Anar al contingut

Abás el Gran

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Abás el Gran

Sah ‘Abbās I el Gran (en persa: شاه عباس بزرگ‎), més conegut com Abbás el Gran (Herat, 27 de giner de 1571 – Mazandarán, 19 de giner de 1629), va ser sah d'Iran des de 1588 fins a la seua mort en 1629 i el més eminent governant de la dinastia safávida.

Encara que Abbás presidiria el cim del poder militar, polític i econòmic d'Iran, va aplegar al tro durant una época problemàtica per a l'Imperi safávida. Baixe el mandat del seu ineficaç pare, el país s'havia sumit en la discòrdia entre les distintes faccions de l'eixèrcit qizilbash, que va assessinar a la mare i al germà major de Abbás. Mentrestant, els enemics d'Iran, l'Imperi Otomà —el seu archirrival— i els uzbekos, varen aprofitar este caos polític per a apoderar-se de territori. En 1588, un dels cabecilla qizilbash, Murshid Qoli Khan, va derrocar al sha Mohamed en un colp d'Estat i va colocar en el tro a un jove Abbás, qui para llavors contava en 16 anys. No obstant, este no va tardar en fer-se en les regnes del poder.

Baixe el seu regnat, Iran va desenrollar el sistema ghilman en que mils de soldats esclaus circasianos, georgianos i armenis es varen incorporar a l'administració civil i a l'eixèrcit. En l'ajuda d'estos estrats recent creats en la societat iraní (iniciats pels seus predecessors pero ampliats significativament durant el seu govern), Abbás va conseguir eclipsar el poder dels Qizilbash en l'administració civil, la casa real i l'eixèrcit. Estes mides, aixina com les seues reformes de l'eixèrcit, li varen permetre lluitar contra els otomans i els uzbekos i reconquistar les províncies prèviament perdudes d'Iran, inclosa Kakheti, el poble de les quals va sometre a massacres i deportacions a gran escala. Al final de la Guerra otomà-safávida (1603-1618), Abbás havia recuperat la possessió de Transcaucasia i Daguestán, aixina com franges d'Anatolia Oriental i Mesopotamia. Aixina mateix va recobrar terres en mans dels imperis portugués i mogol, i va expandir el domini i influencia iranís en el Caucas septentrional, dellà els territoris tradicionals del Daguestán.

Abbás va ser un gran constructor i va traslladar la capital del seu regne des de Qazvin a Isfahán, per ad açò va convertir a esta última ciutat en el cim de l'arquitectura safávida. En els seus últims anys, a raïl d'una intriga en la cort en la que estaven implicats varis líders circasianos, Abbás va començar a sospitar dels seus propis fills i els va fer cegar i inclús matar.

Biografia

[editar | editar còdic]

Abbás va nàixer sent el tercer fill del sah Mohammed Khodabanda en un Imperi safávida que s'havia debilitat sensiblement durant el regnat del seu pare, que havia permés usurpacions i la formació de feus interns per part dels emirs Qizilbash, líders de les tribus turcomanas que constituïen l'esquelet de l'eixèrcit safávida. Ademés, les incursions d'otomàs i uzbecos arrasaven les províncies de l'oest i l'est. En mig d'esta anarquia general, Abbás va ser proclamat governador de Jorasán en 1581.

Ascensió al tro i guerra contra els uzbecos

[editar | editar còdic]

En octubre de 1588, va ascendir al tro de Pèrsia despuix de rebelar-se contra el seu pare Muhammad i encarcerar-ho, lo que va conseguir en l'ajuda de Morshed Gholi Ostajlou, a qui posteriorment va assessinar en juliol de l'any següent. Determinat a elevar-se sobre l'infortuni del seu país, va firmar la pau per separat en els otomans (1589-1590), incloent en ella la cessió d'àmplies àrees de l'oest i noroest de Pèrsia, mentres que, al mateix temps, dirigia els seus esforços contra la marea depredadora dels uzbecos, que llavors ocupaven i saquejaven Jorasán. A pesar d'això, Abbás va necessitar casi dèu anys abans de poder llançar-se en una ofensiva definitiva. Este retart va ser a causa de la seua decisió de formar un eixèrcit permanent.

La cavalleria de l'eixèrcit safávida, al contrari que la cavalleria tribal Qizilbash de leva de temps passats, es componia principalment de cristians georgianos i armenis i dels descendents dels presoners circasianos. Els cossos d'infanteria de l'eixèrcit lo eren de llauradors.


Els problemes presupostaris es varen resoldre tornant al Sah el control de les províncies que governaven els caps Qizilbash, i enviant els ingressos de les mateixes directament al tesor real. En estes províncies es varen nomenar com a nous governadors als Ghulāms.

Despuix d'un llarc i complicat forcejada, Abbás reconquistó Mashhad en la derrota dels uzbecos en una gran batalla prop d'Herat, en 1597, que els va fer retrocedir fins al riu Oxus. Mentrestant, traent ventaja de la mort del sar Iván el Terrible en 1584, s'havia apropiat de les províncies al sur del mar Caspio, que fins a eixe moment havien depés de Rússia.

Llavors va traslladar la seua capital des de Qazvin a la més cèntrica i més persa Isfahán en 1592, embellint esta última en una magnífica série de noves mesquitas, banys, universitats i caravansarai, lo que va convertir a Isfahán en una de les més belles ciutats del món.

Guerra contra els otomans i conquista del golf Pèrsic

[editar | editar còdic]

Uns anys més vesprada, en 1599, el cavaller anglés mercenari Robert Shirley i el ghulam favorit del Sah Allahverdi Khan varen traçar una reforma en profunditat de l'eixèrcit. L'introducció massiva de mosquetes i artilleria varen entranyar un gran alvanç sobre els antics temps. En este nou eixèrcit, Abbás va mamprendre una campanya contra els otomans en 1603. A l'any següent va obtindre la seua primera victòria, que va forçar a l'enemic a tornar les ciutats i el territori dels que s'hi havia apropiat, entre ells Bagdad. En 1605, despuix de la victòria de Basora, va estendre el seu imperi més allà del Éufrates. També va obligar al sultà Ahmed I a cedir-li Shirvan i el Kurdistan en 1611. Les hostilitats varen cessar en 1614, en un eixèrcit persa que es trobava en ple apogeu.

En 1615, Abbás va assessinar a més de 60 000 georgianos i va deportar a més de 100 000 d'ells en Tiflis despuix d'una rebelió. En 1618 va derrotar per complet als eixèrcits combinats dels turcs i els tàrtars prop de Sultanieh, en la qual cosa va assegurar una pau de térmens molt favorables per a Pèrsia. Bagdad va caure en les seues mans despuix d'un ràpit sege. En el respal de la flota britànica, Abás va prendre l'illa de Ormuz de mans dels portuguesos. Gran part del comerç es va desviar cap a la ciutat de Bandar Abbás, conquistada als portuguesos en 1615, i renombrada aixina en honor del sah.

Per estos motius, el golf Pèrsic es va obrir a un floreciente comerç en les flotes mercants de la Monarquia catòlica, el Sacre Imperi, França i Anglaterra, que gojaven de privilegis especials. Els agents que tractaven en els occidentals varen ser majoritàriament de nacionalitat armènia. El comerç i els viages varen experimentar un fort impuls per tot l'Imperi.

Temps de reforma

[editar | editar còdic]

El regnat de Abbás, en els seus èxits militars i el seu eficient sistema administratiu, va elevar a Iran a l'estatus de gran potència. Abbás va ser un diplomàtic experimentat, tolerant en els seus súbdits cristians d'Armènia. Va enviar a Robert Shirley a Itàlia, Espanya i Anglaterra en el propòsit de crear un pacte contra els otomans. Com a aliat d'Espanya, va atacar per terra als turcs mentres Álvaro de Bazán, al mando de les galeras de Nàpols, saquejava els ports de Zante, Patmos i Durazzo.


Desconfiant de l'una volta dominant classe dels Qizilbash, Abbás es va granjear un fort respal de les classes populars. Les fonts nos conten que va invertir molt del seu temps en ells, visitant personalment els bazarés i atres llocs públics d'Isfahán. La nova capital va devindre el centre del refinament arquitectònic safávida, en la Mesquita Real, l'oratorio del sheij Lotfolá i atres monuments com el palau de Alí Gapú, el de Chehel Sotún i la plaça de Naqsh-i Yahán. Els seus pintors sobre tela (de l'escola de Isfahán, fundada en la seua patronazgo), entre els quals descollen pintors tan ilustres com Resa Abbasi, Mohammed Qasim et al., varen crear algunes de les més exquisites obres de l'història de l'art de la Pèrsia moderna.

Plantilla:Caixa de cita

Pese a les raïls ascéticas de la dinastia Safávida i de les ingerències religioses que restringien els plaers i sometien la llei als dictats de la fe, l'art de l'época de Abbás denota una certa relaixació de les estructures. L'historiador James Saslow interpreta d'eixe modo el retrat de Muhammad Qasim (dalt), que burla el tabú musulmà contra el vi, aixina com contra l'intimitat de dos varons. Igualment, els observadors contemporàneus en la cort del Sah varen informar de la persistència de costums similars. Entre estos, Thomas Herbert, secretari de l'embaixador britànic, de dèneu anys, qui va relatar haver vist "chicons vestits d'or en rics turbants i sandalias, en rossos cabells caent sobre els seus muscles i pòmuls maquillados de bermellón".

Abbás va morir en Mazandarán en 1629. Els seus dominis s'estenien des del Tigris fins a la ribera del Indo, superant les fronteres perses dels temps preislámicos. Encara hui és una figura molt apreciada en Iran, apareixent en numerosos contes tradicionals. La seua fama es troba torbada, no obstant, per les numeroses denúncies de tirania i crueltat, especialment contra la seua pròpia família. Temerós d'un colp d'Estat protagonisat per algun familiar (com el que ell mateixa va protagonisar contra el seu propi pare), va tancar a la seua família dins dels palaus per a privar-los del contacte en el món exterior. Açò va donar com a resultat a uns successors dèbils. Abbás va assessinar al seu fill major, Safi Mirza, deixant en el tro al seu net Safi. Es creu que Safi Mirza va ser assessinat perque el sah havia llegit l'història del rei Absolom, qui es va rebelar contra el seu propi pare, com es descriu en les ilustracions de la Bíblia de Morgan Crusader, que en 1604 li va enviar com a regal la moradura Maciejowski.

Família

[editar | editar còdic]
Consortes
  • Una concubina circasiana, mare de Mohammad Baqer Mirza;[1]
  • Fakhr Jahan Begum, filla del rei Bagrat VII de Kartli i de la reina Anna de Kakheti, i mare de Zubayda Begum;[1][2][3]
Fills
  • Mohammad Baqer Mirza[18] (15 de setembre de 1587, Mashhad, Khorasan - mort el 25 de giner de 1615, Rasht, Gilan), va ser governador de Mashhad 1587-1588, i de Hamadan 1591-1592. Es va casar en primer lloc en Isfahán, 1601, en la princesa Fakhr Jahan Begum, filla d'Ismail II, i en segon lloc en Dilaram Khanum, una Georgiana. Va tindre descendència, dos fills:
    • El sultà Abul-Naser Sam Mirza, va succeir com Safi - en Dilaram;
    • Sultà Suleiman Mirza (assessinat en agost de 1632 en Alamut, Qazvin) - en Fakhr Jahan;
  • Sultà Hasan Mirza[18] (setembre de 1588, Mazandaran - 18 d'agost de 1591, Qazvin);
  • Sultà Mohammad Mirza[18] (18 de març de 1591, Qazvin - mort en agost de 1632, Alamut, Qazvin) Cegat per orde del seu pare, 1621. Va tindre descendència, una filla:
    • Gawhar Shad Begum, casada en Mirza Qazi, el Shaykh-ul-Islam de Isfahán;[19]
  • Sultà Ismail Mirza[18] (6 de setembre de 1601, Isfahán - mort el 16 d'agost de 1613);
  • Imam Qoli Mirza[1][18] (12 de novembre de 1602, Isfahán - mort en agost de 1632, Alamut, Qazvin) Cegat per orde del seu pare, 1627. Va tindre descendència, un fill:
Filles
  • Shahzada Begum, casada en Mirza Mohsin Razavi.[19] i va tindre dos fills;
  • Zubayda Begum (morta el 20 de febrer de 1632), casada en Isa Khan Shaykhavand,[19] i va tindre una filla;
  • Agha Begum, casada en Sultan al-Ulama Khalife Sultan,[19] i va tindre quatre fills i quatre filles;
  • Havva Begum (fallida en 1617, Resolen), casada en primer lloc en Mirza Rulla Shahristani (Sadr), casada en segon lloc en Mirza Rafi al-Din Muhammad (Sadr),[19] i va tindre tres fills;
  • Shahr Banu Begum, casada en Mir Abdulazim, darughah de Isfahán;[19]
  • Malik Nissa Begum, casada en Mir Jalal Shahristani, el mutvalli del santuari del Imam Rulla;[19]

Relacions en Espanya

[editar | editar còdic]

Abbás I de Pèrsia va mantindre un dinàmic intercanvi diplomàtic en el rei catòlic Felipe III. Primer va despachar a Husayn Ali Beg, que va aplegar a Valladolit el 13 d'agost de 1601; despuix, a l'iman Quli Beg (5 de febrer de 1608); després a Robert Shirley (22 de giner de 1610) i Dengiz Beg (15 de giner de 1611). Bona part del sèquit dels successius embaixadors es va convertir al cristianisme i va entrar al servici del rei d'Espanya, casi sempre en la cort, adoptant noms cristians i el llinage «de Pèrsia». En la primera va vindre Uruch Beg, que passaria als anals de la Història d'Espanya com Juan de Pèrsia, a qui el mateix rei va apadrinar en el seu bateig.

En contrapartida, entre 1614 i 1624, Felipe III va enviar a Pèrsia a García de Silva i Figueroa en calitat d'embaixador, el qual, una volta allí, va identificar Persépolis i va descobrir l'escritura cuneïforme.


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Babayan, K. (1993). L'ocàs del Qizilbash: The Spiritual and the Temporal in Seventeenth Century Iran, Princeton University, p. 91, 309, 310.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Mikaberidze, 2015, p. 61.
  3. ↑ 3,0 3,1 Newman, A.J. (2012). Safavid Iran: Rebirth of a Persian Empire, Bloomsbury Publishing, p. 54, 201 n. 4. ISBN 978-0-85773-366-5.
  4. ↑ 4,0 4,1 Canby, S. (2000). L'edat d'or de l'art persa 1501-1722, Harry N. Abrams, p. 118. ISBN 978-0-8109-4144-1.
  5. ↑ «.38522 History Of Shah Abbas The Great Vol. 2 : Savory, Roger M.».
  6. ↑ (1978) L'història del Sha ʻAbbas el Gran, Westview Press, p. 220. ISBN 978-0-89158-296-0.
  7. ↑ (2000) Muqarnas: An Annual on the Visual Culture of the Islamic World, Brill, p. 85. ISBN 978-90-04-11669-6.
  8. ↑ (1990) Estudis intelectuals sobre l'Islam: Essays Written in Honor of Martin B. Dickson, University of Utah Press, p. 242. ISBN 978-0-87480-342-6.
  9. ↑ 9,0 9,1 Allen, W.I.D. (2017). Embaixades russes als reis de Geòrgia, 1589-1605: Volumes I i II, Taylor & Francis, pp. 431-32. ISBN 978-1-317-06039-0.
  10. ↑ Anchabadze, Z. (2014). Geòrgia europea: (etnogeopolítica en el Caucas i història etnogenética d'Europa), publisher not indicated, p. 60. ISBN 978-9941-0-6322-0.
  11. ↑ (2017) Interaccions religioses en Europa i el món mediterràneu: Coexistence and Dialogue from the 12th to the 20th Centuries, Taylor & Francis, p. 276. ISBN 978-1-351-72217-9.
  12. ↑ Andrea, B. (2008). page=48 Women and Islam in Early Modern English Literature, Cambridge University Press. ISBN 978-1-139-46802-2.
  13. ↑ Andrea, B. (2017). Les vides de les chiquetes i dònes del món islàmic en la lliteratura i la cultura britàniques de la primera época moderna, University of Toronto Press, Scholarly Publishing Division, p. 30. ISBN 978-1-4875-1280-4.
  14. ↑ Quinn, 2015, p. 54.
  15. ↑ Babaie, S. (2008). aneu=I28xEAAAQBAJ&pg=PA109 Isfahan i els seus palaus: Statecraft, Shi'ism and the Architecture of Conviviality in Early Modern Iran, Edinburgh University Press, p. 109. ISBN 978-0-7486-3376-0.
  16. ↑ Congrés d'Història de l'Índia (2004). Proceedings, Congrés d'Història de l'Índia, p. 1242.
  17. ↑ Iran and the World in the Safavid Age, I. B.Tauris, p. 483. ISBN 978-1780769905.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Canby, S.R. (2009). Shah ʻAbbas: The Remaking of Iran, British Museum Press, p. 21. ISBN 978-0-7141-2452-0.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Babayan, Kathryn (2002). Místics, monarques i mesías: Cultural Landscapes of Early Modern Iran, Harvard CMES, pp. 400-1. ISBN 978-0-932-88528-9.
  20. ↑ Rayfield, D. (2013). Edge of Empires: A History of Geòrgia, Reaktion Books, p. 198. ISBN 978-1-78023-070-2.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abás_el_Gran&oldid=640857»