Anar al contingut

Pedro Pablo Rubens

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Sir Peter Paul Rubens - Portrait of the Artist - Google Art Project.jpg
Pedro Pablo Rubens

Pedro Pablo Rubens, també conegut en diversos idiomes com Peter Paul, Pieter Paul, Pieter Pauwel o Petrus Paulus Rubens[1] (Siegen, Sacre Imperi Romà Germànic, actual Alemània, 28 de juny de 1577-Amberes, Ducado de Brabante, Països Baixos Espanyols, actual Bèlgica, 30 de maig de 1640), va anar un pintor barroc de la escola flamenca. El seu estil exuberante emfatisa el dinamisme, el color i la sensualitat. Les seues principals influències varen procedir del art de l'Antiga Grècia, de la Antiga Roma i de la pintura renaixentista, en especial de Leonardo dona Vinci, de Miguel Ángel, del que admirava la seua representació de l'anatomia, i sobretot de Tiziano, al que sempre va considerar el seu mestre i del que va afirmar «en ell, la pintura ha trobat la seua essència».[2]

Va tractar una àmplia varietat de temes pictòrics: religiosos, històrics, de mitologia clàssica, escenes de caça, paisages, retrats; aixina com dibuixos, ilustracions per a llibres i dissenys per a tapissos (séries de L'Història de Decio Mus, L'Història de Constantino, El Triumfo de la Eucaristía i L'Història de Aquiles).[3] Es conserven aproximadament mil cinccents quadros seus.[4] Una producció tan elevada va ser possible gràcies no solament a les facultats imaginatives i tècniques del mestre, sino també per un ampli taller en colaboradors, a on segons pareix treballaven en cadena.[5] Varen ser discípuls o ajudants seus: Jacob Jordaens, Gaspar de Crayer, Theodor van Thulden, Erasmus Quellinus el Jove, Cornelis de Vós i Anton van Dyck, el treball del qual va ser completar varis encàrrecs per a la Talle espanyola en Madrit.[6] Es coneixen fins a hui casi nou mil dibuixos de mà seua.[7]

Va ser el pintor favorit del rei Felipe IV d'Espanya, el seu principal client, que li va encarregar decenes d'obres per a decorar els seus palaus i va anar el major comprador en la almoneda dels bens de l'artiste que es va realisar despuix del seu decés. Com a conseqüència d'açò, la major colecció d'obres de Rubens es conserva hui en el Museu del Prat, en uns noranta quadros (la sifra concreta varia segons les fonts posat que l'autoria d'algunes de les obres està en discussió), la gran majoria procedents de la Colecció Real.[8] Atres museus en destacada representació del seu art són el Museu Real de Belles arts de Amberes (Koninklijk Museum voor Schone Kunsten Antwerpen), la National Gallery de Londres, la Alte Pinakothek de Munich i el Museu d'Història de l'Art de Viena.[1]


Posseïa una àmplia formació humaniste i va tindre sempre un profunt interés per la Antiguetat clàssica. "Estic convençut de que per a conseguir la major perfecció en la pintura és necessari comprendre als antics", afirmava.[7] Dominava diverses llengües, inclós el llatí, i va aplegar a eixercir com diplomàtic entre distintes corts europees.[5] Va ser ademés ennoblecido tant per Felipe IV d'Espanya com per Carlos I d'Anglaterra.[1] El també pintor Eugène Delacroix, gran admirador seu, ho va calificar com el "Homero de la pintura",[9] renom en el que és citat en ocasions.

Context històric

[editar | editar còdic]

En el sigle XVI Amberes era un gran centre de negocis, gràcies al seu important port. A est aplegaven mercaderies de diversos països i en ell operaven comerciants anglesos, genoveses, veneciano, portuguesos i espanyols, entre uns atres. La pintura va seguir les noves tendències del Renaixença gràcies a les aportacions procedents d'Itàlia, que es varen estendre per tots els Països Baixos. Durero va conéixer al pintor Quentin Metsys, a Joachim Patinir i al gravador Lucas van Leyden durant el seu viage per estes terres en l'any de 1520. El art flamenc va ser influït paulatinament pel manierisme i després pel naturalisme, que es varen fusionar en la seua pròpia tradició. En l'arribada de Pieter Brueghel el Vell, l'art flamenc va prendre un rumbo més fort. Partint del seu maneig del realisme flamenc, unit al coneiximent que posseïa de la pintura renaixentista italiana, Rubens va construir una expressió pictòrica innovadora, inscrita ya en el barroc.[10]


Els Països Baixos estaven baix el domini espanyol pel matrimoni de Felipe el Bell en Juana I d'Espanya, dels que varen passar als seus hereus, Carlos V i després Felipe II. Ni el poble ni part de l'aristocràcia, en Guillermo d'Orange al front, estaven d'acort en la intransigencia religiosa de Felipe II. Açò va dur a que en abril de 1566 presentaren a la governadora general, Margarita de Parma, mig germana de Felipe II, una petició coneguda com el «Compromís de Breda» o «Compromís dels nobles», l'objectiu dels quals era la supressió de la Inquisició i la restauració de llibertats. Margarita va recomanar al seu germà respondre en moderació, pero este es va negar en redó a atendre les demandes plantejades. En agost la situació degeneró en disturbis en els que els calvinistas varen destruir iglésies, varen profanar imàgens (Beeldenstorm) i varen incendiar pobles. La governadora va conseguir sofocar el tumult i restablir l'orde, pero a l'any següent el rei va enviar a l'III duc d'Alba, Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel, que va instaurar el Tribunal dels Tumults i va fer eixecutar a varis dels cabecilla dels desórdens. La repressió eixercida va dur a molts protestants a fugir a Alemània.[11]


Dèu de les Dèsset Províncies dels Països Baixos varen permanéixer baix el domini del rei d'Espanya (Països Baixos Espanyols) fins que en 1714 varen ser cedides al Sacre Imperi Romà Germànic pel Tractat de Utrecht. A causa de l'enfocament artístic no iconoclasta dels catòlics, els seus artistes varen conseguir encàrrecs i mecenage entre la monarquia i la noblea espanyola, que varen influir en les obres que varen realisar, especialment en les de temes religiosos i de batalles, aixina com de retrats. L'escola flamenca de pintura va adquirir una forta consolidació: en el sur dels Països Baixos, la Iglésia catòlica va potenciar les majors representacions del seu triumfo com a religió. Tal victòria va tindre el seu major intérpret en Rubens, que va anar un fervent creent catòlic.[12]

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys

[editar | editar còdic]

Peter Paul Rubens va nàixer en Siegen, Westfalia (Alemània) en el sí d'una família calvinista de Brabante. Varen fugir d'Amberes a Colónia (Renania del Nort-Westfalia) en 1568 pels tumults i persecucions religioses. El seu pare (advocat) va ser Jan Rubens i la seua mare Maria Pypelincks. En dita ciutat, el exmagistrado Jan Rubens va ser nomenat assessor jurídic de la segona esposa de Guillermo d'Orange, Ana de Sajonia, de la que es va convertir també en amant. Despuix de dos o tres anys, Orange va descobrir el adulteri i Jan Rubens va ser encarcerat en el castell de Dillenburg. Va ser posat en llibertat despuix de dos anys de captiveri; va tindre que pagar una fiança i se li va impondre residir en Siegen, una menuda població a huitanta quilómetros de Colónia. Va ser allí a on, despuix de ser perdonat per la seua esposa, varen tindre al seu sext fill: Peter Paul. En 1578, despuix de la mort de la princesa Ana de Sajonia, se li va permetre tornar a residir en Colónia, a on possiblement Peter Paul Rubens va iniciar la seua formació artística.[13]

Dos anys despuix de la mort de Jan (1589), la mare de Rubens —llavors convertida al catolicisme— va retornar en el seu fill a Amberes, a on ell va proseguir en la seua formació. Va estudiar llatí, alemà, espanyol i francés en Rombaut Verdonck. Les penúries econòmiques de la família li varen obligar a abandonar els estudis i va entrar com paje al servici de la comtesa Margaretha de Ligne-Arenberg, viuda de Philip II de Lalaing, en Oudenaarde.[14] Cap a 1592 va començar els seus estudis de pintura en Tobias Verhaecht, un pintor paisajista tradicional.[15] No se sap exactament en quines dates va estudiar en atres dos mestres de pintura: Adam van Noort, que posteriorment va anar també professor de Jordaens, i Otto van Veen (Otto Vaenius).[16] No obstant, no sembla que deixaren una influència artística rellevant en el seu alumne.[17]


No se sap gran cosa sobre les primeres obres del pintor realisades en Amberes, encara que hi ha constància de que va fer còpies de pintures d'Hans Holbein, d'Alberto Durero i de Tobias Stimmer. El testament de la seua mare dia que llegava els seus retrats als seus fills, pero que "tots els demés quadros, que són bonicos, pertanyen a Peter, que els ha pintat".[18] De les seues obres de joventut existix una d'un home de mig cos que té en la mà dreta una esquadra i un compàs; en la mà esquerra un atre instrument sense identificar, subjectat per una cadena. Se li coneix en varis títuls: Retrat d'un jove sapient, El relojero i L'home de vintissís anys.[18] És una pintura a l'oli sobre una plancha de coure de menut format. Es troba en una colecció particular de Nova York; en la seua esquena du l'inscripció "Petrus Paulus Rubens", i en la part davantera està la data: "MDLXXXXVII" i l'edat del model: "Aetatis XXVI".[18] Rubens va obtindre el grau de mestre en la guilda de Sant Lucas.[19] Ademés existix un certificat de "bones costums i de bona salut" que data del 8 de maig de 1600, l'artiste ho va demanar per a poder realisar un viage a Itàlia.[20]

Itàlia (1600-1608)

[editar | editar còdic]

En 1600 va estar en Venècia, Itàlia, a on va conéixer a un aristócrata mantuano que ho va recomanar davant el duc de Mantua, Vincenzo Gonzaga, obtenint el càrrec de pintor de cort.[21] El seu càrrec li obligava a eixecutar els retrats del duc i la seua família, copiar les pintures de grans artistes que desijara el duc i cuidar de la decoració dels seus palaus. Els Gonzaga tenien la fama de ser uns grans amants de les arts i uns bons mecenes, per lo que Rubens es va trobar en gran cantitat d'obres importants de grans mestres italians com Tiziano, Paolo Veronese i Tintoretto;[22] també alguns com Annibale Carracci i Caravaggio considerats ya de l'incipient estil barroc.[23]

Per orde del seu mecenes, Rubens es va traslladar a Roma per a adquirir objectes antics i fer còpies d'atres pintors, en una carta de recomanació en data del 18 de juliol de 1601 que anava dirigida al moradura Alessandro Montaldo en estes paraules: "a Peter Paul, flamenc, pintor de la meua cort, que envie al vostre costat per a copiar i eixecutar algunes obres de pintura...". En Roma va realisar, per encàrrec de l'archiduc Alberto d'Àustria, un tríptic per a la Basílica de la Santa Creu de Jerusalem, format per Santa Elena en la Vora Cruz, La Coronació d'espines i L'Elevació de la Creu.[24]

El 5 de març de 1603 va partir para Espanya en una missió diplomàtica; devia entregar uns regals enviats pel duc de Mantua al rei Felipe III i al seu valgut, Francisco de Sandoval i Rojas, primer duc de Lerma. El seu destí era Madrit, per lo que es va dirigir en barco a Alacant, en que el seu port va desembarcar el 22 d'abril. Pero la Cort s'havia traslladat a Valladolit, per lo que va tindre que mamprendre un viage per terra de vintiun dies fins a allí. Durant la seua estància se li va encarregar la realisació de vàries pintures sobre busts d'apòstols,[25] actualment conservats en el Museu del Prat. Entre les obres realisades destaca el Retrat ecuestre del duc de Lerma, de la que també es conserven varis dibuixos preparatoris. Esta obra mostra un gran equilibri i vigor; el personage sembla contemplar a l'espectador, i el pintor va realisar uns escorzos del cavall molt ben eixecutats.[26]

En 1604 va retornar a Itàlia, a on va permanéixer durant els següents quatre anys, primer en Mantua i posteriorment en Gènova i Roma. En Mantua el duc Vincenzo Gonzaga li va encarregar un gran tríptic per a l'iglésia dels jesuïtes de la ciutat, que va superar en grandea al que havia fet anteriorment per a la basílica romana de Santa Creu de Jerusalem, pero esta obra va sofrir greus danys durant les incursions franceses de 1797.


En Gènova va pintar numerosos retrats, com el de la marquesa Brigida Spinola-Doria (National Gallery of Art, Washington D. C.) i el retrat de Maria Serra Pallavicino (The Bankes Collection, Kingston Lacy), considerat un dels millors jamai pintats per Rubens, en un estil que va influir posteriorment en obres de Van Dyck, Reynolds i Gainsborough.[27] També va realisar treballs preparatoris d'un llibre en el que ilustrava els palaus de la ciutat, que va editar en 1622 en dos volums en el títul de Palazzi vaig donar Genova (Palaus de Gènova), i que li varen servir ademés en el seu dia com a font d'inspiració per a dissenyar la seua pròpia casa en Amberes, la Rubenshuis. El modo en que va mostrar la nova arquitectura genovesa de palaus, viles i iglésies i l'introducció que va escriure per al llibre, en la que es presentava a sí mateixa com a pintor-arquitecte, varen resultar de gran modernitat per al seu temps.[28]


De 1606 a 1608 va estar principalment en Roma. Durant este periodo va rebre el que seria el seu més important encàrrec fins a llavors, l'altar major de l'iglésia més elegant de les construïdes en la ciutat en eixa época, Santa Maria in Vallicella, cridada també la Chiesa Nuova (Iglésia Nova). Este altar li va ser encarregat per la moradura Jacopo Serra, el germà de Maria Serra Pallavicino, que li va pagar per ell 300 escuts. El treball original va ser un llenç en el que es representava a diversos sants adorant un icon de la Verge i el Chiquet, hui en el Musée dones Beaux-Arts de Grenoble (Museu de Belles arts de Grenoble), França, pero va anar immediatament substituït per la versió actual, que es compon de tres olis sobre pissarra, La Verge i el Chiquet adorats per àngels i els panels laterals Sants Domitila, Nereo i Aquileo i Sants Gregorio Magne, Mauro i Papia. Té un montage que permet que l'autèntica sagrada image miraculosa de Santa Maria in Vallicella siga mostrada als fidels en dies senyalats gràcies a una coberta de coure desmontable pintada pel propi Rubens. Cal destacar que estes pintures varen causar una convulsió entre els romans, poc acostumats a l'estil de la pintura flamenca.


Pero l'obra més important d'este periodo va ser la Adoració dels pastors, coneguda també com La notte (La nit), pintada en 1607 per a l'iglésia de Sant Filippo Neri (San Felipe Neri) de Fermo, hui en la Pinacoteca Civica vaig donar Fermo. En ella s'advertix l'influència del naturalisme de Caravaggio i de la lluminositat de Correggio.[29] D'esta obra es conserva un esbós en el Museu del Hermitage de San Petersburgo, Rússia i ademés, despuix del seu regrés a Amberes, faria en 1609 una còpia en variacions per a l'iglésia de Sant Pablo (Sint-Pauluskerk) de la ciutat.

Lo deprés en Itàlia va marcar en avant l'art de Rubens. Ell ademés va seguir escrivint moltes de les seues cartes en italià, va firmar ya sempre com "Pietro Pauolo Rubens", i va comentar en més d'una ocasió les seues ànsies per retornar a aquell país, una esperança que mai aplegaria a materialisar.[30]

Amberes (finals de 1608-1621)

[editar | editar còdic]

Cap al fi de 1608, en tindre notícia de que la seua mare havia caigut malalta, Rubens va mamprendre viage de regrés a Amberes, encara que finalment ella va fallir el 19 d'octubre, ans que ell conseguira aplegar. En principi la seua intenció era retornar després a Itàlia, pero les circumstàncies favorables que se li varen presentar en la ciutat li varen dur al final a permanéixer en ella. En el moment de la seua tornada Amberes estava en espera de rebre als delegats que anaven a negociar una treua entre Espanya i les Províncies Unides (guerra dels Huitanta Anys). Les conversacions es varen desenrollar en el Ajuntament de la ciutat (Stadhuis) des del 28 de març de 1609 i varen conduir a la firma el 9 d'abril del Tractat de Amberes, en el que es va iniciar la Treua dels Dotze Anys. L'ambient que es vivia era per això de gran optimisme davant les expectatives de recuperar la prosperitat econòmica, ya que Amberes era un important centre comercial i la guerra i el bloqueig dels neerlandesos l'havien abocat a la crisis. Rubens ademés es va convertir ràpidament en el pintor més prestigiós de la ciutat, i de fet quan la corporació municipal va decidir a finals de 1608 o principis de l'any següent encarregar un quadro per a decorar la sala en la que anaven a tindre lloc les negociacions, la Cambra dels Estats (Statenkamer), l'elegit va ser ell. Este llenç va ser L'Adoració dels Reis Macs, un dels més importants de la seua producció i pel que va rebre la considerable sifra de 1800 florines.[31] El tema de l'obra, hui en el Museu del Prat, era precisament una alusió als beneficis que la ciutat esperava obtindre en la firma del Tractat.

En setembre de 1609 va ser nomenat pintor de cambra, en un sòu anual de cinccentes lliures,[32] dels governadors de Flandes, l'archiduc Alberto d'Àustria i l'infanta Isabel Clara Eugenia, que, adicionalment, li varen concedir un permís especial per a poder permanéixer en Amberes, sense tindre que anar-se a residir a la cort de Brusseles, aixina com per a poder treballar per a atres clients. Els seus vínculs en la ciutat varen acabar per consolidar-se de manera definitiva en casar-se el 3 d'octubre d'eixe mateix any en l'Abadia de Sant Miguel (Sint-Michielsabdij) en Isabella Brant (1591-1626), de díhuit anys (ell tenia ya treinta y dos), filla de Jan Brant, un dels secretaris de l'Ajuntament i un dels hòmens més rics i cults de Amberes, en el que Rubens va mantindre una estreta relació.[33] Va tindre en ella tres fills: Clara Serena (1611), Albert (1614) i Nikolaas (1618).


En 1610 es va traslladar a viure a la coneguda des de llavors com a Casa de Rubens, Rubenshuis en neerlandés, un edifici que havia adquirit i que va ser remodelat segons un disseny realisat per ell mateixa. Per a això es va valdre dels seus coneiximents de l'arquitectura del renaixença italiana, prenent en especial com a model els palaus i viles de la ciutat de Gènova, que havia estudiat en profunditat per al llibre que publicaria en 1622, Palazzi vaig donar Genova (Palaus de Gènova), encara que també va incorporar elements del barroc italià i de l'arquitectura flamenca. L'immoble constava d'una zona dedicada a vivenda, una atra a taller, un pòrtic monumental barroc i un pati interior que s'obria a un jardí també barroc, igualment dissenyat per ell, en el que hi havia un pabelló. També s'ubicaven allí la seua llibreria i la seua colecció particular d'art (en obres tant creades per ell i que va conservar per a sí fins a la seua mort, com d'atres artistes), abdós entre les més àmplies de la ciutat. La planta baixa de la part destinada a vivenda l'utilisava per a expondre les seues obres als potencials compradors. Des de 1946 funciona com casa-museu, encara que de l'obra original solament es conserven el pòrtic i el pabelló del jardí, havent segut el restant reconstruït.


Quadros d'altar com L'Elevació de la Creu (1610) i El Descendimiento de Crist (1611-1614), abdós pintats per a la Catedral de La nostra Senyora (Onze Lieve Vrouwekathedraal), varen tindre particular importància en el fet de que Rubens es convertira en el principal pintor de Flandes en acabant de la seua tornada. El primer d'ells, per eixemple, mostra la #síntesis que fa l'artiste entre La Crucifixión que va pintar Tintoretto per a la Scuola Gran vaig donar Sant Rocco de Venècia, el dinamisme de les figures de Miguel Ángel i les seues pròpies traces personals. Esta obra ha estat sempre considerada com un dels eixemples més destacats de l'art religiós del Barroc [34] i s'ha reproduït també en tapissos com pot vore's en el conservat en el Palau Episcopal de Segòvia datat de el XVIII i fabricat per Jean-Baptiste Vermillion en Brusseles.

Durant este periodo va establir un taller en el que varen treballar numerosos ajudants i aprenents. El seu més famós discípul va ser Anton van Dyck, al que el propi Rubens va definir com el millor dels seus alumnes, professant-se abdós una mútua admiració. Per un atre costat, Rubens va recórrer en freqüència a varis dels numerosos pintors especialisats que hi havia en la ciutat per a que eixecutaren determinades parts de les seues obres. Entre ells varen figurar Frans Snyders, especialisat en animals i bodegones, i sobretot Jan Brueghel de Velours, pintor de flors i bon amic seu.


Rubens va recórrer durant esta etapa de la seua carrera a l'us d'ilustracions per a llibres, especialment per al seu amic Balthazar I Moretus, net de Cristóbal Plantino i amo de la gran editorial fundada per est, la Officina Plantiniana; i estampas en la finalitat d'estendre la seua fama a lo llarc d'Europa. Per una atra part, es donava el fet de que estaven proliferant reproduccions no autorisades de les seues pintures, en particular en les Províncies Unides, que no li reportaven cap rendiment econòmic i la calitat del qual no sempre era precisament la millor, per lo que va prendre la decisió d'editar gravats baixe el seu control directe. Ademés es va assegurar privilegis d'edició, tant en els Països Baixos Espanyols com en les Províncies Unides, i també en Anglaterra, França i Espanya.[35] Va realisar edicions de cuidada calitat i seguint unes pautes comunes (tots els seus gravats es varen titular en lletres mayúscules, en molts casos en l'acompanyament d'explicacions o versos en llatí). Ell es llimitava a realisar el dibuix, deixant l'impressió a especialistes, encara que en l'excepció d'un parell de notables aiguaforts, que també varen supondre una singularitat sobre la tècnica, ya que tots els seus demés gravats es varen produir en la metòdica tècnica a buril. Va contractar a alguns gravadors formats en Hendrick Goltzius, als que va instruir cuidadosadament en l'estil ple de vigor que ell buscava. No obstant, era molt exigent, i va despedir a un gravador darrere un atre. Va tindre inclús al seu servici al que està considerat com un dels millors gravadors flamencs de la seua época, Lucas Vorsterman I, que va entrar en el obrador cap a 1617 o 1618 i es va convertir en el seu gravador principal durant varis anys, pero era tanta la pressió a la que ho sometia que va acabar provocant-li una crisis nerviosa, davant la qual cosa Vorsterman va abandonar el taller i es va anar en la seua família a viure a Londres en 1624.[35] No obstant, Rubens va conseguir contractar per a substituir-ho a un atre excelent gravador, Paulus Pontius, en el que va tindre una llarga i fructífera colaboració. Rubens també va dissenyar les últimes xilografias rellevants que es varen realisar abans del resorgir d'esta tècnica en el sigle XIX.

El cicle de María de Médici i les missions diplomàtiques (1621-1630)

[editar | editar còdic]

En 1621, María de Médici, regna mare de França, va encarregar a Rubens dos grans cicles alegóricos sobre la seua vida i la del seu difunt espose, Enrique IV, per a decorar les dos ales del primer pis del Palau del Luxemburc de París, que ella mateixa havia manat construir. El cicle de la reina, compost per vintiun llenços, ademés de tres retrats d'ella i dels seus pares, va quedar completat a finals de 1624 i va ser instalat en el Palau a principis de 1625, a punt per a les celebracions de la boda per poders de la seua filla Enriqueta María en Carlos I d'Anglaterra l'1 de maig d'eixe mateix any. El conjunt es troba expost des de 1953 en la Sala dels Estats del Museu del Louvre.[36] No obstant, el dedicat a «li Vert galant» mai va aplegar a ser realisat, a pesar de que Rubens va aplegar a fer alguns esbossos preliminars.[37] Això pot ser atribuït en part a que en 1630 la reina va ser exiliada pel seu fill Luis XIII a Compiègne, des d'a on va escapar a Brusseles en 1631 per a posteriorment anar a Ámsterdam en 1638 i despuix a Colónia, a on va morir en la mateixa casa que la família de Rubens havia ocupat més de 50 anys abans.[38]


Despuix del fi de la Treua dels Dotze Anys en 1621 els reis espanyols de la casa d'Àustria varen confiar al pintor cert número de missions diplomàtiques.[39] La seua activitat en este camp va ser especialment intensa entre 1627 i 1630, viajant entre les corts d'Espanya i Anglaterra en un intent de conseguir la pau entre els Països Baixos Espanyols i les Províncies Unides. També va viajar a estes últimes, com a artista i al mateix temps diplomàtic. El 5 de juny de 1624 el rei d'Espanya, Felipe IV, a instàncies d'Isabel Clara Eugenia, Governadora dels Països Baixos, li va otorgar palés de noblea. Isabel Clara Eugenia va afegir a la distinció el nomenament com gentilhombre de cambra. Posteriorment seria també ennoblecido per Carlos I d'Anglaterra en 1630 (en Anglaterra ademés la Universitat de Cambridge li va concedir en 1629 un títul honorífic de Mestre en Arts —Master of Arts—). A pesar de tot això es va trobar en les seues visites a les corts en l'oposició d'alguns cortesanos, que consideraven que un cavaller no podia ser algú que eixercira treballs manuals, encara que molts uns atres sí que li varen donar la seua acceptació.[40]


En setembre de 1628 va viajar per segona volta a Espanya, a on permaneixeria fins al 29 d'abril de l'any següent, en la finalitat d'informar a Felipe IV sobre la situació de les negociacions d'un tractat de pau en Anglaterra. Se li va donar acomode en el Real Alcasser de Madrit, a on va conéixer a Diego Velázquez, en el que va travar una gran amistat. Va ser precisament ell qui va persuadir al sevillà de la conveniència de viajar a Itàlia per a completar la seua formació, i de fet varen acordar desplaçar-se allí els dos junts a l'any següent, encara que finalment Rubens va retornar a Amberes i Velázquez va tindre que fer el viage sense ell.[41] En añadidura a sus labores diplomàtiques, va realisar vàries importants pintures, tant per a Felipe IV com para membres de la seua cort, en especial para Diego Mesía i Guzmán, primer marqués de Leganés i gran entusiasta de la seua obra. Ademés va començar un renovat estudi de la pintura de Tiziano, copiant molts dels seus quadros de la Colecció Real (segons Francisco Pacheco, sogre de Velázquez, tots els que hi havia),[42] en més d'una ocasió a la vista del propi Diego Velázquez. De fet, en l'inventari dels seus bens alçat despuix del seu decés figuren no menys de trenta còpies d'obres del mestre cadorino, realisades en Mantua, Roma, i, segons sembla, sobretot en Madrit durant este segon viage a Espanya.[43]


En acabant de la seua tornada a Amberes va tindre de nou que partir, en este cas a Londres, a on va estar fins a abril de 1630. Una important obra d'eixa etapa és Minerva protegix a Pax de Mart o Alegoria de la Pau i la Guerra, de 1629, propietat actualment de la National Gallery de Londres. Este quadro ilustra el ferm compromís en la pau de l'artiste, i va ser entregat a Carlos I com a present. Posteriorment es traslladaria per a continuar les negociacions a L'Haya (1631).

Els seus viages a l'estranger i els creixents encàrrecs rebuts d'atres països no varen supondre, no obstant, que durant esta década deixara d'atendre als seus clients locals. La Asunción de la Verge María, pintada entre 1625 i 1626 per a la catedral de Amberes, és un dels eixemples més destacats.

Última década (1630-1640)

[editar | editar còdic]

Rubens va passar la seua última década en Amberes i les seues afores. Durant estos anys va explorar vies artístiques més personals, per mig de pintures que en molts casos va realisar sense intenció de vendre-les i que va conservar per a sí fins a la seua mort, encara que també va seguir realisant importants obres per encàrrec, en especial per a comitentes estrangers, com els llenços que Carlos I d'Anglaterra li va solicitar per a decorar el sostre de la Banqueting House del Palau de Whitehall de Londres, i sobretot les pintures realisades per encàrrec de Felipe IV d'Espanya per a decorar la Torre de la Parada, a les afores de Madrit, que varen consistir en un conjunt d'cincuenta y dos quadros en escenes de la mitologia clàssica, ademés d'algunes alegorias i de dos pintures de filòsofs de la Antiguetat, Heráclito, el filòsof que plora i Demócrito, el filòsof que riu, que se supon que formaven un grup en Esopo i Menipo de Velázquez, sumant un total d'sesenta y uno o sesenta y dos obres (es desconeix la sifra exacta).[1][44][45]

En 1630, quatre anys despuix de la mort de la seua primera dòna, va contraure matrimoni en Hélène Fourment, filla d'un acabalat comerciant de sedes i tapissos, Daniël Fourment, en el que Rubens tenia gran amistat, i de la germana d'Isabella Brant, Clara, sent per tant neboda política seua.[46] La parella es duya trentasset anys de diferència, ya que ella tenia setze i ell ya cincuenta y tres. Va tindre en ella cinc fills, Clara Johanna (1632), Frans (1633), Isabella Hélène (1635), Peter Paul (1637) i Constància Albertina, esta última pòstuma, ya que va nàixer en 1641, huit mesos despuix de fallir el pintor. La bella jove va ser la seua principal font d'inspiració en l'última década de la seua vida, ya que, aparte d'eixecutar varis retrats d'ella, es va basar en les seues traces per a realisar les voluptuosas figures femenines que apareixen en moltes de les seues obres d'este periodo, tant de tema mitològic, com La festa de Venus (Kunsthistorisches Museum, Viena), Les tres Gràcies o El juí de Paris —en el que la va representar en l'image de Venus— (les dos últimes en el Prat), com de tema religiós, com La coronació de santa Catalina (Toledo Museum of Art, Toledo, Ohio).[1]


En 1635 va adquirir un castell situat en un entorn rural, Het Steen (La Roca en neerlandés), en la localitat de Elewijt. A ell li agradava molt el camp i des de finals de la década de 1610 va pintar paisages en major o menor freqüència, en els que mostra una naturalea exuberante i variada, pero la compra del castell, en el que va passar des de llavors gran part del seu temps, va fer que fòra en l'última etapa de la seua vida quan més intensament es dedicara a esta faceta. Obres com a Vista de Het Steen en amanecer (National Gallery de Londres) o La tornada dels llauradors del camp (Galeria Palatina del Palau Pitti, Florencia) mostren l'estil més personal que tenen molts dels seus paisages tardans.

Rubens va morir d'un fallo cardíac, causat per la gota crònica que patia, el 30 de maig de 1640 en Amberes, als 62 anys d'edat, i va ser enterrat en la Iglésia de Santiago (Sint-Jacobskerk) de la ciutat. En 1642 la seua viuda va fer colocar sobre la làpida, dins d'un marc de marbre, l'obra La Verge i el Chiquet rodejats per sants, del propi Rubens, que es creu que és al mateix temps un retrat familiar: el pintor hauria representat a Hélène en la figura de la Magdalena i a sí mateixa en la de Sant Jorge.[47]

Obra

[editar | editar còdic]

El seu taller

[editar | editar còdic]

Les pintures del taller de Rubens s'han classificat en tres categories: les pintades pel mateix Rubens, aquelles en les que només algunes parts —principalment, mans i rostres— es deuen al mestre i, per últim, aquelles per a les que va realisar el disseny, pero l'eixecució del qual simplement va supervisar. Com tots els grans pintors de la seua época, Rubens va contar en un gran taller format per aprenents i estudiants, alguns dels quals —com Van Dyck— es convertirien en el temps en artistes independents per mèrits propis. El taller també s'encarregava de la gestió de contractes de models, animals i #naturalea mortes que oferia després a especialistes en el tema, com Frans Snyders, o a algun artiste interessat, com Jacob Jordaens.

Traces definitorios

[editar | editar còdic]

Les pintures de Rubens es caracterisen per la viveza del seu colorit, pres de la escola veneciano, en especial de Tiziano. També pel moviment i vitalitat de la composició i per l'us de figures de gran carnalidad, musculosas les masculines (influència de Miguel Ángel) i sensuals les femenines, representades per mig d'una pinzellada solta i freqüentment en escorzo.

Pintures

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe: Quadros de Peter Paul Rubens.


Obres desaparegudes

[editar | editar còdic]

Algunes obres perdudes de Rubens són el Retrat Ecuestre de l'Archiduc Alberto, Susana i els vells (coneguda únicament per un gravat de 1620 de Lucas Vorsterman), Sàtir, nimfa, putti i lleoparts, coneguda per un atre gravat, i Judit tallant el cap a Holofernes, de cap a 1609, de l'aspecte del qual se sap per un gravat de Cornelis Galle el Vell.

En el Bombardeig de Brusseles (1695) es varen perdre la Verge del Rosario, pintada per a la Capella Real de l'iglésia dels dominicos, la Verge adornada en flors per Santa Ana, de 1610, realisada per a l'iglésia dels flares carmelitas.

En l'incendi del Palau de Coudenberg (1731) varen resultar destruïdes la Natividad, la Adoració dels Reis Macs i Pentecostés.[48]


En l'incendi del Real Alcasser de Madrit (1734) es varen perdre multitut d'obres de Rubens, entre elles el Retrat ecuestre de Felipe IV, conegut per una còpia en els Uffizi, que presidia l'testero Oest del Saló dels Espills, front al Carlos V en la Batalla de Mühlberg, de Tiziano, que penjava en el centre de l'testero Este; i atres dos de la mateixa peça: Reconciliació entre romans i sabinos (en participació de taller) i Mucio Scevola davant Lars Porsena;[49] la major part de les ubicades en la Peça Ochavada: Mercurio, Saturn, Diana caçant en les seues nimfes, Cacera del Bou (les dos últimes junt a Snyders), Treballs d'Hércules (huit), Cacera de Diana, Hércules, Diana caçadora, Hércules matant al lleó de Nemea i Cacera del javalí de Calidonia;[50] i algunes colocades en atres estàncies, com La serp de metal,[51] Caça del javalí de Calidonia,[52] Mort de Acteón, Mort de Adonis, Cacera del javalí de Calidonia (les tres últimes realisades en Snyders) i Juí de Paris.[53]

L'obra La Crucifixión, realisada per a la basílica de la Santa Creu en Jerusalem, de Roma, i duta al Regne Unit en 1811, va ser adquirida allí pel comte rus Voronzov, que la va enviar a San Petersburgo, pero es va perdre durant el seu trasllat per via marítima.[54]

Durant la Segona Guerra Mundial, es varen destruir en 1945 en l'incendi de la Flakturm (torre Flak) II de Friedrichshain (Berlín) les pintures Neptú i Anfítrite, Visió de Sant Huberto i Diana i les seues nimfes sorpreses per sàtirs.

Dibuixos

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Vergara
  2. ↑ Néret, 2006, p. 20.
  3. ↑ «Rubens i els tapissos de l'història de Aquiles». El Cultural. Archivat des d'el original, el 6 d'abril de 2013. Consultat el 3 de giner de 2013.
  4. ↑ Vergara, Alejandro. «Rubens». Museu Nacional del Prat. Consultat el 1 de setembre de 2011.
  5. ↑ 5,0 5,1 Història Universal de l'Art, Volum XII (1984)
  6. ↑ Història de l'Art Espasa (2004) p.799
  7. ↑ 7,0 7,1 Sánchez, Camilo. «El Prat du Rubens a la Ret». El País. Consultat el 22 de giner de 2013.
  8. ↑ «Rubens». Museu Nacional del Prat. Consultat el 1 de febrer de 2013.
  9. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ Cabanne, 1967, pp. 24-25.
  11. ↑ Cabanne, 1967, pp. 7-8.
  12. ↑ Micheletti, Emma (1966) p.6
  13. ↑ Cabanne, 1967, pp. 16-18.
  14. ↑ Belkin (1998): 11-18.
  15. ↑ Vlieghe, p. 286.
  16. ↑ Held (1983): 14-35.
  17. ↑ Micheletti, Emma (1966) pp. 6-7.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 (Cabanne, 1967, pp. 32-33)
  19. ↑ Belkin (1998): 22-38.
  20. ↑ Cabanne, 1967, p. 34.
  21. ↑ Morales i Marín, 1989, p. 299.
  22. ↑ Belkin (1998): 42; 57.
  23. ↑ Cabanne, 1967, p. 36.
  24. ↑ Cabanne, 1967, pp. 40-41.
  25. ↑ Belkin (1998): 71-73.
  26. ↑ Müller Hofstede, Justus (1964) p. 1.
  27. ↑ Belkin, p. 75.
  28. ↑ Lombaerde, P. (editor). «The Reception of P.P. Rubens's 'Palazzi vaig donar Genova' during the 17th Century in Europe: Questions and Problems» (en anglés). Brepols Publishers. Consultat el 1 de setembre de 2011.
  29. ↑ Micheletti, Emma, p. 8.
  30. ↑ Belkin, p. 95.
  31. ↑ Díaz Padró, 1995, p. 864.
  32. ↑ «Panels exteriors del tríptic de la Crucifixión, Sants Amadeo, Walkburga, Eligio i Catalina». ArteHistoria. Archivat des d'el original, el 8 de setembre de 2011. Consultat el 1 de setembre de 2011.
  33. ↑ Belkin, 1998, p. 98.
  34. ↑ Martin, 1977, p. 109.
  35. ↑ 35,0 35,1 (Hyatt Major, 1971)
  36. ↑ Cabanne, 1967, pp. 160-163.
  37. ↑ Belkin, p. 175; 192
  38. ↑ Belkin, pp. 173-175
  39. ↑ Belkin, pp. 199-228
  40. ↑ UAM Edicions.
    40 i següents.
  41. ↑ Belkin, pp. 217-218.
  42. ↑ «Rubens, Peter Paul». ArteHistoria. Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2011. Consultat el 15 de giner de 2012.
  43. ↑ Cavalli-Björkman, 1987, p. 38.
  44. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  45. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  46. ↑ «El capell de palla». ArteHistoria. Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2012. Consultat el 14 de giner de 2012.
  47. ↑ Cabanne, 1967, pp. 278.
  48. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  49. ↑ Martínez Leiva y Rodríguez Rebollo, 2015, pp. 701-709.
  50. ↑ Martínez Leiva y Rodríguez Rebollo, 2015, pp. 559-564.
  51. ↑ Martínez Leiva y Rodríguez Rebollo, 2015, p. 502.
  52. ↑ Martínez Leiva y Rodríguez Rebollo, 2015, p. 222.
  53. ↑ Martínez Leiva y Rodríguez Rebollo, 2015, pp. 326-328.
  54. ↑ Smith, 1830, p. 153.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Evers, Hans Gerhard, Peter Paul Rubens, Munich 1942.
  • Hetzer, Theodor, Rubens und Rembrandt, Stuttgart: Urachhaus 1984 (Schriften Theodor Hetzers, ed. G. Berthold, Bd. 5).
  • Liess, Reinhard, Die Kunst dones Rubens, Braunschweig: Weisenhaus-Buchdruckerei 1977.
  • Vlieghe, Hans, Art i arquitectura flamenca, 1585-1700, Madrit, Càtedra, 2000, ISBN 84-376-1842-8

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pedro_Pablo_Rubens&oldid=681844»