Moradura Richelieu

Moradura Richelieu

Armand Jean du Plessis (París, 9 de setembre de 1585-París, 4 de decembre de 1642) va ser un moradura i estadista francés, ademés de duc de Richelieu, duc de Fronsac i parell de França. Richelieu va eixercir una enorme influència en assunts civils i religiosos, i va aplegar a ser conegut com l'Eminència Roja (en francés: l'Éminence Rouge), terme derivat del tractament de La seua Eminència que se'ls dona als moradures i els seus tradicionals hàbits rojos. Va ser ministre principal del rei Luis XIII de França entre 1624 i 1642. Els seus principals objectius, que va complir en gran mida, varen anar l'establiment del absolutisme real en França i el fi de l'hegemonia hispana-habsburgo en Europa.

Ordenat bisbe en 1607, va entrar en política i va ser nomenat Secretari d'Assunts Estrangers en 1616. Va seguir ascendint tant en la jerarquia de l'Iglésia catòlica com en la del Regne de França, fins a alcançar la dignitat cardenalicia en 1622, i el càrrec de ministre principal del rei Luis XIII en 1624. Va conservar el càrrec fins a la seua mort en 1642, quan va ser succeït per la també moradura Juliol Mazarino, la carrera del qual havia impulsat Richelieu. Richelieu es va vore envolt en una amarga disputa en María de Médici, mare del rei i antiga aliada propenca seua.

Com a ministre principal, va buscar consolidar el poder de la monarquia francesa lluitant contra les diverses faccions internes. Per a contrarrestar el poder de la noblea, va transformar França en un fort Estat centralisat. La seua política exterior fonamental va ser contrarrestar el poder de la dinastia austrohispánica dels Habsburgo, llavors reinante en Espanya i en el Sacre Imperi Romà Germànic. Per a això, encara sent un ministre catòlic, i a pesar d'haver suprimit les rebelions hugonotes de la década de 1620, no va dubtar en aliar-se en estats protestants com el Regne d'Anglaterra o les Províncies Unides dels Països Baixos per a alcançar dit objectiu. Va ser particularment notòria la seua intervenció en la guerra dels Trenta Anys, que va terminar en la Pau de Westfalia. Si ben va ser una poderosa figura política per dret propi, acontenyiments com el Dia dels Enganyats en 1630 varen demostrar que el poder de Richelieu depenia encara de la confiança del rei.

El seu respal a l'expansió ultramarina li va fer fundar assentaments en Nova França, Guadalupe, Guayana, Martinica, Senegal, Madagascar i Reunió.

Com egresado de l'Universitat de París i provisor de la Sorbona, va ordenar la renovació i l'ampliació de l'institució. Richelieu va anar també famós pel seu mecenage de l'art i per fundar l'Académie française, institució encarregada de regular i perfeccionar l'idioma francés. Com a defensor de Samuel de Champlain i de la Nova França, va fundar en 1627 la Compagnie dones Cent-Associés; també va negociar el Tractat de Saint-Germain-en-Laye de 1632 en virtut del com la ciutat de Quebec va tornar al domini francés en acabant de que corsarios anglesos la capturaren en 1629 durant la Guerra anglo-francesa. Va ser nomenat duc de Richelieu en 1629.

Biografia

Primers anys

Naixcut en París en 1585, Richelieu era el quarto de sis germans i el tercer fill varó. La seua família provenia de la noblea. El seu pare, François du Plessis, senyor de Richelieu, va ser gran preboste de França; la seua mare, Suzanne de la Porte, era filla d'un prestigiós advocat del Parlament de París. El seu pare va morir quan solament tenia cinc anys, durant les guerres de religió de França, deixant a la família en una delicada situació econòmica. A l'edat de nou anys, el jove Richelieu va ser enviat al Colege de Navarra, en París, i més tart ingressaria en l'Acadèmia de Pluvinel per a seguir la seua formació com gentilhombre i militar.

Per cessió d'Enrique III de França en 1584 al gran preboste, la família du Plessis disponia del bisbat de Luçon. Despuix de la mort de l'últim bisbe (tio yayo d'Armand-Jean), la ciutat contava en un bisbe interí en espera de que el seu germà Alphonse ocupara eixe lloc. Pero Alphonse, de caràcter un tant estrany, va rebujar convertir-se en bisbe de Luçon i va ingressar en un convent com cartujo. Armand-Jean va tindre que abandonar la carrera militar que tant volia, per problemes de salut, consistents en greus febres, per a reemplaçar al seu germà. Era un canvi molt brusc en el rumbo de la seua carrera, pero no ho va dubtar.

En 1606, Enrique IV va nomenar a Richelieu bisbe de Luçon. Com encara no tenia l'edat mínima requerida, va ser necessari un viage a Roma per a obtindre una dispensa del papa. Una volta obtinguda esta en abril de 1607, Richelieu va ser consagrat bisbe. Poc despuix de prendre possessió efectiva de la seua diòcesis, en 1608, Richelieu ya es mostrava com un actiu bisbe compromés en les reformes propostes pel Concilie de Trento celebrat entre 1545 i 1563.

Va ser per esta época quan Richelieu va conéixer a François Leclerc du Tremblay (més conegut com "Père Joseph" o "Pare José"), un flare capuchino, que es convertiria en el seu home de confiança. Més vesprada, per esta rodalia a la moradura, aixina com pel color gris dels seus hàbits, se li va conéixer en el sobrenom de l'Éminence grise ("l'eminència grisa"). En el temps, el pare Joseph colaboraria en Richelieu com a negociador i diplomàtic.

Ascens al poder

En 1614, Richelieu, que va resultar ser un important defensor dels interessos i del poder polític dels bisbes en opondre's al cobro d'imposts a l'Iglésia, va conseguir fer-se elegir pel clero de Poitou com a diputat als Estats Generals, ademés de defendre les reformes introduïdes en l'Iglésia pel Concilie de Trento, en l'oposició de la burguesia. En esta ocasió, va ser elegit per María de Médici com a portaveu del clero en la sessió de clausura i el seu discurs li va valdre les simpaties de la regna mare. En novembre de 1615, Richelieu és nomenat per la mare del rei limosnero de la futura jove reina Ana d'Àustria, esposa de Luis XIII. En 1616 és nomenat secretari d'Estat per a l'Exterior i la Guerra, càrrec que eixercitarà només durant cinc mesos, fins a la caiguda del favorit Concino Concini.

Richelieu havia prosperat al servici de Concino Concini, principal ministre del regne i favorit de María de Médici llavors. Igual que Concini, el bisbe de Luçon es va convertir en un dels més propencs consellers de María de Médici. La regna mare, que havia segut regente durant la minoria d'edat de Luis XIII, va continuar mantenint el poder efectiu despuix de la coronació i la declaració de majoria d'edat del seu fill en 1614. La seua política era impopular en vàries regions de França, provocant diverses rebelions entre els grans del regne i numeroses intrigues contra ella i contra Concini. El principal instigador de la caiguda de Concini va ser Charres de Luynes, halconero real i favorit del jove rei. En abril de 1617, aconsellat per Luynes, Luis XIII va ordenar l'arrest de Concini i el seu assessinat si oponia resistència, com va ser el cas. Mort Concini, María de Médici va perdre tot el seu poder i va ser exiliada de la Cort. En el seu protector mort, Richelieu va ser destituït com a secretari d'Estat i expulsat de la Cort, acompanyant a la regna mare en el seu exili a Angulema. Per les sospites del rei sobre les seues intrigues per a tornar a María de Médici al poder, Richelieu va ser exiliat en 1618 a Aviñón, per llavors territori papal, a on va escriure un catecisme titulat L'Instruction du chrétien («L'Instrucció del Cristià»).

En 1619, estant absent Richelieu de l'entorn de la regna mare, María de Médici escapa per una finestra del seu confinament en el Castell de Blois i dirigix una rebelió aristocràtica. El rei Luis XIII i el duc de Luynes pensen llavors en Richelieu per a aconsellar prudentemente a la reina i li encarreguen negociar en ella. Esta mediació cristalizó en el Tractat de Angulema en 1620, garantisant la llibertat de María de Médici, la seua pertinença al Consell Real i la pau en el seu fill.

En la mort en 1621 del duc de Luynes, Richelieu va començar la llenta rehabilitació i acostament al poder. Eixe any el rei ho va propondre com moradura al papa Gregorio XV, qui va accedir el 19 d'abril de 1622. Poc abans, el 16 d'eixe mateix més, havia segut nomenat primer ministre de França. Despuix de ser nomenat membre del Consell Real el 29 d'abril de 1624, va maniobrar contra el llavors principal ministre, Charres de la Vieuville, que va ser arrestat per corrupció eixe mateix any en agost, deixant a Richelieu via lliure per a eixercir de principal ministre posteriorment. Pel moment, els poders del destituït es varen repartir entre Marillac i Champigny. Les diverses crisis per les que travessava França, incloent un tumult hugonote, varen fer del nou ministre moradura un conseller indispensable per al rei.

Etapa de primer ministre

La política de la Moradura se centrava en dos metes: centralisar el poder en França i neutralisar als Habsburgo, reinantes en Espanya i Alemània. Per a això, es va aliar en les rebels Províncies Unides, en guerra en Espanya, i va recolzar als Estats protestants alemans que s'enfrontaven als Habsburgo en la guerra dels Trenta Anys. Aixina mateix va buscar un acostament en Anglaterra, conseguint acordar el matrimoni entre Enriqueta María, germana del rei, i el futur Carlos I d'Anglaterra.

En acabant de ser nomenat primer ministre, es va enfrontar a la crisis de la Valtelina, una vall en Lombardía (nort d'Itàlia). Per a combatre l'influència dels Habsburgo (que controlaven el Milanesado) i impedir que esta estratègica vall caiguera en mans espanyoles, Richelieu va recolzar als protestants suïssos del cantón dels Grisones, que també ho reclamaven. Richelieu va desplegar tropes en Valtelina que varen expulsar a les guarnicions papals. Este respal a una potencia protestant front al papa li va guanyar numerosos enemics en la catòlica França.

Per a consolidar el poder en França, la Moradura va suprimir el poder de la noblea feudal en mides com l'abolició del càrrec de condestable de França en 1626, o la destrucció de totes les fortalees interiors del país (en l'excepció d'aquelles que es trobaven en la frontera i eren necessàries per a la guerra). Esta última mida va deixar als ducs i comtes del país sense defenses contra el rei en una hipotètica rebelió. Estes mides li varen granjear l'odi de la noblea.

Un atre obstàcul per a la centralisació del poder va ser la divisió religiosa de França. Els hugonotes, una facció protestant, disponien d'una important força militar i s'havien rebelat en el respal del rei Carlos I d'Anglaterra. En 1627, Richelieu va ordenar a l'eixèrcit real el sege de la plaça de la Rochelle, al mando personal de la moradura. Les expedicions de recobre comandadas per George Villiers, primer duc de Buckingham, varen fracassar, capitulant la ciutat en 1628.

A pesar de la seua derrota en La Rochelle, els hugonotes, liderats per Henri de Rohan, varen continuar la lluita. En 1629 varen ser derrotats de nou, acceptant la Pau de Alais, que va permetre als hugonotes continuar en el seu cult, com havia segut garantisat pel edicte de Nantes, encara que Richelieu conseguia abolir els seus furs particulars. Rohan, a diferència de la majoria dels líders rebels que es varen enfrontar a Richelieu, no va ser eixecutat, passant a ser oficial de l'eixèrcit francés.

Els Habsburgo espanyols varen aprofitar el conflicte intern francés per a expandir la seua influència en Itàlia. Per a mantindre ocupat a l'eixèrcit francés, Espanya va finançar als rebels. Com a resposta, Richelieu, una volta guanyada La Rochelle, va liderar un eixèrcit contra Espanya en el nort de França.

En ultramar, com a advocat de Samuel de Champlain i de la retenció de Quebec, va fundar la Companyia de la Nova França i va vore cóm Quebec, per mig del Tractat de Saint-Germain-en-Laye, tornava mans franceses baix Champlain, en acabant de que l'assentament anara capturat pels germans britànics Kirke en 1629. Açò va permetre en part que la colónia desenrollara lo que seria el cor de la francofonía en Amèrica del Nort.

A l'any següent, la posició de Richelieu es va vore sériament amenaçada per la seua antiga protectora, María de Médici, que creïa que la Moradura li havia furtat el seu poder polític, i li va exigir la dimissió. Luis XIII no era, en un començ, contrari a este curs dels acontenyiments, donades les seues pobres relacions en la Moradura. A pesar d'este desgrat, el ministre va ser capaç de convéncer-li. L'11 de novembre de 1630, María de Médici i el germà del rei, Gastón, duc d'Orleans, varen recolzar la proposta real de dimissió. El rei, persuadit per Richelieu, pronte va donar marcha arrere. Va ser l'únic dia que el rei va estar a punt d'acabar en el seu valgut. Esta mostra de respal, no obstant, no va acabar en el desgrat que sentia per ell. Aprofitant que el rei necessitava el seu respal, va ser nomenat duc de Richelieu i parell de França.

Entre tant, María de Médici va ser exiliada a Compiègne. Quan ella i el seu fill, el duc d'Orleans, varen tornar a conspirar contra la Moradura, varen fracassar. La noblea va ser definitivament debilitada. L'única rebelió séria va ser la d'Enrique, duc de Montmorency en 1632; Richelieu, decidit a terminar en l'oposició, va ordenar l'eixecució del duc. Esta durea per part de Richelieu va ser aplicada en l'intenció (i el resultat) d'intimidar als seus enemics. La moradura va crear aixina mateix una ret d'espies per a mantindre la seguritat.

Guerra dels Trenta Anys

Abans de l'ascens al poder de Richelieu, la major part d'Europa s'hi havia vist envolta en la guerra dels Trenta Anys. Els estats dels Habsburgo havien vençut als seus oponents protestants, incrementant el seu poder. Richelieu, alarmat per l'influència de Fernando II de Habsburgo, va incitar a Suècia a intervindre. També va acceptar prestar ajuda econòmica al rei Gustavo Adolfo II de manera encoberta, ya que França no estava en guerra en el Sacre Imperi Romà Germànic. Mentrestant, França i Espanya varen continuar en el seu enfrontament pel nort d'Itàlia. Quan en 1630 els embaixadors francesos varen acordar en Ratisbona la pau en els Habsburgo espanyols, Richelieu es va opondre i va conseguir que Luis XIII no ho ratificara. L'acort hauria prohibit les interferències franceses en les hostilitats en Alemània.

Durant l'inici de la década de 1630, els príncips protestants alemans varen lluitar contra les forces catòliques imperials, i despuix d'una série de derrotes, en 1635 varen acceptar la Pau de Praga. França es va opondre a dita pau, en la que els Habsburgo eixien victoriosos, per lo que va declarar la guerra al Sacre Imperi. Esta oberta aliança de França en els protestants va fer que Richelieu fora denunciat com un traïdor de l'Iglésia catòlica. La guerra va ser inicialment desfavorable als francesos, en vàries victòries a favor d'Espanya i d'Àustria que, despuix de la batalla de Corbie, amenaçaven París. No obstant, no varen poder obtindre una ventaja decisiva sobre els francesos, per l'excessiva extensió en les llínees de avituallamiento i per por a l'esclat d'una atra bancarrota es decidix abandonar la campanya i retirar-se a la frontera. Atacs francesos sobre Itàlia i Catalunya obliguen a replegar-se a les forces imperials, les que, no obstant, no varen obtindre un paper decisiu. No obstant, la sublevació de Catalunya va donar una ventaja als francesos, que varen reclamar la sobirania sobre Catalunya. La guerra va proseguir en varis fronts fins al cap de la mort de Richelieu.

Les despeses militars varen posar en perill les finances reals, per lo que Richelieu va crear la gabela (impost sobre la sal) i la taille (impost sobre la terra). El clero, la noblea i l'alta burguesia varen evitar el pagament, aixina que la càrrega va recaure en els segments més pobres de la població. Per a facilitar el cobro d'estos imposts i lluitar contra la corrupció, la Moradura va reemplaçar els recaptadors locals per intendents (funcionaris al servici de la corona). Esta política no va ser molt ben acceptada, produint-se varis tumults entre 1636 i 1639 que varen anar violentament sofocades.

Mort de Richelieu

La moradura Richelieu va aplegar a ser molt impopular en els últims anys de la seua vida. Abans de morir, va recomanar al rei al seu successor Mazarino. A la seua mort va deixar uns 20 millons de lliures (va ser un dels hòmens més rics de la seua época i segurament el més ric de l'història de França, en l'única excepció del seu successor la moradura Mazarino). Richelieu va llegar un milló de lliuras al rei, qui va morir pocs mesos despuix, i per als seus 14 gats d'Angora va deixar una casa i menjar assegurat per mig d'una quantiosa assignació econòmica, ademés de dos criats, Abel i Teyssandier, que s'encarregaren dels seus contes.

Despuix de la seua mort, el 4 de decembre de 1642, la també moradura Mazarino li va succeir en el càrrec. Va ser enterrat, d'acort en els seus desijos, en la capella de la Sorbona, en París.

François, VI.º duc de la Rochefoucauld, ho va descriure aixina en les seues Memòries (1662):

La moradura de Richelieu, que governava l'Estat, devia la seua posició a la regna mare. Dotat d'un talent vast i agut, de caràcter asprós i difícil, era lliberal, atrevit en els seus proyectes i temerós per la seua persona. Va voler fundar l'autoritat del rei i la seua pròpia sobre la ruïna dels hugonotes i de les cases grans del regne, per a atacar despuix a la Casa d'Àustria i derrocar una potència tan temible per a França. Tot aquell que no es doblegava a la seua voluntat exponíase al seu odi, i no reconeixia llímits per a elevar a les seues criatures ni per a perdre als seus enemics. La passió que durant llarc temps va tindre per la reina habíase convertit en despit; la reina profesábale aversió [...] La conquista del Rosselló, la caiguda del caballerizo major (Cinq-Mars) i de tot el seu partit, la successió de tants acontenyiments venturosos, tant poder i tantes venjances, varen fer a la moradura de Richelieu temible per a Espanya i per a França. Tornava a París com en triumfo; la reina temia les conseqüències del seu resentiment; el mateix rei no s'havia reservat poder prou per a protegir a a les seues pròpies criatures; a penes li quedaven més que Tréville i Tilladet en qui tinguera confiança, i viose obligat a despedir-los per a satisfer a la moradura. La salut del rei debilitábase de dia en dia, mes la de la moradura era tan deplorable que va morir el 4 de decembre de 1642. Per molta alegria que reberen els seus enemics al vore's a cobert de les seues persecucions, el temps ha demostrat cuán perjudicial va ser la seua pèrdua per a l'Estat, puix que, havent-se atrevit a transformar-ho en tan diversos modos, ell solament podia conduir-ho útilmente si el seu govern i la seua vida hagueren segut més duradors. Ningú com ell va saber fins a llavors quànt era el poder del regne, ni entregar-ho por entero en mans del sobirà. La severitat del seu ministeri va abocar molta sanc, els grans del regne varen ser abatuts i els pobles carregats d'imposts; pero la pren de La Rochela, la ruïna del partit hugonote, el derrocament de la Casa d'Àustria, la grandea dels seus designis i l'habilitat d'eixecutar-los, en fi, basten per a borrar els particulars #resentiment i tributar a la seua memòria les alabanzas que en justícia mereix.

Profanació de la seua tomba

El 5 de decembre de 1793, els revolucionaris varen saquejar la tomba colocada en la capella de la Sorbona, a pesar de l'intervenció de l'arqueòlec Alexandre Lenoir. Els atacants varen exhumar el cos de la moradura i a continuació ho varen decapitar. Volien tirar el cos al riu Sena, pero finalment va ser situat en els sòtols de la Sorbona, en calitat de fossa comuna, en els de varis membres de la seua família, inclós el mariscal de Richelieu.

El cap de la moradura va ser duta per un comerciant parisenc cridat Cheval. Terminat el Terror, potser arrepenedit, va oferir en insistència el cràneu de la moradura al pare Boshamp qui, a la seua mort en 1805, ho va llegar a la seua volta al pare Nicolás Armez. Amagada en Saint-Brieuc, la relíquia va tornar a la Sorbona el 15 de decembre de 1866, durant una cerimònia fúnebre. En 1896, l'historiador Gabriel Hanotaux va prendre el cràneu per a examinar-ho una última volta abans de colocar-ho en una caixa sagellada i coberta en una capa de ciment, en un lloc secret prop de la tomba.

Influència de la moradura

França

L'época de Richelieu va ser un moment crucial de reforma en França. Al començ, l'estructura política del país era bàsicament feudal, en una noblea poderosa i una gran varietat de lleis segons els territoris. Les diferents faccions nobles conspiraven periòdicament contra el rei, posseïen els seus propis eixèrcits i s'aliaven en potències estrangeres. Açò va donar pas a un Estat centralisat baix la moradura. Els interessos locals o religiosos varen ser subordinats als nacionals, representats pel rei.

Este periodo va ser igualment clau en política exterior per a França, que, baix la direcció de Richelieu, va contindre l'influència dels Habsburgo. Richelieu no va sobreviure per a vore el final de la guerra dels Trenta Anys que, no obstant, va terminar en la decadència del Sacre Imperi i l'ascens de França.

Els èxits de la Moradura varen ser molt importants per al successor de Luis XIII, Luis XIV. Est va continuar l'obra de Richelieu, creant una monarquia absoluta, promulgant lleis en contra de l'antany poderosa aristocràcia i eliminant tot rastre del poder hugonote en l'Edicte de Fontainebleau. Luis XIV portaria a terme una exitosa política exterior gràcies a la seua victòria en la Guerra dels Trenta Anys, que va establir l'hegemonia francesa. Dita hegemonia perduraria fins al fi de el XVII.

Richelieu va assentar les bases del futur Imperi colonial francés i de la posició com potència en Europa que ocupa actualment.

Per estos arguments, Richelieu és una personalitat històrica en França, en ser un dels creadors del seu esperit nacional. Ha donat el seu nom a una classe de navío de guerra i a un #portaavions que després seria renombrado Charres de Gaulle.

El seu llegat és també important per al món sancer: les seues idees d'una nació forta i en una política exterior agressiva varen ser la base dels Estats moderns. Les actuals nocions d'Estat, sobirania nacional i internacional deriven de les seues teories aplicades en la Pau de Westfalia.

En el seu honor, una de les sales del Museu del Louvre du el seu nom.

Crítiques

Richelieu és aixina mateix conegut per la manera autoritària que va usar per a conservar el poder. Algunes de les accions que va realisar per a este fi varen ser la censura de la prensa, la creació d'una ret d'espionage interior, la prohibició de la discussió d'assunts polítics en assamblees públiques, com el Parlament de París (una cort de justícia), i la persecució i eixecució de rivals polítics. L'historiador i filòsof canadenc John Ralston Saul es va referir a Richelieu com «el pare de l'Estat modern, el poder centralisat [i] dels moderns servicis secrets». Els motius de la Moradura han segut foc de debat entre històriadores; mentres que uns ho veuen com un patriota monàrquic, uns atres ho consideren com un cínic famolenc de poder (Voltaire inclús va defendre que Richelieu va provocar guerres per a ser indispensable al rei).

Alejandro Dumas

L'image posterior d'este personage es deu, no obstant, al treball d'Alejandro Dumas, autor de Els tres mosqueteros, novela que descriu a la moradura com un ministre codicioso i famolenc de poder, pero en un fondo de caràcter noble i gran, com s'aprecia al final de la novela i en la seqüela Vint anys despuix. Les diverses adaptacions d'esta obra han donat uns personages encara més deformats, com en la película Els tres mosqueteros (1993), que ho mostra com un vilà de conte, sense cap traça favorable.

A pesar de la seua escassa popularitat, Richelieu ha segut davant tot un dels més hàbils polítics de l'història. Els seus actes sempre miraven la salvaguarda dels interessos de l'Estat. Es pot considerar un digne hereu de Maquiavelo. Treballava vint hores al dia, a pesar de les seues dolències cròniques.

Si be durant la primera novela de les conegudes noveles de D'Artagnan, Els tres mosqueteros, la moradura és retratada com un ser maliciós i sumament astut, en la posterior novela de la mateixa, Vint anys despuix, Richelieu és permanentment citat com un gran home. El personage d'Athos es referix a ell, davant de la tomba del rei Luis XIII, en els següents térmens:

Esta fràgil sepultura va ser la d'un home dèbil i sense grandea, el regnat de la qual va ser abundant, no obstant, en acontenyiments d'immensa transcendència, perque sobre eixe rei velava l'esperit d'un atre home, aixina com eixa llàntia vés-la sobre el fèretre i ho allumena. Este home era el verdader rei, Raúl; l'atre era només un fantasma a qui prestava la seua ànima. I tant poder té la majestad monàrquica entre nosatres, que ni tan sols s'ha concedit al que va governar realment, una tomba als peus d'aquell per la glòria de la qual va sacrificar la seua vida; perque eixe home, Raúl, tingau-ho present, va fer chicotet al rei, va engrandir la sobirania, i en el palau del Louvre hi ha dos coses distintes: el rei, que és mortal, i la sobirania, que és immortal. Ya va passar aquell regnat, Raúl; ya va baixar al sepulcro eixe ministre tan temut, tan obedit del seu amo, al com va arrastrar darrere de sí, sense deixar-li viure solament, tement, segurament, que destruïra la seua obra, perque un rei no edifica més que quan li anima Deu o l'esperit de Deu. Llavors, no obstant, varen considerar tots l'hora de la mort de la moradura com la de la llibertat, i yo mateixa (tan errats són els juïns dels contemporàneus) he desaprovat a voltes els actes d'eixe gran home que tenia en les seues mans el destí de França, i que obrint-les o tancant-les podia ofegar-la o deixar-la respirar al seu albir [...].

Athos, Vint anys despuix

Art i cultura

Richelieu va ser un famós protector del art. Ell mateixa, autor de varis escrits religiosos i polítics (el més famós, el seu Testament Polític), va finançar a numerosos escritors. Amant del teatre, que en eixa época no era considerat respectable, va patrocinar a escritors com Pierre Corneille. La Moradura va fundar aixina mateix la Académie française, la principal societat lliterària francesa. Encara que esta ya existia de forma no oficial, en 1635 Richelieu li conseguix palesa oficial. La Académie Française, composta de quaranta membres, promou el francés i la seua lliteratura, sent encara hui en dia l'autoritat competent en eixa matèria. La protecció de Richelieu va ser assumida, en 1672, pel rei de França.

En 1622, Richelieu va ser elegit proviseur, o director de la Sorbona. Durant el seu mandat, es varen renovar els edificis de l'institució. Com a bisbe de Luçon, la seua estàtua permaneix en les afores de la catedral.

Richelieu també es va construir un palau en París, el Palais-Cardinal, en el que va intervindre com decorador el pintor Philippe de Champaigne, qui ademés ostentava l'exclusiva per a realisar els seus retrats (va pintar onze). El palau, renombrado Palais Royal despuix de la seua mort, és ara la sèu del Tribunal Constitucional de França, del Ministeri de Cultura i del Consell d'Estat. L'arquitecte Jacques Lemercier també va ser contractat per a construir un castell i una ciutat en Indre-et-Loire (a dia de hui, la ciutat i el castell de Richelieu). En el castell, Richelieu va reunir una de les majors coleccions d'art d'Europa, entre atres en les dos escultures de Esclaus (de l'italià Miguel Ángel Buonarroti) i pintures de Pedro Pablo Rubens, Nicolas Poussin i Tiziano.

Tots els clercs de l'Iglésia catòlica, des del moment de la seua ordenació subdiaconal, tenen el deure «sub gravi» de recitar l'Ofici Diví, açò és, les sèt hores canòniques del dia que es troben en el Breviarium Romanum (maitines, laudes, terça, sexta, nona, vespres i completes). A modo de curiositat anecdòtica es coneix que la moradura de Richelieu, durant el temps apoteósico del seu valimiento, no obstant, va aplegar a ingeniar una forma particular de complir en la seua obligació canònica. A fi de dispondre de quarantahuit hores sense interrupció, Richelieu, en les últimes hores del dia, resava de seguit les sèt hores canòniques; i una volta que el rellonge de palau sonava les dotze, resava a continuació totes les hores del nou dia. Aixina conseguia la moradura dispondre de dos jornades que dedicar enterament a la política sense preocupació alguna d'incomplir els seus deures clericals. Per la seua originalitat, en l'actualitat és esta una anècdota àmpliament coneguda entre el clero de França.

Representació en mijos

Cine

Any	Títul	Actor
2011	Els tres mosqueteros	Christoph Waltz
1993	Els tres mosqueteros	Tim Curry
1974	Els quatre mosqueteros	Charlton Heston
1973	Els tres mosqueteros	Charlton Heston
1971	The Devils	Christopher Logue
1948	Els tres mosqueteros	Vincent Price

Série de televisió

Any	Títul	Actor
2014	The Musketeers	Peter Capaldi

Série d'animació

Any	Títul	Actor
1981	D'Artacán i els tres mosqueperros (Wanwan Sanjushi)	Rafael de Penagos / Makoto Terada

Vore també

• Louis François Armand de Vignerot du Plessis
• Armand Emmanuel du Plessis
• Els tres mosqueteros
• Rebelions hugonotes

Bibliografia

• Belloc, Hilaire (1929). Richelieu: A Study. London: J. B. Lippincott.
• Burckhardt, Carl J. (1967). Richelieu and His Age. (3 volumes). Translated by Bernard Hui. New York: Harcourt Brace Jovanovich.
• Levi, Anthony (2000). Cardinal Richelieu and the Making of France. New York: Carroll and Graf.
• Lodge, Sir Richard (1896). Richelieu. London: Macmillan.
• Richelieu, Armand Jean du Plessis, Cardinal et Duc de (1964). The Political Testament of Cardinal Richelieu. Translated by Henry Bertram Hill. Madison: University of Wisconsin Press.
• Erlanger, Philippe (1999). Richelieu. Paris: Perrin.
• Knecht, R. J., (2009). "Richelieu". Madrit: Biblioteca Nova.
• Hildesheimer, Françoise (2004). Richelieu. Paris: Flammarion.
• Bluche, François (2005). Richelieu: El guardià del poder real. Traduït al castellà per Virginia Batiston. Buenos Aires: L'Ateneu.
• Elliot, John H. (2002). Richelieu i Olivares. Traducció al castellà de Rafael Sánchez Mantero. Barcelona: Crítica.
• Bailly, Auguste (2004). Richelieu. Pozuelo de Alarcón: Espasa-Calp (Colecció Austral 1433).
• Carmona, Michel (1983). Richelieu: l'ambition et li pouvoir. Paris: Fayard.
• Soriano de García-Pelayo, Graciela (1980). La praxis política de l'absolutisme en el Testament Polític de Richelieu. Madrit: Centre d'Estudis Constitucionals.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Moradura Richelieu.

Moradura Richelieu en Viquidites.

• Ensaig sobre Richelieu, per Antonio de Zayas.
• Catholic Hierarchy (anglés)
• Sitie web sobre la Moradura Richelieu (francés)
• Fòrum sobre la Moradura Richelieu