Divina comèdia

La Divina comèdia (Plantilla:Lang-it, en toscano: Divina Comedìa), també coneguda simplement com a Comèdia, és un poema escrit per Dante Alighieri. Es desconeix la data exacta en que va ser redactat encara que les opinions més reconegudes asseguren que el Infern va poder ser compost entre 1304 i 1308, el Purgatori de 1307 a 1314 i, per últim, el Paraís de 1313 a 1321, data del decés del poeta. Es considera per tant que la redacció de la primera part hauria segut alternada en la redacció del Convivium i De vulgari eloquentia, mentres que De monarchia pertanydria a l'época de la segona o tercera etapa, a l'última de les quals cal atribuir sense dubte la de dos obres de menor encabotament: la Qüestió d'aigua i La Terra i les dos églogas escrites en resposta a sengles poemes de Giovanni de Regina.

És la creació més important del seu autor i una de les obres fonamentals de la transició del pensament medieval (teocentrista) al renaixentiste (antropocentrista). És considerada l'obra mestra de la lliteratura italiana, de la lliteratura medieval i una dels cims de la lliteratura universal.

Característiques

Dante Alighieri va cridar senzillament Comèdia al seu llibre, puix, d'acort en l'esquema clàssic, no podia ser una tragèdia, ya que el seu final és feliç. Va ser l'escritor i humaniste Giovanni Boccaccio qui va afegir l'adjectiu "divina" durant l'época en la que es va encarregar de llegir-la i comentar-la públicament per diferents ciutats italianes, també per ser un poema que canta a la cristiandad. El llibre sol presentar-se actualment en un gran cos de notes que ajuden a entendre quí eren els personages mencionats. Estos comentaris inclouen interpretacions de les alegorias cristianes o significats místics que contindria el text. Miguel Asín Palaus, per una atra part, va destacar l'importància de la escatologia musulmana en l'estructura de l'Infern dantesco, i en particular del Risālat al-Ghufrān, que Al-Maʿarri va publicar en l'any 1033.

La Divina comèdia es considera una de les obres mestres de la lliteratura italiana i universal. Dante resumix en ella tot l'ampli coneiximent acumulat durant sigles, des dels antics clàssics fins al món medieval; la seua fe religiosa i les seues conviccions morals i filosòfiques. L'estil de l'obra posseïx un ric llenguage ple de símbols i freqüents referències a personages històrics i de l'antiga mitologia. Numerosos artistes de tots els temps varen crear ilustracions sobre ella; destacant-se entre ells les de Sandro Botticelli, Gustave Vaig dorar, Salvador Dalí, William Blake, William-Adolphe Bouguereau i Miquel Barceló. Dante Alighieri la va escriure en dialecte toscano, matriu del italià actual, el qual es va usar entre els sigles XI i XII. Dante finalisa cada una de les cánticas utilisant la paraula estreles (stelles); conectant-les, a pesar de les seues marcades diferències.

Encara que la Divina comèdia és principalment un poema religiós, que discutix el pecat, la virtut i la teologia, Dante també discutix varis elements de la ciència de la seua época, com per eixemple: les implicacions d'una Terra esfèrica i les estreles visibles en el hemisferi sur o analisa l'importància del método experimental en la ciència, en les llínees 94-105 de la Vora II del Paraís.

Estructura

Cada una de les seues parts (Infern, Purgatori i Paraís) està dividida en vores, cada u consta de trentatrés vores, i més la vora introductòria sumen 100 vores en total. Cada vora va ser composta per tercets entrellaçats endecasílabos o terza rima que, es diu, ell mateixa va inventar.

El poema s'ordena en funció del simbolisme del número tres, que evoca la Santíssima Trinitat (el Pare, el Fill i el Esperit Sant), l'equilibri, l'estabilitat i el triàngul, les tres proposicions que componen el silogisme, #lo que se sumava al quatre, que representava els quatre elements: Terra, aire, fòc i aigua, donant com resultat el número sèt, com sèt són els pecats capitals. Finalment, el Infern està dividit en nou círculs, el Purgatori en sèt i el Paraís queda format per nou esferes que giren com els planetes entorn al Sol.

Tota l'obra està plena de símbols que remeten al coneiximent i al pensament medievals; religió, astronomia, filosofia, matemàtiques, òptica, etcétera, que s'encarnen en personages, llocs i accions.

El poema conta en un personage principal: Dante, que personifica a la humanitat, i representa la tentació del pecat. Després conta en dos personages secundaris: Beatriz, que personifica la Fe i du a Dante a cada una de les esferes del paraís, fins al Empíreo, espai immòvil, a on contempla la Rosa mística formada per Deu i els seus elegits; i Virgilio, que fa un atre tant en la raó.

El Paraís representa el saber i la ciència divina. El Infern representa en ser humà front als seus pecats i els seus funestas conseqüències. El Purgatori, la llenta purificació de les seues culpes fins a la lliberació. En esta obra l'autor narra en extraordinari realisme un maravellós viage durant el que es troba en les ànimes de grans i terribles personages de l'història; és una vora a la humanitat que només en la fe en Deu troba la seua felicitat.

La estrofa per la seua banda està composta per tres verss, i cada una de les cánticas conta en trentatrés vores, més la vora introductòria, de manera que l'obra completa es compon de cent vores.

S'usa un tipo de rima original, la terza rima o tercet encadenat.

Nel mezzo del cammin vaig donar nostra vita

el meu ritrovai per una selva oscura,

ché la diritta via era smarrita.

Ahí quanto a dir qual era è coser dura

esta selva selvaggia i aspra i forte

che nel pensier rinova la paura!

Dante també utilisa el número dèu tant com cabalístico que com a número pitagórico, que s'aprecia en els cent (dèu al quadrat) vores de la comèdia, composts pels trentatrés de cada regne, més el d'introducció al Infern. També és notable l'importància decimal dels dèu nivells de l'Infern, que són nou círculs de l'Infern més el anteinfierno, a on es troben els ignavi, és dir, els indiferents.

L'estructura matemàtica de la Divina comèdia, per una atra part, és molt més complexa de lo que ací s'esbossa. El poema pot llegir-se segons els quatre significats que s'atribuïxen als texts sagrats: lliteral, moral, alegórico i anagógico. En este poema, Dante fa gala ademés d'un gran poder de #síntesis que és característic dels grans poetes.

L'estructura també afecta als registres llingüístics: en l'infern s'utilisa un llenguage vulgar, el text del Purgatori està ple de cites bíbliques i el del Paraís, d'himnes i vores llitúrgiques.

Abans de mamprendre el viage cap als tres móns, Dante desperta en una selva obscura sense saber per qué va aplegar ahí. Quan es parla de selva obscura es fa referència a alguna cosa mal, a lo contrari a Deu, ya que eixa selva era obscura, era mala. En eixa selva es descriu un paisage inicial en el qual es veu el sol, les estreles, la plaja i el tossal. El Sol en representació de la divinitat, de Deu, el tossal és el camí que deu pujar per a aplegar a Deu, i Dante no pot aplegar a eixa llum perque en el camí es troba en tres feres que són obstàculs per a ell, cada fera representant un pecat. Ahí es troba en Virgilio i despuix d'una conversació en est, comença el seu viage.

Infern

Artícul principal → Infern (Divina comèdia).

La primera part descriu cóm Dante es troba perdut en un bosc obscur en la seua mijana edat i entra en una cova al peu del mont Sion, prop de Jerusalem. Tres animals alegóricos li ixen al pas: una pantera, una lloba i un lleó. Estos animals representen els pecats que poden atacar a Dante. La pantera representa la luxúria i la ciutat de Florencia que ho ha exiliat. La lloba és, segons els comentaristes, el pecat de la codicia, i més allà d'açò el poder temporal del Papa en Roma. El lleó representa la soberba, i el poder de França, que pretenia dominar Itàlia. Despuix es narra el descens de l'autor al infern, acompanyat pel poeta llatí Virgilio, autor de la Eneida, a qui Dante admirava i que, en l'Edat Mija, tenia una curiosa fama de mac, particularment en Nàpols. Acompanyat pel seu mestre i guia, descendix a l'infern, que té forma de con en la punta cap a avall i que, com indica Agnelli en l'obra, s'indiquen dèu girs a l'esquerra, infiriendo que cada u és de 36°, formant aixina una circumferència completa al final.

En l'infern, els poetes es trobaran en els que estan sent somesos a castic, segons la gravetat dels pecats comesos en vida. En les portes, s'advertix: Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate / "Qui entre ací, abandone tota esperança".

Per mi s'aplega a la ciutat doliente, / per mi s'aplega al plany durador, / per mi s'aplega a la perduda gent. / Em va fer el meu alt hacedor per justicier: / el diví poder em va donar semblança, / la suma ciència i l'amor primer. / Res hi ha creat que en edat m'alcança, / no sent etern, i yo eterna dur. / ¡Pergau quants entreu tota esperança!.

El primer círcul correspon al llim, a on es troben les ànimes inocents dels que varen obrar be, pero varen desconéixer el mensage de Jesucristo perque varen nàixer abans que ell. Eixes ànimes no sofrixen, pero no poden participar del Paraís. Allí es troba un grup de cinc grans poetes, entre els quals Virgilio és acceptat com el sext.

Dante troba en l'infern a molts personages antics pero també de la seua época (molts d'ells, enemics de Dante o que varen colaborar en el seu desterro), i cada u d'ells narra la seua història breument a canvi de que Dante prometa mantindre viu el seu recort en el món; cada castic s'ajusta a la naturalea de la seua falta (contrapasso) i es repetix eternament. Jorge Luis Borges cita com els millors passages l'història de Paolo i Francesca, amants adúlteros que es varen conéixer en llegir en el llibre de Lanzarote els amors de la reina Ginebra i Lanzarote, que va ser motiu d'inspiració i homenage per poetes romàntics i contemporàneus, aixina com l'història del comte Ugolino dona Chafa, que es va menjar als seus propis fills, i de l'últim viage d'Ulises. Són també impressionants el trànsit pel bosc dels suïcides, la travessia del desert a on plou el fòc, a on Dante es troba al seu mestre Brunetto Latini, i la planura de gèl dels traïdors, considerats els pijors pecadores entre tots. En l'últim círcul "judesco", el Vora trigèsima quarto, Dante es troba en la quarta zona del nové círcul, en el gèl del Cocito, a on són castigats els traïdors dels benefactors, durant la nit del 9 d'abril de 1300 (Dissabte Sant), o, segons atres comentadores, del 26 de març de 1300. Els traïdors estan sumergits en gèl i, en plorar, les llàgrimes els tallen els ulls. Es descriu a Lucifer com un dimoni de tres caps; dins de la seua boca principal es trobava Judas, al com mossegava en els seus filosos claus com un joguet, mentres este cridava de dolor; en les atres, mossegava als assessins de Juliol César, Marque Juny Brut i Casio.

Agarrats al pelaje de Lucifer van descendint pero, de sobte, es troben pujant, perque han passat el centre de la Terra i s'encaminen a les antípodes. Allí tornen a vore les estreles.

Vore també: Anex:Personages de l'Infern

Purgatori

Artícul principal → Purgatori (Divina comèdia).

En esta segona part, Dante i Virgilio travessen el Purgatori, una montanya de cim pla i ales escalonades i redones, simétricamente a l'infern. En cada repisa o escaló es redime un pecat, pero els que allí habiten estan contents perque posseïxen esperança i saben que la seua pena és finita i acabarà. Dante es va purificant dels seus pecats en cada nivell perque un àngel en cada u li va borrant una lletra d'una escritura que li han posat damunt. Allí troba a famosos poetes, entre ells a Publio Papinio Estacio, autor de la Tebaida.

Esta part comença pròpiament en l'eixida de l'infern a través de la natural burella. Dante i Virgilio apleguen aixina al hemisferi sur terrestre (que es creïa per complet baix les aigües), a on en mig d'elles es troba la montanya del Purgatori, creada en la terra utilisada per a crear l'abisme de l'Infern, quan Lucifer va ser expulsat del Paraís despuix de rebelar-se contra Deu. Despuix d'eixir del túnel apleguen a una plaja, a on troben a Catón el Jove, que s'eixercita com a guardià del Purgatori. Tenint que mamprendre l'ascens de l'empinada montanya, que resulta impossible escalar, és tan empinada que Dante té que preguntar a algunes ànimes quin és el passage més propenc; estos pertanyen al grup dels negligents, els morts en estat d'excomunió, que viuen en el Davant-purgatori. Un personage notable d'este lloc és Manfredo de Sicília. Junt als que per gos varen tardar en arrepenedir-se, els morts violentament i als principis negligents, de fet, esperen el temps de purificació necessari per a poder accedir al Purgatori pròpiament dit. En l'entrada de la vall a on es troben els principis negligents, Dante, seguint les indicacions de Virgilio, demana indicacions a un ànima que resulta ser el guardià de la vall, un compatriota de Virgilio, Sordello, que serà la seua guia fins a la porta del Purgatori.

Despuix d'aplegar al final del Antepurgatorio, despuix d'una vall florida, els dos creuen la porta del Purgatori, que custodia un àngel en una espasa de fòc, que sembla tindre vida pròpia. Està precedit per tres jardins, el primer de marbre blanc, el segon d'una pedra obscura i el tercer i últim de pórfido roig. L'àngel, assentat en el solio de diamant i recolzant els peus en l'escaló roig, marca sèt "p" en la #front de Dante i obri la porta en dos claus, una d'argent i una atra d'or, que Sant Pedro li va donar, i els dos poetes s'adinsen en el segon regne.

El Purgatori es dividix en sèt rebancs, a on les ànimes expían els seus pecats per a purificar-se abans d'entrar al Paraís. Al contrari de l'infern, a on els pecats s'agraven a mida que s'alvança en els círculs, en el Purgatori la base de la montanya, és dir el rebanc I, alberga a els qui patixen les culpes més greus, mentres que en el cim, prop del Edén, es troben els pecadores menys culpables. Les ànimes no són castigades per a sempre, ni per una sola culpa, com en el primer regne, pero expían una pena equivalent als pecats durant la vida.

En el primer rebanc, Dante i Virgilio troben als orgullosos, en la segona als envidiosos, en la tercera als iracundos, en la quarta als pereosos, en la quinta als avaros i als pròdics. En esta troben l'ànima de Cecilio Estacio despuix d'un terremot (que es produïx cada volta que es llibera un ànima) i una vora Gloria in excelsis Deo. En vida este personage va ser en excés pròdic. Despuix d'anys d'expiació sent el desig de guiar-los fins al cim, a través del sext rebanc, a on expían les seues culpes els golosos, que lluïxen #prim, i la sèptima, a on es troben els lujuriosos, envolts en flames. Dante recorda que Estacio es va convertir gràcies a Virgilio i a les seues obres, en particular la Eneida i les Bucólicas, que li varen mostrar l'importància de la fe cristiana i l'error del seu vici. En eixe sentit, Virgilio ho va allumenar permaneixent ell en l'obscuritat. Virgilio va ser un profeta sense saber-ho, puix va dur a Estacio a la fe pero ell, podent tan sol entrevore-la, no va poder salvar-se, i deurà habitar fins a l'eternitat en el Llim. És en esta repisa dels lujuriosos a on es troba Dante als seus amics poetes de lo que ell mateixa bateja com dolce stil novo ("Purgatori", vora XXIV, v. 57). En el sèptim rebanc, els tres tenen que travessar un mur de fòc, despuix de la qual hi ha una escala, per la que s'entra al Paraís terrestre. Dante es mostra esglayat i és confortado per Virgilio. Allí, a on varen viure Adán i Eva prima del pecat, Virgilio i Dante tenen que despedir-se, perque el poeta llatí no és digne de conduir-ho en el Paraís. Pero Beatriz sí.

Ací Dante es troba en Santa Matilde, la personificació de la felicitat perfecta, precedent al pecat original, que li mostra els dos rius, Lete, que fa oblidar els pecats, i Eunoe, que torna la memòria del ben realisat, i s'oferix a reunir-ho en Beatriz, que pronte aplegarà. Beatriz li crida severament l'atenció a Dante i despuix li propon vore-la sense el vel. El poeta, per la seua banda, busca al seu mestre Virgilio, que ya no es troba en ell. Despuix de beure les aigües del Lete i del Eunoe, que fan oblidar les coses males i recordar les bones, el poeta seguix a Beatriz cap al tercer i últim regne, el del Paraís.

Vore també: Anex:Personages del Purgatori

Paraís

Artícul principal → Paraís (Divina comèdia).

Lliure de tot pecat, Dante pot ascendir al Paraís, #lo que fa junt a Beatriz en condicions que desafien les lleis físiques, encadenant milacres, la qual cosa és més be natural donat el lloc en el qual es desenrolla el poema. Dins del recorregut serà de fet de gran importància que el nom de Beatriz signifique "dadora de felicitat" i "beatificadora", puix en esta secció de la Comèdia ella relleva a Virgilio en la funció de guia. En efecte, a través d'este personage, l'autor expressa en les trentatrés vores de la secció varis raonaments teològics i filosòfics de gran subtilea.

No obstant, el poeta expressa des d'un principi la gran dificultat que significa transmetre el recorregut emocional i físic de trashumanar, és dir, anar més allà de les condicions de la vida terrenal. No obstant, confia en el respal del Esperit Sant (el bon Apolo) i en el fet de que pese als seus falencias, el seu esforç descriptivo serà emulat i continuat per uns atres (vora I, 34). En l'introducció de la vora II, l'autor reitera que per a entendre les alegorias de l'obra és indispensable tindre de bestreta molt amplis coneiximents en les matèries que es van a tractar (II, 1-15).

El Paraís està compost per nou círculs concèntrics corresponents als nou órdens angélicos de la Jerarquia celestial / Περὶ τῆς οὐρανίου ἱεραρχίας, obra composta per Pseudo Dionisio Areopagita (àngelés, arcàngelés, principats, potestatés, virtutés, #dominació, trons, querubines i serafinés), en el centre dels quals es troba la Terra. En cada u d'estos cels, en a on es troba cada u dels planetes, es troben els beatos, més propencs a Deu en funció del seu grau de beatitud. Pero les ànimes del Paraís no estan millor unixques que unes atres i cap desija trobar-se en millors condicions que les que li corresponen, puix la caritat no permet desijar més que lo que es té (II, 70-87). De fet, a cada ànima en nàixer Deu li va donar certa cantitat de gràcia segons criteris insondables, en funció dels quals gogen aquelles dels diferents graus de beatitud. Abans d'aplegar al primer cel el poeta i Beatriz travessen la Esfera de fòc.

En el primer cel, que és el de la Lluna, es troben els qui no varen complir en les seues promeses (Angeli), com la mare de Federico II, Constanza I de Sicília. En el segon, el de Mercurio, residixen els qui varen fer el be per a obtindre glòria i fama, pero no dirigint-se al ben diví (Arcangeli). En el tercer, de Venus, es troben les ànimes dels "esperits amants" (Principati). En el quarto, del Sol, els "esperits sapients" (Potestà). En el quint, de Mart, els "esperits militants" dels combatents per la fe (Virtù). En el sext, de Júpiter, els "esperits #gobernant justs" (Dominazioni).

En el sèptim cel, de Saturn, dels "esperits contemplativos" (Troni), Beatriz deixa de somriure, com lo havia fet fins a llavors. Des d'eixe punt en avant el seu somriure desapareix, puix per la rodalia de Deu la seua lluminositat resultaria impossible de contemplar. En este últim cel residixen els "esperits contemplativos". Des d'allí Beatriz eleva a Dante fins al cel de les estreles fixes, a on no estan més repartits els beatos, sino les "ànimes triunfantes", que canten en honor a Crist i María, a qui Dante alcança a vore. Des d'eixe cel, ademés, el poeta observa el món baix de sí, els sèt planetes, els seus moviments i la Terra, molt menuda i insignificant en comparació a la grandea de Deu (Cherubini). Abans de continuar, Dante deu sostindre una espècie de "examen" de les tres virtuts teologales: Fe, Esperanza i Caritat, per part de tres professors particulars: Sant Pedro, Santiago i Sant Joan. Per lo tant, despuix d'una última ullada al planeta, Dante i Beatriz ascendixen al cel, el Primer Mobile o Cristallino, el cel més extern, orige del moviment i del temps universal (Serafini).

En este lloc, despuix d'alçar la mirada, Dante veu un punt molt lluminós, rodejat per nou círculs de fòc, girant al voltant d'ella; el punt, explica Beatriz, és Deu, i al seu entorn es mouen els nou cors angelicales, dividits per cantitat de virtut. Superat l'últim cel, els dos ascendixen al Empíreo, a on es troba la "rosa dels beatos", una estructura en forma d'amfiteatre, en el qual, sobre la grada més alta està la Verge María. Ací, en l'immensa multitut dels beatos, estan els més grans dels sants i les figures més importants de la Bíblia, com Sant Agustín, Sant Benito de Nursia, Sant Francisco, i també Eva, Raquel, Sara i Rebeca. Cada ànima és un pétal d'eixa rosa.

Des d'ací Dante observa finalment la llum de Deu, gràcies a l'intervenció de María a la qual Sant Bernardo (guia de Dante de l'última part del viage) havia demanat ajuda per a que Dante poguera vore Deu i sostindre la visió de lo diví, penetrant-la en la mirada fins que s'unix en Ell, veent aixina la perfecta unió de tota la realitat, l'explicació de tota la grandea. En el punt més central d'eixa gran llum Dante veu tres círculs, les tres persones de la Trinitat, el segon del com té image humana, signe de la naturalea humana i divina al mateix temps, de Crist. Quan tracta de penetrar encara més el misteri el seu intelecte flaquea, pero en un excessus mentis la seua ànima és presa per l'allumenament, l'harmonia que dona la visió de Deu, en la vora XXXIII (145), de l'amor que mou el sol i les atres estreles (L'amor che move el sole i l'altre stelle). Per la grandiosa llum de l'últim cel, Dante queda ofuscado, concloent aixina la Divina comèdia.

Vore també: Anex:Personages del Paraís

Traduccions

Com a clàssic de la lliteratura universal, la Divina comèdia ha tingut traduccions, en vàries époques, en a lo manco 25 llengües. cal destacar:

• La primera traducció al castellà va ser la medieval d'Enrique de Villena. La primera impresa la va fer Pedro Fernández de Villegas i va ser parcial: solament el Infern (Burgos: Fadrique de Basilea, 1515). Despuix va caldre esperar fins a el XIX, quan es va abocar huit voltes completa i directament de l'italià a l'espanyol (Manuel Aranda Sant Joan, Pedro Puigbó, Cayetano Rosell, José María Carulla, J. Sánchez Morales, Juan de la Pezuela, J. A. R. i Enrique de Montalbán). En tercets encadenats ho va fer Juan de la Pezuela, Comte de Cheste, i Ángel Crespo en el XX; per lo manco dèneu noves es varen fer a l'espanyol en els sigles XX i XXI a data de 2018. Entre les noves traduccions de nota publicades des de finals dels anys 70, està la d'Ángel Crespo en tercets encadenats (Seix Barral, 1977), guardonada en el premi nacional de traducció, la de Luis Martínez de Merlo para Editorial Càtedra (1988, revisada en 2013), en endecasílabos blancs de ritme yámbico, marcadament fidel a l'original, i la d'Abilio Echeverría para Aliança Editorial (1995), en tercets encadenats. Són beneméritas també la de Bartolomé Mitre, en tercets, pero incompleta i decimonónica, i la de Nicolás González Ruiz, junt al text en toscano, en prosa per a la B. A. C. També en prosa i més actual és la del romaniste Ángel Chiclana, publicada en 1993, en realitat, una revisió de la d'Enrique Rodríguez Vilanova i Francesc Sales Coderch, publicada per Bruguera en la seua colecció Joyes Lliteràries en 1968 i, posteriorment, per Espasa-Calp en vàries reedicions. En 2018, va vore la llum una nova traducció de José María Micó para Editorial Penya-segat, en una versió que l'editor presenta com "llegible, propenca i fidel". En 2021, es va publicar una edició bilingüe abocada en endecasílabos blancs a càrrec de Juan Barja i Patxi Lanceros per a Abada Editors, que inclou 300 pàgines de notes i comentaris, #bibliografia, índexs de noms, l'ensaig iconográfico de Juan Calatrava Coses notables i la reproducció per primera volta de les ilustracions de Sandro Botticelli per a la Commedia. En 2021, va vore la llum també la magistral traducció de Jorge Gimeno, publicada pel prestigiós sagell Penguin Clàssics, la qual va obtindre el Premi Nacional de Traducció (2022) del Ministeri de Cultura d'Itàlia; es tracta d'una versió en endecasílabos blancs de gran altura poètica, més fidel a l'original que la de Micó, i que torna a Dante la seua frescura original; les notes i comentaris de Gimeno, situades al final de cada u dels tres volums, són iluminadoras i faciliten la llectura, lo mateix que els

pròlecs i l'introducció general. En català es dispon de vàries versions, la primera de 1429, en vers, per Andreu Febrer, i les modernes de Josep Maria de Sagarra i Joan Francesc Mira.

• Antoine de Rivarol (1753-1801) i Lamennais (1782-1854) varen fer les seues respectives traduccions al francés.
• Henry Wadsworth Longfellow (1807-1882) va ser el primer nortamericà en traduir-la al anglés, en endecasílabos blancs, completant la seua obra en 1867.
• Giovanni Peterlongo (1856–1941) l'ha traduït al esperanto.
• Mons. Pádraig de Brún (1889-1960) va conseguir una versió en gaèlic irlandés, publicada póstumamente.
• La primera traducció al llatí va ser la de Giovanni Bertoldi dona Serravalle, bisbe de Fermo i de Fano, durant el Concilie de Constanza. La traducció es va culminar en 1417 i la seua primera impressió recent en 1891.
• Mihály Babits (1883-1941) va fer la primera traducció al hongarés entre 1913 i 1923.
• L'estadiste argentí Bartolomé Mitre (1821-1906) va fer una traducció al castellà en 1894.
• El italianista espanyol Ángel Chiclana (1935-1998) va realisar una retraducción en prosa al castellà, basada en una prèvia de l'editorial Bruguera (1968).
• Juliol Úbeda Maldonado: traducció de l'obra al castellà en vers, per primera volta en l'història, utilisant tercets de rima asonante. Primera edició realisada en decembre de 1983 i la segona en eixe mateix més de 1996.
• Les primeres traduccions al idioma rus daten de el XIX. La magistral traducció, realisada entre 1936 i 1942 i considerada com a clàssica fins a hui, pertany al poeta i traductor Mijaíl Lozinski (en) qui va amprar tercets encadenats en la seua versió.

Influència en atres obres lliteràries, musicals i pictòriques

El poemari Sèt camins per a Beatriz, d'Ernesto Pérez Zúñiga (Fundació José Manuel Lara-Vandalia), està basat en la figura de Beatriz de la Divina comèdia. El poemari El Dante en Toledo, de Juan Antonio Villacanas, igualment estructurat en Vores, pren a la Divina comèdia i a Dante com a punt de partida del recorregut líric, històric i social del poeta toledà per la seua ciutat natal.

Per una atra part, la música s'ha vist igualment influenciada pel célebre poema. Per citar alguns eixemples, Simfonia de la Divina Comèdia de Dante (S. 109) o simplement Simfonia Dante, de Franz Liszt; Francesca dona Rimini (Opus 32), de Piotr Ilich Chaikovski; Francesca dona Rimini de Serguéi Rajmáninov; El tríptic, de Giacomo Puccini; La Divina Comèdia Simfonia n.º 1, de Robert William Smith; Divina comèdia, de Roberto García de Taula, entre uns atres.

Xavier Bartumeus, pintor i escultor català, també ha realisat una interpretació de l'obra que va ser exposta en el Reial Cercle Artístic de Barcelona. L'artiste propon una llectura plàstica i contemporànea del poema épico medieval a través d'una série de dibuixos de gran format que combinen figuració i simbolisme, en l'objectiu de recrear el viage espiritual del protagoniste.

Homenages

En 2021, l'asteroide (65487) Divinacommedia va ser nomenat aixina per este poema.

Vore també

• Mit de Er
• Llibre tibetà dels morts
• Llibre egipcíac dels morts

Enllaços externs

Archiu:Wikiquote-logo.svg Divina comèdia en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene una còpia de la [[s::la Divina comèdia|]].
  • Text italià de la Divina comèdia en Wikisource.
• Text complet de la Divina comèdia en italià
• Obres de Dante Alighieri en espanyol
• Estructura de la Divina comèdia i simbologia
• Iacopo Vettori: Llectura completa de la Divina comèdia en italià (mp3) (llicència Creative Commons)
• donar-veniero-jenna.html La Divina comèdia en audiolibro — llectura de Veniero Jenna.
• La Divina Comèdia de Dante Alighieri. Resum gràfic de l'estructura de l'obra.
• [1] Web del Reial Centre Artístic. Institut Barcelonès d'art.
• [2] Vídeo documentant l'exposició de Xavier Bartumeus