Anar al contingut

Enrique IV de França

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Enrique IV de França

Enrique de Borbón (en francés: Henri IV; Pau, 13 de decembre de 1553-París, 14 de maig de 1610) va ser rei de Navarra[1] en el nom de Enrique III entre 1572 i 1610 i rei de França com Enrique IV entre 1589 i 1610. Va ser el primer monarca de França provinent de la casa de Borbón, una branca cadet de la dinastia dels Capetos. D'igual forma, va ser copríncipe d'Andorra entre 1572 i 1610. Enrique va equilibrar pragmàticament els interessos dels partits catòlic i protestant en França, aixina com entre els Estats europeus. Va ser assessinat en 1610 per un fanàtic catòlic, i li va succeir el seu fill Luis XIII. Enrique va ser batejat en el catolicisme, pero la seua mare li va educar en la fe protestant. A la mort de la seua mare, va heretar el tro de Navarra en 1572. Com hugonote (protestant, calvinista), Enrique va participar en les Guerres de religió franceses, escapant per poc de ser assessinat en la massacre del dia de Sant Bartolomé. Posteriorment va liderar les forces protestants contra l'eixèrcit real francés. Enrique va heretar el tro de França en 1589 a la mort d'Enrique III. Enrique IV va mantindre inicialment la seua fe protestant (l'únic rei francés en fer-ho) i va tindre que enfrontar-se a la Lliga Catòlica, que es negava a acceptar a un monarca protestant. Despuix de quatre anys d'estancament militar, Enrique es va convertir al catolicisme, afirmant segons es diu que: «París be val una missa». Com polític pragmàtic, va promulgar l'Edicte de Nantes (1598), que garantisava llibertats religioses als protestants, en lo que va posar fi de fet a les Guerres de religió franceses. Governant actiu, Enrique va treballar per a regularisar les finances de l'Estat, promoure l'agricultura, eliminar la corrupció i fomentar l'educació. Va donar inici en èxit a les primeres colonisació franceses en Amèrica. Va promoure el comerç i l'indústria, i va donar prioritat a la construcció de carreteres, ponts i canals per a facilitar la comunicació dins de França i enfortir la cohesió del país. Estos esforços varen estimular el creiximent econòmic i varen millorar el nivell de vida. Si ben l'Edicte de Nantes va dur la pau religiosa a França, alguns catòlics de llínea dura aixina com alguns hugonotes seguien descontents, lo que va provocar brots ocasionals de violència i conspiracions. Enrique IV també es va enfrontar a la resistència de certes faccions nobiliarias que s'oponien a les seues polítiques de centralisació, lo que va provocar inestabilitat política. El seu principal èxit en política exterior va ser la Pau de Vervins en 1598, que va posar pau en ellarc conflicte en Espanya. Va formar una aliança estratègica en Anglaterra. També va forjar aliances en estats protestants, com la República Neerlandesa i varis estats alemans, per a contrarrestar a les potències catòliques. Les seues polítiques varen contribuir a l'estabilitat i al protagonisme de França en els assunts europeus. A sovint és considerat pels francesos com el millor monarca que ha governat el seu país, sempre intentant millorar les condicions de vida dels seus súbdits. Se li atribuïx la frase «Un pollet en els gorcs de tots els llauradors, tots els dumenges», que simplifica perfectament la seua política de fer feliç al seu poble, no solament en poder i conquistes, sino també en pau i prosperitat. És el referent dels monàrquics francesos, els quals realisen cada any un homenage front a la seua estàtua del Pont Neuf (Pont Nou) de París l'aniversari de la seua entrada a la ciutat (22 de març). Li va ser dedicada la marcha «Viu Henri IV» («Vixca Enrique IV»), que va aplegar a ser l'himne de facto del regne i el d'iure durant la Restauració, i és coneguda encara hui dia pels francesos.

Naiximent, primer matrimoni i ascens al tro de Navarra

[editar | editar còdic]
Enrique i Margarita de Valois, reis de Navarra.

Fill d'Antonio de Borbón, duc de Vendôme i Borbón, i de la reina de Navarra, Juana d'Albret, va ser batejat catòlic pero educat per la seua mare en la fe calvinista. El seu pare va morir en 1562 i ell ho va succeir com a duc de Vendôme i de Borbón. Va combatre en el bando hugonote (protestant) durant la tercera guerra de religió francesa. La guerra va terminar en la pau de Saint-Germain (1570), en la que es pretenia alcançar la reconciliació entre els dos bandos catòlic i hugonote. Com a part d'este pla, es va decidir el seu matrimoni en Margarita de Valois, germana del rei Carlos IX de França. El matrimoni va tindre lloc el 18 d'agost de 1572 en contra dels seus desijos. Eixe mateix any, es va convertir en Enrique III de Navarra, succeint a la seua mare, la reina Juana d'Albret, fallida quan precisament anava de camí a París per a assistir a la boda del seu fill.[2]

Matança de Sant Bartolomé

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Matança de Sant Bartolomé.
Erro al crear miniatura:
Massacre de la nit de Sant Bartolomé.
Enrique IV de França i Navarra.

El matrimoni no solament no era desijat pels nóvios, tampoc ho era pel papa Gregorio XIII que no va autorisar la boda, ni pel poble francés. París es convulsionó durant dies duent inclús a la fugida del governador i l'assessinat de Gaspar de Coligny, que finalment revoluciona la ciutat. No obstant, una semana despuix de la boda, els extremistes catòlics varen trencar tot enteniment i es produïx el fet conegut com Matança de Sant Bartolomé contra els hugonotes. Es diu que l'orde va ser donada per Catalina de Médici per temor al poder dels hugonotes i que Carlos IX va acceptar matar als cabecilla, pero sense tocar a Enrique III de Navarra, ni al seu primer Enrique I de Borbón Príncip de Condé. Durant la nit del 24 d'agost de 1572, els nobles protestants varen ser trets del Palau del Louvre i massacrats en els carrers. Els assessinats es varen estendre a tots els protestants i múltiples ciutats de França durant varis mesos. Salvat dels assessinats per la seua condició de príncip de sanc, Enrique es va vore obligat a convertir-se el catolicisme unes semanes més vesprada. Assignat a la residència en la cort de França, es va vincular políticament en el germà del rei Francisco d'Anjou i va participar en elloc de la Rochelle (1573), ordenat pel rei catòlic Carlos contra la ciutat protestant de La Rochelle. Despuix de la seua participació en els complots dels Malcontents, al començament de 1574, va ser fet presoner en el Castell de Vincennes. La clemència del rei li va aforrar la pena de mort, pero va permanéixer detingut en el tribunal. En la pujada al tro d'Enrique III, va rebre un nou indult del rei en Lió i va participar en la cerimònia de la seua coronació en Reims. Despuix de passar més de tres anys com a rehé en la cort, va aprofitar els problemes de la quinta guerra de religió per a fugir, en febrer de 1576. Havent-se unit als seus partidaris, va retornar al protestantisme, abjurando del catolicisme. Recolza naturalment la causa dels Malcontents (associació de catòlics i protestants moderats contra el govern), pero animat per un esperit moderat, no es du be en el seu cosí, el comte de Condé, que lluita celosament pel triumfo de la fe protestant. En 1577, va participar tímidament en la Sexta Guerra de Religió, liderada pel seu cosí.

Candidatura i ascens al tro francés

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Nupcias de María de Médici en Enrique IV de França, en 1600, Jacopo Chimenti).

Despuix de la mort de Carlos IX va assumir el tro el seu germà Enrique III, catòlic com el seu antecessor, pero la mort de Francisco d'Alençon en 1584, germà i hereu del rei, va convertir a Enrique de Navarra en ellegítim hereu de França, lo que Enrique III va deure admetre, puix les seues germanes estaven fora de la successió per la Llei sálica. En qualsevol cas, el 30 d'abril de 1589, Enrique de Navarra es va reconciliar en Enrique III, qui li va reconéixer com el seu successor, i per lo tant es va convertir en hereu de la Corona francesa. El protestantisme d'Enrique va dur a la que seria coneguda com la Guerra dels Tres Enriques. Enrique I de Guisa es negava a que França anara governada per un hugonote, aixina que Enrique III de França ho va manar assessinar tement el poder d'est. La perspectiva de tindre un rei protestant era inacceptable per al partit catòlic (la cridada Lliga Catòlica).

Erro al crear miniatura:
Entrada triumfal d'Enrique IV en París, per Rubens.

Al poc temps, el rei és assessinat també en venjança per l'assessinat d'Enrique de Guisa. La mort d'Enrique III de França el 2 d'agost de 1589 va fer recaure formalment la Corona francesa sobre el cap d'Enrique de Navarra, pero solament va ser reconegut com a rei pels hugonotes. La Lliga Catòlica, el papa, Carlos Manuel I de Saboya, Carlos III de Lorena i Felipe II d'Espanya es varen negar a reconéixer-ho com a rei de França en raó de la seua adscripció al protestantisme i varen propondre a la moradura Carlos de Borbón (que regnaria com Carlos X de França). En tals condicions, la Lliga –reforçada per l'ajuda d'Espanya– ho va obligar a retirar-se al sur del país i a convéncer-se de que tindria que accedir al tro per la força de les armes. Encara que els protestants varen conseguir significatives victòries en les batalles de Coutras (1587), Arques (1589) i Ivry (1590), Enrique no va poder prendre París davant l'intervenció espanyola al mando d'Alejandro Farnesio. No obstant, l'intervenció de Felipe II d'Espanya en els assunts francesos (Felipe II, ademés d'opondre's totalment a que un protestant ocupara el tro de França, desijava que la seua filla accedira al tro, ya que Isabel Clara Eugenia era neta d'Enrique II de França, per tant neboda de Francisco II de França, Carlos IX i Enrique III) va dividir als partidaris de la Lliga Catòlica, facilitant finalment a Enrique l'accés efectiu al tro francés en la condició de que abjurara, una volta més, del protestantisme. Despuix d'infructuosos esforços, Enrique no va conseguir fer-se en París i, en un acte de realisme polític, va donar eixe pas el 25 de juliol de 1593 convertint-se al catolicisme, moment en que se li atribuïx la célebre frase:

Paris vaut be unix messe París be val una missa.

El seu regnat

[editar | editar còdic]
Enrique IV en Maria de Médicis.
Enrique IV, Fundador de la dinastia borbònica en França.

Enrique IV va ser coronat rei de França en la catedral de Chartres el 27 de febrer de 1594 i va entrar en París el 22 de març d'eixe mateix any. No obstant, fins als acorts de 1598 va mantindre una guerra en els espanyols per a acabar en els últims reductes de la Lliga Catòlica i per a rebujar els atacs espanyols. Eixe any firma la pau en Espanya (Pau de Vervins), per la que Felipe II renúncia a intervindre en els assunts francesos i reconeix la llegitimitat del monarca. La tan esperada tolerància religiosa cap als hugonotes és decretada pel Edicte de Nantes (1598) i va ser acompanyada del reconeiximent del catolicisme com a religió de l'Estat i d'una política de reconciliació basada en la renúncia a tot resquit o depuració; en això va posar fi als conflictes religiosos que assolaven el país des de mediats d'el XVI i va consolidar la corona. El 17 de decembre de 1600 es va casar, en segones nupcias, en la princesa italiana María de Médici, que li donaria sis fills. En 1601 firma la pau en el duc de Saboya, últim sobirà que tenia reticències a reconéixer-li com a rei llegítim de França. A partir de 1598, i per a consolidar la corona, va restaurar l'autoritat real. No va admetre primer ministre, va deixar de convocar els Estats Generals, va reduir l'influència dels parlaments i va controlar l'accés als llocs de l'administració i la cort. Va adoptar polítiques i va mamprendre proyectes de tot tipo per a millorar la vida dels seus súbdits, lo que li convertiria en un dels governants més populars del país. En eixe periodo, França va viure un important alvanç econòmic que es va estendre més allà de les seues fronteres. Va finançar vàries expedicions de Pierre Dugua, sieur de Mons i Samuel de Champlain a Norteamérica, de manera que, durant el seu regnat, es varen fundar les primeres colónies franceses en Canadà. Durant el seu regnat, ademés, va ser nomenat el primer Ministre de Relacions Exteriors de l'història, Louis de Revol.

Assessinat

[editar | editar còdic]
L'assessinat d'Enrique IV segons pintura de Gustave Charles Housez.

Enrique IV va ser un home compassiu i amat pel seu poble, pero també va ser odiat per aquells que s'oponien a la seua política religiosa. Enrique va ser objecte d'a lo manco dotze intents d'assessinat, incloent un de Pierre Barrière en agost de 1593,[3] i un atre de Jean Châtel en decembre de 1594.[4]

Va haver vàries tentatives d'assessinat en els carrers de París, com la de Châtel (1594), fins que el 14 de maig de 1610 el fanàtic catòlic François Ravaillac va acabar en la seua vida, despuix d'intentar parlar en el monarca en l'intenció d'evitar que França entrara en guerra contra els catòlics Habsburgo durant la crisis de la successió de Juliers-Cléveris.[5][6] Enrique IV venia de visitar a Sully, el seu ministre de Finances que estava malt, en el que tenia una gran amistat. Va eixir en el seu carruage, va travessar un carrer chicotet, en la qual hi havia dos carretas que li impedien el pas; d'una de les carretas va eixir l'assessí, que li va assestar dos punyalades mortals. Va ser succeït pel seu fill, Luis XIII de França, el qual durant la seua minoria d'edat, fins a 1617, va estar baix la regència de la seua mare, la reina María de Médici. Quatre anys despuix de la seua mort es va erigir una estàtua en el seu honor en París; durant la Revolució Francesa va ser destruïda, pero va ser la primera en ser reconstruïda en 1818. El seu nom va avivar la restauració de la monarquia en França i la peça musical «Viu Henri IV» inclús va ser usada com a himne oficiós durant la restauració borbònica i encara reivindicada per moviments monàrquics.

Aparició del cap

[editar | editar còdic]
Estàtua d'Enrique IV en el Pont Neuf, París.

En 1793, durant la Revolució francesa, els cossos dels reis, reines, príncips, princeses i nobles inhumats en la basílica de Saint-Denis varen ser extrets dels seus fèretres, profanats i enterrats en una fossa comuna fora de l'edifici. El cos d'Enrique IV es va trobar en bon estat (ya que va ser momificado «a l'italiana»), i va ser expost durant varis dies al públic, sofrint tot tipo de mutilacions, entre elles la del cap.[7]

Quan en 1817 el rei Luis XVIII va decidir restaurar les capelles mortuorias i tornar els restants reals al seu emplaçament original, es va trobar en que tres cossos carien de cap, un d'ells, el d'Enrique IV.[7]

No es va saber del parador del cap fins a 1919, quan Joseph-Émile Bourdais la va adquirir per 3 francs en una subasta. Bourdais assegurava a tot lo món que la relíquia era realment el cap momificada d'Enrique IV, pero ningú li va creure, ni tan siquiera el Museu delouvre, que la va rebujar. Bourdais va morir, i la seua germana va custodiar la relíquia fins que li la va vendre per 5000 francs a Jacques Bellanger, qui la va mantindre amagada en la seua casa. Uns periodistes, en la colaboració de Jean-Pierre Babelon (president de la Societat Enrique IV), varen conseguir localisar al ya jubilat Bellanger, qui, despuix de varis mesos, va confessar que tenia la relíquia i va accedir a cedir-la per a una investigació científica, la qual, es va informar, comprovava l'autenticitat del cap, PMID 23283403. En conseqüència, Bellanger va demanar que el cap fora entregat a Luis Alfonso de Borbón, supost hereu de la dinastia, qui va solicitar la seua inhumación en la Basílica de Saint Denis.[7]

Esta autenticació, no obstant, va ser impugnada per numerosos experts, tant historiadors com genetistas i antropòlecs.[8] En 2013, un artícul científic publicat en el European Journal of Human Genetics, co-firmat pels genetistas Maarten Larmuseau i Jean-Jacques Cassiman de l'Universitat Catòlica de Lovaina, aixina com per l'historiador Philippe Delorme, va voler demostrar que esta «relíquia» no és autèntica.[9]

Matrimoni i fills

[editar | editar còdic]

El 18 d'agost de 1572, va contraure matrimoni en Margarita de Valois. No va anar mai feliç i es varen separar abans del seu ascens al tro en 1589, sense haver tingut fills. El matrimoni va ser anulat en 1599. El seu següent matrimoni va ser en María de Médici el 17 de decembre de 1600. Varen tindre sis fills:

Nom Naiximent Decés Notes
Luis XIII, rei de França i Navarra 27 de setembre de 1601 14 de maig de 1643 Casat en Ana d'Àustria (1601-1666) en 1615. Varen tindre fills.
Isabel, filla de França 22 de novembre de 1602 6 d'octubre de 1644 Casada en Felipe IV, rei d'Espanya (1605-1665) en 1615. Va tindre fills.
Cristina María, filla de França 12 de febrer de 1606 27 de decembre de 1663 Casada en Víctor Amadeo I, duc de Saboya (1587-1637) en 1619. Va tindre fills.
Nicolás Enrique, duc d'Orleans 16 d'abril de 1607 17 de novembre de 1611 Va fallir jove. No va tindre fills.
Gastón, duc d'Orleans 25 d'abril de 1608 2 de febrer de 1660 Casat primer en María de Borbón, duquesa de Montpensier (1605-1627) en 1626. Va tindre una filla.
Casat despuix en Margarita de Lorena (1615-1672) en 1632. Va tindre fills.
Enriqueta María, filla de França 25 de novembre de 1609 10 de setembre de 1669 Casada en Carlos I, rei d'Anglaterra (1600-1649) en 1625. Va tindre fills.

Fills illegítims

[editar | editar còdic]

Adicionalment, Enrique IV va tindre per lo manco onze fills illegítims.[10]

En Gabrielle d'Estrées:

Nom Naiximent Llegitimat Decés Notes
César de Borbón, duc de Vendôme 1594 1596 1665 Casat en Francisca de Mercoeur, en la que va tindre un fill.
En 1626, va participar en un complot contra el moradura Richelieu. Va ser capturat i va estar en presó tres anys. En 1641 va ser acusat de conspirar en contra seua i es va anar a Anglaterra.
Catalina Enriqueta de Borbón 1596 1598 1663 Casada en Duc Carlos II d'Elboeuf.
Alejandro, Chevalier de Vendôme 1598 1599 1629 Va morir encarcerat en el castell de Vincennes, en participar en la conspiració de Chalais

En Catalina Enriqueta de Balzac d'Entragues, marquesa de Verneuil:

Nom Naiximent Llegitimat Decés Notes
Gastón Enrique, duc de Verneuil 1601 1603 1682 Casat en Carlota Seguier, filla de Pedro Séguier, duc de Villemor.
Gabriela Angélica, coneguda com mademoiselle de Verneuil 1603 1627 Casada en Bernardo de Nogaret de Foix, duc de la Valette i d'Epernon.

En Jacqueline de Bueil, comtesa de Moret (1580-1651):

Nom Naiximent Llegitimat Decés Notes
Antonio, comte de Moret 1607 1608 1632 Abad de Sant Esteban, mort en combat en recolzar la conspiració d'Enrique II de Montmorency

En Charlotte dones Essarts, comtesa de Romorantin:

Nom Naiximent Llegitimat Decés Notes
Juana Bautista 1608 1608 1670 Abad de Fontevrault.
María Enriqueta 1609 1629 Abad de Chelles.

Ancestros

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Enrique_IV_de_França&oldid=1294205»