La guerra dels Trenta Anys va ser una guerra lliurada en l'Europa Central (principalment el Sacre Imperi Romà Germànic) entre els anys 1618 i 1648, en la que varen intervindre la majoria de les grans potències europees de l'época. Este conflicte va marcar el futur del conjunt d'Europa en els sigles posteriors.[1][2]
Encara que inicialment es tractava d'un conflicte polític-religiós entre Estats partidaris de la reforma i la contrarreforma dins del propi Sacre Imperi Romà Germànic (SIRG), l'intervenció paulatina de les distintes potències europees va convertir gradualment el conflicte en una guerra general per tota Europa, per raons no necessàriament relacionades en la religió:[3] busca d'una situació d'equilibri polític, alcançar el hegemonia en l'escenari europeu, enfrontament en una potencia rival, etc.
La guerra dels Trenta Anys va aplegar al seu final en la Pau de Westfalia i la Pau dels Pirineus, i va supondre el punt culminant de la rivalitat entre França i els territoris dels Habsburgo (l'Imperi espanyol i el Sacre Imperi Romà Germànic) per el hegemonia en Europa, que conduiria en anys posteriors a noves guerres entre abdós potències.
El major impacte d'esta guerra, en la que es varen usar mercenaris de forma generalisada, va ser la total devastación de llocs sancers que varen ser esquilmados pels eixèrcits necessitats de suministraments. Els continus episodis d'hambrunas i malalties diezmaron la població civil dels Estats alemans i, en menor mida, dels Països Baixos i Itàlia, ademés de dur a la bancarrota a moltes de les potències implicades.[4] Encara que la guerra va durar trenta anys, els conflictes que la varen generar varen seguir sense resoldre's durant molt temps.[5]
Durant el curs d'esta, la població del Sacre Imperi es va vore reduïda en un 30 %.[6] En Brandeburgo es va aplegar al 50 %, i en atres regions inclús a dos terços. La població masculina en Alemània va disminuir a la mitat. En els Països Checs la població va caure en un terç a causa de la guerra, la fam, les malalties i l'expulsió massiva de checs protestants. Solament els eixèrcits suecs varen destruir durant la guerra dos mil castells, díhuit mil viles i mil cinccents pobles en Alemània.[7][8][9][10]
En el territori del Sacre Imperi Romà Germànic, que es va convertir en el principal teatre d'operacions, la llarga série de conflictes que formen la guerra poden dividir-se en cinc etapes diferenciades:
Sigfried Steinberg també marca la guerra dels Trenta Anys com dotze guerres interrompudes per la treua i la pau.[11] La guerra dels Trenta Anys no va ser un únic conflicte de 30 anys de duració sense interrupcions. Durant este periodo es varen desencadenar 13 guerres i es varen firmar 10 tractats de pau.[12] Els historiadors de l'época de el XVII varen considerar cada u d'estos conflictes per separat en lloc d'una única guerra. El nom «Guerra dels Trenta Anys» es va falcar a finals de el XVII.
Per l'Europa catòlica, l'inici de la Contrarreforma va iniciar una àmplia reculada del materialismerenaixentiste. L'enfortiment de la posició de l'Iglésia catòlica es va combinar en la moda de l'astrologia, la difusió de l'ocultisme i atres moviments místics com l'Escola ascética espanyola. Els conflictes entre l'iglésia i els representants del món modern es varen intensificar. Despuix, en el Concilie de Trento, els membres de la Companyia de Jesús creada per Ignacio Loyola, els jesuïtes, es varen convertir en l'unitat de combat de l'Iglésia catòlica en reacció a les innovacions filosòfiques qüestionant a l'Escolàstica i els seus drets polítics.
Des de principis de el XVI, el paper principal en la vida política d'Europa va correspondre a la dinastia dels Habsburgo, que es va dividir en les branques espanyola i austríaca. A principis de el XVII, la branca espanyola de la casa posseïa, ademés del Regne d'Espanya, també Portugal, els Països Baixos del Sur, el Franc Comtat, en Itàlia el ric Ducado de Milà junt a les corones siciliana i napolitana, i també tenia a la seua disposició un enorme imperi colonial hispà-portugués. Els Habsburgo austríacs varen assegurar les corones del Sacre Imperi Romà Germànic, Bohemio, Hongria, Croàcia i la pròpia Àustria. A lo llarc de el XVI, les principals potències europees varen tractar d'impedir l'establiment de l'hegemonia dels Habsburgo en Europa i el major creiximent de les seues possessions. La confrontació en els Habsburgo va ser dirigida per la catòlica França (en aliança en l'Imperi Otomà), i Anglaterra, que va desafiar el domini espanyol de la mar i va invadir les possessions colonials de la Corona espanyola. Atres oponents d'Espanya estaven en el nort del continent: estos són la protestant República de les Províncies Unides dels Països Baixos, que durant vàries décades va defendre la seua independència en una guerra de secessió prolongada. Els interessos de les parts en conflicte es varen creuar més intensament en vàries regions al mateix temps. El major número de contradiccions es va acumular en el territori del Sacre Imperi Romà Germànic, que, ademés de la tradicional lluita entre l'emperador i els príncips alemans, es va dividir en llínees religioses.
En 1546, va esclatar la guerra de Esmalcalda entre Carlos V, Emperador catòlic del Sacre Imperi Romà Germànic, i la Lliga de Esmalcalda de príncips luteranos. L'Emperador va derrotar als príncips protestants i es va establir l'Acort Provisional d'Augsburc a favor del catolicisme, pero la Pau d'Augsburc es va promulgar en 1555 despuix del Tractat de Passau en l'Elector de Sajonia Moritz, que es va entregar. Segons este decret, els catòlics i luteranos tenen prohibit la violència per motius de fe (els calvinistas i zwinglios estan exclosos com herejes). La Pau d'Augsburc es va intercanviar entre l'emperador i els príncips, independentment del Papa, i les velles i noves faccions varen continuar expandint el seu poder. A mitan de el XVI, la fràgil Pau d'Augsburc, un acort firmat per l'emperador Carlos V d'Alemània i I d'Espanya i els príncips luteranos en 1555, havia confirmat el resultat de la primera Dieta de Espira i en realitat havia fet acréixer en el temps els odis entre catòlics i luteranos. En dita pau s'havia establit que:
Els príncips alemans (al voltant de 360 d'ells) podien elegir la religió (luteranisme o catolicisme) en els seus señoríos d'acort en la seua consciència. Era el principi de cuius regio, eius religio.
Els luteranos que vixqueren en un Estat eclesiàstic (baixe el control d'un bisbe) podien continuar sent luteranos.
Els luteranos podien conservar el territori que havien pres a l'Iglésia catòlica des de la Pau de Passau (1552).
Els bisbes de l'Iglésia catòlica que es convertiren al luteranisme tenien que entregar la seua diòcesis.
Encara que les disposicions de la Pau Religiosa d'Augsburc varen impedir l'esclat d'una gran guerra religiosa durant 60 anys, va haver discussions sobre la seua interpretació, i una actitut de confrontació d'una nova generació de governants va contribuir a l'agravament de la situació de conflicte i la deteriore de l'orde polític. Dins del Sacre Imperi Romà Germànic, s'evitava la guerra en permetre que diferents religions es propagaren lliurement. Per un atre costat, va molestar a els qui volien que hi haguera una sola religió que unificara la societat política. No obstant, per la falta de potencial militar per part dels oponents, els conflictes varen ser en gran mida no violents durant molt temps. Un efecte de la Pau Religiosa d'Augsburc va ser un desenroll conegut hui com «confesionalización». Els sobirans varen intentar crear uniformitat religiosa i protegir a la població de diferents influències religioses. Els príncips protestants temien una escissió en el moviment protestant, que possiblement perdria la protecció de la Pau Religiosa d'Augsburc i varen utilisar la seua posició com a bisbes d'emergència per a disciplinar al clero i a la població en térmens de la seua denominació (disciplina social). Açò va conduir a la burocratización i centralisació, i es va enfortir l'estat territorial, iniciant les primeres nacionalisacions d'iglésies per a benefici dels estats. Per l'enfortiment dels estats, la política de confrontació dels nous governants, la paràlisis de la Cort Imperial d'Apelacions com a instància de resolució pacífica de conflictes en l'Imperi i l'enfortiment dels príncips catòlics per part del Consell de la Cort Imperial, es varen formar grups hostils de príncips. Com a resultat i com a reacció a la batalla de la creu i la bandera en la ciutat de Donauwörth, el Palatinado Electoral es va retirar del Reichstag. Per lo tant, no es va materialisar una resolució del Reichstag sobre l'impost turc i el Reichstag, com l'orgue constitucional més important, estava inactiu.
Despuix del reconeiximent de la Pau d'Augsburc en 1555, el catolicisme es va consolidar en terres de la Corona Checa (Regne de Bohemio) sobre la base de l'idea medular de la Pau d'Augsburc, Cuius regio, eius religio (De quí és el govern, eixa religió ). L'orde religiosa jesuïta va tindre una gran participació en la catolizaació, confirmada en 1540 per la bula Regimini militantis ecclesiae del PapaPablo III. La funció principal de l'orde era l'activitat misionero, que era ajudar als protestants a trobar el seu camí cap a l'Iglésia Catòlica. L'orde es dedicava principalment a l'educació, la ciència, l'art i la cultura. Va ser invitat a Bohemio en 1556 per Fernando I per a ajudar-ho contra la creixent ona de Reforma protestant. Des del començ de la reforma religiosa, el conflicte catòlic-protestant continuava, el Papa havent establit als jesuïtes en resposta a la reforma, va aplegar a recatolizar gran part d'Europa i per a fins de el XVI, Baviera, Àustria, França, Polònia, Espanya, Itàlia i la República Checa estaven en l'Esfera d'influència catòlica. Despuix de la mort de Fernando, ho va succeir un monarca menys religiós, Maximiliano II de Habsburgo, qui va prometre als estats checs la llibertat religiosa en la forma de la Confessió Checa. A canvi, se li va concedir el dret de successió del seu fill Rodolfo. Rodolfo II era dèbil com a monarca i va confirmar les àmplies llibertats religioses dels estats checs en la seua regència. La Casa de Habsburgo pronte ho va declarar incompetent i ho va destronar. El seu germà Matías de Habsburgo va ascendir al tro chec i va tractar d'estabilisar el poder en Bohemio novament, pero els estats no varen renunciar als seus drets prèviament establits i gradualment es va desenrollar una certa animositat entre ells i el monarca. Per això, era impopular en la República Checa, majoritàriament husita, la rebelió de la qual contra Fernando va provocar la guerra dels Trenta Anys.
En el periodo anterior a la guerra dels Trenta Anys, hi havia tres àrees principals de conflicte: Europa occidental i nort-occidental, el nort d'Itàlia i la regió de la mar Bàltica. En l'oest i noroest d'Europa, aixina com el nort d'Itàlia, es varen lliurar conflictes dinàstics entre els Habsburgo austríacs i espanyols i el rei francés, aixina com els Països Baixos holandesos, que lluitaven per l'independència, mentres que Dinamarca-Noruega i Suècia, com a possibles grans potències, lluitaven per supremacia en la regió del Bàltic, que involucrava ocasionalment a Polònia-Lituània, Rússia i la lliga hanseatica alemana. El conflicte entre França i Espanya, que a la seua volta va sorgir de l'oposició dinàstica entre els Habsburgo i els reis francesos, va ser decisiu en l'oest i noroest d'Europa. Espanya era una gran potència europea en possessions en el sur d'Itàlia, el vall del Po i els Països Baixos. Les bases espanyoles disperses significaven que difícilment podria haver una guerra en Europa occidental i noroccidental que no afectara els interessos espanyols.
Dels països adjacents al Sacre Imperi Romà Germànic, Espanya ocupa els Països Baixos espanyols en la frontera occidental de l'imperi i està conectada a través del Corredor Espanyol des dels països d'Itàlia fins als Països Baixos. En la década de 1560, la rebelió holandesa va ser freqüent i, en el procés de la rebelió, es va dividir en dèu estats en la partix sur de pro-Espanya (més vesprada Bèlgica i Luxemburc) i 7 estats en la partix nort de anti-Espanya (despuix els Països Baixos), que va ser reconegut en 1609. Serà una guerra de Huitanta Anys que continuara fins a l'acort de pau d'Espanya.
Des de mediats de el XVI fins a mediats de el XVII, França va estar rodejada pels Habsburgo: Rosselló al sur, Gènova i Milà al surest, el Franc Comtat a l'est i els Països Baixos al nort, totes possessions d'Espanya i el SIRG. L'interés de la família real francesa va superar al de la religió i, com a resultat, la França catòlica va entrar en la guerra del costat protestant. Enrique IV va treballar per a trencar el sege en 1609, seguit pel canceller Richelieu i la moradura Mazarino. Pels seus molts enfrontaments violents, França i Espanya varen rearmar els seus eixèrcits. Els monarques francesos varen vore un gran problema en estar rodejats pels estats dels Habsburgo, per lo que no era estrany que França haguera entrat en guerra. Al principi sol en una aportació econòmica i després, quan es va ocupar de problemes de política interna, també en respal militar.
En el nort d'Itàlia, Espanya governava el Ducado de Milà. Ademés de la fortalea econòmica de l'àrea, el seu valor estratègic residia principalment en assegurar el suministrament de tropes espanyoles als Països Baixos a través de l'estret espanyol. França va buscar debilitar el poder espanyol en la regió i interrompre els suministraments espanyols. Abdós poders varen intentar guanyar-se als príncips locals en els seus emissaris. L'atenció es va centrar especialment en els ducs de Saboya, en els passos alpins dels quals i fortalees es podia controlar la ruta de suministrament. Les potències veïnes de ranc europeu eren els Estats Papals i la República de Venècia, en la Cúria en Roma dominada per moraduraés amics de França, Espanya i l'Emperador alemà, mentres que els interessos de Venècia estaven més en el Mediterràneu i la costa del Adriático que en Itàlia.
Els tres actors principals en les guerres en l'àrea de la Mar Bàltica varen ser Polònia, Suècia i Dinamarca. Polònia i Suècia estaven temporalment en unió personal de Segismundo III, que va impedir l'expansió del protestantisme en Polònia, que per lo tant varen ser aliats dels Habsburgo durant la guerra dels Trenta Anys. En 1599, Segismundo va ser depost com a rei suec per un tumult de nobles. Com a resultat, la fe luterana es va establir en Suècia i va esclatar una llarga guerra entre Polònia i Suècia. Les primeres campanyes del nou rei suec Carlos IX inicialment no varen tindre èxit i varen encorajar al rival suec Christian IV de Dinamarca a atacar. Dinamarca estava menys poblada que Suècia o Polònia, pero en posseir Noruega i el sur de Suècia en el control exclusiu de Øresund, va registrar alts ingressos aduanero. Carlos IX Suècia, per un atre costat, va fundar Gotemburgo en 1603 en l'esperança de recaptar part dels ingressos aduanero de Øresund. Quan Christian IV inicia la guerra de Kalmar en 1611, Carlos IX esperava l'atac a Gotemburgo, en canvi, l'eixèrcit danés va marchar sorprenentment sobre Kalmar i va prendre la ciutat. Carlos IX va morir en 1611. i el seu fill Gustavo II Adolfo va tindre que pagar un alt preu per la pau en Dinamarca: Kalmar, el nort de Noruega i Ösel varen caure en mans de Dinamarca, més contribucions de guerra d'un milló de Reichsmarks. Per a poder pagar esta suma, Gustavo Adolfo es va endeutar en els Països Baixos Units. Estos deutes de guerra varen pesar molt sobre Suècia i varen debilitar la seua posició en política exterior. Dinamarca, per un atre costat, s'havia convertit en una potència en la Mar Bàltica com a resultat de la guerra i, per lo tant, Christian IV es considerava un gran general per un costat i creïa que tenia suficients diners per a futures guerres. Suècia i Dinamarca, que volien dominar els Estats alemans de la Mar Bàltica, eren països de confessió luterana i estaven en conflicte pel domini comercial en el Nort. Suècia es va apoderar de la base en la Mar Bàltica oriental de Dinamarca. Suècia es va alçar com a gran poder mentres Dinamarca decaïa, i el rei Gustavo II Adolfo de Suècia tenia un pla per a conectar l'anell del territori al voltant de la mar Bàltica, pero el desafiu de l'eixèrcit de l'emperador ho va obligar a participar en el problema alemà. Ademés, el «goticismo antic» va ser un dels motius per a participar en la guerra.
En els inicis de el XVII es varen incrementar les tensions entre les nacions d'Europa. Espanya estava interessada en els principats alemans, degut a que Felipe III, net de Carlos V, era un Habsburgo i tenia territoris al voltant de la frontera occidental dels Estats alemans (Flandes, el Franc Comtat). França també estava interessada en els Estats alemans, perque desijava recuperar el hegemonia a costa del poder dels Habsburgo, com havia tingut durant l'Edat Mija. Suècia i Dinamarca (que controlava el Ducado de Holstein) estaven interessades per raons econòmiques en els Estats germànics del nort, a la vora del mar Bàltica, en la política del Dominium maris baltici, per lo que si la situació política en l'imperi canviava a favor dels catòlics, sense dubte tindria un efecte advers en estos estats.
Durant la segona mitat de el XVI, les tensions religioses també s'havien intensificat. La Pau d'Augsburc va tindre conseqüències a lo llarc de la segona mitat de el XVI, ya que els bisbes es negaven a abandonar els seus bisbat. De fet, els térmens del tractat d'Augsburc varen ser utilisats per a un resorgiment del poder catòlic. Les tensions i resentiment entre catòlics i protestants no havien fet sino acréixer-se des de la firma del tractat, i en molts llocs d'Alemània es destruïen iglésies protestants i hi havia llimitacions i obstàculs al cult protestant. A la disminució d'estes tensions no va ajudar res el calvinisme que s'estenia per tota Alemània, i l'exclusió de la qual, junt als anabaptistas, de les congregació protegides específicament en la pau d'Augsburc, va poder contribuir al conflictecita requerida, lo que va afegir una atra religió a la disputa puix els catòlics d'Europa central (els Habsburgo d'Àustria o els reis de Polònia) estaven tractant de restaurar el poder del catolicisme despuix de la Contrarreforma.
Els Habsburgo estaven principalment interessats en estendre el seu poder, aixina que estaven a voltes disposts a transigir i permetre el protestantisme. A la llarga, açò va incrementar les tensions. Rodolfo II, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i el seu germà i successor, Matías I, no practicaven una política catòlica agressiva, ya que estaven més interessats en incrementar el poder i les possessions dels Habsburgo. Eren també molt tolerants (com el seu yayo i el seu pare, Fernando I i Maximiliano II), lo que va permetre que diferents religions s'estengueren al seu aire i que chocaren entre sí lliurement. El Sacre Imperi Romà Germànic era un conjunt de nacions altament independents, pero els propis Habsburgo, que tenien el tro, controlaven directament gran part de l'imperi (Archiducado d'Àustria, Bohemio i Hongria). Àustria era una gran potència que governava a 8 millons de persones. L'imperi també incloïa forces regionals com Baviera, Sajonia, Brandeburgo, Palatinado, Hesse, i Württemberg (cada una en una població d'entre cinccents mil i un milló de habitants). També va haver una gran cantitat d'atres nacions (eslaus, magiares, borgoñones, italians, etc), inclosos territoris, ciutats lliures, monasteris, bisbes i menuts senyors (alguns dels quals tenien solament un poble). En l'excepció d'Àustria i Baviera, estes nacions són incapaces de participar en la política a nivell nacional, i són comuns les aliances basades en clans que resulten de l'herència dividida dels seus descendents.
Les tensions polítiques i econòmiques varen créixer entre les nacions més poderoses d'Europa a principis de el XVII, per la posició geopolítica d'Alemània en el centre d'Europa.
Espanya (en unió en Portugal) i Holanda estava interessades en els estats alemans perque vorejaven el territori dels Països Baixos, lo que va atraure també a Anglaterra (en unió en Escòcia) com a enemic d'Espanya.
França (i els seus aliats italians com Venècia o Saboya) estava interessada en els estats alemans perque eren el veí més dèbil, a diferència dels forts països dels Habsburgo, que rodejaven a França, com Espanya i les seues possessions en Itàlia i Valonia.
Suècia i Dinamarca estaven interessades en fer-se en el control dels estats protestants del nort d'Alemània, que voregen el Bàltic, lo que va atraure en cert grau a Polònia-Lituània (potència catòlica i rival d'abdós potències balticas en Europa de l'Est) a interessar-se en els estats alemans, aixina com la Rússia ortodoxa en molta menor mida.
Transilvania i l'Imperi Otomà estaven interessats en fer-se en el control dels estats hongaresos i eslaus en unió en els Habsburgos alemans, ademés de convertir a les poblacions al protestantisme o al islam en detriment del catolicisme.
Els Estats Papals estaven interessats en sagellar la Contrarreforma en els estats alemans, en aliança en l'Emperador i atres monarquies catòliques, per a evitar la propagació del protestantisme i les ideologies humanistes de la modernitat que qüestionaven l'enfocament polític teocentrico de l'escolàstica i la supremacia del poder espiritual de l'Iglésia sobre el poder temporal dels governs terrenals, per a aixina recuperar la seua hegemonia prèvia a la Reforma Protestant.
Estes tensions varen esclatar en violència primer en la guerra de Colónia per la que en 1582, Gebhard Truchsess von Waldburg, el príncip elector de Colónia, es va convertir al calvinisme. El principi de reserva eclesiàstica li obligava a abdicar en lloc de forçar la conversió dels seus súbdits (la reserva només va ser tolerada pels príncips protestants perque la Declaratio Ferdinandea els va assegurar que les ciutats i facendes ya reformades en territoris espirituals no serien convertides per la força ni forçades a emigrar), pero es va declarar en paritat religiosa en els seus súbdits i en 1583 es va casar en Agnes von Mansfeld-Eisleben, tractant de transformar el principat eclesiàstic en un secular, un ducado dinàstic. Una facció del capítul catedralicio va elegir a un atre arquebisbe, Ernesto de Baviera (germà menor de Guillermo V, duc de Baviera). Inicialment, les tropes del arzobispado de Colónia varen lluitar pel control de parts del seu territori. Molts barons i comtes varen mantindre el territori per obligacions feudals per a en l'Electorat, també varen defendre el territori en zones propenques a les Províncies flamenques, Westfalia, Lieja i el sur dels Països Baixos espanyols. Els problemes causats pel repartimento de terres i l'infantazgo dinàstic varen provocar que la lluita per un feu s'agravara i que prengueren partit diverses cases, tals com l'Electorat del Palatinado i flamencs, escocesos i mercenaris anglesos pel costat protestant; i del duc de Baviera, mercenaris papals en el bando catòlic. En 1586, el conflicte es va estendre, en l'arribada de tropes espanyoles i mercenaris italians al bando catòlic i la finançació i respal diplomàtic d'Enrique III de França i Isabel I d'Anglaterra al costat protestant. El conflicte va coincidir en la guerra dels Huitanta Anys, motivant la participació dels rebels flamencs i els espanyols en este conflicte. L'exitós final de la guerra va consolidar als Wittelsbach en el noroest d'Alemània i va supondre el triumfo de la contrarreforma en la zona del Baix Rin. Va servir també de precedent per a l'intervenció estrangera en els assunts dinàstics i religiosos alemans que es repetiria en el futur, les quals es varen intensificar en la Crisis de la successió de Juliers-Cléveris.
Ademés, l'Alta Àustria havia segut rebel durant sigles, en 62 alçament coneguts entre 1356 i 1849, 14 dels quals varen ocórrer en el XVI i sent la més famosa la guerra dels llauradors alemans pels Anabaptistas contra els Catòlics i el rebuig del propi Martín Lutero. Açò convertix a l'Alta Àustria en una de les regions a on varen ocórrer en major freqüència els disturbis i la violència en una lluita de classes entre els agricultors i els seus terratinents. Ademés del component social, estos alçament també varen tindre motius religiosos des de l'época de la Reforma, ya que els llauradors ya no solament s'oponien als alts imposts, el reclutament forçós i el treball obligatori (Frondienst) es resistia, pero també defenia la lliure pràctica de la religió i en particular l'elecció del pastor per la comunitat. Ademés, fins a l'época Josefina, les iglésies i els monasteris eren a sovint senyors dels propis llauradors. L'impacte econòmic de la mort en estos tumults d'entre cent mil i cent trenta mil llauradors va ser molt greu i va fer que Alemània no fora una força important durant la guerra dels Trenta Anys. Despuix de la repressió de les regirades llauradores de 1594-1597, l'emperador Rodolfo II va vore l'oportunitat de començar en la recatolicizaació de la regió de Ob der Enns. Perque segons la pau religiosa d'Augsburc de 1555, conclosa despuix dels primers conflictes entre països protestants i catòlics en el Sacre Imperi Romà Germànic, tot el poble devia pertànyer a la religió del seu sobirà (segons el principi jurídic cuius regio, eius religio). No obstant, estos esforços varen tindre poc èxit i la Contrarreforma va alvançar poc inclús baixe el seu successor, l'emperador Matías. El punt culminant dels alçament llauradors en la regió seria la guerra dels llauradors d'Alta Àustria de 1625/26 en mig de la guerra dels Trenta Anys.
Més episodis de violència varen succeir quan en la ciutat alemana de Donauwörth en 1606, la majoria luterana va obstaculisar els intents dels residents catòlics de fer una processó i varen provocar aixina un tumult violent. Els catòlics de la ciutat varen solicitar l'intervenció del duc Maximiliano I de Baviera en el seu respal. De 1607 a 1608, Maximiliano I de Baviera va convertir i va anexar la ciutat imperial luterana de Donauwörth al catolicisme. En 1608, les dos faccions es varen enfrontar. Despuix de la Dieta Imperial de 1608, tant els príncips protestants com els catòlics varen crear unions formals que buscaven aliances en potències no alemanes.
Una volta va haver cessat la violència, en Alemània els calvinistas, la religió dels quals estava encara en els seus començos i constituïen una minoria, es varen sentir amenaçats i es varen agrupar en la Lliga de l'Unió Evangèlica (també coneguda com Lliga Protestant), creada en 1608, baixe el liderage de Federico IV del Palatinado, el príncip elector del Palatinado. Este príncip tenia en el seu poder el Palatinado de Renania, un dels Estats que Espanya desijava per a sí a fi de protegir el camí espanyol. Açò va provocar que els catòlics també s'agruparen en la Lliga Catòlica, baixe la jefatura del duc Maximiliano I, en respal d'Espanya i oposició de Gran Bretanya. En simultàneu, Holanda, enemiga d'Espanya, va cooperar en l'Unió Protestant, i va iniciar negociacions en França, enemiga del Sacre Imperi. L'Unió protestant, en particular, havia firmat tractats en Anglaterra en 1612 i en les Províncies Unides en 1613. Espanya, Àustria i els Països Baixos varen invadir repetidament els Ducados Units de Jürich-Klefe-Berg, pero l'assessinat d'Enrique IV de França (ex-protestant i cap de la Dinastia Borbón) va impedir que resultara en una guerra important. El 24 d'octubre de 1610, l'Unió Protestant i la Lliga Catòlica es varen reconciliar, excloent a atres demandants, i baixe el Tractat de Xanten en 1614, Brandeburgo va dividir Klefe-Berg i Pfalz-Neuburg es va dividir i va heretar Eurich-Berg.
En 1617, abdós branques de la dinastia dels Habsburgo varen firmar un acort secret, el Tractat de Oñate, que va resoldre les diferències que s'havien acumulat entre ells. Segons els seus térmens, a Espanya se li varen prometre terres en Alsàcia i el nort d'Itàlia, lo que faria possible finalment tancar a França en l'anell de les possessions espanyoles i moure lliurement les tropes dels Països Baixos a Itàlia. A canvi, el rei espanyol Felipe III va renunciar a les seues pretensions a la corona de l'imperi i va accedir a recolzar la candidatura de Fernando de Estiria.
Mentres, el vell emperador Matias de Habsburgo va persuadir als estats checs per a que elegiren al seu cosí Fernando de Estiria (governava en les terres de la corona checa com Fernando II). Açò també va ser ajudat per Jáchym Ondřej Šlik, qui va ser persuadit i finalment va recolzar la coronació de Fernando, encara que originalment anava a donar un discurs recolzant les opinions dels estats sobre l'elecció de reis al tro chec. Fernando era partidari d'una política de recatolizaació consistent, lo que no va tranquilisar als estats checs, no obstant, la majoria de les queixes es varen presentar principalment davant el govern del governador establit. Les disputes sobre la competència dels estats i el govern varen culminar el 23 de maig de 1618, quan dos governadors: Vilém Slavata de Chlum i Košumberk, i Jaroslav Bořita de Martinice, junt al seu secretari Fabricius, varen ser expulsats de les finestres del Castell de Praga durant la defenestraació de Praga, els qui varen ser acusats de tergiversar als checs en la cort de Viena. L'emperador del Sacre Imperi i rei de Bohemio, Matías de Habsburgo, va fallir en 1619, pero havent testat a favor del seu primer germà, Fernando III de Estiria. Fernando, que en convertir-se en rei de Bohemio i emperador del Sacre Imperi havia passat a cridar-se Fernando II, era un catòlic convençut de que havia segut educat pels jesuïtes i volia restaurar el catolicisme. Per això, era impopular en Bohemio, la qual era predominantment calvinista. El rebuig de Bohemio a Fernando va ser el detonant de la guerra dels Trenta Anys. Per a Zúñiga i els seus aliats en la cort espanyola, estes accions amenaçaven la supervivència de la dinastia dels Habsburgo. Dels sèt electors imperials, tres ya eren protestants. Si els bohemio elegien a un protestant com varen prometre, els catòlics quedarien en minoria i, vesprada o enjorn, el Sacre Imperi Romà Germànic cauria en mans dels protestants. Davant les protestes dels restants partidaris de Lerma, Zúñiga va convéncer al rei d'abortar un atac a Alger i desviar els diners a Àustria junt en sèt mil espanyols de l'eixèrcit de Flandes.[13]
Els Habsburgo alemans tenen com a aliats al papat, el seu cosí Felipe III d'Espanya, Maximiliano I de Baviera i el seu Lliga Catòlica els eixèrcits de la qual estan comandados pel Comte de Tilly. Els electors eclesiàstics (príncips-arquebisbes de Magúncia, Colónia i Tréveris, líders temporals tant o més que espirituals) formen part de la Lliga Catòlica (l'arquebisbe de Colónia és inclús germà del propi Maximiliano). No obstant, l'arquebisbe de Tréveris farà més vesprada, en les seues intrigues i la seua política francófila, que França entre en guerra. L'estratègia que va heretar Espanya dels seus predecessors es va centrar en l'aliança en Àustria, el control del nort d'Itàlia i la guerra en els holandesos. Envoldria a Espanya en casi tots els fronts de la guerra dels Trenta Anys i, finalment, en una confrontació en França per el hegemonia total d'Europa.
Per a 1618, el vell i sense fills emperador Matías estava a punt de morir. S'esperava que el seu nebot, el devot catòlic Fernando de Estiria (que havia segut educat pels jesuïtes d'Ingolstadt), ho succeïra i ya havia segut designat rei electe de Bohemio per la Dieta de Bohemio, la majoria dels membres de la qual eren protestants.
L'elecció del catòlic Fernando II —hereu del tro imperial— com rei de Bohemio havia posat a la noblea d'eixe regne, de majoria protestant, en una situació pràcticament de rebelió. Després, el 28 de maig, una disputa a fòc llent durant molt temps sobre la reversió de les propietats eclesiàstiques va dur als protestants bohemio a l'insurrecció.
Ademés, ya que la dignitat de rei de Bohemio es conferia per elecció, els bohemio varen elegir com el seu líder a Federico V del Palatinado (successor de Federico IV, que havia creat la Lliga de l'Unió Evangèlica), a qui li varen oferir la corona. Quan Fernando II va enviar a dos consellers catòlics (Martinitz i Slavata) i els seus representants al castell de Hradčany, en Praga, en maig de 1618 per a preparar el camí a la seua arribada, els calvinistas de Bohemio els varen seqüestrar i els varen tirar per una finestra del palau. Federico era un ferm calvinista i ya un elector per dret propi. També va ser gendre de Jaime I d'Anglaterra i Escòcia. Si sobrevivia, tindria dos vots de sèt en el Colege Electoral.
Els dos dignatarios i l'escriga que varen ser tirats, varen caure sobre una pila de femta i no varen sofrir lesions importants (al contrari que en la primera defenestraació, ocorreguda doscents anys abans i en la que varen morir sèt regidors). Este event, conegut com la Tercera Defenestración de Praga, es pren com a punt de referència del començ de la rebelió bohemio, encara que la rebelió ya estava gestant-se molt temps abans. El conflicte bohemio es va estendre pronte a la totalitat dels Països Checs (Bohemio, Silesia, Lusacia i Moravia), que ya estaven dividits per enfrontaments entre catòlics i protestants, i varen establir un govern provisional. Esta confrontació anava a trobar molts ecos en tot el continent europeu, veent-se afectada França i Suècia, inter alia. Davant això, Fernando II va voler prendre el poder en 1619. Ya havia impost la recatolicizaació en Estiria, Carintia i Carniola, i ara també va tractar d'aplicar esta política en l'Alta Àustria. No obstant, els caps dels estats de Ennsian baixe el calvinista Georg Erasmus von Tschernembl es varen negar a seguir i es varen aliar en els insurgents bohemio. En el transcurs de l'estiu, atres tres territoris dels Habsburgo, Lusacia, Silesia i Alta Àustria, es varen unir als bohemio i varen començar la busca d'un nou rei. l'Unió Protestant va prometre el seu respal i en maig de 1619 els seus eixèrcits varen sitiar Viena. Per a llavors, Fernando havia format un eixèrcit propi. El lloc protestant de Viena va colapsar en juny, pero Moravia i la Baixa Àustria es varen unir al tumult. En acabant de que Fernando fora elegit nou emperador en Frankfurt el 28 d'agost de 1619, va viajar de tornada a Viena via Baviera. En Munich va fer una aliança (Tractat de Munich) en el duc bavar Maximiliano I, qui també va ser líder de la Lliga Catòlica. L'Emperador ho va nomenar Comandant en Cap de l'eixèrcit de la Lliga i li va prometre empenyorar l'Alta Àustria a canvi dels costs involucrats. Ya que el cofre de guerra dels Habsburgo estava buit per les guerres turques i la rebelió que va esclatar en Bohemio, l'emperador sol podia compensar a la lliga d'esta manera. En acabant de que un eixèrcit bohemio al mando d'Heinrich Matthias von Thurn fora rebujat a les portes de Viena el 26 de novembre de 1619, Fernando li va donar al duc de Baviera l'orde el 30 de juny de 1620 de començar a reprimir l'alçament en el país sobre l'Enns també.
L'emperador, que estava ocupat en la Guerra Uzkok contra Venècia, es va afanyar a formar un eixèrcit per a detindre als bohemio i els seus aliats, que anegaban completament el seu país. El comte de Bucquoy, el comandant de l'eixèrcit imperial, va derrotar a les forces de l'Unió Protestant liderades pel comte Ernesto de Mansfeld en la batalla de Sablat, el 10 de juny de 1619. Açò va tallar les comunicacions del comte de Thurn en Praga, el qual va abandonar immediatament el lloc de Viena. En juliol de 1620, un eixèrcit imperial va invadir l'Alta Àustria, mentres els sajones marchaven cap a Lusacia.
Si la rebelió bohemio s'haguera llimitat a un assunt purament de l'Europa central, la guerra dels Trenta Anys podia haver-se conclós en sol trenta mesos. No obstant, la debilitat tant de Fernando II com dels propis bohemio va dur a l'extensió de la guerra a l'oest d'Alemània. Fernando es va vore obligat a reclamar l'ajuda del seu nebot i gendre, el rei Felipe III d'Espanya, fill i successor de Felipe II. Per un atre costat, en maig de 1619, els estats de Moravia es varen unir a la resistència checa; est va ser el mèrit del general comte Thurn de l'eixèrcit estatal chec, qui va provocar el colp d'Estat de la noblea protestant. Ladislav Velen de Žerotín es va convertir llavors en governador de Moravia.
Els rebels inicialment varen celebrar l'èxit. El general d'artilleria Petr Arnošt Mansfeld va meréixer una gran victòria quan va conseguir conquistar Pilsen. L'eixèrcit no es va detindre i, baixe el mando del comte Thurn, es va acostar a Viena, a la que va estar a punt de conquistar, pero va tindre que retirar-se despuix de la derrota de les tropes protestants al mando del comte Mansfeld, que venien de l'eixèrcit de represàlia dirigit pel mariscal de camp, Buquoy, en Záblatí. Despuix de la victòria en la Batalla de Sablat, els Habsburgo varen conseguir alguns èxits diplomàtics. Fernando va ser recolzat per la Lliga Catòlica, i el Rei de França va prometre facilitar l'elecció de Fernando com a emperador, usant la seua influència sobre un dels electors indecisos, l'Elector de Tréveris. El 24 de juliol, l'eixèrcit bavar dirigit pel comte de Tilly, procedent de la regió d'Innviertel de Baviera, va creuar la frontera en Haag am Hausruck, va conquistar el castell de Aistersheim, que estava ocupat per llauradors, i va entrar en Linz el 4 d'agost. Tschernembl (calvinista austríac) després va fugir a Bohemio per a unir-se als insurgents. Bohemio, Lusacia, Silesia i Moravia es varen negar a reconéixer a Fernando com el seu rei el 19 d'agost. Federico V va ser elegit rei de Bohemio el 26 d'agost, i dos dies despuix en Frankfurt, a on encara no havien aplegat notícies de Bohemio, Fernando va ser elegit emperador.
Els bohemio, desesperats per trobar aliats front a l'emperador, varen solicitar ser admesos en l'Unió Protestant, liderada pel calvinistaFederico V del Palatinado. Els bohemio varen acordar que l'Elector Palatino podria convertir-se en rei de Bohemio si els permetia adherir-se a l'Unió i aixina quedar baix la seua protecció. No obstant, atres membres dels Estats bohemio varen fer ofertes similars al duc Carlos Manuel I de Saboya, a l'Elector Juan Jorge I de Sajonia i a el hongarés Gabriel Bethlen, sobirà del Principat de Transilvania. Els austríacs, que semblaven haver interceptat totes les cartes que eixien de Praga, varen fer públiques estes duplicidades i varen desentranyar gran part d'este respal als bohemio, particularment en la cort de Sajonia. Lo que va anar una rebelió local, per la debilitat de Fernando II i Federico V, es va convertir en una guerra que es va estendre molt més allà de les fronteres de Bohemio.
En l'autumne de 1619, la política espanyola es va moure decisivament cap a la guerra oberta. La perspectiva d'un Sacre Imperi Romà Germànic dominat per calvinistas i aliat en els holandesos era intolerable. Oñate, l'embaixador espanyol en Viena, va ajudar a Fernando a reactivar la Lliga Catòlica de l'imperi oferint l'Alt Palatinado a Maximiliano de Baviera si Federico era derrotat. James d'Anglaterra, influenciat en part per la diplomàcia espanyola, es va negar a recolzar al seu gendre, i els agents espanyols en la cort turca varen convéncer al sultà de que abandonara el seu respal a Bethlen Gabor, la gobernant calvinista de Transilvania que havia conquistat el Hongria dels Habsburgo en novembre. Per a la primavera següent, el respal de Federico en l'Unió Protestant havia disminuït quan els príncips luteranos varen retirar el seu respal. Escomençaven a témer més als calvinistas que als catòlics.
La rebelió va ser inicialment favorable als bohemio. Gran part de l'Alta Àustria, la noblea de la qual era luterana i calvinista, se'ls va unir (no obstant, les simpaties religioses d'esta zona canviarien en els següents anys). La zona meridional d'Àustria es va rebelar durant l'any 1619. El comte de Thurn va aplegar a dur un eixèrcit fins als mateixos murs de Viena, abans de ser derrotat en la batalla de Záblatí per Karel Bonaventura Buquoy. En l'est, el Príncip protestant de Transilvania, Gabriel Bethlen, va conduir una inspirada campanya en l'interior d'Hongria (a on se li va unir gran part de la noblea), en les bendicions del sultà turcOsman II, en agost de 1619, rebelant al poble hongarés contra els Habsburgo. Fernando II s'havia convertit en 1618 en rei de Hongria i va intentar implementar en els seus territoris hongaresos les mateixes mides que havia aplicat en Bohemio contra els protestants. Sentint-se agraviats, els hongaresos de Transilvania varen declarar la guerra contra Fernando aprofitant com a excusa l'assunt religiós, puix els príncips transilvanos tenien com a objectiu des de feya décades lliberar a Hongria del control dels Habsburgo i reunificar el regne. Aixina, els protestants varen apelar inclusivament a l'ajuda musulmana del Imperi otomà en moltes ocasions (puix Gabriel Bethlen va solicitar un protectorat de Osman II), qui també desijava vore el Sacre Imperi Romà Germànic de genolls.
En això, l'imperi otomà, per mig de Transilvania, es va convertir en l'únic aliat oficial, en estatus de gran potència, per a Bohemio, en acabant de que es varen sacsar del domini dels Habsburgo i havien elegit a Federico V com a rei protestant,[14]Heinrich Bitter va visitar Estambul en giner de 1620 i Mehmet Aga va visitar Praga en juliol de 1620. La cavalleria otomana li va donar a Federico V uns xixanta mil ginets, i en un eixèrcit de quatrecents mil va planejar invadir Polònia (aliat dels catòlics), tot a canvi d'un tribut anual al sultà.[15] Esta negociació va desnugar la guerra polac-otomana, que va esclatar entre 1620 i 1621.[16] En 1620, la «Guerra dels Magnats de Moldàvia» estava aplegant al seu fi, i l'archiduc de Moldàvia, Kaspar Graziani, va intentar trencar en el domini otomà i es va aliar en la Mancomunidad polac-lituana, creent que era millor ser governat per Polònia que pels turcs, este moviment va dur als otomans a enviar tropes a Moldàvia, i el rei Segismundo III de Polònia també va enviar tropes de respal, lo que finalment va conduir a la guerra polac-otomana. L'Imperi Otomà va invadir la Mancomunidad polac-lituana, que va recolzar als Habsburgo durant la guerra dels Trenta Anys, de setembre a octubre de 1620. Derrotat els polacs en la batalla de Chechora en octubre, en la que també va caure el famós comandant polac Stanislav Zolkiewski.[17] Durant el hivern, es varen detindre les hostilitats, pero varen continuar en 1621. No obstant, l'Imperi Otomà no va poder intervindre quan els bohemio varen ser derrotats en novembre de 1620. En 1621, l'eixèrcit polac es va reorganisar i va derrotar a l'Imperi Otomà en la batalla de Chocim, restablint la guerra entre abdós països llunt d'Alemània i que terminaria en un statu quo.[18] Despuix d'això, els embaixadors Habsburgo varen persuadir als otomans per a que evitaren la participació directa, ajudats per l'esclat de les hostilitats en Polònia en 1620, seguit de la guerra de 1623-1639 en Pèrsia.[19]
El rei de França Luis XIII desija ajudar a l'emperador. A pesar de la rivalitat de les dos famílies, tenen en comuna l'ideal monàrquic, el desig de consolidar el catolicisme front als protestants i els turcs, sempre amenaçants en l'est. França oferix la seua mediació.[20] França creïa que Federico no podria conservar Bohemio, i temia que l'Unió Evangèlica, exhausta per la guerra, no poguera resistir a les tropes espanyoles en la frontera francesa si l'emperador o el rei d'Espanya utilisaven la guerra. en Bohemio com a excusa per a apoderar-se de la propietat de Federico: el Rin Palatinado. En este sentit, va contribuir activament a la conclusió d'un pacte de no agressió. Finalment, el 3 de juliol de 1620, els representants de l'Unió Evangèlica i la Lliga Catòlica varen firmar el Tractat de Ulm per una treua entre catòlics i luteranos.
La derrota dels protestants bohemio en Sablat també va costar als protestants un important aliat, Saboya, que havia segut durant molt temps un oponent a l'expansió dels Habsburgo i havia enviat ya considerables sumes de diners i tropes irregulars a les guarnicions de les fortalees de Renania. La captura de la cancelleria de camp de Mansfeld va desemmaixquerar el complot dels sardos i va forçar a l'avergonyit duc a abandonar la guerra a canvi de la cessió de Lusacia. Encara que tornarien intervindre en acabant de que els francesos i suecs entraren en guerra. Ademés, l'elector de Sajonia es va posar del costat dels Habsburgo; el seu sogre Jaime I, rei d'Anglaterra, va negar la seua ajuda militar; la mateixa Unió Evangèlica fundada pel pare de Federico es va negar en el tractat de Ulm a recolzar al Rei de Bohemio. Les poques ajudes varen vindre de les Províncies Unides, que va enviar menuts contingents i va prometre una modesta ajuda econòmica, i del Príncip de Transilvania en respal otomà. La causa de Frederick V, no obstant, va ser vista com a anàloga a la d'Elizabeth Stuart, i açò li va garantisar un fluix de decenes de mils de voluntaris al seu favor.
A pesar de la derrota de Sablat, l'eixèrcit del comte de Thurn va continuar existint com a força efectiva, i Mansfeld va conseguir reformar el seu eixèrcit més al nort, en Bohemio. Els estats d'Àustria septentrional i meridional, encara en rebelió, varen firmar una aliança en els bohemio al començament d'agost, i el dia 22 Fernando va ser depost oficialment com a rei de Bohemio i substituït per l'Elector Palatino Federico V. En Hongria, inclús a pesar de que els bohemio havien rebujat l'oferta de la seua corona, els transilvanos varen continuar fent progressos sorprenents, obligant als eixèrcits de l'emperador a retirar-se d'eixe país en 1620.
Els espanyols varen enviar un eixèrcit des de Brusseles baixe les órdens d'Ambrosio Spinola per a donar respal a l'emperador, i l'embaixador espanyol en Viena, don Íñigo Oñate, va convéncer a la Sajonia protestant per a intervindre contra Bohemio a canvi d'oferir-los el control sobre Lusacia. Els sajones varen invadir, i l'eixèrcit espanyol en l'oest va evitar que les forces de l'Unió Protestant pogueren prestar auxili. Oñate va conspirar per a transferir el títul electoral del Palatinado al duc de Baviera a canvi del seu respal a la Lliga Catòlica.
El rei Segismundo III de Polònia envia a ajudar a les tropes catòliques. Lisowczyk: soldats de tipo cosaco que varen saquejar tot lo que se'ls va ocórrer quan varen invadir Moravia. Solament la ciutat d'Holešov es va salvar gràcies a l'intervenció del sacerdot Jan Sarkander, qui, segons algunes «invitacions» dels encarregats de prensa, va participar. L'eixèrcit chec es va retirar a Praga.
En este moment, va esclatar la «Guerra Valtelina»(1620-1639) en els Grisones suïssos, que va des de Milà fins als Alps i el Tirol, camí més curt que conectava Àustria i l'Itàlia espanyola, raó per lo que els Habsburgo volien controlar-la. Els catòlics de Valtelina, baixe el liderage del cavaller Giacomo Robustelli, varen alçar un alçament el 19 de maig (la massacre de Veltlin), en l'objectiu de netejar la vall montanyosa de protestants. Gràcies a l'èxit dels rebels, les tropes dels catòlics espanyols varen obtindre accés a Valtellina, i en això la capacitat de transportar lliurement tropes i material des del nort d'Itàlia a Àustria. França i Venècia es varen opondre als Habsburgo, i Espanya va ocupar Valtelina en 1620, quan va sorgir una disputa de faccions entorn a Georg Jenatch. Després va ser ocupada per França en 1624.
Vàries unitats mercenàries, pagades per les parts beligerants, varen participar en les hostilitats a gran escala. Varen incloure, entre uns atres les tropes polaques a cavall de Lisowczyk, que varen lluitar en els anys 1619-1620 en el territori de Hongria, i després en les terres de l'Imperi (República Checa) i en els països del Reich (Renania). Baixe el mando de Walenty Rogowski, varen derrotar a les forces translivanas liderades per George I Rákóczi en la batalla de Zavada i en la batalla de Humienne en novembre d'eixe any, lo que va obligar a Gábor Bethlen el 4 de decembre a retirar-se del lloc de Viena i retornar al país en perill. La batalla de Humenné va ser una part important de la guerra ya que l'intervenció polaca va salvar a Viena, la capital del Sacre Imperi Romà Germànic, del sege de Transilvania en respal otomà. És per açò que algunes fonts polaques ho criden el primer consol de Viena, el segon és la famosa Batalla de Viena en 1683. Despuix de la victòria, es varen dedicar a la seua pasatiempo tradicional, saquejant les terres propenques, matant inclús a chiquets i gossos, com recorden les cròniques contemporànees. Va ser llavors quan es varen guanyar el seu nou sobrenom: Ginets del Apocalipsis. En eixe moment la Lisowczycy es va dividir: una part, en Rogowski, va decidir tornar a Polònia, saquejant els altiplanos hongaresos (Magyar Felvidék, des de 1920 és cridat Eslovàquia) en el seu camí. Uns atres, baixe el mando de Jarosz Kleczkowski, varen permanéixer al servici de l'emperador durant uns anys més. Despuix de la mort de Kleczkowski (4 de març de 1620) en la batalla de Krems, Stanisław Rusinowski es va convertir en el nou comandant de la Lisowczycy.Baix Rusinowski, la Lisowczycy va prendre part en la batalla de la Montanya Blanca (8 de novembre) en la que varen capturar vint estandarts. El 7 de maig de 1621, l'Emperador els va pagar els seus salaris i els va lliberar de servici, per les numeroses queixes pel seu comportament. Alguns dels Lisowczyks varen tornar a Polònia, uns atres es varen anar a servir a Maximiliano I, Elector de Baviera.
Baixe el mando del comte de Tilly, l'eixèrcit de la Lliga Catòlica, que incloïa a René Descartes en les seues files, pacificó l'Àustria Alta, mentres que les forces de l'emperador pacificaban l'Àustria meridional. Una volta units els dos eixèrcits, es varen desplaçar cap al nort, dins de Bohemio. A pesar de la posició relativament bona de l'Eixèrcit dels Estats en comparació a l'invasió de l'Eixèrcit Imperial en un dels primers enfrontaments. Fernando II va derrotar decisivament a Federico V en la batalla de la Montanya Blanca (en chec: Bílá Hora) prop de Praga, en 1620, les Forces dels Estats protestants varen ser derrotades despuix d'una o dos hores de lluita. Quan esta notícia va aplegar a mans de Federico V, qui es trobava actualment en Praga, va fugir del Regne Chec a Silesia sense cap esforç per defendre la ciutat, i més vesprada, quan va saber que Thurn volia rendir-se a l'emperador, va abandonar les terres de la corona checa definitivament en decembre de 1620, esta primera rebelió, que va ser recolzada principalment per la noblea i la burguesia, va ser sofocada pels estaments majoritàriament protestants. Els rebels bohemio, somesos per Espanya i l'antiga federació religiosa, varen ser eixecutats, i posteriorment Bohemio va mamprendre una política catòlica. Bohemio permaneixeria en mans dels Habsburgo durant casi trescents anys. La nova ordenança territorial de 1627 va convertir a Bohemio en dependent dels Habsburgo. Esta derrota va provocar la dissolució de la Lliga de l'Unió Evangèlica i el confisc de les possessions de Federico V. El Palatinado renano va ser entregat a nobles catòlics, mentres que el títul d'Elector Palatino se li va donar al seu cosí lluntà, el duc Maximiliano I. Federico V, encara que ya sense territoris, es va convertir en un exiliat prominent en l'estranger, granjear simpaties i respal a la seua causa en les Províncies Unides, Dinamarca i Suècia. Com a resultat, molts aristócrates i protestants bohemio es varen exiliar per tota Europa.
Es va tractar d'un colp sério a les ambicions protestants en la regió. La rebelió lliteralment es va afonar, i els amplis confiscs patrimonials i supressions de títuls nobiliarios bohemio preexistentes varen assegurar que el país retornaria a la fe catòlica despuix de més de dos sigles de dissidència religioses, que havien començat en la guerra husita. El 6 de març de 1621, l'emperador va anunciar la promesa de Baviera als estats provincials de Linz i va presentar a Adam von Herberstorff com a nou governador. En els quatre anys que varen seguir, va poder pacificar el país i inclús guanyar-se certa confiança entre la població, encara que la guerra en curs els va impondre una pesada càrrega.
La primera fase de la guerra va terminar completament quan Gabriel Bethlen de Transilvania va firmar un tractat de pau en l'emperador en decembre de 1621, guanyant alguns territoris en Hongria oriental. En el exilicio chec, en Alemània, Jan Jiří Krnovský, Jiří Fridrich Bádensko-Durlašský i Kristián Brunšvický varen defendre els interessos de Federico.
Els espanyols, tractant de flanquejar als holandesos, en preparació per a l'imminent guerra provocada pel fi de la treua despuix de la guerra dels Huitanta Anys, varen prendre les terres de Federico, el Palatinado de Renania. En l'estiu de 1620, el general espanyol Ambrosio Spinola, procedent de Flandes, va conquistar el Palatinado en la marge esquerra del Rin despuix de la Pren de Oppenheim, Spinola va alvançar cap a Jülich i ho va conquistar, pero es va retirar de nou a Flandes en la primavera de 1621. Una guarnició d'onze mil efectius va permanéixer en el Palatinado. La ciutat d'Oppenheim estaria en poder espanyol fins al seu pren per les tropes sueques en juny de 1631.
Els restants comandants de l'eixèrcit protestant, Christian von Braunschweig-Wolfenbüttel, i Ernst von Mansfeld, aixina com el margrave Georg Friedrich von Baden-Durlach, es varen traslladar al Palatinado des de diferents direccions en la primavera de 1622. La República Holandesa va proporcionar asil i assistència financera a Federico V, la treua de la qual en els espanyols va expirar el 9 d'abril de 1621. Poc despuix es va redactar un acort el 12 d'abril de 1621, en virtut del com es va dissoldre l'Unió protestant. En l'autumne del mateix any, Mansfeld es va dirigir al Rin des de Bohemio. Els protestants varen rebre menuts reforços en la persona del duc de BrunswickChristian en un eixèrcit de dèu mil unitats i el margrave Georg Friedrich de Baden-Durlach, que va reclutar un eixèrcit d'onze mil unindades.[21] Aixina, en la primavera de 1622, tres eixèrcits estaven llests per a lluitar contra l'emperador: Mansfeld en Alsàcia, Christian de Braunschweig en Westfalia i Georg Friedrich en Baden. El 22 d'abril, Federico es va mudar en secret d'El Haya a l'ubicació de les tropes de Mansfeld, lo que li va obligar a interrompre urgentment les negociacions en l'enemic sobre el cost de la seua eixida de Frederick.
Alguns historiadors consideren el periodo entre 1621-1625 com una fase separada de la guerra dels Trenta anys, denominant-la la Fase del Palatinado. La catastròfica derrota de l'eixèrcit protestant en la Montanya Blanca i la partida de Gabriel Bethlen varen significar la pacificació de l'est d'Alemània. La guerra en l'oest, concentrada en l'ocupació del Palatinado, va consistir en batalles molt més chicotetes que les que varen vore les campanyes bohemio i hongaresa i en un us molt major del sege. El 27 d'abril de 1622, Mansfeld va derrotar a Tilly en la Batalla de Mingolsheim, impedint-li unir-se a l'eixèrcit del general espanyol Gonzalo Fernández de Còrdova, que venia dels Països Baixos. En els mesos que varen seguir, no obstant, varen sofrir fortes derrotes perque, encara que varen superar en número als lleals imperials, no varen conseguir unir-se. Les tropes de Baden varen ser derrotades en la Batalla de Wimpfen (6 de maig de 1622). Mentres Mansfeld esperava l'acostament de les tropes del Margrave de Baden, Tilly i Còrdova es varen unir i el 6 de maig de 1622, mentres intentaven forçar el Neckar en Wimpfen, varen derrotar a Georg Friedrich. Despuix d'açò, Mansfeld i Tilly es varen traslladar al nort cap al Main; un està tractant de vincular-se en l'eixèrcit de Christian de Brunswic (conegut com el «loco Halberstadter»), l'atre està tractant d'evitar-ho. En creuar el Main en Hoechst. Els protestants, lluitant contra les tropes combinades de Tilly i Còrdova, varen perdre unes dos la meua persones, tres canons i casi tot el tren, pero varen retindre la cavalleria i els tesors saquejats en el camí de la Batalla de Höchst, que supostament anaven per a pagar l'eixèrcit mercenari de Mansfeld. El comportament dels mercenaris, que varen devastar les antany riques províncies, varen saquejar i varen cremar tot al seu pas, sense importar si pertanyia a catòlics o protestants, varen barallar a Frederick en Mansfeld. Christian von Braunschweig-Wolfenbüttel després va entrar al servici neerlandés en Ernst von Mansfeld, a a on varen ser els dos eixèrcits.
Este últim també es va posar al servici dels holandesos, es va unir a Christian i es va traslladar en ajuda dels Països Baixos, en la marcha es varen trobar en un eixèrcit espanyol, a on Spinola va sitiar la fortalea clau de Bergen op Zom en l'estiu de 1622. El comte-duc d'Olivares va reconstruir la flota espanyola, que llamentablement havia segut descuidada baix Felipe III, i va establir un esquadró de setanta barcos en Dunkerque per a interrompre el comerç del Canal de la Taca. Després va treballar en les forces imperials per a assegurar una base espanyola en el Mar Bàltica i va posar a l'eixèrcit de Flandes per a assegurar les rutes marítimes interiors entre Holanda i Alemània, tot sense sacrificar els eixèrcits espanyols en Itàlia.[13] El 29 d'agost, prop de Fleurus, varen ser derrotats en la Batalla de Fleurus, a on els espanyols al mando de Gonzalo de Còrdova els varen interceptar i varen destrossar a l'eixèrcit protestant, que varen mamprendre la fugida i varen conseguir aplegar a Breda en únicament tres mil cinccents cavallers dels catorze mil soldats que varen iniciar la batalla. Christian va perdre un braç en la batalla, i el Terç espanyol de Francisco d'Ibarra, que va morir en combat, dels mil espanyols inicials varen quedar únicament siscents en ser completament rodejats per l'enemic. Salvats in extremis per una gran maniobra de Gonzalo, va defendre al Terç posant carros en les seues pròpies pertinences i diners per a bloquejar la brecha generada en l'atac protestant, sent desvalijadas les seues possessions pels protestants, més preocupats de dur-se el botí que del combat en sí. Del bando catòlic varen fallir mil doscents dels sis mil que varen participar en la batalla, entre ells una gran cantitat de capitans i generals de renom, soldats vells i experimentats dels Terços espanyols. D'esta manera, en a penes dos mesos Còrdova havia derrotat als protestants en tres batalles distintes, condenant el futur del Palatino, de Mansfeld i de Christian.Des de l'estiu de 1622, el Palatinado en la marge dreta del Rin va ser ocupat per tropes de la lliga catòlica. Poc despuix, Tilly i Còrdova varen continuar capturant el Palatinado. Les seues capitals, Mannheim i Heidelberg, varen caure el 19 de setembre i el 5 de novembre de 1622, respectivament, i Frankenthal en 1623 per mans espanyoles i defesa per una chicoteta guarnició anglesa.[22] En això el Palatinado va caure en mans de l'emperador. L'únic país que Fernando no va poder reprimir va ser Transilvania: en la pau de Nikolsburg, Bethlen va reafirmar els privilegis de les órdens de Transilvania i també va evitar la contrarreforma. L'adquisició del Palatinado electoral dels ducs de Baviera va ser contrària a la Bula d'or, lo que va provocar l'ira dels príncips. Despuix de l'invasió del Palatinado, Tilly va atacar al bisbe Halberstadt, expandint el front cap al nort d'Alemània.
El 10 de giner de 1623, es va inaugurar un congrés de delegats imperials en Ratisbona, en el que Fernando va anunciar la transferència de l'elector del Palatinado de Federico a Maximiliano I de Baviera el 23 de febrer de 1623. Esta decisió, contraria a la constitució alemana i al jurament fet per Fernando en la coronació i que no permetia la distribució de terres alemanes sense el consentiment del Reichstag, va ser rebuda negativament per casi tots els príncips imperials, llevat l'Elector de Colónia, germà de Maximiliano. Els electors protestants de Sajonia i Brandeburgo també temien una major pressió catòlica. Elector de Brandeburgo, a qui el rei polac va cedir com a feu el domini de Prusia, es va sentir obligada als Habsburgo. Espanya, tement l'enfortiment de Baviera, va propondre una opció que prevea l'abdicació de Federico en favor del seu fill, que tindria que criar-se en Viena i després contraure matrimoni dinàstic en una de les filles de l'emperador. Esta decisió va ser recolzada pel rei i el papa anglesos, que temien un major enfortiment dels Habsburgo. Com a resultat, el 23 de febrer de 1623, Federico va ser depost i el 25 de febrer tots els seus títuls varen ser transferits a Maximiliano.[23]
L'eixèrcit de Christian Braunschweig en este moment va invadir la regió de Baja Sajonia i les tropes de Mansfeld es fortificaron en Münster. El restant de l'eixèrcit protestant, guiat per Mansfeld, va fer un intent d'alcançar la frontera neerlandesa. Tilly ho va flanquejar en Stadtlohn el 6 d'agost de 1623, i solament un terç de l'eixèrcit de vintiun mil hòmens de Mansfeld va conseguir escapar de la batalla. Sense suministraments, ni recursos humans, ni finançació, l'eixèrcit de Mansfeld es va dispersar en 1624, els seus diezmadas tropes ya no eren un oponent sério per als imperialistes. Per odi a Espanya, Maximiliano va prohibir a Tilly perseguir a l'eixèrcit derrotat que es retirava a les Províncies Unides, per a no debilitar a este etern enemic d'Espanya.[24] Tres semanes despuix de Stadtlon, Federico, per mediació del rei d'Anglaterra, va firmar un armistici en l'emperador. El 27 d'agost de 1623, Georg Friedrich també va concloure un tractat de pau en Ferdinand. cal resaltar que este fet va ser pràcticament decisiu per al transcurs de la guerra. Despuix d'esta catàstrofe, Federico V, ya exiliat en El Haya i baixe la creixent pressió del seu sogre, Jaime I d'Anglaterra, per a que posara fi a la seua implicació en la guerra, es va vore obligat a abandonar qualsevol esperança de mamprendre noves campanyes. La rebelió protestant havia segut esclafada. França veu en pesar el desequilibri que s'establix a favor del partit dels Habsburgo.[25]
Esta transferència d'una dignitat electoral protestant a un duc catòlic i l'expansió territorial de Baviera varen supondre un canvi de gran alcanç en l'estructura de poder de l'imperi a favor dels catòlics i varen assentar aixina les bases per a l'escalada del conflicte. Immediatament despuix de la pren de possessió de Maximiliano I en Ratisbona, l'Infanta d'Espanya, Isabel Clara Eugenia, en Brusseles va dictar sentència a Felipe IV d'Espanya, que els seus enviats havien intentat en va pospondre el nomenament de Maximiliano com a elector per temor a les conseqüències d'este acte pel que «[el] emperador [...] es va involucrar en noves i perilloses batalles».[26] La seua evaluació resultaria ser correcta.
No obstant, en 1624, l'emperador Fernando II va vore la situació tan estable que va enviar una comissió de contrarreforma el país d'Alta Àustria. A partir d'octubre d'enguany, tots els predicadores no catòlics varen tindre que anar-se i els mestres d'escola varen abandonar el país.[27] En maig de 1625, el sacerdot protestant de la parròquia de Frankenburg am Hausruck va ser reemplaçat per un sacerdot catòlic enviat des de Baviera. No obstant, ya que els llocs pastorals que varen quedar vacants com a resultat no podien ser ocupats per pastors locals, es varen dur sacerdots italians de la part italiana del Tirol. No obstant, la majoria d'ells no parlava alemà i no podia celebrar la missa en l'idioma nacional, com la població estava acostumada abans. Açò va conduir als primers disturbis en giner de 1625. En Natternbach, el deán Blasius de Livo i el sacerdot italià que ell va nomenar varen ser llapidats i aüixats per uns centenars de grangers. Açò inicialment no va tindre conseqüències. Pero quan va succeir alguna cosa similar en Frankenburg am Hausruck en maig de 1625, Herberstorff va voler donar eixemple. Allí, també, el pastor protestant havia segut expulsat prèviament, lo que va provocar un alçament dels agricultors i ciutadans. El castell de Frankenburg va ser sitiat i el nou pastor va ser aüixat. Pero despuix de tres dies, els rebels varen cedir a l'oferta de clemència del governador bavar: es va produir l'infame jugue de daus de Frankenburg, en el que Adam von Herberstorff, el majordom bavar de l'Alta Àustria, va cridar a tots els hòmens de la regió a Haushamerfeld, prop de Frankenburg, per a celebrar les audiències. Els trentassís hòmens que havien encapçalat el tumult estaven entre els cinc mil reunits. El tribunal va condenar als hòmens a mort, pero va deixar en llibertat a la mitat d'ells. Dos hòmens donarien un pas avant, i un penjaria mentres l'atre s'aniria. Una tirada de daus va determinar el seu destí en el que es va aforcar a dèsset presunts cabecilla. El governador bavar va pensar que havia dissuadit a la població de més alçament anticatolicos. Aixina, el primer periodo de la guerra va terminar en una contundent victòria dels Habsburgo. L'alçament dels protestants de la República Checa es va ofegar, Baviera va rebre l'Alt Palatinado i Espanya va capturar el Kurpfalz, assegurant un punt de respal per a una atra guerra en els Països Baixos. Açò va servir d'impuls per a una cohesió més estreta de la coalició anti-Habsburgo. Puix, sense territori ni títul, Federico va començar a viajar i persuadir als països protestants per a que lluitaren per la seua causa, primer Holanda, que va lluitar contra els espanyols en la guerra dels Huitanta Anys, després Dinamarca i Suècia. Açò va posar fi a part de la guerra, que va tindre lloc sol dins del Sacre Imperi en l'ajuda d'Espanya. No obstant, el conflicte regional es va estendre molt ràpidament.
El periodo danés va començar quan el rei Cristian IV de Dinamarca-Noruega (1577-1648), un luterano convençut (que també va governar com duc de Holstein, un ducado dins de el SIRG), tement que la sobirania com a nació protestant anara amenaçada, principalment perque tenia llaços familiars com a duc de Holstein, per lo que va ajudar als alemans dels principats veïns, de lo que ara és Baja Sajonia, encapçalant un eixèrcit contra el Sacre Imperi. Cristián IV havia tret abundant profit de les seues polítiques en el nort d'Alemània (Hamburc havia segut forçada a acceptar el protectorat danés en 1621, i en 1623 el hereu de Dinamarca va ser nomenat bisbe de Bremen-Verden). Cristián IV s'hi havia desenvuelto francament ben com a administrador i havia conseguit per al seu regne un nivell d'estabilitat i riquea que no havia segut igualat en ninguna parte d'Europa. S'havia beneficiat també de les aportacions econòmiques de les aduana en el Skagerrak i de les extenses reparacions de guerra pagades per Suècia. L'únic país en Europa en una posició financera comparablement forta va ser, irònicament, Baviera. El sobirà danés contava en el respal militar neerlandés de les Províncies Unides, que afrontaven l'invasió dels seus territoris per part de les forces catòliques, també va tindre respal políticament de França, que encapçalada per la moradura Richelieu, en nom de la raison d'État, va començar a recolzar els esforços protestants i opondre's a el hegemonia catòlica dels Habsburgo. Inclús Carlos I d'Anglaterra (que tenia com cunyat a Federico V del Palatinado, havent-se casat en Elizabeth Stuart) va accedir a defendre la causa protestant, enviant un contingents d'anglesos i escocesos per a la defensa de Dinamarca. També va ajudar a això el que el regente francés, el Moradura Richelieu, desijava fomentar i finançar una incursió danesa en Alemània.
No obstant, esta aliança de Richeleu no era estable, per eixemple Maximiliano I, Elector de Baviera, el líder de la Lliga Catòlica, va resentir als Habsburgo i buscava un acostament a França, pero com França va formar una aliança en els països protestants, estava en perill de posar en risc la seua posició com a elector. Com a resultat, Maximiliano I va tornar a l'emperador Fernando II, i el pla de França de separar al catòlic bavar de l'emperador va fracassar. Richelieu també va planejar una intervenció conjunta d'Anglaterra, Suècia i Dinamarca contra Espanya, pero l'intervenció va resultar en una batalla pel liderage entre Suècia i Dinamarca per causa de la seua pròpia rivalitat en el Bàltic. Christian IV va prometre que solament necessitaria trenta mil soldats, la majoria dels quals serien pagats pel círcul imperial de Baja Sajonia, del com Christian, com duc de Holstein, era membre votant. Va prevaldre contra el rei suec Gustavo II, que va exigir cinquanta mil soldats. Anglaterra va exigir que Suècia confiara tot el poder de participació conjunta al rei Christian IV de Dinamarca, lo que va ser rebujat pel rei Gustav II de Suècia. Com a resultat d'estes lluites pel liderage, Suècia va recomençar la seua guerra de llarga data en Polònia i es va mantindre indiferent en els assunts de Holanda i el Reich Alemà. Pese a tot, el propòsit de Richelieu era contindre als Habsburgo i la Lliga Catòlica formant una aliança, pero, com a resultat, va fracassar en esta etapa.
Aixina i tot, en 1625 Anglaterra va declarar la guerra a Espanya, mentres que Venècia i Saboya varen acordar atacar la Carretera Espanyola, una ruta terrestre que conecta les àrees espanyoles en Itàlia en Flandes, França tracte de bloquejar la ruta de respal dels Habsburgo en la península ibèrica. Al principi, varen intentar intervindre els danesos junt en Suècia, pero les dos parts varen lluitar pel liderage, lo que va resultar que Suècia se centrara en el front polac i Dinamarca intervinguera sola en el front alemà. Christian va reclutar immediatament un eixèrcit de catorze mil efectius i va intentar en el consell de districte de Lüneburg en març de 1625 persuadir als estats del districte per a que finançaren atres catorze mil mercenaris i ho elegiren coronel de districte. No obstant, els estats no volien la guerra i, per lo tant, varen posar com a condició que el nou eixèrcit solament servira per a defendre el districte i, per lo tant, no se li permetia abandonar l'àrea del districte. El rei danés no va complir en el reglament i va ocupar ciutats com Verden i Nienburg que pertanyien al círcul imperial del Baix Rin-Westfalia. Aixina, Dinamarca va intervindre sola en el Sacre Imperi Romà Germànic i Cristián va invadir al front en un eixèrcit de vint mil mercenaris, pagat casi completament en la seua fortuna personal. En resposta a la participació de Dinamarca en la guerra, Gran Bretanya va proporcionar les despeses militars, enviant un contingent de tretze mil setcents escocesos, baixe el mando del general Robert Maxwell, 1.er comte de Nithsdale[29] i uns sis mil soldats anglesos, dirigits per Charles Morgan, per a la defensa de Dinamarca, també va enviar a dos comandants mercenaris, Mansfeld i Braunschweig, com a reforços. No obstant, va haver una batalla pel liderage entre l'eixèrcit danés i les forces mercenària, i finalment varen prendre una atra acció. Esta va ser un bo assut per a la derrota de cada una de les forces. La causa de Dinamarca-Noruega va ser ajudada per França, que junt en Carlos I d'Anglaterra, havia acordat ajudar a subsidiar la guerra, sobretot perque Christian era tio de sanc tant del rei Estuardo, com de la seua germana Isabel de Bohemio, a través de la seua mare Ana de Dinamarca. En 1626, el príncip de Transilvania Gábor Bethlen també es va unir a esta associació, i va començar un atre sege oriental de l'imperi de Fernando.
No obstant, esta ret d'aliances fetes per Richelieu es va vore amenaçada en 1625 per una atra regirada hugonote, centrada en La Rochelle, llavors la segona o tercera ciutat més gran de França, en més de trenta mil habitants, i un dels seus ports més importants. Els hugonotes varen respondre a la creixent persecució religiosa armant-se, formant estructures polítiques i militars independents, establint contactes diplomàtics en potències estrangeres i, finalment, rebelant-se obertament contra el poder central. Richelieu va activar llavors les disposicions de defensa mútua d'abdós tractats; A Anglaterra se li va demanar sèt bucs de guerra, mentres que els vint bucs holandesos assignats per a l'atac a Gènova ara s'utilisarien contra La Rochelle. A pesar de l'oposició popular a atacar als seus companyers protestants, els estats holandesos varen sentir que no tenien una atra opció, ya que no podien permetre's perdre a França com a aliat. Una força combinada francesa, anglesa i holandesa va derrotar a un esquadró hugonote en Pertuis Breton en setembre de 1625; els restants liderats per Soubise es varen refugiar en Falmouth, lo que va posar en dubte el compromís d'Anglaterra en l'aliança francesa. El Tractat de París es va firmar entre la ciutat de la Rochelle i Luis XIII el 5 de febrer de 1626, preservant la llibertat religiosa pero imponent algunes garanties contra possibles trastorns futurs en la destrucció d'un dels seus forts i la prohibició de mantindre una flota militar. El tumult hugonote es va convertir en un conflicte internacional en la participació d'Anglaterra en la guerra anglo-francesa (1627-1629). La Casa de Estuardo en Anglaterra hi havia estat involucrada en intents d'assegurar la pau en Europa (a través del Partit Espanyol), i havia intervingut en la guerra contra Espanya i França. No obstant, la derrota dels francesos (que indirectament va dur a l'assessinat del líder anglés el duc de Buckingham), la falta de fondos per a la guerra i el conflicte intern entre Carlos I i el seu Parlament varen dur a una reorientació de la participació anglesa en els assunts europeus, per a consternació de les forces protestants en el continent. Açò va implicar una dependència contínua de la brigada anglo-holandesa com la principal agència de participació militar anglesa contra els Habsburgo, encara que els regiments també varen lluitar per Suècia a partir de llavors.[30] França va seguir sent el regne catòlic més gran no alineat en els poders dels Habsburgo, i més vesprada lliuraria activament la guerra contra Espanya. La resposta de la Corona francesa a la rebelió hugonote no va anar tant una representació de la polarisació religiosa típica de la guerra dels Trenta Anys, sino més be un intent de conseguir el hegemonia nacional per part d'una monarquia absolutista.
Quan l'armistici de dotze anys entre els Països Baixos i Espanya va expirar en 1621, la guerra dels Huitanta Anys va començar de nou. Espanya havia utilisat el temps de pau per a enfortir la seua poder militar per a poder amenaçar als Països Baixos en un eixèrcit de xixanta mil hòmens. En 1625, el millor any per a les armes espanyoles en décades, Ambrogio Spínola, el lluent comandant genovés del eixèrcit de Flandes, va prendre la fortalea holandesa d'importància estratègica en la rendició de Breda. Gènova va ser rescatada d'un atac conjunt de França i Saboya. En Anglaterra, Carlos I va succeir al seu pare, James, i va llançar una farsa Atac a Càdis en represàlia per no haver arreglat un matrimoni en la germana de Felipe IV, María, pero afortunadament per a Espanya, les capacitats militars d'Anglaterra havien degenerado des dels dies d'Isabel I. Per un temps semblava que Espanya estava a punt de reviure la seua antiga glòries. No obstant, les guerres varen provocar un endeutament creixent per falta de nous recursos financers, fins a aplegar a la bancarrota de 1627, les noves restriccions financeres de la Corona espanyola varen obstaculisar les operacions posteriors de l'eixèrcit flamenc, lo que va impedir la conquista total de la República holandesa..
Mentrestant, el majordom bavar de l'Alta Àustria, Adam von Herberstorff, havia pensat que la dura sentència de l'infame jugue de daus de Frankenburg esglayaria als llauradors, pero solament va servir per a aumentar la dissidència i donar simpatia als rebels. Durant l'any següent, els llauradors es varen preparar en secret per a la guerra reclutant a un home de cada casa de granger, proporcionant-los armes i ensenyant-los tàctiques. Tenien l'intenció d'atacar en Pentecostés, pero la guerra havia esclatat dos semanes abans, quan els soldats bavars varen intentar furtar un cavall en Lembach im Mühlkreis. En resposta, varis llauradors en pelegrinage prop de Lembach es varen reunir ràpidament per a massacrar a la guarnició bavara de vinticinc hòmens. El grup va seguir reunint més reclutes en el seu camí a Peuerbach, a on es varen enfrontar a Herberstorff i els seus hòmens. Inclús ans que es reunira el tamany complet de l'eixèrcit llaurador en Peuerbach, vàries companyies els varen atacar i varen anar ràpidament derrotats. Els nous comissionats de la regió varen ser elegits sumariament en el camp de batalla. L'eixèrcit llaurador de cinc mil efectius va passar a sitiar Eferding, Wels, Kremsmünster i Steyr, i finalment va aplegar a Linz, que no es va rendir a pesar d'estar defesa per sol cent cinquanta soldats bavars. Durant el sege de Linz, el líder rebel, Stefan Fadinger, va ser fusilat. Va morir el 5 de juliol, dos semanes despuix del dispar fatal. Baviera va tardar mesos en enviar tropes, al mando de Gottfried von Pappenheim, en l'orde de rellevar a la ciutat a fins d'agost. Steyr es va recuperar el 26 de setembre i Wels el 27 de setembre. La «Guerra dels Llauradors en l'Alta Àustria» va continuar fins al començ del hivern de 1626, deixant el camp destruït. Ara es requeria que els grangers alimentaren als dotze mil soldats bavars que passaven el hivern en el país. La majoria dels líders del tumult varen ser decapitats durant els mesos següents. En contrast en els alçament llauradors de 1525 i el segon alçament llaurador d'Alta Àustria entre 1595 i 1597 que varen ser impulsats principalment per motius socialrevolucionarios, l'alçament es va dirigir principalment contra la Contrarreforma i l'ocupació bavara. La base social de l'alçament va ser molt més allà del campesinado i, ademés de les classes baixes rurals, també incloïa llauradors i artesans fins a l'intelectualitat urbana i, en ocasions, inclús la noblea més baixa. El seu fracàs va contribuir a la recatolicizaació La Guerra dels Llauradors de 1626 seria la més costosa en térmens de vides humanes i danys al ganado i la propietat. La guerra va fer que Martin Aichinger (predicador i místic protestant) perguera la seua granja i començara a vagar pel país. Finalment es va convertir en un líder religiós que va liderar un tumult popular contra el govern aristocràtic anys despuix.
En esta situació amenazadora, l'aristócrata chec Albrecht von Wallenstein li va oferir a l'emperador crear un eixèrcit pel seu conte. En maig i juny de 1625 els Consells Imperials deliberaron sobre l'oferta. Per a enfrontar-se a esta força d'aliances anti-Habsburgo, a falta de llealtats en la pròpia Àustria en rebelió, Fernando II va amprar l'ajuda militar d'Albrecht von Wallenstein, noble bohemio. Wallenstein va prometre a Fernando II un eixèrcit d'entre trenta mil i cent mil soldats a canvi del dret a saquejar els territoris capturats. Cristian, que desconeixia l'existència de Wallenstein quan va efectuar l'invasió, va ser forçat a retirar-se ans que el seu eixèrcit anara aniquilat per l'eixèrcit de Wallenstein i el de Tilly. La sòrt de Cristián va empijorar encara més quan tots els aliats en els que pensava que contava es varen vore forçats a abandonar-li. Tant Anglaterra com França passaven per sengles guerres civils. Suècia estava en guerra en Polònia-Lituània i ni Brandemburgo ni Sajonia semblaven tindre intencions de fer res que alterara la tènue pau en Alemània oriental. Les derrotes en el camp de batalla pronte es varen sumar a la falta d'ajuda aliada: el 25 d'abril de 1626, l'eixèrcit d'Ernst von Mansfeld, que venia de les Províncies Unides en apoyo de els danesos, va ser derrotat per les forces de Wallenstein en la batalla del Pont de Dessau (1626) i el general belga Tilly va derrotar als danesos en la batalla de Lutter (1626). Wallenstein, després va invadir Hongria en persecució de l'eixèrcit desarmat de Mansfeld, a on Gábor Bethlen va enfrontar a l'eixèrcit imperial en els seus eixèrcits hongaresos i rumans, pero no es va conseguir forçar al príncip de Transilvania a una batalla decisiva. En la seua campanya, Bethlen va conseguir lo que volia: va fer noves concessions per a Transilvania. Mansfeld, que esperava conseguir el seu propòsit en l'ajuda de Gábor Bethlen ans que fera les paus en els Habsburgo, va morir uns mesos despuix de malaltia, aparentment tuberculosis, en Dalmacia, exhaust per la batalla que li havia costat la mitat del seu eixèrcit. Part del fracàs contribuïx el que cap dels substancials contingents britànics aplegarà a temps (per les contínues campanyes britàniques contra França i Espanya) per a evitar que Wallenstein derrotara a l'eixèrcit de Mansfeld en la batalla de Dessau o la victòria de Tilly en la batalla de Lutter. Mentres que el propi Christian IV es va vore obligat a retirar-se a Jutlandia, amenaçant terres daneses d'una invasió.
L'eixèrcit de Wallenstein llavors va marchar cap al nort, ocupant Mecklemburgo, Pomerania i finalment la pròpia Jutlandia. No obstant va ser incapaç de prendre la capital danesa en l'illa de Seeland sense una flota, i ni els ports hanseáticos, ni els polacs, varen permetre que es construïra una flota imperial en el Bàltica. Llavors va optar per sitiar Stralsund, l'únic port beligerant del Bàltic en instalacions per a construir una flota que poguera prendre les illes daneses. No obstant, el cost del sosteniment de les operacions de Wallenstein era desorbitat i que superaria en créixens qualsevol benefici que conquistar el restant de Dinamarca i Noruega, particularment si es comparava en lo que podria haver-se guanyat en la guerra en Dinamarca i el temor de perdre les seues conquistes en el nort d'Alemània davant una aliança danés-sueca: el comandant imperial, per lo tant, va tractar de negociar en els sitiats, a els qui va propondre condicions molt favorables a la rendició, condicions que no obstant varen ser rebujades per les autoritats de la ciutat, ara al servici dels suecs. La notícia d'una nova intervenció de Christian IV que, havent aterrisat en Pomerania, alvançava cap a l'interior alemà, va impulsar a Wallenstein a alçar el lloc de Stralsund; prop de Wolgast, les forces imperials varen véncer fàcilment a les daneses (12 d'agost de 1628). Cap dels bandos vea ara cap ventaja en continuar el conflicte. En un atre revés militar, l'esperança d'Espanya de tindre una base en el Bàltic va morir quan el general imperial Wallenstein no va conseguir prendre Stralsund.[13]
Per açò es va aplegar finalment al tractat de Lübeck (1629), pel que Cristián IV va renunciar al seu respal als protestants alemans per a poder mantindre el seu control sobre Dinamarca-Noruega (inclosos els ducados de Sleswick i Holstein). En el mateix any, Gabriel Bethlen, el príncip calvinista de Transilvania, va morir. Solament el port de Stralsund va continuar resistint contra Wallenstein i l'emperador, havent segut reforçat per «voluntaris» escocesos que varen aplegar de l'eixèrcit suec per a recolzar als seus compatriotes que ya estaven allí al servici de Dinamarca-Noruega. Estos hòmens varen ser dirigits pel coronel Alexander Leslie, qui es va convertir en governador de la ciutat.
En els següents dos anys, en este panorama favorable, es subyugaron més terres als poders catòlics. La guerra dels Trenta Anys podria haver terminat en el periodo danés, pero la Lliga Catòlica va persuadir a Fernando II de que intentara recuperar les possessions luteranas que, en aplicació dels acorts de la Pau d'Augsburc, pertanyien per llei a les iglésies catòliques. Estes possessions estaven descrites en l'Edicte de Restitució de 1629, i incloïen dos arzobispados, setze bisbat i centenars de monasteris. L'edicte també marca l'apogeu del poder imperial en Alemània i el punt d'inflexió de la guerra, perque va alimentar la resistència ya trencada dels protestants i els va dur aliats que l'emperador i la lliga finalment no varen poder.
El panorama per als protestants era desolador, la seua causa en l'imperi semblava perduda. De la mateixa manera que Federico del Palatinado en 1623, els ducs de Mecklenburg, aliats de Dinamarca, varen anar ara declarats deposts. Els nobles i llauradors preferien abandonar les seues terres en Bohemio i Àustria abans que convertir-se al catolicisme. Mansfeld i Gabriel Bethlen, els primers oficials de la causa protestant, varen morir en el mateix any. També es va firmar un tractat de pau d'Anglaterra en França en 1629 (Tractat de Susa) i en Espanya en 1630 (Tractat de Madrit): la retirada d'Anglaterra dels assunts europeus consternó a les forces protestants en el continent.[31] Només el port de Stralsund, abandonat per tots els seus aliats, es mantenia front a Wallenstein i l'emperador. Leslie va mantindre Stralsund fins a 1630, utilisant el port com a base per a capturar les ciutats i ports circumdants que puguen proporcionar una plaja segura per a un desembarc suec a gran escala baix Gustavo Adolfo II una volta terminara les seues campanyes contra els polac-lituans en el Vístula.
El nort d'Itàlia va ser un camp de batalla estratègic per a França i els Habsburgo durant sigles. El control d'esta àrea va permetre als Habsburgo amenaçar les inquietes províncies del sur de França de Llenguadoc i Dauphiné, aixina com protegir la ruta de suministrament coneguda com el Camí Espanyol; açò va significar una disputa de successió en Mantua que inevitablement va involucrar a parts externes.
Despuix de la massacre dels habitants protestants en 1620 (Sacre macello), Espanya va ocupar la vall en el pretext de defendre als habitants catòlics d'una reacció dels Grisones. Per a donar resposta a esta nova iniciativa espanyola, es va formar una lliga entre França, el Ducado de Saboya i la República de Venècia. En el nort d'Itàlia, Felipe IV d'Espanya havia continuat en els esforços del seu difunt pare per defendre als catòlics de les valls de la Valtelina contra els protestants grisones, ademés, un dels objectius estratègics dels Habsburgo espanyols era unir les seues Possessions europees ruta terrestre contínua per al lliure trasllat de tropes. Els intents del cantón protestant suís dels Grisones en 1621 per a expulsar als espanyols no varen tindre èxit. En el mateix 1621, va intervindre en el conflicte el Papa Urbà VIII, qui va dur les seues tropes dels Estats Pontificis a Valtellina. En 1622 Richelieu havia creat una lliga antiespañola en Venècia i Saboya. En el seu ascens en el Govern francés, la política francesa va donar un gir. Els francesos varen afirmar que la lliga en Saboya els obligava a acodir en ajuda del duc, que per llavors atacava Gènova, acometent als espanyols —aliats dels genoveses— en la Valtelina. En el pretext de que les tropes papals que ocupaven la vall no s'havien retirat com s'havia acordat, forces franceses i suïssas comandadas pel marqués de Coeuvres es varen apoderar d'ell i dels forts que ho fitaven —erigits pel governador del Milanesado— en l'autumne de 1624. Espanya va reaccionar coaligándose en el gran duc de Toscana, els ducs de Mòdena i Parma i les repúbliques de Gènova i Lucca, per a contraatacar. En 1625, Richelieu també va enviar diners a Ernst von Mansfeld, un famós general mercenari que operava en Alemània al servici dels anglesos. En la primavera de 1625, les tropes franc-saboyanas liderades pel duc Carlos de Saboya varen atacar Asti i varen rodejar Gènova, aliada d'Espanya i esclavó clau en les seues comunicacions en l'imperi. No obstant, tropes espanyoles varen invadir després el Piemont i varen assegurar el denominat «Camí Espanyol», en maig de 1626, quan els costs de la guerra casi havien arruïnat a França, el rei i la moradura varen fer la pau en Espanya per mig del Tractat de Monsó, en la mediació del Papa, segons el qual (contràriament a la promesa feta al duc de Saboya), les tropes franceses varen deixar Valtellina als espanyols. L'invasió de Gènova i la Valtelina planejada per Richelieu va acabar en derrota francesa. No obstant, Tractat de Monson no prevea el control de la carretera que passava per Valtellina, pero va otorgar a França i Espanya el dret a utilisar-la. El problema de Valtellina es va resoldre temporalment. Ademés, en març de 1627, França va formar una aliança en Espanya para opondre's a Anglaterra, que recolzava als hugonotes. Fins a la rendició de la Rochelle el 28 d'octubre de 1628, les tropes franceses pràcticament no varen participar en les hostilitats fòra del seu territori.
Esta pau es va trencar ràpidament despuix de les tensions per la Guerra de Successió de Mantua. Ocorrent en els anys finals de la fase danesa i en els anys inicials de la fase sueca, la guerra de Successió de Mantua i Monferrato (també coneguda com la «guerra de Monferrato») és considerada per alguns historiadors com a part dels Trenta Anys, un conflicte perifèric que no va tindre lloc en l'àrea alemana, pero si en l'àrea d'influència dels Habsburgo en la península italiana i desafiada pel Regne de França, en acabant de que esclataren en el sigle anterior una llarga série de conflictes entre el francés Francisco I i l'espanyol Carlos V. El seu casus belli va ser l'extinció de la llínea masculina directa de la Casa de Gonzaga en decembre de 1627. A la mort sense hereus de Vincenzo II Gonzaga, duc de Mantua i Monferrato, en 1627, va començar la disputa dinàstica pel control del territori de Mantua (fortalea més forta del nort d'Itàlia) i Monferrato despuix de l'extinció de la llínea directa de la família Gonzaga, puix els germans Francesco IV (1612), Ferdinando (1612–26) i Vincenzo II (1626–27), els tres últims ducs de Mantua de la llínea directa, tots havien mort sense deixar hereus llegítims, generant-se dos demandants rivals: per un costat Ferrante II Gonzaga, recolzat pels espanyols, per Fernando II i pel duc de Saboya Carlo Emanuele I (que havia acordat en el governador de Milà la partició de Monferrato), per l'atre Carlo I de Gonzaga-Nevers, senyor de facto de Mantua des de giner de 1628, recolzat per la República de Venècia, el rei francés Luis XIII i pel moradura Richelieu. El papa Urbà VIII estava esglayat per la perspectiva d'una intervenció dels Habsburgo en Itàlia. Va insistir en la devolució de les terres monásticas a aquelles órdens de les que varen ser retirades, i no als jesuïtes.[32] La successió s'havia resolt a favor de la casa Gonzaga-Nevers, francesa; esta resolució, que va posar baix el control de França dos territoris estratègics per al control del nort d'Itàlia, no acceptada per Espanya, que en canvi va recolzar la candidatura al ducado de la branca proespañola de la Gonzaga vaig donar Guastalla.
L'intent inicial de Dò Gonzalo Fernández de Còrdova, governador espanyol de Milà, i Charles-Emmanuel va ser dividir el patrimoni de Mantuan-Montferrat, que es trobava a l'est i a l'oest de Milà. El ministre espanyol va recolzar al reclamante Guastalla en Mantua, com el més dèbil de dos veïns, i al reclamante Saboya en Montferrat, el menor dels territoris. Es va produir la fricció entre els confederados, quan Charles-Emmanuel va traslladar les seues tropes a més territori del que s'havia acordat, posant lloc a la ciutat de Casale, capital de Montferrat. Mentres Luis XIII de França i la moradura Richelieu estaven preocupats pels nous alçament hugonotes en Llenguadoc, la captura de la Rochelle en 1628 els va permetre enviar forces al recobre de Casale, llavors sitiat per un eixèrcit de Habsburgo de Milà. En març de 1629, els francesos varen prendre per assalt les barricades que bloquejaven el Pas de Suse i, a finals de més, havien alçat el lloc de Casale i pres l'estratègica fortalea de Pinerolo. En abril, França i Saboya varen acordar el Tractat de Susa, i l'eixèrcit francés va retornar a França, deixant una guarnició en Pinerolo. L'enviat papal en les negociacions en Casale va ser Jules Mazarin. Les forces de l'emperador Fernando II baix Ramboldo, comte de Collalto varen invadir els Grisones i Valtelline. El governador va ser anomenat de Milà, seguit dels insults dels ciutadans, perque el pa havia escassejat durant mesos. El hivern següent, Milà va ser devastada per la pesta bubónica introduïda pels eixèrcits, que ha segut vívidament descrita per Manzoni.[33]
Despuix d'una primera victòria espanyola, en tropes procedents dels territoris de Milà, en els Saboya ocupant Trinat, Alba i Moncalvo, i en Ambrogio Spinola sitiant Casale, la situació es va invertir en el descens a Itàlia del propi rei de França (despuix de derrotar a la facció hugonote) en 1628, que va derrotar a les forces piamontesas i va ocupar una gran part del ducado de Saboya, i després va tornar a arrasar a les forces imperials i espanyoles, en l'arribada a la península italiana de l'eixèrcit de Wallenstein. Més vesprada, en 1629, l'emperador Fernando II va enviar un eixèrcit de Landsknecht per a sitiar Mantua. Carlos es va anar sense el respal promés de Luis XIII de França. El sege va durar fins a juliol de 1630, quan la ciutat, ya assotada per una plaga, va anar brutalment saquejada durant tres dies i tres nits per tropes dirigides pel comte Aldringen i Gallas. Pero l'emperador no va tindre èxit en Mantua. La plaga desenfrenada entre les tropes imperials, els acontenyiments bèlics en el nort d'Europa i l'invasió sueca d'Alemània varen espentar a Fernando II a buscar un acort en els francesos, primer en el Tractat de Ratisbona (13 d'octubre de 1630) i finalment en la Pau de Cherasco (6 d'abril de 1631), que va reconéixer al candidat francés com a llegítim duc de Mantua. A pesar de l'èxit militar, que va conduir a la conquista i saqueig de Mantua per part dels soldats imperials en juliol de 1630, l'emperador i Espanya no varen poder alcançar els seus objectius polítics. Al mateix temps, el Kaiser va estranyar posteriorment a estes tropes en el teatre de guerra alemà.[34]
Els francesos varen acceptar la Pau de Ratisbona, que va ser negociada pels representants francesos, el pare Joseph i Nicolas Brûlart de Sillery. L'acort es va firmar el 13 d'octubre de 1630, que va proporcionar condicions favorables als interessos francesos en Itàlia a pesar dels seus revessos militars. Específicament, als francesos se'ls va permetre mantindre la seua guarnició en Grisones. L'acort també va confirmar a Charles Gonzaga-Nevers com a duc de Mantua i marqués de Montferrat a canvi de concessions menors a Charles Emmanuel de Saboya i Ferrante de Guastalla. Els Habsburgo, per la seua banda, reduirien el seu número de tropes en la regió. El tractat va ser vist com tan desfavorable per als espanyols que el primer ministre espanyol, Olivares, no ho va considerar diferent a una rendició. Ademés, el tractat contenia una clàusula problemàtica. Incloïa un acort pel qual als francesos no se'ls permetia establir aliances en Alemània contra un emperador reinante del Sacre Imperi Romà Germànic. Açò deuria haver deixat al marge a França en el conflicte en curs. Luis XIII de França es va negar a acceptar açò, i els austríacs es varen trobar encara en guerra, pero en forces disminuïdes en l'àrea. Les noves forces enviades al sur dels Alps serien estranyades quan les forces sueques al mando de Gustavus Adolphus varen invadir des del nort. La pau italiana es va fer finalment en el Tractat de Cherasco, firmat en una ciutat del Piemont el 19 de juny de 1631. França, que en 1629 havia pres Saboya, després va capturar Pinerolo en Piemont a l'any següent, va renunciar a les seues conquistes en Itàlia. Charles Gonzaga-Nevers va ser confirmat com a governant en Mantua i Montferrat, en concessions als demés pretenents: Vittorio Amedeo I, que va succeir en Saboya despuix de la repentina mort del seu pare, el duc Carlos Emmanuel, va guanyar Trinat i Alba en Montferrat; mentres que César II de Guastalla, fill de Ferrante, va rebre Luzzara i Reggiolo. Més vesprada es va descobrir que per un tractat secret en Vittorio Amedeo, Pinerolo es va rendir a França. En l'excepció de la Guerra Civil piamontesa de 1639 a 1642, açò va assegurar la posició francesa en el nort d'Itàlia durant els següents vint anys.[35] Piemont llavors es va tornar un estat satèlit del regne de França.
La guerra de Monferrato i la gran plaga que va assotar la península entre 1629 i 1631 són el trasfondo dels successos de Renzo i Lucía en I promessi sposi, l'obra més coneguda d'Alessandro Manzoni, que mostra la societat en considerable precisió i investigació històrica, en l'época del domini espanyol i la ruïna feta d'epidèmies, hambruna i saquejos duts pels eixèrcits de el XVII en els teatres del conflicte.
Posteriorment, es varen recomençar les hostilitats en este territori. En acabant de que França entrara en la guerra dels Trenta Anys. Puix es va sumar el conflicte concebut per Vittorio Amedeo I per a crear una lliga antiespañola en Itàlia, entre els 1636 i 1637.
Gustavo II Adolfo de Suècia havia participat des de 1626 en la guerra polac-sueca, en Polònia aliada al Sacre Imperi Romà Germànic (el qual va enviar tropes austríaques a auxiliar la Mancomunidad en 1629 en forma d'un cos de tropes imperials al mando del mariscal de camp Hans Georg von Arnim-Boitzenburg i un atre cos imperial, comandado per Albrecht von Wallenstein operant en la propenca Pomerania). El rei suec va retornar a la Prusia polaca en reforços substancials en maig i va marchar cap al sur cap a Graudenz (Grudziądz) en l'esperança d'aïllar al nouvingut cos imperial de Arnim ans que poguera unir-se a Koniecpolski. No va tindre èxit, i mentres es retirava al nort cap a les guarnicions sueques en Stuhm (Sztum) i Marienburg (Malbork), va ser atret a la batalla el 27 de juny de 1629 en Honigfeld, o Honigfelde, prop de Stuhm, en una acció coneguda pels polacs com la Batalla de Trzciana. En esta trobada, mentres intentava cobrir la retirada de la seua infanteria, la cavalleria sueca va ser somesa a una série de feroços enfrontaments en els llogarets de Honigfeldt, Straszewo i Pułkowice.. En l'ajuda dels pesats coraceros de Arnim, els polacs, en els seus húsar «alados» més ràpits, i els seus mercenaris cosacos, varen conseguir una gran ventaja sobre els llaugers ginets suecs. Les pèrdues sueques en la lluita varen ser quantioses, que varen ascendir a siscents o setencientos morts, casi tots de cavalleria (inclós el fill d'Herman Wrangel). Els polacs varen prendre trescents presoners, entre dèu i quinze estandarts, aixina com dèu unitats del famós canó de cuiro de Gustavo Adolfo. Les pèrdues de la Mancomunidad varen ser menys de trescents morts i ferits. El propi rei suec a penes va escapar en vida i després va dir que mai havia pres «un bany tan calent». A pesar de tots els lluents esforços de Koniecpolski contra els suecs que pretenien conquistar Prusia i Pomerania, un alto el fuego en Stary Targ (treua de Altmark) el 26 de setembre de 1629 va favorir als suecs, a els qui Polònia va cedir la major part de Livonia junt en el seu important port de Riga. Suècia ara controlava casi tots els ports del Bàltic; en les notables excepcions de Dánzig, Putzig, Königsberg i Liepāja (Libau). Açò seria lo més prop que varen estar els suecs de conseguir el seu objectiu de convertir la Mar Bàltica en «el llac interior de Suècia». Despuix del tractat, Suècia va utilisar els seus premis i diners com a punt de partida per a la seua entrada en el camp alemà de la guerra dels Trenta Anys.
En esta guerra, l'escocés Alexander Leslie va començar la seua carrera en l'eixèrcit suec com a comandant i governant de Pillau en Prusia Oriental. Gustavo II Adolfo havia fet plans per a intervindre en el Sacre Imperi Romà Germànic, els quals varen ser aprovats per la comissió del Riksdag en el hivern de 1627-28. El 23 o el 25 de juny de 1628, Stralsund va concloure una aliança en Gustavo II Adolfo de Suècia, la qual devia durar vint anys. Gustavo II Adolfo va procedir a estacionar una guarnició en la ciutat, la primera del seu tipo en terra alemana. Este event va marcar l'antecedent de l'intervenció sueca en la guerra.
Algunes persones en la cort de Fernando II creïen que Wallenstein desijava controlar als príncips alemans i restaurar el poder de l'emperador en Alemània baixe la seua autoritat. Fernando II va destituir a Wallenstein en 1630. Més tarde ho tornaria a cridar en acabant de que els suecs, al mando del rei Gustavo II Adolfo, atacaren l'imperi i venceren en unes quantes batalles significatives. L'entrada d'esta nació a la guerra conduiria a l'Imperi a una situació defensiva.
Gustavo II Adolfo justificava oficialment la seua intervenció aduint que defendria als protestants d'un emperador injust. Pero, com prèviament havia fet Cristián IV, va acodir en ajuda dels luteranos alemans per a previndre una possible agressió catòlica al seu país i per a obtindre influència econòmica i política de Suècia en els Estats alemans situats al voltant del mar Bàltica, en detriment de les esferes d'influència de Dinamarca, Polònia i la Lliga Hanseática. També, com Cristián IV, Gustavo II Adolfo va ser subvencionat per Richelieu, el primer ministre del rei Luis XIII de França, i per les Províncies Unides.
Les forces sueques varen entrar en el Sacre Imperi Romà Germànic a través del Ducado de Pomerania, que va servir com a cap de pont suec des del Tractat de Stettin. Despuix de despedir a Wallenstein en 1630, Fernando II va passar a dependre de la Lliga Catòlica. Gustavo Adolpfo es va aliar en França en el Tractat de Bärwalde en giner de 1631. França i Baviera varen firmar el Tractat secret de Fontainebleau en 1631, pero els atacs suecs contra Baviera ho varen tornar irrellevant. La majoria dels mercenaris reclutats per Gustavo Adolfo eren alemans, pero els soldats escocesos també eren molt numerosos. Estos estaven composts per uns doces mil escocesos que ya estaven en servici ans que els suecs entraren en la guerra baixe el mando del general Sir James Spens i coronels com Sir Alexander Leslie, Sir Patrick Ruthven i Sir John Hepburn. A ells es varen unir atres huit mil hòmens baix el mando de James Marquis Hamilton. El número total d'escocesos en el servici suec al final de la guerra s'estima en uns trenta mil hòmens.[36] En la batalla de Breitenfeld de 1631, les forces de Gustavo Adolfo varen derrotar a la Lliga Catòlica dirigida per Tilly. Un any despuix, varen tornar a trobar-se en una atra victòria protestant, esta volta acompanyada de la mort de Tilly en el riu Lech mentres oferia resistència a l'invasió sueca del Palatinado. La ventaja havia canviat ara del costat catòlic al costat protestant, liderat per Suècia. Gustavo Adolfo el 17 de maig, sense resistència, va ocupar la capital de Baviera, la ciutat de Munich. En 1630, Suècia havia pagat a lo manco 2 368 022 daler pel seu eixèrcit de 42 000 hòmens. En 1632, va contribuir solament en una quinta part d'això (476 439 daler) al cost d'un eixèrcit més de tres voltes major (149 000 hòmens). Açò va ser possible gràcies als subsidis de França i al reclutament de presoners (la majoria d'ells presos en la batalla de Breitenfeld) en l'eixèrcit suec. Des de 1630 fins a 1634 va fer retrocedir a les forces catòliques i va recuperar una gran part de les terres protestants ocupades, prenent Pomerania i invadint Magdeburgo, sometent-la a un saqueig molt violent que en els seus 24 000 morts serà recordat com un dels fets més dramàtics de tot el conflicte. La destrucció d'un dels majors centres religiosos va causar estupor en tota Europa. Influenciada per esta notícia, la República de les Províncies Unides es va aliar en Gustavus Adolphus el 31 de maig, comprometent-se a invadir la Flandes espanyola i subvencionar a l'eixèrcit del rei.
A mitan de la década de 1630, Felipe IV d'Espanya tenia l'intenció de prendre mides enèrgiques contra la navegació mercant holandesa en les rutes del nort, mentres que Segismundo III de Polònia, ell mateixa d'orige suec, tenia els ulls posats en recuperar el seu tro en Estocolm. Els servicis diplomàtics d'abdós monarques varen treballar per a construir una armada, possiblement finançada pels espanyols i tripulada pels polacs, que prendria el control del Bàltic occidental. No obstant, els interessos d'abdós regnes no eren exactament els mateixos; ademés, l'emperador i els seus aliats perseguien els seus propis objectius.[37] El resultat va ser que els suecs varen capturar una flota conjunta en 1631 de la Comissió Real de Barcos. En 1632 Espanya es va retirar de la política bàltica activa.[38]
La posició de l'emperador va tornar a ser amenaçant. L'aliat tradicional - Espanya - es va vore obligat, per la contraofensiva del príncip Friedrich-Heinrich, que va començar en els Països Baixos, a repelir les tropes espanyoles que devien ser traslladades des del Rin per a recomençar la guerra dels Huitanta Anys. Un atre aliat, Polònia-Lituània, estava gestant un conflicte en Rússia: la guerra va començar el 20 de juny de 1632, quan el voivoda rus, Mijaíl Shein, va atacar el Voivodato de Smolensk (en eixe llavors propietat polaca) en nom del Sar Miguel I, el patriarca ortodoxFilareto I de Moscou i el Zemski Sobor, aprofitant la debilitat del país despuix de la mort del seu rei Segismundo. Ademés, es va gestar un atre conflicte en l'Imperi Otomà en 1633-1634, aprofitant l'invasió russa, per a que Abaza Mehmed, governador bosnio de Silistra (en Bulgària), intente capturar Kamieniec Podolski en tropes del Principat de Valaquia, Moldàvia, Crimea i Nogayos del Horda Budjak i Yedisán (supostament va ser una campanya sense el permís oficial del sultà turc, i a petició del sar); puix el rei suecGustavo II Adolfo havia enviat una proposta d'aliança al Zarato rus i al Imperi otomà per a declarar-li la guerra a la Mancomunidad Polac-Lituana i aixina evitar que l'eixèrcit suec en Alemània tinguera obert un nou front en la rumoreada entrada de la Mancomunidad en la coalició catòlica encapçalada pels Habsburgo, als que se'ls permetia reclutar voluntaris en Polònia.[39] Els plans de guerra russos i otomans varen coincidir en una intensa acció diplomàtica de França i Suècia, que buscava crear una coalició antipolaca. Pel curs desfavorable de la guerra dels Trenta Anys, tant Gustavo Adolfo com la moradura Richelieu volien acabar quant abans en la guerra per la desembocadura del Vístula i traslladar l'eixèrcit suec al territori del Reich. Per este motiu, es va intentar formar un bloc anticatólico conjunt d'estats ortodoxos, islàmics i protestants dirigits contra la República de Polònia. Esta aliança seria formada per Rússia, Turquia, tàrtars, Transilvania i cosacos de Zaporozhian, l'enviat francés Luis Deshayes va partir de Konigsberg cap a Moscou; devia presentar oficialment el proyecte comercial franc-persa a través de Rússia, i de fet tenia l'intenció de persuadir al Patriarca Filaret per a que cooperara estretament en l'aliança anti-Habsburgo. La celebració d'una aliança més forta entre suecs i russos va ser impedida per la mort del rei suec Gustavo II Adolfo (1632), per lo que Rússia va entrar en la guerra sola contra Polònia-Lituània. Dos anys despuix, 1634, Murad IV va proclamar una yihad contra la Mancomunidad polac-lituana, pero la victòria de l'eixèrcit polac sobre l'eixèrcit rus de Shein durant la guerra de Smolensk va obligar al sultà a abandonar els seus plans de guerra i concloure la «pau eterna» en els polacs i enfocar-se en la Guerra otomà-persa. En esta situació d'aïllament i en Tilly mort, l'emperador no va tindre més remei que tornar, com fa sèt anys, a demanar ajuda a Wallenstein i el seu gran eixèrcit.
Wallenstein va marchar cap al sur, amenaçant la cadena de suministrament dels suecs. Gustavo Adolfo sabia que Wallenstein estava esperant l'atac i estava preparat, pero no va trobar una atra opció. Va forçar la batalla de Fürth en Wallenstein a finals d'agost de 1632, possiblement el major error comés en la seua campanya alemana. Posteriorment Wallenstein i Gustavo II Adolfo de Suècia varen chocar en la batalla de Lützen, en 1632, a on els suecs varen eixir victoriosos, pero en la pèrdua del seu rei en Leipzig, que a la seua volta va frustrar intents de forjar una aliança més sòlida en Rússia i l'Imperi Otomà per a una possible intervenció en Alemània a canvi d'una intervenció sueca en Polònia. L'Imperi Rus no es va comprometre militarment, pero des del principi va recolzar a la coalició anti-Habsburgo, principalment suministrant gra a Anglaterra i les Províncies Unides, més vesprada al Regne de Dinamarca i Noruega i Suècia, i despuix de la Pau de Lübeck en 1629 solament a Suècia. Rússia, com a país ortodox, també exportava salitre solament a països units contra els seus enemics catòlics.[40]
Les sospites de Fernando II sobre Wallenstein varen tornar a aparéixer en 1633, quan Wallenstein va intentar arbitrar en les diferències entre els bandos catòlic i protestant. L'emperador creïa que tal general planejava una traïció contra ell, en contubernio en Suècia. Fernando II va dispondre les coses per a arrestar-ho despuix de retirar-li de nou el mando. Un dels soldats de Wallenstein, el capità Devereux (un centuriónirlandés), li va assessinar quan intentava contactar en els suecs en la casa consistorial de Cheb (Eger en alemà), el 25 de febrer de 1634. El magnicidio va ser portat a terme per un grup de mercenaris irlandesos al mando del coronel de cavalleria Walter Butler. L'enorme propietat de Wallenstein va ser confiscada, la seua família va recuperar solament el Palau Wallenstein en Praga per a Maximiliano de Wallenstein i la finca Česká Lípa per a la viuda d'Isabel. El confisc de l'extensa propietat de Wallenstein i la propietat de A. E. Trčka va tindre un impacte encara pijor en les terres cheques que les confiscs posteriors a Montanya Blanca. Una chicoteta noblea estrangera es va precipitar en el territori ocupat de Wallenstein, l'emperador va distribuir com recompensa a qualsevol que participara en la mort del duc. La majoria d'ells eren soldats en orígens aristocràtics de l'estranger que no podien entendre els problemes de l'economia checa en un moment tan difícil. La mort de Wallenstein va tindre conseqüències polítiques i militars de gran alcanç per a la monarquia dels Habsburgo
Si ben va ser un conflicte separat, la Guerra de Smolensk es va convertir en una part integral de l'enfrontament de Trenta Anys com un episodi de la lluita de les coalicions suec-russa i polac-austríaca.[41] La pau rus-polaca de 1634 va posar fi a l'ambició polaca pel tro zarista, pero va deixar a Polònia lliure per a recomençar les hostilitats contra el seu principal enemic en el Bàltic. Encara que Rússia va perdre, està ajuda militar va permetre als suecs lluitar en Europa Central sense ser atacats pels eixèrcits polac-lituans. El nou rei polac Władysław IV, coronat en 1632, va reprendre els plans albergats pel seu pare. En 1634 va manar un enviat especial a Madrit.[42] Aparte de les negociacions habituals sobre la herència Sforza (abdós països es varen reclamar mútuament herència del sur d'Itàlia de Bona Sforza), les conversacions es varen centrar en la compensació per la flota polaca perduda davant els suecs quan nominalment estava al servici de Felipe IV i assegurant llocs espanyols i pensió per a dos germans reals. El punt principal, no obstant, va anar el respal financer espanyol per al futur esforç militar polac contra Suècia, des de 1630 el beligerant formal en la guerra dels Trenta Anys. La treua polac-sueca de 1629 expiraria en 1635 i el monarca polac estava considerant el recomençament del conflicte. En 1634 va enviar un atre diplomàtic a Madrit,[43] i en 1635 un atre.[44] Fins a llavors, la posició de la cort espanyola no estava clara; Es va escoltar cortésment als enviats polacs, pero no es varen prendre iniciatives. Açò va canviar en 1635, quan dos enviats espanyols varen partir cap a Varsòvia.[45] No obstant, no eren conscients de la pressió del temps. Els enviats francesos, que varen partir en un moment similar pero en intencions exactament opostes, varen viajar per mar i varen aplegar a Polònia en maig, just a temps.[46] Davant això, en 1635, la treua en Suècia va ser ampliada pel Tractat de Stuhmsdorf. Moltes potències europees com Brandeburgo-Prusia, França, Anglaterra i la República Holandesa estaven interessades en el resultat de les negociacions polac-sueques i també varen ser nomenades com a mediadors per a assegurar la neutralitat polaca. Suècia va cedir els ports prusianos i Polònia va cedir la major part de Livonia a Riga, pero va mantindre la regió de Latgalia. L'armistici conclós entre ells va permetre a Suècia transferir reforços significatius des de l'atre costat del Vístula a Alemània. Els espanyols varen viajar principalment per terra i varen visitar vàries missions diplomàtiques en el camí; no es varen trobar davant Władysław IV en agost de 1636 en Vilnius.[47] Allí varen propondre crear un eixèrcit en Polònia que lluitaria baix la bandera de la Lliga Catòlica.[48]
Despuix d'allò, Despuix de la severa derrota dels suecs, en l'any següent 1635, en l'excepció del Landgraviato calvinista de Hesse-Kassel, casi tots els estats protestants, encapçalats per la Sajonia Electoral, varen trencar l'aliança en Suècia. Abdós costats es varen trobar per a entaular negociacions, i el periodo suec va terminar per mig de la Pau de Praga (1635), segons la qual:
Es va restablir la data, 1555, que la Pau d'Augsburc havia establit com aquella a partir de la qual les possessions en terres dels protestants i catòlics permaneixerien sense canvis, la qual cosa va anular a tots els efectes l'Edicte de Restitució.
L'eixèrcit de l'emperador i els eixèrcits dels Estats alemans varen quedar units com a únic eixèrcit del Sacre Imperi Romà. (encara que Juan Jorge I de Sajonia i Maximiliano I de Baviera varen mantindre, com a qüestió pràctica, el mando independent de les seues pròpies forces, ara nominalment components de l'eixèrcit «imperial»)
Tots els firmants de l'acort es varen comprometre a expulsar als suecs de territori del Sacre Imperi.
Va prohibir que els príncips alemans establiren aliances entre ells o en potències estrangeres.
Es va llegalisar el calvinisme.
Va resoldre les qüestions religioses de la guerra dels Trenta anys.
L'objectiu dels príncips imperials i de l'eixèrcit imperial era actuar junts i en el respal d'Espanya contra França i Suècia com a enemics de l'imperi. La guerra dels Trenta Anys finalment va deixar de ser una guerra de denominacions cristianes. Este tractat, no obstant, no va satisfer als francesos, ya que els Habsburgo continuaven sent molt poderosos. Ademés Espanya (en resposta a l'invasió francesa de Lorena i Bar en la primavera de 1634) va prendre el 24 de giner Philippsburg i Tréveris el 26 de març de 1635, fortalees del Electorat de Tréveris. França va decidir entrar el 19 de maig en la guerra contra Espanya i El 18 de setembre declara la guerra al Sacre Imperi, una volta produïda l'ocupació imperial d'Espira el 4 de setembre.
Ans que França entrara en guerra, l'eixèrcit francés tenia 72 regiments d'infanteria. En l'any d'entrada en guerra el número va aumentar a 135 regiments, va aplegar a 174 regiments en 1636 i va culminar en un número de 202 regiments en 1647. Despuix d'una reforma de l'eixèrcit en 1635, cada regiment de llínea constava de 1060 hòmens. En 1635 el número d'infanteria francesa era d'uns 130 000 hòmens, en 1636 d'uns 155 000 hòmens i en 1647 d'uns 100 000 hòmens.[49] Al començ de la guerra, es considerava que l'eixèrcit francés estava en males condicions i compost per soldats sense experiència en comparació als soldats imperials i suecs endurits per la batalla.
Des del començ de la guerra, França sempre s'havia mantingut cuidadosadament alluntada dels combats, mentres que des de 1625 recolzava als oponents de l'Emperador i el Rei d'Espanya a través de la seua diplomàcia i subsidis. Les seues úniques implicacions directes varen ser en àrees perifèriques d'Itàlia i Lorena. Esta política no va estar exenta de contradiccions perque Richelieu, moradura de l'Iglésia catòlica i adversari desapiadat de les forces protestants, dins del regne, s'alia en els protestants estrangers contra els Habsburgo, campeons del catolicisme. Per tant, les consideracions religioses s'oponen a les consideracions polítiques i al desig de contindre el poder dels Habsburgo. No obstant, terminen guanyant als seus diversos adversaris. Per a mantindre l'equilibri desijat, França no té una atra solució que involucrar-se directament en el conflicte.
França, encara que era un país catòlic, rivalizaba en la casa de Habsburgo, i ara va entrar en la guerra en el bando protestant. La moradura Richelieu, primer ministre de Luis XIII, va pensar que els Habsburgo encara eren massa poderosos, ya que mantenien en el seu poder varis territoris en la frontera este de França i tenien influència sobre les Províncies Unides. Richelieu era un bon français, com el rei, que ya havia decidit subvencionar als holandesos per a lluitar contra els espanyols a través del Tractat de Compiègne en juny de 1634.
Per lo tant, França es va aliar en els holandesos i en Suècia, i va entrar en la guerra després de que els espanyols, per precaució, ocuparen Philippsburg, Espira, Landau i finalment Tréveris, dels quals l'arquebisbe Philipp Christoph von Sötern, un dels príncips electors, es va posar baix la protecció de França. Richelieu va prendre este pretext per a declarar, el 19 de maig de 1635, la guerra contra Espanya, l'adversari més directe dels interessos francesos. D'acort en les forces sueques (tractats Wismar de 1636 i Hamburc de 1638), les tropes franceses varen obrir l'ofensiva anti-Habsburgo en Alemània i Holanda, mentres que les forces sueques es varen establir en el nort d'Alemània.[50] França va declarar la guerra a l'emperador Habsburgo en Viena el 18 de setembre, poc ans que l'emperador planejara un atac preventiu. La declaració de guerra solament va tindre conseqüències indirectes pero greus per a l'emperador. Fins ara, les contribucions financeres franceses als suecs i les contribucions espanyoles a l'emperador s'havien equilibrat aproximadament entre sí. Ara, no obstant, la pròpia Espanya, com a participant oficial en la guerra, estava baix una forta pressió. Açò inevitablement va tindre un efecte negatiu en les contribucions financeres d'Espanya a l'emperador, mentres que França no va tindre un desafiu financer adicional.[51] En l'interacció de França i Suècia, es varen fer delimitació operatives en el teatre de guerra del Sacre Imperi Romà Germànic. França es va fer càrrec de la zona d'operacions del sur d'Alemània abandonada per Suècia. Açò també va incloure la pren de llocs fortificados i reductes en l'Alt Rin de mans dels suecs. Els suecs es varen retirar per complet al nort d'Alemània en la costa de la mar Bàltica, a Mecklenburg i a la regió del Elba. Allí es varen assegurar els suministraments que venien de Suècia per barco a través de la mar Bàltica. A partir d'ahí, Sajonia i Bohemio podrien vore's amenaçades, perque Brandeburgo era un oponent militarment dèbil. Al mateix temps, França no va detindre els seus esforços en l'àmbit diplomàtic. Els seus aliats italians varen entrar en guerra contra els Habsburgo: els ducados de Saboya, Mantua i la República de Venècia. Els francesos varen atacar el Ducado de Milà i els Països Baixos espanyols.
Les tropes franceses del duc Enrique II de Rohan en 1635 varen expulsar als espanyols i els imperials (austríacs) de Valtellina.[52] La renuencia de França a tornar Valtellina va obligar a les autoritats de Grison a iniciar negociacions secretes en Espanya i el Sacre Imperi Romà Germànic. En 1637, els Grisones, encapçalats per Georg Jenach, varen expulsar als francesos de Valtellina. En 1639, es va concloure un tractat en Milà entre els Grisones i Espanya, en virtut del com Valtellina es va obrir al pas de les tropes espanyoles, pero es va considerar la possessió sobirana dels Grisones.[53] A la població de Valtellina se li va concedir l'autogovern i als catòlics locals se'ls va donar llibertat de religió.
El Piemont encara buscava una vana expansió cap a Ginebra: estos fets, d'armes i política, no varen ajudar a l'economia i el història futura, agravant la ya difícil situació interna per la mort de Vittorio Amedeo I de Saboya. Els seus fills ho varen succeir: per un periodo molt curt de temps el fill major Francesco Giacinto de Saboya i després el segon fill Carlo Emanuele II. En abdós casos la regència va ser encomanada a la mare María Cristina (francesa), qui es va convertir en Madama Reale per al poble i els seus simpatisants varen prendre el nom de Madamisti. Contra esta preponderancia francesa, que hauria fet de Piemont un estat satèlit del regne de França, sumat als objectius de la moradura Richelieu, que va intentar anexar a la corona de França el ducado de Saboya. El regne es va dividir en «madamistas» i «príncips», puix el príncip Maurici de Saboya i el seu germà menor, el príncip Tomás Francisco de Saboya-Carignano es disputaven el poder de la seua cunyada, i el seu sèquit francés. Quan el primer hereu Francisco Jacinto va morir en 1638, els dos germans varen començar la guerra civil piamontesa, en el respal espanyol, els príncips, la moradura Maurici de Saboya, i Tomás de Saboya, es varen movilisar, els seguidors de la qual varen prendre el nom de Príncips. Els príncips, en el respal de tropes espanyoles provinents de Milà, varen ocupar Chieri, Chivasso, Ivrea, Moncalieri, Vercelli i Verrua Savoia. Fracassant en la pren de les ciutats de Cherasco i Torí en 1640. Cristina en 1639 es va vore obligada a refugiar-se en Saboya, baixe protecció francesa, per a escapar dels seus cunyats que assolaven Torí. Posteriorment, no obstant, el propi Richelieu va fer arrestar al fidel comte d'Agliè, culpable d'opondre's al protectorat francés. Cristina va resistir indomable, explotant hábilment les rivalitats entre francesos i espanyols i el seu orige real.
Ya que Suècia ya no recolzava a Bernardo de Sajonia-Weimar, va començar les seues pròpies negociacions d'aliança en Richelieu. En octubre de 1635 es va firmar un tractat d'aliança i cooperació. L'antic eixèrcit suec del sur baix el mando de Bernardo va ser posat baix l'alt mando francés i se li va assegurar al comandant territori en Alsàcia.[54] El liderage polític baix Axel Oxenstierna es va retirar a Magdeburgo del 6 de juny al 19 de setembre de 1635, i el comandant en cap militar Johan Banér també va traslladar l'últim eixèrcit suec en sol alemà a Magdeburgo. La base contractual per a açò va ser el Tractat de Wismar conclós en març de 1636 sobre la base del Tractat de Compiègne. Despuix d'això, se suponia que Suècia començaria la guerra a través de Brandeburgo i Sajonia en les terres hereditàries dels Habsburgo en Bohemio i Moravia, i França deu apoderar-se de les àrees dels Habsburgo austríacs en el Rin. Quan les tropes franceses varen intentar conquistar els Països Baixos espanyols en maig de 1635 i el sur de Renania en setembre de 1635, el pla va fracassar en els Països Baixos pel lloc de Lovaina per part del cos auxiliar dels espanyols al mando d'Octavio Piccolomini i en el Rin per l'eixèrcit imperial de Matthias Gallas, els austríacs varen poder espentar als eixèrcits aliats des de França i des de Bernhard von Sachsen-Weimar a Metz, pero este últim va poder mantindre les posicions en l'Alt Rin.
Els esforços militars francesos es varen trobar en el desastre, i els espanyols contraatacaron, invadint territori francés. El general imperial Johann von Werth i el comandant espanyol, la moradura infant Fernando d'Espanya, al mando de les tropes espanyoles varen arrasar les províncies franceses de Champaña i Borgoña, i inclús varen amenaçar París durant la campanya de França de 1636. La campanya de 1636 va ser molt difícil per a França. Varen entrar junts en el nort de França des de Mons a principis de juliol. Despuix de conquistar La Capelle i a lo llarc del Oise. Despuix d'alvançar cap a París, varen girar cap a l'oest en la direcció esperada de l'eixèrcit francés, varen capturar Li Catelet i varen creuar el Somme des del nort a principis d'agost. Les operacions en Itàlia es varen estancar, aixina com les d'Alsàcia; una operació portada a terme en el Franc Comtat contra Dole va terminar en fracàs i Gallas va invadir Borgoña abans de fracassar en el lloc de Saint-Jean-de-Losne i tindre que tornar a creuar el Rin quan varen aplegar els reforços; en el nort, els espanyols i els seus aliats, baixe el mando d'Octavio Piccolomini, Johann von Werth i la Moradura-Infant, varen guanyar terreny i finalment varen prendre Corbie (en el Somme) els 15 d'agost. Per lo tant, París està directament amenaçada i els disturbis varen esclatar en París en acabant de que els atacants varen capturar la fortalea fronteriça francesa a sol 100 km al nort de la capital, pero Luis XIII conseguix recuperar a Corbie el 14 de novembre. No obstant, en el sur, Espanya s'ha apoderat de Sant Joan de Llum i amenaça al suroest. El general imperial Johann von Werth i el comandant espanyol, la moradura-infant Fernando, varen portar a terme campanyes exitoses, no obstant açò allargava molt les seues llínees de comunicació, per lo que finalment es varen retirar mentres els francesos varen prendre Arras, aixina i tot els espanyols varen véncer als francesos en els llocs de Saint Omer de 1638 i 1647. Finalment Bernardo de Sajonia-Weimar va derrotar a les forces hispà-imperials en el Rin i va aplegar a amenaçar la seua permanència en sol francés en la batalla de Rheinefeld. Els espanyols al mando de la moradura Infant havien decidit rellevar massa vesprada, considerant que les seues operacions ya estaven completes. El liderage militar espanyol finalment es va conformar en adquirir alguns forts fronteriços francesos, lo que Piccolomini va vore com una oportunitat perduda.
Despuix de la dissolució de la Lliga de Heilbronn, l'eixèrcit sajón va declarar formalment la guerra contra el seu antic aliat Suècia en octubre de 1635 i va bloquejar Magdeburgo des de novembre de 1635. Els soldats suecs es varen inquietar i inclús els generals varen sospitar que les negociacions de pau estaven per damunt dels seus caps. Despuix de la dura derrota dels suecs en Nördlingen, l'eixèrcit suec va amenaçar en una gresca i en agost de 1635 el canceller imperial suec Oxenstierna va ser retingut per grups amotinats. En setembre, va eludir en secret a les tropes perque temia per la seua vida. En octubre de 1635, els èxits dels suecs al mando de Banér en la batalla de Dömitz i després en Kyritz contra un eixèrcit de Brandeburgo-Prusia varen terminar en l'amenaça d'un colapse suec.[55] Al mateix temps, els suecs varen triumfar en la batalla de Wittstock una victòria contra un eixèrcit imperial sajón. Açò va resultar ser tan complet que es varen necessitar tropes imperials com a reforços en el noreste de l'imperi durant el pròxim any. Abans d'això, Gallas va intentar una última ofensiva en l'interior de França per a guanyar quarters de hivern en territori enemic i devastar àrees débilment defeses, pero va fracassar a principis de novembre pel mal temps i l'amarga defensa de la ciutat fronteriça de Saint- Jean-de-Losne. Ya que el Franc-Comtat no va otorgar quarters de hivern als imperials, Gallas va tindre que retirar les seues tropes novament pel llarc camí cap al Rin, en contra de les intencions del liderage militar imperial. A penes la mitat de l'eixèrcit de Gallas finalment va permanéixer allí per a assegurar el Comtat Lliure.
L'any 1637 semblava dur el començ d'una aliança entre els Habsburgo i els Vasa polacs. Madrit va otorgar un salari fix als dos germans menors del rei, i Jan Kazimierz va rebre l'Orde del Toisón d'Or. Abans de partir de Varsòvia, l'enviat espanyol Vázquez de Miranda també es va comprometre a indemnisar la flota perduda en Wismar i tornar sumes napolitanas.[56] Encara que encara no hi havia alvanços sobre la posició de Juan Casimiro al servici d'Espanya;[57] solament hi havia rumors generals de que prendria el mando en Flandes o en la flota del Mediterràneu.[58] No obstant, l'event més important d'enguany es referia a Àustria. Els Habsburgo vieneses i els Vasa de Varsòvia varen concloure el cridat Pacte de Família. Władysław IV i l'emperador Fernando III eren primers, ya que la mare del rei polac era germana del difunt emperador Fernando II. Ara també s'estaven convertint en cunyats, ya que Władysław IV anava a casar-se en la germana de Fernando III, Cecilia Renata. Encara que l'acort es referia principalment a la dinàmica general i no contenia cap obligació militar, semblava que despuix d'anys de vacilació, el rei de Polònia va començar a inclinar-se per Viena, no per París. En giner de 1638, el príncip Jan Kazimierz va partir de Polònia cap a Espanya; no està clar si abdós corts ya havien acordat el seu futur paper, o si la seua visita a Madrit solament tenia l'intenció d'accelerar les negociacions sobre este tema. No obstant, en maig, Jan Kazimierz va ser detingut pels francesos en Port-de-Bouc, mentres viajava a lo llarc de la costa mediterrànea des d'Itàlia fins a Espanya.[59] Oficialment, va ser acusat d'espionage, pero els científics creuen que la moradura Richelieu va aprofitar l'oportunitat per a guanyar un atre argument per a pressionar a Władysław IV, impedir l'aliança polac-Habsburgo i l'entrada de Polònia en la guerra dels Trenta Anys.[60] En l'estiu va resultar que una lliberació ràpida del germà del rei estava fora de discussió. En octubre de 1638, Władysław IV i Ferdinand III es varen reunir en Nikolsburg i varen acordar noves accions; provablement varen decidir buscar la mediació dels estats italians, tradicionalment en bons térmens en el rei de França. Quan varen fracassar, es va decidir firmar el Tractat de Nàpols en 1639 entre Polònia i Espanya contra França i de ser posible, també Suècia. No s'aplegaria a aplicar i les possibles conseqüències militars de la participació de l'eixèrcit polac negociat en Nàpols en la guerra dels Trenta Anys seguixen sent motiu de presunció i especulació. A pesar d'això, a mitan de la década de 1630, alguns de polacs de la Lisowczycy varen lluitar en les files de l'eixèrcit imperial contra els francesos en Flandes, confirmant les pijors opinions possibles sobre sí mateixos.[61] No se sap quin va ser el resultat de la fusió de les forces dels terços espanyols, considerada la millor infanteria del món en l'época, en els húsar polacs.
Les hostilitats de 1637 i 1638 varen estar marcades per la confusió i un statu quo relatiu. Els fets més notables són en 1637 la mort dels ducs de Mantua i Saboya, i el difícil inici de la regència de la duquesa de Saboya, Cristina, germana de Luis XIII, davant les intrigues dels seus germans en Llei, Tomás i Maurici, aliats en els espanyols. També en 1637 l'emperador havia mort. El seu successor Fernando III va pressionar per un compromís, pero la Pau de Praga ya era història per a llavors. Despuix de la victòria en Wittstock, la situació de Suècia havia millorat significativament. Brandeburgo estava novament baix control suec i l'elector de Brandeburgo va tindre que fugir a Königsberg en Prusia. En la primavera de 1637, els suecs al mando de Banér també varen invadir la Sajonia Electoral. En 1638, va ser la derrota francesa en Fuenterrabía (País Vasc) el 7 de setembre i la destrucció d'una flota espanyola el 22 d'agost d'aixina com la captura de Brisach, clau per a l'Alsàcia i Suabia de Bernardo de Sajonia-Weimar el 19 de decembre. Quan un eixèrcit del Palatinado finançat en fondos anglesos també va invadir Westfalia, el comandant en cap Gallas va tindre que retirar les seues pròpies tropes de Pomerania per a repelir-los. Els imperials baix Melchior von Hatzfeldt varen esclafar a l'eixèrcit del Palatinado-Suec baix el mando del Príncip Karl Ludwig en la Batalla de Vlotho en octubre de 1638. Ni la batalla de Vlotho en octubre de 1638, en la que les tropes imperials varen derrotar a les forces sueques, angleses i palatinas (provocant l'eixida definitiva del Palatinado del conflicte) ni la mort de Bernardo de Sajonia-Weimar ni la batalla de Chemnitz en abril de 1639 ni, finalment, l'ofensiva conjunta franc-sueca en Turingia, va resultar decisiva per al destí de la guerra, que efectivament va entrar en un punt mort. Varen seguir moltes batalles, pero cap bando va obtindre en elles ventages clares. La guerra tornava a estancar-se i el número d'operacions disminuïa. No obstant, el grau de devastación havia aumentat considerablement, perque regions sanceres ya estaven desertes.
Els enemics dels Habsburgo en l'imperi varen notar en atenció cóm es desvania la supremacia militar imperial, clar eixemple va ser la Batalla de Breisach a on els francesos varen prendre Alsàcia i varen tallar definitivament el camí espanyol. Amalie Elisabeth von Hessen-Kassel va trencar les negociacions per a unir-se a la Pau de Praga i, a fins de l'estiu de 1639, va concloure una aliança en França. Els ducs de Guelph de Wolfenbüttel i Lüneburg, que varen ser inclosos en la Pau de Praga, varen entrar en una aliança en Suècia.
En el Camí Espanyol tancat, els espanyols es varen vore obligats a començar a transportar els seus eixèrcits els Països Baixos per mar. En 1639 u d'estos combois va ser atacat front a les costes angleses per l'almirant neerlandés Maarten Tromp, donant lloc a la Batalla de les Dunes en la que Tromp va aniquilar a la flota espanyola que havia estat escoltant als barcos de tropes. Esta derrota catastròfica va paralisar el poder naval espanyol, fent casi impossible que Espanya conseguira reforços i suministraments per a l'Eixèrcit de Flandes.
Al voltant de 1640, l'emperador va començar a alvançar cap a la pau, pero no va haver força per a respondre a l'actitut opresiva. Totes les demés iniciatives de pau com les del Papa Urbà VIII (Congrés de Pau de Colónia) o el Congrés de Hamburc de 1638 havien fracassat.[62] En 1640, l'emperador va convocar el Reichstag de Ratisbona i va marcar aixina una senyal que va marcar tendència en el llarc camí cap a la pau. El Reichstag va tornar a l'oposició corporativa el seu fòrum. El domini del sistema monàrquic es va trencar. No obstant, un acort de pau solament va ser possible en les potències França i Suècia, que no estaven representades ací.
En Holanda, la República Federal dels Països Baixos va derrotar a Espanya i va capturar Fort Breda. Esta victòria va assegurar l'independència dels Països Baixos i, a l'inversa, va ser una expressió del colapse de l'hegemonia espanyola. I a partir d'este moment, l'eixèrcit espanyol va ser derrotat repetidament front a França i Holanda, mostrant signes de colapse. El sege de la fortalea Habsburgo de Arras, que va durar del 16 de juny al 9 d'agost de 1640 (en el que va distinguir a l'escritor Savinien Cyrano de Bergerac) i la seua caiguda terminant finalment en mans franceses va fer que els acontenyiments giraren decisivament a favor de Luis XIII i en detriment d'Espanya: havent perdut Arras, les tropes franceses varen tindre un joc fàcil per a invadir i ocupar tot Flandes; en eixe any, el Regne de Portugal inicie el seu guerra d'independència d'Espanya i va succeir una sublevació en Catalunya. El govern del comte-duc d'Olivares, en la seua política d'enduriment fiscal en detriment d'estes dos regions, havia provocat la paràlisis en Lisboa i l'odi i descontent català cap a la cort madrilenya. El fermente d'estos moviments separatistes no va escapar a la moradura Richelieu, qui, volent promoure una «guerra de diversió» en territori ibèric per a obligar als espanyols a retirar-se del teatre alemà, va prestar prontament ajuda en primer lloc als catalans i més vesprada als portuguesos. Els esforços del primer ministre francés varen tindre els efectes desijats: Felipe IV d'Espanya, recolzat pels seus assessors, es va vore obligat de mala gana a desviar la seua atenció de la guerra en el nort d'Europa per a abordar els problemes en els seus territoris.
La coalició imperial es va afonar en una profunda crisis. En el Mediterràneu i l'Atlàntic les flotes francesa i holandesa varen guanyar repetidament a les hispanes, mentres que les forces franceses i sueques varen recuperar l'iniciativa en el sur d'Alemània: en la segona batalla de Breitenfeld el 2 de novembre de 1642, va lluitar fòra de Leipzig, el mariscal de camp suec Lennart Torstenson, qui va derrotar a l'eixèrcit imperial liderat per Leopoldo Guillermo d'Àustria i pel príncip general Octavio Piccolomini, resultant en la pèrdua de vint mil hòmens, la captura de cinc mil presoners i quarantassís canons a costa de quatre mil morts o ferits entre les files franc-sueques. La victòria en Breitenfeld va permetre l'ocupació sueca de Sajonia i va obligar a Fernando III a considerar el paper de Suècia, i no solament de França, en les futures negociacions de pau.
Despuix de quatre anys de lluita en la guerra civil piamontesa, Cristina de Borbón-França va eixir victoriosa despuix del Sege de Torí, gràcies al respal militar francés. No només va mantindre el ducado per al seu fill, ella també va impedir que França conseguira massa poder en el Ducado de Saboya. Quan es va firmar la pau el 14 de juny de 1642, Maurici es va casar en la seua neboda de catorze anys d'edat, Luisa Cristina de Saboya, abandonant el títul de moradura i prèvia dispensa del papa Paulo V. Es va convertir en governador de Niza d'a on va expulsar a les tropes espanyoles, que varen mantindre ocupat Vercelli fins a 1659. Cristina de França es va quedar en el control del Ducado de Saboya, fins que el seu fill poguera seguir els seus passos, la seua regència oficial va terminar en 1648, pero va permanéixer en el poder fins a la seua mort.
Ademés, en novembre de 1642, va esclatar una guerra civil revolucionària en Anglaterra pel conflicte intern va continuar entre la monarquia i el Parlament, que va conduir a una reducció dels subsidis anglesos als protestants alemans i Suècia, ademés d'un nou front de guerra contra la rebel Irlanda, del costat catòlic, durant les Guerres dels Tres Regnes.
En 1642, va morir la moradura Richelieu i un any despuix ho va fer el rei francés Luis XIII. Va pujar al tro Luis XIV, en solament cinc anys, mentres que el seu regente, el Moradura Mazarino, va començar a treballar per a buscar una eixida diplomàtica a la guerra. Per esta raó, Mazarino no va tindre més remei que abandonar la seua ambició de convertir al rei francés en emperador del Sacre Imperi Romà Germànic d'entre les polítiques que havia heretat.
Mentrestant, Suècia estava en guerra en Dinamarca-Noruega, que amenaçava en estar darrere de l'eixèrcit suec que lluitava en Alemània. Esta guerra es va cridar la guerra de Torstenson en honor al comandant. En un esforç per enfortir la seua posició en el Bàltic, els danesos varen començar a construir una armada forta capaç de resistir a Suècia. Per a evitar açò, en decembre de 1643, per orde de Oxensherna, les tropes sueques varen llançar una ofensiva en Holstein i en giner varen ocupar tot el territori continental de Dinamarca - Jutlandia. L'eixèrcit suec, en la marina holandesa com a aliada, subyugó Dinamarca i va prendre el control del mar Bàltica, que va ser interromput per la Guerra dels 30 Anys. El general Gustav Horn també va retornar d'esta guerra. Els danesos varen solicitar l'ajuda de l'emperador. L'Eixèrcit Imperial es va afanyar a recolzar a Dinamarca, Gallas va ser cridat novament i enviat a Dinamarca. En la primavera de 1644, el seu eixèrcit es va acostar a Kiel, va saquejar l'oest de Pomerania, pero el 23 de novembre va ser detingut pels suecs, liderats per Torstensson, prop de Yuterbog, per lo que va ser derrotat.[63] Despuix de la derrota de Gallas baix Yuterbog, el camí cap a les terres hereditàries dels Habsburgo es va obrir novament per als suecs. Torstensson va invadir Bohemio. Per a repelir el seu alvanç, es va enviar un eixèrcit baix el mando del mariscal de camp imperial, el comte von Hatzfeldt. Abdós eixèrcits tenien aproximadament el mateix tamany, pero les forces combinades imperial-bavares incloïen unitats de cavalleria grans i experimentades.
En 1642 les tropes espanyoles vencen a les franceses en Honnecourt, pero en 1643 les tropes espanyoles de Felipe IV, que s'enfrontava en la península a la sublevació de Catalunya, varen ser derrotades en la batalla de Rocroi, en Flandes, la qual cosa va supondre un punt d'inflexió en el prolongat conflicte franc-espanyol i va marcar el decliu d'Espanya com gran poder. En el front del Rin, les tropes franceses varen ser derrotades en Tuttlingen, i el seu primer intent d'invadir Baviera va ser un fracàs sent els francesos al mando de Turena derrotats en Mergentheim, pero dos anys despuix, en 1645, Suècia va invadir Bohemio novament per a assegurar la victòria, el mariscal suec Lennart Torstensson va véncer a un eixèrcit imperial en la batalla de Jankov, prop de Praga, havent rebujat els primers atacs dels suecs, els catòlics varen conseguir posar en fuga el flanc dret de l'enemic. Quan els cavallers de von Hatzfeldt i von Werth, en lloc de completar la derrota de l'enemic, es varen afanyar a saquejar el comboi suec darrere, Torstensson, orientant-se en la situació, ràpidament va reconstruir les seues tropes i, usant hábilment l'artilleria, va rebujar tots els atacs d'infanteria i després, en un contraatac exitós, va derrotar per complet als catòlics. L'eixèrcit imperial va ser destruït,[64] mentrestant, Luis II de Borbón, príncip de Condé, va derrotar a l'eixèrcit bavar en Nördlingen. L'últim gran cap militar dels catòlics, el comte Franz von Mercy, va perdre la vida en la batalla. Este event va ser decisiu per a la derrota dels Habsburgo, i el duc de Baviera va fer la pau en França, ademés, l'aïllat duc de Sajonia va firmar un armistici en l'eixèrcit suec. Sense trobar més resistència, Torstensson va creuar el Danubio el 24 de març i en poc temps va capturar casi totes les principals ciutats i fortalees del nort de la Baixa Àustria. Va invitar al rebel príncip de Transilvania György I Rákóczi a llançar una ofensiva contra Viena des de l'est. A l'espera d'una resposta, els suecs varen continuar devastant el Danubio i el 4 de maig varen sitiar Brunn en Moravia. Quan les forces de l'archiduc Leopold Wilhelm, despuix de feroços combats, varen recuperar el punt fortificado Wolfschanze al nort de Viena
En juliol de 1644, en lloc del papa pro-francés Urbà VIII, va ser elegit el pro-hispànic Inocencio X, que la seua política en Itàlia va conduir a la ruptura de les relacions diplomàtiques entre París i el Vaticà.[65]
El Principat de Transilvania baixe el govern Jorge Rákóczi I va participar de nou com a aliat dels suecs i francesosprotestants, seguint una política similar a la de Gabriel Bethlen de tindre enfrontament als Habsburgo. Va engrandir els bens i propietats de la família Rákóczi i després de varis atacs, no va obtindre grans èxits contra els germànics. En 1636, el destituït Esteban Bethlen, aliat en el pachá de Buda, va atacar a Rákóczi intentant recuperar el tro, pero va ser vençut en la batalla de Nagyszalonta. Posteriorment en 1644, va dirigir una nova campanya militar contra l'emperador germànic i rei hongarés Fernando III de Habsburgo, i durant esta va ocupar tots els territoris del nort de Hongria en aliança en l'eixèrcit suec que sitiava Brno, les tropes hongareses de Rákóczi ya s'estaven movent per a ajudar als suecs a travessar Moravia. Quan s'estava disponent per a alvançar cap a Viena, el Sultà ho va prohibir i ho va obligar a retornar, puix no volia que un estat vassall de la Porta Otomana interferira en les lluites catòlic-protestants. Llavors, i per a evitar l'unificació de les tropes sueques i hongareses, en 1645, Fernando III de Habsburgo, va firmar la pau de Linz, la qual va repetir molts punts els passages de la pau de Nikolsburg de 1622. Transilvania va obtindre de l'emperador les sèt províncies del Tisza, la convocatòria d'una Assamblea Nacional en un determini de tres mesos i garanties a la llibertat religiosa. Tot baixe la condició de no interferir més en els assunts del Reich alemà.
A finals de 1642, es varen establir conferències de pau a abdós costats del Rin, pero les negociacions no varen començar fins a 1644. La guerra es va convertir en una situació contradictòria que es va tornar molt intensa a mida que la batalla per una ventaja en les negociacions i la batalla per a posar fi a la guerra es varen mesclar. Per una série de circumstàncies, la conferència de pau va alvançar llentament. A la conferència internacional varen assistir tots els països europeus llevat Gran Bretanya, els Països Baixos, l'Imperi Rus i l'Imperi Otomà. No obstant, en 1646, l'Eixèrcit Imperial va conseguir un maravellós resorgiment. Tement que l'Eixèrcit Imperial es reunira en Baviera, Suècia va invadir Baviera novament. França va vore açò com un acte d'excés i va enviar al Mestre Turenne per a mantindre a Suècia baix control. Sitiada per abdós eixèrcits, Baviera es va rendir, pero un general bavar es va rebelar i es va unir a l'Eixèrcit Imperial.
Paralelament, en el Regne de Nàpols, la República Napolitana es va rebelar contra el domini espanyol en el tumult de Masaniello, sent un moviment popular en característiques de gresca de subsistència, el respal inicial d'alguns sectors de la noblea italiana i patriciado urbà va durar poc en quedar clar que la millor defensa de la seua situació privilegiada era el propi Felipe IV i les tropes espanyoles, les quals, al mando de dò Juan José d'Àustria, fill natural del rei, varen entrar en la ciutat de Nàpols en febrer de 1648. En Sicília, a on havia esclatat un tumult similar, succeirà lo mateix en setembre de 1648.
Mentres, les tropes franceses, dirigides pel príncip Condé, varen derrotar novament al archiduc Leopoldo en 1648 dirigit pels espanyols en Lens. En 1647 França i Suècia varen invadir Baviera i varen forçar a Maximiliano I a firmar el 14 de març de 1647 la Treua de Ulm i renunciar a la seua aliança en el Sacre Imperi Romà. No obstant, en autumne d'eixe mateix any va trencar la treua i va tornar en els imperials. En 1648, suecs i francesos al mando de Luis II de Borbón varen derrotar a l'eixèrcit imperial i espanyol en les batalles de Zusmarhausen i Lens. Despuix d'això, tractant d'obligar a Maximiliano a concloure una pau separada, varen devastar casi tota Baviera.[66]
El sege suec de Praga en 1648.
El general suec Königsmark, que despuix de la batalla de Zusmarshausen es va traslladar cap a Praga, va conseguir capturar Mala Strana i Hradcany el 26 de juliol, no obstant, va intentar continuar l'ofensiva i creuar el Pont Carlos per a la ciutat vella es va enfrontar a una feroç resistència de la gent del poble i la guarnició imperial. La lluita en Praga va continuar fins al final de la guerra. La batalla final es va lliurar en el mateix lloc a on va esclatar la Guerra de Bohemio-Palatinado. En 1648, la coalició suec-francesa va derrotar a l'eixèrcit emperador-bavar i va consolidar el seu poder. Els suecs varen sitiar i varen capturar Praga i es varen preparar per a atacar Viena, la capital imperial. L'emperador va decidir firmar el Tractat de Pau el 24 d'octubre.
No obstant, Suècia va continuar lluitant en Praga despuix del 26 de juliol de 1648 per la conquista de Bohemio i el protestantisme. Praga, l'últim bastió del camp catòlic, va resistir feroçment i mai es va rendir. Carl X, llavors comandant en cap de l'eixèrcit suec, que després es va convertir en rei de Suècia, també es va afanyar a ajudar i el sege va durar tres mesos. No obstant, no varen conseguir conquistar la part de la marge dreta de Praga i la ciutat vella, que va resistir fins al final de la guerra. Únicament els territoris de la pròpia Àustria varen permanéixer segurs en mans dels Habsburgo.
Les notícies de les victòries franceses en Flandes en 1640 varen proporcionar un fort estímul als moviments separatistes contra l'Espanya dels Habsburgo en els territoris de Catalunya i Portugal.[67] Havia segut l'objectiu conscient de la moradura Richelieu promoure una «guerra per diversió» contra els espanyols[68] aumentant les dificultats en el país que podrien encorajar-los a retirar-se de la guerra. Per a lliurar esta guerra per diversió, la moradura Richelieu havia estat proporcionant ajuda als catalans i portuguesos.
El tumult català de la Guerra dels Segadores havia sorgit espontàneament en maig de 1640.[69] L'amenaça de que un territori anti-Habsburgo establira una base poderosa al sur dels Pirineus va provocar una reacció immediata de la monarquia. El govern dels Habsburgo va enviar un gran eixèrcit de vintissís mil hòmens per a esclafar el tumult català. De camí a Barcelona, l'eixèrcit espanyol va reprendre vàries ciutats, eixecutant a centenars de presoners, i un eixèrcit rebel de la recent proclamada República Catalana va ser derrotat en Martorell, prop de Barcelona, el 23 de giner. En resposta, els rebels varen reforçar els seus esforços i la Generalitat catalana va obtindre una important victòria militar sobre l'eixèrcit espanyol en la batalla de Montjuïc (26 de giner de 1641) que va dominar la ciutat de Barcelona. Perpinyà va ser arrebatada als espanyols despuix d'un sege de 10 mesos, i tot el Rosselló va caure baix el control directe francés. Els poders gobernant catalans varen acceptar a miges la proclamació de Luis XIII de França com comte sobirà de Barcelona, com Lluís I de Catalunya.[70] Durant la década següent els catalans varen lluitar baix el vassallage francés, prenent l'iniciativa despuix de Montjuïc. Mentrestant, l'aument del control francés dels assunts polítics i administratius, en particular en el nort de Catalunya, i un ferm enfocament militar en els regnes espanyols veïns de Valéncia i Aragó, en llínea en la guerra de Richelieu contra Espanya, va socavar gradualment l'entusiasme català pels francesos.
Paralelament, en decembre de 1640, els portuguesos es varen alçar contra el domini espanyol i una volta més Richelieu, junt a la diplomàcia anglesa, va proporcionar ajuda als insurgents.[71] El consegüent conflicte en Espanya va dur a Portugal a la guerra dels Trenta Anys com, a lo manco, un jugador perifèric. De 1641 a 1668, periodo durant el qual les dos nacions varen estar en guerra, Espanya va buscar aïllar militar i diplomàticament a Portugal, i Portugal va tractar de trobar els recursos per a mantindre la seua independència a través d'aliances polítiques i el manteniment dels seus ingressos colonials. No obstant, Portugal va tindre èxits diplomàtics i va terminar firmant el Tractat de El Haya en les Províncies Unides dels Països Baixos per a concretar una treua de dèu anys en mig de la guerra lusità-neerlandesa i forjar una flota per a atacar a Espanya. Ademés, per a complir en els interessos de política exterior comuna de Portugal i França, es va firmar una aliança entre els dos països en París l'1 de juny de 1641.[72]
La guerra per diversió en la península ibèrica va tindre l'efecte desijat. Felipe IV d'Espanya es va vore obligat a regañadientes a desviar la seua atenció de la guerra en el nort d'Europa per a ocupar-se dels seus problemes en casa. De fet, inclús en este moment, alguns dels assessors de Felipe IV, inclós el comte de Oñate, recomanaven que Felipe IV es retirara dels seus compromisos en l'estranger. En Tréveris, Alsàcia i Lorena en mans franceses i els holandesos a càrrec de Limburgo, el Canal i el Mar del Nort, es va tallar la «Carretera espanyola» que conectava l'Espanya dels Habsburgo en les possessions dels Habsburgo en els Països Baixos i Àustria. Felipe IV ya no podia enviar reforços físicament als Països Baixos. El 4 de decembre de 1642 va morir la moradura Richelieu. No obstant, la seua política de guerra per diversió va seguir donant dividents a França. Espanya no va poder resistir el continu tamborileo de les victòries franceses: Gravelines es va perdre davant els francesos en 1644, seguit per Hulst en 1645 i Dunkerque en 1646. La guerra dels Trenta Anys continuaria fins a 1648[73] quan la Pau de Westfalia es va firmar.
El conflicte entre França i Espanya va continuar en Catalunya fins a 1659, en l'enfrontament entre dos sobirans i dos governs catalans, un en sèu en Barcelona, baixe el control d'Espanya i l'atre en Perpingnan, baixe l'ocupació de França. En 1652, les autoritats franceses varen renunciar als territoris de Catalunya al sur dels Pirineus, pero varen mantindre el control del Rosselló, lo que va dur a la firma del Tractat dels Pirineus en 1659, que finalment va posar fi a la guerra entre França i Espanya, en la partició de l'inquieta Catalunya entre abdós països.[74] La Guerra de Restauració portuguesa va terminar en el Tractat de Lisboa en 1668, que va posar fi a l'Unió Ibèrica de 60 anys.[75][76] L'autonomia de cada territori es va reafirmar, dins del cridat neoforalismo i des del respecte als furs.
La guerra dels Trenta Anys es pot descriure com la primera guerra paneuropea en la segona mitat del segon mileni, en la que varen participar casi tots els països importants. Va ser una guerra religiosa, pero la seua raó principal va ser la competència entre estats per el hegemonia en Europa, no obstant, per l'escala internacional de la guerra i el envolvimiento dels imperis colonials, este conflicte seria d'una gran intensitat que alguns han batejat este event com la verdadera I Guerra Mundial, anterior a l'ocorreguda en el XX.[77][78] En 1580, Felipe II d'Espanya també es va convertir en governant del Imperi portugués, creant l'Unió Ibèrica; com a rivals comercials de llarga data, la guerra entre Holanda i Portugal de 1602 a 1663 va ser una branca de la lluita holandesa per l'independència d'Espanya. Els portuguesos varen dominar l'economia transatlàntica coneguda com comerç triangular, en la que es transportaven esclaus africans des d'Àfrica occidental i l'Angola portuguesa per a treballar en plantacions americanes en el Brasil portugués, que exportava sucre i tabac a Europa.
Conegut pels historiadors holandesos com el «Gran Disseny» (un pla de la Companyia de les Índies Occidentals per a tallar el poder hispà - portugués en l'Atlàntic i establir un comerç tan lucratiu com en les Índies Orientals), el control d'este comerç no solament seria extremadament rendable (la verdadera motivació de la guerra va ser l'intent neerlandés de fer-se en el control del comerç d'espècies de l'Índia) sino que també privaria als espanyols dels fondos necessaris per a finançar la seua guerra en els Països Baixos.[79] La Treua dels Dotze Anys en els holandesos va seguir en 1609, lo que va permetre que els Països Baixos del Sur es recuperaren, pero va anar un reconeiximent de facto de l'independència de la República Holandesa, i moltes potències europees varen establir relacions diplomàtiques en els holandesos. La treua no va detindre l'expansió comercial i colonial dels holandesos en el Carib i les Índies Orientals, encara que Espanya havia tractat d'impondre la liquidació de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals com a condició del tractat. Les concessions menors de la República Holandesa varen ser l'eliminació del pla per a crear una Companyia Holandesa de les Índies Occidentals i detindre l'acossament dels portuguesos en Àsia. Abdós concessions varen ser temporals, ya que els holandesos pronte varen tornar a aprofitar-se dels interessos portuguesos, lo que ya havia dut a la guerra neerlandés-portuguesa en 1602 i continuaria fins a 1654. A lo manco en la pau en Europa, la treua dels Dotze Anys li va donar al règim de Felipe l'oportunitat de començar per a recuperar la seua posició financera, no obstant, com a conseqüència del seu fi, la República Holandesa va començar a rebre el respal de França i Anglaterra al començ de la guerra dels Trenta Anys. En això, els Estats Generals holandesos varen començar una agressiva campanya d'expansió comercial al Nou Món, servint-se de corsarios per a atacar i saquejar les flotes espanyoles i portugueses. Mentres que Amberes sofria un bloqueig comercial de facto, els holandesos havien fet sérios alvanços contra l'imperi portugués en Àsia i havien expandit enormement les seues activitats en el Carib. Els portuguesos varen preguntar cóm es podia justificar el domini espanyol si el rei no els protegia contra els seus rivals comercials. El Consell d'Índies es va queixar de les incursions holandeses en Amèrica.
Para quan va terminar la treua, els holandesos varen ser els agressors en esta guerra global per interessos comercials; l'iniciativa d'un conflicte armat casi sempre va vindre del costat neerlandés. El poder neerlandés en Àsia va créixer a lo llarc dels anys. En 1619, La VOC conquista Jakarta, convertint-l'en la seua base en l'est, consolidant-se la posició holandesa despuix del sege de Batavia contra el Sultanato de Mataram. Durant els següents vint anys, Goa i Batavia varen lluitar incesantement entre sí en l'Oceà Índic com a capitals de l'estat rival portugués de l'Índia i la VOC des del Surest Asiàtic. En Java, la ciutat de Batavia es va establir com la capital de les colónies holandeses en les Índies Orientals. Els administradors de Batavia varen entrar ràpidament en conflicte en la capital de l'Índia portuguesa, Goa. Després, la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals es va formar en 1621, la seua creació va ser una iniciativa de calvinistas flamencs i brabantes que s'havien refugiat en la República de les Sèt Províncies, per a escapar de la persecució religiosa, tenint el propòsit de conseguir este objectiu del «Gran Disseny», i una flota holandesa va capturar el port brasiler de Salvador, Baïa en 1624. La resposta dels neerlandesos es va concentrar en el mar. Varen prendre Recife de Pernambuco, en la costa del Brasil portugués. La resistència portuguesa es va reorganisar a partir de Arraial do Rio Vermelho, contenint als invasores en el perímetro urbà de Salvador. En 1622, es donaria la Captura anglo-persa de Ormuz en mig de la guerra lusità-persa, la derrota dels portuguesos va tindre moltes conseqüències, entre elles la derrota en la Guerra de Mombasa i la pren del Fort Jesús per part de l'Iman de Mascate, recolzat pel rei persa, Abás el Gran, lo que va canviar per complet l'equilibri de poder i comerç, puix li va donar a la Companyia Britànica de les Índies Orientals l'oportunitat de desenrollar el comerç en Pèrsia. La posició portuguesa va millorar en la zona en 1630 en la conquista de l'illa de Queshm. En el mateix any de 1622, Macau va ser atacada vàries voltes, va resistir l'intent de conquistar la ciutat, despuix de dos dies de lluita, en la batalla de Macau, que es convertiria en la major derrota holandesa en acabant de que els portuguesos ho varen recuperar en 1625.[80] Mentres que els holandesos no varen poder capturar Macau en quatre intents des d'a on Portugal va monopolisar el lucratiu comerç entre China i Japó, els japonesos, davant la creixent sospita del shogunato sobre les intencions dels portuguesos catòlics, i despuix de la Rebelió de Shimabara de samuráis i cristians japonesos aliats als catòlics contra el shogunato Tokugawa aliat de Holanda, va dur a la seua expulsió dels portuguesos en 1639. Baixe la política sakoku posterior, des de 1639 fins a 1854 (215 anys), els holandesos varen ser l'única potència europea a la que se li va permetre operar en Japó, confinats en 1639 a Hirado i després des de 1641 en Deshima. També esclataria un conflicte proxy en Vietnam, la Guerra Civil Trịnh – Nguyễn, en la que la facció Trịnh Tráng va obtindre respal neerlandés i la facció Nguyễn recolze portugués.
Presència colonial danesa en Índia, que va estar en conflicte en els portuguesos i despuix en els holandesos.
La primera Companyia Danesa de les Índies Orientals, fundada en 1616 baix el rei Christian IV, es va centrar en el comerç en l'Índia. La primera expedició, al mando de l'almirant Gjedde, va tardar dos anys en aplegar a Ceilan, perdent més de la mitat de la seua tripulació. Portugal havia reclamat l'illa quan varen aplegar, pero el 10 de maig de 1620 es va firmar un tractat en el Regne de Kandy i es varen assentar les bases d'un assentament en Trincomalee en la costa este de l'illa. Varen ocupar el colossal temple de Koneswaramen maig de 1620 per a iniciar la fortificació de la península abans de ser expulsats pels portuguesos. Despuix d'aterrisar en el continent indi, es va concloure un tractat en el governant del Regne de Tanjore, Raghunatha Nayak, qui va otorgar als danesos la possessió de la ciutat de Tranquebar (que seguiria sent una colónia del Imperi danés durant doscents anys) i permís per a comerciar en el regne per tractat del 19 de novembre de 1620. En Tranquebar varen establir Dansborg i varen instalar al Capità Crappe com el primer governador (opperhoved) de l'Índia danesa. El tractat va ser renovat el 30 de juliol de 1621, i després renovat i confirmat el 10 de maig de 1676, per Shivaji, el fundador del Imperi Maratha. La presència danesa-noruega tampoc va ser desijada pels comerciants anglesos i holandesos. Varen vore que els danesos i els noruecs es beneficiaven de la protecció de les seues armada, sense assumir cap cost. No obstant, els anglesos i els holandesos no varen poder fer cap moviment per a anular de manera decisiva el comerç danés-noruec, per l'enredre de totes estes nacions comerciants en guerres en Europa, en particular, la guerra dels Trenta Anys; les consegüents ramificacions en la política exterior de cada nació varen silenciar efectivament les reaccions dels anglesos i holandesos. Per a 1625 s'havia establit una fàbrica en Masulipatnam (actual districte de Krishna de Andhra Pradesh ), el emporio més important de la regió. Es varen establir oficines comercials menors en Pipli i Balasore. A pesar d'açò, en 1627 la colónia estava en tan mal estat financer que solament li quedaven tres barcos i no podia pagar el tribut acordat als Nayak, aumentant les tensions locals en Índia i el conflicte lusità-neerlandés.
Mentrestant, en Àsia Oriental, els holandesos havien estat tractant d'obtindre permís per a comerciar lliurement en China, sense molt èxit. En 1622 varen establir una posició en Peixcadors, pero varen ser derrotats militarment pels Ming en una guerra que va durar de 1623 a 1624, i açò va obligar als holandesos a retirar-se de Penghu i establir-se en Taiwan. L'establiment dels neerlandesos de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals en Anping (en el nom inicial d'Orange i posteriorment Fort Zeelandia), en la baïa de l'actual ciutat de Tainan al sur de l'illa de Taiwan des de 1624, resultava negatiu para Espanya pel floreciente comerç entre els mercaders chinencs i la colónia espanyola de Manila. La presència holandesa en Taiwan suponia una amenaça per als interessos comercials espanyols, i Espanya, per iniciativa del capità general de les Filipines Fernando de Silva, va enviar una expedició des de les Filipines per a conquistar Taiwan al mando d'Antonio Carreño Valdés. Varen desembarcar en el nort de l'illa evitant als neerlandesos que es trobaven assentats en el sur, el 7 de maig de 1626, en un lloc que varen denominar Santiago. Es va fundar en la baïa de Jilong el port de La Santíssima Trinitat (actualment Keelung) defés per un fort cridat de Sant Salvador en la chicoteta illa de Heping. Es varen crear 6 chicotetes fortificacions per a defendre el fort en un contingent de doscents espanyols en poc més d'una dotzena de peces d'artilleria. En Amèrica, la Corona espanyola enviaria una poderosa flota lusità-espanyola de cincuenta y dos barcos en dotze mil hòmens en 1625, baixe el mando de Fadrique de Toledo Osório, coneguda com Jornada dos Vassalos. Est bloqueja el port de Salvador, conseguint la rendició holandesa. Eixe any Piet Heyn va intentar un atac a la Vila de Vitória, en la Capitania de Espírito Sant, que va ser frustrat per iniciativa de la jove María Ortiz. Després es dirigix a Luanda, que ataca. En el mateix any, es va donar un enfrontament naval entre una flota portuguesa i una flota angloholandesa aliada, que va tindre lloc de l'1 al 24 de febrer de 1625 en el Golf Pèrsic, potser la batalla naval més gran jamai lliurada en el Golf Pèrsic. Encara que va ser una victòria tàctica aliada, en la força anglo-holandesa infligiendo vàries voltes les seues pèrdues als portuguesos, va resultar en una victòria estratègica portuguesa, ya que varen poder recuperar el control del golf Pèrsic, no obstant, va marcar el principi del fi del control portugués de dit golf, ya que va deixar de representar una amenaça per als seus rivals comercials europeus despuix de 1629 degut a que el costat portugués va sofrir casi dèu voltes més pèrdues que la flota combinada angloholandesa. També en 1625, es donaria la batalla de Elmina, lliurada prop del castell de São Jorge dona Mina (Castell de Elmina) en la Costa d'Or portuguesa en 1625. Es va lliurar entre mil doscents soldats de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals (transportada per una flota de 15 barcos) que va desembarcar i va assaltar la guarnició portuguesa del castell. La guarnició va ser reforçada per doscents aliats africans llocs al servici del governador portugués Sottomayor pels cacics locals, resultant en victòria portuguesa. En 1628 el corsarioPiet Heyn es va apoderar de la flota d'Índies en Cuba, durant la Batalla de la Baïa de Matances; una segona flota holandesa enviada a Amèrica va establir el Brasil neerlandés en 1630, que es va mantindre en mans neerlandeses fins a 1654.[81] La següent part va ser apoderar-se dels centres de comerç d'esclaus en Àfrica, principalment Angola i Sant Vaig prendre; recolzat pel Regne del Kongo,
la posició del qual estava amenaçada per l'expansió portuguesa, els holandesos ocuparien en èxit abdós territoris en 1641. Davant això, el rei Felipe III de Portugal autorisa la creació de la Companyia Portuguesa de les Índies Orientals per a fer front al seu rival neerlandés en l'Est. També en 1629, es va donar la batalla del riu Duyon entre les forces portugueses comandadas per Nuno Álvares Botelho, reconegut en Portugal com l'últim gran comandant de l'Índia portuguesa, i les forces del Sultanato de Aceh (aliat dels otomans), que estaven dirigides pel general Lassemane, que va conseguir una victòria absoluta per part dels portuguesos pel que la força de la seua formidable flota del sultanato va aplegar al seu fi. La presència dels espanyols en el nort de l'illa de Taiwan i dels neerlandesos en el sur va dur a una rivalitat entre abdós potències. Els espanyols de Taiwan varen conseguir repelir la primera agressió naval holandesa en 1630 organisada per Pieter Nuyts. La pèrdua d'algun dels barcos d'abastiment anual enviat des de Manila, va fer que els espanyols de l'illa s'internaren en l'interior en busca de recaptes. Com a conseqüència, en 1636 es va produir un alçament dels indígenes de l'àrea de Tamsui, els qui varen destruir la fortificació espanyola, morint 30 de les seues 60 defensors, pero va ser reconstruïda despuix.[82]
Champlain entregant Quebec a l'almirant Kirke, 20 de juliol de 1629.
Ademés, En Amèrica del Nort i el Carib, durant giner de 1624, una chicoteta expedició anglesa havia establit assentaments en l'illa de Sant Cristóbal en el Carib, encara que eixes illes varen ser reclamades per Espanya des de que les illes varen ser descobertes pels espanyols en 1498. Els colon francesos pronte es varen unir a ells i es va desenrollar la cooperació local entre les dos nacions contra els caribes. Ya en 1625/26, l'illa va servir a un bergantín francés com escape i base. Poc despuix, les dos fortificacions es varen convertir en Fort Charres i Fort Pointe de Sabre. Inclús durant la guerra entre els seus països d'orige en Europa, la cooperació anglo-francesa va continuar en el Carib. Solament despuix de la conclusió del tractat de pau entre Anglaterra i França en Europa en juliol de 1629 és que va esclatar un breu tiroteig per la divisió territorial de l'illa. Mentrestant, els colon anglesos també havien fundat un primer assentament en la veïna illa Nieves en 1628.[83] Una atra campanya marítima holandesa, dirigida per l'almirant Jacques El Hermite i la cridada sura de Nassau, havien navegat pel veta de Forns per a atacar territoris espanyols des de l'atre costat del subcontinent suramericà i encara que les notícies d'esta expedició eren escasses, els periòdics feyen tot lo possible per seguir el seu curs.[84] Encara que El Hermite havia mort a principis de juny de 1624 en Perú i la seua flota havia partit cap a Indonèsia. També, entre el 25 de setembre i el 17 d'octubre de 1625 una expedició dels holandesos encapçalats per Balduino Enrico (Boudewijn Hendricksz) intenta fer-se en l'illa sitiant Sant Joan durant varis mesos dins de la batalla de Sant Joan. No obstant, finalment, resulta incapaç de capturar la fortalea de la ciutat i ha de retirar-se. Per a protegir la seua precària posició en Albany dels anglesos i francesos propencs, la Companyia de Nova Holanda va fundar la ciutat fortificada de Nova Ámsterdam en 1625, en la desembocadura del Hudson, fomentant l'assentament de les àrees circumdants de Long Island i Nova Jersey. En Canadà, en mig de la Guerra anglo-francesa, una força anglesa dirigida per David Kirke va llançar una campanya contra Nova França en 1628, sent el seu objectiu la colónia francesa de Quebec baixe el mando de Samuel de Champlain. La força va navegar pel riu Sant Lorenzo i va ocupar Tadoussac i Cap Tourmente. Kirke ràpidament va arrasar els assentaments francesos i després va bloquejar el Sant Lorenzo. Els anglesos varen conseguir capturar un comboi de suministraments en destí a Nova França, perjudicant greument la capacitat d'eixa colónia catòlica per a resistir l'atac. El hivern va obligar als germans Kirke a retornar a Anglaterra, a on el rei Carlos I, en enterar-se dels èxits, va aumentar el número de la flota de Kirke per a retornar en la primavera. Champlain, els residents del qual estaven a la vora de l'inanició, esperava que aplegara una flota de recobre. La flota va ser interceptada i capturada pels anglesos en el seu camí ric dalt cap a Quebec. Kirke, ara conscient de les condicions desesperades en Quebec, va exigir la rendició; al no tindre alternativa, Champlain es va rendir el 19 de juliol de 1629. Els
anglesos varen ocupar la colónia en Kirke com a governador.[85] En 1632, Carlos I va acordar tornar les terres a canvi de que Luis XIII acceptara pagar la dot de l'esposa de Carlos. Estos térmens es varen convertir en llei en el Tractat de Saint-Germain-en-Laye. Les terres de Quebec i Acadia varen ser tornades a la Companyia Francesa dels Cent Associats.
En el mateix any 1629, en mig de la guerra anglo-espanyola, la colónia anglo-francesa de les illes Sant Cristóbal i Nieves havia creixcut lo suficient com per a ser considerada una amenaça per a les Antilles espanyoles. Els colon anglesos havien segut reclutats en un número de casi tres mil efectius, i se'ls havia suministrat canons i munició.[86] En conseqüència, es varen donar órdens al comandant de la Armada de Sotavent, en el Virreinato de Nova Espanya, de rebujar les fortament armades colónies franceses i angleses. En autumne, puix, varen aplegar dos flotes espanyoles. El primer constava de sèt galeones i atres tres navío al mando de l'almirant Fadrique de Toledo i el seu adjunt el vicealmirante Antonio de Oquendo. La segona flota estava formada per dèu galeones al mando de l'almirant Martín de Vallecilla. Més vesprada escoltaria a la Flota d'Argent anual. L'expedició espanyola, baixe el mando del almirantFadrique Álvarez de Toledo Osorio, es va acostar en un primer moment a l'illa Nieves, prenent-la i destruint vàries naus angleses ancorades en ella.[87] Més vesprada, els soldats espanyols varen ser enviats a terra per a destruir les poques estructures de nova construcció i fer presoners als colon.[87] Quan Nieves va ser ocupada per les forces espanyoles, els hacendados varen ser abandonats pels seus sirvientes i esclaus, que varen nadar cap als bucs hispans al crit de «llibertat, alegre llibertat»[88] preferint la colaboració en els espanyols al jou dels seus patrons anglesos.[89] El 7 de setembre de 1629, els espanyols es varen traslladar a l'illa germana de Sant Cristóbal i varen incendiar tot l'assentament.[86] Despuix de ser detinguda per una tormenta, la flota de l'almirant de Toledo va aparéixer front a Sant Cristóbal i va bombardejar per primera volta el fort francés Basseterre. Posteriorment, va desembarcar tropes en una plaja prop de Fort Charles. Els anglesos varen rebujar els primers atacs en un sistema de trincheres preparat, pero gràcies a la seua superioritat numèrica, els espanyols finalment varen irrompre en la defensa anglesa. El comandant francés Du Roissey després va evacuar a quatrecents colon francesos de l'illa. Mentres els espanyols arrasaven Fort Charles, els colon anglesos i francesos restants en St. Kitts es varen rendir. L'expedició va representar un gran èxit espanyol: cent vintinou canons, cuarenta y dos morters, mil trescents cinquanta mosquetes, municions, tres mil cent presoners i mija dotzena de preses havien caigut en mans de l'almirant de Toledo. En les semanes que varen seguir, de Toledo va continuar atacant assentaments anglo-francesos més menuts, per eixemple, en Hispaniola. En eixir de Sant Cristóbal i Neus el 4 d'octubre de 1629, va dur a huitcents colon catòlics a Cartagena, mentres que els atres dos mil trescents varen ser tornats a Europa en barcos espanyols. No obstant, cap guarnició espanyola es va quedar arrere, per lo que els anglesos pronte varen poder retornar. Com a conseqüència de la Batalla de Sant Cristóbal i segons els térmens de la rendició, els espanyols varen acceptar embarcar a uns setcents dels colon de regrés a Anglaterra. Atres colon, estimats entre doscents i quatrecents, varen conseguir escapar de la captura per mig de la fugida a tossals i boscs.[86] Despuix de la firma del Tractat de Madrit en 1630 entre les corones anglesa i espanyola, els espanyols es varen marchar entregant l'illa a Anglaterra. Els fugitius varen retornar a les seues plantacions, formant aixina el núcleu d'una nova fase de colonisació.[86] Havia resultat ser un fiasco costós per a Anglaterra, els comerciants del qual varen perdre els rendables mercats de teles flamenques pels pesats drets d'aduana despuix de la guerra. Des de la primavera de 1630, varen incrementar els seus esforços de colonisació en el Carib (particularment les Bahames), utilisant durant molt temps a Tortuga com a base.[90] Posteriorment, en 1633 es donaria la Recuperació de Sant Martín per part dels espanyols, expulsant als holandesos de l'illa, lo que va eliminar un centre de pirateria holandesa, que va debilitar tant esta activitat com el comerç neerlandés en el Carib. En 1633 els espanyols varen invadir Sant Martín i Anguilla, i varen expulsar als habitants francesos i neerlandesos. Abdós es varen unir per a repelir als espanyols i va anar durant una batalla naval de Sant Martín de 1644 que el comandant neerlandés Peter Stuyvesant, més tarde governador de Nova Ámsterdam, va sitiar sense èxit Fort Amsterdam i es va vore obligat a retirar-se en la pèrdua de centenars de hòmens, resultant en un esforç infructuós per recuperar l'illa fins a la seua devolució en la Pau de Westfalia. En 1638, quan Suècia va ser una gran potència militar, es va establir una colónia seua en Norteamérica en el mandat d'establir dominis protestants entre Florida i Terranova en fins comercials, fundant-se Nova Suècia i sent colonisada per suecs, finés i estonios al servici de la Companyia Sueca del Sur, ademés d'accionistes holandesos i alemans retirats del front de guerra.
Si ben va haver molts derrotes infligidas als protestants en el front de combat contra els anglesos, no va haver una mateixa sòrt en la fase de combat contra els holandesos, puix el recrudecimiento del tràfic d'esclaus des d'Àfrica i el recrudecimiento de la pressió fiscal són eixemples de situacions que varen contribuir al final de la prosperitat espanyola vixcuda poc abans de la guerra dels Trenta Anys, que desembocaria en la desviació de la riquea de Portugal de la monarquia dels Habsburgo per a sostindre el costat catòlic en el conflicte, creant tensions dins de l'Unió Ibèrica. El víncul entre Brasil i la Corona espanyola, aixina com la monarquia de Felipe IV, es va establir de forma sotil i secundària. La «marginalitat» atribuïda a la zona va quedar expressada en els escrits dels habitants del territori entre els sigles XVI i XVII quan mencionaven la falta d'ajuda de la Corona espanyola, aixina com l'absència de registres de les activitats que es realisaven en Amèrica i la breu menció del territori en els documents que arrepleguen el pes de la monarquia de Felipe en el restant del món.[91] Ademés, el testament del seu pare, Felipe III, a pesar de numerar les seues diverses possessions territorials, no incloïa terres brasileres. Inclús la Corona portuguesa i els que varen ocupar les terres varen entendre que, abans i durant el domini dels Habsburgo, Brasil era de poca importància.
Barcos portuguesos i espanyols que lluiten contra els holandesos en la batalla naval de Abrolhos (també coneguda com la Batalla Naval de Pernambuco) del 12 de setembre de 1631.
La Capitania de Pernambuco, la més rica de totes les possessions portugueses, és conquistada per la WIC en 1630, a través d'una nova i poderosa flota en sesenta y siete barcos, la més gran jamai vista en la colónia, baixe el mando d'Hendrick Lonck. El territori ocupat pansa a cridar-se Nova Holanda, cobrint sèt de les dèneu capitanies en Brasil en eixe moment. No obstant, gran part de Brasil va permanéixer en mans portugueses, que eren una amenaça constant per al domini neerlandés.[92][93][94] En 1631, un esquadró portugués-espanyol derrota als holandesos en la Batalla de Abrolhos i conseguix desembarcar tropes en Pernambuco. No obstant, en 1637, els holandesos conquisten els últims focs de resistència lusità-brasilera en Nova Holanda. Començant el govern del comte Maurici de Nassau. A l'any següent, els holandesos varen prendre São Jorge dona Mina en Guinea despuix de la Batalla de Elmina, iniciant atacs als llocs comercials en la costa d'Àfrica Occidental, en l'objectiu d'assegurar esclaus per a la producció de sucre en els territoris conquistats en Brasil.[95] En 1637, els holandesos varen fundar el primer lloc comercial a la vora del Mekong. En el futur, la seua influència es va estendre a tot el Mar de China Meridional. El comerç era principalment entre Camboya i Japó. A partir de 1641, els barcos portuguesos tenien prohibit comerciar en aigües japoneses, mentres que els chinencs i els holandesos no. En un intent d'eludir la prohibició, els portuguesos varen transportar les seues mercaderies en barcos chinencs. Una flota lusità-espanyola no va conseguir desembarcar en Pernambuco novament en 1640, sent destruïda prop de l'illa d'Itamaracá. La guerra per Brasil es reinicia. Mentrestant, els holandesos conquistaven Sant Vaig prendre i Príncip i Luanda, en Angola (puix el Regne del Congo es va unir a la República de les Sèt Províncies Unides dels Països Baixos contra Portugal en 1641), els quals eren centres de suministrament d'esclaus, dita ocupació holandesa d'Angola incentivaria a una guerra de reconquista portuguesa d'Angola. Les forces holandeses varen prendre el control de Luanda i varen firmar un tractat en la reina Nzinga del Regne de Ndongo. Nzinga va atacar sense èxit als portuguesos en Fort Massangano. Ella va reclutar nous combatents i es va preparar per a enfrontar als portuguesos en la batalla novament, pero Salvador Correia de Sá va liderar a les forces portugueses de Brasil per a expulsar als holandesos i reafirmar el control en Angola. Les forces de Nzinga es varen retirar novament a Matamba.[96] Ademés, es donarien Batalles en Goa en 1638 i 1639 entre portuguesos i holandesos, en la que posteriorment intervindrien els holandesos en la guerra cingalesa-portuguesa pel qual Ceilan estaria sitiada per la VOC, en respal del Regne de Kandy, a partir de 1640, derrotant als portuguesos i els seus aliats indis laskiriñña. En esta victòria, els holandesos varen obtindre accés a un gran port que després varen usar com una base naval convenient per a atacar Goa i atres defenses portugueses del sur de l'Índia. També
varen obtindre accés al comerç de canella de Sri Lanka i varen conseguir un punt de respal permanent en l'illa. El 14 de juliol de 1641, despuix d'una dura lluita que va durar cinc mesos, Malaca va ser conquistada per la VOC holandesa, en lo que va supondre la culminació de la guerra en Indonèsia i el major colp a l'imperi portugués en l'est, privant-ho d'un important control de l'estret.[97] L'almirant de WIC, Jan Corneliszoon Lichthardt, captura l'illa de São Luís de mans dels portuguesos, començant el domini neerlandés en Maranhão. Els holandesos prenen Axim en l'actual Ghana en 1642.[95] En simultàneu, el príncip camboyano Ponheya Tyan, en la complicitat de comerciants musulmans de Malaya, va organisar el derrocament i assessinat del rei Ang Senar I. En la seua ajuda, es va convertir del budisme al Islam, va canviar el seu nom a Ibrahim i es va casar en una dòna malaya. Despuix d'accedir al tro, el nou rei va enviar una carta al governador general de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals en Batavia: Anthony van Diemen. En maig de 1642, un emissari neerlandés va aplegar a Camboya en dos barcos i va felicitar al rei per la seua victòria sobre els usurpadores, i també li va advertir contra l'influència de la monarquia catòlica d'Espanya i Portugal, que tenia influència baixe els governants anteriors i eren enemics del seu país, el nou monarca va otorgar molts privilegis als seus nous correligionaris, que en la seua majoria eren comerciants i temien la competència en els holandesos, varen conseguir convéncer al rei de que trencara relacions en este últim, lo que generaria una guerra de Holanda contra Camboya en 1644. El mateix any de 1642, la presència espanyola en Taiwan va acabar en l'ofensiva d'una flota holandesa que va conquistar La Santíssima Trinitat i va expulsar als espanyols de l'illa de Formosa.
En 1642, la colónia danesa-noruega en Índia declara la guerra al Imperi Mogol i comença a assaltar barcos en la baïa de Bengala. En uns pocs mesos varen capturar un dels barcos de l'emperador mogol, ho varen incorporar a la seua flota (rebatejada com a Premi Bengalí) i varen vendre les mercaderies en Tranquebar per un guany substancial, pero a l'any següent, Holanda i Suècia declaren la guerra a Dinamarca-Noruega en mig de la Guerra de Torstenson. Les propietats de les fàbriques daneses i noruegues cauen cada volta més baix el control neerlandés. El Nayak envia chicotetes bandes per a assaltar Tranquebar.
També aplegarien a donar-se una expedició neerlandesa a Valdivia, en l'objectiu d'establir una colónia en les ruïnes abandonades de la ciutat espanyola de Valdivia, en el Regne de Chile. En el seu camí a esta ciutat, l'expedició va saquejar els assentaments espanyols de Carelmapu i Castro en la província de Chiloé. Els neerlandesos varen arribar a Valdivia el 24 d'agost de 1643 i varen donar a la colónia el nom de Brouwershaven, en homenage del seu capità Hendrik Brouwer, que havia fallit vàries semanes abans d'esta fita. La colónia va tindre una curta vida i va ser abandonada el 28 d'octubre de 1643. No obstant, esta ocupació va generar una gran alarma entre les autoritats del Virreinato del Perú, que varen decidir en 1645 la refundació de la ciutat de Valdivia i l'inici de la construcció d'un sistema de fortificacions marítimes per a previndre l'ocurrència d'atres proyectes similars. També en 1646 es va donar la Batalla de la Naval de Manila en les que les forces espanyoles varen repelir varis atacs de forces holandeses que intentaven invadir Manila en Filipines, lo que aünat a la victòria decisiva de la Batalla del Port de Cavite de l'any pròxim, varen abandonar els seus esforços per capturar Manila i Filipines, i Espanya va mantindre la Capitania General de les Filipines. En 1647, el regne del Congo i el regne de Dongo, en ajuda de guerrers jaga, participarien en l'última campanya exitosa contra els portuguesos i els seus aliats africans i el Regne de Benguela, en la batalla de Combi.
El procés d'expansió hispana, que es va iniciar en 1560 i es va prolongar fins a la segona década de el XVII, es va consolidar en l'expulsió de francesos i holandesos, ademés de la derrota d'indígenes grups que varen resistir, a raïl de numerosos conflictes, puix esclata l'insurrecció pernambucana dels lusità-brasilers descontents en l'administració de la WIC. Entre 1648-1649, es varen lliurar les Batalles dels Guararapes, guanyades pels lusità-brasilers en l'Estat de Pernambuco. La primera batalla va tindre lloc el 19 d'abril de 1648 i la segona el 19 de febrer de 1649. Les forces lusità-brasileres estaven dirigides pels hacendados André Vidal de Negreiros i João Fernandes Vieira, l'africà Henrique Dias i l'indígena Felipe Camarão. En el mateix any, 1648, en Riu de Janeiro, Salvador Correia de Sá i Benevides prepara una flota de 15 barcos en el pretext de dur ajuda als portuguesos sitiats pels guerrers de la reina Nzinga en Angola. Varen eixir de Riu de Janeiro el 12 de maig i, gràcies a contactes en sacerdots jesuïtes, varen conseguir reconquistar Luanda el 15 d'agost. La campanya va durar de 1648 a 1652, recuperant Angola i l'illa de São Vaig prendre per als portuguesos.
A diferència d'Àsia, els èxits holandesos contra els portuguesos en Brasil i Àfrica varen ser efímers. Anys d'assentament havien deixat grans comunitats portugueses baixe el domini dels holandesos, que eren comerciants per naturalea més que colonizadores. Encara que finalment varen ser expulsats de Brasil, Angola i Sant Vaig prendre, els holandesos varen retindre el Veta de Bona Esperança, aixina com llocs comercials asiàtics portuguesos en Malaca, la costa de Malabar, les Molucas i Ceilan.[98] L'incapacitat o falta de voluntat d'Espanya per a brindar protecció contra estos atacs a nivell mundial va aumentar el resentiment dels portuguesos i varen ser factors importants en l'esclat de la Guerra de Restauració portuguesa en 1640. La guerra va resultar en la pèrdua del domini portugués en l'est i la fundació de l'imperi colonial neerlandés en els territoris conquistats. Els interessos britànics també es varen beneficiar del prolongat conflicte entre els seus dos principals rivals en Oriente.
En simultàneu, el potencial de conflicte entre els otomans i Venècia encara estava present, com s'evidencia en 1638, quan una flota veneciano va atacar i va destruir una flota de pirates berberiscos que havien buscat protecció en el port otomà de Valona, bombardejant la ciutat en el procés. El sultà Murad IV es va enfurir: va amenaçar en eixecutar a tots els venecians de l'Imperi i va prohibir el comerç veneciano. Finalment, i ya que els otomans encara estaven en guerra en els perses, la situació es va calmar i la República va pagar als otomans una indemnisació de doscentes cinquanta mil monedes.No obstant, un episodi similar en 1644 va tindre un resultat completament diferent. Els Cavallers de Malta, animats, varen recomençar els atacs als barcos musulmans en tot el Mediterràneu. La seua economia de la República de Venècia, que una volta havia prosperat pel seu control sobre el comerç d'espècies orientals, havia sofrit com a resultat de l'obertura de les noves rutes comercials de l'Atlàntic i de la pèrdua de l'important mercat alemà per la guerra dels Trenta Anys. Ademés, la República s'hi havia vist envolta en una série de guerres en el nort d'Itàlia, com la Guerra de Mantua, i es va vore encara més debilitada per un brot de la pesta en 1629-1631. En juliol de 1644, un barco otomà en destí a Egipte, que transportava a l'ex eunuc negre cap del harem, al cadí d'El Caire i a molts peregrins que es dirigien a la Meca, va ser sitiat i capturat pels Cavallers de Malta. En resposta, els otomans en 1645 varen acumular una flota considerable sense un objectiu establit, encara que molts creïen que navegaria en Malta. Finalment, els turcs varen desembarcar en Creta en 1648. Els venecians varen tindre que defendre solo la seua última illa important en el Egeo, ya que Àustria s'estava recuperant de la guerra dels Trenta Anys i Espanya estava en guerra en França. No obstant, la República de Venècia encara tenia una flota poderosa i el sege turc de l'última fortalea veneciano en Creta es va prolongar. Entre 1645 i 1648, els otomans varen capturar casi tota l'illa, i en maig de 1648 varen començar un lloc en la capital, Candia (actual Heraclión).[99] El bloqueig veneciano dels Dardanelos va ser una greu humiliació per a l'Imperi Otomà i va fer impossible abastir adequadament a la força expedicionaria en Creta. Durant els següents dèu anys, ya terminada la Guerra dels Trenta anys, Espanya va conseguir fer les paus en França i Àustria va recomençar la guerra en els turcs. No obstant, al final, en 1664, els turcs varen fer les paus en Àustria, i la flota veneciano finalment va ser derrotada, i l'illa de Creta va caure despuix de dèu anys de sege.
Un volant anuncia la conclusió de la pau en Münster, que va posar fi a la guerra dels Trenta Anys.
Despuix de quatre anys de negociacions de pau, la pau finalment es va concloure en octubre de 1648 i despuix de trenta anys, la guerra finalment va terminar. Ya en la década de 1630 s'havien fet intents de mediació i busca de la pau, pero les parts tractaven constantment de trobar moments que anaren més apropiats, és dir, es guanyaria més en la pau que en la continuació de la guerra.En 1638, varen començar les negociacions preliminars en Hamburc, a voltes denominades «Congrés de Hamburc». Les discussions es varen centrar en establir les condicions per a iniciar conversacions de pau. No va haver resultat d'estes discussions pel fet de que França no tenia interés en una conferència o en la pau. Des del costat imperial, els estats alemans no varen ser reconeguts com a part negociadora en peu d'igualtat i la retirada d'esta posició es va produir gradualment i no va ser definitiva fins a 1645. En decembre de 1641, es va firmar un acort per a començar negociacions reals sobre la pau. El pla era que les negociacions començaren en març de 1642, pero els primers diplomàtics varen aplegar a Osnabrück i Münster en l'estiu de 1643 i els enviats francesos no varen aplegar a Münster fins a març de 1644, al mateix temps que el negociador suec Johan Oxenstierna entrava en Osnabrück. L'Enviat Imperial Maximilian von Trauttmansdorff va aplegar l'últim de tots, en novembre de 1645. En Münster, els partits catòlics varen negociar entre França, Espanya, Baviera, representants de l'Elector de Colónia, Magúncia i Trier, els Estats catòlics i negociadors dels Països Baixos protestants en els representants de l'emperador. En Osnabrück, varen tindre lloc negociacions entre els partits protestants de Suècia, Brandeburgo, Sajonia, Württemberg i Hesse, aixina com estadistes protestants alemans i representants de l'emperador. França i Suècia varen presentar les seues demandes en l'estiu de 1645 i aixina varen poder començar les negociacions. Les parts estaven ara preparades per a fer les paus. Despuix de la derrota en Jankov, l'emperador Fernando III es va donar conte de que la pau era l'única opció i França volia la pau per a dirigir totes les seues forces contra el principal enemic Espanya i aixina poder acontentar-se en guanys territorials menors en un acort de pau. Els suecs varen rebujar una proposta de que Christian de Dinamarca actuara com a mediador, i les parts finalment varen acordar al llegat papalFabio Chigi i l'enviat venecià Alvise Contarini. Finalment, l'èxit del bando protestant en 1648 i el saqueig en Praga havien convençut a l'emperador de que era hora de la pau. Les negociacions es varen retardar degut a que els delegats no tenien una posició de poder que els permetera anar més allà del marc negociador. Per lo tant, tenien que enviar cartes per correu postal o mensager a la capital del seu país d'orige. Va dur dos semanes a Estocolm i a lo manco quatre semanes a Madrit per a enviar un mensage. La Pau de Westfalia finalment es va poder firmar en octubre de 1648 i constava de dos tractats diferents; en el que Suècia i l'emperador eren les parts centrals del tractat i França i l'emperador en l'atre.[100] Els Tractats de Westfalia conclouen la guerra dels Trenta Anys i, simultàneament, la guerra dels Huitanta Anys, encara que Mazarino va insistir en excloure al Círcul Borgoñón del tractat de Münster, lo que va permetre a França continuar la seua campanya contra Espanya en els Països Baixos
Convit de la Guàrdia Cívica d'Amsterdam en motiu de la Pau de Münster per Bartholomeus van der Helst, pintat en 1648.
Com a conseqüència d'estos tractats, França va conseguir importants ventages territorials en Alsàcia i la frontera renana, Suècia es va quedar en Pomerania occidental i diversos enclavaments alemans de la mar del Nort i el Bàltic, convertint-se en membre de l'Imperi. Brandeburgo es va expandir en Pomerania oriental i va obtindre alguns territoris en Alemània occidental, mentres el duc de Baviera retenia l'alt Palatinado i la condició d'elector, que es restituiria als hereus de Federico V, junt al baix Palatinado, fet que es va traduir en l'aument del colege electoral imperial a huit membres. Per la seua banda, l'independència formal de Suïssa va ser acatada per l'Imperi. Esta institució va ser la més perjudicada, puix el reconeiximent de la sobirania dels príncips i les ciutats buidava de contingut el títul imperial. La consagració de la llibertat religiosa dels príncips, que impondrien la seua fe en els seus estats es va estendre al calvinisme i va posar fi al cicle de guerres religioses que havien ensanguinat Europa des de el XVI, puix l'artícul 7 va reconéixer al calvinisme com una fe reformada i va eliminar el ius reformandi, el requisit de que si un governant canviava de religió, els seus súbdits tenien que fer lo mateix. Estos térmens no s'aplicaven a les terres hereditàries de la monarquia dels Habsburgo, com la Baixa i l'Alta Àustria. L'artícul 5 va tornar a confirmar l'acort d'Augsburc, va establir 1624 com a base, o «Normaljahr», per a determinar la religió dominant d'un estat i va garantisar la llibertat de cult de les minories religioses.[101] S'ha argumentat que varen ser un «gran punt d'inflexió en el història llegal alemana i europea», perque varen anar més allà dels acorts de pau normals i varen efectuar importants canvis constitucionals i religiosos en el propi Imperi.
Els Habsburgo vieneses, a pesar d'algunes concessions, varen enfortir el control sobre les seues possessions patrimonials, governades des d'Àustria. La gran perdedora d'este prolongat conflicte va ser Alemània en el seu conjunt, somesa a terribles devastación durant tres décades —especialment en regions com Renania, que va perdre dos terços de la seua població— i afectada per pèrdues materials que varen tardar decenis en ser reparades. Per la seua banda, Anglaterra i Holanda es varen afiançar com a potències marítimes, la qual cosa els duria a un gran desenroll comercial i colonial pero també a una rivalitat militar entre abdós. França es va confirmar com la nova potència europea, encara que encara tenia que dirimir la seua rivalitat en Espanya.
L'eixèrcit francés del Príncip de Condé va derrotar als espanyols en la batalla de Lens en 1648, la qual va ser seguida de negociacions. Els ents polítics que varen prendre part de les mateixes varen ser: el Sacre Imperi Romà Germànic baix Fernando III, França, Espanya, les Províncies Unides, Suïssa, Suècia, Dinamarca-Noruega, Portugal, i el Papat. La conferència de pau va progressar a passos ajagantats per esta série de situacions bèliques. Tots els països europeus varen participar en la conferència internacional llevat Anglaterra, Polònia, l'Imperi Otomà i Rússia (encara que en la llista d'aliats, davant l'insistència de Suècia, s'inclou al «Gran Duc de Moscou»). La pau de Westfalia en 1648 va ser el resultat d'estes negociacions. Fernando es va resistir a firmar fins a l'últim moment possible, i ho va fer el 24 d'octubre solament despuix d'una aplastant victòria francesa sobre Espanya en Lens, i en les tropes sueques a punt de prendre Praga.
Negociats a lo llarc de varis anys, es firmen en dos llocs separats, per raons de precedència i incompatibilitat religiosa:[102]
En Osnabrück entre el Sacre Imperi, Suècia i les potencies protestants.
En Münster entre l'Imperi, França i les demés potències catòliques, ademés de la pau entre Espanya i la República Holandesa
Firma del Tractat de Münster. Pintura de Gerard ter Borch (1648).
La guerra entre França i Espanya no està inclosa en les seues disposicions. Un total de cent nou delegacions varen assistir en un moment o un atre, en conversacions dividides entre Münster i Osnabrück. Les idees centrals de la pau de Westfalia varen ser:
La Pau de Praga va ser incorporada en la Pau de Westfalia (la qual incorporava també la Pau d'Augsburc, encara que les dates de les possessions de terra que havien segut establides per mig de la Pau de Praga varen ser de nou establides de 1624 a 1627, la qual cosa va favorir als protestants). Els calvinistas varen ser, d'esta forma, reconeguts internacionalment, i l'Edicte de Restitució va ser de nou rescindit. La primera Dieta de Speyer va ser acceptada.
Suècia va obtindre la Pomerania occidental (a costa de Brandeburgo que devia heretar-ho), Wismar, Poel i els arzobispados de Bremen i Verden. També va obtindre el control sobre la desembocadura del Oder, Elba i Weser. De la mateixa manera que França, va obtindre vot en la Dieta Imperial Germànica. Dinamarca, que reclamava per a sí els cridats ducados del Elba, va ser ignorada.
Baviera va adquirir vot en el Consell Imperial d'Electors i conserva l'Alt Palatinado.
Als estats alemans (al voltant de 360), se'ls va donar el dret d'eixercir la seua pròpia política exterior, pero no podien mamprendre guerres contra l'emperador del Sacre Imperi Romà. L'imperi, com a entitat política, encara podia mamprendre guerres i firmar tractats.
Es va abolir la possibilitat d'elecció de l'emperador romà vivente imperatore (en vida de l'emperador reinante).
Els Palatinados varen ser dividits entre el restablit Elector PalatinoCarlos Luis (fill i hereu de Federico V) i l'elector-duc Maximiliano de Baviera (lo que significava la divisió entre protestants i catòlics). Carlos Luis va obtindre el Baix Palatinado (Palatinado renano) i Maximiliano va mantindre l'Alt Palatinado. Es crea un 8.º escan electoral al seu favor de Carlos Luis.
El Principat de Transilvania va ser inclós en els tractats de pau com a aliat dels francesos i els suecs, i Transilvania va ser considerada un país sobirà, una potència estabilizadora en la regió.[103] Es varen reconéixer els seus guanys territorials en la Pau de Lins de 1645, pel que va rebre els sèt comtats hongaresos de Tisza (Szatmár, Szabolcs, Bereg, Ugocsa, Zemplén, Abaúj, Borsod).
Preguntes que varen quedar sense resposta, especialment sobre el tema de la retirada de tropes, es varen aclarir en els mesos següents, puix tractat de pau no va afectar l'orde de desmovilización i retirada de tropes. La decisió d'estes qüestions es va encomanar al Congrés Eixecutiu de Núremberg, que va començar en abril de 1649. La transferència de soldats a la vida civil va ser problemàtica en molts llocs.[104] Alguns mercenaris anteriors varen formar bandes que deambulaven pel país, mentres que uns atres varen servir com a guàrdies per a protegir-se d'eixes mateixes bandes. Una certa ventaja de l'acort fallanc entre França i Espanya va ser que els soldats varen poder trobar més ocupació en la continuació de la guerra entre els dos països. Els anuncis veneciano de la guerra de Creta contra els otomans també varen oferir a molts mercenaris l'oportunitat de continuar en el seu servici militar.[105] La lluita no va terminar de colp i repent, ya que desmovilizar a més de doscents mil soldats va ser un assunt complex, i l'última guarnició sueca no va abandonar Alemània fins a 1654.
Esta pau va crear les relacions geopolítiques d'una Europa que va persistir fins a 1815 i més allà; l'estat-nació de França, els començos d'una Alemània unificada i un bloc austrohúngaro separat, una Espanya disminuïda pero encara significativa, estats independents més menuts com Dinamarca, Suècia i Suïssa, junt en una divisió dels Països Baixos entre la República Holandesa i lo que es va convertir en Bèlgica en 1830.
En l'imperi, es va confirmar la validea de l'Ordenança de Pau Religiosa d'Augsburc, es va abolir la clàusula de «reserva per al clero», que va ser la causa del conflicte, i es va utilisar com a estàndar els llímits de les possessions de l'Iglésia catòlica a l'estat de l'1 de giner de 1624. Ademés, els calvinistas també varen ser reconeguts oficialment en peu d'igualtat en el luteranisme, i la Dieta Imperial es va decidir per un acort entre les faccions antigues i noves, lo que bàsicament va impedir que les qüestions religioses causaren conflictes dins de l'imperi. No obstant, la llibertat de religió va permanéixer permesa pel príncip territorial, pero la llibertat individual no va ser permesa. Es va retirar l'autoritat de l'emperador, es varen enfortir els drets de l'estat imperial i es va requerir el consentiment dels estats imperials per a la guerra en països estrangers i la promulgació de la llei. Aixina, la «llibertat d'Alemània» es va convertir en «llibertat dels estats alemans». Els príncips imperials varen rebre el dret de celebrar aliances entre ells i en estats estrangers, sempre que estes aliances no estigueren dirigides contra l'emperador o l'imperi. Es va concedir amnistia a tots els príncips i ciutats caiguts en desgràcia, es varen alçar les restriccions comercials i els embargaments imposts durant la guerra i es va introduir la lliure navegació en el Rin. Al mateix temps, les desembocadures de tots els rius principals a través dels quals es realisava el comerç varen terminar en mans d'atres països. Per al Sacre Imperi, la Pau de Westfalia va supondre la pèrdua de poder real de l'emperador i una major autonomia dels més de trescents estats resultants. L'Imperi s'escindix en una multitut de menuts Estats pràcticament independents: el seu posseïdor no té més que una autoritat molt reduïda mentres els turcs amenacen les seues fronteres orientals. Ademés, el seu carpiment obri la porta al advenimiento dels Estats moderns, preludi dels drets dels pobles a la lliure determinació, per lo tant al advenimiento de les democràcies modernes.
Els Tractats de Westfalia plantegen i inicien la necessitat d'un equilibri polític «que opere per i en la pluralitat dels estats». En este sentit, estos acorts revelen el fi d'un orde tradicional i l'establiment progressiu, i després, la dominació d'un nou orde. Este nou orde va posar fi a l'idea d'una pau terrenal perpètua administrada per «un imperi [europeu] dels últims dies»[106] tornant a l'idea d'una autoritat pastoral.[107] D'ara en avant, els principis de l'administració humana es basaran cada volta més en la primacia de la raó d'Estat. Estos tractats apareixen, per tant, com un pivot temporal, un llindar de pas d'un orde autoritari de tipo pastoral al d'instauració progressiva d'una gubernamentalitat basada en una racionalitat política que favorixca l'economia política de l'Estat sobirà, este últim en sí mateix fonament del dret internacional modern i contemporàneu. Mostra d'este nou orde seria que la pau va ser denunciada més vesprada pel Papa Inocencio X, qui va considerar els bisbat cedits a França i Brandeburgo com a propietat de l'Iglésia catòlica i, per lo tant, seus per a assignar-los, qüestions segons el vell orde de universitas christiana. que varen ser relegades pel nou orde de la raó d'estat[108] També va decepcionar a molts exiliats en acceptar el catolicisme com la religió dominant en Bohemio, Alta i Baixa Àustria, tots els quals varen anar bastions protestants abans de 1618, denostandose fins que punt havia elevat el seu poder el nou estat modern front al vell estat medieval.
El historiografia ha senyalat a la pau de Westfalia com la pau en la que es va crear el primer sistema internacional, la Sobirania de Westfalia, es va advocar per la secularisació de la política —acabant aixina en les guerres de religió—, i edificant el primer pas cap a la destrucció de la societat corporativa en benefici de l'ideari individualiste esbossat en Leviatán (Hobbes), a on les persones cedixen lliurement la seua capacitat d'actuar violentament aixina com la seua voluntat en benefici del príncip, qui passa a centralisar la violència (absolutisme). Sobre les idees, la guerra va fer alvançar entre les èlits l'idea de sobirania nacional, en el llenguage com a factor unificador, prefigurando el naiximent de les modernes concepcions lliberals de l'Estat i els futurs nacionalismes conseqüents. Puix, en époques anteriors, hi havia llealtats polítiques i religioses superpostes. Segons la nova llei, els ciutadans deuen respectar primer les lleis dels seus governs, i no les dels poders veïns, ya siguen seculars o espirituals.
Tractat de Liverdun: Firmat el 26 de juny de 1632 en Nancy, capital del ducado de Lorena, al vore's amenaçada directament pels francesos, el duc de Lorena va tindre que tornar a firmar un tractat en Luis XIII de França. Este últim fa que els llocs principals siguen tornats pero el duc deu cedir al rei, durant quatre anys, les ciutats de Stenay, Dun-sur-Meuse, Jametz i Clermont; esta ciutat serà entregada definitivament a França a canvi d'una indemnisació. Per un atre costat, Carlos IV de Lorena promet rendir homenage al rei pel Ducado de Bar en el determini d'un any.
Tractat de Charmes: va ser firmat el 19 de setembre de 1633, entre Richelieu i Carlos IV en la casa de Chaldron, coneguda com la casa dels Llops, propietat del duc de Lorena; l'eixèrcit ducal cedix la ciutat de Nancy a l'eixèrcit francés cinc dies despuix. els 25 de setembre, el propi rei es va instalar en la ciutat ducal, nomenant un governador: el baró de Brassac (Jean de Galard de Béarn, naixcut en 1580, comte de Brassac, baró de Saint-Maurice i de Rochebeaucourt). Es va instalar en el palau del governador l'1 d'octubre de 1633.
Tractat dels Pirineus: entre Espanya i França, 7 de novembre de 1659: La fortalea de Pignerol, Artois i el Rosselló també s'anexen a França
Un llaurador suplica clemència front a una granja incendiada.
La devastación causada per la guerra ha segut durant molt temps objecte de controvèrsia entre els historiadors. Les estimacions de pèrdues civils entre la població d'Alemània de fins al trenta per cent són tractades ara en cautela (els més alcistes parlen de cinc millons d'alemans morts). Els historiadors moderns generalment coincidixen que les àrees alemanes del Sacre Imperi Romà Germànic varen experimentar una disminució general de la població d'aproximadament el quaranta per cent, de díhuit i vint millons en 1600 a entre onze i tretze millons en 1650, i no varen recuperar els nivells anteriors a la guerra fins a 1750.[109][110]
En els eixèrcits dels bandos oposts, les epidèmies es varen desencadenar. El moviment constant de soldats, aixina com la fugida de la població civil, va conduir al fet de que les malalties es varen propagar llunt dels focs de la malaltia. L'informació sobre numeroses epidèmies es va conservar en els llibres parroquials i els informes fiscals. Al principi, este problema va aparéixer localment, pero quan els eixèrcits danés i imperial es varen trobar en Sajonia i Turingia en 1625-1626, el número de casos va començar a créixer ràpidament. Les cròniques locals mencionen l'anomenada «malaltia hongaresa» i la «malaltia mestra», que són identificades com tifus. Despuix dels enfrontaments entre França i els Habsburgo en Itàlia, la pesta bubónica va arrasar el nort de la península dels Apenins. Durant el lloc de Núremberg els eixèrcits d'abdós bandos varen ser atacats en escorbuto i tifus. En les últimes décades de la guerra, Alemània es va vore afectada per constants brots de disenteria i tifus. L'estadístic mege F. Printing va senyalar que en Alemània varen morir més persones a causa de la pesta durant la guerra que en les batalles.[111][112][113] Les tornades locals mostren que solament el 3 % de les morts de civils varen ser causades per accions militars, sent les principals causes la hambruna (12 %), pigota i pallola (3 %), la pesta bubónica (64 %), el tifus (4 %) i la disenteria (2 %).[114] I uns atres o desconegut (12 %).
La pèrdua demogràfica només va poder ser recuperada pels estats alemans fins a el XVIII (l'immigració també va contribuir a este aument: els suïssos a Baviera i els hugonotes francesos a Brandeburgo). També degut a que l'emperador Fernando III dels Habsburgo va permetre que cantitats substancials de judeus es reasentaran en Praga i Budapest, i en ciutats imperials «lliures» com Fráncfort; i atres príncips alemans també varen relaixar les seues prohibicions sobre els judeus.[115]
En el Regne de Bohemio, les penúries de la guerra varen afectar a les ciutats cheques, que tenien que pagar la major cantitat d'imposts directa i indirectament, estes penúries varen enfortir als gremis i varen ralentisar el desenroll econòmic de la ciutat.[116] A pesar de que les terres cheques varen estar protegides de les majors penúries de la guerra durant la major part de la guerra, la població va disminuir en un terç i despuix de la guerra, el 20 % de les facendes en Bohemio i el 22 % en Moravia varen quedar desertes. El sacerdot i historiador chec Bohuslav Balbín va escriure uns anys despuix de la guerra:
Això és tot lo que queda del castell que va tancar ací. En un atre lloc, una torre solitària empinada, l'únic vestigi d'un poble o fortalea que es va engolir les flames. No seria possible mencionar ciutats o inclús un castell que no seria cremat.[117]
També varen marcar el final de l'independència dels estats checs i el sorgiment d'un regne hereditari en poder dels Habsburgo, que varen retindre estos països fins a 1918.
Disminució de la població en el territori del Sacre Imperi Romà Germànic. 66 % = més de 2/3 de la població. 33 % = més d'1/3 de la població.
Als príncips de l'imperi se'ls va otorgar el dret a una política exterior independent (ius foederationis), per lo que l'imperi va quedar solament com un conjunt de centenars d'estats independents. Les decisions de política exterior i la llegislació de l'emperador, a la seua volta, estaven lligades a l'aprovació de l'assamblea imperial, a on més de doscents membres permanents haurien tingut que decidir per unanimitat; aixina l'assamblea imperial es va tornar indecisa. La fragmentació de l'Imperi germà-romà es va enfortir encara més.
S'ha sugerit que la ruptura de l'orde social causada per la guerra va ser a sovint més significativa i duradora que el dany immediat. El colapse del govern local va crear llauradors sense terra, que es varen unir per a protegir-se dels soldats d'abdós bandos, i va conduir a rebelions generalisades en l'Alta Àustria, Baviera i Brandeburgo. Els soldats varen devastar un àrea abans de continuar, deixant grans extensions de terra buides de gent i canviant l'ecosistema. L'escassea d'aliments va empijorar per una explosió en la població de rosegadors; Baviera va ser invadida per llops en el hivern de 1638, i les seues collites varen ser destruïdes per manades de porcs salvages en la primavera següent.
A fins de el XVIII, els alçament llauradors de l'Alta Àustria amainarían per les polítiques de reforma de l'emperatriu María Teresa i el seu fill i successor José II durant el periodo de la Restauració durant el govern de Metternich per a evitar futurs alçament com el de la Guerra dels 30 anys. No obstant, l'estat d'ànim rebel entre els llauradors tornaria a aumentar. Els violents alçament llauradors finalment varen aplegar al seu fi en l'abolició de la servitut en les terres hereditàries dels Habsburgo en 1848.
El resultat immediat de la guerra, i que no obstant anava a perdurar durant prop de dos sigles, va ser la consagració d'una Alemània dividida entre molts territoris, tots els quals, a pesar de la seua continuïtat en la pertinença a l'imperi fins a la formal dissolució d'est en 1806, tenien sobirania de facto, lo que va enfortir el particularisme polític alemà. L'objectiu de debilitar als Habsburgo va ser conseguit per França i Suècia, convertint-se en garants d'Alemània i enfortint l'independència dels estats imperials com Prusia, el futur poder prusiano estaria en embrionaje per l'ascens al poder d'este estat del nort d'Alemània. La lluita d'Alemània per la seua unificació front a l'intervenció de les potències europees que pretenien impedir-ho va donar com a resultat que es tanque el camí cap a l'unificació com Estat-nació d'Alemània i es va determinar el retart d'Alemània fins a el XIX. La pau reconfirmó les «llibertats alemanes», posant fi als intents dels Habsburgo de convertir el Sacre Imperi Romà Germànic en un estat més centralisat similar a Espanya. Durant els següents 50 anys, Baviera, Brandeburgo-Prusia, Sajonia i uns atres varen seguir cada volta més les seues pròpies polítiques. A pesar d'estos revessos, les terres dels Habsburgo varen sofrir menys la guerra que moltes atres i es varen convertir en un bloc molt més coherent en l'absorció de Bohemio i la restauració del catolicisme en tots els seus territoris. S'ha especulat que esta debilitat va ser una de les causes subjacents del posterior militarisme i romanticisme alemà. Per als escritors alemans, i en menor medida checs, la guerra va seguir sent recordada com un moment decisiu de trauma nacional, sent el poeta i dramaturc de el XVIIIFriedrich Schiller un dels molts que la varen utilisar en la seua obra. Coneguda com la «Gran Guerra Alemana», «Gran Guerra» o «Gran Cisma», per als nacionalistes alemans de el XIX i principis de el XX va mostrar els perills d'una Alemània dividida i es va utilisar per a justificar la creació del 2.º Imperi Alemà en 1871, aixina com el Gran Reich Germànic previst pels nazis.[118]
L'economia en Alemània va colapsar per l'inflació de 1619 a 1623, i les ciutats de la Lliga Hanseática i les ciutats del sur d'Alemània involucrades en transaccions financeres varen ser destruïdes en gran part. Entre els vencedors de la guerra es trobava la ciutat d'Hamburc, que provablement no va conseguir el seu objectiu de convertir-se en una ciutat lliure, pero que va poder assentar-se en gran part del comerç d'Alemània Central. Per a les grans metròpolis comercials de l'Alta Alemània, la guerra va accelerar la fase de recessió de finals de el XVI. Per un atre costat, les ciutats residencials es varen beneficiar del seu decliu, ya que varen poder canalisar grans fluix de consum en la seua direcció. En les principals ciutats comercials del sur catòlic, la guerra va forçar el periodo de decliu que va començar a fins de el XVI, i un auge de l'ètica protestant del treball en el nort, lo que afectaria el futur de l'industrialisació d'Alemània.
Els contemporàneus varen parlar d'un «frenesí de desesperació» quan la gent buscava donar sentit al derramamiento de sanc implacable i, a sovint, a l'encert desnugat per la guerra. Atribuït per les autoritats religioses a la retribució divina pel pecat, atres intents d'identificar una causa sobrenatural varen donar lloc a una série de caces de bruixes, que varen començar en Franconia en 1626 i es varen estendre ràpidament a atres parts d'Alemània. Encara que la guerra va causar una destrucció immensa, també se li atribuïx haver provocat una renaixença en la lliteratura alemana, inclosa la creació de societats dedicades a la «porga d'elements estrangers» de l'idioma alemà. Un eixemple és Simplicius Simplicissimus, a sovint sugerit com un dels primers eixemples de la novela picaresca; escrit per Hans Jakob Christoffel von Grimmelshausen en 1668, inclou un retrat realiste de la vida d'un soldat basat en les seues pròpies experiències, moltes de les quals estan verificades per atres fonts. Atres eixemples menys famosos inclouen els diaris de Peter Hagendorf, un participant en el Saqueig de Magdeburgo .la descripció del qual de les brutalitat quotidianes de la guerra seguix sent convincent.
En les terres de la Corona Checa, va haver una «edat obscura» durant i immediatament despuix de la guerra, com a resultat de que moltes persones varen ser assessinades en la regió i molts intelectuals varen tindre que anar-se per creències religioses. Un dels checs més importants que es va anar del país va ser Jan Amos Komenský. Ademés, els confiscs posteriors a la Montanya Blanca varen donar com a resultat principalment la liquidació pràctica de la cavalleria en Bohemio i, junt en la fusió en unitats territorials més grans, l'extinció de centenars de chicotetes propietats. Com a resultat, decenes de residències aristocràtiques, especialment fortalees, perdrien el seu significat. Inclús els magnífics castells renaixentistes, que es referien principalment als enormes dominis moravos dels Liechtenstein i els Dietrichstein, varen quedar al marge dels grans terratinents.[119]Bohuslav Balbín, com a defensor de la cultura checa, menciona en la seua obra que més de 80 famílies que varen emigrar varen desaparéixer de l'entorn chec durant el XVII. Pel contrari, algunes famílies d'immigrants es familiarizaron en l'entorn chec a través de matrimonis i participació en l'administració estatal i, per últim, pero no menys important, per mig de la finançació d'una série de monuments d'arquitectura barroca (Trauttmansdorff, Thun-Hohenstein). L'obra més important sobre el tema dels confiscs posteriors a la Guerra és la Història dels Confiscs en Bohemio despuix de 1618 de Tomáš Bílek, es va ocupar de la propietat de l'orde jesuïta (va ser criticat moltes voltes per una série de inexactitudes menors).
La guerra també va ser un punt d'inflexió en l'economia europea, en el fluix de capital dels Països Baixos a Suècia, la tecnologia de desenroll miner que fluïa de Lieja i una gran cantitat d'armes exportades de Suècia als Països Baixos. En el Congrés de Westfalia, els suecs varen ser acusats de destruir casi dos mil castells, díhuit mil llogarets i més de mil cinccentes ciutats, cremant i destruint casi totes les plantes metalúrgiques i de fundició i mines de mineral.[120] La deterioració massiva de la moneda va conduir a una crisis monetària i a l'inflació associada. Espanya, recolzada inicialment per l'or de les Américas, va eixir econòmica i políticament molt debilitada del conflicte
El tractat va confirmar l'independència holandesa, encara que la Dieta Imperial no va acceptar formalment que ya no fora part de l'Imperi fins a 1728. Als holandesos també se'ls va otorgar el monopoli del comerç realisat a través del estuari del Escalda, assegurant el domini comercial d'Ámsterdam. Amberes, capital dels Països Baixos espanyols i anteriorment el port més important del nort d'Europa, no es recuperaria fins a finals de el XIX. Els Habsburgo espanyols finalment varen tindre que acceptar l'existència dels Països Baixos del Nort protestants, lliures i independents. En la segona mitat de el XVII, França es convertirà en el principal enemic de Holanda, i inclús Espanya serà aliada de Holanda.
Expansió territorial francesa despuix de la guerra, donaria pas a les futures conquistes de Luis XIV.La guerra dels Trenta Anys en la [[Crisis del sigle XVII|crisis de el XVII]] va reestructurar la distribució de poder prèvia. La decadència d'Espanya es va fer clarament visible despuix de la Crisis de 1640. Els espanyols varen tindre que reconéixer l'independència dels Països Baixos en 1648. Mentres Espanya estava ocupada en França durant el periodo francés, Portugal va declarar la seua independència (havia permaneixcut baix domini espanyol des de que Felipe II va prendre el control del país en acabant de que el rei portugués morira sense deixar hereus). La família Bragança es va convertir en la casa gobernant de Portugal, posant fi a l'unió personal hispà-portuguesa de sis décades. Encara que Espanya va sofrir vàries derrotes durant la guerra, va poder mantindre la seua posició en el sur dels Països Baixos i Itàlia. França va ser vista a partir de llavors com el poder dominant en Europa i es consolidaria despuix de la guerra dels Nou Anys i la guerra de successió espanyola, per lo que el Regne d'Espanya va perdre la seua posició com a gran potència.
Una de les conseqüències a llarc determini de la guerra és que França va obtindre l'estatus de gran potència i va lluitar per el hegemonia europea i mundial. L'influència francesa va guanyar terreny en el dividit Imperi germà-romà: el moradura Mazarino va establir la Federació del Rin en 1658, també coneguda com la Lliga del Rin, en apoyo de els interessos francesos en Alemània (en part contra els turcs i en part contra els Habsburgo). En el territori de la Mancomunidad Polac-Lituana, el rei Jan III Sobieski es va convertir en el líder del fort partit amistós en els francesos, lo que va permetre als francesos recolzar el moviment anti-Habsburgo en Hongria en la década de 1670. Podria dir-se que França va guanyar més de la guerra dels Trenta Anys que qualsevol atra potència; en 1648, la majoria dels objectius de Richelieu s'havien conseguit. Estos varen incloure la separació dels Habsburgo espanyols i austríacs (va adquirir Alsàcia, una terra de parla germànica), l'expansió de la frontera francesa cap a l'Imperi i el fi de la supremacia militar espanyola en el nort d'Europa. Ademés, al rei de França se li va otorgar el dret d'enviar al seu representant a les sessions de la dieta imperial alemana, encara que Alsàcia i Lorena seran el foc dels conflictes franc-alemans fins a 1945.
Guanys del Imperi suec.Els beneficis de Westfalia per als suecs varen resultar efímers. A diferència dels guanys francesos que es varen incorporar a França, els territoris suecs varen seguir sent part de l'Imperi i es varen convertir en membres dels kreis de Baixa i Alta Sajonia. Si ben açò els va donar escans en la Dieta Imperial, també els va posar en conflicte directe en Brandeburgo-Prusia i Sajonia, els seus competidors en Pomerania. Els ingressos de les seues possessions imperials varen permanéixer en Alemània i no varen beneficiar al regne de Suècia. No obstant, durant els últims anys de la guerra dels Trenta Anys, Suècia es va vore envolta en un conflicte en Dinamarca, entre 1643 i 1645, denominat la guerra de Torstenson, finalisada en el Tractat de Brömsebro. El resultat favorable a Suècia d'este conflicte i la conclusió de la guerra en Europa per mig de la Pau de Westfalia varen ajudar a establir plenament a la Suècia posbélica com una gran potència en Europa i Escandinavia com a gran ama del Bàltic (en detriment de Dinamarca), que s'accentue més despuix del Diluvi de Polònia i va durar fins al final de la Gran Guerra del Nort. La prosperitat sueca va servir d'antesala per a finançar un Imperi colonial suec a llarc determini i intervindre en els assunt del Nort davant nous rivals com Brandeburgo-Prusia en Pomerania. Encara que dos intents suecs d'impondre el seu control sobre el port de Bremen varen fracassar en 1654 i 1666.
Les guerres europees en les que va participar Dinamarca li varen fer perdre per a sempre el seu estatus de gran potència, ademés que varen arruïnar a la Companyia Danesa de les Índies Orientals, i el comerç en Índia va cessar per complet entre 1643 i 1669, temps durant el qual es varen perdre totes les adquisicions anteriors de l'Índia danesa, llevat Tranquebar, que va resistir fins que va aplegar ajuda de Dinamarca en 1669. No obstant, en 1648, quan mor Cristián IV, patró de la colónia, la Companyia Danesa de les Índies Orientals quedaria en fallida i debilitaria permanentment al Imperi danés. Dos anys més vesprada, el seu fill, Federico III, va abolir l'empresa colonial. Encara que la companyia havia segut abolida, les poques colónies es mantindrien com a propietat real de Dinamarca fins que el comerç s'estabilisara.
També va tindre un gran efecte negatiu en les economies de les nacions en guerra. Va caure la classe feudal tradicional i, en el seu lloc, va sorgir una nova classe com la classe Junker, i cada estat territorial es va convertir en una monarquia absolutista. Baixe estes circumstàncies, la família Hohenzollern va sorgir en lloc de la família Habsburgo, que va debilitar la seua cohesió, i el centre polític del poble alemà es va traslladar al nort en generacions posteriors. Els Habsburgo d'Àustria conserven el seu tro, pero en realitat varen sobreviure als sigles XVIII i XIX com a Archiducs d'Àustria i més tarde com a Emperadors d'Àustria, no com Kaiseres alemans.
Segons el historiografia marxista (M. Smirin, B. Purishev, B. F. Porshnev, J. Zutis), es caracterisaria la guerra com un conflicte entre la reacció catòlica feudal dirigida pels Habsburgo i els seus aliats de Polònia-Lituània contra la coalició progressista de França, Suècia, Rússia i els estats protestants en antesala a l'ascens de l'hegemonia de la classe burguesa en les societats, sent la guerra el moment clau en la transició del feudalisme al capitalisme, ya que els països que ixen reforçats d'ella (fonamentalment Anglaterra) s'encaminen al procés que comença en la Revolució burguesa i que en el XVIII els durà a la Revolució industrial; mentres que en els països que ixen en pijors condicions d'ella (fonamentalment Espanya) perden la posició de centralidad que fins a llavors havien tingut en la Civilisació Occidental.
l'absolutisme triumfa en tot el continent. En el cristianisme medieval, doctrines com la de les dos espases i l'agustinisme polític, varen dur a la constitució dels dos poders universals (pontificat i imperi), lo que incorpora la possibilitat d'una duplicitat en el poder, i en ella la de l'equilibri entre abdós dins d'un estat, a on el poder espiritual té ascendència moral i política sobre el poder temporal, eixercit pel príncip, en virtut del com este presidix els destins dels hòmens en estricte compliment dels preceptes religiosos. l'ascesis intramundana de l'ànima en el Regne dels Cels depén, en esta forma, exclusivament del poder espiritual, condició mateixa de l'eixercici del poder polític temporal-terrenal. Despuix de la Revolució protestant, esta duplicitat es va mantindre com a característica de la tradició catòlica en l'Europa del Sur, com la Monarquia Catòlica, mentres que en els països protestants va supondre una espècie de tornada a l'idea d'un mer déspota inexpugnable, que va passar a ser de nou concebible en la doctrina del Dret diví dels reis i el Cesarismo, ya que, front als formidables poders dels barons feudals i del Papa, aixina com als desafius imposts per la Reforma protestant, varis pensadors europeus, d'inclinament estatocrática i proto absolutistas, varen concebre una espècie de «tercera via» entre l'Imperi i el Papado per a les nacions. Varen defendre una teoria que afirmava definitivament l'autoritat i llegitimitat dels monarques, colocant-los per damunt de la noblea i el clerocatòlic, aixina com dels protestants. En conseqüència, la relació de subordinació entre els dos poders és reemplaçada per una dicotomia dialèctica presa de la doctrina dels Dos regnes, un dels quals, el regne terrestre, està baix les prerrogatives exclusives del príncip, i l'atre, el de cel, cau baix la jurisdicció de l'iglésia, en una relació d'exclusivitat recíproca que impedix l'usurpació d'un poder sobre l'atre, encara que també impedix el principi de subsidiariedad catòlic en favor de l'autonomia de les esferes socials protestant. La Monarquia Tradicional aniria perdent popularitat contra l'absolutisme que el Renaixença estava engrossant en les seues teories humanistes i que la reforma protestant anava a tirar victoriosament al camp de les definicions llegals en el hegemonia del Regalisme en la cort francesa dels Borbones. La lluita religiós-nacional de la guerra contribuïx fortament al decliu de les assamblees representatives de l'estat (com els Landtags d'Alemània o els Estats generals de França) i a la concentració de tota la plenitut del poder estatal en mans dels reis. La Monarquia Catòlica de Felipe IV, com unes atres monarquies compostes europees, va tindre que fer front a importants desafius interns i externs que qüestionaven la seua estructura política i social. La monarquia francesa era la que estava en millor posició per a evolucionar, no sense dificultats, al absolutisme, mentres que l'anglesa, en moments no menys terribles (guerra civil anglesa), va terminar trobant una solució més pragmàtica: la monarquia constitucional despuix de la victòria del parlamentarisme en la Revolució anglesa. Mentres que en Alemània es mantindria la Monarquia feudal fins a el XIX.
Els edictes acordats durant la firma del Tractat de Westfalia varen ser instruments per a assentar els fonaments de lo que encara hui són considerades com les idees centrals de la nació-estat sobirana. Es va acordar que els ciutadans de les respectives nacions devien atindre's a les lleis i designis dels seus respectius governs en lloc de les lleis i designis dels poders veïns, ya anaren religiosos o seculars. Esta certea contrastava molt en els temps precedents, en els que el solapamiento de llealtats polítiques i religioses era un acontenyiment comú.
Els adherentes de les corrents més grans del cristianisme en el territori del Sacre Imperi Romà Germànic (catolicisme, luteranisme i calvinisme) varen obtindre els mateixos drets en ell. El resultat de la guerra dels Trenta Anys va ser un fort carpiment de l'influència dels factors religiosos en la vida dels estats europeus. La seua política exterior va començar a basar-se en interessos econòmics, dinàstics i geopolítics.
Front a la visió espanyola i del Sacre Imperi d'una universitas christiana, varen triumfar les idees franceses que exaltaven la raó d'Estat com a justificació de l'actuació internacional. L'Estat substituiria a atres institucions internacionals o transnacionals com la màxima autoritat en les relacions internacionals. En la pràctica açò suponia que l'Estat deixava d'estar subjecte a normes morals externes a ell mateixa.
El centre de gravetat polític de la Casa dels Habsburgo s'ha desplaçat a la conca central del Danubio. No obstant, la dinastia dels Habsburgo no va sofrir una derrota total; va abolir l'Estament en les províncies austríaca i checa, lo que va crear una oportunitat per a construir l'absolutisme sigles despuix.[121] Els Habsburgo varen conservar el poder absolut en les seues terres hereditàries (les terres de la Corona Checa, les terres austríaques): ací va prevaldre la recatolizaació i els confiscs varen permanéixer en vigor. També es varen quedar en Hongria, a on varen tindre que tolerar la fe protestant. Si no ha recobrat la seua influència dins de l'Imperi, Àustria, en canvi, ha reforçat el seu control sobre els territoris hereditaris dels Habsburgo i el seu eixèrcit és més poderós que al començ del conflicte.
Els Landtags perden per complet el seu antic caràcter de força política activa despuix de la Reforma protestant i la guerra dels Trenta Anys, la qual va impondre la formació del estat-naciómodern en la Pau de Westfalia, ya que per a debilitar al Sacre Imperi Romà Germànic, la principal autoritat transnacional de l'época que disputava ser un Imperi universal, es va proclamar la primacia dels estats alemans front a poders externs, com l'Emperador o el Papa, ya que es ambicionaba que l'Iglésia també havia de ser controlada per l'estat modern, tant en la seua relació en el papat com en el control del clero local nacional. La convulsió de la Reforma té que entendre's en este context com l'inici de les primeres nacionalisacions.
En assentar les bases de l'estat nació modern, Westfalia va canviar la relació entre els súbdits i els seus governants. Anteriorment, molts tenien llealtats polítiques i religioses superpostes, a voltes en conflicte; ara s'entenia que estaven subjectes davant tot a les lleis i edictes de la seua respectiva autoritat estatal, no a les pretensions de cap atra entitat, religiosa o secular. Açò va facilitar el reclutament de forces nacionals de tamany significatiu, lleals al seu estat i el seu líder; una lliçó depresa de Wallenstein i l'invasió sueca va ser la necessitat dels seus propis eixèrcits permanents, i Alemània en el seu conjunt es va convertir en una societat molt més militarisada, aplegant a la seua màxima expressió en Federico el Gran de Prusia.
El terme secularisació es va falcar durant les negociacions de pau i àrees que anteriorment havien segut governades eclesiásticament es varen convertir en seculars. La religió es va convertir aixina en l'individu de l'individu i no en alguna cosa que impregnara tota la cultura i, a la llarga, conduiria a la tolerància religiosa. Generant llibertat religiosa, un canvi en l'estructura del Sacre imperi (sent desmantellat quan els estats varen obtindre una sobirania completa i el poder de l'emperador es va reduir al mínim per mig del tractat de pau) i la consolidació de l'absolutisme francés com a potència en la segona mitat de el XVII, generant la decadència del feudalisme i l'ascens de l'absolutisme.
Inesperadament, pero en gran perjuí, va anar en l'independència dels Països Baixos i la pèrdua d'importants àrees costeres i ports en la Mar Bàltica a mans de Suècia, que casi tots els ports importants d'Alemània varen quedar baix control estranger. Els estats alemans casi no tenien accés a la mar i, per lo tant, se'ls va prohibir en gran medida realisar comerç exterior. A penes Bremen i Hamburc, les ciutats portuàries alemanes més importants, encara tenien lliure accés a la Mar del Nort i al comerç mundial. Açò va restringir la capacitat del Reich per a beneficiar-se del comerç marítim resurgente. Aixina, Alemània no solament havia perdut influència sobre el seu futur front als països veïns, sino que també es va vore aïllada comercialment de les oportunitats que obria el transport marítim i l'adquisició de colónies, en benefici de països com Anglaterra, Holanda i Dinamarca. Proyectes colonials alemans com la Companyia africana de Brandeburgo de Pillau i més vesprada d'Emden, o del Colonialisme austríac, per un atre costat, no varen tindre un èxit durador per la seua baixa base financera. Les conseqüències econòmiques a llarc determini de la guerra dels Trenta Anys, per a la colonisació de grans conquistes territorials, que posteriorment varen dur atres països europeus, són objecte de controvèrsia en l'investigació.
Les relacions i interaccions entre els judeus i el restant de la societat europea varen sofrir varis canvis durant l'esclat de la guerra dels Trenta Anys, va marcar el fi de dos sigles de persecució i expulsió de judeus des de el XIV.[122] Els judeus varen ser acossats i perseguits i, en general, obligats a fugir de les terres de l'imperi durant l'Edat Mija. Pero els estralls de la guerra, la població diezmada i el comerç desaparegut, varen canviar eixa actitut. Els nous governants de l'imperi fracturat necessitaven comerciants calificats, per lo que varen començar a revertir les expulsions i varen permetre que els judeus s'establiren i assumiren una residència restringida. Tots els judeus tenien que registrar-se en el Landjudenchaften regional per a obtindre un permís de residència i comerç. A finals de el XVII, els judeus varen retornar a la majoria de les grans ciutats i pobles dels que havien segut expulsats un sigle abans. A curt determini, la guerra de 30 anys va millorar significativament l'estatus dels judeus en Europa central, puix este llarc conflicte va favorir el reintegrament dels judeus.[123] Molts empresaris judeus de el XVII varen assentar les bases de la seua modesta fortuna per mig de la ràpida compra i eliminació de les enrunes que varen quedar en el camp de batalla de la guerra dels Trenta Anys, endeutant a les monarquies de l'época en els judeus de la cort.[124][125][126] A la llarga, varen retornar a les terres alemanes l'antisemitisme arraïlat i l'odi innat cap als judeus que va culminar trescents anys despuix en el Holocaust.
Durant la guerra s'inicia una nova direcció artística, el Barroc, que desplaça al Renaixença i es convertix en instrument de la Contrarreforma.
Despuix de la guerra dels Trenta Anys, França, Anglaterra, Suècia i els Països Baixos varen poder convertir-se en estats-nació. En el florecimiento del comerç es va produir en estos països un florecimiento de la burguesia proto-lliberal, l'absència de la qual en Alemània es va tornar d'immensa importància per al futur. L'Imperi alemà va seguir sent una aliança flexible de principats. Quan esta aliança es va convertir en el factor de pau més important en Europa durant els següents cent cinquanta anys (fins a les guerres napoleòniques), ho va fer a costa del potencial econòmic d'Alemània.
En Anglaterra, Irlanda i Escòcia, països relativament devastats econòmicament per la guerra, va esclatar una guerra civil durant la guerra dels Trenta Anys, que va resultar en el regnat d'Oliver Cromwell en 1651.
La derrota d'Espanya i de les forces imperials va supondre també el carpiment del poder dels Habsburgo, permetent la dominació dels Borbones francesos. Els països que s'han mantingut al marge i s'han «salvat» també podran participar pròximament en la competició de poder: com Anglaterra i Rússia .Els tractats de pau es firmen en un país en ruïnes que tardarà décades en recuperar-se. Els atres beligerants (Suècia, França) estaran econòmicament agotats.
Els estats europeus s'estan donant conte poc a poco de les desventages d'amprar mercenaris, que era la regla casi general durant la guerra dels Trenta Anys. Europa s'està movent cap a un sistema d'eixèrcit professional: el número de l'eixèrcit permanent està aumentant exponencialment en França. En Alemània, la Marcha de Brandeburgo és un dels estats que comencen a construir un eixèrcit nacional. La guerra dels Trenta Anys contribuïx al naiximent del concepte d'eixèrcit modern.Mapa d'Europa en 1648 despuix de la Pau de Westfalia. La zona grisa representa als menuts estats alemans inclosos en el Sacre Imperi Romà Germànic.
S'ha argumentat que la Pau va establir el principi conegut com a sobirania de Westfalia, l'idea de la no ingerència en els assunts interns per part de poders externs, encara que des de llavors açò ha segut qüestionat. El procés, o model de «congrés», es va adoptar per a les negociacions en Aix-la-Chapelle en 1668, Nimega en 1678 i Ryswick en 1697; a diferència del sistema del Congrés de Viena de el XIX, estos eren per a posar fi a les guerres, en lloc de previndre-les, per lo que les referències al «equilibri de poder» poden ser meltendidas.[127]
La Pau de Westfalia no va significar la pau total en Europa, puix els conflictes varen continuar en varis llocs fins a al voltant de la década de 1660.[128] El conflicte entre França i Espanya va continuar fins a 1659 i dins de França va esclatar un alçament contra el govern de la Moradura Mazarino, la cridada Fronda. En les illes britàniques, en 1648, va esclatar la Segona Guerra Civil a on les tropes del rei i del parlament es varen enfrontar entre sí. Des de que el Parlament anglés en 1651 va prohibir als barcos mercants d'atres països importar mercaderies a ports anglesos de països distints al seu, va esclatar la guerra entre Anglaterra i els Països Baixos. En Suècia, Carlos X Gustav va ascendir al tro en 1654 i devia defendre els territoris conquistats en Alemània, pero també tractar en els enemics hereditaris: Dinamarca, Rússia i Polònia. Per a recolzar a l'eixèrcit, deu mantindre's en el país a on va tindre lloc la guerra. Mai es va considerar trencar la pau de Westfalia, pero en Polònia solament va prevaldre l'estancament i varen quedar vàries disputes sense resoldre. En juliol de 1655, per lo tant, va esclatar la guerra en Polònia i en 1657, Dinamarca va declarar la guerra, desencadenant la Segona guerra nòrdica. La pau en el Nort no es va concloure fins a 1661 en el Tractat de Cardis entre Suècia i Rússia. A la seua volta, en la península ibèrica es continuava la guerra d'independència de Portugal contra Espanya fins a 1669 i es va mantindre el conflicte colonial lusità-neerlandés fins a 1663.
La guerra també va tindre conseqüències en l'estranger, ya que les potències europees varen estendre la seua lluita a través del poder naval a les colónies d'ultramar. En 1630, una flota holandesa de 70 barcos havia pres les riques àrees exportadores de sucre de Pernambuco (Brasil) de mans dels portuguesos, pero ho havien perdut tot en 1654. També va haver combats en Àfrica i Àsia. La destrucció del temple Koneswaram de Trincomalee en 1624 i el temple de Ketheeswaram va acompanyar una extensa campanya de destrucció de cinccents santuaris hindús, la biblioteca Saraswathi Mahal i la conversió forçada al catolicisme en el país tamil realisada pels portuguesos despuix de la conquista del regne de Jaffna. El país va ser testic de les batalles de la guerra dels Trenta Anys i de les hostilitats generals de la guerra dels Huitanta Anys; Portugal i més vesprada els holandesos i anglesos varen usar forts construïts a partir dels temples destruïts, inclós el Fort Fredrick en Trincomalee, per a lliurar batalles navals en els holandesos, danesos, francesos i anglesos que varen vore el començ de la pèrdua del sobirà Estat-nació tamil en l'illa, va anar el començ de la pèrdua de la sobirania de Ceilan. Més vesprada, els holandesos i els anglesos varen succeir als portuguesos com a governants colonials de l'illa.[129][130]
La propaganda escrita va tindre el seu gran alvanç durant la guerra dels Trenta Anys i es va difondre en diverses formes, com a panflets, periòdics, volants i llibres impresos. L'objectiu era resaltar el costat propi i ennegrir a l'oponent. L'oponent a sovint va ser acusat d'esforçar-se per dominar el món o de ser instigador d'atrocitats. Per la seua banda, es va afirmar que Deu estava de la seua part. El tamany dels fullets variava entre quatrecentes i trescentes pàgines, en una mija d'entre dèu i trenta pàgines. Els fullets generalment contenien un vers, que es complementava en una image. D'esta manera, tant les persones alfabetizadas com les analfabetes podríanparticipar en el mensage dels volants. La propaganda també podria difondre's llegint en veu alta a grups de persones reunides. La propaganda va ser ordenada i pagada pels príncips i monarques compromesos en la guerra i, a sovint, es va basar en prejuïns i humor; Les exageració i les caricatures eren elements importants.[131][132]
En Suècia, el govern va utilisar la propaganda per a preparar a la població per a l'entrada en la guerra europea en curs emetent cartes obertes a la població. Estos varen ser llegits en les iglésies durant els dies d'oració i es diuen cartells dels dies d'oració. La principal forma de difondre la propaganda va ser a través de l'oficina de correus i a lo llarc de les rutes postals.[132]
L'event, conegut com el saqueig de Magdeburgo, va ser la major massacre de la guerra dels Trenta Anys, pel que varen ser distribuïts centenars de panflets i volants. Es va convertir en una eficaç ferramenta de propaganda anticatólica per als protestants. La ciutat va ser destruïda en gran part pel fòc i va quedar casi completament despoblada despuix de més de vint mil morts.
Els corresponsals de Colónia dels periòdics del sur d'Alemània varen agregar una capa extra d'interpretació als events marítims del front colonial i els varen preparar per a un mercat de notícies específicament alemà en resaltar la seua rellevància per a la situació política dins del Sacre Imperi Romà Germànic.[133]
↑Baramova, María (2014). Asbach, Olaf; Schröder, Peter (eds.). Senar-splendid isolation: the Ottoman Empire and the Thirty Years War in The Ashgate Research Companion to the Thirty Years' War, págs. 121-122. Routledge. ISBN978-1409406297.
↑Wedgwood, Cecily Veronica.Guerra dels Trenta Anys. - M .: ACT, Astrel, Poligrafizdat, 2012 .-- 571 p. - (Biblioteca històrica). - 3000 còpies. - ISBN 978-5-17-075923-1, ISBN 978-5-271-40322-4, ISBN 978-5-4215-3062-6.
↑The Betrothed (1842) Capítul XXVII de Alessandro Manzoni conté un relat càpsula llaugerament irònic de la Guerra de Successió de Mantua, com a trasfondo de la seua narració, continuat, com una digressió adicional, en el Capítul XXVIII i culminant en la seua famosa descripció de la pesta bubónica que l'eixèrcit alemà dut a Milà, en el Capítul XXXI.
↑Grosjean, Alexia. An Unofficial Alliance, p. 106. NB Grosjean redoneja a la baixa la sifra anterior de 35 000 escocesos que creuen que eixa sifra és massa alta ya que no separa als contingents anglés i irlandés.
↑Anusik (2005), p. 165. Per eixemple, Felipe IV estava dispost a enfrontar-se a Suècia solament en cas que ho fera l'emperador.
↑Dukes, Paul, ed. (1995). Muscovy and Sweden in the Thirty Years' War 1630–1635. Cambridge University Press. p. ISBN9780521451390.
↑Va ser Wilhelm Forbes, Skowron (2002), pp. 39-40.
En eixe moment, Władysław IV era prou conegut en Espanya i gojava d'una excelent reputació entre les majors luminarias de la cultura espanyola; el drama Sitie de Breda Calderón (1625), en el que va actuar com «Vladislao Sigismundo Príncip de Polònia i Suècia», ho va presentar com un fervent partidari de la monarquia espanyola.
↑Va ser l'ex abad del monasteri benedictino de Lubin, Stanisław Mąkowski, Zbigniew Anusik, Marx i Pax [revisió], [en:] Przegląd Nauk Historycznych 14/2 (2015), p. 305.
↑Va ser el jove Jerzy Sebastian Lubomirski, Anusik 2015, p. 294.
↑Eren Alonso Vázquez de Miranda i Jean de Croy, Ryszard Skowron, Mars i Pax. Relacions polítiques polac-espanyoles en els anys 1632-1648, Cracovia 2013, p. 58.
↑Anusik 2015, p. 297, Skowron 2013, p. 85. Des de l'autumne de 1635, un cert número de soldats reclutats en Polònia, provablement de Lisowczyk, varen lluitar en les files de les tropes imperials en Flandes baixe el mando de Matthias Gallas. La seua presència en el camp de batalla va resultar en una carta de protesta enviada a Władysław IV per Luis XIII. Va ser llavors quan provablement va vore en els seus propis ulls a Rembrandt, Paweł Szadkowski, Els polacs en l'eixèrcit espanyol en els sigles XVI i XVI, Enrique García Hernán (ed.), Presència polaca en la milícia espanyola, Madrit 2020, p. 65.
↑Thion, Stéphane (2013). Eixèrcits francesos de la Guerra dels Trenta Anys. Edicions LRT, p. 80.
↑Thion, Stéphane (2008). Eixèrcits francesos de la guerra dels trenta anys. Auzielle, Little Round Top Editions.
↑Lothar Höbelt, en: Republik Österreich, Bundesminister für Landesverteidigung (Hrsg.): Band 22. HeeresgeschichtlichesMuseum, Wien 2016.
↑Dupuis RE, Dupuis TN Història mundial de les guerres: en 4 volums - T. 2 (1400-1800). - SPb.: Polígon; M.: AST, 1997 .-- S. 557 .-- ISBN 5-89173-014-6.
↑Gotthard, Axel (2016). La Guerra dels Trenta Anys: Una Introducció. En UTB for Science, Vol. 4555, p. 274.
↑Guericke, Otto von (2013). A Life for the Old City of Magdeburg. Springer-Verlag, pàgina 81.
↑Miguel Comte Pazos, El tradado de Nàpols. La tancada del príncip Juan Casimiro i la leva de Polacs de Medina de les Torres (1638-1642), Studia Històrica 33 (2011), p. 125.
↑Comte Pazos, Miguel (2016). La monarquia catòlica i els confines orientals de la Cristianidad. Relacions entre la case d'Àustria i els Vasa de Polònia. Tesis doctoral, Universitat Autònoma de Madrit, p. 395.
↑Varen ser referits com «cosacos» i allí també varen guanyar notorietat com a eixèrcit indisciplinado i perpetradores de numerosos saquejos i atrocitats; varen cremar, entre atres 63 llogarets, capturant —contràriament a la norma llavors— també vells, chiquets i dònes. Szadkowski (2020), pp. 66-67.
↑Schmidt, Georg (2006). La Guerra dels Trenta Anys, série Beck'sche, CHBeck, p. 65.
↑Neuhold, Helmut (2011). Der Dreißigjährige Krieg. Wiesbaden: Marixverlag, 224 S. (marixwissen). ISBN 978‑3865399601.
↑John A. Lynn, Les guerres de Luis XIV (Editors de Longman: Harlow, Anglaterra, 1999) p. 11.
↑John A. Lynn, Les guerres de Luis XIV: 1667-1714., págs. 11-12.
↑Encyclopædia Britannica. «Juan IV (rei de Portugal)». rei de Portugal des de 1640 com a resultat de la revolució nacional, o restauració, que va posar fi a 60 anys de domini espanyol.
↑Geoffrey Parker, L'eixèrcit de Flandes i la carretera espanyola, Londres, 1972 ISBN 0-521-08462-8, p. 35
↑Thorton, John (2016). «El regne de Kongo i la Guerra dels Trenta Anys». Revista de Història Mundial. 27 (2): 189–213. doi : 10.1353/jwh.2016.0100. JSTOR 43901848. S2CID 163706878.
↑Dodge, Ernest Stanley (1976). «___protected_title_2___», p. 238-239, O of Minnesota Press. ISBN 0816607885.
↑Van Groesen, Michiel (2011). «Lliçons depreses: la segona conquista holandesa de Brasil i la memòria de la primera». Revista Colonial Llatinoamericana. 20 (2): 167–193. doi: 10.1080/10609164.2011.585770. S2CID 218574377.
↑Marley, David (1999). «___protected_title_2___». Santa Barbara, S. 135f.
↑Vore, per eixemple, Carolus, 1624, núm. 1 (Ámsterdam, 23 de setembre de 1623); Rößlin, 1624, 14 d'agost (Amberes, 5 d'agost); 18 de setembre (El Haya, 9 de setembre); 25 de setembre (El Haya, 16 de setembre); 2 d'octubre (El Haya, 23 de setembre); 9 d'octubre (30 de setembre); 20 de novembre (Ámsterdam, 12 de novembre; El Haya, 13 de novembre); 27 de novembre (Colónia, 27 de novembre); 4 de decembre (Ámsterdam, 24 de novembre); 1625, 29 de giner (Ámsterdam, 19 de giner); 5 mar. (París, 17 feb.). Sobre l'expedició de Jacques el Hermite i la seua recepció holandesa, vore B. Schmidt, 'Exotic Allies: The Dutch-Chilean Encounter and the (Failed) Conquest of America', Renaissance Quarterly, 52, 4 (1999), págs. 440–73
↑Robert L. Paquette, Stanley Lewis Engerman: The Lesser Antilles in the Age of European Expansion. University Press of Florida,
1996, S. 90–93.
↑Ricupero, Rodrigo (2016). O Brasil i Felipe IV: uma aproximação. En Megiani, Ana Paula Torres et al (Org.). O Brasil na monarquia hispânica (1580-1668): Novas interpretaçõés. São Paulo: Humanitas. p. 146.
↑Silva, Luiz Geraldo. «___protected_title_0___». Google Books. p. 122. Consultat el 28 de juny de 2016.
↑Ágnes R. Várkonyi: Hongria real. Budapest, Vince Kiadó, 1999. p. 88. El historiografia hongaresa rara volta va emfatisar que el reconeiximent de l'estat independent de Transilvania va tindre lloc en 1648.
↑«No solament termina la vida d'un soldat, sino també la vida en els conceptes morals lliures dels anys de guerra». Kai Naumann en l'archiu de notícies de l'Archiu Estatal de Baden-Württemberg, No. 57, setembre de 2018, pàgina 28.
↑Schmidt, Georg (2018). Els ginets del Apocalipsis - Història de la Guerra dels Trenta Anys. CH Beck, Munich, pp. 617–619.
↑Hayt, F. (2006). Atles de Història. Ed. C. Patart, De Boeck, Brusseles, 31.ª ed., 192 p.
↑En el sentit de l'anàlisis del «poder pastoral» propost per Michel Foucault, en Seguritat, territori, població: curs en el College de France. 1977-1978, Gallimard, Estudis Superiors, París, 2004 p. 131
↑Tamás, Tarján M. (24 d'octubre de 1648). Pau en Westfalia (en hongarés). En Rubicon on line.
↑Israel, Jonathan I. (març de 1983). [https://www.jstor.org/stable/4545974 «Central European Jewry during the Thirty Years' War___protected_title_0___Central European History, Vol. 16, No. 1, pp. 3-30. Cambridge University Press.
↑Israel, Jonathan I. (22 de març de 2012). «___protected_title_1___». En European Jewry in the Age of Mercantilism 1550-1750. Oxford, 1985; edició online, Oxford Academic).
Parker (2003). L'eixèrcit de Flandes i el Camí Espanyol 1567-1659, Aliança Editorial. ISBN 978-8420629339.
Wilson (2020). La Guerra dels Trenta Anys II: Una tragèdia europea (1630-1648), Desperta Ferro Edicions. ISBN 978-8412207903.
Spring, Laurence (2021). The Bavarian Army During the Thirty Years War, 1618-1648: The Backbone of the Catholic League (en anglés), Helion and Company. ISBN 978-1913336028.
Proyecte «Pau de Westfalia» (conté entre uns atres el volum d'ensajos de la 26.ª exposició del Consell d'Europa «1648: War and Peace in Europe», 1998/1999).
.svg)
._Hacia_1632_cuadro2-v2-2.jpg)
.jpg)
_en2.png)
.jpg){kind=link}
_(14784032912).jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra dels Trenta Anys.