Anar al contingut

Juan XXII

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Juan XXII (Cahors, 1244-Aviñón, 4 de decembre de 1334) va ser el papa 196.º de l'Iglésia catòlica, de 1316 a 1334 i segon papa del pontificat d'Aviñón.

Orígens i formació

Naixcut baix el nom de Jacques Duèze, era fill d'un sabater de la localitat francesa de Cahors, a on va fer els seus primers estudis, possiblement en els dominicos de dita població. Va estudiar teologia i lleis en la seua ciutat natal, en Montpeller i en París, per a convertir-se despuix en professor de dret en Toulouse.

Carrera eclesiàstica

Va iniciar la seua carrera en l'Iglésia com arcipreste de Cahors; va ser nomenat bisbe de Fréjus en 1300, baix les recomanacions de Carlos II d'Anjou, rei de Nàpols. En 1309, Carlos II, ho nomenaria canceller, càrrec que previsiblement deixaria a la mort del rei, en el mateix any, per a anar a la nova sèu papal d'Aviñón com a arquebisbe en 1310.[1]

En 1312 és creat moradura pel papa Clemente V, en el títul de Sant Vital; i més vesprada, en 1313, serà elevat al ranc de moradura-bisbe en el títul de Porte-Santa Rufina.[2]

Pontificat

El cónclau

Artícul principal → Cónclau de 1316.
Retrat de Juan XXII per Henri Serrur, XIX (realisat a partir d'una miniatura de 1316)

La seua elecció com a papa es va produir el 7 d'agost de 1316, despuix d'un interregne de casi dos anys en el que el tro de Sant Pedro va permanéixer vacant per la divisió existent en el cónclau reunit en Carpentras, a on les moradures, dividits en tres faccions d'italians, gascons i francesos, proponien tres candidats diferents.[3]

El rei Felipe V de França va posar terme a la situació convocant en Lió un cónclau en el que, en l'assistència de vintitrés moradures, va resultar elegit Jacques Duèze, que va ser coronat el 5 de setembre de 1316 en el nom de Juan XXII i va fixar la seua residència en Aviñón.

Enfrontament en el Sacre Imperi Romà Germànic

En 1314 s'havia produït una doble elecció al tro del Sacre Imperi Romà Germànic, disputat entre Luis IV de Baviera, duc de Baviera, i Federico d'Habsburgo, el Bell, duc d'Àustria. El pontífex va tindre que intervindre en eixe conflicte, que es prolongaria fins a 1322. En eixa data Luis va véncer, en la batalla de Mühldorf, a Federico, qui va renunciar a la seua pretensió al tro en 1325. En 1323, Juan XXII, que havia reclamat una espècie de regència sobre el tro mentres no se solucionara la disputa entre els dos aspirants al tro, es va negar a reconéixer a Luis com rei (formalment com Rei de Romans) alegant que este havia assumit el títul sense la seua confirmació, negant-se a coronar-ho com emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i excomulgándolo en 1324 baix l'acusació d'herejía, en haver oferit la seua protecció a Guillermo d'Ockham, a Marsilio de Pàdua i a Miguel de Cesena entre atres pensadors heterodoxos. Entre estos cal destacar la figura de Marsilio de Pàdua, qui va escriure el Defensor pacis, una obra clarament a favor de la política de Luis i en contra de les pretensions del papa, a on, entre atres coses, resalta l'idea de que l'Iglésia deu sometre's a l'Estat i no al contrari, i que el concilie de bisbes reunits és superior al papa. Juan XXII anatematiza dita obra el 23 d'octubre de 1327 en la bula Licet iuxta doctrinam.[4]

Luis va contestar invadint la península italiana al front d'un poderós eixèrcit que li va permetre ocupar Roma. El 17 de giner de 1328 va ser coronat com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic en la basílica de Sant Pedro de mans del prefecto llaic Sciarra Colonna, el mateix que va participar en l'atentat d'Anagni. L'emperador va depondre al Papa acusant-ho d'herejía i proclamant com a nou papa al franciscano espiritual, Pedro de Corvara, qui va prendre el nom de Nicolás V, el primer antipapa italià de l'història.[5]

El poble romà, oprimit per l'ocupació militar de la seua ciutat i per l'excomunió que Juan XXII havia llançat sobre la mateixa, es va sublevar i va obligar a Luis a que abandonse Roma en agost de 1328. El cisma en el sí de l'Iglésia va ser efímer, ya que el antipapa Nicolás V va renunciar en 1330 al seu nomenament i es va sometre a Juan XXII.

El conflicte entre els franciscanos

En el sí de l'orde franciscana s'havia produït en 1245 una divisió entre els cridats conventuals i els franciscanos espirituals, radicals que defenien un ideal de pobrea absoluta alegant que tant Jesús com els seus discípuls carien de possessions ni individuals ni comunitàries. Este conflicte va dur a una séria divisió dins de l'orde franciscana. Per lo que Juan XXII el 7 d'octubre de 1317, per mig de la bula papal Quorumdam exigit va ordenar que els aixina cridats espirituals, que havien iniciat formes de vida eremítica, se someteren a l'obediència dels superiors de la seua comunitat. Posteriorment, en la bula papal Sancta Romana, del 30 de decembre de 1317, varen ser condenats els rebels baix les seues distintes denominacions: fraticelli, fraticelos, etc., i poc despuix la bula papal Gloriosam Ecclesiam del 23 de giner de 1318, en la que els espirituals desobedientes i contumaces varen ser definitivament condenats, acaba en els últims grups d'espirituals heretats en Sicília. S'ha estimat que, durant el seu pontificat, Juan XXII hauria entregat a 114 franciscanos espirituals a l'Inquisició per a ser cremats en la foguera.[6]

Pero en l'orde franciscana encara es varen succeir vàries alternatives de lluita entorn a la pobrea. Les declaracions realisades pel capítul general de Perusa, celebrat en 1322, mouen al papa a redactar la bula papal Cum inter nonnullos del 12 de novembre de 1323, condenant com herética la doctrina dels espirituals de Perusa. Despuix, va dictar una orde en 1328, deponent al ministre general de l'orde Miguel de Cesena, rebel a l'autoritat pontifícia per la bula papal Cum Michaël de Caesena del 28 de maig de 1328 i excomulgándolo el 6 de juny de 1329 per la bula papal Dudum ad nostri. Juan XXII nomena a Bertrand Augier de la Tour com a vicari general de l'orde i li encarrega la celebració d'un nou capítul general (celebrat en París en 1329) que elegixca al nou ministre general dels franciscanos, resultant electe Gerardo Odónis.

La doctrina de la visió beatífica

Un gran problema, de tipo doctrinal, en el que es va vore immers Juan XXII durant els últims anys del seu pontificat va ser la seua postura sobre la visió beatífica. Segons la doctrina catòlica, aquells que moren en estat de gràcia voran Deu a l'espera del Juí Final. Abans de la seua elevació al solio pontifici, Juan XXII havia escrit un tractat en el que va declarar que les ànimes dels justs que partien no veuen Deu sino fins al cap del Juí Final. Ell va propondre la mateixa ensenyança en les seues sermones, per lo que va trobar gran oposició de molts teòlecs que s'adherien a la comuna opinió de que els justs veuen immediatament Deu, abans de la resurrecció dels morts i el Juí Universal. En conseqüència, el punt de vista de Juan XXII es va considerar herético per molts teòlecs de l'época de les universitats d'Oxford i de París. L'emperador Luis, recolzat pels seus consellers Marsilio de Pàdua i Guillermo d'Ockham, va apelar a un concilie ecuménico per a condenar al papa com hereje i elegir un digne successor; ademés, va ser un dels motius aduïts per l'emperador, despuix de la seua coronació en Roma, per a depondre al papa i forçar l'elecció de l'antipapa Nicolás V. El papa es va defendre d'esta acusació manifestant que l'Iglésia no tenia sobre este punt una doctrina oficial (la fixaria el seu successor Benedicto XII) i que, ademés, no havia expost la seua postura ex cathedra, lo que li va permetre retractar-se abans de morir.[4]

Canonisació

Durant el seu pontificat, Juan XXII canonizó a Tomás d'Aquino (1323), Thomas de Cantilupe (1320) i Luis de Tolosa (fill de Carlos II d'Anjou).[2]

Atres acontenyiments

Al papa Juan XXII es deu l'institució del Tribunal de la Sagrada Trencada i de la festa de la Santíssima Trinitat. En l'any 1316, Juan XXII introduïx l'Octava de la festa del Corpus Christi, en exposició del Santíssim Sacrament.[7][8]

Va promulgar la bula papal In agro dominico del 27 de març de 1329, en la que es condenaven 28 proposicions del Mestre Eckhart (qui havia fallit recentment), 17 com heréticas i 11 com a sospitoses.[9]

Va decretar la presó i posterior excomunió del professor franciscano Guillermo d'Ockham acusat d'ensenyar herejía.

Decés

Va fallir el 4 de decembre de 1334, despuix de díhuit anys de pontificat. La causa del seu decés és desconeguda. Va ser sepultat en la catedral d'Aviñón en un magnífic mausoleu gòtic, destruït en l'época de la Revolució francesa.[10]

Juan XXII en la lliteratura

Dante, en la Divina comèdia, cita dos voltes a Juan XXII en el càntic del Paraís. (Dante Alighieri, Divina Commedia, Parell., XVIII, 130-136; i XXVII, 58-60). El comerciant erudit d'el XIV Giovanni Villani menciona en el tom XI del seu afamada crònica (Nuova Cronica) que, segons senyes tretes dels tesorers del papa, Juan XXII va deixar a la seua mort en Aviñón un tesor de monedes i metals preciosos per valor de vinticinc millons de florines de l'época. En el XIX reproduiran esta senya, basant-se en la mateixa font, els historiadors Jacob Burckhardt (La cultura de la Renaixença en Itàlia) i Edward Gibbon (Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà).[11][12]

Les profecies de sant Malaquías es referixen a este papa com De surore osseo (Del sabater d'Ossa), cita que fa referència a l'ofici del seu pare i a que era membre de la família Heusse (Ossa).

Umberto Eco ambienta la seua novela El nom de la rosa en l'época del pontificat de Juan XXII, colocant en boca d'alguns personages, en vàries ocasions, improperios cap al pontífex. En el text es pot entrevore tota la problemàtica entre els franciscanos espirituals i els conventuals, ademés dels problemes teològics i polítics del temps.[13]

En la série de noveles Els reis malaïts de Maurice Druon, es fa referència al papa Juan XXII com un gran líder, sobretot en els llibres IV i V.

Referències

  1. ↑ Kirsch, Johann Peter (1910). Catholic Encyclopedia Vol. 8, New York: Robert Appleton Company.
  2. ↑ 2,0 2,1 Llorca, Bernardino; García Villoslada, {{{nom2}}} (1967). «Des de la mort de Bonifacio fins a la rebelió de Lutero», Història de l'Iglésia Catòlica, 2ª edició, Madrit: BAC, pp. 66-96.
  3. ↑ Bayona Aznar (2016). Iglésia i Estat. Teories polítiques i relacions de poder en temps de Bonifacio VIII i Juan XXII, Prenses Universitàries de Saragossa, 492 p.. ISBN 978-84-16515-94-3.
  4. ↑ 4,0 4,1 Mezzadri, Luigi (2001). Storia della Chiesa tra medioevo ed epoca moderna, 2ª edició (en italià), Roma: Edizione, pp. 65-67. ISBN 88-86655-64-9.
  5. ↑ Erba, Andrea Maria. , Roma: Ellidice, pp. 300-303. ISBN 978-88-01-03810-1.
  6. ↑ De Rosa (1988). Vicars of Christ: The Dark Side of the Papacy (en en), Nova York: Crown Publishers, p. 215. ISBN 0-517-57027-0.
  7. ↑ «Real History, Wordpress».
  8. ↑ «https://catholic-link.com».
  9. ↑ Bihlmeyer, Karl (2001). Storia della Chiesa, 10ª edició (en italià), Brescia: Morcelliana, p. 109. ISBN 88-372-0665-8.
  10. ↑ Barone von Pastor (1931). Storia dei papi. Dalla fine del mig evo, 1ª italiana edició (en italià), Roma: Desclée & C. i editori pontifici, p. 89.
  11. ↑ Burckhardt, Jacob (1985). , Edicions Orbis, p. 59. ISBN 84-7634-045-1.
  12. ↑ Gibbon, Edward (2006). Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà, Turner, p. 576. ISBN 978-84-7506-752-0. «Tesor de sis o huit millons de lliures esterlines, en el sigle XIV és una exorbitancia casi increible.»
  13. ↑ Haft, Adele; White, {{{nom2}}}; White, {{{nom3}}} (1999). The Key to "The Name of the Rose", University of Michigan Press, p. [1]. ISBN 9780472086214.

Notes


Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Juan_XXII&oldid=1494104»