Anar al contingut

Mauros

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mapa del nort d'Àfrica en la Mauritània romana a l'esquerra.
Mòle de la columna Trajana, exposta en el Museu de la Civilisació Romana a on es representa la cavalleria dels mauros del general romà d'orige mauro, Lusio Quet, combatent en les guerres dàcies.

Els mauros (llatí: mauri, i este del grec Μαῦρος; 'obscur')[1] era la denominació llatina per a la població bereber de l'Antiga Mauritània, ubicada en la part del Nort d'Àfrica a l'oest de Numídia, un àrea que actualment correspondria aproximadament en l'actual nort de Marroc i el noroest d'Argèlia. Els mauros estaven dividits en gran número de tribus.

Etimologia

El terme, del que es deriva l'actual 'moros' (grec: Μαῦροι), apareix en l'obra d'Estrabó, que ho va escriure a principis del I, com un nom natiu que es va incorporar al llatí. També cita el nom dels mateixos habitants en grec com Maurusii (Μαυρούσιοι).[2]

D'esta forma, el terme mauros, com a confederació tribal o denominador ètnic genèric norteafricà sembla correspondre aproximadament al poble conegut com els númides en l'etnografia antiga. Provablement, abdós térmens agrupen les primeres poblacions de parla bereber (l'epigrafia en tifinag més antiga data aproximadament del III).

Història

Periodo romà

En l'any 44, l'Imperi romà va incorporar la regió com a província de Mauritània, despuix dividida en Mauritània Cesariense i Mauritània Tingitana. L'àrea al voltant de Cartago ya formava part d'Àfrica Proconsular i el domini romà era lo suficientment eficaç com per a que estes províncies s'integraren definitivament en l'imperi.

l'Imperi romà baix Adrià (r. 117-138), que mostra l'ubicació dels mauros.

Les incursions dels mauros pel sur de la península ibèrica són mencionades ya durant el regnat de Neró (r. 54-68) en les Églogues de Calpurni Sícul:

Les hidromels de Gerió, un ric premi per a tentar l'avarícia del moro feroç, a on l'enorme Baetis, segons diuen les llegendes, fluïx cap a avall en el seu camí occidental per a trobar-se en la costa.[3]

El Baetis és el Guadalquivir modern, per lo que lo que diu esta égloga implica que els mauros atacaven la Bètica durant el I. Els mauros, des de les montanyes de més allà de la frontera de l'Imperi romà, també varen creuar l'estret de Gibraltar per a atacar la província romana de la Bètica, en lo que hui és el sur d'Espanya, a principis dels anys 170.[4] Es té constància d'incursions en els anys 171, 173 i 176, en devastació no solament en la Bètica sino que varen aplegar inclús a la província Tarraconense.[5] Es va generar més por i terror en la província Bètica, que fets de conquista concrets, puix en ser província inermis, no disponia de tropes pròpies.[6]

Els mauros varen tornar a atacar la Bètica a finals dels anys 170 o 180 durant el regnat de Còmodo. En eixa época varen assitiar la ciutat de Singilia Barba (actual Antequera, província de Màlaga), que finalment va ser lliberada del sege per l'arribada de tropes romanes de la província de Mauritània Tingitana, al comandament de Gai Vali Maximià.[7]

Durant el cristianisme primitiu, el sobrenom Mauritius identificava a qualsevol persona originària d'Àfrica (el Magreb), lo que correspon aproximadament en les poblacions berebers. Dos destacats eclesiàstics 'mauricians' varen ser Tertulià i Sant Agustí. El sant cristià del III, Mauritius, en l'honor de la qual es va originar el nom de pila Maurici, era d'Egipte.

Quan Aurelià va marchar contra Zenobia en 272, el seu eixèrcit incloïa cavalleria maura.[8] La Notitia Dignitatum menciona unitats de cavalleria romanes cridades Equites Mauri o cavalleria maura. Molts mauros es varen allistar en l'eixèrcit romà i eren ben coneguts com a membres del comitatus, l'eixèrcit mòvil de l'emperador, abans del regnat de Dioclecià.[9] Jones cita el registre d'un interrogatori consular en Numídia en 320, en el que un gramàtic llatí cridat Víctor va declarar que el seu pare era un decurió en Cirta (actual Constantina en Argèlia), i el seu yayo va servir en el comitatus, 'perque la nostra família és d'orige mauro.[10]

En l'época de Dioclecià, la cavalleria maura ya no formava part de l'eixèrcit de campanya mòvil, sino que estava estacionada a lo llarc de les fronteres persa i del Danubi. Hi havia un regiment de Equites Mauri en 'cada una de les sis províncies entre Mesopotàmia i Aràbia'.[11] Els mauros formaven part d'un grup més gran cridat Equites Illyricani, lo que indica un servici previ en Illyricum.[8]

Si ben molts mauros varen formar part de l'imperi romà, uns atres es varen resistir al domini romà. Com Gibbon relata, durant els anys 296-297, 'Des del Nil fins al Mont Atles, Àfrica estava en armes'.[12] El co-emperador de Dioclecià, Maximià, va fer campanya contra els mauros durant dos anys, entrant en la seua fortalea montanyosa per a aterrorisar-los davant el poder de Roma. Esta va poder ser la raó per la que les legions frontereres del noroest d'Àfrica es varen reforçar en l'época de Dioclecià en sèt noves legions repartides per Tingitània, Tripolitània, Àfrica, Numídia i les Mauritànies.[13]

En la década de 370, els mauros varen atacar les ciutats romanes del noroest d'Àfrica. Teodosi el Vell va fer una campanya contra ells en 372.[14] S'especifica que una tribu maura cridada dels austoriani va participar en estes incursions.[15] Segons Jones, que seguix a Amià Marcelí, les incursions en Tripolitània varen ser causades per 'la negligència i corrupció de Romanus, el comes Africae:

... en 372 Firme, un cacic mauro en qui Romanus s'havia barallat, es va alçar en armes, sent recolzat per varis regiments romans.[16] Teodosi va abortar la rebelió, pero va ser eixecutat poc despuix en Cartago.

El germà de Firme, Gildo, també un cacic mauro, es va unir als romans i va ajudar a derrotar el tumult de Firme. Com recompensa, se li va otorgar el lloc de magister utriusque militiae per Africam, o mestre d'infanteria i cavalleria per a Àfrica.[17] En 397 va trencar la seua llealtat a l'imperi occidental, llavors baix el control del chiquet emperador Honori i el seu mestre de soldats Estilicó. Gildo va retindre els barcos de gra de Roma i va declarar llealtat a l'enemic d'Estilicó, Eutropi, en Constantinopla. Eutropi va enviar tot tipo d'ànims, pero cap tropa ni diners. El Senat romà va declarar a Gildo enemic públic (hostis publicus).[18]

Gildo tenia un atre germà cridat Mascezel. En algun moment, Gildo va eixecutar als fills de Mascezel.[19] Per això, Mascezel va ajudar als romans a derrotar la rebelió del seu germà. En l'ajuda de Mascezel, una força romana de 5000 hòmens va derrotar a Gildo i va restaurar el control de l'Imperi occidental en el noroest d'Àfrica. Estilicó despuix s'encarregaria d'eliminar a Mascezel. Per a reemplaçar a Gildo, Estilicó va posar al seu cunyat Batanari a càrrec dels assunts militars en Àfrica en 401.[20]

A finals del IV i principis del V, un gran número de tropes de l'eixèrcit de campanya imperial mòvil (el comitatus) estaven estacionades permanentment en Àfrica per a mantindre l'orde contra els mauros. A. H. M. Jones va estimar que d'un total de 113.000 hòmens en el comitatus, 23.000 estarien estacionats en Àfrica. Estes tropes se sumaven als limitanei, els eixèrcits fronterers permanents. No obstant, els limitanei eren insuficients per a controlar als mauros, per lo que parts de l'eixèrcit de campanya es varen establir junt a ells. Estes tropes no estaven disponibles per al seu propòsit original, que era el de respondre a les invasions bàrbares ràpidament i a on fora necessari.[21]

En 411-412, el dux Libyarum (comandant de les forces romanes en Líbia) va ser nomenat Anysius. Se li recorda com a comandant d'una guerra contra els mauros austuriani. Sinesio de Cirene ho va elogiar per la seua valentia i la seua eficaç gestió de la guerra.[22]

En l'any 412, els limitanei de Cirenaica necessitaven ajuda per a resistir els atacs dels mauros austuriani. l'Imperi romà d'Orient (en eixe moment baix els regents del jove emperador Teodosi II) va enviar un esquadró de bàrbars unigardi. Sinesio de Cirene va elogiar a estos federats bàrbars i va demanar més.[23]

Vàndals

Despuix de la caiguda de Roma, el regne germànic dels vàndals va governar gran part de l'àrea, pero ni ells ni els bizantí varen poder mantindre un control efectiu. La regió interior va permanéixer baix el control dels mauros.[24] L'eixèrcit vàndal no era un eixèrcit permanent, i baix els reis vàndals posteriors, des d'Huneric (r. 477-484) fins a Gelimer (r. 530-534), la seua força va decaure. No es va establir cap eixèrcit fronterer per a protegir-se de les incursions dels mauros, per lo que estos varen invadir les àrees frontereres del regne. Més tart, quan el general Belisari va reconquistar Àfrica per a l'Imperi bizantí en 533-534, va tindre poques dificultats per a establir el seu domini sobre el regne vàndal, encara que els seus successors varen tindre grans dificultats per a controlar als mauros, i alguns d'ells varen morir.[25]

El rei vàndal Huneric va exiliar a 4966 bisbes i sacerdots catòlics a través de la frontera sur del regne vàndal en territori mauro.[26] Huneric era un cristià arrià i solament volia clercs arrians en el seu regne. L'exili del clero catòlic al territori mauro va ser el mig utilisat per Huneric per a establir el domini arrià en el regne vàndal del nort d'Àfrica.

Quan el rei Hilderic (r. 523-530) no va poder controlar els atacs dels mauros, va ser depost en 530 i reemplaçat per Gelimer.[27]

Periodo bizantí

Erro al crear miniatura:
Mapa de l'Imperi bizantí baix el regnat de Justinià.

l'emperador bizantí, Justinià, va aprofitar les circumstàncies favorables de la deposició d'Hilderic com a excusa per a l'invasió del regne vàndal, ya que tenia un tractat en ell. Va enviar al general Belisari, que va restablir ràpidament el control sobre l'antiga província romana d'Àfrica. El rei Gelimer va fugir, buscant refugi en la ciutat de Medeus en el mont Papúa, baix la protecció en un cacic mauro. Allí va mantindre el sege durant tres mesos, fins que el sofriment de la ciutat es va tornar insoportable i va tindre que rendir-se.[28]

En la seua major part, els mauros no varen opondre resistència a Belisari, varen esperar el resultat de la guerra i varen manifestar la seua llealtat als bizantí quan va terminar.[27] Els vàndals havien perdut gran part de l'antic territori romà en benefici dels mauros, incloent tot a l'oest de Caesarea.[29] Tan pronte com Belisari va deixar Àfrica en 534, els mauros varen tornar a fer incursions. El general bizantí Salomó va lliurar una série de campanyes contra ells, posant fi a les incursions, fins que es va produir una rebelió de les tropes bizantines en 536.[30] Despuix de la gresca de les tropes, els mauros varen poder tornar a incursionar en impunitat pel territori bizantí. Salomó va ser cridat i reemplaçat per Germà (cosí de Justinià), qui va pacificar la rebelió de les tropes i va retornar a Constantinopla en 539. Eixe mateix any, Salomó va ser cridat a lluitar novament contra els mauros, reforçant el control de l'eixèrcit i iniciant un programa de construcció i fortificació en tota la regió, en la seua lluita contra els rebels mauros.[31] Per les contínues lluites contra els mauros i la rebelió de les tropes, els bizantí varen tindre grans dificultats per a recaptar imposts en la província recent conquistada.[32] Al mateix temps, Justinià estava molt ocupat en les guerres contra els ostrogots i els perses i no va poder aplicar molts recursos per a controlar als mauros, lo que va obrir la porta a noves rebelions en la década de 540 i posteriors.[33]

Salomó va conseguir restablir el control bizantí sobre els mauros en el territori, ara bizantí. No obstant, el seu nebot Sergi recentment nomenat governador de la Tripolitània durant un convit en els caps d'una tribu local de mauros cridada levathi per a parlamentar, va massacrar a huitanta d'ells en 544. Va produir un alçament dels mauros, a on Salomó va ser assessinat. Justinià li va donar el control de la província africana bizantí a Sergi, pero davant la seua incompetència, va enviar a Areobind com a general. El duc bizantí de Numídia, Guntaric, desijant convertir-se en rei d'Àfrica, va recolzar als mauros en secret.

Com a les tropes bizantines no se'ls pagava a temps i, en freqüència, no eren totalment fiables, Guntaric, aliat en el cabdill mauro Antalas, va poder ocupar Cartago i va matar a Areobind, solament per a ser assessinat a la seua volta per Artabanes, un lleal bizantí armeni. Artabanes, una volta conseguit recuperar el control de les tropes, va ser cridat a Constantinopla i reemplaçat per Juan Troglita, que va tindre que sofocar els tumults dels mauros de 546-547. Despuix d'esta derrota no va haver més rebelions fins a 563, que va anar ràpidament reprimida[34]

A. H. M. Jones afirma que les greus dificultats experimentades pels bizantí per a establir el control sobre els mauros despuix de la conquista del regne vàndal, es varen deure en gran part a la falta de diners i recursos suficients per a les tropes estacionades en Àfrica, i açò a la seua volta es va deure a les numeroses guerres lliurades per Justinià en atres llocs.[35]

Els mauros havien pres grans àrees de terra dels vàndals durant el regnat de l'ineficaç Hilderic, i els bizantí mai varen conseguir recuperar estos territoris. Dins de l'àrea de control bizantí, casi totes les ciutats estaven fortificades, inclús aquelles lluntanes a les àrees frontereres. Moltes ciutats semblen haver decreixcut en tamany a mida que les poblacions es concentraven en les àrees més fortificades. En algunes localitats es va aplegar a fortificar el fòrum. Tot això du a sugerir una reducció de la prosperitat i la població i una major amenaça de guerra, molt provablement contra els mauros.[36] Provablement, degut a que no es varen comprometre suficients recursos per a pacificar completament la regió, mai es va contribuir en més imposts al govern de Justinià de lo que varen costar els recursos per a mantindre el control.[37] No obstant, alguns mauros varen ser reclutats en els eixèrcits bizantins per al seu servici en l'estranger, i a lo manco dos regiments africans varen ser reclutats i assignats a Egipte.[36]

Un important tumult dels mauros contra el domini bizantí va tindre lloc en 569, durant el regnat de Justí II, en la que va ser assessinat el prefecte del pretori. A l'any següent, el magister militum va ser assessinat. En 571 va ser assessinat un atre magister militum.[38] Durant el regnat de l'emperador Maurici (r. 582-602), va haver atres dos rebelions, més menudes, dels mauros.[39]

A principis del VII, les províncies d'Àfrica proconsular, Bizacena i Numídia (ara Tunis i Argèlia oriental) estaven baix el control de l'exarcat de Cartago, una divisió de l'Imperi bizantí. Les antigues províncies romanes de Mauritània Cesariense i Mauritània Tingitana (és dir, l'actual Marroc i Argèlia occidental i central) i el camp estan ocupats pels mauros, en els seus propis caps. En 646, Gregori el Patrici, exarca de Cartago va encapçalar una rebelió contra l'emperador Constant II, trobant un ampli respal entre els mauros de l'interior. Gregori abandona Cartago i establix la seua nova residència en Sufétula, en l'interior, prop dels seus aliats mauros.

En 647, Gregori, ara independent, va tindre que enfrontar-se als invasors musulmans en Sufétula. Movilisa a moltes tribus maures aliades en virtut d'un tractat del suroest de Bizacena i potser del sur de Numídia. Despuix de la derrota de Gregori, les tribus maures trenquen la seua llealtat a l'Imperi i la major part del sur de l'actual Tunis escapa del control de l'exarcat de Cartago.

Periodo islàmic

Despuix de la caiguda de l'exarcat de Cartago en 698, la conquista musulmana del Magreb va posar fi al domini bizantí en Àfrica. La resistència dels mauros contra els àraps musulmans perviuria uns 50 anys. Es varen donar conte de que els atacs no solament es dirigien contra els bizantí, sino també contra ells, en l'objectiu d'incorporar-los al seu imperi. El cap de la tribu bereber dels auraba, Kusaila va intentar una resistència bizantina-bereber efectiva a l'expansió àrap musulmana sobre el nort d'Àfrica, fins que va ser derrotat i mort en 690.[40]

Un atre intent de resistència maura davant l'invasió àrap en el Magreb va ser en Kahina, la reina i guerrera bereber zenata de la tribu dels deyrawa, entre 695 i 701, partint dels monts de l'Aurés (en el nort-est de l'actual Argèlia), quan finalment va ser vençuda i morta. En 710, tot el Magreb estava en poder dels àraps musulmans, i eixe any, varen escomençar les operacions de reconeiximent del sur de la península ibèrica per Tarif, un bereber ya islamisat.[41]

La Crònica del 754 encara menciona als mauros / mauri pero cap a l'Alta Edat Mija l'endònim sembla haver desaparegut, mentres que fonts cristianes comencen a aplicar el terme mauri, moros a les poblacions islàmiques del Magreb i d'Andalusia, en general.

Vore també

Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ οἰκοῦσι δ᾽ ἐνταῦθα Μαυρούσιοι μὲν ὑπὸ τῶν Ἑλλήνων λεγόμενοι, Μαῦροι δ᾽ ὑπὸ τῶν Ῥωμαίων καὶ τῶν ἐπιχωρίων "Ací viu un poble cridat pels grecs, Maurusii, i pels romans i els natius, Mauri." Estrabó, Geografia 17.3.2. Lewis and Short, Latin Dictionary, 1879 s. v. "Mauri".
  3. ↑ Sículo, Calpurnio. «Eclogue IV». Internet Archive eclogues of Calpurnius. Consultat el 7 d'octubre de 2021.
  4. ↑ Richardson, 1996, p. 231.
  5. ↑ Santiago Montero, Gonzalo Bravo i Jorge Martínez-Pinna (1991). L'Imperi Romà: evolució institucional i ideològica (en es), Madrit: Visor Llibres. ISBN 84-7522-497-0.
  6. ↑ Christian Witschel (2009). Javier Andreu Pintat, Javier Cabrero Piquero (ed.) (ed.). Hispaniæ. Les províncies hispanes en el món romà (en es), Tarragona: Documenta 11, pp. 479. ISBN 9788493680954.
  7. ↑ Richardson, 1996, p. 232.
  8. ↑ 8,0 8,1 Jones, 1964, p. 57.
  9. ↑ Jones, 1964, p. 53.
  10. ↑ Jones, 1964, p. 52-53.
  11. ↑ Jones, 1964, p. 55.
  12. ↑ Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire", vol. 1, p. 409.
  13. ↑ Jones, 1964, p. 59.
  14. ↑ Richardson, 1996, p. 292.
  15. ↑ Ammianus Marcellinus. «The Roman History of Ammianus Marcellinus p. 413». Project Gutenberg Ammianus Marcellinus. Consultat el 7 d'octubre de 2021.
  16. ↑ Jones, 1964, p. 140.
  17. ↑ Jones, 1964, p. 183.
  18. ↑ Jones, 1964, p. 395-396.
  19. ↑ Jones, 1964, p. 396.
  20. ↑ Jones, 1964, p. 184.
  21. ↑ Jones, 1964, p. 197.
  22. ↑ Martindale, J. R. (1980). Prosopography of the Late Roman Empire, Volume II, Cambridge University Press.
  23. ↑ Jones, 1964, p. 203.
  24. ↑ Jamil M. Abun-Nasr, A History of the Maghrib (Cambridge Univ., 1971) en 27, 38 & 43; Michael Brett and Elizabeth Fentress, The Berbers (Blackwell 1996) en 14, 24, 41–54; Henri Terrasse, History of Morocco (Casablanca: Atlantides 1952) en 39–49, esp. 43–44; Serge Lancel, Carthage (Librairie Artheme Fayard 1992, Blackwell 1995) en 396–401; Glenn Markoe, The Phoenicians, Berkeley, CA: University of Califòrnia, 2000, p. 54–56.
  25. ↑ Jones, 1964, p. 260.
  26. ↑ Jones, 1964, p. 263.
  27. ↑ 27,0 27,1 Jones, 1964, p. 273.
  28. ↑ Procopi de Cesarea, Procopius: History of the wars, llibres III i IV. The Vandalic war, p. 265.
  29. ↑ Jones, 1964, p. 264.
  30. ↑ Jones, 1964, p. 277.
  31. ↑ Jones, 1964, p. 278.
  32. ↑ Jones, 1964, p. 283.
  33. ↑ Jones, 1964, p. 287.
  34. ↑ Jones, 1964, p. 293.
  35. ↑ Jones, 1964, p. 298.
  36. ↑ 36,0 36,1 Jones, 1964, p. 300.
  37. ↑ Jones, 1964, p. 300-301.
  38. ↑ Jones, 1964, p. 305.
  39. ↑ Jones, 1964, p. 313.
  40. ↑ Monés, 1992, p. 255.
  41. ↑ Monés, 1992, p. 259-260.

Bibliografia

  • Jones, A. H. M. (1964). The Later Roman Empire, Oxford: Blackwell. ISBN 978-0801832857.
  • H. Monés (1992). Història General d'Àfrica. Àfrica entre els sigles VII i XI (en es), Madrit: Tecnos/Unesco, pp. 255. ISBN 84-309-0901-X.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mauros&oldid=1641435»