Anar al contingut

Esperanto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

L. L. Zamenhof (Creador de l'Esperanto)

El esperanto[1] (en el seu orige Lingvo Internacia, llengua internacional) és la llengua planificada internacional més difosa i parlada en el món.[2] El nom prové del pseudónimo que L. L. Zamenhof, un oftalmólogo polac, va utilisar per a publicar les bases de l'idioma en 1887. L'intenció de Zamenhof era crear una llengua fàcil de deprendre i neutral, més adequada per a la comunicació internacional. Com va quedar arreplegat en la Declaració de Boulogne, l'objectiu de l'esperanto no és reemplaçar els idiomes nacionals, sino ser una alternativa internacional ràpida de deprendre.

És una llengua en una comunitat de més de 400 000 - 2 000 000 de parlants de tots els nivells repartits pel món, segons estimacions de finals de sigle unides a les més recents. Solament en Duolingo hi ha més de 400 000 estudiants actius mensuals per a la versió anglesa del curs d'esperanto[3] i més de mig milló en els cursos disponibles en espanyol, francés i portugués [4] i es calcula que més de 210 000 varen completar el curs fins a 2020.[5] De tots els parlants, al voltant de 1 000 són parlants natius d'esperanto.[6] En Polònia, l'esperanto es troba en la llista del patrimoni cultural immaterial.[7][8][9] Com a idioma, goja de cert reconeiximent internacional, per eixemple, dos resolucions de l'Unesco o el respal de personalitats de la vida pública.

En l'actualitat, l'esperanto és una llengua diària que s'utilisa en viages, correspondència, rets socials, chats, reunions internacionals i intercanvis culturals, negocis, proyectes, associacions, congressos, debats científics, en creació de lliteratura tant original com traduïda, en teatre i cine, música, en notícies en paper i en llínea, aixina com radi i a voltes televisió.

El vocabulari de l'esperanto prové principalment de llengües de l'Europa occidental, mentres que el seu sintaxis i morfologia mostren fortes influències eslaves. Els morfemes són invariables i qui ho parla pot combinar-los de forma casi illimitada per a crear una gran varietat de paraules; per això, l'esperanto té molt en comú en les llengües aïllants, com el chinenc, mentres que l'estructura interna de les paraules recorda a les llengües aglutinants, com el japonés, suajili o turc.

L'alfabet és fonètic. Complint llavors en la regla «una lletra, un fonema», l'esperanto s'escriu en una versió modificada de l'alfabet llatí, que com la majoria d'alfabets llatins inclou diacrítics. En este cas són sis: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ i ŭ; és dir, c, g, h, j, s circunflejos, i o breu. L'alfabet no inclou les lletres q, w, x, i, que solament apareixen en noms propis estrangers (no assimilats).

L'esperanto és una llengua artificial, sense parlants natius en el seu orige, creada explícitament en la finalitat de superar els llímits de comunicació entre les persones del món que parlen diferents idiomes. L'intent de crear una llengua un iversal que nos unixca a tots no ha conseguit el seu objectiu encara, donat el baix percentage de parlants en l'actualitat, pero si prenem en conte que va nàixer en 1887 en un sol parlant i ara és una comunitat de més de 400 000-2 000 000 per tot lo món i sense un país propi, el seu creiximent ha segut enorme.


Introducció

Bandera de l'esperanto.

L'esperanto és un idioma auxiliar internacional, una segona llengua de comunicació despuix de la llengua nativa del parlant. El vocabulari prové principalment de llengües de l'Europa occidental, mentres que el seu sintaxis i morfologia mostren influències eslaves i grans semblats en llengües aïllants i aglutinants, com el chinenc o japonés, respectivament. La gramàtica de l'esperanto es resumix en 16 regles gramaticals i l'alfabet és completament fonètic. Les terminacions regulars que s'afigen a la raïl permeten crear de forma sistemàtica paraules combinant raïls, prefixos i sufixos. Per eixemple, els sustantius es formen sempre en -o (suno, sol) i els adjectius en -a (suna, solar). El caràcter aglutinant i aïllant de l'esperanto implica que, partint d'un número molt menut de morfemes (467 morfemes cobrixen el 95 % de l'esperanto parlat),[10] es poden expressar tots els conceptes possibles i s'accelera l'aprenentage del lèxic. També acceleren la seua adquisició els girs idiomàtics freqüents en les llengües naturals i casi inexistents en esperanto.

Este tipo de característiques de flexibilitat, senzillea i claritat estan darrere de la teoria del valor propedéutico de l'esperanto. Per esta raó, alguns políglotas i professors que parlen esta llengua senyalen a l'esperanto com la millor primera segona llengua per a conseguir millors resultats en les següents i ho utilisen en programes escolars o en les seues recomanacions.[11][12] Ademés, dominar l'esperanto no implica conéixer la cultura ètnica de tots els seus parlants, per lo que els parlants esperantista aclarixen en més freqüència detalles culturals propis en l ugar de presupondre eixos coneiximents, com ocorre en freqüència en llengües naturals.

Pels periodos històrics favorables a idees d'acostament de pobles, i gràcies a les seues característiques, l'esperanto va experimentar en els seus començos una difusió molt elevada, coneixent-se com el llatí dels obrers». No obstant, les époques de guerres mundials, dictadures totalitàries i repressions polítiques varen frenar la seua expansió. En abril de 1922, pese als informes favorables de la Societat de les Nacions per a incorporar l'esperanto a les llengües de treball, el delegat francés Gabriel Hanotaux va ser l'únic en vetar l'esperanto com a llengua de treball en la Societat de Nacions per considerar que ya existia una llengua franca: el francés.[13][14][15] Resulta complicat estimar el número de parlants d'esperanto en l'actualitat per tractar-se d'una llengua segona i sense nació. Des de finals del sigle passat, l'estimació més generalisada és de dos millons de parlants en tot lo món.

L'esperanto té presència en Internet, a on la busca de la paraula «esperanto» tira un resultat de més de 1460 millons de pàgines. Són centenars les organisacions especialisades o de temàtica general que utilisen este idioma com a llengua de treball. L'Associació Universal d'Esperanto conta en mils de membres en 120 països, relacions oficials en l'ONU, l'UNESCO i l'Organisació Internacional de Normalisació,[16] i organisa anualment el Universala Kongreso (Congrés Universal d'Esperanto) alternant continents.


Vore també


Llengua


Cultura


Esperantista destacats

Referències

  1. ↑
  2. ↑ BYRAM, Michael. Routledge Encyclopedia of Language Teaching and Learning. [s.l.] : Routledge, 2001. ISBN 0-4153-3286-9. S. 464.
  3. ↑ [https://web.archive.org/web/20241203093341/https://www.duolingo.com/courses/all Número de estudiantes activos para cursos desde la app
  4. ↑ [https://web.archive.org/web/20241203093341/https://www.duolingo.com/courses/all Número de estudiantes activos para cursos que ahora solo pueden comenzarse desde la web para luego poder acceder mediante la app
  5. ↑ Porcentaje de gente que completó los cursos de duolingo.
  6. ↑ GORDON, Raymond G., Jr.. Ethnologue: Languages of the World. Dallas, Tex. : SIL International, 2005. (Fifteenth edition.) Disponible online.
  7. ↑ WALASZEK, Jerzy Antoni. Esperanto – pola kultura heredaĵo. La Ondo de Esperanto, 2015, No. 1. Disponible online [cit. 2014-12-02]. (en esperanto)
  8. ↑ Esperanto na liście Niematerialnego Dziedzictwa Kulturowego Polski [online]. Nowiny Lokalne, 2014-11-21, [cit. 2014-12-02]. Disponible online. (polac)
  9. ↑ Język esperanto wpisany na Polską Listę Dziedzictwa Niematerialnego [online]. 2014-11-24, [cit. 2014-12-02]. Disponible online. (polaco)
  10. ↑ Corpus según frecuencia de morfemas de esperanto hablado (en esperanto)
  11. ↑ Just 2 weeks learning Esperanto can get you months ahead in your target language (en anglés)
  12. ↑ Vídeo TEDtalk Aprende Esperanto Primero (con subtítulos en español)
  13. ↑ Artículo La SDN, Francia y el esperanto (en francés)
  14. ↑ Fotografía y descripción (en francés)
  15. ↑ Artículo Il s’en est fallu de peu... (disponible en francés)
  16. ↑ «¿Qué es la UEA?»

Enllaços externs