Anar al contingut

Enrique II d'Anglaterra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Enrique II d'Anglaterra

Enrique II Plantagenet (Li Mans, 5 de març de 1133[1]-Chinon, 6 de juliol de 1189), també conegut com Enrique Court-manteau, o Henry FitzEmpress o Enrique Plantagenet, va ser rei d'Anglaterra (1154-1189), duc de Normandia i Aquitània, comte d'Anjou, comte de Maine, comte de Nantes i senyor d'Irlanda. En diferents moments, també va controlar Gals, Escòcia i Bretanya. Fill primogènit de Godofredo V d'Anjou[1] i de la seua esposa la emperatriu Matilde, filla d'Enrique I d'Anglaterra,[2] va ser el primer monarca d'Anglaterra de la dinastia Plantagenet. Va estar activament involucrat des dels 14 anys en els esforços de la seua mare per obtindre el tro d'Anglaterra, en eixe moment ocupat per Esteban de Blois. Va ser nomenat duc de Normandia als 17 anys. Va heretar Anjou en 1151 i poc despuix es va casar en Leonor d'Aquitània, el matrimoni del qual en Luis VII havia segut anulat. Després de l'expedició militar que va fer Enrique a Anglaterra en 1153, es va acordar en Esteban de Blois el tractat de Wallingford, que va establir a Enrique com a hereu d'Esteban a la seua mort, lo que va succeir a l'any següent. Enrique va ser un enèrgic i en ocasions dur governant, orientat pel desig de restablir els dominis i privilegis reals del seu yayo Enrique I. Durant els primers anys del seu regnat, el jove Enrique va restaurar l'administració real en Anglaterra, va restablir l'hegemonia sobre Gals i va obtindre un control complet sobre les seues terres en Anjou, Maine i Turena. El seu desig de reformar la relació de la monarquia en l'Iglésia ho va dur al conflicte en el seu antic canceller i amic Thomas Becket, devingut en arquebisbe de Canterbury. Esta controvèrsia va durar tota la década de 1160 i inclou l'assessinat de Thomas Becket en 1170. Enrique també va entrar en conflicte en Luis VII per les seues possessions en territori francés i el víncul de vassallage; este conflicte entre els Plantagenet i els Capeto es va prolongar més allà dels regnats que ho varen iniciar. Enrique va expandir els seus dominis, prenent control sobre Bretanya i pressionant el centre de França i al sur fins a Toulouse; a pesar de numerosos tractats i conferències de pau, es va mantindre el constant estat de beligerància. Per la década de 1170 dominava Anglaterra, la majoria de Gals, la mitat oriental d'Irlanda i la mitat occidental de França, conglomerat que es va denominar Imperi Angevino


Enrique i Leonor varen tindre huit fills. Una volta creixcuts, varen escomençar a emergir tensions sobre l'herència de l'imperi, lo que va ser fomentat per Luis VII i, sobretot, pel seu fill Felipe Augusto. En 1173 Enrique el Jove, el seu hereu i rei associat d'Anglaterra, es va rebelar junt als seus germans Ricardo, Godofredo i Juan i la seua mare Leonor; França, Escòcia, Flandes i Boulogne es varen aliar en els rebels. La tumult solament va poder ser sofocada a l'any següent, gràcies al seu vigorosa acció militar i a talentosos comandants locals, molts dels quals no pertanyien a la noblea sino que havien accedit als seus llocs gràcies a Enrique, que els va promoure per la seua llealtat i habilitats administratives. Enrique el Jove es va rebelar novament en 1183 junt a Godofredo; este tumult va concloure en la mort d'Enrique el Jove. La invasió normanda d'Irlanda hauria proporcionat terres per al seu fill menor Juan, pero Enrique va mantindre les terres i el poder en les seues mans i en això el descontent dels seus hereus. Felipe II va usar les pors de Ricardo per a convéncer-ho de que el seu pare nomenaria rei a Juan, lo que va desnugar una última rebelió en 1189. Decisivament vençut per Felipe Augusto i Ricardo i afligit d'úlceres, Enrique es va retirar a Chinon, a on va morir. L'imperi d'Enrique es va desintegrar ràpidament durant el regnat dels seus fills Ricardo Cor de León i Juan Sense Terra. No obstant, molts dels canvis introduïts per Enrique varen tindre conseqüències en ellarc determini. Els canvis llegals que va introduir són considerats la base del Common Law anglés, mentres que les seues intervencions en Bretanya, Gals i Escòcia varen influir en la conformació de les seues societats i sistemes de govern. Les interpretacions històriques sobre el regnat d'Enrique II han canviat considerablement alo llarc del temps. En el XVIII els acadèmics afirmaven que havia segut una força impulsora de la conformació d'una monarquia autènticament anglesa, assentant les bases per a l'unificació de les illes britàniques. Durant l'expansió del Imperi britànic en la era victoriana, els historiadors varen indagar en la formació de l'Imperi d'Enrique com una construcció personal, encara que varen expressar consternació i condena per la seua vida privada i el tractament donat a Becket. Des d'el XX s'han anat combinant les tradicions historiográficas anglesa i francesa, desafiant les interpretacions anglocéntricas que existien fins al moment sobre el seu regnat.

Primers anys (1133-1149)

Enrique va nàixer en França en la ciutat de Li Mans el 5 de març de 1133 com el major dels fills de la emperatriu Matilde i el seu segon espós Godofredo el Bell, comte d'Anjou.[3]

El comtat francés d'Anjou es va formar en el X i els governants angevinos varen buscar per sigles estendre la seua influència i poder en França, concertant matrimonis i establint aliances polítiques. En teoria, el comtat estava en l'òrbita del rei francés, pero el poder real sobre Anjou es va debilitar durant el XI i el comtat va desenrollar una marcada autonomia.[4]

La mare d'Enrique, que era la viuda del emperador Enrique V, era la filla major d'Enrique I, rei d'Anglaterra i duc de Normandia, en possessions a abdós costats del canal.[5] A la mort del seu pare en 1135, Matilde va buscar succeir-ho pero es va impondre el seu cosí Esteban de Blois, que va ser coronat rei d'Anglaterra i reconegut com a duc de Normandia, lo que va provocar la guerra civil entre els respals d'abdós.[6] Godofredo V, el seu espós, invadix Normandia aprofitant la confusió, pero s'desentender del conflicte en Anglaterra. La lluita pel tro anglés l'assumix Matilde, en el respal del seu mig germà Robert de Gloucester.[7] La guerra, cridada Anarquia pels historiadors victorians, degeneró en estancament.[8]


Provablement Enrique va passar bona part d'estos anys al recapte de la seua mare i va acompanyar a Matilde a Normandia a fins de la década de 1130.[9] El final de l'infància d'Enrique, possiblement des dels sèt anys, la va passar en Anjou a on va ser educat per Pedro de Saintes, un notable gramàtic de l'época.[10] A finals de 1142, Godofredo decidix enviar al chiquet —de nou anys— a Bristol, que era el centre Angevino de resistència a Esteban de Blois en el surest anglés, acompanyat de Robert de Gloucester.[11] En eixa época era comuna que els fills de nobles s'educaren en cases de parents o aliats, pero en este cas enviar a Enrique a Anglaterra també tenia beneficis polítics, en la mida que Godofredo era criticat per no sumar-se a la guerra en Anglaterra.[11] Durant un any, Enrique va estar acompanyat per Roger de Worcester, un dels fills de Roberto i varen ser educats per Master Matthew; este periodo al recapte de Roberto de Gloucester va ser important en l'educació d'Enrique.[12] Els canonges de Sant Agustín en Bristol també varen ajudar en l'educació d'Enrique i l'els recordaria en afecte anys més vesprada.[13] Enrique torna a Anjou en 1143 o 1144 i repren/reprén la seua educació en Guillermo de Conches, un atre famós acadèmic.[14]


Enrique va tornar a Anglaterra en 1147, quan tenia catorze anys.[15] En les seues tropes pròpies i un chicotet número de mercenaris, va deixar Normandia i va desembarcar en Anglaterra, atacant en Wiltshire. A pesar d'haver causat un pànic considerable en els primers moments, l'expedició va tindre poc èxit; Enrique no va conseguir pagar a les seues forces i no va poder tornar a Normandia. Ni la seua mare ni el seu tio estaven disposts a recolzar-ho, lo que indica que no havien aprovat l'expedició.[16] Sorprenentment, Enrique es va tornar cap al rei Esteban, qui va pagar els salaris pendents i aixina va permetre que Enrique es retirara. No estan clars els motius del rei Esteban per a este acte. Una explicació possible és la cortesia general a un membre de la seua extensa família; una atra és que estiguera escomençant a considerar cóm terminar la guerra pacíficament, veent açò com una forma de construir una relació en Enrique.[17] Enrique va intervindre una volta més en 1149, començant una nova fase de la guerra civil, en la que ell assumix eliderage.[18] Esta volta, Enrique establix una aliança en el nort en el rei David I d'Escòcia, el seu tio yayo i Ranulfo de Chester, un poderós líder regional que controlava la major part del noroest d'Anglaterra.[19] baix esta aliança, Enrique i Ranulfo varen acordar atacar a York, provablement en ajuda dels escocesos.[20] L'atac planejat es va desintegrar en quant el rei Esteban es va posar en marcha al nort, rumbo a York. Enrique va tornar a Normandia una volta més.[21][Nota 1]

Apariència i personalitat

Retrat de cap a 1600.

Segons els cronistes, Enrique era guapo, pelirrojo, pecoso, en un cap gran; tenia un cos curt, fornido i era de cames estovades, possiblement de montar.[22] A sovint estava desaliñado.[23] No tan reservat com la seua mare Matilde, ni tan encantador com el seu pare Godofredo, Enrique era famós per la seua energia i liderage.[24] També era conegut per la seua mirada penetrant, la seua intimidació, els seus esclats de còlera i, en ocasions, la seua hosco rebuig a parlar.[25] Alguns d'estos esclats, no obstant, poden haver segut teatrals i per a l'efecte.[26][Nota 2] Es va dir que Enrique havia deprés una àmplia gama d'idiomes, incloent l'anglés, pero solament parlava llatí i francés.[26] En la seua joventut, Enrique gojava de la guerra, la caça i atres activitats físiques; a mida que varen passar els anys va posar cada volta més energia en els assunts judicials i administratius i es va fer més cauteloso, pero va seguir sent enèrgic i en freqüència impulsiu a lo llarc de tota la seua vida.[28]

Enrique tenia un desig apassionat de reconstruir el control sobre els territoris que havia governat el seu yayo Enrique I.[29] Açò va poder haver segut influenciat per la seua mare, ya que Matilde també tenia un sentit fort dels seus drets i privilegis ancestrals.[30] Enrique va recuperar territoris, va recuperar propietats i va restablir l'influència sobre els chicotets senyors; l'historiador John Gillingham descriu esta situació com la generació d'un "anell protector" al voltant dels seus territoris centrals.[31] Va ser provablement el primer rei d'Anglaterra en utilisar un disseny heràldic: un anell del sagell en un lleopart o un lleó gravat en ell. El disseny seria alterat en les generacions posteriors per a formar el sagelle real d'Anglaterra.[32]

Primers anys de regnat (1152-1160)

Noroest francés entorn a 1150

Successió en Normandia i Anjou

A finals de la década de 1140, la fase activa de la guerra civil havia terminat, llevat algun esclat ocasional de conflictes.[33] Molts dels barons varen escomençar a celebrar acorts de pau individuals entre sí per a assegurar els seus guanys de guerra i dona l'impressió de que l'Iglésia en Anglaterra estava considerant la promoció d'un tractat de pau.[34] A la tornada de Luis VII de la Segona Creuada en 1149, va vore en preocupació el creiximent del poder de Godofredo i l'amenaça potencial a les seues pròpies possessions, especialment si Enrique podria adquirir la Corona anglesa.[35] En 1150, Godofredo va nomenar a Enrique duc de Normandia.[Nota 3] El rei Luis va respondre sostenint com a hereu llegítim al ducado a Eustaquio, fill del rei Esteban de Blois i llançant una campanya militar per a expulsar a Enrique de Normandia.[37] El pare d'Enrique li va aconsellar aplegar a un acort en Luis i es va alcançar la pau en agost de 1151 despuix de la mediació de Bernardo de Claraval.[38] L'acort va incloure que Enrique acceptara al rei Luis com el seu senyor feudal i li rendira homenage, li concedira les terres disputades del Vexin normando i Luis ho va reconéixer com a duc. Godofredo va morir en setembre de 1151 i Enrique va pospondre els seus plans de tornar a Anglaterra, ya que primer necessitava assegurar-se que la seua successió, particularment en Anjou, fòra segura.[38] Durant este temps, és possible que també estiguera planejant en secret el seu matrimoni en Leonor d'Aquitània, que llavors encara era l'esposa de Luis VII. Leonor era la duquesa d'Aquitània, un dels més grans, rics i independents feus, en el sur de França. Leonor, ademés d'una poderosa hereua, era considerada bella, animada i culta, pero no havia donat a Luis VII cap fill varó i la relació es va deteriorar molt despuix de la Segona Creuada, per lo que el matrimoni es va terminar anulant.[39][Nota 4] Enrique es va casar en Leonor huit semanes despuix, el 18 de maig i Aquitània va passar d'estar en mans del rei de França a estar en mans del seu problemàtic vassall que pronte seria, ademés, rei d'Anglaterra. El matrimoni va recomençar immediatament les tensions d'Enrique en Luis VII. Va ser considerat un insult, que anava en contra de la pràctica feudal i va llevar a les dos filles de Luis i Leonor de la successió d'Aquitània que d'un atre modo els haguera correspost a la mort de Leonor. En les seues noves terres, Enrique ara posseïa una proporció molt major de França que el propi rei.[41] Luis va organisar una coalició contra Enrique, incloent al rei Esteban de Blois, el seu fill Eustaquio, Enrique el comte de Champany i Roberto el comte de Perche.[42] L'aliança de Luis es va unir al germà menor d'Enrique, Godofredo, qui es va alçar en rebelió, alegant que Enrique ho havia desposseït de la seua herència.[43] Els plans de Godofredo d'Anjou per a l'herència de les seues terres havien segut ambigus, fent la veracitat de les demandes del seu fill Godofredo difícils d'evaluar.[44] Els relats contemporàneus sugerixen que va deixar els principals castells en Poitou a Godofredo, lo que implica que va poder haver pretés que Enrique conservara Normandia i Anjou i no Poitou.[45][Nota 5]


Les lluites varen escomençar immediatament de nou a lo llarc de les fronteres de Normandia, a on Enrique de Champany i Roberto varen capturar la ciutat de Neufmarché-sur-Epte. Les forces de Luis VII es varen moure per a atacar Aquitainia.[47] Esteban d'Anglaterra va respondre sitiant el castell de Wallingford, una fortalea clau lleal a Enrique a lo llarc de la vall del Támesis, possiblement en un intent de forçar un final exitós al conflicte anglés mentres que Enrique seguia lluitant pels seus territoris en França.[48] Enrique es va moure ràpidament en resposta, evitant una batalla oberta en Luis en Aquitània i estabilisant la frontera normanda, saquejant el Vexin i despuix colpejant al sur en Anjou contra Godofredo, capturant el castell de Montsoreau, un dels seus principals castells.[49] Luis VII va caure malt i es va retirar de la campanya i Godofredo es va vore obligat a aplegar un acort en Enrique.[47]

L'accés al tro d'Anglaterra

Mapa polític de Gran Bretanya en 1153. El blau indica les zones baix control d'Enrique Plantagenet; el roig, baix control d'Esteban I d'Anglaterra; gris, galeses autòctons; groc, Ranulfo de Chester i Roberto de Leisester; vert, David I d'Escòcia

En resposta al sege d'Esteban, Enrique va tornar a Anglaterra a principis de 1153, desafiant tormentes de l'hivern.[50] Duent només un chicotet eixèrcit de mercenaris, provablement pagat en diners prestats, Enrique va ser recolzat en el nort i l'est d'Anglaterra per les forces de Ranulfo de Chester i Hugh Bigod i tenia esperances d'una victòria militar.[51] Una delegació de clercs anglesos majors es va reunir en Enrique i els seus consellers en Stockbridge, Hampshire, en abril poc abans de la Pasqua.[52] Els detalls de les seues discussions no són clars, pero sembla que els clercs varen emfatisar que mentres recolzaven a Esteban com a rei, buscaven una pau negociada; Enrique va reafirmar que evitaria les catedrals angleses i que no esperava que els bisbes assistiren a la seua cort.[53]


En un intent de traure a les forces d'Esteban que estaven sitiant Wallingford, Enrique va sitiar el castell del rei Esteban en Malmesbury, Wiltshire i el rei va respondre marchant a l'oest en un eixèrcit per a socórrer-ho.[54] Enrique va evadir en èxit l'eixèrcit real —superior al seu— a lo llarc del riu Avon, evitant que el rei Esteban ho obligara a una batalla decisiva.[55] Front al temps cada volta més hivernal, els dos hòmens varen acordar una treua temporal, deixant a Enrique viajar cap al nort per mig de les Midlands, a on el poderós Roberto de Beaumont, comte de Leicester, va anunciar el seu respal a la causa. Enrique llavors era lliure de dirigir les seues forces al sur contra els sitiadores de Wallingford.[56] A pesar dels seus modests èxits militars, ell i els seus aliats ara controlaven el suroest, les Midlands i gran part del nort d'Anglaterra.[57] Mentrestant, Enrique tractava d'actuar com el rei llegítim, presenciant matrimonis i assentaments i mantenint una cort regio.[58]

Durant l'estiu següent, el rei Esteban va reunir tropes per a renovar elloc del castell de Wallingford en un últim intent per prendre la fortalea.[59] La caiguda de Wallingford va aparéixer imminent i Enrique va marchar cap al sur per a aliviar elloc, aplegant en un chicotet eixèrcit, sitiant a les forces sitiadoras. En resposta, el rei Esteban va retornar en un gran eixèrcit i les dos parts es varen enfrontar a través del riu Támesis en Wallingford en juliol.[60] En este punt de la guerra, els barons d'abdós costats estaven ansiosos per evitar una batalla campal, per lo que els membres del clero varen organisar una treua, en detriment d'Enrique i el rei.[61] Veent que els seus respals minvaven en abdós bandos, varen aprofitar l'oportunitat per a parlar en privat sobre un possible fi de la guerra. Convenientment per a Enrique, Eustaquio, l'hereu del rei Esteban, va caure malt i poc despuix va morir.[62] Açò va eliminar al següent demandant al tro, en l'eventual successió del rei Esteban. Est tenia un atre fill, Guillermo de Blois, pero era un segon fill i no semblava en condicions de fer una defensa eficaç del tro.[63] Els combats varen continuar despuix de Wallingford, pero en molt menor intensitat, mentres que l'Iglésia anglesa va intentar establir una pau permanent entre les dos parts.[64]


En novembre, els dos líders varen ratificar els térmens d'una pau permanent.[65] El rei Esteban va anunciar el Tractat de Wallingford en la catedral de Winchester: ell va reconéixer a Enrique com el seu fill adoptiu i successor, a canvi de que Enrique li fera un homenage; el rei Esteban va prometre escoltar el consell d'Enrique, pero conservant tots els seus poders reals; Guillermo, el fill supervivent del rei Esteban, rendiria homenage a Enrique i renunciaria al seu reclam al tro, a canvi de promeses de seguritat de les seues terres a abdós costats del canal; l'accés als principals castells reals estarien garantisats a Enrique, mentres que el rei Esteban tindria accés als castells d'Enrique; els numerosos mercenaris estrangers serien desmovilizar i enviats a casa.[66] Enrique i el rei Esteban varen sagellar el tractat en un bese de la pau en la catedral.[67] No obstant, la pau seguia sent precària i Guillermo de Blois, seguia sent un possible rival futur per a Enrique.[68] Rumors d'una trama per a matar a Enrique estaven circulant i possiblement com a conseqüència, Enrique va decidir retornar a Normandia per un temps.[Nota 6] Entretant, el rei Esteban va caure malt en un trastorn estomacal i va morir el 25 d'octubre de 1154, permetent que Enrique heretara el tro prou abans de lo que s'esperava.[70]

Reconstrucció del govern real

Representació d'el XII d'Enrique II i Leonor d'Aquitània en la seua cort

Enrique va desembarcar en Anglaterra el 8 de decembre de 1154 i ràpidament va prendre jurament de la llealtat d'alguns dels barons presents. Va ser coronat, junt a l'ara novament regna Leonor, en Westminster el 19 de decembre. La cort real es va reunir en abril de 1155, a on els barons varen jurar fidelitat al rei i als seus fills.[71] Varis rivals potencials encara existien, incloent el fill de Guillermo de Blois i els germans d'Enrique, Godofredo i Guillermo, pero —afortunadament per a Enrique— tots varen morir en els anys següents, deixant les possessions notablement assegurades.[72] No obstant, Enrique va heretar una situació difícil en Anglaterra, ya que el regne havia sofrit extensament durant la guerra civil:[Nota 7] en moltes parts del país els combats havien causat séries devastación, encara que algunes atres àrees varen permanéixer en gran mida sense afectar;[74] numerosos castells "adulterinos", o no autorisats, havien segut construïts com a bases per als senyors locals;[75] la llei del bosc real s'havia derrocat en grans parts del país;[76] els ingressos del rei havien disminuït sériament i el control real sobre les cases de moneda era llimitat.[77]


Enrique es va presentar com ellegítim hereu d'Enrique I i va escomençar a reconstruir el regne a la seua image.[78] A pesar de que el rei Esteban havia intentat continuar el método de govern d'Enrique I durant el seu regnat, el nou govern d'Enrique va caracterisar eixos dèneu anys com un periodo caòtic i turbulento, atribuint tots els problemes existents a l'usurpació del tro per part d'Esteban de Blois.[79] Enrique també anava en conte de demostrar que, a diferència de la seua mare l'emperatriu Matilde, ell escoltaria les advertències i el consell d'uns atres.[80] Vàries mides es varen portar a terme de colp i repent, encara que com Enrique va passar sis anys i mig dels primers huit anys del seu regnat en França, molt treball es va tindre que fer a distància.[81] El procés de derrocament dels castells no autorisats, construïts durant la guerra, ya havia començat baix el rei Esteban i va continuar. Es varen fer esforços per a restaurar el sistema de justícia real i les finances reals. Enrique també va invertir en la construcció i la renovació de molts nous edificis reals que varen donar prestigi al nou regnat.[82]

El rei d'Escòcia i els governants locals de Gals havien aprofitat la llarga guerra civil en Anglaterra per a ocupar terres en disputa; Enrique es va dedicar a invertir esta tendència.[83] En 1157 la pressió d'Enrique va obligar al jove rei Malcolm d'Escòcia a tornar les terres en el nort d'Anglaterra que havia pres durant la guerra; Enrique va escomençar a fortificar la frontera nort a mida que anava recuperant els territoris.[84] La restauració de la supremacia anglo-normanda en Gals va resultar més difícil i Enrique va tindre que lluitar dos campanyes al nort i al sur de Gals en 1157 i 1158 ans que els príncips de Gals Owain Gwynedd i Rhys ap Gruffyd acceptaren la nova realitat i s'acordaren les fronteres anteriors a la guerra civil.[85]

Política continental: Bretanya, Toulouse i el Vexin

Mapa de l'expansió de l'Imperi Angevino entre el 1144 i el 1166

La relació entre Enrique i Luis VII de França a lo llarc de la década de 1150 va ser problemàtica. Ya s'havien enfrontat per la successió d'Enrique en Normandia i el seu matrimoni en Leonor i la relació no havia segut reparada. Luis VII, invariablement va buscar assumir l'autoritat moral sobre Enrique, utilisant la seua reputació com un creuat i els rumors en circulació sobre el comportament i el caràcter del seu rival.[86] Per una atra part, els recursos d'Enrique eren molt superiors als del seu rival, particularment despuix de la pren d'Anglaterra i Luis VII va ser en este periodo molt manco dinàmic en la resistència als angevinos de lo que havia segut al començ del seu regnat.[87] La disputa va influir entre els demés poders en tota la regió, incloent a Thierry, el comte de Flandes, que va firmar una aliança militar en Enrique, encara que en una clàusula que impedia ser obligat a lluitar contra Luis VII, el seu senyor feudal.[88] Més al sur, Theobaldo V, comte de Blois, un enemic de Luis VII es torna immediatament aliat d'Enrique.[89] Les tensions militars i diplomàtiques resultants i les freqüents reunions cara a cara per a intentar resoldre-les, han dut a l'historiador John Dunbabin a comparar la situació en el periodo de la Guerra Freda en Europa en el XX.[90]


A la seua tornada al continent des d'Anglaterra, Enrique buscava assegurar les seues terres franceses i esclafar qualsevol possible rebelió.[91] Com a resultat, en 1154 Enrique i Luis VII varen firmar un tractat de pau, pel que Enrique va comprar a Luis VII Vernon i Neuf-Vaig marchar.[29] No obstant, el tractat va resultar inestable i les tensions es varen mantindre. En particular, Enrique no va rendir homenage a Luis per les seues possessions franceses.[92][Nota 8] En un intent de millorar les relacions, Enrique es va reunir en Luis VII en París i el Mont Saint-Michel en 1158, acordant casar al presunt hereu d'Enrique, Enrique el Jove, en la filla de Luis VII, Margarita de França.[94] L'acort matrimonial va incloure que Luis concedira el disputat territori del Vexin com a dot de Margarita. Si ben este acort otorgava finalment a Enrique les terres que venia reclamant, també s'assumia implícitament que el Vexin era de Luis VII, qui disponia d'ell voluntàriament en otorgar-ho com a dot.[95] Durant un breu temps, va semblar possible que s'alcançara la pau entre abdós reis. Mentrestant, Enrique va tornar la seua atenció al Ducado de Bretanya, que llimitava en les seues terres i tradicionalment s'havia considerat independent del restant de França, en les seues pròpies costums, llengua i cultura.[96] Els ducs de Bretanya tenien poc poder en la major part del ducado, que era principalment controlat pels senyors locals.[97] En 1148, el duc Conan III va morir i va esclatar la guerra civil.[98] Llavors Enrique va sostindre ser el senyor de Bretanya, sobre la base que el ducado li devia llealtat a Enrique I; per a Enrique controlar el ducado significava una ventaja doble: com a forma d'assegurar les seues demés territoris francesos i com a herència potencial a un dels seus fills.[99][Nota 9] Inicialment l'estratègia d'Enrique va ser controlar Bretanya a través d'intermediaris i en conseqüència va recolzar les pretensions de Conan IV sobre la majoria del ducado, en part perque Conan tenia forts interessos en Anglaterra i açò ho convertia en fàcilment influenciable.[101] El tio de Conan, Hoel va continuar controlant el comtat de Nantes, en l'est fins que va ser depost en 1156 per Godofredo, el germà d'Enrique i possiblement en la seua ajuda.[102] Quan Godofredo va morir en 1158, Conan va intentar recuperar el comtat de Nantes, pero Enrique se li va opondre i es va anexar el comtat.[103] Luis VII no va fer res per a impedir que Enrique aumentara constantment el seu poder en Bretanya.[104]

Enrique el Jove, fill major d'Enrique Plantagenet

Enrique tenia un enfocament similar per a prendre el control del comtat de Toulouse, en el sur de França. Toulouse —encara que tècnicament era part del ducado d'Aquitània— s'havia anat convertint en cada volta més independent i ara estava governada pel comte Raimundo V, qui tenia un dèbil dret sobre el comtat.[105] Encorajat per Leonor, Enrique primer es va aliar en l'enemic de Raimundo, Ramón Berenguer de Barcelona i en 1159 va amenaçar en invadir a Raimundo en l'intenció de depondre-ho. En un intent d'assegurar la seua frontera sur, Luis VII havia casat a la seua germana Constanza en Raimundo de Toulouse en 1154; no obstant, despuix d'una reunió en el rei de França en la que es va discutir la qüestió de Toulouse, Enrique va creure que tenia el respal deluis VII per a l'acció militar.[106] Per tant va invadir Toulouse, pero es va trobar en que el propi rei Luis VII estava en la ciutat, respalant al seu cunyat.[107] Enrique no estava preparat per a atacar directament a Luis —que seguia sent el seu senyor feudal— i es va retirar, acontentant-se en el pillage de les afores del comtat, elloc de castells i la pren de la província de Quercy. L'episodi va ser un motiu de controvèrsia duradora entre els dos reis i el croniste Guillermo de Newburgh flama al conflicte en Toulouse "guerra de quaranta anys".[108]


Després de l'episodi de Toulouse, Luis VII va fer un intent de reparar les relacions en Enrique, alcançant en l'any 1160 un tractat de pau: en este es prometia a Enrique les terres i els drets del seu yayo, Enrique I; es va reafirmar el compromís entre Enrique el Jove i Margarita de França, incloent el Vexin; i va implicar que Enrique el Jove rendira homenage a Luis VII, una forma de reforçar la posició del chiquet com a hereu i la posició de Luis com a rei.[109] Casi immediatament despuix de la conferència de pau, Louis VII va canviar considerablement la seua posició. L'esposa de Luis, Constanza, va morir i Luis es va casar en Adela, la germana dels comtes de Blois i de Champany.[110] Luis ademés prometia les seues dos filles María i Alix als fills de Theobaldo de Blois, Enrique i Theobaldo.[111] Estes noves aliances del rei Luis significaven una agressiva estratègia de contenció per a Enrique, en lloc de la conciliació acordada, ademés Theobaldo va abandonar la seua aliança en Enrique. Enrique va reaccionar en ira. Aprofitant que Enrique el Jove i Margarita de França estaven baix la seua custòdia, en novembre va intimidar a varis llegats papals per a que els casara —a pesar de que els chiquets tenien cinc i tres anys d'edat respectivament— i també es va apoderar del Vexin.[112][Nota 10] Ara be, era la tanda de Luis VII d'estar furiós, ya que estes accions trencaven clarament l'esperit del tractat de 1160.[116]


Les tensions militars entre els dos líders varen aumentar immediatament. Theobaldo va movilisar la seua força a lo llarc de la frontera en Turena; Enrique va respondre atacant Chaumont en Blois en un atac per sorpresa i va prendre en èxit el castell de Theobaldo en un lloc notable.[111] A principis de 1161 semblava que la guerra anava a generalisar-se per la zona, pero es va negociar una nova treua en Fréteval eixe autumne, seguit d'un segon tractat de pau en 1162, respalat pel papa Alejandro III.[117] A pesar d'esta interrupció temporal de les hostilitats, l'anexió del Vexin per Enrique va resultar ser motiu de llarga duració en la seua lluita contra els reis de França.[118]

Política interior

Naturalea del govern

Representació d'Enrique II i Thomas Becket de principis d'el XIV.

Enrique controlava més territori de França que qualsevol atre governant des dels carolingis. Estes terres, combinades en les seues possessions en Anglaterra, País de Gals, Escòcia i gran part d'Irlanda, varen produir un vast domini que a sovint és referit pels historiadors com el Imperi Angevino.[119] L'imperi caria d'una estructura coherent o d'un control central. Estava organisat a través d'una ret laxa i flexible de conexions familiars i terres, el centre de les quals era Enrique.[120] Diferents costums locals s'aplicaven dins de cada u dels diferents territoris, encara que alguns principis comuns subyacer sobre estes variacions locals.[121][Nota 11] Enrique va viajar constantment per mig de l'imperi, produint lo que l'historiador John Jolliffe descriu com un "govern de les carreteres".[123][Nota 12] Els seus viages varen coincidir en les reformes governamentals regionals i atres assunts administratius locals; ademés estava en contacte en totes les seues demés possessions per mig de mensagers.[125] En la seua absència les terres eren governades per senescals i justiciars; per baix d'ells, els funcionaris locals en cada una de les regions varen ser els qui varen dur alvance els assunts de govern.[126] No obstant, moltes de les funcions del govern se centraven en el propi Enrique i estava a sovint rodejat de peticionario en busca de determinades decisions o favors.[127][Nota 13]


De tant en tant, la cort real d'Enrique es constituïa en magnum concilium o Gran Concejo; est era l'encarregat de prendre decisions més importants del regne, pero el terme va ser aplicat per extensió cada volta que un gran número de barons i de bisbes assistia al rei.[129] Se supon que estes assamblees aconsellaven al rei i donarien el seu consentiment a les decisions reals, encara que no està clar quanta llibertat varen gojar per a prendre eixes decisions i per tant es desconeix el seu poder real.[130] També sembla haver consultat en la seua cort sobre la llegislació, pero no està clar l'alcanç d'esta consulta ni fins a quin punt prenia en conte els seus punts de vista.[131] Com a governant poderós, Enrique podia promoure als seus lleals súbdits o impondre un dany devastador als seus adversaris.[132] Utilisant els seus poders de patrocini, Enrique va ser molt eficaç per a trobar i mantindre a funcionaris competents, inclús dins de l'Iglésia, que en el XII constituïa una part clau de l'administració real;[133] de fet bona part dels clercs destacats en la seua administració varen acabar sent bisbes i arquebisbes.[134][Nota 14] Per una atra part, també podia mostrar la seua ira et malevolentia —"ira i mala voluntat"— un terme que descrivia la seua capacitat per a castigar o destruir financerament a determinats barons o clercs.[136]

Castell de Chinon, engrandit i fortificat per Enrique II, que ho va usar freqüentment com a residència.

En Anglaterra, Enrique va confiar inicialment en els antics consellers del seu pare -que ell va dur en si de Normandia-, en alguns dels oficials que quedaven d'Enrique I i part de l'alta noblea fidel a Esteban I, dels que varen fer la seua pau en ell en 1153.[137] De la mateixa manera que el seu yayo, a mida que el seu regnat alvançava, va designar per a l'administració real a hòmens provinents de la baixa noblea, sense riquees, ni terres independents.[138] Per a la década de 1180 esta nova classe d'administradors reals era predominant en Anglaterra i incloïa a varis membres illegítims de la família d'Enrique.[139] Els vínculs entre les dos mitats de la noblea anglo-normanda ya es venien debilitat durant la primera mitat d'el XII i aixina va continuar baix el regnat d'Enrique.[140] En Normandia, de la mateixa manera que en Anglaterra, els seus consellers propencs eren els bisbes normandos i hòmens extrets de la baixa noblea; pocs dels grans terratinents normandos es beneficiaven del favor real.[141] Enrique s'inmiscuir freqüentment en els assunts de la noblea normanda arreglant els matrimonis o les herències; per a açò usava tant la seua autoritat ducal, com l'influència de ser rei d'Anglaterra, en particular sobre aquells nobles que tenien terres a abdós costats del canal. En el restant de les seues possessions franceses, l'administració local estava menys desenrollada. Anjou estava governat per una combinació de funcionaris cridats prebostes i senescals establits a lo llarc deloira i en l'oest de Turena, pero hi havia pocs funcionaris en atres parts de la província.[142] En Aquitània, l'autoritat ducal va permanéixer molt llimitada, a pesar d'haver aumentat significativament durant el regnat d'Enrique, en gran part pels esforços del seu fill Ricardo a finals de la década de 1170.[143]


Cort i família

Representació del sigle XIII d'Enrique i els seus fills llegítims: (d'esquerra a dreta) Guillermo, Enrique el Jove, Ricardo, Matilde, Godofredo, Leonor, Juana i Juan

La riquea d'Enrique li va permetre mantindre lo que provablement fora la major cúria regis, o cort real d'Europa.[144] El seu tall va atraure gran atenció dels cronistes de l'época i comprenia típicament a varis nobles i bisbes importants, junt en cavallers, sirvientes domèstics, prostitutes, clercs, oficials, cavalls i gossos de caça.[145][Nota 15] Dins de la cort estaven els seus oficials, ministerials, els seus amics, amici i els familiars regis, el círcul informal del rei format per confidents i servidors de confiança.[147] Els familiars d'Enrique eren particularment importants per al funcionament de la cort i el seu govern, impulsant iniciatives governamentals i actuant d'intermediaris entre les estructures oficials i el rei.[148]


Enrique va buscar sostindre una cort sofisticada que combinara la caça i la beguda en la discussió lliterària cosmopolita i els valors cortesanos.[149][Nota 16] No obstant, la passió d'Enrique era la caça, per la quala seua cort es va fer famosa.[151] Enrique tenia numerosos vedats de caça repartits pels seus dominis i de dedicava a la millora i ampliació dels castells reals, per raons militars i com a símbols de poder real i prestigi.[152] La cort era relativament formal en el seu estil i idioma, possiblement per la voluntat del rei de fer oblidar el seu propi ascens repentí al poder i orígens relativament humils com a fill d'un comte.[153] Es va opondre a la celebració de tornejos, provablement pel risc de seguritat que tals reunions de cavallers armats plantejaven en temps de pau.[154]

El fill major d'Enrique II, Enrique el Jove, extracte d'una miniatura de la "Història Anglorum."

El Imperi Angevino i la seua cort, varen ser descrits per l'historiador John Gillingham com una "empresa familiar".[155] La seua mare Matilde va tindre un rol fonamental durant la joventut d'Enrique II i va mantindre eixa influència per molts anys durant el seu regnat.[156] La relació d'Enrique en la seua esposa Leonor va ser més complexa. Enrique li encarrega el govern d'Anglaterra per varis anys despuix de 1154 i també li permet el govern d'Aquitània. De fet, durant la major part del matrimoni, es pensava que Leonor influenciava fortament a Enrique.[157] La seua relació es desintegra a lo llarc de la década de 1160 i els cronistes i historiadors han debatut sobre les raons que varen motivar a Leonor a abandonar al seu espós i recolzar als seus fills en la gran tumult de 1173-74.[158] Entre les explicacions es podrien trobar les persistents interferències d'Enrique en Aquitània, el reconeiximent en 1173 de Raimundo de Tolosa, o inclús el mal caràcter d'Enrique.[159] S'han presentat vàries hipòtesis per a explicar les amargues disputes de la família d'Enrique, des de la genètica familiar heretada fins al fracàs de la criança dels fills d'Enrique i Leonor.[160] Atres teories se centren en les personalitats —aparentment irascibles— d'Enrique i els seus fills.[161] Historiadors com Matthew Strickland han argumentat que Enrique va fer intents raonables per a manejar les tensions dins de la seua família i que, si el rei haguera mort més jove, la successió podria haver resultat molt més suau.[162]


Enrique va tindre huit fills llegítims en Leonor: Guillermo[Nota 17], Enrique el Jove, Ricardo, Matilde, Godofredo, Leonor, Juana i Juan. També va tindre vàries amants de llarga duració, entre elles Annabelle de Balliol i Rosamund Clifford[163] en els qui va tindre fills illegítims.[Nota 18] Els més coneguts són Godofredo (que despuix seria arquebisbe de York) i Guillermo (qui seria comte de Salisbury).[166] S'esperava que Enrique assegurara el futur dels seus fills llegítims otorgant terres als seus fills i acordant bons matrimonis per a les seues filles.[167] La família d'Enrique II estava dividida per profundes rivalitats, més que la majoria de les demés famílies reals de l'época i en particular molt més que la casa francesa rival dels Capeto, lo que en el mijà determini va ser un dels factors del decliu de la dinastia Plantagenet i les seues pèrdues territorials en França front als Capeto.[168]

Justícia

Gran Sagell d'Enrique II

Durant el regnat d'Enrique II va haver importants canvis llegals, particularment en Anglaterra i Normandia.[169][Nota 19] A mitan d'el XII Anglaterra tenia molts tribunals eclesiàstics i civils diferents, en rols i funcions mal definides, ademés de jurisdiccions superpostes resultants de l'interacció de diverses tradicions jurídiques. Este desorde en l'àmbit judicial donava lloc a molts conflictes. Enrique va ampliar enormement el paper de la justícia real en Anglaterra, lo que va produir un sistema llegal més coherent, que va ser resumit al final del seu regnat en el tractatus de Glanvill, un dels primers tractats jurídics.[171] A pesar d'estes reformes, no està clar que Enrique haja tingut una visió de conjunt per al seu nou sistema llegal i més be sembla que les reformes hagen sorgit més per pragmatisme que per idealisme.[172] De fet, provablement en la majoria dels casos no haja jugat un rol personal més que llimitat en la definició de les reformes, pero estava molt interessat en la llei i entenia a l'administració de justícia com una de les principals prerrogatives reals, nomenant cuidadosadament a bons funcionaris per a portar a terme les reformes.[173][Nota 20]


Despuix dels desórdens del regnat d'Esteban de Blois en Anglaterra, va haver molts casos llegals relacionats en la terra a resoldre: molts monasteris havien perdut terres durant el conflicte, mentres que en atres casos els propietaris i hereus havien segut despullats de les seues propietats pels barons locals, que en alguns casos, des de llavors s'han venut o entregat a nous propietaris.[175] Enrique va confiar en els tribunals locals tradicionals, com els tribunals de comtat, els tribunals de centena i en particular, a les corts de señorío, per a encarregar-se de la majoria d'estos casos i només en alguns casos va actuar personalment.[176] Este procés estava llunt de ser perfecte i, en molts casos, els demandants no podien proseguir els seus casos de forma efectiva.[177] A pesar d'estar interessat en la llei, durant els primers anys del seu regnat Enrique estava preocupat per atres assunts polítics, per lo que conseguir una audiència real podria significar viajar a través del Canal i ubicar la seua cort ambulant.[178] No obstant, el rei estava dispost a prendre mides per a millorar els procediments existents, intervindre en casos que considerava que havien segut mal manejats i crear llegislació per a millorar els processos judicials tant eclesiàstics com a civils.[179] Mentrestant en Normandia, Enrique va delegar la justícia a corts distribuïdes pel ducado, administrades per funcionaris reals; ocasionalment estos tribunals elevaven alguns casos a consideració del rei en persona.[180] També va funcionar en Cauen un Tribunal de Contes (Court of Exchequer) que entenia casos relacionats en els ingressos reals, taxes i imposts i també funcionaris reals que oficiaven com a juges itinerants.[181] Entre 1159 i 1163, Enrique va passar un temps en Normandia portant a terme reformes en els tribunals reals i eclesiàstics. Algunes d'estes reformes varen ser posteriorment introduïdes en Anglaterra registrant presedentes existents en Normandia ya en 1159.[182]


En 1163, Enrique va retornar a Anglaterra en l'intenció de reformar el paper dels tribunals reals.[183] Va reprimir el crim, va expropiar les propietats de lladres i fugitius, i es varen enviar magistrats itinerants al nort i les Midlands.[184] A partir de 1166, el Tribunal de Contes (Court of Exchequer) en sèu en Westminster, que anteriorment només entenia casos relacionats en els ingressos reals, va escomençar a incorporar la jurisdicció en matèria civil en nom del rei.[185] Les reformes varen continuar i Enrique va crear, provablement en 1176, el General Eyre, un tribunal itinerant que va consistir en l'enviament d'un grup de juges reals per a visitar tots els comtats en Anglaterra durant un periodo de temps determinat, en autoritat per a cobrir tant casos civils com a penals.[186] L'us de jurats locals era només ocasional en els regnats anteriors, mentres Enrique va fer un us molt més ampli d'ells. Els jurats varen ser introduïts en chicotetes audiències (assize) des d'al voltant de 1176, a on varen ser utilisats per a establir les respostes a preguntes particulars preestablides, i en grand assizes des de 1179, a on varen ser utilisats per a determinar la culpabilitat d'un acusat.[187] No obstant, varen continuar atres métodos judicials, inclosos el juí per combat i el juí de Deu.[188] Despuix del Assize of Clarendon (en) en 1166, la justícia real es va estendre a noves àrees per mig de l'us de noves formes d'assizes, en particular novella diseisin, mort d'ancestor i dower unde nichil habet, que tractaven sobre la desposesión indeguda de terres, drets d'herència i els drets de les viudes, respectivament.[189] En estes reformes, Enrique va desafiar i va llimitar considerablement el dret tradicional dels barons a impartir justícia, lo que en el temps va aumentar enormement el poder real en Anglaterra.[190][Nota 21]

Relacions en l'Iglésia

La abadia de Reading, una de les institucions religioses favorides per Enrique II

La relació d'Enrique en l'Iglésia va variar considerablement entre els seus diferents dominis i a lo llarc del temps: com en atres aspectes del seu govern, no va haver cap intent de formar una política eclesiàstica comuna.[192] Tampoc es pot parlar de l'existència d'una política religiosa pròpiament dita, sino de que una gran part de les seues accions varen estar destinades a acréixer l'autoritat real a costa de l'autoritat eclesiàstica i papal.[193] En el XII va sorgir un moviment reformador en el sí de l'Iglésia el qual buscava obtindre per al poder espiritual una major independència respecte al poder temporal dels sobirans. Esta busca d'una major autonomia respecte al poder secular va provocar grans friccions en tota Europa, com la querella de les investidura entre el papado i el Sacre Imperi.[194] Esta situació ya havia generat friccions en Anglaterra durant el regnat d'Esteban de Blois, quan va condenar a l'exili en 1152 al arquebisbe de Canterbury, Theobaldo de Bec.[195] També va haver àmplies discussions pel tractament llegal dels membres del clero.[196]

A diferència dels conflictes existents en Anglaterra, els desacorts d'Enrique en l'iglésia de Normandia varen ser ocasionals i en general va gojar de molt bones relacions en els bisbes normandos.[197] En Bretanya, Enrique va tindre el respal de la jerarquia eclesiàstica local i rarament va intervindre en assunts clericals, llevat quan se li presentava l'oportunitat de causar dificultats al seu rival Luis de França.[198] Més al sur, no obstant, el poder dels ducs d'Aquitània sobre l'iglésia local era molt menor que en el nort i els esforços d'Enrique per a influir sobre els nomenaments eclesiàstics locals varen crear tensions.[199] Durant la elecció papal de 1159 tant Enrique II com Luis VII varen recolzar la candidatura d'Alejandro III contra el seu rival Víctor IV.[200]


Enrique II no era un governant particularment piadós segons els criteris de l'época.[201] En Anglaterra, va proporcionar un respal financer significatiu als monasteris, pero no va encorajar la creació de noves congregació i va ser prou conservador a l'hora de destinar les contribucions, donant la majoria de les donacions a aquells monasteris administrats per clercs integrants de la seua família, com en el cas de Reading Abbey.[202] En este sentit, la seua orientació religiosa sembla haver segut influenciada per la seua mare; de fet abans de la seua ascensió vàries cartes de fundacions religioses apareixen en firma conjunta.[30] Varis hospitals religiosos varen ser fundats per Enrique II a abdós costats del canal.[203] Despuix de la mort de Becket, va construir i donó a varis monasteris en França principalment per a millorar la seua image.[204] Com els viages per mar de l'época eren perillosos, Enrique acostumava fer confessió completa abans fer-se a la mar i va utilisar presagies per a determinar el millor moment per a viajar.[205] També és possible que els seus moviments es varen planificar segons el calendari religiós.[206]

Economia i finances

Penic d'argent del regnat d'Enrique II

Enrique II va restaurar moltes de les antigues institucions financeres creades pel seu yayo Enrique I i va mamprendre noves i més prolongades reformes en la forma en que es manejava la moneda anglesa; un resultat va ser un aument a llarc determini en l'oferta de diners dins de l'economia, que va conduir a un creiximent tant en el comerç com en l'inflació.[207] Els governants migevals com Enrique I varen dispondre de vàries fonts d'ingressos durant el XII. Alguns d'estos provenien de les seues terres feudals, cridats demesne; atres ingressos provenen de l'imposició de multas llegals i penes pecuniarias i dels imposts, que en este moment es recaptaven de forma intermitent.[208] Els reis també utilisaven l'endeutament per a obtindre recursos. Enrique va usar este mig molt més que els anteriors governants anglesos, inicialment a través dels prestamistes de Rouen; més alvance en el seu regnat, va acodir a prestamistes judeus i flamencs.[209] Els diners en efectiu era cada volta més important per als governants d'el XII per a contractar forces mercenàries i la construcció de castells de pedra, abdós vitals per a l'èxit de les campanyes militars migevals.[210]

Enrique va heretar una situació difícil en Anglaterra en 1154. Enrique I havia establit un sistema de finances reals que depenia de tres institucions clau: un Tesor Real central en Londres, en reserves depositades en els principals castells; la Cambra de Contes responsable dels pagaments del tesor; i un equip de funcionaris reals cridat "la cambra" que acompanyaven al rei en els seus viages, gastant els diners necessaris i recaptant ingressos a lo llarc del camí.[211] La llarga guerra civil havia causat una interrupció considerable en este sistema i algunes sifres indiquen que l'ingrés real va caure un 46 % entre 1129-30 i 1155-56.[212] En 1153 es va emetre una nova moneda, denominada penic Awbridge —d'argent—, en un intent per estabilisar la moneda anglesa despuix de la guerra.[213] Se sap menys sobre cóm es manejaven els assunts financers en les possessions continentals d'Enrique II, pero un sistema molt similar funcionava en Normandia i provablement va funcionar un sistema comparable tant en Anjou com en Aquitània.[214]


En prendre el poder, Enrique II va donar alta prioritat a la restauració de les finances reals en Anglaterra, revivint els processos financers del seu yayo Enrique I i tractant de millorar la calitat de la contabilitat real.[215] Els ingressos dels seus dominis reals —demense— varen formar la major part dels ingressos d'Enrique en Anglaterra, encara que els imposts es varen utilisar en gran mida en els primers onze anys del seu regnat.[216] En l'ajuda del competent Richard FitzNeal, Enrique reforma la moneda en 1158, posant el seu nom en les monedes angleses per primera volta i es reduïx en gran medida la cantitat de cecas privades autorisades.[217][Nota 22] Estes mides varen tindre èxit en la millora dels ingressos pero aixina i tot, a la seua tornada a Anglaterra en la década de 1160, Enrique va prendre mides adicionals:[221] es varen introduir nous imposts i es varen tornar a auditar els contes existents; açò, junt a les reformes del sistema llegal varen dur nous fluix de diners provinents de les multes i els retarts.[222] En 1180 es va produir una reforma monetària total; els funcionaris reals varen prendre el control directe de les cases de moneda, en lo que els guanys varen passar directament al Tesor.[223] Ademés, es va introduir un nou centau, cridat Short Cross i el número de cases de moneda es va reduir substancialment a dèu en tot el país.[224] Impulsat per les reformes, els ingressos reals varen aumentar significativament; durant la primera part del regnat, l'ingrés promig de la facenda d'Enrique I a penes alcançava les 18 000 lliures; despuix de 1166, el promig va estar al voltant de 22 000 lliures.[225] Un dels efectes econòmics que estos canvis varen tindre va ser un aument substancial en la cantitat de diners en circulació en Anglaterra i —despuix de 1180— un aument significatiu a llarc determini en l'inflació i el comerç.[226]

Regnat Mig (1162-1175)

Relació en França

Enrique i Leonor. Fragment d'una miniatura en un dels manuscrits de les Grans cròniques de França, entorn 1332-1350. British Library

Les tensions de llarga data entre Enrique i Luis VII varen continuar durant la década de 1160 i els esforços del rei francés en la seua lluita contra l'expansió i poder Plantagenet en Europa es varen ser fent més vigorosos.[227] En 1160 Luis va enfortir les seues aliances en el centre de França en Enrique I, comte de Champany i Odo II, duc de Borgoña. Tres anys més tarde el nou comte de Flandes, Felipe, preocupat pel creixent poder d'Enrique, es va aliar obertament en el rei francés.[228] Per un atre costat, l'esposa de Luis VII —Adela— va donar a llum a un hereu varó —Felipe Augusto— en 1165 lo que va reforçar la posició de Luis garantisant la successió.[229] Com a resultat, les relacions entre Enrique i Luis es varen deteriorar novament a mitan de la década de 1160.[230]


Mentrestant, Enrique va escomençar a alterar la seua política de govern indirecte en Bretanya, implicant-se cada volta més en els assunts bretones.[231] En 1164, Enrique va intervindre per a apoderar-se de terres a lo llarc de la frontera entre Bretanya i Normandia i en 1166 fa una incursió en Bretanya per a castigar als barons locals.[232] Com a saldo, Enrique força a Conan IV a abdicar en favor de la seua filla i hereua Constanza —de cinc anys— i li la compromet en el quart fill d'Enrique, Godofredo Plantagenet; la custòdia dels chiquets ducs passa a mans d'Enrique II.[232] Acorts com a est eren molt inusuals en l'época, ya que implicava desheredar de bestreta a qualsevol fill que Conan poguera aplegar a tindre.[Nota 23] En este periodo, Enrique també intervé en el centre i sur de França, fòra de la seua esfera d'influència tradicional. Intenta apoderar-se d'Alvèrnia, lo que va provocar reacció per part del rei francés.[234] Més al sur, Enrique va seguir pressionant al comte Raimundo de Tolosa; va intervindre personalment en campanya en 1161, va enviar al arquebisbe de Bordeus en 1164 i va encorajar a Alfonso II d'Aragó a atacar el comtat.[235] En 1165 Raimundo es va divorciar de la germana de Luis VII canviant les seues aliances a favor d'Enrique.[234]

Possessions i conquistes territorials: enemics estrangers i aliats

Abans de la seua arribada al tro ya controlava Normandia i Anjou en l'Europa Continental per herència paterna i Aquitània, Guiena i Gasconya a través del seu matrimoni en Leonor d'Aquitània, lo que ho convertia en el monarca més poderós de la seua época, encara que tinguera que rendir vassallage pels ducados al rei Luis VII de França, exmarido de Leonor, en un imperi (el Imperi Angevino) que s'estenia des del Fiort de Solway casi fins al Mediterràneu i des del riu Somme fins als Pirineus. Ya sent rei, va incorporar Irlanda als seus vasts dominis. També va mantindre comunicacions actives en l'Emperador Bizantí Manuel I Comneno.

Vida abans de la seua ascensió al tro

Es va casar en Leonor d'Aquitània el 18 de maig de 1152,[37] pero entre maig i agost va batallar en el exmarido de Leonor, Luis VII de França i els seus aliats. En agost es va afanyar a tornar al costat d'ella i varen passar varis mesos junts. Al voltant de fins de novembre de 1152, ells es varen separar: Enrique va ser a passar unes semanes en la seua mare i despuix va navegar per Anglaterra, retornant el 6 de giner de 1153. Alguns historiadors creuen que el seu primer fill, Guillermo, comte de Poitiers, va nàixer l'any 1153. La successió d'Enrique va ser establida pel Tractat de Wallingford en 1153, despuix d'haver desafiat a les forces d'Esteban en el castell de Wallingford. Llavors es va acordar que Enrique seria nomenat rei d'Anglaterra a la mort d'Esteban.

Reforma civil i llegal: la lluita en els barons

Durant el regnat d'Esteban I d'Anglaterra, els barons havien subvertido l'estat de les coses per a socavar el control del monarca sobre el domini. Enrique II va vore com a primera tasca el revertir esta situació per a obtindre el poder. Per eixemple, Enrique va demolir els castells que els barons havien construït sense autorisació durant el regnat d'Esteban i per a 1159, el escuage, un impost pagat pels vassalls en lloc del servici militar, es va tornar la característica central del sistema militar real. Es va millorar el registre d'este impost per a fer-ho més eficient. Enrique II va establir corts en vàries parts d'Anglaterra i va anar el primer en instituir la pràctica real d'otorgar als magistrats el poder de prendre decisions llegals sobre un ampli ranc de matèries civils en nom de la Corona. Durant el seu regnat, es va produir el primer text llegal escrit que senta les bases de lo que hui és la Llei Comuna, en anglés «Common Law». Per mig de la Cort Criminal de Clarendon (1166), el juí en jurat es va convertir en norma. Des de la conquista Normanda, els juïns en jurat havien segut reemplaçats per la ordalía o Juí de Deu i el «duel judicial», que no va ser abolit de la llei anglesa fins a l'any 1819. L'assegurament de justícia i dels drets territorials va ser reforçat posteriorment per la Cort Criminal de Northampton en 1176, basada en els acorts presos prèviament en Clarendon. Esta reforma és una de les majors contribucions d'Enrique II a l'història social d'Anglaterra.

Problemes en Irlanda

AP Poc despuix de la seua coronació, Enrique II va enviar una embaixada al recent electe Papa Adriano IV. El grup de clercs liderat pel bisbe Arnoldo de Lisieux, va solicitar al papa un privilegi que autorisara a Enrique II per a invadir Irlanda. La majoria dels historiadors coincidixen que esta va ser la bula papal Laudabiliter. W. L. Warren assegura que Enrique II va actuar baix l'influència d'un «Complot de Canterbury». L'arquebisbe Teobaldo de Bec, Juan de Salisbury i atres clercs de Canterbury desijaven impondre la seua supremacia jeràrquica sobre la recentment creada estructura diocesana irlandesa. Atres historiadors han argumentat que Enrique II desijava assegurar el domini d'Irlanda per al seu germà menor Guillermo. Al poc temps, els assunts continentals varen distraure a Enrique II, Guillermo va morir i els anglesos varen ignorar Irlanda. No va ser fins a l'any 1166 que el tema va tornar a eixir a la llum. Eixe any, Dermot MacMurrough, havent segut despullat del seu regne en Leinster, va seguir a Enrique a Aquitània. Li va demanar al rei anglés que li ajudara a reprendre el control, a lo que Enrique II va accedir, permetent-li reunir soldats d'entre els seus vassalls normandos. El més prominent d'estos va ser un normando galés, Ricardo de Clare, II comte de Pembroke, malnomenat «Arcofuerte». Com a prova de la seua llealtat, Dermot va oferir al comte Ricardo a la seua filla Eva en matrimoni i ho va fer hereu del regne. Els normandos varen restaurar ràpidament el poder dels seus dominis originals a Dermot i inclús varen jugar en l'idea de desafiar el títul d'Ard Ri, o Gran Rei d'Irlanda. No obstant, en 1171, Enrique II va aplegar de França per a fer valdre els seus drets territorials. Tots els normandos, junt en molts príncips irlandesos, varen prestar jurament de llealtat a Enrique II i ell es va anar per 6 mesos. Mai va tornar, pero posteriorment va nomenar al seu fill menor, el futur rei Juan I d'Anglaterra, Senyor d'Irlanda.

La lluita en l'Iglésia i Thomas Becket

Com a conseqüència dels canvis en el sistema llegal, el poder de la cort eclesiàstica va decréixer. Naturalment, l'Iglésia es va opondre a això, tenint com la seua vocero més vehement a Thomas Becket, el arquebisbe de Canterbury, anteriorment amic propenc d'Enrique II i el seu Canceller. El conflicte en Becket efectivament va escomençar en una disputa sobre si les corts seculars jujarien als clercs que havien comés ofenses seculars. Enrique II va intentar subyugar a Becket i als seus colegues de l'iglésia fent-els jurar obediència a les «aduana del regne», pero va sorgir una controvèrsia sobre quins eren estes aduana i l'iglésia es va negar a cedir. Després d'una acalorada discussió en la cort d'Enrique II, Becket va deixar Anglaterra en 1164 i va anar a França a solicitar personalment el respal del rei Luis VII de França[236] i del papa Alejandro III, qui es trobava exiliat en França pel desacort en el colege de moradures. Per la seua pròpia posició precària, Alejandro III es va mantindre neutral, encara que Becket va permanéixer en l'exili baix la protecció de Luis VII i del papa Alejandro III aproximadament fins a l'any 1170. Després de la reconciliació entre Enrique II i Becket en Normandia l'any 1170, est va tornar a Anglaterra. Novament va confrontar a Enrique II, esta volta sobre la coronació del príncip Enrique. Les paraules més citades i encara que provablement apócrifas d'Enrique II a través dels sigles varen ser: «¿Ningú va a lliurar-me d'este retor entrometido?». Encara que els violents alegats d'Enrique II contra Becket a través dels anys varen ser ben documentats, esta volta quatre dels seus cavallers varen prendre les paraules del seu rei en forma lliteral i varen viajar immediatament a Anglaterra, a on varen assessinar a Becket en la Catedral de Canterbury el 29 de decembre de 1170.[237]


Este fet va provocar l'excomunió d'Enrique II, que va obtindre la seua rehabilitació gràcies als esforços de Roberto de Torigny, abad del Mont Saint-Michel, i en menor mida de Ricardo de Dover, el successor de Becket. Com a part de la seua penitència per la mort de Becket, Enrique II va deure fer un pelegrinage vestit en un sac a la tomba de Becket i accedir a enviar diners als estats creuats en Palestina, el qual seria guardat pels cavallers hospitalaris o els cavallers templarios fins a l'arribada d'Enrique II per a fer us d'ell en pelegrinages o creuades. Posteriorment, el 21 de maig de 1172, va ser assotat en públic, nuet, davant la porta de la catedral d'Avranches, que era la capital de Normandia.[238] Enrique II va pospondre la seua creuada varis anys i finalment mai la va portar a terme, a pesar d'una visita que li va fer el patriarca Heraclio de Jerusalem en 1184 oferint-li la corona del regne de Jerusalem. L'any 1188, va impondre el «diezmo saladino» per a pagar una nova creuada. El clerc Geraldo de Gals va sugerir que la seua mort va ser un castic diví per l'imposició del diezmo, instituït per a recolectar fondos per a una creuada per a recapturar Jerusalem, que va passar a mans de Saladino en 1187.

Descendència

Llegítima

Es va casar en la catedral de Saint-André, en la ciutat de Bordeus, el 18 de maig de 1152, en Leonor d'Aquitània, duquesa d'Aquitània i Guiena i comtesa de Gasconya, en lo que es convertia en el monarca més poderós de la seua época, encara que tinguera que rendir vassallage pels ducados al rei Luis VII de França, exmarido de Leonor. D'este matrimoni varen nàixer huit fills:


  • Guillermo (n. Normandia, 17 d'agost de 1153-castell de Wallingford, Berkshire, abril de 1156), comte de Poitiers.
  • Enrique (palau de Bermondsey, Surrey 28 de febrer de 1155-castell de Martel, Turena, França, 11 de juny de 1183), duc de Normandia i comte d'Anjou, nomenat corregente del seu pare en 1170.
  • Matilde (castell de Windsor, Londres, juny de 1156-Brunswick, Alemània, 28 de juny de 1189), casada en Enrique eleón, duc de Baviera, Sajonia i de Brunswick.
  • Ricardo (palau Beaumont, Oxford, 8 de setembre de 1157-Châlus, França, 6 d'abril de 1199), successor del seu pare en el tro, conegut com «Ricardo Cor de León».
  • Godofredo (Londres, 23 de setembre de 1158-París, 19 d'agost de 1186), comte d'Anjou i duc de Bretanya pel seu matrimoni.
  • Leonor (castell de Domfront, Normandia, 13 d'octubre de 1162-monasteri de les Folgues, Burgos, 31 d'octubre de 1214), casada en Alfonso VIII de Castella.
  • Juana (castell d'Angers, Anjou, octubre de 1165-abadia de Fontevrault, 4 de setembre de 1199), casada primer en Guillermo II «el Bo», rei de Sicília, i despuix en Raimundo VI, comte de Tolosa.
  • Juan (Palau Beaumont, Oxford, 24 de decembre de 1166-castell de Newark, Nottinghamshire, 18 d'octubre de 1216), successor del seu germà Ricardo en el tro, conegut com «Juan Sense Terra». El primer fill d'Enrique II, Guillermo, comte de Poitiers va morir sent chiquet. En 1170, el fill d'Enrique i Leonor de 15 anys, Enrique, va ser coronat rei (una atra raó per a la ruptura en Thomas Becket, la qual varen consentir els atres bisbes durant el seu exili), pero mai va aplegar a regnar i no figura en la llista de monarques d'Anglaterra. Se li va conéixer com Enrique el Jove, per a distinguir-ho del seu nebot Enrique III d'Anglaterra. L'historiador John Speed, en la seua obra de l'any 1611 Història de Gran Bretanya (History of Great Britain), menciona la possibilitat de que al fill que va morir sent chiquet ho hagen cridat Felipe. Les fonts que ell cita ya no existixen i en cap atre treball es fa referència al seu naiximent. Els esforços d'Enrique II de prendre el control de les terres de Leonor (i del seu hereu Ricardo) varen dur a confrontacions entre Enrique per un costat i la seua dòna i fills llegítims per l'atre.

Illegítima

La notòria romanç d'Enrique II en Rosamunda Clifford, la «bella Rosamunda» de la llegenda, va escomençar en 1165 durant una de les seues campanyes en Gals i va continuar fins a la mort d'ella en 1176. No obstant, no va ser fins a 1174, al voltant de la data de la seua ruptura en Leonor, quan Enrique II va reconéixer a Rosamunda com el seu amant. Casi simultàneament, va escomençar a negociar l'anulació del seu matrimoni per a casar-se en Adela de França, comtesa de Vexin, filla del rei Luis VII de França i ya compromesa en el fill d'Enrique II, Ricardo. La romanç en Adela va continuar alguns anys i, a diferència de Rosamunda Clifford, Adela va alegar haver donat a llum un fill illegítim del rei. Enrique també va tindre varis fills illegítims en atres dònes i Leonor va tindre a varis d'eixos chiquets criant-se en la guarderia real en els seus propis fills. Alguns es varen convertir en membres de la família en la seua adultez, entre ells estava Guillermo de Longespee, comte de Salisbury, la mare del qual va ser Anada, comtesa de Norfolk; Godofredo, arquebisbe de York, fill de Ykenai; Morgan, bisbe de Durham; i Matilda, abat de l'abadia de Barking.

Crisis de successió

Els intents d'Enrique II de dividir els seus títuls entre els seus fills, pero mantindre el poder associat a ells, va provocar que tractaren de prendre el control de les terres que els havien assignat (tumult de 1173-1174), lo que era una traïció als ulls d'Enrique II. Geraldo de Gals reporta que quan el rei Enrique li va donar el bes de la pau al seu fill Ricardo, li va dir suaument: «Que el Senyor mai permeta que yo muiga fins que m'haja venjat de tu». Quan els fills llegítims d'Enrique II es varen tornar contra ell, tenien el respal de Luis VII de França, enemic del rei d'Anglaterra.

Enrique el Jove va morir en 1183, i despuix de la seua mort va haver una lluita de poder entre els tres fills restants. Enrique volia que Juan fora el seu successor al tro, sempre ho havia volgut més que als seus atres fills, pero Leonor favoria a Ricardo. Godofredo va intentar superpondre's a Juan i Ricardo, pero no va tindre èxit. En 1186, un cavall va esclafar i va provocar la mort a Godofredo. El tercer fill d'Enrique II, Ricardo Cor de León, en l'ajuda de Felipe Augusto de França va atacar i va derrotar al seu pare el 4 de juliol de 1189. Enrique II va morir en el castell de Chinon el 6 de juliol de 1189 i va ser sepultat en la abadia de Fontevrault, prop de Chinon i Saumur en la Regió d'Anjou, hui en dia França. El fill illegítim d'Enrique II, Godofredo, arquebisbe de York, va estar en ell tot el temps i va anar l'únic dels seus fills en assistir al seu llit de mort. Les seues últimes paraules, segons Geraldo de Gals, varen anar: «Ha caigut la vergonya sobre este rei derrotat». Ricardo Cor de León es va convertir en el rei d'Anglaterra com Ricardo I, contra les intencions d'Enrique II, qui sempre havia volgut que el seu fill menor, Juan, li succeïra, lo que va ocórrer a la mort de Ricardo en l'any 1199, superant les reclamacions dels fills de Godofredo, Arturo i Leonor de Bretanya.

Ancestros

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Enrique_II_d%27Anglaterra&oldid=1593981»