Palau de Chehel Sotún
El palau de Chehel Sotún (també Chihil Sutun o Chehel Sotoon; en persa: چهلستون, lliteralment "Quaranta Columnes") és un pabelló situat en un dels extrems d'un llarc estany d'un dels parcs de la ciutat d'Isfahán, en Iran. Va ser construït pel Sah Abbas II per al seu espargiment i per a les seues audiències, ya que en este palau tant ell com els seus successors varen rebre a dignataris i embaixadors, sobretot en l'esplèndida sala d'audiències.
El 27 de juny de 2011, Chehel Sotún i atres jardins representatius d'Iran varen ser inscrits en la llista de Patrimoni de la Humanitat baix la denominació comuna d'El jardí persa.
Història
L'edifici, que medix 57,80 x 37 m. i la datació del qual ha segut molt discutida, va anar sense dubte erigit durant el regnat de Sah Abbas II i redecorado en posterioritat en la década de 1870. Segons un poema inscrit sobre el palau i un atre de Muhammad Ali Sahib Tabrizi, hauria segut creat en 1647-1648 i, encara que alguns investigadors creuen que l'edifici va ser construït en vàries etapes, la gran majoria pensa que va ser construït d'una sola volta, lo que es considera més coherent.[1] Els plans del jardí daten segurament del regnat de Sah Abbas I, al que Kaempfer va atribuir també el dibuix dels plans de Chāhār bāq.
El descobriment de dos inscripcions en 1957 i 1964 va ajudar a aclarir en bona mida l'història del palau. Va ser terminat pel Sah Abbas II en 1647 i es varen portar a terme reparacions despuix d'un incendi en 1706, durant el regnat del Sah Soltan Hussein.[2] En el pas del temps s'han descrit gran cantitat de cerimònies en Chehel Sotún, com vàries coronació i atres actes relatats per Jean-Baptiste Tavernier entre uns atres. En temps de la dinastia kayar, el palau va servir durant algun temps com a taller per als fabricants de tendes del príncip Zell-i Soltān (1881).[3] Dèu anys més tarde el palau va recuperar la seua funció original i va anar el lloc elegit pel príncip per a que tingueren lloc en ell les seues audiències diàries.
Al començament de 2026, un bombardeig israelita va causar greus danys tant al palau com als jardins.[4]
Arquitectura
Al contrari que els otomans, l'arquitectura dels quals se centrava en la majestuosidad, l'arquitectura safávida es considerava més sotil. El palau està situat en mig d'un jardí que media originalment 7 hectàrees, situat entre la meydān-i shāh (plaça de Naghsh-i Jahan) i el chāhār bāgh. Cap a l'est s'estén un estany llarc i estret en forma rectangular (115 x 16 metros aprox.) en el qual es reflectix l'edifici. Les quatre estàtues de chiquetes i lleons que adornen actualment els seus laterals estaven originalment en un atre palau al començament del XIX, el Khalvat-i Sar Pushide, desaparegut hui en dia. Segons la descripció de Kaempfer,[5] va existir en algun moment atre estany en el costat oest en lo que l'edifici i el jardí formaven una unitat contínua d'un extrem a l'atre.
La part central del palau és una gran sala d'audiències oberta (G) que comunica en atres estàncies a través de tres chicotetes portes i delimitada en els seus cantons per quatre chicotetes habitacions (P1, P2, P3 i P4). Està coberta per tres cúpules poc profundes entre dos voltes travesseres que recorden a l'estructura dels palaus sasánidas (com el de Firuzabad) i que contrasta en el talār, que recorda a l'arquitectura aqueménida. Conte també en un gran iwan que s'obri a l'exterior (entre P1 i P2) i dos pòrtics laterals (T1 i T2) al nort i al sur. Un segon iwan, intern (entre P3 i P4), du fins a un porche dividit en tres parts que dona a un vast talār (porche en columnes) a l'est i que presenta un chicotet estany en el centre.
El talār està compost per 18 columnes octogonals de 13,05 m d'altura. Recorda molt al d'Ali Qapu, atribuït a Sah Abbas el Gran, i més lejanamente a l'arquitectura aqueménida en les seues columnes de fusta i el seu sostre pla. Chardin va descriure les columnes en el XVII com "torneades i dorades". Les columnes descansen sobre bases de pedra i estan arrematats en capitells decorats en mucarnas. Quatre de les columnes, les que rodegen l'estany central, tenen lleons esculpidos en les seues bases de pedra. Despuix de la restauració de 1706 les columnes varen ser decorades en chicotets trossos d'espills. Dos columnes adicionals separen el talār de l'estància adjacent a on s'observa l'emplaçament realçat i apartat per a un tro. Kaempfer, un viager de principis del XVIII, va descriure les tres seccions del palau: la més baixa, la del talar, per als invitats del sah; la segona per a les persones importants del regne, en els seus assents per a menjar i un segon estany; i el tercer, el palau en sí, en un iwan que conté la plataforma del tro i que està rodejat de casetes abovedados. Els murs estan coberts de marbre sol fins a la mitat, que està pintada en dorat, mentres la part alta està coberta de quadrats de cristal de diferents colors.
L'edifici conta en total en 20 columnes, que semblen 40 quan es reflectixen en el gran estany si es mira cap al palau, lo que li va donar el seu nom: Chehel Sotún significa "Quaranta Columnes".[Nota 1]
Notes
- ↑ Cal tindre en conte que, en persa, el número quaranta s'utilisa per a referir-se a grans cantitats i en reflectir-se en l'estany les vint columnes es tornen "innumerables".
Referències
- ↑ (1994).«Shah 'Abbas II, the conquest of Qandahar, the Chihil Sutun and its wal paintings».Muqarnas: An Annual on Islamic Art and Architecture.(11)Consultat el 4 de febrer de 2012.
- ↑ Honarfar, L. (1965). Ganjina-ye ātār-i tāriki-i Esfahān, Isfahán.
- ↑ Dieulafoy, Jane (1887). La Perse, la Chaldée et la Susiane (en francés), París.
- ↑ «[1]».
- ↑ Kaempfer, Engelbert (1712). Amoenitatum exoticarum, p. 42.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Chehel Sotoun (Ispahan)» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Bibliografia
- Artícul "Chehel Sotoun" de la 'Encyclopædia Iranica.
- N. Wilber, Persian Gardens and Garden Pavilions, Tòquio, 1962.
- K. Würfel, Isfahan, Zuric, 1974.
- A. O. Pope, Persian Architecture, Londres, 1965.