capaç d'alcançar un consens sobre certes polítiques que tendien cap a una democràcia social progressista més que a una revolució social. Per la falta de temps (la Comuna va poder reunir-se menys de 60 dies en total) només uns pocs decrets varen ser implementats. Estos incloïen: remissió de les rendes, que havien segut aumentades considerablement per casers, fins que es terminara el sege; l'abolició del treball nocturn en els centenars de forns de París; l'abolició de la guillotina; la concessió de pensions per a les viudes dels membres de la Guàrdia Nacional morts en servici, aixina també com para els seus fills; la devolució gratuïta de totes les ferramentes dels treballadors, per mig de les cases d'encabotament estatals; es varen pospondre les obligacions de deutes i es varen abolir els interessos en els deutes; i, alluntant-se dels estrictes principis reformistes, el dret dels empleats a prendre el control d'una empresa si fora abandonada pel seu amo.[1][2]

El Consell va terminar en l'allistament i va reemplaçar l'eixèrcit convencional en una Guàrdia Nacional de tots els ciutadans que podien portar armes. La llegislació proposta separava l'iglésia de l'Estat, feya que totes les propietats de l'iglésia passaren a ser propietat estatal, i excloïa la religió de les escoles. Se'ls va permetre a les iglésies seguir en la seua activitat religiosa només si mantenien les seues portes obertes al públic per la vesprada per a que es realisaren reunions polítiques. Açò va fer de les iglésies el principal centre polític participatiu de la Comuna. Una atra llegislació proyectada tractava de reformes educatives que permetrien que l'educació i la pràctica tècnica foren disponibles per a tot lo món.

La Comuna va adoptar durant la seua breu existència l'anteriorment descartat Calendari de l'I República Francesa, aixina com la bandera roja en lloc de la tricolor.

La càrrega de treball va ser facilitada per varis factors, encara que s'esperava dels membres del Consell (que no eren «representants» sino «delegats» i podien ser immediatament canviats pels seus electors) que realisaren algunes funcions eixecutives a banda de les llegislatives. Les numeroses organisacions ad hoc establides durant el sege en els barris («quartiers») per a satisfer les necessitats socials (cantinas, estacions de primers auxilis, etc.) varen continuar creixent i cooperant en la Comuna.

Al mateix temps, estes assamblees locals perseguien les seues pròpies metes, normalment baix la direcció de treballadors locals. A pesar del reformisme formal del Consell de la Comuna en el seu conjunt, l'actuació comunal era molt més revolucionària. Les tendències revolucionàries predominants incloïen anarquistes, blanquistas, jacobinos i independents. Adam Gopnik argumenta que "allò que unia al front comunero no era una teoria econòmica, ni tan sols el socialisme; era el anti-clericalisme. (...) Hi havia molt pocs en el bando versallés que s'hagueren reconegut com ateístas."[3] La Comuna de París ha segut celebrada per anarquistes i socialistes marxistes contínuament fins a l'actualitat, en part per la varietat de tendències, l'alt grau de control per part dels treballadors i la notable cooperació entre els diferents bandos revolucionaris.

En el IIIi arrondissement, per eixemple, es va proporcionar material escolar gratuïtament, tres escoles es varen transformar en entitats llaiques i es va establir un orfenat. En el XXi arrondissement, es va proporcionar als escolars roba i menjar gratuït. Varen existir molts casos més d'este tipo. Pero un ingredient vital en el relatiu èxit de la Comuna en la seua etapa va ser l'iniciativa mostrada per treballadors senzills en el domini públic, que li les varen arreglar per a prendre les responsabilitats dels administradors i especialistes que havien segut evacuats per Thiers.

Friedrich Engels, el més propenc colaborador de Marx, mantindria despuix que l'absència d'un eixèrcit fix, les polítiques autònomes dels «quartiers» i atres característiques varen tindre com a conseqüència que la Comuna no anara com un Estat en el sentit repressiu del terme: era una forma de transició en direcció a l'abolició de l'Estat com a tal. La seua possible evolució futura, no obstant, va ser una qüestió teòrica: despuix de solament una semana la comuna va ser atacada per l'eixèrcit (que incloïa antics presoners de guerra lliberats pels prusianos) creat ràpidament en Versalles.

"Semana Sanguinosa"

La Comuna va ser assaltada des del 2 d'abril per les forces del govern del eixèrcit de Versalles i la ciutat va ser bombardejada de manera constant. La ventaja del govern era tal que des de mediats d'abril varen negar la possibilitat de negociacions.

La zona exterior de Courbevoie va ser capturada, i un intent tardà de les forces de la Comuna per a marchar sobre Versalles va fracassar ignominiosament. La defensa i la supervivència es varen transformar en les principals consideracions. Les dònes de la classe treballadora de París formaven part de la Guàrdia Nacional i inclús varen formar el seu propi batalló, en el que més tart varen barallar per a defendre el Palau Blanche, peça fonamental per a Montmartre.

Una gran ajuda també va vindre des de la comunitat estrangera de refugiats i exiliats polítics en París: un d'ells, el polac exoficial i nacionaliste Jaroslaw Dombrowski, es va convertir en general destacat de la Comuna. El Concili estava influenciat pel internacionalisme, per lo que la Columna Vendôme, que celebrava les victòries de Napoleón I i era considerada per la Comuna com un monument al chovinisme, va ser derribada.

En l'estranger, hi havia reunions i mensages de bona voluntat enviats per sindicats i organisacions socialistes, incloent alguns en Alemània. Pero les esperances d'obtindre ajuda concreta d'atres ciutats de França varen ser pronte abandonades. Thiers i els seus ministres en Versalles li les varen arreglar per a evitar que ixquera de París casi tota l'informació; i en els sectors provincials i rurals de França hi havia sempre existit una actitut escèptica cap a les activitats de la metròpolis. Els moviments en Narbonne, Llemoges i Marsella varen ser ràpidament esclafats.

Mentres la situació es deteriorava, una secció del Concili va guanyar una votació (a la que s'oponia Eugène Varlin —un corresponsal de Marx— i atres moderats) per a crear un «Comité de Salvació Pública», modelat a image de l'orgue jacobino del mateix nom format en 1792. Els seus poders eren extensos. Pero ya casi havia passat l'hora en la que una autoritat central forta podia haver ajudat.

El 21 de maig va ser forçada una porta en la part occidental de les muralles de París i va escomençar la reconquista de la ciutat per part de les tropes de Versalles, primer ocupant els pròspers districtes occidentals, a on varen ser ben rebuts pels veïns que no havien deixat París despuix de l'armistici.

Les fortes llealtats locals que havien segut una característica positiva de la Comuna es varen convertir en una certa desventaja: en lloc d'una defensa planejada globalment, cada barri va lluitar per la seua supervivència i va ser derrotat quan va aplegar la seua tanda. Les rets de carrers estrets que varen fer inexpugnables districtes sancers en revolucions anteriors havien segut en gran part reemplaçades en amples bulevars.[4] Els de Versalles gojaven d'un mando central i disponien d'artilleria moderna.

Destrucció de patrimoni històric-artístic

Durant la Semana Sanguinosa, per a frenar l'alvanç de l'eixèrcit de Versalles, els insurgents varen incendiar varis edificis.[5] Els hòmens liderats per Paul Brunel, un dels primers líders de la Comuna, varen prendre bidons de petròleu i varen capcionar fòc als edificis prop de la Rue Royale i la Rue du Faubourg Saint-Honoré. Seguint l'eixemple programat per Brunel, atres comuneros varen incendiar dotzenes d'immobles en el carrer Saint-Florentin, Rue de Rivoli, carrer de Bac, carrer de Lille, i atres carrers. Són els pétroleurs, cridats aixina per dur en si gavetes de petròleu.

El Palau de les Tullerías, que havia segut la residència de la majoria dels monarques de França des d'Enrique IV fins a Napoleón III, va ser defés per un destacament d'uns trescents soldats de la Guàrdia Nacional en trenta canons disposts en el jardí. Havien segut partícips en un duel d'artilleria contra l'eixèrcit governamental. Al voltant de les sèt de la vesprada, el comandant del destacament de la Comuna, Jules Bergeret, va donar orde de cremar el palau. Les parets, sols, cortines i molduras varen ser rosats en petròleu i aguarrás, i es varen colocar barrils de pólvora al peu de la gran escalinata i en el pati, despuix es varen iniciar els incendis. El fòc va permanéixer actiu durant 48 hores i va arrasar el palau, llevat l'ala situada més al sur, el Pavillon de Flore.[6] Bergeret va enviar un mensage a l'edifici de l'ajuntament: "Els últims vestigis de la realea acaben de desaparéixer. Desig que lo mateix ocórrega a tots els monuments de París."[7]

La biblioteca Richelieu del Louvre, conectada a les Tullerías, va anar igualment incendiada i completament destruïda. El restant del Louvre es va salvar pels esforços dels curadores del museu i les brigades de bombers.[8] Més tarde defensors de la Comuna varen declarar que els fòcs havien segut causats per l'artilleria de l'eixèrcit francés.[9]

Ademés d'edificis públics, la Guàrdia Nacional també va cremar les cases d'algunes persones associades en el règim de Napoléon III, tals com la vivenda del dramaturc Prosper Mérimée, autor de la novela Carmen, i els llibres de la qual, objectes de recort, correspondència i manuscrits varen quedar reduïts a cendres.[10]

La destrucció generalisada en París d'edificis simbòlics de l'Estat és atribuible tant a la durea dels combats com, sobretot en el cas dels dies 23 i el 24 de maig, als incendis provocats pels grups de la Comuna. La columna de la Plaça Vendôme, coronada per una estàtua de Napoleón, va ser derribada i demolida el 16 de maig.

La destrucció i crema d'immobles civils (Rue Royale, de Lille, de Rivoli, Bulevar Voltaire, Plaça de la Bastilla, etc.), estan relacionats en els combats a peu de carrer i en el fòc d'artilleria tant del govern francés com de la Comuna. Alguns incendis varen ser també provocats per raons tàctiques, per a contrarrestar l'alvanç de l'eixèrcit governamental versallés.[5]

Importants edificis varen ser pastura de les flames:

El ministeri de finances[14] va ser igualment destruït per un incendi el 22 de maig. Fonts contemporànees als fets varen argumentar que el fòc va ser provocat pels proyectils d'artilleria de l'eixèrcit del govern francés, que tenia per objectiu la barricada de la Comuna en el cantó del carrer Saint-Florentin.[15]

La cronologia d'esta destrucció seguix precisament la reconquista de París per les tropes del govern francés de Versalles: el 22 de maig, el ministeri de finances; la nit del 23 al 24, les Tullerías, el Palau de Orsay i l'hotel de Salm; el 24 el Palau Real, el Louvre, l'Ajuntament i el palau de Justícia; el 25, els Graners de reserva; el 26, els almagasens de la Villete i la columna de la Bastilla; el 27, Belleville i el cementeri de Père-Lachaise.[12]

l'Ajuntament de París va ser cremat pels comuneros el 24 de maig de 1871,[16] salvant-se únicament els arbres del jardí.[17] La biblioteca de l'Ajuntament i la totalitat dels archius de París varen ser igualment destruïts,[18] de la mateixa manera que tot el registre civil parisenc[19] (una còpia existia en el palau de Justícia, i l'atra en l'Ajuntament, i abdós varen ser presa de les flames); solament un terç dels 8 millons d'actes destruïdes varen poder ser recuperades. L'anarquista Louise Michel va pronunciar el 17 de maig la següent frase: «¡París serà nostre o no existirà jamai!».[20] Este fet irreparable fa difícils i incompletes les investigacions històriques i genealògiques en París.

Gran part dels archius de la policia també varen sofrir l'incendi del palau de Justícia. Algunes oficines de la Prefectura de Policia estaven llavors radicades en els edificis del palau; la Conciergerie també es va vore afectada.[12] Els llibres de contabilitat a la seua volta varen desaparéixer en el fòc del palau de Orsay.[13]

Atres riquees culturals varen córrer la mateixa sòrt, com la casa de Jules Michelet. La Fàbrica dels Gobelinos va ser afectada una miqueta pel fòc, de la mateixa manera que l'Iglésia de Sant Eustaquio, el teatre Bataclan, els quarters de Reuilly, o el Teatre del Châtelet. També va ser programada la crema de la Biblioteca de l'Atarassana, del Hôtel-Dieu i de Notre Dona'm. El fòc iniciat en la catedral va ser extinguit pels interns del Hôtel-Dieu.[21] En canvi, el Théâtre de la Ville es va vore afectat en gran mida, i el Teatre de la Porte Saint-Martin i el teatre dones Délassements-Comiques varen ser completament devastats pel fòc. El govern va publicar a posteriori una llista de més de doscents edificis afectats per les flames.[12]

Els Archius Nacionals es varen salvar per l'iniciativa del comunero Louis-Guillaume Debock, tinent de la Guàrdia Nacional de França i director de l'Imprenta nacional durant la Comuna, qui es va opondre in extremis a l'incendi ordenat per atres comuneros.[22]

El 24 de maig el palau del Louvre i les seues coleccions varen escapar del fòc gràcies a l'acció de Martian de Bernardy de Sigoyer, comandant del 26.º batalló de sapadors a peu (pertanyent a les forces de Versalles), qui va fer intervindre als seus soldats per a evitar que el fòc es propagara del palau de les Tullerías al museu. Va morir encapçalant els combats al front del seu batalló. El seu cos va ser trobat perforat per bales el 26 de maig de matí, entre el bulevar Beaumarchais i el carrer Jean-Beausire.[23]

Participació de les dònes

Va ser prou significativa la presència de les dònes durant este episodi del crispat París de 1871, per lo que es precisa de la seua menció per a obtindre un retrat verídico i complet sobre este episodi històric. Es pot expondre que la seua participació ha permaneixcut amagada a lo llarc del temps per l'historiografia denominada com anticommunarde, la derivada d'autors conservadors tendent a oferir un relat carent d'objectivitat i distorsionat dels fets. Esta mateixa documentació solament desprestigiava a les dònes quan incloïa referències a estes i dispensava sobre les comuneras unes consideracions sumament envilecedoras. No obstant, lo cert és que va ser gràcies a l'intervenció de les dònes revolucionàries lo que va conseguir millores per a una dignificació del sexe femení. D'esta forma, les dònes revolucionàries varen cooperar en este acontenyiment actuant com a enfermeres, servint a la Guàrdia Nacional o alçant barricades, pero també implicant-se per l'educació de les chiquetes del moment; fundant organisacions femenines que reivindicaven l'actuació pública de les dònes i l'increment de les seues possibilitats per a accedir al mercat laboral, a on cal mencionar noms com el de Nathalie Lemel o Victoire Leódile Béra, participant en folgues i debats, aixina com que a lo llarc de la seua trayectòria varen ser numeroses les dònes que varen fundar clubs polítics per a donar veu a les seues demandes, com va ser el de Femmes Patriotes.[24]

La Comuna va concedir a les dònes un espai d'actuació per a fer efectives les seues demandes, sent capital la seua implicació per a la democratisació de la societat. El 2 de maig de 1871 es va declarar el manifest de la Union dones Femmes que establia que de la mateixa manera que aspirava a suprimir els privilegis i desigualtats, lo mateixa es devia fer en les reivindicacions de totes les parts de la població, sense incórrer en realisar #diferenciació per raó de sexe.[25]

Louise Michel, escritora anarquista francesa, va actuar fervientemente en este episodi francés. Ya fòra en el seu paper com a professora o com a defensora en les barricades, l'activista va conseguir que se'ls otorgara a les dònes una major inclusió en la vida d'aquell moment, animant perseverantemente a la seua intervenció en l'assunt. Inclús, s'esgrimix que va ser la força femenina la que va impedir que la milícia dirigida pel polític Adolphe Thiers desarmara París.[26]

Repressió comunera

Els comuneros varen aprovar conscientment la repressió per mig del decret sobre rehens del 6 d'abril segons el qual deurien ser arrestats tots els sospitosos contrarrevolucionaris i en el cas de ser considerats culpables, passarien a la condició de “rehens del poble de París”. En el mateix es dictamina que per cada comunero que fora eixecutat pels versalleses es fusilaria a tres d'estos rehens com a represàlia. D'esta manera, el 23 de maig els revolucionaris fusilen a quatre rehens, entre els que estava l'advocat i periodiste Gustave Chaudey. El 24 a sis ocupants de la presó de la Roquette, l'arquebisbe de París, Georges Darboy, el president del comité d'apelació, Louis Bernard Bonjean, a l'abad Gaspard Deguerry i a tres jesuïtes més. El 25 varen ser cinc dominicos i huit civils. El 26 són massacrats 50 rehens en el carrer de Haxo, 36 gendarmes, 10 religiosos i 4 civils, i ya per últim el arcediano de Notre Dona'm, Monsenyor Sunat. En total, els revolucionaris varen assessinar a un centenar de persones.[27]

Últims enfrontaments i repressió versallesca

La resistència més acérrima va aplegar en els districtes de classe treballadora de l'est, a on la lluita va continuar durant huit dies de combats galliponters (La Semaine sanglante, la semana sanguinosa). El 27 de maig només quedaven uns pocs focs de resistència, els més notables els dels més pobres districtes de l'est de Belleville i Ménilmontant.

Durant l'assalt, les tropes del govern varen ser responsables de la matança de mils de ciutadans desarmats: es va disparar als presoners que estaven fora de control i varen convertir les eixecucions múltiples en alguna cosa comuna. A les quatre de la vesprada del dia següent va caure l'última barricada, defesa ya per un sol home, en la rue Ramponeau de Belleville, i el mariscal MacMahon va llançar una proclama: «Als habitants de París. L'eixèrcit francés ha vingut a salvar-vos. ¡París està lliberada! A les quatre en punt els nostres soldats varen prendre l'última posició insurgent. Hui s'ha acabat la lluita. L'orde, el treball i la seguritat tornaran a nàixer».

Les represàlies es varen portar a terme contra pràcticament tota la població. Es va declarar un crim haver recolzat a la Comuna en qualsevol modo, de lo que es podia acusar —i es va acusar— a mils de persones. Més de 20.000 parisino, comuneros, varen ser fusilats massivament (de dèu en dèu) en lo que ara es diu « El Mur dels Comuneros » en el Cementeri de Père-Lachaise mentres que uns atres mils de persones varen ser duts a Versalles o atres localitats en les afores de París, per a ser jujats. Pocs comuneros varen escapar, principalment per mig de les llínees prusianas cap al nort. Durant dies columnes d'hòmens, dònes i chiquets varen fer, escoltats per militars, un camí cap a barris o camps baldíos de Versalles convertits en presons temporals o més be en camps de concentració. El govern va arrestar a aproximadament 40.000 persones i les persecucions varen seguir fins a 1874.[28]

Més tarde molts varen ser jujats i condenats a mort, encara que molts atres varen ser eixecutats sumariamente; uns atres varen ser condenats a treballs forçats o encarcerats en fortalees penitenciàries en territori francés; uns atres més varen ser deportats temporalment o de per vida a uns penals situats en illes franceses del Pacífic.Mai s'ha pogut establir de manera segura el número de morts durant la Semaine sanglante. Alguns membres de la Comuna, com Prosper-Olivier Lissagaray, autor d'una coneguda obra sobre la Comuna, senyalen que en realitat varen ser dos semanes d'eixecucions. Algunes estimacions són d'entre 20 000 i 30 000 parisino morts en els combats o eixecutats entre el 3 d'abril i el 31 de maig,[28] i molts més ferits. Segons Lissagaray i atres testics de l'época els eixecutats durant les dos semanes sanguinoses que varen seguir a la pren de París varen ser 50.000, sense fer distinció d'edat o sexe, els burguesos varen fusilar a centenars de chiquets i mils de dònes. Varis centenars d'obreres parisenques, conegudes com a «petroleres», varen anar també fusilades en els murs del cementeri de Père Lachaise. Unes 7000 persones varen ser deportades a penals improvisats en Nueva Caledonia,[29][30] com va ser el cas de la mestra anarquista Louise Michel que va contar tot lo succeït i com era la vida en la Comuna en el seu llibre "La comuna de París". Mils de persones varen tindre que exiliar-se.[28] Per als presos (només alguns centenars) va haver una amnistia general en 1889. En total, les pèrdues del govern varen rondar els 1000 hòmens.[28]

París va estar baix la llei marcial durant cinc anys.

Retrospectiva de la Comuna

Émile Zola, com a periodiste del diari Li Sémaphore de Marseille, va informar sobre la caiguda de la Comuna i va ser un dels primers reporters en entrar a la ciutat durant la Semana Sanguinosa. El 25 de maig va escriure: "Mai en temps civilisats un crim tan terrible havia assolat una gran ciutat... Els hòmens de l'Ajuntament no poden ser més que assessins i pirómano. Varen barallar com a ribalts, fugint vergonzosamente de l'eixèrcit regular, i venjant-se de la seua derrota sobre els monuments i les cases. (...) L'incendi de París ha dut al llímit de la seua exasperació a l'eixèrcit. (...) Aquells que incendien i massacren no mereixen un atre juge que el dispar d'un soldat."[31]

Encara que existixen discrepàncies sobre la motivació de la seua construcció, la basílica del Sacré-Cœur de París va ser erigida en el lloc a on va escomençar l'insurrecció de la Comuna, i en l'época es mencionava que va ser erigida per a "expiar els crims dels comuneros".

La classe acomodada de París, i la majoria dels antics historiadors de la Comuna, varen vore aquell fet com un clàssic eixemple del «domini de la flota», terrorífic i al mateix temps inexplicable. La majoria dels actuals historiadors, inclús aquells de dretes, han reconegut el valor d'alguna de les reformes de la Comuna i han deplorado el salvajismo en el que va ser reprimida. No obstant, han trobat difícil d'explicar l'odi sense precedents que la Comuna va despertar en les classes miges i altes de la societat. Odi sense justificació contra un govern que ademés de ser grandemente pluralista, no va prendre mai mides enèrgiques contra els seus enemics.cita requerida Segons Lissagaray, mentres la Comuna estava de festa i celebrant les seues moderades reformes, Versalles només pensava en «...dessagnar a París».cita requerida

Edwin Child, un jove londinenc en París, va sostindre que durant la Comuna, "les dònes es comportaven com a tigreses, abocant petròleu per doquier i distinguint-se per la fúria en la que barallaven".[32] A pesar d'això, s'ha delliberat en investigacions recents que estes famoses figures femenines pirómano de la Comuna, o pétroleuses, podrien haver segut exagerades o constituir un mit.[33][34] Lissagaray va declarar que per este mit, centenars de dònes de la classe treballadora varen ser ajusticiadas en París a finals de maig, acusades falsament de ser pétroleuses. Lissagaray també va assegurar que el fòc d'artilleria de l'eixèrcit francés va ser responsable de provablement la mitat dels fòcs que varen consumir a la ciutat durant la Semana Sanguinosa.[35] No obstant, les fotografies de les ruïnes del Palau de les Tullerías, de l'Ajuntament, i d'atres importants edificis governamentals mostren que els exteriors varen quedar lliures d'impactes d'artilleria, mentres que els interiors varen ser completament engolguts pel fòc; i célebres comuneros com Jules Bergeret, qui va escapar per a viure en Nova York, va reclamar orgullosament el mèrit dels més coneguts actes pirómans.[10]

Dins de l'espectre de l'esquerra política, hi ha els qui han criticat a la Comuna per mostrar-se massa moderada, especialment donada la situació política i militar de sege en la que es trobava. Karl Marx va trobar agreujant que els membres de la Comuna «pergueren valiosíssims moments» organisant eleccions democràtiques en lloc de terminar d'una volta per totes en Versalles. El banc nacional de França, ubicat en París en la reserva de millons de francs, va ser deixat intacte pels membres de la Comuna. Els directors del banc varen reconéixer als comuneros Beslay, Jourde i Varlin, com a depositario llegals del conte de la Vila de París que contenia més de 9 millons de francs. A canvi, els delegats de la Comuna varen acceptar mantindre una actitut legalista i solicitaven fondos que se'ls concedia despuix de difícils negociacions. El banc va alvançar 2,5 millons de francs a la Comuna.[36] Els membres de la Comuna varen optar per no agarrar els recursos del banc per por a que el món sancer els condenara. D'esta manera, es varen moure grans sumes de diners des de París a Versalles, diners que va terminar per finançar l'eixèrcit que va donar fi a la Comuna. En el moment de retirada de Thiers i els seus generals i tropes, els comuneros i en particular els dirigents de la Comuna, varen permetre que la tècnica militar principal de París partira íntegra cap a Versalles en mans de la reacció, sense intervindre-la. La vacilació en prendre eixes armes i entregar-li-les al poble va ser fatal per a la Comuna. Segons els socialistes radicals i comunistes, la Comuna tenia que assegurar-se la ciutat i el país abans de donar-li una vida tan idealment democràtica.

Alguns comunistes, izquierdista, anarquistes i atres simpatisants han vist a la Comuna com un model en un sistema polític basat en la democràcia participativa com a eix de l'administració. Marx i Engels, Bakunin i posteriorment Lenin i Trotski varen intentar traure lliçons teòriques (en particular en lo que concernix a «la marchitación del Estat») des de la llimitada experiència vixcuda per la Comuna. El crític Edmond de Goncourt va obtindre una lliçó més pragmàtica: tres dies despuix de La Semaine sanglante va escriure «... El derramamiento de sanc ha segut total, i un derramamiento de sanc com a est, en assessinar la part rebel de la població, solament pospon la següent revolució... La vella societat té per davant 20 anys de pau...».

l'anarquiste italià Luigi Fabbri va interpretar la Comuna (junt en les revolucions de 1848) com una experiència per mig de la qual «molts proletaris varen comprovar que els mijos autoritaris els allunten [···] del fi de llibertat i d'igualtat que volen alcançar».[37]

La Comuna de París ha segut part de les cites de molts líders comunistes. Mao es referia a ella en prou freqüència. Lenin, junt a Marx, consideraven la Comuna un eixemple real de la dictadura del proletariat. En el seu funeral el seu cos va ser envolt en els restants d'una bandera roja preservada des de la Comuna. La nau espacial Vosjod 1 portava part d'un estandart de la Comuna de París. També, els bolcheviques renombraron la nau de combat Sebastopol com Parízhskaya Kommuna en honor a la Comuna.

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ Karl Marx. «La Guerra Civil en França». Engels va escriure esta introducció per a la tercera edició alemana del treball de Marx «La guerra civil en França» publicada en 1891 en commemoració del ORD aniversari de la Comuna de París. En dita edició, Engels va incloure el primer i el segon manifest del Consell General de l'Associació Internacional de Treballadors, escrits per Marx, sobre la guerra franc-prusiana, manifests que en les edicions posteriors en diferents llengües es publiquen també junt en «La guerra civil en França».
  2. ↑ Una traducció a l'espanyol de «La guerra civil en França» pot conseguir-se des dels archius de l'Universitat Complutense de Madrit (http://www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/71gcf/1.htm).
  3. ↑ «[1]». Consultat el 6 d'abril de 2016.
  4. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada DW
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 La Commune de Paris, révolution sans images?, Champ Vallon. ISBN 9782876737754.
  6. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  7. ↑ Joanna Richardson, Paris under Siege Foli Society London 1982
  8. ↑ René Heron de Villefosse, Histoire de Paris, Bernard Grasset (1959). El pare de l'autor d'este llibre va ser assistent curador en el Louvre, i va ajudar a extinguir els incendis
  9. ↑ Lissagaray, Prosper-Olivier (2012). History of the Paris Commune of 1871, London: Verse.
  10. ↑ 10,0 10,1 Milza, 2009a, pp. 396-7.
  11. ↑ Laure Godineau, op. cit., p. 197.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 (2006) Els feux de la discorde, Hachette Littératures. ISBN 9782012380103.
  13. ↑ 13,0 13,1 Bellot, Marina (2014). La Cour dones comptes, NANE. ISBN 9782843681493.
  14. ↑ Edifici construït per l'arquitecte François-Hippolyte Destailleur en 1817, entre els carrers Rivoli, Castiglione i Mont-Thabor, en l'emplaçament actual de l'hotel Westin.
  15. ↑ «La Revue socialiste, syndicaliste et coopérative, Volume 4, p. 818» (en francés).
  16. ↑ Jean Favier, Paris deux mille ans d'histoire, Paris, éditions Fayard, 1997, p. 897.
  17. ↑ «Jardin dones Combattants-de-la-Nou» (en fr). www.paris.fr. Consultat el 12 de setembre de 2018.
  18. ↑ Jean Dérens, Constitution d'un patrimoine parisien: la Bibliothèque historique depuis l'incendie de 1871, catalogue de l'exposition, Hôtel d'Angoulême Lamoignon du 12 juin au 31 juillet 1980.
  19. ↑ Frédéric Fort, Paris brûlé : l'hôtel de ville, els Tuileries..., Paris, Lachaud Éditeur, 1871, p. 37.
  20. ↑ Laure Godineau, La Commune de Paris parell ceux qui l'ont vécue, Paris, Parigramme, 2010, p. 204.
  21. ↑ Maurice Griffe, Paris, 20 siècles d'histoire, Tableaux synoptiques de l'histoire, 2007.
  22. ↑ Georges Bourgin, Comment els archives nationales ont été sauvées en mai 1871, Bibliothèque de l'école dones chartes, 1938, vol. 99, pp. 425-427.
  23. ↑ Pierre Rosenberg, Dictionnaire amoureux du Louvre, Plon, 2007
  24. ↑ Roberto, Ceamanos Llorens, (2021). La comuna de París (1871), Els Llibres de la Catarata. OCLC 1241181015. ISBN 978-84-1352-134-3.
  25. ↑ «‘Aux citoyennes!’: Women, politics, and the Paris Commune of 1871».History of European Idees.13(6)
    711–732.ISSN 0191-6599.doi:10.1016/0191-6599(91)90137-n.Consultat el 2021-12-20.
  26. ↑ HerausgeberIn., D'Atri, Andrea 1967- HerausgeberIn. Murillo, Celest HerausgeberIn. Sánchez, Ana. Lluitadores històries de dònes que varen fer història. OCLC 1225274148. ISBN 978-987-3958-23-6.
  27. ↑ Ceamanos Llorens, Roberto (2014), La comuna de París (1871), Els Llibres de la Catarata, Madrit pp. 115, 120, 121 i 125.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Encyclopédie Larousse. «la Commune (18 mars-27 mai 1871)» (en francés). Consultat el 1 d'agost de 2013.
  29. ↑ La deportació dels Comuneros a Nueva Caledonia va ser establida per la llei del 13 de març de 1872, promulgada el 2 d'abril de 1872.
  30. ↑ Jean Baronnet et Jean Chalou, Communards en Nouvelle-Calédonie: Histoire de la déportation, Mercure de France, 1987, ISBN 2-7152-1443-X.
  31. ↑ 4th letter of Emile Zola on the Commune, 25 May 1871
  32. ↑ Registres de testics presencials citats en 'Paris under Siege' de Joanna Richardson (vore bibliografia)
  33. ↑ Robert Tombs, The War Against Paris: 1871, Cambridge University Press, 1981, 272 pages ISBN 978-0-521-28784-5
  34. ↑ Gay Gullickson, Unruly Women of Paris, Cornell Univ Press, 1996, 304 pages ISBN 978-0-8014-8318-9>
  35. ↑ Lissagaray, Prosper-Olivier (2012). History of the Paris Commune of 1871, London: Verse, pp. 277–278.
  36. ↑ «Éric CAVATERRA, La Banque de France et la Commune de Paris (1871)». Revue d'histoire du XIXe siècle. Consultat el 24 de juny de 2017.
  37. ↑ Fabbri, Luigi (2002). ¿Qué és l'anarquia?, Valéncia: Numa, pp. 23. ISBN 84-95831-03-1.

Bibliografia

  • Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray, La Comuna de París, Editorial Txalaparta, Tafalla, 2004, ISBN 978-84-8136-287-9.
  • De la Brugère, Histoire de la Commune de Paris en 1871, Arthème Fayard, París, 1871. En llínea en francés en Gallica.
  • Milza, Pierre (2009a). L'année terrible: La Commune (mars–juin 1871), Pariu: Perrin. ISBN 978-2-262-03073-5.
  • Louise Michel, La Comuna de París, 1898. Editorial La Malatesta, Madrit, 2012.
  • Albert Ollivier, La Comuna, 1939. Editorial Irrecuperables, Madrit, 2021.
  • Olivier Lissagaray, H. Prosper, L'història de la Comuna de París de 1871 [edició completa]. Editorial Capità Swing, 2021.
  • Olivier Lissagaray, H. Prosper, La Comuna de París[edició abreviada]. Editorial Txalaparta, Tafalla 2016.
  • Henri Lefebvre, La proclamació de la Comuna. 26 de març de 1871. Editorial Katakrak, Pamplona, 2021.
  • Joanna Richardson, Paris under Siege, Foli Society, London, 1982.
  • Karl Marx, La guerra civil en França, 1871.
  • Georges Bourgin, La Commune, colecció Que sais-je?, Presses Universitaires de France.
  • Bernard Noêl, Dictionnaire de la Commune, Flammarion, colecció Champs, 1978.
  • Jacques Rougerie, La Commune de 1871, colecció Que sais-je?, Presses Universitaires de France, 2009, ISBN 978-2-13-055462-2.
  • Jacques Rougerie, Paris lliure, 1871, colecció Points, Éditions du Seuil, París, 2004.
  • Jacques Rougerie, Paris insurgé, La Commune de 1871, colecció Découvertes Gallimard (n.° 263), Gallimard, 1995, 2006, ISBN 978-2-07-053289-6.
  • Paul Lidsky, Els escritors contra la Comuna, direcció única, 2016, ISBN 978-84-617-6658-1
  • Roberto Ceamanos Llorens, La Comuna de París. 1871, Madrit, Els llibres de la Catarata, 2014. ISBN 978-84-8319-893-3.
  • Mijaíl Bakunin, La Comuna de París i la noció d'Estat (obra inconclusa), 1871 En llínea en castellà.

Enllaços externs

Commons

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Comuna_de_París&oldid=1591961»