Anar al contingut

Morlacos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Morlacos
Llaurador morlaco de la regió de Split. Obra del pintor francés Théodore Valério (1819–1879). Litografia de 1864. Biblioteca de l'Acadèmia Rumana.

Morlacos (, Морлаци o Crni Vlasi, Црни Власи; ; ) és un exònim utilisat històricament per a una comunitat cristiana rural en Hercegovina, Lika i l'interior de Dalmacia.

El terme es va utilisar inicialment per a una comunitat de pastors valacos bilingüe en les montanyes de Croàcia des de la segona mitat del XIV fins a principis del XVI. Després, quan la comunitat s'estenia a abdós costats de la frontera entre la República de Venècia i l'Imperi Otomà fins al XVII, es referia només a persones de parla eslava, principalment ortodoxes orientals pero també catòliques romanes. La població valaca, és dir, morlaca, d'Hercegovina i de l'interior dálmata del costat veneciano i otomà era de fe catòlica romana o cristiana ortodox.[1] Les fonts veneciano dels sigles XVII i XVIII no fan distinció entre ortodoxos i catòlics, es referixen a abdós grups com morlacos.[2]

El exònim va deixar d'utilisar-se en un sentit ètnic a finals del XVIII i va passar a ser vist com a despectiu, pero s'ha renovat com un tema antropològic social o cultural. A mida que alvançava la construcció de la nació croata en el XIX, la població valaca/morlaca que residia en els croates i serbis de l'interior dálmata va abraçar una identitat ètnica sèrbia o croata, pero va conservar alguns esquemes socioculturals comuns.

Etimologia

Petar Skok en 1953. Biblioteca Digital d'Eslovènia.

La paraula morlaco es deriva del italià Morlacco i del llatí Morlachus o Murlachus, sent cognados del grec Μαυροβλάχοι, Maurovlachoi, que significa "valacos negres" (del grec μαύρο, mauro que significa "obscur", "negre"). El terme serbocroata en la seua forma singular és Morlak; la seua forma plural és Morlaci. En algunes redaccions del XVI de la Crònica del sacerdot de Dioclea se'ls coneix com "Morlacos o Nigri Latini" (Llatins Negres).[3] El llingüiste croata i expert en onomàstica Petar Skok (1881-1956) va sugerir que derivava del llatí maurus i del grec maurós ("obscur"), els diptongos au i av indiquen un remanente lèxic dálmato-rumà.[4]

Demetrio Cantemir, en el seu "Història de l'auge i caiguda de l'Imperi Otomà", comenta que quan Moldàvia Occidental va ser somesa al domini otomà per Bogdan III el Tòrt, els otomans es varen referir als moldavos com "Ak iflac", o Ak Vlach (és dir, valacos blancs), mentres que els valacos (els habitants de Valaquia) eren coneguts com "Kara iflac" o Kara Vlach (és dir, valacos negres).[5] De fet, "valacos negres" pot significar "valacos del nort", perque la paraula turca "kara" significa "negre" pero també significa "nort" en turc antic.[6][7]

Hi ha vàries interpretacions de l'etnónimo i la frase "moro/mavro/mauro vlasi". La traducció directa del nom Morovlasi en serbocroata significaria valacos negres. Es considerava que "negre" es referia a les seues vestimentes de tela marró. L'historiador dálmata veneciano del XVII Johannes Lucius va sugerir que en realitat significava "llatins negres", en comparació a "romans blancs" en les zones costeres. L'escritor del XVIII Alberto Fortis en el seu llibre Viaggio in Dalmazia ("Viage a Dalmacia", 1774), en el que va escriure extensament sobre els morlacos, va pensar que derivava de l'eslau more ("mar") – morski Vlasi significaria "Valacos de la mar". L'escritor del XVIII Ivan Lovrić, en observar el treball de Fortis, va pensar que provenia de "more" (mar) i "(v)lac(s)i" (fort) ("hòmens forts junt a la mar"),[8] i va mencionar cóm els grecs cridaven a l'Alta Valaquia (vore Gran Valaquia) Maurovlachia i que els morlacos haurien dut eixe nom en ells.[9][10] El periodiste i filòlec rumà Cicerone Poghirc (1928-2009) i l'historiadora rumana Ela Cosma (1969-) oferixen una interpretació similar de que significa "llatins del nort", derivada de la pràctica indoeuropea d'indicar els punts cardinals per mig de colors.[11][12] Atres teories sugerixen que es referix a la península de Morea,[13] o, segons el franciscano i historiador bosniocroata Dominik Mandić (1889-1973), dels mauros africans.[14]

Orige i cultura

Músics morlacos de Salona, un poble al noreste de Split. Obra del pintor francés Théodore Valério (1819–1879). Litografia de 1864. Biblioteca de l'Acadèmia Rumana.

L'etimologia de l'exònim apunta a una conexió en els valacos, pero com s'indica en l'obra de Fortis Viaggio in Dalmazia, en eixe moment eren de parla eslava. Per les migracions de diverses parts dels Balcans, el nom va passar a comunitats posteriors. El poble morlaco era tant de fe ortodox oriental com catòlica romana. Segons l'historiadora rumana Dana Caciur, la comunitat morlaca des del punt de vista veneciano, sempre que compartixca un estil de vida específic, pot representar una mescla de valacos, croates, serbis, bosnio, etc.[15] El terme veneciano "morlaco" en el XVI generalment es referia a tota la població somesa de l'interior otomà, independentment de la seua identitat ètnica i de si eren o no llauradors, ganaders o colon militars.[16]

Fortis va notar la diferència física entre els morlacos; els de Kotor, Sinj i Knin eren generalment de cabell ros, ulls blaus i rostres amples, mentres que els de Zadvarje i Vrgorac eren generalment de cabell castany i rostres estrets. També diferien en naturalea. Encara que a sovint eren vists pels habitants urbans com a estranys i "eixa gent" de la perifèria,[17] en 1730 el provveditore (governador local) Zorzi Grimani els va descriure com "feroços, pero no indomables" per naturalea, Edward Gibbon els va cridar "bàrbars" [18][19], i Fortis va elogiar la seua "noble salvajisme", les seues virtuts morals, familiars i d'amistat, pero també es va queixar de la seua perseverança en mantindre les antigues tradicions. Va descobrir que cantaven versos melancòlics de poesia èpica relacionats en l'ocupació otomana[20], acompanyats en el tradicional instrument d'una sola corda cridat guzla.[20] Fortis va traduir la cançó popular Hasanaginica al final del seu llibre. Els comparatistas i historiadors culturals Manfred Beller i Joep Leerssen varen identificar les traces culturals dels morlacos com a part de l'etnotipo eslau i serbi del sur.[20]

Es guanyaven la vida com pastors i comerciants, ademés de soldats.[21][22] Varen descuidar el treball agrícola, per lo general no tenien jardins ni horts ademés dels que creixien de forma natural, i en eixe moment tenien ferramentes agrícoles antigues, Lovrić ho va explicar aixina: "lo que els nostres antepassats no varen fer, nosatres tampoc ho farem".[23][22] Les famílies morlacas tenien raberes de 200 a 600, mentres que les famílies més pobres tenien entre 40 i 50 raberes, dels quals rebien llet i elaboraven diversos productes làcteus.[24][22]

Necròpolis stećak de Radimlja. Les làpides estan relacionades en la seua majoria en la població autòctona valaca (morlaca).[25][26]

El contemporàneu Iván Lovrić va dir que els morlacos eren eslaus que parlaven millor eslau que els ragusanos (per la creixent italianisació de la costa dálmata).[27] L'historiador serbi Boško Desnica (1886-1945), despuix d'analisar documents veneciano, va concloure que els venecians no diferenciaven als pobles eslaus de Dalmacia i etiquetaven la llengua i l'escritura de la regió com "Illirico" (ilirio, no confondre en les llengües ilirias de l'Antiguetat) o "Serviano" ("serbi", particularment quan es referix a la llengua dels morlacos o valacos en Dalmacia). L'idioma, el modisme, els caràcters/lletres sempre van acompanyats de l'adjectiu serbi o ilirio, quan es tracta de militars sempre s'utilisa el terme "cavalleria (cavalleria) croata", "croato", "milícia (milizia) croata", mentres que el terme "eslau" (schiavona) va ser usat per a referir-se a la població.[28] Lovrić no va fer distinció entre els valacos/morlacos i els dálmatas i montenegrinos, a els qui considerava eslaus, i no li va molestar en absolut el fet de que els morlacos anaren predominantment cristians ortodoxos.[29] Fortis va senyalar que a sovint hi havia conflictes entre els morlacos catòlics i ortodoxos.[30] No obstant, alguns dels morlacos es varen passar a l'Islam durant l'ocupació turca.[31] Mile Bogović diu en el seu llibre que els registres d'eixa época es referixen a tota la població a lo llarc de la frontera turc-veneciano en Dalmacia com morlacos. Molts historiadors, en la seua majoria serbis, varen utilisar el nom Morlak i simplement ho varen traduir com a serbi. Casi l'única diferència entre els morlacos era la seua afiliació religiosa: catòlics i ortodoxos.[32] Investigacions recents han descobert que els valacos o morlacos varen tindre una important contribució a l'aparició de necròpolis en làpides decorades.[33]

En el seu llibre Viaggio in Dalmazia, Fortis va presentar la poesia dels morlacos.[34] També va publicar varis eixemplars de cançons morlacas.[35] Fortis creïa que els morlacos conservaven les seues antigues costums i vestimentes. Les seues traces etnogràfiques varen ser la vestimenta tradicional, l'us de l'instrument musical guzla acompanyat de vores épicos. L'obra de Fortis va iniciar un moviment lliterari en la lliteratura italiana, ragusana i veneciana: el morlaquisme, dedicat als morlacos, les seues costums i varis atres aspectes d'ells.[36]

En l'illa de Krk, a on es va establir una comunitat des del XV, el sacerdot local de Bajč@ić@i va registrar en 1819 dos chicotetes mostres de l'idioma en forma de Pare Nostre i Au María, com es mostra a continuació:[37]

Llauradores morlacas de les afores de Split. Obra del pintor francés Théodore Valério (1819–1879). Litografia de 1864. Biblioteca de l'Acadèmia Rumana.

“Cači nostru, kirle jesti in čir

Neka es sveta nomelu tev

Neka venire kraljestvo to

Neka fiè volja ta, kasi jaste in čer, torra si prepemint

Pire nostre desa kazi dona ne astec

Si lasne delgule nostre, kasisi noj lesam al delsnic a nostri

Si nun lesaj in ne napasta

Nego ne osloboda de rev. Asasifi.” "Sora Maria pliena de milosti Domnu kutire

Blagoslovitest el teu intre mulierle, si blagoslovituj ploda dela utroba ta Isus

Sveta Maria, majula Domnu, rogè Domnu za noj akmoči si in vrajme de morte a nostru. Asasif!"

Notes

Referències

  1. ↑ Davor Dukić; (2003) Contemporary Wars in the Dalmatian Literary Culture of the 17th and 18th Centuries p.132; Journal of Ethnology and Folklore Research (0547-2504) 40 [1]
  2. ↑ MILE BOGOVIĆ, Katolič@ka crkva i pravoslavlje o Dalmaciji za mletačke vladavine, Analecta croatica christiana 14, drugo izdanje, Zagreb, 1993 https://www.scribd.com/doc/225038576/15465505-Mile-Bogovic-Katolicka-Crkva-i-Pravoslavlje-u-Dalmaciji page= 14-17
  3. ↑ Ivan Muž@ić (2011). Hrvatska kronika o Ljetopisu pop Dukljanina, Split: Muzej hrvatski arheoloških spomenika, p. 66 (Crni Latini), 260 (qui illo tempore Romani vocabantur, modo vero Moroulachi, hoc est Nigri Latini vocantur.). «In some Croatian and Latin redactions of the Chronicle of the Priest of Duklja, from 16th century.»
  4. ↑ P. Skok (1972). Etymological dictionary of Croatian or Serbian language (vol. II), Zagreb: JAZU, pp. 392–393.
  5. ↑ p. 47
  6. ↑ Cicerone Poghirc, Romanizarea lingvistică ș@i culturală în Balcani (in rumà). In: Aromânii, istorie, limbă, destin. Editor: Neagu Giuvara, Bucureștu, Editura Humanitas, 2012, p.17, ISBN 978-973-50-3460-3
  7. ↑ Cosma Ela, Vlahii Negri (in rumà). Silviu Dragomir despre identitatea morlacilor. In: Silviu Dragomir-120 ani de la nastere, Editura Universităţii din Oradea, Cluj Napoca, 2008, p.124
  8. ↑ P. S. Nasturel (1979). Els Valaques balcaniques aux Xe-XIIIe siècles (Mouvements de population et colonisation dans la Romanie grecque et latine) (vol. Byzantinische Forschungen VII), Amsterdam, p. 97.
  9. ↑ Zef Mirdita (2001). “Tko el seu Maurovlasi odnosno Nigri Latini o "Ljetopisu popa Dukljanina"” (hr). Croatica Christiana Periodica 47 (47): 17–27.
  10. ↑ (2006) Clapix Enlightenment: Emergence of modern national ides, Central European University Press, p. 62. ISBN 9637326529. «Jean François de Saint-Lambert (1716–1803) va donar la tesis de que els grecs varen usar la paraula Maurovlachia, és dir, Valaquia Negra, per a Alta Valaquia.»
  11. ↑ Cicerone Poghirc (1989). Romanisation linguis tíquet et culturelle dans els Balkans. Survivance et évolution, o: Els Aroumains..., Paris: INALCO, p. 23.
  12. ↑ Ela Cosma (2008). Vlahii Negri . Silviu Dragomir despre identitatea morlacilor (in Romanian), Cluj Napoca: Editura Universităţii din Oradea, p. 124.
  13. ↑ Vladimir Mažuranić (1908–1922). Prinosi za hrvatski pravno-povjestni rječnik, Zagreb: JAZU, p. 682.
  14. ↑ Dominik Mandić (1956). Postanak Vlaha prema novim poviestnim istraživanjima (vol. 18-19), Buenos Aires: Hrvatska misao, p. 35.
  15. ↑ Dana Caciur; (2016) Considerations Regarding the Status of the Morlachs from the Trogir's Hinterland at the Middle of the 16th Century: Being Subjects of the Ottoman Empire and Land Tenants of the Venetian Republic, p. 97; Res Historica, [2]
  16. ↑ Catherine Wendy Bracewell; (2011) The Uskoks of Senj: Piracy, Banditry, and Holy War in the Sixteenth-Century Adriatic p. 17–22; Cornell University Press, ISBN 0801477093.
  17. ↑ Wolff 2002, p. 126; Brookes, Richard (1812). The general gazetteer or compendious geographical dictionary (Morlachia), F. C. and J. Rivington, p. 501.
  18. ↑ Naimark y Case, 2003, p. 40.
  19. ↑ Wolff, 2002, p. 348.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Beller y Leerssen, 2007, p. 235.
  21. ↑ Lovrić, 1776, p. 170–181.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Vince-Pallua, 1992.
  23. ↑ Lovrić, 1776, p. 174. : Ciò, che senar ànno fatto i nostri maggiori, neppur noi vogliam fare.
  24. ↑ Lovrić, 1776, p. 170-181.
  25. ↑ Marian Wenzel, Bosnian and Herzegovinian Tombstobes-Who Made Them and Why?" Sudost-Forschungen 21(1962): 102-143
  26. ↑ Kurtović, Esad (2013). „Vlasi i stećci”. Radovi (Sarajevo: Filozofski fakultet) (16): 79–88.
  27. ↑ Fine, 2006, p. 360.
  28. ↑ Fine, 2006, p. 356.
  29. ↑ Fine, 2006, p. 361.
  30. ↑ (1997) Narodna umjetnost (vol. 34), Institut za narodnu umjetnost, p. 83. «"És habitual que existixca una perfecta falta d'harmonia entre les religions llatina i grega; cap dels clercs no dubta en sembrar-ho: cada bando conta mils d'històries escandaloses sobre l'atre." (Fortis 1984:45)»
  31. ↑ Christopher Catherwood, Making War In The Name Of God, Kensington Publishing Corp., 1 2008, P. 141.
  32. ↑ MILE BOGOVIć Katolič@ka crkva i pravoslavlje o dalmaciji za vrijeme mletačke vladavine, 1993. (The Catholic Church and Orthodoxy in Dalmatia during the Venetian rule) https://docplayer.it/68017892-Katolicka-crkva-i-pravoslavlje.html page= 4–5
  33. ↑ Esad Kurtović, Vlachs and Stećak Tombstones, „Reflections on Life and Society in the Western Balkans. Studies in the History of Bòsnia and Hercegovina", Journal of the Faculty of Philosophy (History, History of Art, Archeology), Volume 7, Number 2, Special issue, Sarajevo 2020, 59–71.
  34. ↑ Larry Wolff, Rise and fall of Morlachisme. In: Norman M. Naimark, Holly Case, Stanford University Press, Yugoslàvia and Its Historians: Understanding the Balkan Wars of the 1990s, ISBN 978-0804745949 p. 44.
  35. ↑ Larry Wolff, Rise and fall of Morlachisme. In: Norman M. Naimark, Holly Case, Stanford University Press, Yugoslàvia and Its Historians: Understanding the Balkan Wars of the 1990s, ISBN 978-0804745949 p. 41.
  36. ↑ (2014).«Imagining the Morlacchi in Fortis and Goldoni».University of Alberta.
    1–213.doi:10.7939/R3MM45.
  37. ↑ Spicijarić Paškvan, Nina. «Vlachs from the Island Krk in the Primary Historical and Literature Sources».


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Morlacos&oldid=1499781»