Guerres dacias
{{Ficha |tipocabecera = autor |titulo = Guerres dacias
|subtitulo =
|imagen = 019 Conrad Cichorius, Die Reliefs der Traianssäule, Tafel XIX.jpg |tamañoimagen = 200px |pie =
|etiqueta1 = Data |datos1 = 101-102 i 105-106 |etiqueta2 = Lloc |datos2 = Dacia |etiqueta4 = Casus belli |datos4 = |etiqueta5 = Conflicte |datos5 = |etiqueta6 = Objectius |datos6 = |etiqueta7 = Métodes |datos7 = |etiqueta8 = Estat |datos8 = |etiqueta9 = Resultat |datos9 = Victòria romana |etiqueta10= Conseqüències |datos10 = |etiqueta11= Cambis territorials |datos11 = Anexió de Dacia a l'Imperi romà
Les guerres dacias de Trajano (101-102 i 105-106) varen ser dos curts conflictes entre l'Imperi romà i Dacia que varen tindre lloc durant el mandat de l'emperador Trajano.
Antecedents
[editar | editar còdic]
Durant el I, la política romana respecte als països veïns i a les amenaces potencials era que estes devien ser contingudes pronte. En l'época d'Augusto, quan els territoris al sur del Danubio varen ser ocupats i convertits en la província de Mesia, es varen firmar varis tractats d'aliança en el regne dels dacios, que varen ser mantinguts pels següents emperadors i reis dacios.[1]
A finals de dit sigle va ascendir al tro dacio Decébalo, qui va trencar el statu quo existent fins a llavors i va iniciar una política agressiva, aliant-se en els pobles ubicats al nort i est del seu regne.[1]
En l'any 85 Decébalo va atacar Mesia i va saquejar varis pobles. Domiciano va ordenar una immediata campanya de castic al mando de Cornelio Fusco, que va terminar en un sonor desastre en la primera batalla de Tapae. Despuix del fracàs de Fusco, Domiciano va llançar una atra expedició comandada per Lucio Tetio Juliano, que va véncer la resistència dacia en la segona batalla de Tapae, pero no va poder aprofitar millor la seua victòria per les dificultats de la geografia local i la necessitat de reforçar el front de Panonia amenaçat per incursions sármatas.[2]
Domiciano es va vore forçat a firmar una humillante pau i pagar tribut als dacios.[1] Per a alguns historiadors, dit tractat va ser la causa del seu posterior assessinat en l'any 96.[2]
A pesar dels compromisos als que havia aplegat en els romans, des dels seus dominis es va continuar acossant a les caravanes i flotes de comerciants, aplegant inclús a realisar actes de pillage i saqueig de poblacions fronterices.[3] Per tot açò, Dacia era vista per l'Imperi romà com un enemic potencial.[1]
Ademés, en eixa época, l'Imperi romà estava passant per grans dificultats econòmiques, principalment per les costoses campanyes militars mampreses per tota Europa. És provable que els recursos naturals de Dacia, en particular el seu or, necessari per a l'acunyament de monedes, incitaren en part el conflicte.[1]
La primera guerra
[editar | editar còdic]Plantilla:Campanyes de les guerres dacias
Despuix de conseguir el consentiment del Senat, en l'any 101, Trajano estava llest per a alvançar sobre Dacia, preparant un enorme eixèrcit, el més gran des dels temps d'Augusto i que no es tornaria a vore fins a la campanya de Marco Aurelio contra els germans.[4] Es componia d'unes catorze legions més vexillationes de vàries atres, en total uns 150 000 hòmens.
L'estratègia romana consistia bàsicament en esclafar qualsevol resistència dels seus enemics en el poder de les seues legions per a després iniciar el procés de romanización de la nova província, aliant-se en caps locals i imponent la seua organisació administrativa i obres públiques.
Trajano va partir de Sirmio en una força de sèt legions i cuarenta y uno cohortes auxiliars mixtes d'infanteria i cavalleria més algunes vexillationes. En total prop de 86 000 hòmens. Marcha sobre Tapae, a on està atrincherat Decébalo. Brillantemente conseguix neutralisar la trampa que li havien preparat els dacios i sármatas en l'estret pas montanyós.[5]
Trajano va escomençar llavors a alvançar cap a Sarmizegetusa; Decébalo va llançar un atac contra Moesia en l'intenció de que parara la seua ofensiva. L'emperador va tindre que cancelar la seua ofensiva i anar a derrotar l'incursió bàrbara, lo que es va conseguir definitivament en la batalla de Adamclisi. Despuix d'esta nova derrota Decébalo no va poder més que retrocedir cap a l'interior del seu país, mentres que Trajano va procedir a sitiar Sarmizegetusa. En açò finalment el rei dacio es va rendir i va acceptar les condicions impostes pels romans.[6] Dacia va quedar convertida en un Estat tributari i aliat de Roma, motiu pel qual vàries legions varen ser apostades en el seu territori assegurant el domini romà.
La segona guerra
[editar | editar còdic]
Al poc temps de la seua sumissió, Decébalo va tornar a llançar atacs contra Mesia i les colónies romanes, incitant a les tribus dacias a rebelar-se. Corria la primavera de l'any 105 i Trajano va tornar a reunir les seues forces, esta volta per a la conquista definitiva de Dacia.[1] Els romans varen escomençar llentament a prendre posicions i varen forçar novament en èxit el pas de Tapae.
En l'estiu de l'any següent Trajano va iniciar la seua campanya final contra els dacios. Tres forces romanes varen alvançar des del Danubio: una, al mando personal de l'emperador, va partir des de Drobeta i va ocupar Tapae, passant a sitiar la capital dacia. Els locals varen rebujar el primer atac romà pero finalment la ciutat va caure, resultant saquejada i cremada. Decébalo va conseguir escapar.[7] Les atres columnes romanes varen partir d'Oescus i Axiopolis atacant el centre i est de Dacia, respectivament. De la mateixa manera que la primera columna, estes també varen alvançar arrasant-ho tot al seu pas.
Finalment Decébalo, perseguit de prop pels romans, es va suïcidar per a evitar el seu captura. Gràcies a la traïció de Bicilis, un confident del rei dacio, Trajano va trobar el tesor del rei enemic prop del riu Sargetia,[1] tesor que ascendia, segons l'evaluació de Jérôme Carcopino, a 165 500 kg d'or i 331 000 kg d'argent.[5] L'alvanç romà va continuar, pero la campanya es va donar per finalisada en la pren de Porolissum, un enclavament de resistència ubicat en el nort de Dacia.
Conseqüències
[editar | editar còdic]
Les guerres varen ser un gran èxit per a l'Imperi romà. Trajano va ordenar un total de cent vintitrés dies de celebracions en tot el territori imperial, durant les quals varen morir ademés 10 000 gladiadorés en els espectàculs realisats en el Coliseu.[8] També va iniciar un immediat procés de colonisació, atraent a varis mils de ciutadans romans, en la seua majoria itálicos, a habitar en ella.[5] La població dacia, en canvi, es va vore molt mermada; la majoria va morir o va ser esclavizada (els historiadors parlen que fins a mig milló de dacios varen ser venuts com a esclaus)[9] i molts dels sobreviviente varen escapar a les zones fronterices del regne, a on varen passar a cridar-se els «dacios lliures», presentant sempre problemes als romans, encara que mai d'importància llevat durant els anys 160 en aliança en atres pobles.[4]
La conquista va reportar un immediat guany per a l'Estat de dos mil setcents millons de sestercis; ademés, a llarc determini varen quedar assegurades les riques mines de l'oest de Dacia, que varen proporcionar grans ingressos fiscals a l'Imperi.[10]
Encara que les campanyes varen resultar molt costoses, els alts guanys generats per les mines locals i la venda massiva d'esclaus dacios varen pagar en créixens els costs. Gràcies a açò Trajano va poder iniciar un enorme programa d'edificacions públiques i servicis socials, que li va donar un gran respal de la població.[5]
Per a assegurar la defensa de la nova província, ya que estava prou oberta als moviments de pobles de la gran planura europea, particularment germans i sármatas, es varen instalar dos unitats legionari, la Legio XIII Gemina en Potaissa i la Legio I Italica en Novae. Dacia també va servir com a contenció de les invasions bàrbares, impedint un contacte immediat entre estos pobles i les riques províncies de l'interior de l'imperi.[5]
La campanya de Dacia va ser aixina mateix l'última campanya important de conquista en èxit de l'Imperi romà.[5] A partir de llavors, els successors de Trajano varen escomençar a optar per prendre una política exterior defensiva.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 L'Imperi Romà - Guerres Dacias
- ↑ 2,0 2,1 «De Imperatoribus Romanis» (en anglés) (Repertori de descripcions de batalles imperials). An Online Encyclopedia of Roman Emperors.
- ↑ Vida i mort en Roma: "Les legions"
- ↑ 4,0 4,1 Marco Aurelio i la frontera del Danubio. Per Sátrapa1.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Les legions de Juliol César. La legió en combat. [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Dictionary of battles and sieges: a guide to 8,500 battles from antiquity through the twenty-first century. Volum 3. Tony Jaques. Greenwood Publishing Group, 2007, pp. 913.
- ↑ Jaques, 2007, pp. 913-914
- ↑ The Population: Dacians and Settlers
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaRef1 - ↑ Grigore Arbore Popescu, Li strade vaig donar Traiano, in Traiano ai confini dell'Impere, Milà, 1998, pp. 190.
- ↑ Documental: Les tribus germàniques. Episodi 3
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Bennet, Julian. (2001) Trajan, Optimus Princeps. Bloomington ISBN 0-253-21435-1.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerras dacias» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.