Pieter Brueghel el Vell

Pieter Brueghel el Vell

Pieter Brueghel, cridat el Vell (ˈpitəɾ ˈbɾøːxəl; Breda o Breugel, h. 1526/1530-Brusseles, 5 o 9 de setembre de 1569) va ser un pintor i gravador brabanzón. Fundador de la dinastia de pintors Brueghel, és considerat el pintor holandés més important del sigle XVI. En Jan Van Eyck, el Bosco i Pedro Pablo Rubens, és considerat com un dels quatre grans mestres de la pintura flamenca. Solament 45 pintures de la seua autoria han sobrevixcut fins a l'actualitat.

Biografia

Naiximent

La biografia de Pieter Brueghel el Vell està incompleta per l'absència de fonts escrites. Diu que va nàixer «prop de Breda en el poble el nom del qual va prendre per a transmetre-ho als seus descendents». No obstant, hi havia dos pobles en el nom de Brueghel o Brogel, un en el Brabante Septentrional a uns 55 km de l'actual vila holandesa de Breda, i l'atre —que era doble i es denominava Grote (Gran) Brogel i Kleine (Menut) Brigel— estava situat en l'actual Limburgo belga, al voltant de 71 km de Breda, i pertanyent en aquella época al principat de Lieja. Diversos biógrafs i historiadors han establit posteriorment que Kleine-Brogel i Grote-Brogel estaven a al voltant de 5 km de Brée que, en el sigle XVI, es dia Breede, Brida o en llatí Breda. Van Mander no hauria pensat que Breda en Brabante poguera ser confosa en Breede-Brida-Breda en Limburgo. Aixina que, el problema no està resolt.

Per a calcular la data del seu naiximent es tenen en conte dos fets. El primer, que se sap quàn va morir, en 1569, i que es va produir «en la flor de la vida» (mig aetatis flore) lo que vol dir entre els 35 i 45 anys. El segon, que va ser admés com a mestre en els liggeren («registres») del gremi de Sant Lucas en Amberes en 1551, sent aixina que açò solia ocórrer entre els 21 i 25 anys. En això es pot situar la data de naiximent de Brueghel entre 1525 i 1530, per lo que és un contemporàneu de Felipe II d'Espanya.

També és insegura l'ortografia exacta del seu llinage, sent les formes més freqüents Brueghel, Bruegel i Breugel. Tampoc és segur que adoptara eixe llinage per ser el del lloc de naiximent, perque per al sigle XVI ya existien els llinages com a noms de família.

Carrera

Sempre segons van Mander, va ser aprenent de Pieter Coecke van Aelst, artiste cultivat, decà del gremi d'artistes, al mateix temps pintor i arquitecte i en la filla del qual Mayken va terminar casant-se. Pràcticament desconegut en la seua etapa de formació, les úniques senyes sobre la seua vida i la seua carrera nos els oferix una biografia de 1609, que li presenta com un ignorant dedicat a la pintura còmica. No obstant, sembla suficientment demostrat que va ser un home de certa cultura, ya que va conéixer a estudiosos i científics del seu país. En 1551 va ser acceptat com a mestre en el gremi de pintors d'Amberes.Entre 1551 i 1553 va viajar per França i Itàlia. En Roma va poder treballar en el miniaturista Giulio Clovio. Va permanéixer una temporada en el taller d'un mestre siciliano. Alguns dels quadros que ilustren este viage són Combat en el port de Nàpols, l'escena de La caiguda de Ícaro i El suïcidi de Saúl, aixina com alguns dibuixos. En fer el viage, va tindre que travessar els Alps, realisant una important colecció de dibuixos sobre el seu paisage. Sembla que el viage, més que per a formar-se, va anar per a realisar dibuixos de paisages italians i alpins que el gravador Hieronymus Cock poguera reproduir-los en gravat.

Entre 1555 i 1563 es va establir en Amberes, a on va treballar per a l'editor Hieronymus Cock, fent dibuixos preliminars per a diversos gravats, entre els quals destaca una série sobre Els sèt pecats capitals a on Bruegel va introduir elements fantàstics i grotescs inspirats en El Bosco. En Amberes va freqüentar un círcul d'artistes i erudits humanistes com el mecenes Nicolás Jonghelinck que tenia setze de les seues obres. Se sap que va ser amic del cartógrafo Abraham Ortelio, qui va escriure algunes commovedores llínees en la seua memòria.

En 1562, a petició de la seua futura sogra, es va traslladar a Brusseles, al barri de Marolles, en el número 132 del carrer principal (rue Haute) en una casa en teulades escalonades d'estil medieval flamenc típic del sigle XVI. En la iglésia de La nostra Senyora de la Capella (Notre-Dona'm de la Chapelle o Kapellekerk) es va casar, en l'any 1563, en Mayken Coecke, filla del seu mestre Pieter Coecke van Aelst.

En 1564 va nàixer el primogènit dels seus fills, Pieter Brueghel el Jove, cridat Brueghel d'Enfer («de l'Infern»). La situació política i religiosa en Flandes s'està deteriorant. En 1567 el duc d'Alba va iniciar una sanguinosa campanya de repressió contra els rebels. El seu segon fill, Jan Brueghel el Vell, cridat Brueghel de Velours («de Vellut») va nàixer en 1568, el mateix any de l'eixecució dels comtes de Egmont i de Horn. Sembla segur que Brueghel el Vell va ser protegit pel governador dels Països Baixos espanyols, Granvela, coleccioniste de les seues obres. Els seus dos fills, Pieter i Jan, es varen convertir en pintors, pero cap d'ells va ser discípul del seu pare, ya que este va fallir quan abdós era encara chiquets. Segons Karel van Mander, és provable que anaren instruïts per la seua yaya Mayken Verhulst van Aelst, qui també era artista. Jan Brueghel va seguir els passos del seu pare i es va convertir en pintor, especialisant-se en paisages; en canvi Pieter Brueghel el Jove es va dedicar a l'escritura. Els dos es varen destacar molt en lo que varen fer ya que tenien el talent dels seus pares.

Atres membres de la família varen ser Pieter van Aelst i la ya mencionada Mayken Verhulst (els sogre i sogra de Pieter Brueghel el Vell), Jan van Kessel, pare (net de Jan Brueghel el Vell) i Jan van Kessel, el Mosso. A través de David Teniers, la família està també emparentada en tota la família Teniers de pintors i la família Quellinus de pintors i escultors, ya que Jan-Erasmus Quellinus es va casar en Cornelia, filla de David Teniers el Jove.

Se sap molt poc de la personalitat de Brueghel, aparte d'estes poques llínees de Carel van Mander: «Era un home tranquil, sabio i discret, pero en companyia, era divertit i li agradava esglayar a la gent o els seus aprenents en històries de fantasmes i centenars d'atres diabluras».

La vida social de Brueghel es va estendre molt més allà del círcul intelectual, assistint voluntàriament a bodes llauradores a les que es feya invitar com a «parent o paisà» dels esposos. Va rebre el renom de «Brueghel llaurador» o «Brueghel el Llaurador» per la seua suposta pràctica de vestir-se com un llaurador per a mesclar-se en les bodes i atres celebracions, obtenint aixina inspiració i detalls autèntics per a les seues pintures de gènero. També s'ha indicat que l'orige d'este renom ve de les seues representacions de la vida llauradora.

Van Mander conta algunes anècdotes, una miqueta fantasiosas, com la seua intromissió en el matrimoni en el seu amic Hans Frankaert, joyer de Amberes:

«En companyia de Franckert, a Brueghel li agradava visitar als llauradors, en les bodes o fires. Els dos hòmens es vestien com els llauradors, i inclús com els demés invitats duyen regals, i es comportaven com si pertanygueren a la família o pertanyien al círcul d'un o un atre dels esposos. Li encantava observar les costums dels llauradors, els seus modals en la taula, balls, jocs, formes de corteig, i totes les #bufonada que podien oferir, i que el pintor va saber reproduir, en gran sensibilitat i humor, en el color, tant a l'aquarela com a l'oli, sent molt versat en les dos tècniques. Coneixia be el caràcter dels llauradors i llauradores de Kempen i de les seues afores. Sabia cóm es visten al natural i pintar els seus gests grossers quan ballaven, caminaven o es quedaven en peu mentres es dedicaven a tasques diferents. Dibuixava en convicció extraordinària i dominava particularment ben el dibuix a ploma».

Brueghel va morir en Brusseles en setembre de 1569 i va ser enterrat en l'iglésia de La nostra Senyora de la Capella en Brusseles.

El seu retrat es troba en Pictorum Aliquot Celebrium Germaniae Inferioris Effigies, de Dominicus Lampsonius. Este retrat del pintor, atribuït al gravador Johan Wierix, es va publicar en un poema de Lampsonius en 1572.

Temàtica

Brueghel és conegut pels seus paisages, gènero en el que va alcançar una notable importància. Se li sol considerar com el primer artiste occidental que va pintar paisages per sí mateixos, en lloc de com a teló de fondo d'alegorias religioses. En la naturalea va trobar Brueghel la seua major inspiració sent identificat com un mestre de paisages. Es caracterisen per una àmplia panoràmica vista des de lo alt. Aixina s'aprecia en obres com a Combat naval en el port de Nàpols, Camí del Calvari o la série de les Estacions. Creava una història, segons pareix combinant vàries escenes en una sola pintura. Els seus paisages de l'hivern de 1565 (per eixemple, Els caçadors en la neu) corroboren la durea dels hiverns durant la Menuda Edat de Gèl. Quan va creuar els Alps en el seu viage a Itàlia, va dibuixar numerosos paisages. Li varen resultar molt importants per a la seua carrera, puix a la seua tornada els va desenrollar per gravats que es varen difondre per tota Europa.

Una part de la seua obra, que enllaça més directament en l'obra del seu predecessor El Bosco, representa temes apocalípticos. En esta llínea va pintar Caiguda dels àngels rebels, Dulle Griet i El triumfo de la Mort, i igualment baixe inspiració bosquiana va dissenyar gravats per a l'editor Hieronymus Cock, entre ells sèt sobre Els pecats capitals.

Brueghel va destacar, sobretot, en escenes familiars i populars, escenes de gènero, poblades per llauradors, a sovint en un gran element paisagístic. Eixemples d'esta temàtica són: Jocs de chiquets, El convit de bodes, La paràbola dels cegos (1568), El país de Jauja i Dansa de llauradors. En estes escenes hi havia una intenció moralizante, representant els defectes del ser humà, alguna cosa que també havia fet El Bosco en, per eixemple, La Pedra de la Locada. Aixina, La paràbola dels cegos representaria la necedad del món, mentres que El país de Jauja (1567) representaria lo efímer dels bens materials.

Un dels seus temes més famós és La torre de Babel, del que va pintar tres quadros, si be es conserven dos: La construcció de la torre de Babel (1563, Museu Kunsthistorisches de Viena) i La Menuda torre de Babel (Róterdam). Simbolisaria el destí fatal de la creixent sigau de poder del ser humà. Pot ser que l'interés del pintor per la torre de Babel procedira del caràcter cosmopolita de la seua ciutat d'Amberes.

L'art de Brueghel

La pintura de Brueghel es presenta generalment en tres periodos:

• les primeres composicions que estan plenes de personages presos de la vida;
• el cicle de les Estacions que relata la marcha del món segons les lleis de la Naturalea;
• els últims quadros, en els que els grans personages es destaquen sobre un paisage que no és més que un fondo.

Brueghel es va formar dins de l'escola flamenca. El pintor trenca en els seus predecessors o el gust italià del sigle XVI. En conectar la Edat Mija i el Renaixença, supera l'art dels primitius flamencs i supera als italians; l'unitat de les seues composicions, el seu talent narratiu i el seu interés pels «gèneros menors» fan d'ell un artiste inclasificable dins de l'història de l'art. L'influència més òbvia sobre el seu art és l'antic mestre holandés el Bosco, particularment en les seues pintures més primerenques «demonológicas» de Brueghel com El triumfo de la Mort i Dulle Griet. En el Bosco compartix cert tractament fantàstic en determinades escenes, una tradició figurativa, com es veu en El triumfo de la Mort que s'expon en el Museu del Prat. El Bosco representa el final de l'Edat Mija, és l'últim «primitiu» i Brueghel va començar un nou sigle, una era moderna que s'obri en el descobriment de l'home i del món. No obstant, l'obra del Bosco vol inspirar un terror devot, alguna cosa que està totalment absent en Brueghel. Per al primer, el món és un «somi de Deu» o un engany del Diable; la Naturalea és una tentació perjudicial. Per a l'atre, l'acció humana pel contrari és tot el seu valor: alegries o desafius al destí, l'home deu intentar l'aventura a pesar de les amenaces.

Quan va viajar a Itàlia, va deprendre la forma de pintar dels renaixentistes. Va seguir la corrent manierista que va afectar a tota Europa. Açò es veu en la característica descomposició del quadro en multitut d'escenes (Proverbis, 1559).

Ara be, té una concepció més moderna i realista que els manieristas. Açò es veu en l'ironia en que tracta els temes. També en que no s'esforça per mostrar una bellea ideal, sino en reflectir a les persones de manera prou realista. Resulta innovador que el subjecte dels seus temes siga colectiu, el grup, i no un personages aïllat o un grup menut. El que fera de la vida i costum dels llauradors el centre principal d'una obra era rar en la pintura de l'época de Brueghel. La seua representació terrenal, res sentimental pero vívida dels rituals de la vida pueblerina —incloent l'agricultura, la caça, les comilón, festes, danses i jocs— són finestres úniques d'una cultura llauradora desapareguda i una font primària d'evidència iconográfica tant sobre aspectes físics com a socials de la vida del sigle XVI. Per eixemple, la pintura Els proverbis flamencs ilustra dotzenes d'aforismes llavors contemporàneus (molts d'ells encara s'usen en l'holandés o flamenc actual), i Jocs de chiquets mostra la varietat d'entreteniments dels que gojaven els jóvens.

Usant abundant energia còmica i esperit, va crear algunes de les més antigues imàgens de protesta social en l'història artística. Com a eixemples poden senyalar-se pintures com El combat entre dò Carnal i donya Quaresma (una sàtira del conflicte de la Reforma)^{cita requerida} i gravats com L'asno en l'escola i Caixes fortes combatent Vedrioles. Es diu que en el seu llit de mort va ordenar a la seua esposa que cremara els dibuixos més subversivos per a protegir a la seua família de la persecució política. Se li considera precursor del Barroc al nort dels Alps. El colorit de les seues Estacions (1565) anticipa la pintura del sigle XVII.

Al final de la seua carrera va aumentar el tamany de les figures, i s'aprecia una nova concepció de l'estructura del quadro. Va pintar en un estil més senzill que l'estil italianizante que prevalia en la seua época. En els seus últims quadros adopta tamany gran. Hi ha menys figures, d'un tamany més gran, que es destaquen sobre el fondo; perdent importància el fondo.

A diferència dels pintors de la Renaixença, Brueghel no va representar el nuet i es va interessar poc pel retrat. Els seus personages estan ben alluntats de la glorificació dels cossos ben proporcionats. En els seus quadros dominats per la vida popular, el pintor mostra els llauradors tal com són, en les seues activitats i el seu oci. Per volta primera en l'història de la pintura, la classe llauradora s'humanisa dins d'una visió objectiva. Els caps s'alineen i s'aprecia que l'artiste és sensible a les emocions i les debilitats.

Inclús les escenes bíbliques de Brueghel se situen en la seua major part dins d'un poble i la descripció de la plaça pública repleta de gent ocupa més espai que el tema (vejau L'empadronament de #Belén). En el sigle XVI, de fet, el carrer i la plaça eren els llocs de trobada i entreteniment: els jocs d'hivern, el carnestoltes, la processó i les kermeses, danses rituals llauradores, tot era un pretext per a la celebració i el pintor narra estes trobades que Felipe II, per la seua banda, desija prohibir.^{cita requerida}

En la série de les Estacions mostra l'unió profunda dels sers vius subjectes als cicles naturals, expressa la concepció estoica segons la qual el món és una construcció ben ordenada dins de la qual l'home ocupa un lloc precís i accepta el seu destí. En canvi, en les atres teles, Brueghel sembla témer l'orgull i la rebelió de l'home contra l'orde de la creació (és Nemrod i la seua loca empresa, Ícaro i el seu somi o inclús el Castic dels àngels rebels). L'alegria pot coexistir en el perill si l'home se somet a la fatalitat i s'integra en la simfonia d'elements naturals.

Referències en atres obres

• El seu quadro Paisage en la caiguda de Ícaro és el tema del poema «Musée dones Beaux Arts» de W.H. Auden.
• L'obra de Brueghel apareix de manera destacada en la novela de Don DeLillo de l'any 1997 Underworld (novela de DeLillo). En el pròlec, titulat «El triumfo de la Mort» i ambientat en el partit de béisbol de l'any 1951 entre els Giants i els Dodgers en el que Bobby Thomson va colpejar l'aixina cridat «Shot Heard 'Round the World», una reproducció de la pintura epónima (h. 1562) flota cap a les mans de J. Edgar Hoover entre una graniçada de celebració de fragments de paper i atres desperdicis despuix d'un home run. Més vesprada en la novela, el personage Klara Sax compara els conceptes de mort i joc, discutint una atra pintura de Brueghel, Jocs de chiquets (1560): «No sé lo que l'història de l'art diu sobre esta pintura. Pero yo dic que no és diferent d'atres famosos Brueghel, eixèrcits de mort marchant pel paisage. Els chiquets són grossos, retardats, una miqueta sinistres al meu gust. És una espècie d'amenaça, alguna locada». Kinderspielen. Semblen com a nanos fent alguna cosa terrible" (O 682).

• Paisage en la caiguda de Ícaro és mencionat en el títul de la cançó de la banda Indie/Punk Tito Andrónico "Upon Viewing Brueghel's 'Landscape with the Fall of Icarus'" de l'àlbum de l'any 2008 The Airing of Grievances.
• La novela Precipitadamente per Michael Frayn seguix el descobriment fictici d'una sexta pintura desapareguda en la série de les Estacions de Brueghel. El personage principal, Martin Clay es trasllada al camp durant varis mesos en la seua esposa i filla per a acabar l'obra d'un llibre. No obstant, ràpida i obsesivamente queda absorbit pel món de Brueghel i l'història dels Països Baixos del sigle XVI quan ell creu haver descobert la pintura de la primavera abril-maig desapareguda Els juerguistas amagada en un fumeral en la finca campestre del poc escrupulós veí senyor Churt. L'història seguix en hilarantes conseqüències.
• La pintura Els caçadors en la neu s'usa àmpliament en l'obra del director de cine rus Andrei Tarkovsky en la seua película Solaris de 1972.
• La pintura Els proverbis flamencs es va usar com a obra d'art de la coberta per al cridat primer àlbum de Fleet Foxes, Fleet Foxes.
• Camí del Calvari és el tema principal de la película de l'any 2011 The Mill and the Cross, película suec-polaca en la que Rutger Hauer interpreta al personage de Pieter Brueghel.
• La novela Ciutats de la nit roja (1981) escrita per William S. Burroughs usa El triumfo de la Mort com a obra d'art en la coberta.

Comentaris sobre la seua obra

Karel van Mander

Totes les investigacions relatives a la vida, a les activitats, a la personalitat, a l'esperit i l'obra de Pieter Brueghel el Vell, tendixen a completar, a precisar quan no a corregir lo que el primer, Karel Van Mander relata sobre ells en el seu Llibre de Pintors (Het Schilder-Boeck en la primera edició), publicat en Harlem, datada en 1604. Es troba baix l'encapçalat «Pierre Bruegel, de Bruegel», que ell va escriure baix el títul El Llibre de Pintors de Karel van Mander:

Abraham Ortelio

El testimoni dels contemporàneus, sobretot en el món de l'art i de l'edició de Amberes, mostra que Brueghel va tindre numerosos amics i admiradors. El cartógrafo flamenc Abraham Ortelio li va rendir homenage en el seu Album amicorum:

El pintor Eupompos, quan se li va preguntar quin dels seus predecessors considerava el seu mestre, va respondre senyalant a la multitut: "Devem imitar a la naturalea mateixa, no a un artiste". Frase que encaixa be en el nostre amic Bruegel al que yo cridaria no el pintor de pintors, sino la naturalea dels pintors: lo que vullc dir és que mereix ser imitat per tots. Com diu Plinio sobre Apeles, el nostre Bruegel va pintar moltes coses que no podien ser pintades. En totes les seues obres, sempre hi ha més de pensament que de pintura. Eunapio diu un atre tant sobre Timantes […] Els pintors que representen als sers graciosos, en la flor de l'edat, i varen voler afegir a la pintura un no es quin d'elegància encantadora que treen de sí mateixos, distorsionant l'image representada i alluntant-se del model pres, s'alluntaven també de la verdadera bellea. El nostre Bruegel és purament d'este treball.

Ludovico Guicciardini

Ludovico Guicciardini, comerciant florentino instalat en Amberes, ho cita dins del seu Descrittione de' Paesi Bassi («Descripció dels Països Baixos») publicat per Cristóbal Plantino en 1567:

Pieter Bruegel de Breda, gran imitador de la ciència i de l'imaginació de Jerónimo Bosco, també li va valdre el renom de Segon Jerónimo Bosco.

Brueghel ha guanyat notorietat suficient com per a ser mencionat per Giorgio Vasari que li consagra esta menció en les seues Vite:

Celebrem també com a bon pintor. [...] Pierre Breughel de Amberes, mestre excelent.

Dominicus Lampsonius

Dominicus Lampsonius, Lampsonius, que va treballar per al mateix editor que Brueghel, Hieronymus Cock, i va conéixer els escrits de Guiccardini, fa este panegíric i ho dirigix a Pieter Breughel els versos següents:

Nos recorda les vives concepcions del seu mestre, Que, en un hàbil pinzell, fidelment nos presenta el seu estil, I, en fer-ho, inclús ho supera? Tu t'eleves, Pieter, gràcies al teu art fecundo, A la manera del teu vell mestre traces les coses agradables. Ben fetes per a fer riure; en ell tu mereixes ser considerat l'igual dels més grans artistes.

Dirck Volkertszoon Coornhert

El testimoni de Dirck Volkertszoon Coornhert, gravador ell mateixa, mostra l'estima que el pintor havia alcançat entre els seus colegues. Coornhert descriu ací el seu plaure davant La mort de la Verge en una carta a Ortelio datada el 15 de juliol de 1578:

Giovanni Paolo Lomazzo

El pintor Giovanni Paolo Lomazzo, considerat com un dels pioners de l'història de l'art, cita a Brueghel en admiració:

«Dels flamencs, he vist certs quadros l'oli fets recentment […] i són admirables: i els pintors que els han eixecutat, Gill Mostraert, Pier Breughel no mereixen més que elogis…».

Michel de Ghelderode

L'autor bruselense Michel de Ghelderode va experimentar durant tota la seua vida una gran admiració pels quadros de Brueghel, que va citar a sovint en les seues obres, com Els cegos, inspirat pel quadro La paràbola dels cegos.

En l'obra La Balada del Gran Macabre, peça en la que l'atmòsfera i els personages no són sino una reminiscència del Combat entre dò Carnal i donya Quaresma i El triumfo de la Mort. El país a on es desenrolla l'història és ell mateixa cridat "Brueghelandia", referència directa a l'artiste.

Uns atres

El nom del pintor figura ademés en diverses #antologia de la pintura:

P. A. Orlandi, Abecedari pittorico (Abecedari pictòric, 1719):

[...] Va pintar les coses absurdes i ridícules, no tant pel color i el dibuix que eren nobles i dignes d'un mestre, com per la matèria i l'invenció.

J.-B. Descamps, La Vie dones peintres flamands (La vida dels pintors flamencs, 1753):

Brueghel va fer esbossos durant les festes i les bodes llauradores, que ell va pintar admirablemente a l'oli i al temple. Naixcut per a esta classe d'assunts, pot ser el primer en el seu art, sense Téniers. Les seues composicions estan molt ben concebudes, el dibuix és correcte, els trages de bona calitat, els caps, les mans són captades en el seu valor espiritual.

Sir Joshua Reynolds, Journey to Flanders and Holland (Viage a Flandes i Holanda, 1797):

Este pintor alié a qualsevol forma de tècnica pictòrica; pero en este quadro [la Matança dels Inocents, que Reynolds va conéixer per una còpia], hi ha moltes idees, una representació viva i variada de la desesperació: tant que ell va fer per vint moderns. Baixe este aspecte, l'autor […] es distinguix dels versificadores de hui en dia que no duya en ells algun pensament d'un pes, cauen fàcilment en el fals galop de versos ridiculisat per Shakespeare en Com agradeu.

L'entorn, els seguidors i els copistas

El gust per Brueghel el Vell va culminar entorn a l'any 1600. En 1594, despuix de la seua entrada triumfal en Amberes, l'archiduc Ernesto d'Àustria va rebre una série de quadros de mestre representant els mesos de l'any, sense dubte un regal de prestigi. En 1609, el seu fill Jan Brueghel el Vell va escriure a la moradura Federico Borromeo, arquebisbe de Milà i creador de la Biblioteca Ambrosiana, no podia procurar-se més quadros del seu pare, en l'excepció de lo que posseïa ell mateixa, el Crist i la adúltera. La situació era tal que, segons explica, l'Emperador ha oferit el preu més alt per a adquirir totes les obres de Brueghel.

En un context semblant és favorable a la proliferació de còpies, imitacions i falsificacions. I en efecte, és llavors quan apareixen numerosos dibuixos fets en ploma, que un «Mestre de menuts paisages» va realisar manifestament en l'estil de Brueghel. Sorgixen aixina un grup de 25 dibuixos, que duyen la firma de Brueghel i que daten de 1559-1562. Actualment se sap que varen ser eixecutats a finals del sigle XVI, provablement per Jacob Savery o inclús Cornelis Cort, i potser un propòsit fraudulent. La mateixa hipòtesis deu considerar-se per als célebres Paisages de montanya, o Vistes dels Alps, considerades per molt temps com a obres mestres de Brueghel. En realitat, la majoria d'estos dibuixos varen ser eixecutats a finals del sigle XVI.

• Joos van Liere, corpus de dibuixos naert'leven llarc temps atribuïts a Brueghel el Vell
• Mestre dels Menuts Paisages, corpus de dibuixos llarc temps atribuïts a Brueghel el Vell
• Roelant Savery, provablement el «Mestre dels paisages de montanya», llarc temps atribuïts a Brueghel el Vell
• Jacob Savery, el seu fill, provablement el «Mestre dels menuts paisages»
• Cornelis Cort
• Corneille Metsys
• Joos de Momper, a qui s'ha reatribuido La Tempestat
• Cornelis van Dalem, paisagista bruegheliano
• Jan Van Wechelen, va realisar els personages de paisages de Cornelis Dalem
• Pieter Balten, paisagiste contemporàneu de Brueghel
• Índex dels gravadors que varen treballar sobre dibuixos de Brueghel el Vell (en francés)

Obres

Vore també: Categoria:Quadros de Pieter Brueghel el Vell

Artícul principal → Anexe:Quadros de Pieter Brueghel el Vell.

Hi ha 45 pintures supervivents que han segut declarades autèntiques, aixina com un cert número d'obres perdudes. Una tercera part d'estes obres es troba en el Museu d'Història de l'Art de Viena (Kunsthistorisches). Existix també un gran número de dibuixos i gravats. S'han perdut un bon número de les seues obres, i alguns quadros que en el passat se li varen atribuir, es considera actualment que són còpies més tardanes realisades pels seus fills.

• Paisage en Crist i els apòstols en la Mar de Tiberíades, 1553, provablement en conjunt en Marten de Vós, colecció privada.
• Els peixos grans es mengen als menuts, 1556, Albertina, Viena
• Asno en l'escola, 1556, dibuix, Gabinet de làmines, Museus estatals, Berlín
• Paràbola del sembrador, 1557, Museu d'Art Timken, Sant Diego
• La caiguda de Ícaro, h. 1558, Museus reals de Belles arts de Bèlgica, Brusseles
• Els proverbis flamencs, 1559, Museus estatals, Berlín
• El combat entre dò Carnal i donya Quaresma, 1559, Museu Kunsthistorisches, Viena
• Combat naval en el port de Nàpols, 1560, Galeria Doria-Pamphilij, Roma
• Retrate d'una vella, 1560, Alte Pinakothek, Munich
• Jocs de chiquets, 1560, Museu Kunsthistorisches, Viena
• Temperancia, 1560

• Saúl (Batalla contra els Filisteos en el Gilboa), 1562, Museu Kunsthistorisches, Viena
• Dos monitos, 1562, Museus estatals, Berlín
• El triumfo de la Mort, h. 1562, Museu del Prat, Madrit
• La Caiguda dels àngels rebels, 1562, Museus reals de Belles arts de Bèlgica, Brusseles
• Dulle Griet, h. 1562, Museu Mayer van donen Bergh, Amberes
• La torre de Babel, 1563, Museu Kunsthistorisches, Viena
• La fugida a Egipte, 1563, Courtauld Institute Galleries, Londres
• La «menuda» Torre de Babel, h. 1563, Museu Boymans-van Beuningen, Róterdam
• La mort de la Verge, 1564, grisalla, Upton House, Banbury, Oxfordshire
• Camí del Calvari, 1564, Museu Kunsthistorisches, Viena
• L'Adoració dels Reis Macs, 1564, National Gallery, Londres
• La série de les Estacions. Un cicle de sis o dotze pintures dels mesos o estacions del Llibre de les Hores, de la que sobreviuen cinc:
  • Caçadors en la neu (decembre-giner), 1565, Museu Kunsthistorisches, Viena
  • Dia trist (febrer-març), 1565, Museu Kunsthistorisches, Viena
  • Collita de fenaç (juny-juliol), 1565, Palau Lobkwicz en el Complex del Castell de Praga
  • Els cosechadores o La collita (agost-setembre), 1565, Museu Metropolità d'Art, Nova York
  • La tornada de la manada (octubre-novembre), 1565, Museu Kunsthistorisches, Viena
• Paisage hivernal en trampa per a pardals, 1565, Reals museus de Belles arts de Bèlgica, Brusseles, inv. 8724 / Wiltshire, Wilton House
• Crist i la dòna adúltera (1565), Courtauld Institute of Art, Londres
• La calúmnia d'Apeles, 1565, dibuix, Museu Britànic, Londres
• El pintor i el coneixedor, h. 1565, dibuix, Albertina, Viena
• El vi en la festa de sant Martín, 1565-1568, Museu del Prat, Madrit. (descoberta en 2010)
• Predicació de Juan el Batiste, 1566, Museu de Belles arts, Budapest
• Cens en #Belén, 1566, Colecció d'art de Amalia Lacroze de Fortabat, Argentina / Museus reals de Belles arts de Bèlgica, Brusseles
• La dansa nupcial, h. 1566, Detroit Institute of Arts, Detroit
• Conversió de Pablo, 1567, Museu Kunsthistorishes, Viena
• El país de Jauja, 1567, Alte Pinakothek, Munich
• Massacre dels inocents, h. 1567, versions en la Royal Collection, Museu Kunsthistorisches de Viena i en Museu Nacional Brukenthal, Sibiu, i en Upton House, Banbury
• La urraca sobre el cadalso, 1568, Hessisches Landesmuseum, Darmstadt
• El misántropo, 1568, Museu vaig donar Capodimonte, Nàpols
• La boda llauradora, 1568, Museu Kunsthistorisches, Viena
• La dansa llauradora, 1568, Museu Kunsthistorisches, Viena
• Els menics, 1568, Museu del Louvre, París
• El llaurador i el lladre de nius, 1568, Museu Kunsthistorisches, Viena
• Els tres soldats, 1568, Colecció Frick, Nova York
• La paràbola dels cegos, 1568, Museu vaig donar Capodimonte, Nàpols

• La tormenta en la mar, obra inconclusa, provablement l'última pintura de Bruegel.

Gravats

• El peix gran es menja al chic, 1556, un gravat a partir de dibuix de Brueghel

Els dibuixos

En les albors del sigle XXI, pocs dibuixos queden de la mà de Brueghel el Vell, a sovint s'han atribuït a atres artistes, principalment a través de l'estudi de les marques d'aigua i monogrames de paper, que demostraran la posteritat dels dibuixos.

A Roelant Savery (1576-1639) s'han atribuït els célebres dibuixos Naer't leven – in situ – i varis Grans Paisages semblen ser de la mà del seu germà major Jacob Savery (h. 1565-1603). D'artistes encara anònims cridats el Mestre dels paisages de montanya —que podrien ser Roelant o Jacob Savery—, el Mestre dels menuts paisages —que podria ser Joos van Liere o inclús Cornelis Cort—, pero també Jerónimo Bosco, Pieter Balten, la família Coecke, els propis fills de Brueghel —Pieter i Jan— o el seu entorn, es repartix l'autoria d'atres composicions, paisages, personages i escenitas campestres. Sembla també que el gran èxit de les composicions de Brueghel el Vell ha atret als falsificadors.

L'últim catàlec raonat dels dibuixos de Pieter Brueghel el Vell descriu 61 dibuixos autógrafs i sis coneguts per una còpia. D'estos 67 artículs, trentacinc es varen completar en la finalitat de ser gravats. Ochenta y cuatro gravats varen ser publicats (sense contar en els que es varen fer a partir d'una pintura o pòstums). Li falta llavors a lo manco quarantanou dibuixos.

Els gravats

L'obra gravada a partir de Brueghel el Vell alcança el centenar, segons l'especialiste Louis Lebeer.

A partir de 1556, es troba el nom de Brueghel associat al de l'editor Hieronymus Cock per al lletrer Aux quatre vents. Dibuixa planches satíriques com El peix gran es menja al chic. A l'any següent va publicar la série dels Sèt pecats capitals seguida en l'any 1558 per Les sèt virtuts.

La Caça del conill selvat —realisat en 1560— és l'únic gravat que Brueghel el Vell va eixecutar per sí mateixa, i que es va publicar per Hieronymus Cock. Es coneix el dibuix original. Llarc temps considerat com una còpia, recentment s'ha tornat a atribuir al mestre. Podria ilustrar el vell proverbi «perseguir dos llebres al mateix temps», açò és, fer dos coses al mateix temps. Pels efectes de llum i l'atmòsfera, prefigura ya dos grans quadros Els caçadors en la neu i La tornada de la rabera o el caràcter diürn i estacional eixercita un important paper.

Brueghel és també el inventor d'un gran número de gravats eixecutats per atres artistes i publicats per Hieronymus Cock: La Cuina magra i la Cuina grassa, gravats per Pieter van der Heyden en 1563. De la mateixa manera que els de el Bosco, els seus gravats varen seguir estampant-se despuix de la seua mort.

• Conjunt de Dotze grans paisages (1555-1556).
• Conjunt de Dotze proverbis flamencs (cap a 1568), segons obra de Pieter Brueghel, gravats per Jan Wierix.
• Conjunt de Bucs de mar, Frans Huys (Amberes, 1522-1562) cap a 1561-1562.

• La primavera i L'estiu per Pieter van der Heyden (Amberes, 1570 (els dibuixos preliminars d'atres dos estacions es deuen a Hans Bol).

Eponimia

• El asteroide (9664) Brueghel du este nom en la seua memòria.

Vore també

• Pintura flamenca (sigles XV i XVI)
• Pintura renaixentista
• El Bosco i la seua influència
• Hendrick met de Bles, el paisagiste
• Gravat

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pieter Brueghel el Vell.

• The Encyclopedia Americana (1920)/Bruegel (en anglés)
• Breugelius: Bibliografia, Catàlec de tota l'obra pintada, gravada i dibuixada (al voltant de 300 publicacions) (en francés, anglés, alemà, italià i neerlandés)
• Bosch Bruegel Society
• Biografia i presentació d'obres [1] archivat en Wayback Machine. (en francés)
• Biografia i anàlisis d'obres (en francés)
• Pieter Brueghel el Vell en "A World History of Art"
• Pieter Brueghel el Vell en la Artcyclopedia (en anglés)
• Pàgina web comercial proponent la consulta gratuïta de 51 quadros de Pieter Brueghel el Vell (en francés)
• Web Gallery of Art: Quadros de Pieter Brueghel el Vell
• www.pieter-bruegel-the-elder.org, 99 obres [2] archivat en Wayback Machine. de Pieter Brueghel el Vell
• Pieter Brueghel el Jove en Olga's Gallery
• Audioguía educativa sobre el quadro de Bruegel "El vi de la festa de Sant Martín"
• Archivat el 22 de giner de 2011 archivat en Wayback Machine.
• Museu d'Art de Timken: "Paràbola del sembrador", per Pieter Brueghel el Vell