Guerra franc-prusiana

Guerra franc-prusiana

La guerra franc-prusiana (en alemà: Deutsch-Französischer Krieg; en francés: Guerre franc-allemande) va ser un conflicte bèlic que es va lliurar entre el 19 de juliol de 1870 i el 10 de maig de 1871 entre el Segon Imperi francés (i despuix de la caiguda del règim, per la Tercera República Francesa) i el Regne de Prusia (i posteriorment, Imperi alemà), en el respal de la Confederació Alemana del Nort i els regnes aliats de Baden, Baviera i Wurtemberg. El conflicte va marcar l'esclat de la tensió entre les dos potències, que es va acréixer despuix del fracàs del proyecte de Napoleón III d'anexar Luxemburc encara que l'intent d'anexió es va solucionar pacíficament en el Tractat de Londres (1867), va anar un succés que va causar el final d'una relació relativament equilibrada en la Prusia d'Otto von Bismarck. La tensió es va fer major per la creixent influència, no tolerada per França, eixercida pels Estats alemans en el sur del riu Meno, i la direcció de Prusia eixercida dins de la Confederació Alemana del Nort (estat creat en 1867 despuix de la victòria de Prusia en la guerra austro-prusiana). França va movilisar el seu eixèrcit el 15 de juliol de 1870, lo que va dur a la Confederació del Nort d'Alemània a respondre en la seua pròpia movilisació eixe mateix dia. El 16 de juliol de 1870, el parlament francés (Corps législatif) va votar a favor de declarar la guerra a Prusia i França va invadir territori alemà el 2 d'agost. La coalició alemana va movilisar les seues tropes en molta més eficàcia que la francesa i va invadir el noreste de França el 4 d'agost. Les forces alemanes eren superiors en número, adestrament i liderage i feyen un us més eficaç de la tecnologia moderna, en particular del ferrocarril i la artilleria. Una série de bregades victòries prusianas i alemanes en l'est de França, que varen culminar en el lloc de Metz i la batalla de Sedán, varen donar com a resultat la captura de l'emperador francés Napoleón III i la derrota decisiva de l'eixèrcit del Segon Imperi. El 4 de setembre es va formar en París un Govern de Defensa Nacional que va continuar la guerra durant atres cinc mesos. Les forces alemanes varen lluitar i varen derrotar a nous eixèrcits francesos en el nort de França, i despuix varen sitiar París durant més de quatre mesos ans que caiguera el 28 de giner de 1871, posant fi efectiu a la guerra. Va terminar en la completa victòria de Prusia i els seus aliats. En els últims dies de la guerra, en la victòria alemana casi assegurada, els estats alemans varen proclamar la seua unió com Imperi alemà baix el rei prusiano Guillermo I i el canceller Bismarck. En les notables excepcions d'Àustria i la Suïssa alemana, l'immensa majoria de germanoparlantes es varen unir per primera volta baix un Estat-nació. Despuix d'un armistici en França, el 10 de maig de 1871 es va firmar el Tractat de Fráncfort, pel que es concedien a Alemània mils de millons de francs en reparacions de guerra, aixina com la major part d'Alsàcia i parts de Lorena, que es varen convertir en el Territori imperial d'Alsàcia i Lorena (Reichsland Elsaß-Lothringen). La guerra franc-prusiana i la guerra de Crimea varen ser els dos conflictes més importants que es varen lliurar en Europa despuix de les guerres napoleòniques i de forma prèvia a la Primera Guerra Mundial, i va tindre un impacte durador en Europa. La conseqüència més important va ser la creació del Imperi alemà, el qual va mantindre un paper molt influent en les relacions polítiques internacionals de les décades següents. En accelerar la unificació alemana, la guerra va alterar significativament l'equilibri de poder en el continent, i el nou Estat alemà va reemplaçar a França com a potència terrestre europea dominant. Bismarck va mantindre una gran autoritat en assunts internacionals durant dos décades, desenrollant una reputació de Realpolitik que va elevar l'estatura i influència mundial d'Alemània. La debacle francesa també va dur el fi del Segon Imperi de Napoleón III i, en la caiguda d'est, la subordinació temporal del paper de França en comparació als atres poders de les famílies europees. El fi de la segona época imperial de França va significar l'inici de la Tercera República francesa, el primer govern republicà durador, que, en tamany i influència, es va convertir en el règim republicà més important entre els que llavors existien en el continent europeu. El resentiment pel maneig de la guerra per part del govern francés i les seues conseqüències va desencadenar la Comuna de París, un alçament revolucionari que va prendre el poder i ho va mantindre durant dos mesos abans de ser sangrientamente reprimit, acontenyiment que hauria d'influir en la política i directrius de la Tercera República.

Causes

Un dels contemporàneus de Bismarck, un diplomàtic italià, va dir una volta en francés que la millor política és la política de l'egoiste. En atres paraules: que l'enfocament polític òptim és que cada país perseguixca els seus propis interessos nacionals.

Josef Becker, de l'Universitat d'Augsburc

La causa fonamental de la guerra és la ruptura de l'equilibri de poder que s'havia establit en Europa en el Congrés de Viena de 1815, despuix del rotunt èxit obtingut per Prusia en la guerra contra Àustria. Va ocórrer, en efecte, que al final de la guerra, despuix de la decisiva victòria de Sadowa, Bismarck es va afanyar a estendre el control prusiano a la major part del nort d'Alemània, incloent el territori de Schleswig-Holstein, Hannover, Hesse-Kassel, Nassau, i la ciutat de Fráncfort del Meno. Berlín va estar a punt de conseguir el domini de Sajonia, Hesse-Darmstadt, Mecklemburgo, els ducados de Turingia i les ciutats lliures d'Hamburc, Lubeca i Bremen, baix l'influència de Prusia en la Confederació Alemana del Nort. De fet, si no va esclatar immediatament la guerra va ser únicament perque Bismarck desijava fer que creixquera el sentiment nacional alemà i Napoleón III necessitava temps per a completar la reforma modernizadora en l'eixèrcit. Durant 1868 va haver una crisis més aguda. Eixe any, Bismarck va intentar construir una nova i més forta unió aduanero en el sur d'Alemània (despuix d'haver perdut el Zollverein, després reformat substancialment), per mig de l'establiment d'un Zollparlament ('parlament d'aduana', en alemà): esta acció va ser interpretada com un nou desafiu a l'autoritat francesa. En 1866, de fet, durant les negociacions per a un armistici entre els prusianos i els austríacs, Napoleón III s'havia opost enèrgicament a una unió de Prusia en els Estats alemans del sur. L'emperador llavors va ordenar la movilisació de l'eixèrcit en l'estiu, amenaçant en iniciar una guerra si Bismarck pretenia anexar algun dels tres estats del sur d'Alemània: Baviera, Wurtemberg i Baden.

El requisit decisiu de que una guerra contra França es convertira en una guerra nacional d'unificació d'Alemània, era que semblara que l'ofensiva no aplegara de Prusia.

Josef Becker, de l'Universitat d'Augsburc

França es prepara

Víctor Manuel II i Napoleón III en Milà, el 8 de juny de 1859.

La França del Segon Imperi aspirava a ocupar una posició de màxim prestigi i poder en Europa. En 1870, París havia completat una extensa llabor de reestructuració urbana i modernisació començada en 1852 per Georges Eugène Haussmann. La capital francesa, en una població de dos millons d'habitants, rivalizaba en Londres en térmens de tamany i influència. El Eixèrcit francés havia conseguit una bona victòria entre 1854 i 1856 en la guerra de Crimea, mentres que en Itàlia el recort de l'intervenció francesa en apoyo del Regne de Cerdenya-Piemont i la clara victòria de l'aliança italiana-francesa varen conseguir, gràcies a les bones actuacions de l'eixèrcit (en la guerra d'Independència italiana), una chafada indeleble en el poder militar bonapartista. No obstant, la posició de França en Europa, es va vore socavada per la creixent influència de Prusia; també va haver dificultats internes pel fet de que Napoleón III havia perdut gran part del seu prestigi en el país. Subvirtió la Segona República Francesa el 2 de decembre de 1851 per mig d'un colp d'Estat i va establir el Segon Imperi. La promulgació a l'any següent d'una constitució li va donar el poder absolut. En eixos mateixos anys, el nou emperador va tindre que bregar en les pressions dels líders republicans que exigien la posada en pràctica de reformes democràtiques i la constant amenaça d'una revolució. A pesar dels problemes polítics interns, la França de 1870 havia consolidat la seua posició militar (reforçada per la realisació d'un procés de reforma de l'eixèrcit) millorada respecte a la de fa tres anys, i es vea capaç de bregar en el conflicte en Prusia. Les pressions del nacionalisme, un govern format per ministres antiprusianos, el desastre de la segona intervenció francesa en Mèxic i l'impossibilitat de conseguir per mig de la diplomàcia el consens en el país, varen permetre acostar-se inexorablemente cap a la guerra.

La successió al tro d'Espanya

El detonant final de la crisis va ser la candidatura del príncip Leopoldo al tro d'Espanya, a proposta dellavors president del Consell de Ministres, el general Juan Prim.^{cita requerida} Allò favoria molt a Prusia, que adquiria de tal modo una gran ventaja estratègica sobre França. Per tal motiu, Napoleón III, pressionat per l'opinió pública, va maniobrar per a impedir que Leopoldo s'assentara en el tro espanyol, conseguint que el pare d'est, Carlos Antonio d'Hohenzollern-Sigmaringen, renunciara públicament en nom del seu fill. A pesar de dita renúncia, l'Estat francés va considerar insuficient les garanties verbals donades per Carlos i va ordenar desplaçar un embaixador a Bad Ems, a on es trobava estiuant el rei de Prusia Guillermo I, per a conseguir una renúncia pública per escrit de Leopoldo a esta candidatura. Esta trobada donaria peu al famós incident del telegrama d'Ems, que Napoleón III prendria com a pretext per a iniciar la guerra. Succeïa que el cada volta més desacreditat Segon Imperi no desaprovava l'idea de llançar-se a una aventura bèlica contra Prusia, considerant que les demandes de reformes polítiques en l'autocràtic Segon Imperi francés requerien ser enfrontades en un acontenyiment que «unira a la nació». Es donava el cas, ademés, de que la segona intervenció francesa en Mèxic havia acabat en desastre tres anys abans. Igualment, Bismarck havia conseguit impedir que Àustria aspirara a l'hegemonia dels Estats germànics, gràcies al rotunt triumfo prusiano en la guerra de les Sèt Semanes, pero ara ansiava unir baix domini prusiano als Estats del sur d'Alemània que encara mantenien la seua independència; en tal sentit, excitar el patriotisme davant una suposta «agressió francesa» semblava el remei més senzill en el qual Prusia podria assegurar-se el paper de «Estat rector» en Alemània. No obstant, Bismarck volia que fora França la que atacara primer, per a aixina no quedar com a agressor i que allò li facilitara les coses.

L'incident del telegrama d'Ems

Artícul principal → Telegrama d'Ems.

Leopoldo d'Hohenzollern-Sigmaringen, el candidat al tro espanyol vacant.

Otto von Bismarck (en caixco Pickelhaube), canceller de Prusia i autor del detonant de la guerra.

Despuix de la trobada entre Guillermo I i l'embaixador francés en Bad Ems en el que el primer es va negar en redó a les peticions del segon de que mai aprovara la candidatura d'un Hohenzollern al tro espanyol, Guillermo I va ordenar al seu conseller privat Abeken que informara per via telegràfica al canceller Otto von Bismarck. Lo que el rei de Prusia no sabia era que estava posant en mans del «canceller de ferro» la ferramenta que li permetria iniciar la guerra com i quan desijara. A tal fi, Bismarck va redactar un comunicat de prensa en el que supostament resumia el contingut del telegrama pero en realitat ho falsejava per a que l'embaixador francés quedara humiliat.

Despuix de l'informe del rei, Bismarck va redactar el telegrama d'Ems, l'objectiu del qual era provocar —i ho va fer—. Bismarck es feya càrrec de que si Napoleón III no perdia el tro i la dinastia no aplegava al seu fi, el monarca francés no tindria una atra alternativa que declarar la guerra a Prusia.

Josef Becker, de l'Universitat d'Augsburc

El telegrama original dia aixina:^{cita requerida}

El seu Majestad el Rei m'escriu:

«M. Benedetti em va interceptar en la passejada a fi d'exigir-me, insistint en forma inoportuna, que yo li autorisara a telegrafiar de colp i repent a París, que em comprometria, d'ara en avant, a abstindre'm de donar la meua aprovació per a que es renove la candidatura dels Hohenzollern. Vaig refusar fer açò, l'última volta en certa severitat, informant-li que no seria possible ni correcte assumir tals obligacions (per a sempre jamai). Naturalment, li vaig informar que no havia rebut cap notícia encara i, ya que ell havia segut informat abans que yo per la via de París i Madrit, ell podia fàcilment entendre per qué el meu govern estava una atra volta fòra de la discussió».

Des de llavors, El seu Majestad ha rebut notícies del príncip (pare del candidat Hohenzollern al tro espanyol). El seu Majestad ya havia informat al comte Benedetti que estava esperant este mensage; mes, en vista de l'exigència dalt mencionada i en consonancia con el consell del comte Eulenburg i meu, va decidir no rebre de nou a l'enviat francés, sino informar-li a través d'un ajudant, que El seu Majestad havia rebut, ara, confirmació de les notícies que Benedetti ya havia rebut de París i que ell no tenia res més que dir a l'embaixador.

El seu Majestad deixa en opinió de La seua Excelència comunicar o no, de manera immediata, als nostres embaixadors i a la prensa, la nova exigència de Benedetti i el rebuig de la mateixa.

Bismarck, per la seua banda, «va resumir» aixina el contingut del telegrama:

En acabant de que els informes sobre la renúncia del príncip hereu d'Hohenzollern anaren oficialment transmesos pel Govern Real d'Espanya al Govern Imperial de França, l'embaixador francés va presentar davant El seu Majestad el Rei, en Ems, l'exigència d'autorisar-li a telegrafiar a París que La seua Majestad el Rei hauria de comprometre's a abstindre's de donar la seua aprovació per a que la candidatura dels Hohenzollern es renove.

El seu Majestad el Rei, per lo tant, va rebujar rebre de nou a l'enviat francés i li va informar per mig del seu ajudant que El seu Majestad no tenia res més que dir a l'embaixador.

La treta de Bismarck va funcionar: el 19 de juliol de 1870 Napoleón III va declarar la guerra a Prusia.

Desenroll de la guerra

Primers moviments

El 24 de juliol va començar el desplegament de les tropes prusianas entre el riu Rin i el Mosela, completat en gran velocitat gràcies al desenroll dels mijos i vies de ferrocarril. En 18 dies varen ser movilisats 1 183 000 hòmens. Tres cossos d'eixèrcit es varen quedar en Alemània, en la finalitat de contrarrestar qualsevol atac austrohúngaro o per a contindre qualsevol possible invasió per mar a través del Bàltica. França, no obstant, a causa d'una mala llogística,^{cita requerida} va conseguir movilisar solament 288 000 hòmens.

Pla de guerra francés

Soldats francesos fent eixercicis en el camp, en l'illa Chambière en les afores de Metz, 1870.

D'acort en el pla de guerra formulat pel difunt mariscal Ney, França llançaria una ofensiva des de Thionville i Tréveris en la Renania. Este pla, que no es va convertir en un proyecte final, va ser abandonat en favor del general Charles Auguste Frossard, marcat per una actitut d'esperar i observar, tenia previst desplegar una posició defensiva en el Rin esperant l'atac prusiano. Despuix de la visita en febrer del mariscal de camp austríac Alberto d'Habsburgo-Teschen (un veterà de 1866 i en ganes de venjança contra els prusianos), Napoleón III va mamprendre modificacions inusuals en el pla de Frossard. Anticipant-se a l'entrada en la guerra d'Àustria-Hongria, els francesos, en les seues forces dividides en dos grups, un en una posició defensiva en Metz i l'atre en l'orde d'atac en Estrasburc, devien procedir basant-se en este últim grup en el Palatinado en la finalitat de separar a Prusia i «lliberar» als estats alemans del sur. Este pla, no obstant, era arriscat i podria resultar en la separació de l'eixèrcit francés a l'esquerra i dreta dels Vosges. Per lo tant, Napoleón III va decidir organisar les seues forces en tres eixèrcits: l'eixèrcit del Rin subjecte al seu control, el d'Alsàcia en Estrasburc agrupat i guiat pel mariscal de França Patrice de Mac-Mahon (I Corps) i l'eixèrcit de Chalons baix el mando de François Certain de Canrobert (VI Corps). Més tart es va donar al mariscal Bazaine el mando temporal de totes les unitats de Lorena. L'elecció de l'emperador d'enfocar l'estructura de mando entorn a la seua persona, lo que llimitava dràsticament la possibilitat d'iniciatives autònomes de generals individuals, era molt perjudicial per a l'eficiència de l'eixèrcit, com va succeir en el cas dels successos que varen dur al sege de Metz.

Pla prusiano

Columna d'artilleria de campanya prusiana en Torcy en setembre de 1870.

L'alt mando prusiano, baix la direcció del capaç estratega Helmuth von Moltke va elaborar un pla de movilisació basat en la descentralisació dels treballs previs, que estarien a càrrec dels alts mandos en les distintes comandància generals. D'una manera diferent a Li Bœuf, que va dirigir la preparatòria de la guerra sense un pla coherent, Von Moltke tenia un pla des de 1866. La clau de l'èxit militar de Moltke es va deure a l'introducció de dos nous elements bàsics en l'estratègia bèlica: l'utilisació de la ret de ferrocarrils i del telégraf per a assegurar l'adequat moviment i transport de les tropes, junt en l'introducció del fusil d'agulla, que va triplicar la velocitat del dispar de la carabina tradicional.

Desenrolle

L'Estat Major francés va planejar alvançar cap a l'est lo més ràpit que poguera i iniciar les hostilitats en territori alemà. Ya en els primers dies d'agost de 1870, l'eixèrcit francés, considerat com un dels millors d'Europa, va començar a sofrir sérios revessos. Batalla despuix de batalla, els francesos es veen forçats a introduir-se cada volta més en el seu país. Despuix d'unes poques semanes, l'eixèrcit alemà lluitava en ple territori enemic. Encara que les forces alemanes varen tindre èxit davant l'eixèrcit francés, s'havien format files de partisanos francesos despuix de les llínees de la batalla que varen atacar les rutes alemanes d'abastiment. Els partisanos eren una amenaça impredictible i constant per a les tropes alemanes.

El seu uniforme era diferent del que duyen les tropes de l'eixèrcit regular, pero els partisanos no eren una força regular. En 1868, es va aprovar una llei imperial que va determinar l'estatus llegal dels partisanos. No obstant tenien que vestir-se i armar-se en els seus propis diners, i lo que és indiscutible és que no estaven massa integrats en l'estructura de mando de l'eixèrcit imperial. Els partisanos eren un gran problema per a l'eixèrcit unit pruso, bávaro i sajón, i l'alt mando (prusiano) la considerava una forma illegítima de fer la guerra.

Coronel Gérard Bieuville, Museu de l'Eixèrcit, París

L'alt mando alemà va adoptar mides severes per a combatre el moviment dels partisanos francesos:

Els partisanos deuen ser considerats criminals, deuen enfrontar-se de colp i repent a la Cort Marcial i se'ls podrà aplicar la pena de mort. Si un tirador no identificat dispara contra soldats alemans en un llogaret, es demanarà contes a tot ellogaret.

General Von Moltke, cap de l'Estat Major alemà; 24 de febrer de 1870

Despuix de les numeroses derrotes que havia sofrit en les primeres semanes de guerra, l'eixèrcit francés es va retirar a Sedán (en el nort de França) per a guanyar una miqueta d'espai. Pero les forces alemanes li perseguien incesantemente i varen rodejar a l'eixèrcit francés en tots els llocs.

Debacle francesa

El batalló de caçadors n.º 9 de Lauenburg en Gravelotte, per Ernst Zimmer.

La batalla de Gravelotte va terminar en una gran victòria estratègica prusiana a pesar de les dificultats, els errors tàctics i les grans pèrdues humanes causades pel fòc mortal de les armes franceses. El choc va representar un punt crucial de tota la guerra, sagellant el destí de l'eixèrcit del mariscal Bazaine, que contava en les millors tropes de l'eixèrcit francés. Von Moltke constituïa llavors un quart eixèrcit de 120 000 hòmens, que contava en una part del segon eixèrcit. Açò, que incloïa el XII Cos Sajón, el quart cos i la Guàrdia prusiana, va ser cridat «eixèrcit del Mosa» i es va colocar baix el mando del príncip Alberto de Sajonia, en l'intenció d'operar en conjunt en el Tercer Eixèrcit de Prusia i marchar en direcció cap a les forces franceses que es trobaven reorganisant-se en el Marne. Solament el Mosa separava als dos eixèrcits, per lo que l'Alt Mando havia decidit realisar un gran atac (Kesselschlacht o Zirkelschlacht en la terminologia del eixèrcit prusiano) de matí. Durant la matinada, els ingeniers alemans varen construir un pont flotant sobre el riu que els separava.

Batalla de Sedán i rendició de Napoleón III

Erro al crear miniatura:

El general Reille entrega a Guillermo I la carta de rendició de Napoleón III.

La batalla de Sedán es va lliurar entre l'1 i 2 de setembre de 1870. El resultat va ser la captura de l'emperador Napoleón III junt en el seu eixèrcit i va decidir en la pràctica la guerra en favor de Prusia i els seus aliats, si be la lluita va continuar baix un nou govern francés republicà. Despuix de la derrota de l'Eixèrcit del Rin, al mando del mariscal Aquiles Bazaine, en la batalla de Gravelotte, est va ser obligat a retirar-se a Metz, a on va ser sitiat per 150 000 efectius del Primer i Segon eixèrcits prusianos. L'emperador Napoleón III, junt al mariscal Patrice Mac-Mahon, va reclutar al nou Eixèrcit de Châlons per a marchar sobre Metz i rescatar a Bazaine. En l'emperador dirigint personalment a l'eixèrcit i el mariscal MacMahon com a ajudant, varen guiar a l'Eixèrcit de Chalôns en una marcha pel flanc esquerre cap a la frontera belga, en un intent d'evitar als prusianos abans d'atacar cap al sur per a reunir-se en Bazaine. Els prusianos, baix el mando de Von Moltke, varen aprofitar esta maniobra per a capturar als francesos en una tenaza. Despuix de deixar al primer i segon eixèrcits prusianos sitiant Metz, Moltke va maniobrar en el Tercer Eixèrcit i l'Eixèrcit del Mosa cap al nort, trobant-se en els francesos en Beaufort el 30 d'agost. Despuix d'una dura batalla, en la que els francesos varen perdre 5000 hòmens i 40 canons, MacMahon es va retirar cap a Sedán. Despuix de replegar-se en la ciutat, l'Eixèrcit de Chalôns va ser ràpidament aïllat pels dos eixèrcits prusianos que convergien cap a la zona. Napoleón III va ordenar al seu eixèrcit trencar el sege immediatament. Substituint a MacMahon, ferit el dia anterior, el general Auguste Ducrot va prendre el mando de les tropes franceses en el camp. L'1 de setembre de 1870 va començar la batalla. L'Eixèrcit de Chalôns, en 202 batallons d'infanteria, 80 esquadrons de cavalleria i 564 canons d'artilleria, va atacar als circumdants Tercer Eixèrcit Prusiano i Eixèrcit del Mosa, que comprenien 222 batallons d'infanteria, 186 esquadrons de cavalleria i 774 canons. El general De Wimpffen, comandant del V Cos Francés de reserva, esperava poder llançar un atac combinat d'infanteria i cavalleria sobre el XI Cos Prusiano. No obstant, cap a les 11:00 la artilleria prusiana martilleaba les posicions franceses mentres aplegaven nous reforços germans al camp de batalla. Despuix d'un intens bombardeig, càrregues prusianas des de l'est i noroest, i atacs bavars des del suroest, l'Eixèrcit de Chalôns va ser repelit cap a Bois de la Garenne, a on va capitular. La cavalleria francesa, comandada pel general Marguerite, va llançar tres atacs desesperats en el propenc llogaret de Floing, a on s'havia concentrat el XI Cos Prusiano. Marguerite va caure en combat liderant la primera d'estes càrregues, i les dos següents no varen tindre més frut que importants pèrdues per als francesos. Al final de la jornada, ya sense esperances de trencar el sege, Napoleón III va ordenar un alto el fuego: 17 000 francesos havien mort o caigut ferits, i atres 21 000 havien segut capturats. Les pèrdues prusianas ascendien a 2320 hòmens morts, 5980 ferits i 700 capturats o desapareguts. Al sendemà, 2 de setembre de 1870, Napoleón III va ordenar issar bandera blanca, rendint-se en tot l'Eixèrcit de Chalôns a Moltke i al rei prusiano.

El Govern de Defensa Nacional i elloc de París

Erro al crear miniatura:

Tropes prusianas acuartelades en el castell de Brunoy, en les afores de París. Pintura d'Anton von Werner (1894).

La rendició de Napoleón III no va posar fi a la guerra, puix quan la notícia va aplegar a París, un alçament popular donaria peu a la proclamació de la Tercera República, la qual va nomenar un Govern de Defensa Nacional presidit pel general Louis Jules Trochu i del que formarien part destacades figures polítiques dels anys següents, com Jules Ferry o Léon Gambetta. Bismarck esperava conseguir una rendició ràpida, pero no existint una autoritat llegítima en la que negociar (l'emperador estava presoner, l'emperatriu Eugenia de Montijo exiliada i el Govern aixina format no tenia mandat electoral algun), va ordenar a les seues tropes que sitiaren la capital francesa. Per al dia 20 de setembre, el sege era una realitat. Entretant, el nou Govern de Defensa Nacional, que inicialment estava dispost a una rendició a canvi d'algunes colónies i reparacions de guerra, en sentir les duríssimes condicions que exigia el canceller germà per a la rendició (exigia l'entrega d'Alsàcia, Lorena i diverses fortificacions fronterices), va optar per continuar la guerra a tota costa, pero a pesar de les seues proclames de que no se cediria ni un pam de terreny, no va conseguir ni tan sols reduir el ritme de l'implacable alvanç alemà. No obstant, el nou ministre de Defensa, Léon Gambetta, va conseguir travessar les llínees germanes en globo i va escomençar a organisar el reclutament de noves tropes que devien atacar des de fòra als sitiadores aixina com organisar guerrilles. No sense dificultats, les tropes alemanes varen conseguir véncer una i una atra volta a dites tropes en batalles com la de Sant Quintín i la de Lisaine.

El fi de la guerra

Davant els constants revessos sofrits per les noves tropes, i davant la durea del lloc de París (com a conseqüència d'este molts parisino estaven morint-se de fam) el Govern de Defensa Nacional va acceptar (en contra dels desijos de la població) negociar un armistici en Versalles, per al que es va enviar al ministre d'Assunts Exteriors Jules Favre. Bismarck va acceptar únicament alçar elloc a canvi de l'entrega de vàries fortalees que eren claus en la defensa de París. El president Trochu va dimitir i dos dies despuix, el 25 de giner, Favre firmava l'armistici definitiu (es conta que va plorar en fer-ho). Gambetta va intentar resistir-se, pero despuix d'un estrepitós fracàs en Orléans, es va rendir també.

Resum cronològic

• 16 de juliol. El mariscal Bazaine és nomenat general de l'Eixèrcit del Rin.
• 27 de juliol. La emperatriu Eugenia és nomenada regente.
• 28 de juliol. Napoleón III de França, acompanyat pel príncip imperial, de quinze anys, aplega a Metz per a prendre el mando de l'eixèrcit.
• 2 d'agost. Combats en Saarbrücken en els que participa el príncip. Els francesos ocupen el Sarre.
• 4 d'agost. En Wissembourg es lliura la primera batalla, que termina en la retirada de les tropes franceses.
• 6 d'agost. Batalla de Froeschwiller-Woerth, en la que l'III eixèrcit prusiano derrota als francesos. La divisió del general Frossard és vençuda en Forbach.
• 12 d'agost. Napoleón III, malt, deixa al mariscal Aquiles Bazaine al mando de l'eixèrcit.
• 16 d'agost. Batalla de Mars-la-Tour, en Mosela. L'eixèrcit de Mac-Mahon es replega a Châlons.
• 18 d'agost. Batalla de Saint-Privat-la-Montagne al noroest de Metz, a on les tropes del mariscal Bazaine sofrixen una derrota que les deixa sense cap possibilitat d'eixir de Metz. Batalla de Loigny, a on l'I eixèrcit és derrotat.
• 25 d'agost. Mac-Mahon passa a l'ofensiva en 140 000 soldats.
• 30 d'agost. L'eixèrcit de Mac-Mahon és vençut en la batalla de Beaumont i es retira a Sedán.
• 31 d'agost. Dos eixèrcits prusianos en 240 000 hòmens i 700 canons, baix les órdens del príncip real de Prusia, conseguixen acorralar a les tropes franceses de Mac-Mahon.
• 1 de setembre. Mac-Mahon és ferit, el general de Wimpffen pren el mando. França és derrotada per l'eixèrcit del mariscal Helmuth von Moltke en la batalla de Sedán.
• 2 de setembre. Napoleón III és fet presoner. De Wimpffen ordena la rendició de la ciutat.
• 3 de setembre. Firma de l'acta de rendició en el palau de Bellevue.
• 4 de setembre. Napoleón III és dut en captivitat a Wilhelmshöhe, prop de Kassel. Proclamació en París de la Tercera República Francesa i creació d'un Govern de Defensa Nacional.
• Les tropes prusianas cerquen París, que es nega a capitular i no entrega la capital.
• 28 de giner de 1871. El Govern de Defensa Nacional, baix la presidència de Jules Trochu, firma l'armistici que posa fi als combats.

Conseqüències

Erro al crear miniatura:

El Imperi alemà, i Guillermo I com el seu kàiser, és proclamat en el palau de Versalles.

El 18 de giner de 1871, Guillermo I va ser proclamat emperador (kàiser) en la Galeria dels Espills del palau de Versalles (prop de París) i en això es va completar la unificació alemana. En realitat, este conflicte va ser aprofitat pel regne de Prusia per a concretar la unificació alemana formant el Imperi alemà, des de després entorn a Prusia, que agruparia a diversos i minúsculs estats alemans que mai havien pogut cohesionarse, tant durant com despuix de la vigència del Sacre Imperi Romà Germànic. Pel Tractat de Fráncfort, Bismarck va impondre una dura pau a França: li varen ser arrebatades les províncies d'Alsàcia i Lorena, riques en mines de carbó i de ferro, ademés d'impondre-se-li el pagament de grans sumes de diners en concepte de reparacions de guerra. Bismarck va crear la Triple Aliança (1882), composta per Prusia, Àustria-Hongria i Itàlia. En oposició a este bloc, França va formar la denominada Aliança Dual en Rússia, i en 1904 Gran Bretanya i França varen crear la Entente cordiale, que va aplegar a convertir-se en la Triple Entente: França, Gran Bretanya i Rússia. En lo sucesivo, el naixent Imperi alemà disputaria a França, a l'Imperi rus, i a la decadent Àustria-Hongria la primacia en el continent europeu. Ademés s'erigiria en rival econòmic d'atres potències europees, incloent al ric i extens Imperi britànic. L'arrebatada de les províncies d'Alsàcia i Lorena va generar un gran resentiment en França. Estes tensions esclatarien décades més vesprada en la Primera Guerra Mundial, que en la derrota alemana serien tornades a França.

Vore també

• Relacions franc-alemanes
• Telegrama d'Ems
• Imperi alemà
• Otto von Bismarck
• Napoleón III
• Revengisme
• Comuna de París
• Guerra austro-prusiana
• Segon Imperi francés
• Tercera República Francesa
• Orde de batalla de la guerra franc-prusiana

Bibliografia

La major part d'este artícul es basa en el seu homòlec de la Wikipedia en italià, que conta en les següents referències:

• (EN) Stephen Badsey, The Franco-Prussian War 1870-1871, Osprey Publishing, 2003, ISBN 978-1-84176-421-4.
• (EN) Philipp Elliot-Wright, Gravelotte-Saint Privat 1870, Osprey Publishing, 1993, ISBN 1-85532-286-2.
• (EN) Michael Howard, The Franco-Prussian War, Routledge, 1961, ISBN 0-415-02787-X.
• (EN) John Frederick Maurice, Wilfred James Long, The Franco-German War, 1870-71, S. Sonnenschein and Co., 1900.
• (DE) August Niemann, Der französische Feldzug 1870-1871, Hildburghausen, Verlag dones Bibliographischen Instituts, 1871.
• (EN) Wilhelm Rüstow, John Needham Layland, The War for the Rhine Frontier, 1870: Its Political and Military History, Blackwood, 1872.
• (EN) Stephen Shann, Louis Delperier, Richard i Christa Hook, French army 1870-71 Franco-Prussian war 2 Republican Troops, Londres, Osprey Publishing, 1991, ISBN 1-85532-135-1.
• (EN) Stephen Shann, Louis Delperier, French Army 1870-71 Franco-Prussian War (1): Imperial Troops, Oxford, Osprey Publishing, 1991, ISBN 1-85532-121-1.
• (EN) Geoffrey Wawro, The Franco-Prussian War: The German Conquest of France in 1870-1871, Cambridge University Press, 2003, ISBN 978-0-521-58436-4.
• (IT) Émile Zola, La disfatta, Biblioteca Economica Newton, 1998, ISBN 88-8289-115-1.
• (DE) Tobias Arand, 1870/71: Die Geschichte dones Deutsch-Französischen Krieges erzählt in Einzelschicksalen, Osburg Verlag, 2018. ISBN 3955101673.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra franc-prusiana.
• Artícul de Fernando Cos-Gayón sobre la Guerra Franco-Prusiana, publicat en Madrit, el 12 d'agost de 1870 (Wikisource).
• archive. org/web/20100727181313/http://www. omaha-beach. org/Travel/1870/Weissenburg. htmla batalla de Wissembourg (en alemà).
• chez-alice. fr/ La guerra de 1870-1871 en imàgens (en francés).