Guerra de Candía

La guerra de Candía (1645-1669), també coneguda com a guerra de Creta (Candía era el nom antic de l'illa de Creta), fon un conflicte bèlic entre la República de Venècia i els seus aliats, els Cavallers de Malta, els Estats Papals, voluntaris francesos, la Monarquia Hispànica i els pirates de Mani contra l'Imperi otomà i els Estats de Berbería. La guerra es va desenrollar fonamentalment en Creta, atres illes del Egeo i en el Mar Mediterrànea, i va terminar en una victòria otomana.

Guerra de Candía

Situació dels països abans de la guerra

A principis de el XVII, l'Imperi Otomà havia perdut la combativitat del sigle anterior per repetides rebelions. Mustafa I és depost per Osman II, jove enèrgic que és conscient de que l'Estat necessita reformes urgents, pero quan vol reorganisar als jenízaros provoca una rebelió, és fet presoner i estrangulat en maig de 1622. Mustafa I torna al poder, pero fallix en 1623.

El seu successor és Murad IV, de 12 anys d'edat, lo que agrava l'anarquia en la cort estambuliota. Els Grans Visirs no tenen autoritat, les tropes es rebelen, en Anatolia escomença una guerra civil i l'Imperi safávida invadix Mesopotamia i entra en Bagdad. En 1632, el sultà es fa càrrec personalment del govern, reprimix les rebelions, impon la seua voluntat a l'eixèrcit i derrota als safávidas recuperant Tabriz i Bagdad. Murad IV mor en 1640 i el seu successor va ser Ibrahim I, un loco cruel i libertino que abans de ser assessinat en 1648 va posar en perill tota l'obra de Murad IV.

Per a Venècia, el XVII és un sigle de decadència comercial. Certament, preserva la seua independència política, pero en ocupar un lloc destacat en el nort d'Itàlia, en la mar Adriático i en el Mediterràneu Oriental es veu obligada a mantindre un fort eixèrcit i una important flota que defenga els seus interessos comercials. Este esforç resulta agotador per a la Serenísima frut de la disminució de la seua flota mercant, la pirateria i la competència de les potències atlàntiques. Encara que seguix sent un centre comercial actiu (vidrierías, sederías, etc.), els seus mercats es veuen cada volta més llimitats les possessions veneciano. De la mateixa forma, per la seua activitat comercial va seguir sent a lo llarc de la centuria un important centre d'informació i espionage per a les distintes potències europees.

Desencadenant de la guerra

l'eunuc Sunbullú, governador de l'harem i una de les persones més propenques al sultà Ibrahim I, havia comprat una esclava jove i bella, la qual va tindre un fill al mateix temps que la sultana favorita. Sunbullú va conseguir obtindre per a la seua esclava l'ocupació d'ama de llet, i ella va saber granjear tant la voluntat del sultà, de qui es va aplegar a dir que volia més al fill de l'esclava que al seu propi. Una situació que pronte va enfadar a la sultana. Un dia en que el sultà i l'eunuc passejaven junts pels jardins del serrallo en els dos chiquets, la sultana es va acostar i ensenyant el seu fill, va dir encolerizada a Ibrahim I:

Ací tens a l'únic que té dret al teu amor.

Ibrahim, enfurit per la seua actitut, va tirar al chicotet príncip a una cisterna, de la que ho varen traure en una cicatriu en la #front que li va acompanyar el restant de la seua vida.

Sunbullú, que temia la venjança de la sultana, va partir al punt en la seua esclava i el seu fill baix pretext de mamprendre un pelegrinage a La #Meca, pero la guàrdia que li acompanyava va ser atacada per sis galeras dels Cavallers de Sant Joan.

Sunbullú va morir en el combat. Els maltés varen creure haver-se apoderat de l'hereu al tro otomà, i el chicotet esclau va ser tractat en els majors honors. L'esquadra maltesa, despuix de la seua victòria, es va dirigir a Candía, a on els venecians la varen rebre en tots els honors. Esta rebuda va ser el pretext del que es va valdre Ibrahim per a declarar la guerra a Venècia.

La guerra

El 30 d'abril de 1645, una gran armada d'unes 150 galeras i que transportava a 50 000 soldats, va eixir dels Dardanelos i es va dirigir a Negroponte (en l'época, l'illa d'Eubea), al mando del capità bajá Yussuf. Des d'allí va posar rumbo cap a la baïa de Pilos i cap a Canea.

El 24 de juny de 1645 la flota turca entra en la baïa de Cogna, a 30 km de Canea, i al sendemà marchen les tropes cap a la ciutat. Els habitants de la ciutat es aterrorizaron davant l'imprevist perille que els amenaçava, puix s'havia guardat molt ben el secret d'esta expedició, i Venècia va dubtar fins a l'últim moment de les intencions del Sultà Ibrahim.

Al nordest de Canea, en una chicoteta illa, hi havia dos forts venecians distant entre ells una milla. Un va ser ocupat sense oposició en trobar-se abandonat. L'atre fort estava ocupat solament per xixanta hòmens. El capità veneciano Biagio Giuliani va preferir volar el fort abans que rendir-ho, matant a 500 otomans. La pren d'estos ports va obrir el port de Canea a l'entrada de les galeras otomanes.

El dia 27 de juny les tropes otomanes varen escomençar l'excavació de trincheres i varen desembarcar l'artilleria. Venècia no esperava esta agressió otomana. El senat veneciano, una volta enterat del risc que es corria, va dispondre una leva de tropes extraordinària. Va manar al governador de Candía, Andrés Cornaro, que movilisara les seues milícies i les combinara en la flota que es trobava estacionada en Sua a les órdens d'Antonio Capello. També es va manar una flota de 24 galeras al mando de Tommaso Morosini per a bloquejar els Dardanelos.

Mentrestant, el sege de Canea anava be per als otomans. Despuix de repetits assalts, el 27 de juliol els sitiadores es varen establir en el bastió de Sant Demetrio i del 6 al 17 d'agost varen llançar tals atacs que la guarnició veneciano es va vore obligada a capitular.

Segons la capitulació, es va estipular que els habitants eixirien lliurement de la ciutat, duent-se conseguixc els efectes més valiosos.

En esta victòria els otomans es varen apoderar de 360 peces d'artilleria i varen conseguir una base per a les seues operacions en l'illa. Mentrestant els venecians es preparaven per a la guerra. Varen rebre vint galeras d'Espanya, els Estats Pontificis, Toscana i Malta. No obstant, Mazarino va faltar a la seua paraula de posar a la disposició de Venècia tota la seua flota i solament va enviar dos brulotes. En estes embarcacions la flota veneciano sumava cent galeras i es varen posar al mando de Gerónimo Morosini, que va buscar una trobada contra la flota otomana, pero esta va refugir la confrontació directa, per lo que els venecians es varen acontentar en saquejar Modon, Patras i Corone. El capità bajá Yussuf, que era gendre d'Ibrahim I, va ser eixecutat per un atac de còlera del sultà.

En 1646 els otomans, despuix d'apoderar-se de Kisamo, Cladisso i Apricorno, varen atacar la ciutat de Rétino, que va caure despuix de quaranta dies de sege. Açò va fer que els venecians acusaren a Juan Capello d'apatia i li condenaren a un any de presó, substituint-ho per Giovanni Bautista Grimani.

Eixe mateix any Ali-Bey, governador de Lecca, va atacar als venecians en Dalmacia. L'expedició va ser mal per als turcs perque els Morlacos es varen sublevar i varen servir d'auxiliars als venecians. En esta expedició Venècia va perdre Merlza Vodizza, Rasanza, Torretta i Novigrad per un breu periodo de temps, pero els otomans varen perdre les ciutats de Makarska, Iacinizza, Zemonico, Polisana i Succovar, ademés del respal de la població local.

Grimani es va dirigir cap a les illes Cíclades en una flota de 20 galeras, 3 galeazas i 50 naus. El 3 de giner avistar unes naus algerines que es retiren a l'illa de Zea pero són capturades poc despuix. El 8 de giner una flota otomana comandada per Musa Pasha es dirigix cap a Estambul en 55 galeras, 2 naus i moltes embarcacions menors. Una tormenta fa que perga 6 galeras i les 2 naus, i el 25 de giner de 1647 es troba a l'altura de l'illa de Makronisi.

Una atra tormenta assota l'esquadra veneciano de Tommaso Morosini i separa a la nau capitana del restant de l'esquadra. La nau de Tommaso Morosini es troba en l'esquadra turca el 27 de giner de 1647. En la lluita que va seguir Morosini va perdre la vida pero va causar importants baixes en els seus enemics. Musa Pasha també va resultar mort en este combat. La flota de Grimani va aplegar a temps per a impedir que el barco de Morosini caiguera en mans otomanes. A pesar de l'important pèrdua que va supondre la mort de Tommaso Morosini, el que una sola nau haguera causat tan importants danys en la flota otomana va ser un dur colp per a la moral turca.

Sege de Candía

Artícul principal → Sitie de Candía.

L'any 1648 va escomençar mal per als venecians. Una tormenta va afonar vintihuit de les seues naus. No obstant, uns dies despuix Bernardo Morosini va aplegar en la seua flota fins a Estambul desafiant als otomans. Una flota otomana al mando de Fazli Bajá va eixir al seu pas pero va ser posada en fuga.

Tropes otomanes varen posar lloc a la ciutat de Candía, entre el 5 i el 20 de maig varen terminar el fos de circumvalació i varen alçar cinc bateries dirigides contra els principals baluarts de la ciutat.

El 3 de juliol, els turcs varen llançar un atac simultàneu per vàries breches mentres feyen volar una mina. Quan els otomans es trobaven ya dins de la ciutat, un contraatac llançat per Leonardo Mocenigo conseguix desestajar-los de la ciutat. La falta de suministraments va obligar a Gazi Hüseyin Pasha a alçar el lloc de Candía per un breu espai de temps.

Guerra naval

Mehmed IV va succeir a Ibrahim I el 8 d'agost de 1648. A principis de l'any 1649 l'almirant veneciano Giacomo dona Riva tenia la missió de vigilar els moviments de l'armada otomana en la seua flota de 19 naus, número insuficient per a realisar la missió en efectivitat. Va observar una flota de 65 galeras, 6 galeazas i vàries naus a la que no va poder bloquejar. Pensant que eren reforços per al sege de Candía, va decidir seguir a la flota turca que va fondejar en l'antic port de Focea.

Riva va voler aprofitar la ventaja que li donava el que la flota otomana estiguera ancorada i la va atacar el 12 de maig de 1649. En la batalla de Focea els venecians varen conseguir capturar una nau i una galera i varen capcionar fòc a 3 galeazas, 2 galeras i 9 naus. Les baixes veneciano varen ser molt manco importants, pero Riva es va retirar abans de conseguir una victòria total, i el restant de l'armada turca es va poder reagrupar i aplegar a Creta.

Els supervivents de la flota otomana apleguen a Candía reforçant en 3000 hòmens als sitiadores. Es varen llançar varis atacs contra la ciutat, penetrant en ella, pero tots varen ser finalment rebujats. Les tropes otomanes, veent que ya havien perit en el sege 6000 turcs, es varen amotinar i Gazi Hüseyin Pasha va tindre que alçar una atra volta el sege deixant solament un cos d'observació.

La flota veneciano, al mando de la qual es trobava Alvise Mocenigo i que contava en una flota de 24 galeras, 6 galeazas i 28 naus, va tornar a bloquejar el pas dels Dardanelos i durant dos anys cap nau turca va poder travessar-ho.

En 1651 una flota otomana va ser capaç de trencar el sege. Alvise Mocenigo es va llançar en la seua persecució i va conseguir interceptar-la entre les illes de Desocupacions. En la batalla de Desocupacions (10 de juliol de 1651) Mocenigo va capturar 10 navío i va incendiar atres 5; ademés es varen fer 965 presoners. Per part veneciano la baixa més destacada va ser la de Tommaso Mocenigo, germà del capità general. Alvise Mocenigo va ser poc despuix reemplaçat per Leonardo Foscolo.

Despuix d'uns anys en poca activitat bèlica per abdós parts Mocenigo va tornar al mando de la flota en 1654.

Giuseppe Dolfin va rebre l'encàrrec de vigilar els Dardanelos en 16 navío, 10 galeazas i huit galeras. Cap a l'armada veneciano es va dirigir una flota berberisca de 32 naus i una armada otomana de 65 naus. Estes flotes convergien cap a la flota veneciano de manera que quedaria entre dos fòcs. La Primera batalla dels Dardanelos (20 de maig de 1654) va ser una victòria otomana, pero donada la fuga en èxit de la flota veneciano front a una força superior, junt en les grans baixes causades i la gran valentia mostrada, va resultar una victòria moral. Els otomans varen saquejar les illes d'Esmes i Milo i revituallaron Canea.

Alcise Mocenigo va morir i va ser substituït per Francesco Morosini, que en la primavera de 1655, va atacar Egina i va arrasar la ciutat portuària de Volos. Lazzaro Mocenigo, germà de Alcise, va anar l'encarregat de bloquejar els Dardanelos en 4 galeazas, 6 galeras i 26 bucs.

Contra esta armada arremet una gran flota otomana al mando de Mustafa Pasha que contava en 8 galeazas, 60 galeras, 30 navío i 45 galeotas. A pesar de la superioritat numèrica otomana, la segona batalla dels Dardanelos (21 de juny de 1655) termina en desastre per a ells. Nou barcos otomans varen ser incendiats, tres capturats i dos afonats.

El 26 de juny de 1656 es varen enfrontar en la Tercera Batalla dels Dardanelos una flota otomana al mando de Chinam Pasha en 9 galeazas, 60 galeras i 28 naus contra una flota veneciano de 6 galeazas, 24 galeras i 13 naus a les órdens de Lorenzo Marcelo, recolzada per una flota maltesa de 7 galeras al mando de Gregorio Carafa. La batalla va ser un fracàs per als turcs: varen caure en mans veneciano 5 galeazas, 13 galeras i 6 naus ademés de 4 galeazas, 34 galeras i 22 naus que es varen afonar o es varen incendiar. En esta batalla va fallir Lorenzo Marcelo i Lazzaro Mocenigo va perdre un ull. Va ser el major desastre naval otomà des de la batalla de Lepanto.

Gràcies a esta victòria, els venecians es varen apoderar de Tenedos (8 de juliol de 1656), Samotracia i Lemnos (20 d'agost de 1656). Despuix d'esta derrota Mehmed Köprülü va ser nomenat Gran Visir i en prontitud va alçar una nova armada. En la campanya de 1657 els otomans pretenen trencar el bloqueig dels Dardanelos i recuperar Tenedos i Lemnos. Mocenigo pot contar varis navío dels Estats Pontificis al mando de Mario Chigi i de Malta a les órdens de Gregorio Carafa. Les flotes es troben en la Quarta batalla dels Dardanelos (17-19 de juliol de 1657); va atacar a una flota berberisca que es trobava prop de Quios i va capturar algunes naus obligant al restant de la flota a resguardar-se despuix dels canons d'unes fortalees propenques. El 19 de juliol l'almirant veneciano va decidir adinsar-se en l'estret per a atacar al restant de la flota, pero una descàrrega d'artilleria va derribar els màstils, que varen caure sobre Lazzaro Mocenigo acabant en la seua vida. Poc despuix una atra descàrrega va fer volar l'embarcació. Esta pèrdua va supondre un dur colp per a la moral veneciano. Poques semanes despuix els otomans reprenen en facilitat Tenedos i Lemnos.

Mehmed Köprülü va oferir la pau en la condició de l'entrega de Candía, pero va ser rebujada pels venecians. Venècia va demanar ajuda a França que va enviar bucs i 5000 soldats que varen desembarcar en Canea, ya que pretenien prendre-la per sorpresa. No obstant, varen tindre que replegar-se feya Candía. Francesco Morosini va utilisar estes tropes per a intentar forçar el lloc de Candía, pero l'atac va ser rebujat i varen quedar en el camp de batalla 1500 francesos.

Giorgio Morosini, assistit pel comandant maltés Fabrizio Ruffo, va sorprendre a una flota otomana de 36 galeras i en la batalla de Milo va destruir vint galeras.

Els tres anys següents varen ser de relativa tranquilitat, ya que els otomans es trobaven enfrascados en una guerra en el Sacre Imperi Romà Germànic, pero despuix de la Batalla de Sant Gotardo (1664) Fazil Ahmed, que despuix de la mort del seu pare s'havia convertit en Gran Visir, va dirigir totes les seues forces contra Venècia.

Caiguda de Candía

La República de Venècia va demanar ajuda a les potències cristianes i va rebre 12 000 soldats d'infanteria i 1200 de cavalleria. Estes tropes es varen amprar per a intentar prendre Canea i alçar el lloc de Candía, pero abdós accions varen fracassar. Les millors tropes otomanes, al mando personal del Gran Visir, es varen empenyorar en el lloc de Candía, sent el seu número de 60 000 soldats, mentres que els sitiats contaven en 15 000 combatents a les órdens de Francesco Morosini.

El 28 de maig de 1667, els canons otomans varen escomençar a disparar sense interrupció, contestats per les bateries veneciano. Alguns trànsfugues varen manifestar que construint dos bateries als dos extrems de les fortificacions que feyen front a la mar, era fàcil impedir el pas a les naus que anaven a avituallar la plaça. Tot favoria als turcs, al pas que els sitiats, bloquejats estretament, eren assut de la fam i de les malalties.

El 14 de febrer de 1668, cedint Morosini als seus temors, va solicitar una conferència en el gran visir, que va respondre:

Vaig donar al teu amo, va dir a l'enviat el inflexible Kupruli, que no donaré oïts a atres proposicions que les que tinguen per base l'immediata evacuació de l'illa i de la plaça que estem sitiand».

Història de la República de Venècia

Com Morosini no havia acabat encara els recursos, i per una atra part esperava que d'un dia a l'un atre li aplegaren recobres, es va dispondre a combatre. El 19 de juny, va aplegar a Candia la primera part del tan esperat contingent francés (en total uns 6000 soldats i 31 bucs), baix el mando de Francisco de Vendôme, duc de Beaufort. El restant dels reforços aplegaria el 3 de juliol.

Els otomans havien estat fent un progrés constant en els últims anys, havent alcançat els baluarts exteriors de la fortalea. Els defensors es trobaven en una situació desesperada, mentres que la majoria de la ciutat de Candía yacer en ruïnes. Els francesos varen organisar la seua primera eixida el 25 de juny. Agarrats per sorpresa, els otomans varen ser derrotats ràpidament, pero els francesos es varen desorganisar entre les trincheres de sege, i un contraatac otomà els va fer retrocedir. L'atac va terminar en desastre, en un cost per als francesos de prop de 800 morts, entre ells el duc de Beaufort mateix, que va ser alcançat per una bala.

Despuix de l'arribada de tots els reforços, el 3 de juliol Francesco Morosini va intentar provar un atac decisiu. La flota veneciano bombardejaria a l'eixèrcit otomà mentres la guarnició realisava una eixida. L'eixida va terminar en fracàs, provocat entre atres coses per l'explosió d'un barco francés que va causar molts danys en les naus circumdants. Este fracàs, unit a la catàstrofe del més anterior, va enrarir les relacions entre els francesos i els venecians. El contingent francés finalment va eixir de la ciutat el 20 d'agost. Dos atacs otomans el 25 d'agost varen ser rebujats, pero per a Morosini era evident que la ciutat ya no se salvaria.

El 6 de setembre de 1669, la ciutat es va rendir als otomans, mentres que els supervivents de la guarnició, els ciutadans i els seus tesors varen ser evacuats. Per iniciativa pròpia, Morosini va celebrar un acort de pau permanent en els otomans, que, donades les circumstàncies, va anar relativament generós: Venècia retindria les illes del Egeo d'Esmes i Egina (presa en 1654) i les fortalees de Spinalonga, Gramvousa (Kísamos) i Souda front a les costes de Creta, aixina com els guanys realisats en Dalmacia, Makarska en 1646 i Klis en el seu important fortalea en 1648.

Les sifres d'este sege són sorprenents. Els otomans varen donar un total de 69 assalts, 55 subterràneus, varen volar 4000 mines, varen gastar 730 000 quintales de pólvora i varen perdre 100 000 hòmens. Els venecians varen fer 96 eixides, varen gastar 5300 barrils de pólvora, varen tirar 40 000 bombes, 16 700 bales, varen gastar 126 000 000 de ducados i varen perdre 30 000 hòmens.

Conseqüències

L'entrega de Candia va terminar els quatre sigles i mig de govern veneciano en Creta i va dur l'Imperi Otomà al seu apogeu territorial. Al mateix temps, no obstant, el cost i les baixes d'esta guerra prolongada varen contribuir en gran mida a la disminució de l'Estat otomà durant finals el XVII. Per un atre costat, Venècia havia perdut el seu major i més pròspera colónia, la seua eminent posició comercial en el Mediterràneu havia disminuït i el seu tesor s'havia agotat. A tot açò, els guanys en Dalmacia varen ser una compensació insuficient. A la seua tornada a Venècia en 1670, Morosini va ser jujat per càrrecs d'insubordinació i traïció, pero va ser absolt. Quinze anys despuix, duria a les forces veneciano en la guerra de la Lliga Santa, a on la República va intentar recuperar els seus dominis en el Mediterràneu Oriental. Durant el curs d'eixa guerra, en 1692, una flota veneciano va intentar reprendre Candía, pero va fracassar. Els últims reductes veneciano de Creta varen caure en la guerra turc-veneciano (1714-1718). L'illa va continuar baix sobirania otomana fins a l'establiment del Estat de Creta i la retirada en novembre de 1898 de totes les tropes otomanes. Despuix de la primera guerra dels Balcans, l'1 de decembre de 1913, es va unir formalment a Grècia.

Vore també

• Gran Guerra Turca
• Història de la República de Venècia

Referències

• Leon Galibert (1857). Història de la república de Venècia, Llibreria Espanyola.

• Kenneth Meyer Setton (1991). Venice, Àustria, and the Turks in the Seventeenth Century, Editorial American Philosophical Society.

Fonts

• John Julius Norwich (2004). Història de Venècia. Almed, ISBN 84-931194-7-4.

• Jeremy Black. Akal Atles Ilustrat: La Guerra: De la Renaixença a la Revolució, 1492-1792. Edicions AKAL, 2003.
• Bennassar M-Jacquart J-Lebrun F-Denis M-Blayau N.El Món Modern. Akal Texts. Any 2005.
• José Maria Jouanin i Juliol Van Gaver (1840). Història de la Turquia. Imprenta del Guàrdia Nacional.