Anar al contingut

Mauros

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Mapa del nort d'Àfrica en la Mauritània romana a l'esquerra.
Mòle de la columna Trajana, exposta en el Museu de la Civilisació Romana a on es representa la cavalleria dels mauros del general romà d'orige mauro, Lusio Quet, combatent en les guerres dacias.

Els mauros (llatí: mauri, i este del grec Μαῦρος; 'obscur')[1] era la denominació llatina per a la població bereber de l'Antiga Mauritània, ubicada en la part del Nort d'Àfrica a l'oest de Numidia, un àrea que actualment correspondria aproximadament en l'actual nort de Marroc i el noroest d'Argèlia. Els mauros estaven dividits en gran número de tribus.

Etimologia

[editar | editar còdic]

El terme, del que es deriva l'actual 'moros' (grec: Μαῦροι), apareix en l'obra d'Estrabón, que ho va escriure a principis del I, com un nom natiu que es va incorporar al llatí. També cita el nom dels mateixos habitants en grec com Maurusii (Μαυρούσιοι).[2]

D'esta forma, el terme mauros, com a confederació tribal o denominador ètnic genèric norteafricano sembla correspondre aproximadament al poble conegut com els númidas en l'etnografia antiga. Provablement, abdós térmens agrupen les primeres poblacions de parla bereber (l'epigrafia en tifinag més antiga data aproximadament del III).

Història

[editar | editar còdic]

Periodo romà

[editar | editar còdic]

En l'any 44, l'Imperi romà va incorporar la regió com a província de Mauritània, després dividida en Mauritània Cesariense i Mauritània Tingitana. L'àrea al voltant de Cartago ya formava part d'Àfrica Proconsular i el domini romà era lo suficientment eficaç com per a que estes províncies s'integraren definitivament en l'imperi.

l'Imperi romà baix Adriano (r. 117-138), que mostra l'ubicació dels mauros.

Les incursions dels mauros pel sur de la península ibèrica són mencionades ya durant el regnat de Nerón (r. 54-68) en les Églogas de Calpurnio Sículo:

Les hidromieles de Gerión, un ric premi per a tentar l'avarícia del moro feroç, a on l'enorme Baetis, segons diuen les llegendes, fluïx cap a avall en el seu camí occidental per a trobar-se en la costa.[3]

El Baetis és el Guadalquivir modern, per lo que lo que diu esta égloga implica que els mauros atacaven la Bètica durant el I. Els mauros, des de les montanyes de més allà de la frontera de l'Imperi romà, també varen creuar l'estret de Gibraltar per a atacar la província romana de la Bètica, en lo que hui és el sur d'Espanya, a principis dels anys 170.[4] Es té constància d'incursions en els anys 171, 173 i 176, en devastación no solament en la Bètica sino que varen aplegar inclús a la província Tarraconense.[5] Es va generar més por i terror en la província Bètica, que fets de conquista concrets, puix en ser província inermis, no disponia de tropes pròpies.[6]

Els mauros varen tornar a atacar la Bètica a finals dels anys 170 o 180 durant el regnat de Cómodo. En eixa época varen sitiar la ciutat de Singilia Barba (actual Antequera, província de Màlaga), que finalment va ser lliberada del sege per l'arribada de tropes romanes de la província de Mauritània Tingitana, al mando de Cayo Valio Maximiano.[7]

Durant el cristianisme primitiu, el sobrenom Mauritius identificava a qualsevol persona originària d'Àfrica (el Magreb), lo que correspon aproximadament en les poblacions bereberes. Dos destacats eclesiàstics 'mauricianos' varen ser Tertuliano i Sant Agustín. El sant cristià del III, Mauritius, en l'honor de la qual es va originar el nom de pila Maurici, era d'Egipte.

Quan Aureliano va marchar contra Zenobia en 272, el seu eixèrcit incloïa cavalleria maura.[8] La Notitia Dignitatum menciona unitats de cavalleria romanes cridades Equites Mauri o cavalleria maura. Molts mauros es varen allistar en l'eixèrcit romà i eren ben coneguts com a membres del comitatus, l'eixèrcit mòvil de l'emperador, abans del regnat de Diocleciano.[9] Jones cita el registre d'un interrogatori consular en Numidia en 320, en el que un gramàtic llatí cridat Víctor va declarar que el seu pare era un decurión en Cirta (actual Constantina en Argèlia), i el seu yayo va servir en el comitatus, 'perque la nostra família és d'orige maura.[10]

En l'época de Diocleciano, la cavalleria maura ya no formava part de l'eixèrcit de campanya mòvil, sino que estava estacionada a lo llarc de les fronteres persa i del Danubio. Hi havia un regiment de Equites Mauri en 'cada una de les sis províncies entre Mesopotamia i Aràbia'.[11] Els mauros formaven part d'un grup més gran cridat Equites Illyricani, lo que indica un servici previ en Illyricum.[8]

Si ben molts mauros varen formar part de l'imperi romà, uns atres es varen resistir al domini romà. Com Gibbon relata, durant els anys 296-297, 'Des del Nilo fins al Monte Atles, Àfrica estava en armes'.[12] El co-emperador de Diocleciano, Maximiano, va fer campanya contra els mauros durant dos anys, entrant en la seua fortalea montanyosa per a aterrorizarlos davant el poder de Roma. Esta va poder ser la raó per la que les legions fronterices del noroest d'Àfrica es varen reforçar en l'época de Diocleciano en sèt noves legions repartides per Tingitania, Tripolitania, Àfrica, Numidia i les Mauritanias.[13]

En la década de 370, els mauros varen atacar les ciutats romanes del noroest d'Àfrica. Teodosio el Vell va fer una campanya contra ells en 372.[14] S'especifica que una tribu maura cridada dels austoriani va participar en estes incursions.[15] Segons Jones, que seguix a Amiano Marcelino, les incursions en Tripolitania varen ser causades per 'la negligència i corrupció de Romanus, el menges Africae:

... en 372 Firme, un cacic mouro en qui Romanus s'havia barallat, es va alçar en armes, sent recolzat per varis regiments romans.[16] Teodosio va abortar la rebelió, pero va ser eixecutat poc despuix en Cartago.

El germà de Firme, Gildo, també un cacic mouro, es va unir als romans i va ajudar a derrotar el tumult de Firme. Com recompensa, se li va otorgar el lloc de magister utriusque militiae per Africam, o mestre d'infanteria i cavalleria per a Àfrica.[17] En 397 va trencar la seua llealtat a l'imperi occidental, llavors baix el control del chiquet emperador Honorio i el seu mestre de soldats Estilicón. Gildo va retindre els barcos de gra de Roma i va declarar llealtat a l'enemic d'Estilicón, Eutropio, en Constantinopla. Eutropio va enviar tot tipo d'ànims, pero cap tropa ni diners. El Senat romà va declarar a Gildo enemic públic (hostis publicus).[18]

Gildo tenia un atre germà cridat Mascezel. En algun moment, Gildo va eixecutar als fills de Mascezel.[19] Per això, Mascezel va ajudar als romans a derrotar la rebelió del seu germà. En l'ajuda de Mascezel, una força romana de 5000 hòmens va derrotar a Gildo i va restaurar el control de l'Imperi occidental en el noroest d'Àfrica. Estilicón després s'encarregaria d'eliminar a Mascezel. Per a reemplaçar a Gildo, Estilicón va posar al seu cunyat Batanario a càrrec dels assunts militars en Àfrica en 401.[20]

A finals del IV i principis del V, un gran número de tropes de l'eixèrcit de campanya imperial mòvil (el comitatus) estaven estacionades permanentment en Àfrica per a mantindre l'orde contra els mauros. A. H. M. Jones va estimar que d'un total de 113.000 hòmens en el comitatus, 23.000 estarien estacionats en Àfrica. Estes tropes se sumaven als limitanei, els eixèrcits fronteriços permanents. No obstant, els limitanei eren insuficients per a controlar als mauros, per lo que parts de l'eixèrcit de campanya es varen establir junt a ells. Estes tropes no estaven disponibles per al seu propòsit original, que era el de respondre a les invasions bàrbares ràpidament i a on fora necessari.[21]

En 411-412, el dux Libyarum (comandant de les forces romanes en Líbia) va ser nomenat Anysius. Se li recorda com a comandant d'una guerra contra els mauros austuriani. Sinesio de Cirene ho va elogiar per la seua valentia i la seua eficaç gestió de la guerra.[22]

En l'any 412, els limitanei de Cirenaica necessitaven ajuda per a resistir els atacs dels mauros austuriani. l'Imperi romà d'Orient (en eixe moment baix els regentes del jove emperador Teodosio II) va enviar un esquadró de bàrbars unigardi. Sinesio de Cirene va elogiar a estos federats bàrbars i va demanar més.[23]

Vàndals

[editar | editar còdic]

Despuix de la caiguda de Roma, el regne germànic dels vàndals va governar gran part de l'àrea, pero ni ells ni els bizantino varen poder mantindre un control efectiu. La regió interior va permanéixer baix el control dels mauros.[24] L'eixèrcit vàndal no era un eixèrcit permanent, i baix els reis vàndals posteriors, des d'Hunerico (r. 477-484) fins a Gelimer (r. 530-534), la seua força es va decaure. No es va establir cap eixèrcit fronteriç per a protegir-se de les incursions dels mauros, per lo que estos varen invadir les àrees fronterices del regne. Més tart, quan el general Belisario reconquistó Àfrica per al Imperi bizantí en 533-534, va tindre poques dificultats per a establir el seu domini sobre el regne vàndal, encara que els seus successors varen tindre grans dificultats per a controlar als mauros, i alguns d'ells varen morir.[25]

El rei vàndal Hunerico va exiliar a 4966 bisbes i sacerdots catòlics a través de la frontera sur del regne vàndal en territori maura.[26] Hunerico era un cristià arriano i solament volia clercs arrianos en el seu regne. L'exili del clero catòlic al territori maura va ser el mig utilisat per Hunerico per a establir el domini arriano en el regne vàndal del nort d'Àfrica.

Quan el rei Hilderico (r. 523-530) no va poder controlar els atacs dels mauros, va ser depost en 530 i reemplaçat per Gelimer.[27]

Periodo bizantí

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Mapa del Imperi bizantí baix el regnat de Justiniano.

l'emperador bizantí, Justiniano, va aprofitar les circumstàncies favorables de la deposición d'Hilderico com a excusa per a l'invasió del regne vàndal, ya que tenia un tractat en ell. Va enviar al general Belisario, que va restablir ràpidament el control sobre l'antiga província romana d'Àfrica. El rei Gelimer va fugir, buscant refugi en la ciutat de Medeus en el mont Papúa, baix la protecció en un cacic mauro. Allí va mantindre el sege durant tres mesos, fins que el sofriment de la ciutat es va tornar insoportable i va tindre que rendir-se.[28]

En la seua major part, els mauros no varen opondre resistència a Belisario, varen esperar el resultat de la guerra i varen manifestar la seua llealtat als bizantino quan va terminar.[27] Els vàndals havien perdut gran part de l'antic territori romà en benefici dels mauros, incluiyendo tot a l'oest de Caesarea.[29] Tan pronte com Belisario va deixar Àfrica en 534, els mauros varen tornar a fer incursions. El general bizantí Salomón va lliurar una série de campanyes contra ells, posant fi a les incursions, fins que es va produir una rebelió de les tropes bizantines en 536.[30] Despuix de la gresca de les tropes, els mauros varen poder tornar a incursionar en impunitat pel territori bizantí. Salomón va ser cridat i reemplaçat per Germà (primer de Justiniano), qui pacificó la rebelió de les tropes i va retornar a Constantinopla en 539. Eixe mateix any, Salomón va ser cridat a lluitar novament contra els mauros, reforçant el control de l'eixèrcit i iniciant un programa de construcció i fortificació en tota la regió, en la seua lluita contra els rebels mauros.[31] Per les contínues lluites contra els mauros i la rebelió de les tropes, els bizantino varen tindre grans dificultats per a recaptar imposts en la província recent conquistada.[32] Al mateix temps, Justiniano estava molt ocupat en les guerres contra els ostrogodos i els perses i no va poder aplicar molts recursos per a controlar als mauros, lo que va obrir la porta a noves rebelions en la década de 540 i posteriors.[33]

Salomón va conseguir restablir el control bizantí sobre els mauros en el territori, ara bizantí. No obstant, el seu nebot Sergio recentment nomenat governador de la Tripolitania durant un convit en els caps d'una tribu local de mauros cridada levathi per a parlamentar, va massacrar a huitanta d'ells en 544. Va produir un alçament dels mauros, a on Salomón va ser assessinat. Justiniano li va donar el control de la província africana bizantino a Sergio, pero davant la seua incompetència, va enviar a Areobindo com a general. El duc bizantí de Numidia, Guntarico, desijant convertir-se en rei d'Àfrica, va recolzar als mauros en secret.

Com a les tropes bizantines no se'ls pagava a temps i, en freqüència, no eren totalment fiables, Guntarico, aliat en el caudillo mauro Antalas, va poder ocupar Cartago i va matar a Areobindo, solament per a ser assessinat a la seua volta per Artabanes, un lleal bizantino armeni. Artabanes, una volta conseguit recuperar el control de les tropes, va ser cridat a Constantinopla i reemplaçat per Juan Troglita, que va tindre que sofocar els tumults dels mauros de 546-547. Despuix d'esta derrota no va haver més rebelions fins a 563, que va anar ràpidament reprimida[34]

A. H. M. Jones afirma que les greus dificultats experimentades pels bizantino per a establir el control sobre els mauros despuix de la conquista del regne vàndal, es varen deure en gran part a la falta de diners i recursos suficients per a les tropes estacionades en Àfrica, i açò a la seua volta es va deure a les numeroses guerres lliurades per Justiniano en atres llocs.[35]

Els mauros havien pres grans àrees de terra dels vàndals durant el regnat de l'ineficaç Hilderico, i els bizantino mai varen conseguir recuperar estos territoris. Dins de l'àrea de control bizantí, casi totes les ciutats estaven fortificades, inclús aquelles lluntanes a les àrees fronterices. Moltes ciutats semblen haver decreixcut en tamany a mida que les poblacions es concentraven en les àrees més fortificades. En algunes localitats es va aplegar a fortificar el fòrum. Tot això du a sugerir una reducció de la prosperitat i la població i una major amenaça de guerra, molt provablement contra els mauros.[36] Provablement, degut a que no es varen comprometre suficients recursos per a pacificar completament la regió, mai es va contribuir en més imposts al govern de Justiniano de lo que varen costar els recursos per a mantindre el control.[37] No obstant, alguns mauros varen ser reclutats en els eixèrcits bizantins per al seu servici en l'estranger, i a lo manco dos regiments africans varen ser reclutats i assignats a Egipte.[36]

Un important tumult dels mauros contra el domini bizantí va tindre lloc en 569, durant el regnat de Justino II, en la que va ser assessinat el prefecto del pretori. A l'any següent, el magister militum va ser assessinat. En 571 va ser assessinat un atre magister militum.[38] Durant el regnat de l'emperador Maurici (r. 582-602), va haver atres dos rebelions, més menudes, dels mauros.[39]

A principis del VII, les províncies d'Àfrica proconsular, Bizacena i Numidia (ara Tunis i Argèlia oriental) estaven baix el control del exarcado de Cartago, una divisió de l'Imperi bizantí. Les antigues províncies romanes de Mauritània Cesariense i Mauritània Tingitana (és dir, l'actual Marroc i Argèlia occidental i central) i el camp estan ocupats pels mauros, en els seus propis caps. En 646, Gregorio el Patricio, exarca de Cartago va encapçalar una rebelió contra l'emperador Constant II, trobant un ampli respal entre els mauros de l'interior. Gregorio abandona Cartago i establix la seua nova residència en Sufétula, en l'interior, prop dels seus aliats maura.

En 647, Gregorio, ara independent, va tindre que enfrontar-se als invasores musulmans en Sufétula. Movilisa a moltes tribus maura aliades en virtut d'un tractat del suroest de Bizacena i potser del sur de Numidia. Despuix de la derrota de Gregorio, les tribus maura trenquen la seua llealtat a l'Imperi i la major part del sur de l'actual Tunis escapa del control del exarcado de Cartago.

Periodo islàmic

[editar | editar còdic]

Despuix de la caiguda del exarcado de Cartago en 698, la conquista musulmana del Magreb va posar fi al domini bizantí en Àfrica. La resistència dels mauros contra els àraps musulmans perviuria uns 50 anys. Es varen donar conte de que els atacs no solament es dirigien contra els bizantino, sino també contra ells, en l'objectiu d'incorporar-els al seu imperi. El cap de la tribu bereber dels auraba, Kusaila va intentar una resistència bizantina-bereber efectiva a l'expansió àrap musulmana sobre el nort d'Àfrica, fins que va ser derrotat i mort en 690.[40]

Un atre intent de resistència maura davant l'invasió àrap en el Magreb va ser en Kahina, la reina i guerrera bereber zenata de la tribu dels deyrawa, entre 695 i 701, partint dels monts del Aurés (en el noreste de l'actual Argèlia), quan finalment va ser vençuda i morta. En 710, tot el Magreb estava en poder dels àraps musulmans, i eixe any, varen escomençar les operacions de reconeiximent del sur de la península ibèrica per Tarif, un bereber ya islamisat.[41]

La Crònica del 754 encara menciona als mauros / mauri pero cap a l'Alta Edat Mija l'endónimo sembla haver desaparegut, mentres que fonts cristianes comencen a aplicar el terme mauri, moros a les poblacions islàmiques del Magreb i d'Andalusia, en general.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ οἰκοῦσι δ᾽ ἐνταῦθα Μαυρούσιοι μὲν ὑπὸ τῶν Ἑλλήνων λεγόμενοι, Μαῦροι δ᾽ ὑπὸ τῶν Ῥωμαίων καὶ τῶν ἐπιχωρίων "Ací viu un poble cridat pels grecs, Maurusii, i pels romans i els natius, Mauri." Estrabón, Geografia 17.3.2. Lewis and Short, Latin Dictionary, 1879 s. v. "Mauri".
  3. ↑ «Eclogue IV». Consultat el 7 d'octubre de 2021.
  4. ↑ Richardson, 1996, p. 231.
  5. ↑ Santiago Montero, Gonzalo Bravo i Jorge Martínez-Pinna (1991). L'Imperi Romà: evolució institucional i ideològica (en és), Madrit: Visor Llibres. ISBN 84-7522-497-0.
  6. ↑ Christian Witschel (2009). Javier Andreu Pintat, Javier Cabrero Piquero (ed.) (ed.). Hispaniæ. Les províncies hispanes en el món romà (en és), Tarragona: Documenta 11, pp. 479. ISBN 9788493680954.
  7. ↑ Richardson, 1996, p. 232.
  8. ↑ 8,0 8,1 Jones, 1964, p. 57.
  9. ↑ Jones, 1964, p. 53.
  10. ↑ Jones, 1964, p. 52-53.
  11. ↑ Jones, 1964, p. 55.
  12. ↑ Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire", vol. 1, p. 409.
  13. ↑ Jones, 1964, p. 59.
  14. ↑ Richardson, 1996, p. 292.
  15. ↑ «The Roman History of Ammianus Marcellinus p. 413». Consultat el 7 d'octubre de 2021.
  16. ↑ Jones, 1964, p. 140.
  17. ↑ Jones, 1964, p. 183.
  18. ↑ Jones, 1964, p. 395-396.
  19. ↑ Jones, 1964, p. 396.
  20. ↑ Jones, 1964, p. 184.
  21. ↑ Jones, 1964, p. 197.
  22. ↑ Martindale (1980). Prosopography of the Clapix Roman Empire, Volume II, Cambridge University Press.
  23. ↑ Jones, 1964, p. 203.
  24. ↑ Jamil M. Abun-Nasr, A History of the Maghrib (Cambridge Univ., 1971) en 27, 38 & 43; Michael Brett and Elizabeth Fentress, The Berbers (Blackwell 1996) en 14, 24, 41–54; Henri Terrasse, History of Morocco (Casablanca: Atlantides 1952) en 39–49, esp. 43–44; Serge Lancel, Carthage (Librairie Artheme Fayard 1992, Blackwell 1995) en 396–401; Glenn Markoe, The Phoenicians, Berkeley, CA: University of Califòrnia, 2000, p. 54–56.
  25. ↑ Jones, 1964, p. 260.
  26. ↑ Jones, 1964, p. 263.
  27. ↑ 27,0 27,1 Jones, 1964, p. 273.
  28. ↑ Procopio de Cesarea, Procopius: History of the wars, llibres III i IV. The Vandalic war, p. 265.
  29. ↑ Jones, 1964, p. 264.
  30. ↑ Jones, 1964, p. 277.
  31. ↑ Jones, 1964, p. 278.
  32. ↑ Jones, 1964, p. 283.
  33. ↑ Jones, 1964, p. 287.
  34. ↑ Jones, 1964, p. 293.
  35. ↑ Jones, 1964, p. 298.
  36. ↑ 36,0 36,1 Jones, 1964, p. 300.
  37. ↑ Jones, 1964, p. 300-301.
  38. ↑ Jones, 1964, p. 305.
  39. ↑ Jones, 1964, p. 313.
  40. ↑ Monés, 1992, p. 255.
  41. ↑ Monés, 1992, p. 259-260.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Jones (1964). The Later Roman Empire, Oxford: Blackwell. ISBN 978-0801832857.
  • H. Monés (1992). Història General d'Àfrica. Àfrica entre els sigles VII i XI (en és), Madrit: Tecnos/Unesco, pp. 255. ISBN 84-309-0901-X.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mauros&oldid=1315969»