Anar al contingut

Guerra dels Cent Anys

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Guerra dels cent anys

La guerra dels Cent Anys (en francés: Guerre de Cent Ans; en anglés: Hundred Years' War) va ser un conflicte armat que va durar 116 anys, del 24 de maig de 1337 al 19 d'octubre de 1453, encara que de forma intermitent, i va tindre als regnes de França i Anglaterra com a principals contendents encara que en algunes etapes també es varen vore involucrats atres territoris com el Regne de Navarra o el Ducado de Borgoña. Atres regnes i señoríos europeus també es varen vore afectats encara que en menor mida i per menor temps.[1][2][3][4] Per a alguns historiadors hauria segut la primera gran guerra internacional europea.[5] Possiblement siga el conflicte europeu de major duració.[6]

El conflicte va ser de naturalea essencialment feudal, puix el seu propòsit era resoldre quí controlaria les terres adicionals que els monarques anglesos havien acumulat des de 1154 en territoris francesos, despuix de l'ascens al tro d'Anglaterra d'Enrique II Plantagenet, comte d'Anjou. La guerra es va saldar finalment en la derrota d'Anglaterra i la conseqüent retirada de les tropes angleses de terres franceses (salve de la ciutat de Calais).

Orige del nom

[editar | editar còdic]

Ya a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) els contemporàneus varen percebre la duració excepcional del conflicte, pero el nom pel que li'l coneix, guerra dels Cent Anys, va sorgir molt despuix, en el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). El medievalista Philippe Contamine va buscar les primeres aparicions de l'expressió: va aparéixer per primera volta en l'obra Tableau chronologique de l'Histoire du Moyen Âge (Quadro cronològic de l'Història de l'Edat Mija) de Chrysanthe Dones Michels,[7] publicat en París en 1823.[8] El primer llibre de text que ho va utilisar va ser el de M. Boreau,[9] que es va publicar en 1839 en el títul L'Histoire de France à l'usage dones classes.[10] La primera obra que va amprar l'expressió en el títul va ser la La guerre de Cent Ans de Théodore Bachelet de 1852.[11][12]

Bandos enfrontats

[editar | editar còdic]

Regne de França

[editar | editar còdic]
En el Regne de França existia un sistema feudal, en el que la cavalleria eixercitava un paper destacat. La miniatura mostra al rei Juan II de França armant cavallers a varis hòmens.

El Regne de França a principis del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) gojava d'una agricultura floreciente,[13] gràcies als abundants rius que recorrien el seu territori i al seu clima favorable per a esta activitat; contava per llavors en una població d'entre setze i dèsset millons d'habitants,[14][15][16] lo que feya d'ell el país més poblat d'Europa. Tant el agro com les ciutats mostraven clars signes de prosperitat en comparació a la França dels sigles Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), deguda en gran mida a la pau relativa que havia gojat el regne durant el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i la primera part d'el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).[17][18] L'aument de la població havia segut general en tota Europa, pero especialment intens en França.[19] El cens de les llars de 1328, que va comprendre a unes tres quartes parts de la població, permet conéixer aproximadament la situació del regne en aquell moment.[13] Est contava en 2469987 llars, lo que equivalia a uns dotze millons d'habitants enquadrats en 32500 parròquies.[20][nota 1] Tan sol París tenia per sí sola entre huitanta i doscents mil habitants,[nota 2] segons el cens de 1328; Amiens, entre vint i trenta mil, i Ruan, uns setanta mil a mitan de sigle.[23][21][24][nota 3] La densitat de població urbana era major que en Anglaterra, la península ibèrica o l'Alemània central.[25][13] L'aument de la població va determinar la tala de gran part dels boscs del país per a estendre les glebas,[21][19] que s'explotaven per mig d'un sistema feudal molt jeràrquic. L'aument de la producció agrícola i el gran desenroll de l'energia hidràulica permetien alimentar a la població (les hambruna varen cessar en el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE)).[27] El creiximent en l'us del ferro, l'aplicació de noves tècniques de treball i la substitució[28] del bou pel cavall com a animal de tir varen permetre cultivar terres poc fèrtils o de difícil accés, les collites del qual varen permetre alimentar a una població ya densa.[29] Algunes d'estes terres poc productives es varen abandonar despuix en la guerra i no varen tornar a cultivar-se.[19] La situació d'el campesinado havia millorat, si ben encara estava somesa en molts casos a pesades obligacions cap a la noblea, obligacions que eren més molestes que opresivas.[30][13] L'aspecte del camp era similar al de la França del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) abans del començ de la mecanisació, en chicotets canvis en els tipos de cultius.[28] La defensa de la terra quedava com a llabor essencial de la noblea.[29]

Erro al crear miniatura:
França en vespres del començ de la guerra (1328). Les terres administrades pel rei comprenien casi la mitat del regne i les que gestionaven els seus familiars eren també extenses:      Terres de realengo i señoríos eclesiàstics francesos      Infantados dels fills de Luis IX      Feus del rei d'Anglaterra en França (1328)      Atres feus del regne de França

A l'espenta del camp se sumava el de l'única indústria de l'Europa occidental medieval: la textil, dominada per les ciutats flamenques (primer Arràs, despuix Douai i més vesprada Ypres, Gante i Bruixes, lle i Tournai), per llavors partix de França, a les que es varen sumar atres llocs (Ruan, Amiens, Troyes o París).[22] Els productors flamencs solien vendre els seus rics panys als comerciants italians en les fires de Champaña, a canvi fonamentalment de productes de lux vinguts dels països musulmans (espècies, seda, cuiro, joyes...), encara que estes estaven en decadència a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).[31] Atres fires de diverses parts del regne varen florir també abans del començ de la guerra.[18]

El regne no solament era imponent per la seua creixcuda població, sino també per la seua extensió: en el moment del advenimiento de Felipe VI de Valois, França s'estenia de nort a sur del Escalda fins als Pirineus, i d'oest a este del oceà Atlàntic al Ródano, al Saona i al Mosa.[32][33][34][nota 4] Es tardava vintidós dies en recórrer el país de nort a sur i setze en fer-ho d'est a oest, segons va afirmar Gilles Li Bouvier en el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).[32] En total, el regne comprenia uns 424 000 km².[35] Contava en unes xixanta regions, molt dispars en idioma, cultura, història i inclús, en alguns moments, religió (un eixemple d'açò havien segut els càtars del sur). En el nort del regne s'amprava la llengua de oïl.[16] Era la zona en la que havia sorgit la dinastia Capeta, una regió de riques terres agrícoles i abundant població (unes catorze llars per quilómetro quadrat en l'Illa de França i uns vintidós en les bailías de Senlis i de Valois, si be la mija era de 7,9)[16] la feya netament diferent de la zona meridional del regne. En el sur, pel contrari, es parlava la llengua d'oc o occità, i la cultura de la regió estava influïda per l'antiga presència romana. La zona era més pobra en agricultura que el nort, pero més rica en ganaderia, i tenia una densitat de població menor que este (unes quatre llars per quilómetro quadrat en els comtats de Bigorra i de Béarn, per eixemple). Era una zona més autònoma respecte del poder real, que en la regió eixercien alguns poderosos vassalls en les opinions dels quals el sobirà devia contar. Això no impedia que el monarca s'inmiscuir en els assunts interns dels seus vassalls, puix els seus poders havien creixcut des del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). Era ya per a llavors el cim del sistema piramidal feudal al que els nivells inferiors devien fidelitat.[36]

el clero eixercitava un paper principal en l'organisació social de l'época. Els clercs sabien llegir i escriure i eren els que administraven les institucions; gestionaven les obres de caritat[37] i les escoles.[38] Les festes religioses feyen de cent quaranta dies a l'any jornades inhàbils.[39] També des del punt de vida religiós existien diferències entre el nort i el sur: en est el Renaixença carolingio i les órdens religioses havien tingut menor pes i destacaven més algunes ciències com la medicina sobre la filosofia i la teologia, al contrari que en el septentrión. Dos ciutats plasmaven este contrast: París i Montpeller; la primera contava en una de les universitats més respectades del món cristià sobre estudis teològics, mentres que la segona contava en una de les facultats de Medicina més prestigioses de l'Occident europeu, a la que acodien inclús estudiants d'Orient Pròxim i Àfrica septentrional. La noblea unia riquea, poder i gallardía en el camp de batalla: vivia del treballe llaurador, al que devia compensar en la seua valentia en la guerra i llealtat.[29] L'Iglésia havia tractat d'acabar en els cavallers entregats al bandidaje des de finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE): ya en el concilie de Charroux del 989, s'havia pregat als guerrers que s'entregaren al servici dels pobres i de l'Iglésia i foren milites Christi («soldats de Crist»).[40] Des del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), el rei hi havia conseguit que s'admetera que el seu poder, basat en el dret diví ho facultava per a crear nobles.[41] La noblea es diferenciava del restant de la societat pel seu sentit de l'honor, la necessitat de mostrar el seu esperit caballeresco, de protegir al poble i d'impartir justícia, a canvi de la qual cosa gojava d'una situació material privilegiada. La seua situació social devia justificar-la en el camp de batalla, en el que devia véncer a l'enemic en combat heròic. L'eixèrcit real s'estructurava entorn a la cavalleria,[42] que era la més poderosa de l'Europa de l'época; era una cavalleria pesada que atacava frontalment i bregava en combat singular en l'enemic.[15] A la voluntat de descollar en els camps de batalla se sumava la costum de fer captius, que despuix es lliberava a canvi d'un rescat, que feya de les guerres negocis lucratius per als bons guerrers, mentres que la possibilitat de percebre un rescat feya més interessant capturar enemics que matar-els.[43] En realitat i pese a la pretensió dels cavallers de tindre el monopoli de les armes, la realitat era molt distinta i l'estil de combat caballeresco estava cada volta pijor adaptat a la guerra real.[44]

Els reis capetos havien tractat d'afiançar el seu poder front a la gran noblea i al papat recolzant-se en el poble pla, per mig de la creació de viles, la concessió de furs i la reunió dels Estats generals de França.[45] L'equilibri social depenia de l'acceptació d'un poder real fort per part del poble pla que compensara les arbitrarietat dels senyors feudals, i d'una administració cada volta més centralisada que millorara les seues condicions de vida. Este sistema estava entrant en crisis en vespres del començ de la guerra dels Cent Anys, puix el creiximent de la població des del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) estava originant un excés de població en el camp i solicituts de major autonomia en les ciutats.[46][14][47] El tamany de les parceles minvava, els preus agrícoles descendien i les recaptació de la noblea disminuïen; la reducció dels ingressos dels nobles feya que tractaren de descollar en els combats per a obtindre mercés en les que acréixer les rendes.[48]

Els reis capetos varen conseguir en tres sigles consolidar la seua autoritat i ampliar les seues terres a costa dels Plantagenêt. Les terres de realengo comprenien casi la mitat del regne,[nota 5] els infantados en mans de parents del rei eren amplis[nota 6] i dels antics grans feus a principis del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) solament quedaven quatre, en els extrems del regne: el comtat de Flandes i els ducados de Borgoña, Guiena i Bretanya.[33] El prestigi de la monarquia francesa era immens i en temps de Felipe IV les aliances del regne s'estenien fins a Rússia.[15] Contava ademés en el respal del papat a lo manco des de l'elecció, precisament en Lió, ciutat francesa, del papa Juan XXII, antic bisbe d'Aviñón que va fixar en esta la seua residència i que va favorir netament a Felipe VAIG VORE tant política com econòmicament.[49][50] Va ser el segon d'una llarga série de papes francesos.[34] No obstant, pese als confiscs de terres als successius sobirans anglesos per part de Felipe II, Luis IX i Felipe IV, aquells havien conservat el ducado de la Guiena i el chicotet comtat de Ponthieu, que feya d'ells vassalls del rei de França.[51]

L'autoritat real comprenia el regne gràcies a una Administració Pública relativament especialisada.[52] Dos aspectes resultaven, no obstant, dèbils en cas que el regne mamprenguera una guerra: l'escassea de les rendes del rei,[nota 7] que inclús en temps de pau a penes cobrien les despeses ordinàries i depenien essencialment de les terres que administrava directament, i la falta d'un bon eixèrcit.[54] Les despeses extraordinàries requerien ingressos irregulars (diezmos cedits pel papa, préstams forçosos, transformació del servici militar en servici obligatori, creació de subsidis) que s'obtenien de manera desordenada, en notable reticència dels contribuents, i exigien la concessió d'àmplies concessions i promeses per part del sobirà.[55] El regne caria d'un sistema per a procurar-se els copiosos mijos necessaris per a lliurar una guerra llarga.[55] El rei tampoc contava en un eixèrcit regular: depenia del servici d'armes que li devien els vassalls, que estava llimitat en l'espai i en el temps i no convenia per a lluites dilatades.[55] A partir de Felipe IV, el rei tenia dret a fer levas, en les que devien participar tots els hòmens lliures en una edat compresa entre els quinze i els xixanta anys, tant nobles com a llauradors, sense importar la seua riquea, en cas que el regne anara invadit.[55] Esta nova potestat regio va fer que cap a 1340 Felipe VI poguera contar en uns trenta mil hòmens d'armes i sengles peons. Estes eren sifres enormes per a l'época i el cost de reunir tal eixèrcit era elevadíssim, pero tenia un inconvenient afegit: era un eixèrcit heterogéneu i indisciplinado.[56]

Regne d'Anglaterra

[editar | editar còdic]

[[Archiu:Yvain secourant la damoiselle.JPG|right|upright=1|miniatura|Yvain socorre a una donzella en una miniatura de Lanzarote dellac del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), mostra de l'ideal de llealtat i valentia

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. artehistoria. jcyl. es. Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2013. Consultat el 20 de novembre de 2013.
  2. ↑ «Guerra dels Cent Anys». www. arteguias. com. Consultat el 20 de novembre de 2013.
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Històric Digital. Consultat el 20 de novembre de 2013.
  4. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. JMMT. Archivat des d'el original, el 5 de març de 2016. Consultat el 20 de novembre de 2013.
  5. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 2024-03-27.
  6. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. National Geographic. Consultat el 2024-03-27.
  7. ↑ «Notice de l'auteur - Chrysanthe Ovide Dones Michels» (en fr). Archivat des d'el original, el 6 d'abril de 2008.
  8. ↑ Chrysanthe-Ovide Dones Michels (1823). Tableau chronologique de l'histoire du moyen âge: pour servir à l'étude et à l'enseignement de l'Histoire générale, et particulièrement de l'Histoire de France... (en fr), pp. 129, 137.
  9. ↑ (1874) Histoire de France en trente leçons ... à l'usage dones élèves de six à douze ans (en fr).
  10. ↑ Contamine, 2010, pp. 3-4.
  11. ↑ (1852) La Guerre de cent ans (en fr), Ruan: Mégard.
  12. ↑ Aude Mairey. «I a-t-il eu unix guerre de Cent ans?» (en fr).
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Perroy, 1982, p. 12.
  14. ↑ 14,0 14,1 «La ville en crise» (en fr). BnF.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 L’affirmation du pouvoir royal (XIIi–XVi siècles), IUFM de Créteil,
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Bove, 2009, p. 30.
  17. ↑ Coville, 1911, pp. 19, 26.
  18. ↑ 18,0 18,1 Perroy, 1982, p. 14.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Perroy, 1982, p. 11.
  20. ↑ Bove, 2009, p. 26.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Coville, 1911, p. 20.
  22. ↑ 22,0 22,1 Perroy, 1982, p. 13.
  23. ↑ Mitre Fernández, 1990, pp. 27-28.
  24. ↑ Bove, 2009, p. 32.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 Mitre Fernández, 1990, p. 27.
  26. ↑ 26,0 26,1 Mitre Fernández, 1990, p. 28.
  27. ↑ Balard, Genet y Rouche, 2003, pp. 222-223.
  28. ↑ 28,0 28,1 Coville, 1911, p. 21.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Kaplan y Boucheron, 1994, pp. 89-90.
  30. ↑ Coville, 1911, pp. 20-21.
  31. ↑ Perroy, 1982, pp. 13-14.
  32. ↑ 32,0 32,1 Bove, 2009, p. 22.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 Coville, 1911, p. 15.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 Perroy, 1982, p. 10.
  35. ↑ Histoire de la France dones origines à nos jours de Georges Duby, Larousse, 2007, p. 296
  36. ↑ Bove, 2009, p. 15.
  37. ↑ Marie-Thérèse Lorcin, « Dones Restants du cœur avant la lettre », Història thématique n.° 65 : Un Moyen Âge inattendu, pp. 48-51
  38. ↑ Colette Beaune, « Petite école, grand ascenseur social », Història thématique, n.° 65 : Un Moyen Âge inattendu, pp. 42-47
  39. ↑ Jean-Michel Mehl, « Près de cent quarante jours chômés parell an », Història thématique, n.° 65: Un Moyen Âge inattendu, pp. 58-64
  40. ↑ Laurent Bourquin, « Qu'est-ce que la noblesse ? », L'Histoire n.° 195, decembre de 1995, p. 24
  41. ↑ Laurent Bourquin, op. cit., p. 26
  42. ↑ Coville, 1911, p. 18.
  43. ↑ Balard, Genet y Rouche, 2003, pp. 231-232.
  44. ↑ Coville, 1911, p. 19.
  45. ↑ Balard, Genet y Rouche, 2003, p. 144.
  46. ↑ Favier, 1980, p. 54.
  47. ↑ « Li royaume de France politique et institutions (XII-XIII) ».
  48. ↑ Favier, 1980, p. 53.
  49. ↑ Coville, 1911, p. 10.
  50. ↑ Perroy, 1982, pp. 10-11.
  51. ↑ Favier, 1980, p. 13.
  52. ↑ Coville, 1911, pp. 15-16.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 53,3 Sussman, 1993, p. 47.
  54. ↑ Coville, 1911, p. 16.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 Coville, 1911, p. 17.
  56. ↑ Xavier Hélary, « Charles VII remet la France en ordre de bataille », Història thématique n.° 107}}, mai-juin 2007 : Ces rois qui ont tout changé, p. 25


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_dels_Cent_Anys&oldid=1368658»