Dacia (província romana)

Archiu:Roman Gothic Walls Romania Plain.svg

Dacia (província romana)

La província romana de Dacia (en llatí, Dacia), també coneguda com Dacia Trajana o Dacia Felix, va ser una província del Imperi romà, el territori del qual equival a l'històrica regió europea de Dacia, delimitada al nort pels Cárpatos i al sur pel Danubio, que correspon actualment en Romania i Moldàvia. La regió va ser conquistada pels els romans despuix de les guerres dacias en la primera década de el II (anys 100) i incorporada al mateix com a província.

Els seus habitants varen ser denominats getas pels grecs, mentres que el nom llatí era el de dacios. Se supon que provenien dels tracios.

Conquista romana

Archiu:Romani daci.jpg

Influència romana en blava, influència dels dacios lliures en roig (aproximativo i variable).

En l'any 87, l'emperador Domiciano va decidir enviar al seu prefecte i cap de la Guàrdia Pretoriana, Cornelio Fusco, a castigar i conquistar als dacios en quatre o cinc legions, entre estes la V Alavdæ, les quals varen caure en una emboscada i varen ser vençudes en la Batalla de Tapae (prop de la ciutat de Caransebes). En tal combat va perir el propi Fusco. Va ser despuix d'esta victòria que Dirpanneus, transliterado com Dirpaneo, com fins a llavors li cridaven els romans, va baratar el seu nom pel de Decébalo o Dekebal, el significat del qual seria: fort com dèu (hòmens).

En 88, Lucio Tetio Juliano comandó un atre eixèrcit romà que va anar novament derrotat en la zona de Tapae. Casi al mateix temps, els germans es varen rebelar en la frontera del Renvs (Rin) i per a frenar-los, l'Imperi romà va deure distraure forces des de la Moesia, forces que estaven fins a eixe moment encarregades de reprimir als dacios. Davant tal conjuntura, els romans es varen vore forçats a comprar la pau als dacios per mig del pagament d'importants sumes de diners en forma de tribut. Els romans inclús varen deure enviar ingeniers i arquitectes per a embellir i enfortir la capital dacia en Sarmizegetusa (tractat de l'any 89). La situació humillante per als romans va durar fins que Trajano va accedir al tro en 98, i immediatament despuix va dispondre una série de campanyes militars molt ben concertades que varen dur a l'Imperi romà fins a alcançar la seua màxima extensió geogràfica. Diupanneo-Decébalo va ser derrotat llavors pels romans, els qui varen invadir Dacia despuix de la tercera batalla de Tapae, lliurada en 101, després de la qual, els romans varen impondre un rei títaro ("client") per als dacios baix "protectorat" romà. Tres anys despuix, Decébalo va tornar a véncer a les tropes romanes acuarteladas en Dacia, per lo que els romans es varen vore obligats a enviar enormes reforços. Despuix d'un prolongat sege a Sarmizegetusa i una llarga guerra, els romans varen conquistar Dacia. Despuix de ser capturat i capturat pels soldats romans, Diupanneo-Decébalo es va vore obligat a suïcidar-se en l'any 106.

L'emperador Trajano la va convertir en una província romana despuix de les victòries obtingudes en les campanyes conegudes com guerres dacias, que varen tindre lloc entre (101-102) i (105-107). Dels dos millons de dacios, prop de cinccents mil varen ser venuts com a esclaus.

Organisació territorial

Archiu:UlpiaTraianaSarmizegetusa.jpg

Ruïnes de l'amfiteatre d'Ulpia Traiana Sarmizegetusa, capital de la Dacia romana.

L'ordenament territorial de la nova província va ser fixat només en 117 per l'emperador Adriano, qui va renunciar a algunes franges del territori conquistat pel seu predecessor i va dividir la zona en dos províncies: Dacia Inferior i Dacia Superior, més o menys corresponents a les actuals Oltenia i Transilvania, de les que en 159 es va separar una tercera unitat administrativa en el nort, la Dacia Porolissum (cetatea porolissum), passant a cridar-se les atres dos Dacia Apulensis i Dacia Malvensis, en un governador al front, abans de reunificarse en 168 en una província única baix Marco Aurelio.

Les subdivisions es feyen en funció de l'eficiència defensiva: contràriament a la política expansionista de Trajano, Adriano es percató dels delicats problemes sorgits en la nova adquisició territorial que, penetrant en el territori bàrbar més allà del llímit natural del Danubio, corria el risc de convertir-se en una zona de tensió més que en un reforç de les posicions romanes en els Balcans. Ademés, com a conseqüència de la seua posició geogràfica, la província estava descentrada respecte de les vies de tràfic de l'Imperi.

La capital va ser Ulpia Traiana Sarmizegetusa, fundada com a colónia a 30 km al nort del oppidum dacio. Atres ciutats es varen desenrollar gradualment entorn als emplaçaments militars: en la Dacia Superior, Apulum, Napoca, Potaissa, Porolissum, en la Dacia Inferior, Romula i Drobeta.

Recursos naturals

Els principals recursos naturals de la província, abundantment explotats pels romans, varen ser la sal i la mineria, especialment l'aurífera, fins a tal punt que es creu que, despuix de l'anexió de Dacia, es va procedir a una rebaixa d'imposts en tot l'Imperi.

Repoblament i colonisació

Archiu:Costantino Dacia. caps block 1

Guerrero dacio en l'Arc de Constantino, procedent del Fòrum de Trajano.

Per la seua pròpia situació geogràfica i estratègica, aixina com a l'importància econòmica del territori, la província de Dacia no va quedar com una mera alvançada de frontera, sino que va requerir una intensa colonisació, que va ser incentivada pel govern. Una font tardana parla d'innumerables colon aplegats de tot l'Imperi. De fet, una rica documentació epigràfica confirma que la província tenia una població cosmopolita.

El procés de colonisació va durar 165 anys. La destrucció de les ciutatés dacias i la reconstrucció segons el model urbanístic de la ciutat romana, aixina com l'introducció del llatí com a llengua oficial, varen accelerar el procés de romanización i, posteriorment, de cristianización. En les ciutats, els veterans de guerra llicenciats de les legions varen contribuir igualment a la difusió de la cultura i civilisació romanes.

L'abandó de la província

En el procés de les invasions bàrbares a partir de el III, les tribus germàniques varen eixercir pressió sobre les províncies fronterices de l'Imperi romà, al mateix temps que els recursos militars de l'Imperi escomençaven a estar sobrecarregats. Encara que l'emperador Aureliano va conseguir derrotar als godos en la zona en 271, va prendre la decisió d'abandonar la província, iniciant eixe mateix any l'evacuació del Eixèrcit romà i de l'administració civil cap a la província de Moesia, evacuació completada en 272.

A pesar de l'abandó de part de l'Imperi, l'ocupació romana va deixar entre els habitants de la exprovincia un sagell llatí indeleble, reflectit principalment en l'idioma, el qual va conseguir conservar les seues raïls romançades, pese a l'aïllament i haver estat somés a les influències eslaves. La Dacia romana evolucionaria en el temps donant orige a l'actual Romania.

Descobriment de les antiguetats romanes

Les antiguetats romanes de Transilvania varen ser els primers testimonis arqueològics de Romania que varen suscitar interés en época moderna.

L'història dels estudis va escomençar en el XV, quan la regió pertanyia en part al regne d'Hongria. Les ruïnes d'Ulpia Traiana Sarmizegetusa, encara visibles, sorgien a poca distància del castell de Hunedoara, una de les residències del rei Matías Corvino. La seua cort era una de les més lluentes d'Europa i acollia a diversos humanistes, en lo que en advertir l'existència dels restants, es va començar a arreplegar les inscripcions i a transcribirlas. L'obra d'estos primers erudits forma part de l'història general de la cultura, més que de l'arqueologia.

De fet, els interessos dels anticuarios varen contribuir també a destruir els últims restants de les ciutats romanes que poc a poc eren redescubiertas, ya que varen donar lloc a expoliaciones massives. El fenomen va aumentar entre el XVIII i el XIX, quan els descobriments de Transilvania varen ser a engrossar les coleccions imperials de Viena, mentres que en el principat de Valaquia es formaven, segons el model de l'Europa occidental, les primeres coleccions aristocràtiques. En Transilvania, la més important era la del baró Brukenthal, primer núcleu del Museu de Sibiu.

Ferdinando Marsigli (1658-1730) va ser un ingenier militar de Bolonya que va recórrer Transilvania, Hongria i Valaquia en l'eixèrcit austríac en l'encàrrec de precisar els llímits de les províncies anexionadas feya poc al Imperi austrohúngaro despuix de les guerres austro-turques. Marsigli va registrar i va dibuixar totes les antiguetats que es va trobar, compilando un mapa arqueològic del que varen eixir vàries edicions. Treball útil encara pels restants que va documentar i que varen ser destruïts posteriorment.

En 1843 es va fundar el Museu de Bucarest, concebut no com a pura colecció d'art, sino com a recolecció sistemàtica de material arqueològic. En la segona mitat de el XIX escomencen les excavacions en les ciutats de la Dacia meridional per Grigore Tocilescu, el nom de la qual està vinculat a la publicació del monument triumfal d'Adamclisi en Dobruja.

Ulpia Traiana Sarmizegetusa

Artícul principal → Ulpia Traiana Sarmizegetusa.

Archiu:Ulpia Traiana Sarmizegetusa inskripsjon.jpg

Ruïnes d'Ulpia Traiana Sarmizegetusa, capital de la Dacia romana.

Declarada zona d'interés nacional i sostreta aixina de les rapes dels buscadors de les antiguetats, Ulpia Traiana Sarmizegetusa, la capital romana, ha segut objecte d'excavacions sistemàtiques a partir de 1924. Hi ha pocs vestigis, pero ha segut possible precisar més o menys la seua extensió. Fundada sobre terreny verge, tenia una planta regular, casi quadrada, i estava amurallada. Posteriorment, es varen construir fòra de la ciutadella un amfiteatre i alguns temples.

En el centre de la ciutat s'han trobat el fòrum i un vast edifici anexe, que una inscripció ha permés identificar-ho en la sèu del colege dels augustales, els sacerdots municipals encarregats del cult a l'emperador. L'edifici és posterior al fòrum, que es remonta a la fundació de Sarmizegetusa.

En el costat sur del Fòrum, una série de tendes va ser transformada en una sala basilical, des de la que s'accedia al complex adjacent. L'accés principal a la sèu dels augustales estava en el costat opost i donava a un gran pati en un altar en el centre. D'allí es passava, a través d'un pòrtic, a un segon pati més menut, el costat posterior del qual estava vorejat per un cos d'edificació en una frontera monumental d'arcades cegues, que comunicava en la sala basilical del fòrum i estava subdividido en una série d'estàncies; la central feya de temple.

El complex està inspirat en l'arquitectura militar, ya que representa, en la distribució dels ambients que gravitan sobre el pati interior, la planta típica del pretori castrense. Per dimensions i dignitat arquitectònica, és el més notable dels identificats en la ciutat.

Enllaços externs

• Castres romans de la Romania - Google Maps / Earth