Orleans

Orleans

Orleans (en francés: Orléans, /ɔʁliɑ̃/) és una ciutat francesa, capital administrativa de la regió de Centre-Valle de Loira i del departament de Loiret. La seua població és de 114 644 habitants, i la població del conjunt de la seua àrea metropolitana és de 433 337. S'ubica a les vores del riu Loira, el més important i extens del país, lo que li ha otorgat històricament una posició estratègica.

Història

Vore també: Ducado d'Orleans

Antiguetat

Ya en l'antiguetat, Orleans era coneguda com Cénabo (Cenabum) el centre de la tribu celta dels carnutes. En eixa época, l'assentament ocupava una posició estratègica en la zona, ya que quedava en la ribera no inundable deloira, i en ruta des del sur del territori fins a Lutecia, hui coneguda com París. En el 52 a. C., la ciutat va ser conquistada per les forces de Juliol César, i anexada al Imperi romà, sent posteriorment rebatejada com Civitas Aurelianorum en l'época de l'emperador Aureliano, en el III No cal oblidar elloc d'Atila en el 451, i la posterior batalla dels Campos Cataláunicos, a on Aecio va derrotar a Atila i va determinar el futur d'Europa.

Edat Mija

Despuix de la caiguda de l'Imperi romà, la ciutat va viure vàries invasions bàrbares i diversos conflictes territorials. En l'any 463, la batalla d'Orleans va tindre com a protagonistes als visigodos per un costat, i les tropes del rei dels francs, Childerico, per l'atre; estos últims conquistaran el territori nort del riu Loira solament l'any 486, baix el regnat del rei Clodoveo.

Orleans començarà a tindre un rol important per al poder polític en la naixent França a partir d'el IX, després de que Carlos el Calvo la va nomenar capital del seu nou regne; per a marcar la seua decisió, va decidir consagrar-se com a rei en la catedral de la ciutat, l'any 842. Roberto el Piadós, segon rei franc de la dinastia dels capetos, va fer lo mateix, consagrant-se en Orleans en 987. El canvi de mileni va significar un desenroll en el rol d'Orleans dins de la geopolítica del creixent regne. La creació de l'Universitat d'Orleans, reconeguda oficialment com a tal en 1306 pel papa Clemente V, va contribuir també a este fet. Especialisada en dret romà, l'institució va alcançar un alt reconeiximent en el regne i en tota Europa.

En el XIV, ademés, la creació del Ducado d'Orleans pel rei Felipe VI, un dels títuls de noblea més importants del regne, associat al primer en la llínea successiva al tro, va ser fonamental per a determinar este víncul en el poder polític. Posteriorment, la guerra dels Cent Anys va tindre com a escenari a moltes de les ciutats de l'actual Regió Centre-Valle deloira, inclosa Orleans. Els restants de les muralles defensives que es troben en diferents llocs de la ciutat donen conte d'eixe passat, quan els habitants varen buscar formes de protegir-se tant de les invasions estrangeres com dels conflictes bèlics que tenien lloc en les rodalies de la ciutat; si be se sap que moltes d'eixes muralles varen ser construïdes en el periodo carolingio, els investigadors actuals plantegen que eixes construccions haurien segut reforçades i ampliades en el XV, en el marc de la guerra en els anglesos. En esta época, sorgirà un personage fonamental per a l'història d'Orleans i de França en general: Juana d'Arc, una jove donzella de Lorena, qui, argumentant haver rebut el cridat de Deu, es va presentar en la ciutat en la finalitat de liderar a l'eixèrcit contra els anglesos invasores. Ho conseguirà finalment el 8 de maig de 1429, data reconeguda fins a hui com la "lliberació d'Orleans", i que es commemora cada any en les cridades Fêtes Johanniques, en honor a Santa Juana d'Arc, patrona de la ciutat.

Renaixença i Edat Moderna

Erro al crear miniatura:

Orleans cap a la segona mitat d'el XVI (Civitates orbis terrarum)

A partir d'el XV, després del fi de la guerra i l'estabilisació de l'economia local, Orleans va viure també un renàixer polític i cultural, gràcies al víncul que els integrants de la noblea tenien en la ciutat i la regió. Varis monarques francesos varen construir les seues residències secundàries a les vores del riu Loira —els hui coneguts com castells deloira—, lo que va marcar el paisage pero també l'història de la ciutat capital de la regió. Se sap que Francisco II va viure les seues últimes hores en el Hôtel Groslot d'Orleans, mentres que l'actual catedral d'Orleans va començar la seua construcció baix l'aprovació d'Enrique IV. La ciutat es va convertir aixina en un lloc d'àmplia riquea i d'assentament per a nobles, del que dona conte part de l'arquitectura renaixentista que encara persistix en els seus barris cèntrics.

Edat Contemporànea

Després d'un periodo d'estancament, producte de les conseqüències polític-econòmiques de la Revolució Francesa i del periodo napoleònic, Orleans va viure un renàixer en l'arribada del ferrocarril, en 1852. El seu desenroll industrial va persistir fins a la década de 1940, data en que va esclatar la Segona Guerra Mundial. Orleans va sofrir les conseqüències de la guerra; la seua posició estratègica front al principal riu del país, i com a pas obligat cap al sur de França la va fer ser un blanc per a l'eixèrcit alemà, el que va bombardejar durament la ciutat en juny de 1940, junt a atres localitats-pont del departament deloiret: Gien, Sully-sur-Loire, Châteauneuf-sur-Loire, Saint-Denis-de l’Hôtel, Meung-sur-Loire i Beaugency. Orleans, el blanc major, va perdre a lo manco unes 17 hectàrees urbanes pels incendis produïts pel bombardeig alemà.

En 1941, el prefecto Jacques Morane, designat per l'administració Vichy, va liderar la reconstrucció de la ciutat, imponent un model cridat "estil regional autèntic", i que mantenia els valors estètics de la ciutat renaixentista que prevalien en Orleans fins a abans de la guerra, i que es vinculaven en l'esperit conservador i regionaliste del govern colaboracioniste del mariscal Petain. La segona lliberació d'Orleans es va viure en agost de 1944, quan les forces aliades varen bombardejar novament la ciutat, fent fugir a l'eixèrcit alemà. La presència nortamericana es mantindrà en la zona fins als anys 1960, quan els últims soldats i famílies nortamericanes varen abandonar les bases militars instalades en la regió.

En les últimes dos décades, Orleans ha buscat rescatar el seu patrimoni cultural, posant en valor els llocs més emblemàtics de la ciutat, com la catedral que data d'el XVI, el subsol de la plaça Martroi a on hi ha vestigis romans, la casa a on va estajar Juana d'Arc, entre uns atres. En 2009, la ciutat va rebre el prestigiós sagell "Ciutat i territori d'art i d'història", otorgat a unes 200 localitats franceses, i que destaca el passat històric de la ciutat pero també la gestió d'eixe patrimoni per part del municipi i els demés actors locals.

Monuments i llocs d'interés

Entre els monuments més destacats d'Orleans, es troben:

• Catedral d'Orleans
• Camp Sant.
• Collégiale Saint-Aignan d'Orléans.
• Castell de la Source i el seu parc floral
• Hôtel Groslot, una mansió d'el XVI.
• Hôtel dones Créneaux, edifici d'el XVI.
• Pont Jorge V sobre el riu Loira, que data d'el XVIII.

• Erro al crear miniatura:
  Plaça Sainte Croix
• Erro al crear miniatura:
  Carrer Juana d'Arc
• Erro al crear miniatura:
  Hotel Groslot
• Erro al crear miniatura:
  El centre històric
• Erro al crear miniatura:
  Catedral d'Orleans construïda entre 1278-1329
• Erro al crear miniatura:
  Camp Sant
• Erro al crear miniatura:
  Maison de Juana d'Arc
• Erro al crear miniatura:
  Juana d'Arc

• Erro al crear miniatura:
  Plaça de Martroi
• Erro al crear miniatura:
  Jardin dones plantes d'Orléans
• Erro al crear miniatura:
  Bosc d'Orleans
• Erro al crear miniatura:
  Hotel Cabu

Persones notables

Artícul principal → .

Bibliografia

• DUTOUR, THIERRY (2003), La ciutat medieval. Orígens i triumfo de l'Europa urbana. — Paidós, Buenos Aires, 2005, pág. 83. ISBN 950-12-5043-1

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Orleans.
• [2] [3] archivat en Wayback Machine.