Anar al contingut

Declaració de Boulogne

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Declaració de Boulogne
Famílies de Zamenhof i Michaux en el primer Congrés Universal d'Esperanto.

La Declaració de Boulogne (Bulonja Deklaracio) és un document constitutiu escrit per L. L. Zamenhof que definix el concepte de l'activisme per mig del esperanto i aprova el Fonament d'Esperanto com la base llingüística d'esta llengua auxiliar. Va ser avalat durant el primer Congrés Universal d'Esperanto en Boulogne-sur-Mer el 9 d'agost de 1905.

La Declaració de Boulogne definix els objectius del «esperantisme» en cinc punts ací resumits:

  • El esperantisme és l'esforç per difondre en tot lo món l'us de la llengua neutral que servixca per a la comprensió mútua entre persones de distintes llengües.
  • Una llengua internacional solament pot ser una llengua artística (artificial), plenament viva i sostenible, i la més adequada en tots els aspectes ha resultat ser finalment l'esperanto.
  • L'autor de la llengua cedix tots els drets personals relacionats en la llengua al món sancer.
  • L'única base fonamental obligatòria per a sempre i per a tots els parlants és el Fonament d'Esperanto.
  • Es diu esperantista a la persona que sap i utilisa la llengua esperanto sense importar l'objectiu.

Declaració de Boulogne-sur-Mer

En la primera sessió del primer congrés en Boulogne-sur-Mer, el 7 d'agost de 1905, Zamenhof va llegir la seua declaració, que prèvia modificació pel comité, va ser presentada als assistents de Boirac en el quart periodo de sessions, ya en la seua forma definitiva, i acceptada pel congrés. La Declaració es va tornar en una espècie de constitució llingüística. Est és el text complet i traduït:

Declaració sobre l'essència de l'esperantisme del 9 d'agost de 1905

«Ya que molts tenen una falsa idea sobre l'essència de l'esperantisme, nosatres, els abajo firmante i representants de l'esperantisme en diversos països del món, reunits en el Congrés Mundial d'Esperanto en Boulogne-sur-Mer, considerem necessari - d'acort a la proposta de l'autor de la llengua esperanto - donar la següent explicació:

1. El esperantisme és l'esforç per difondre en tot lo món l'us de la llengua humanamente neutral, que "no imponent-se en la vida interna dels pobles i sense pretendre expulsar a les llengües nacionals existents", donaria a la gent de diferents nacions la possibilitat de comprensió mútua i constant. L'esperanto podria servir com a llengua pacificadora en institucions públiques de països a on diverses nacions tracten d'impondre la seua llengua sobre el restant. En esperanto podrien publicar-se els treballs que són d'igual interés per a tots aquells pobles. Qualsevol atra idea o esperança que cada esperantista associe individualment en el esperantisme, és qüestió purament privada, de lo que no respon el esperantisme.

2. Ya que en l'actualitat cap investigador en tot lo món dubta que una llengua inherentemente internacional solament pot ser artística (artificial), ya que tots els numerosos intents realisats durant els últims dos sigles es varen presentar com a proyectes teòrics, ya que la llengua realment completada, provada en tots els seus aspectes, totalment sostenible i més adequada en tots els aspectes va resultar ser l'esperanto. Per això els amics de l'idea d'un idioma internacional, sabent que una discussió teòrica no conduirà a res i que l'objectiu solament es pot conseguir per mig del treball pràctic, des de fa temps s'han agrupat tots al voltant d'una sola llengua esperanto i treballen per a la seua difusió i per a l'enriquiment de la seua lliteratura.

3. ya que l'autor de la llengua esperanto des del principi va rebujar per a sempre tots els drets i privilegis relacionats en esta llengua, l'esperanto no és "propietat de ningú", ni material, ni moralment.

El propietari material d'esta llengua és el món sancer, i el que ho desige podrà publicar en esta llengua o sobre esta llengua tot tipo d'obres que li plaga, i usar la llengua per a tot tipo de propòsits possibles. Els propietaris de la vitalitat o esperit d'esta llengua seran sempre les persones que el món esperantista reconega com els escritors més talentosos en este idioma.

4. L'esperanto no té un llegislador ni depén de cap persona en particular. Totes les opinions i les obres del creador de l'esperanto tindran, de manera similar a les opinions i treballs del restant d'esperantista individuals, un caràcter absolutament privat i no obligatori. L'única llei o fonament que serà obligatori en avant per a tots els esperantista serà la chicoteta obra titulada "Fonament d'Esperanto", que ningú té dret a modificar. Si algú es desviara de les regles i models indicats en dit treball, mai podrà justificar-se en les paraules "aixina ho desija o aconsella l'autor de l'esperanto". Sobre tota idea que no estiga convenientment expressada en este material arreplegat en el "Fonament d'Esperanto", cada esperantista tindrà dret a expressar-se de tal manera com trobe més correcta, de la mateixa manera que es fa en qualsevol atre idioma. Pero, per a conservar una unitat total de la llengua, a tots els esperantista se'ls recomana imitar com siga possible l'estil que es troba en l'obra del creador de l'esperanto, que és el que més ha treballat en i per l'esperanto, i el que millor coneix el seu esperit.

5. Esperantista designa a tota persona que coneix i utilisa el llenguage Esperanto, sense importar totalment els objectius en que s'utilisara. Pertànyer a alguna associació activa d'esperanto és recomanable, pero no obligatori».

Eixint del centre del congrés en Boulogne-sur-Mer, (H. Caudevelle, fotog., 6 d'agost de 1905).

Vore també

Enllaços externs

  • [enllaç trencat] en Espanyol.