Presagie

Per a atres usos d'este terme vore Presagie (desambiguación).

Un presagie és un fenomen que es creu que servix para endevinar el futur, i que a sovint fa referència al advenimiento d'un canvi. També és cridat auguri, com els realisats pels augurés en l'Antiga Roma.

L'interpretació de presagios i de signes profètics és una forma d'adivinaació.

Les pràctiques adivinatorias també estaven relacionades en la medicina primitiva en l'era precristiana.

Bons i mals

Els presagios poden considerar-se bons o mals depenent de la seua interpretació. Es pot interpretar de forma diferent un mateix signe segons la persona o la cultura que ho estiga fent, o per la diferència de la persona.

Presagios greco-romans

Els presagios, anuncis, prediccions i vaticinis es diferenciaven dels auguris en que estos es practicaven i percebien conforme els signes buscats i previnguts per les regles de l'art augural, mentres que els presagios, com dimanados de la casualitat, eren interpretats per cada persona d'un modo més vago o al caprig. Es poden reduir a sèt classes principals:

El Ornen (per orimen dels llatins). Estes paraules casuals es dien veus divines, quan no se sabia la persona que les pronunciava: tal va ser la veu que va anunciar als romans que s'acostaven els gals, i esta veu divina va meréixer que se li erigira un temple en el nom de Aio Locucio. Pero estes mateixes paraules eren veus humanes, quan es coneixia la persona que les havia proferit, perque llavors no procedien immediatament dels deus. Abans de començar qualsevol treball o cometre qualsevol empresa, era costum eixir de casa per a arreplegar les paraules que pronunciara al cas la primera persona que es trobara en el carrer; o be es manava un siervo per a que escoltara lo que per ella dien, i sobre les paraules pronunciades per casualitat va haver ocasions en que es varen adoptar mides molt importants de precaució.
Els estremecimientos o agitacions súbites d'alguna part del cos, com les palpitacions del cor, signes de mal agüero, presagiaven en particularitat la traïció d'algun amic; la convulsió repentina del ull dret i de les celles es reputaba feliç presagie. El entumecimiento o l'immovilitat del dit garranchet o la tremolació agitada del polze de la mà esquerra no significava res favorable.
Els zumbidos dels oïts i les remors o tamborinades que es presumien sentir: quan chiulava l'oït, era senyal de que alguna persona parlava d'una atra en la seua absència.
Els estornuts varen ser presagios equívocs i podien ser bons o mals segons els accidents i les ocasions. Per esta raó, es va introduir la costum de saludar a la persona que estornudava i es dien preces per la conservació de la seua salut i que no li sobrevinguera res mal. Els estornuts del matí no es reputaron per bons; millors eren els de el restant del dia: entre els que es donaven despuix del migdia es varen estimar de millor presagie els que procedien del costat dret.
Les caigudes imprevista: Marco Furio Camilo despuix de la pren de Veyes, al vore l'immens botí que havia obtingut, va pregar els deus ho preservaren de tot succés desgraciat que pogueren suscitar els codiciosos de la seua fortuna i enemics del poble romà. Mentres estava fent el seu pregària va caure, lo que va ser reputat de mal pronòstic, servint de presagie per al seu desterro i que els gals entraren en Roma. Les estàtues dels deus domèstics o lares de Nerón es varen trobar caigudes en terra en giner, i este funesto presagie va anunciar estar propenca la mort de l'emperador. Tant si entropeçava el peu contra el llindar o escaló de la porta al temps d'eixir al carrer, com si es trencava la cinta del calcer o be, en alçar-se del seu assent, se sentia capcionat per la roba, tots estos accidents eren signes de mal agüero.

La trobada de certes persones o animals. Un etíop o abisinio, un nano, un home contrahecho, o en qualsevol atra imperfecció física, que es trobaren de matí en eixir de la casa, eren objecte d'espante i motiu per a tornar a entrar en ella. La trobada en un lleó, formigas, abellas... indicaven feliç presagie, pero no era aixina en el cas de les culebras, rabosots, gats, goss..., puix denotaven un pronòstic desgraciat. Scceva canina {de scavus, presagie funesto; canis, gos) era la trobada casual d'un gos o be sentir el seu lladrit.
Els noms: era costum, ya en les cerimònies religioses com en els negocis públics i en els privats, amprar en el major cuidat els noms la significació dels quals expressara algun recort o cosa agradable. Aixina que, es procurava que els chiquets que ajudaven en els sacrificis, els ministres o sacerdots que practicaren la cerimònia de la dedicació d'un temple i els soldats que s'allistaren en la milícia tingueren noms afortunats o benaventurats. S'evitaven, pel contrari, noms de significació trista i desgraciada.

Ademés de tots estos presagios, de l'observació de la llum de la vela o llàntia, es deduïen els pronòstics per a saber el canvi o mudança del temps i també l'èxit dels negocis. Per últim, no s'oblidava l'us pueril de fer crujir en la mà els fulls de qualsevol flor o planta o enforfoguir entre els dits les pepites de les pomes i fer-les botar al sostre per a fer la prova de si la persona es trobava corresposta pel seu amant...

Com en tot temps i ocasió eren indispensables els presagios, el seu us es va fer tan general que, segons s'ha dit, es prenien al temps de començar qualsevol treball o faena. D'ací va procedir que s'introduïra en Roma la costum de no proferir cap paraula de disgust en determinat dia de giner; pel contrari, frases d'agrade i content, i felicitacions en mutus i expressius compliments acompanyats d'alguns curts agasajos, es prodigaban en motiu d'esta solemnitat. Per esta raó, en totes les cerimònies religioses i en els actes públics precedia la fòrmula: Quod felix, faustum, fortunatumque sit: lo propi es dia quan aplegava el cas de celebrar-se matrimonis, en el naiximent de les persones, en els viages, en els festins...

Pero no bastava en observar els presagios, calia acceptar-los quan semblaven favorables a fin de que produïren el seu efecte. Es necessitava tributar les més complides gràcies als deus que havien donat els presagios, demanant-los que els compliren i pregant-los al propi temps seguiren acordant nous feliços prestigi que confirmaren o foren tan grats com els primers. Mes si el presagie es mostrava funesto o impertinent, es rebujava l'idea en horror. Totes les súpliques als deus es dirigien per a aplacar la seua ira i evitar els terribles efectes del presagie, sempre que este s'haguera anunciat per casualitat; pero si havia segut solicitat per la persona, no li quedava un atre arbitrio que sometre's a la voluntat dels deus.

Es remediaven els mals presagios de varis modos. Per a borrar en l'ànim els efectes d'un discurs o evitar la repugnància que causara la vista de qualsevol objecte desagradable, era un dels mijos més freqüent salivar o tirar un esputo en l'instant. No podent-se excusar l'us de certes paraules o frases de mal agüero, es prenia la precaució d'indicar en la higa o pel gest o l'acció que es rebujaven en aborrecimiento, com igualment tot lo que poguera presagiar coses funestas; tots estos eren actes apotropaicos.

D'esta sòrt, s'ampraven d'ordinari en la locució paraules més grates que evitaren el tabú per mig d'algun eufemisme, substituint veus que oferien a l'imaginació les idees menys tristes i lúgubres. Era un llenguage metafòric, de manera que per a significar que una persona estava morta, es dia que havia vixcut. Per este orde, els atenienses nomenaven a la presó, la casa, al verduc o ejecutor de la justícia, el home públic, a les Fúria les Euménides o deeses compassives...

Vore també

Referències

Losardo, RJ; Binvignat, O; Cruz-Gutiérrez, R; Aja-Guardiola, S.: L'anatomia i les pràctiques adivinatorias en les antigues civilisacions. Revista de l'Associació Mèdica Argentina, Vol. 129, No. 2, Pág. 13-22, 2016

Este artícul conté una traducció derivada de «Presagio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.