Abadia del Mont Saint-Michel

Abadia del Mont Saint-Michel

La abadia del Mont Saint-Michel (en francés abbaye du Mont-Saint-Michel) és una antiga abadia benedictina francesa que es troba en la part més alta del Mont Saint-Michel, en el departament de La Taca, de la regió de Normandia.

L'abadia està classificada com monument històric des de l'any 1862 i des de 1979 el lloc figura en la llista del Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco com a part del Mont Saint-Michel i el seu baïa. Està administrada pel Centre dones monuments nationaux.

Història

La primera menció de l'abadia es troba en un escrit en llatí de el IX, el Revelatio ecclesiae sancti Michaelis in monte Tomba, redactat per un canonge que vivia en el mont Saint-Michel o en la catedral de Saint-André de Avranches. Este text va ser escrit en una época de lluites pel poder entre Bretanya i el comtat de Normandia contra el regne dels francs, a la parell que es portaven a terme reformes de les lleis canòniques per part dels emperadors carolingios. La denominació pervivia encara en el XIII, puix el clerc rioixà Gonzalo de Berceo la denomina "Sant Miguel de la Tomba" en el XIX dels seus Milacres de La nostra Senyora, i descriu aixina el seu peculiar entorn:

Prop d'una marisma que Tomba era cridada / hacíase una illa a terra aproximada; / feya la mar per ella la seua eixida i tornada / dos voltes en el dia, o tres a la vegada. / En mig de l'illa, per les ones cercada, / hi havia una capella a Sant Miguel sagrada; / era cela preciosa, de virtut ben provada, / pero era no poc arriscada la seua entrada. / Quan volia la mar cap a fòra eixir / eixia a fera pressa, no se sabria sofrir: / encara que llauger, ningú li podria füir; / per no haver eixit abans, devia allí morir.

En l'arribada del cristianisme a la regió, al voltant de el IV, Mont Tombe va entrar a formar part de la diòcesis d'Avranches, els llímits de la qual es corresponen en l'antic territori dels abrincates. A mitan de el VI, el cristianisme es va implantar realment en la baïa i Mont Tombe va passar a ser un lloc que oferia refugi a eremitas (provablement monges celtes) a els qui suministrava recaptes el curato d'Astériac, que duya una vida contemplativa entorn a diversos oratorios i que cuidava la zona. Els eremitas sant Pair i sant Seubilion varen fundar un oratorio en el mont dedicat al primer màrtir cristià, sant Esteban, i un atre en honor al primer màrtir d'Autun, sant Sinforiano, alçat al peu de Mont Tombe.

En 710, Mont Tombe va ser renombrado com «Mons Sancti Michaelis en periculo maris» quan el bisbe de Avranches Auberto va construir un oratorio dedicat a sant Miguel Arcàngel un parell d'anys abans. D'acort en la llegenda, sant Miguel se li va aparéixer fins a tres voltes a Auberto en somis mentres dormia, en l'encàrrec de que erigira un oratorio en Mont Tombe. L'arcàngel hauria deixat les chafades del seu dit en el cràneu de Auberto. Este cràneu es troba en la basílica de Saint-Gervais de Avranches mostrant les marques com estigmes en ell. La construcció devia ser una rèplica del santuari de Sant Michele Arcangelo de el V situat en Itàlia, d'acort als requeriments de l'àngel. Auberto va utilisar les pedres d'una estructura de cult pagà que es trobava en Mont Tombe i en elles va construir en el mateix emplaçament un santuari circular. Al voltant de l'any 708, el bisbe Auberto va enviar dos monges al santuari italià del mont Gargano a per relíquias de l'arcàngel: una roca en l'impronta de la chafada del seu peu i un tros del teixit de l'altar que havia consagrat. Durant esta missió, en març de 709, va tindre lloc supostament un maremoto que va inundar i anegó el bosc de Scissy que rodejava al mont, convertint-ho en una illa. El 16 d'octubre del mateix any, el bisbe va consagrar al cult el santuari i va instalar dotze canonges en el lloc, tot això segons la tradició cristiana.

Les primeres chicotetes edificacions pronte varen resultar insuficients i en l'época carolingia es varen alçar edificis de majors dimensions, entorn als quals es varen distribuir les celes individuals dels religiosos. Carlomagno va triar a l'arcàngel sant Miguel com a protector del seu imperi en el IX i va tractar de renombrar el lloc com «Mont Saint-Michel», pero durant tota l'Edat Mija se li va seguir cridant «Mons Sancti Michaelis en periculo maris», en alusió a Tombelaine.

Els restants del oratorio varen ser trobats en la capella de Notre-Dona'm-Sous-Terre. Albergava a la seua volta la tomba de Auberto i provablement les relíquies dutes de Gargano. La capella es troba baix la nau de l'iglésia de l'abadia.

Durant el primer sigle despuix de la seua instalació en el mont, els canonges varen demostrar la seua fidelitat a la missió encomanada i varen convertir el lloc en centre d'estudi, oració i pelegrinage, favorits per l'época d'estabilitat que va conéixer Neustria durant el mandat de Carlomagno, mentres que el restant de la Galia sofria les invasions bàrbares. Despuix de la mort de l'emperador, aprofitant la desunió existent entre els seus fills, es varen succeir bols i incursions vikingas en la zona i finalment varen aplegar al mont en 847; els monges varen abandonar el lloc.

L'abadia

Iglésia de Saint-Michel

Arquitectura

La construcció es va iniciar en el X. L'abadia benedictina alberga maravelles arquitectòniques construïdes en estils carolingio, romànic i gòtic. En este sentit es considera com una «megaestructura» en la que se superponen diferents edificacions necessàries per a les activitats d'un monasteri benedictino, en un espai reduït.

• 
  Pla del primer nivell, o pis, de l'abadia i els edificis anexos.
• Erro al crear miniatura:
  Pla del segon nivell i els edificis anexos.
• 
  Pla del tercer nivell i els edificis anexos.

Iglésia abacial i capelles adjacents

Notre-Dona'm Sous-Terre

l'iglésia abacial original va ser fundada en l'any 966, pero va ser coberta completament per les múltiples ampliacions de l'abadia i va caure en l'oblit durant molts sigles, fins a ser redescubierta durant unes excavacions a finals de el XIX i principis de el XX. Des de llavors ha segut restaurada i oferix un magnífic eixemple de l'arquitectura prerrománica.

Iglésia

A mida que aumentava l'arribada de peregrins al Mont Saint Michel, es va decidir ampliar l'abadia en la construcció d'una nova iglésia emplaçada en el lloc que ocupaven les habitacions dels monges, i estes es varen traslladar al nort de Notre-Dona'm Sous-Terre.

La nova iglésia de l'abadia tenia tres criptas: la capella de Trente-Cierges, en la zona nort del braç del transepto, la cripta del cor, en la zona este, i la capella de Saint-Martin, en la zona sur del braç del transepto. L'abad Ranulphe va iniciar la construcció de la nau en 1060. En 1080, es varen alçar els edificis monásticos de tres pisos, que es varen construir al nort de Notre-Dona'm Sous-Terre, incloent la «ix-li de l’Aquilon» que complia les funcions d'acolliment als peregrins, lloc de trobada dels monges i dormitori comunitari. També es va iniciar en esta época la construcció del celler de vi.

En l'any 1103 es varen derrocar tres trams del costat oest de la nau, per defectes de construcció i consolidació; varen ser reconstruïts per l'abad Roger II entre 1115 i 1125. En 1421 es va derrocar el cor romànic i va ser reconstruït en estil gòtic entre els anys 1446-1523 (en una interrupció de 1450 a 1499). Despuix d'un incendi en 1776, es va decidir demolir els tres trams occidentals de la nau i en 1780 es va construir la frontera clàssica actual; desafortunadament, les estructures en els fonaments necessaris per a edificar-la varen dividir en dos parts a Notre-Dona'm Sous-Terre.

• Erro al crear miniatura:
  Vista del sostre de la nau i el cor.
• Erro al crear miniatura:
  Frontera clàssica de l'iglésia.
• Erro al crear miniatura:
  Una de les tres criptes.
• Erro al crear miniatura:
  Capella de Notre-Dona'm Sous-Terre.

La «Marvelle» i els edificis monásticos

L'abadia de Mont Saint-Michel es dividix en dos parts: l'iglésia abacial i la «Marvelle», és dir, la zona a on vivien els monges. Vista des de l'exterior, en el seu costat nort, s'observa la frontera, que correspon a la part gòtica. Té tres plantes i la seua construcció es va prolongar durant 25 anys.

La «Marvelle» es troba subdividida en dos parts: l'oriental i l'occidental. La part del costat este va ser la primera en ser edificada, entre 1211 i 1218, i inclou tres sales: la capellanía, la Sala dones Hôtes i el refectorio. La zona occidental va ser construïda sèt anys més vesprada i també alberga tres sales: el celler, la Sala dels Cavallers i el claustre.

Els edificis de Robert de Torigni

L'abad Robert de Torigni va manar construir, en les zones oest i suroest, un complex d'edificis en una nova casa per als abad, una sala per a juges eclesiàstics, un nou alberc, una enfermeria i la capella de Saint-Étienne. També va fer reacondicionar els camins d'accés a Notre-Dona'm Sous-Terre per a evitar massa contactes entre els peregrins i els monges de l'abadia.

També va acondicionar una grua de roda utilisant el cabrestante instalat a raïl de la conversió del lloc en la presó, per a suministrar avituallamiento als condenats, a on els propis presos caminaven dins de la roda per a fer-la girar.

La Merveille

Cort axial de l'abadia, la Merveille es troba en la zona de l'esquerra.

L'edifici de la Merveille, situat al nort de l'iglésia de l'abadia, integra el claustre, refectorio, sala de treball i sala del capellà, comunicats en un eixemple perfecte de funcionalitat. El conjunt, recolzat en la pendent de la roca, està format per dos conjunts de tres edificis d'una planta.

En la planta baixa, el celler reforça l'estructura a modo de contrafort. A mida que es puja de planta, cada pis és més chicotet i llauger fins a aplegar a la part superior, en contraforts en l'exterior per a mantindre l'estructura. Esta forma de construcció va vindre donada per les característiques topogràfiques de la zona.

El claustre

Erro al crear miniatura:

El claustre.

No es troba, com sol ser habitual, en el centre del monasteri ni es comunica en el restant dels edificis. La seua funció és purament espiritual: la meditació dels monges. Tres arcs donen a la mar i al buit, concebuts originalment com l'entrada de la sala capitular que finalment mai va ser construïda. Les columnes, dispostes en quincunce, es varen construir en pedra calcàrea importada d'Anglaterra, encara que posteriorment varen ser restaurades utilisant conglomerat de Lucerna.

En el centre alberga un jardí medieval recreat en 1966 pel monge benedictino Bruno de Senneville, interessat en la botànica. En la zona central una série de bojs formen un requadro rodejat per 13 roses de Damasc. Plantes medicinals, herbes aromàtiques i flors, en parterres enquadrats per cinerarias marítimes, simbolisen les necessitats quotidianes dels monges en l'Edat Mija.

Bibliografia

• Bély, Lucien (2004). Li Mont-Saint-Michel. Monastère et citadelle. Prefacio de Jean Favier. Rennes: Ouest-France, segona edició, ISBN 978-2-7373-1419-3
• Bazin, Germain (1933). Mont-Saint-Michel. Prefacio de Marcel Aubert. París: Picard, ISBN 978-0-87817-190-3
• Blondel, Louis. Notice historique du Mont-Saint-Michel et de Tombelaine, Avranches, Li Court, 1816. Segona edició en 1823.
• Corroyer, Édouard (1877). Description de l’abbaye du Mont-Saint-Michel et de ses abords. Précédée d’unix notice historique. París: Dumoulin, ASIN B0000DN8C4
• Gazeau, Véronique (2007). Normannia monastica, princes normands et abbés bénédictins. Prosopograpie dones abbés bénédictins. Publications du CRAHM, 2 vol., ISBN 978-2-902685-38-7
• Gout, Paul (1910). Li Mont-Saint-Michel. Histoire de l’abbaye et de la ville. Étude archéologique et architecturale dones monuments. París: Armand Colin, ASIN B0000DRCFP
• Laroche, Robert de (2000). Baie du Mont-Saint-Michel : Cancale, Avranches, Granville Renaissance Du Livre.
• Li Hericher, Édouard (1850). Histoire et description du Mont-Saint-Michel, Avranches Anfray. L'obra està dividida en tres parts: Légendes et histoire, descriptions dones fortifications, de la ville et de l’abbaye, li rocher de Tombelaine. ASIN B0000DL6D8
• Manet, François (1834). Histoire de la petite Bretagne ou Bretagne Armorique. Volum 2. Éditions I Caruel.

• Raoul, Maximilien (pseudónimo de Charles-Marie Letellier). Histoire pittoresque du Mont-Saint-Michel et de Tombelaine. Seguit d'un fragment inèdit sobre Tombelène, extracte del Roman de Brut de Wace transcrito i anotat per Antoine Li Roux de Lincy. París: Librairie A. Ledoux, 1834.
• Rolf Prenen, Espéraza (1996). El romànic. Könemann Verlagsgeesellschaft: Colónia. ISBN 3-89508-547-2
• Simonnet, Nicolas (1999). Annales de Bretagne et dones Pays de l’Ouest «La fondation du Mont-Saint-Michel d’après la Revelatio ecclesiae sancti Michaelis». Volum 4.