Dacios

Els dacios (en latín: Dacī i Plantilla:Lang-grc ) varen ser els antics habitants de Dacia (que correspon a l'actual Romania) i a parts de Mesia en el surest d'Europa. Parlaven el dacio, el qual no ha segut identificat en certea, pero té vínculs en el tracio, l'albanés i unes atres llengües balcàniques.
La primera volta que se'ls menciona és en les fonts romanes, pero els autors clàssics consideren de manera unànim als dacios una branca dels getas, un poble tracio conegut des de la Grècia antiga pels escrits.

Estrabón va especificar que els dacios eren els getas que vivien en la Planura panónica i Transilvania, mentres que els propis getas gravitaban en la costa del mar Negra, en (Escitia Menor).

Dacia estava delimitada aproximadament al sur pel riu Danubio (llavors cridat Istros) o a voltes també per les montanyes dels Balcans (llavors Hemus), incloent aixina la regió de Dobrudja, habitada pels getas i a on varen entrar en contacte en el món grec; a l'est, pel mar Negra (llavors Pontus Euxinus) i pel riu Dniéster (Tyra), encara que hi havia molts assentaments dacios entre el Dniéster i el riu Bug del Sur; i a l'oest, pel riu Tisza (Tisi), si ben a voltes es contaven també àrees situades entre este riu i el Danubio mig. Correspon, per tant, als països actuals de Romania i Moldàvia i chicotetes parts de Bulgària, Sèrbia, Hongria i Ucrània.

Entre els anys 82 a. C. i la conquista romana de 106 de nostra era va existir un regne dacio d'extensió variable. La seua capital, Sarmizegetusa, va ser destruïda pels romans pero la nova ciutat que estos varen fundar per a dirigir la província va prendre en part el seu nom (Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa).

Població dels dacios

Estava poblada per getas o dacios i les tribus tyra i teuriscos, segons pareix d'ètnia tracia. Tucídides diu que ya vivien a mitan de el VI, durant l'expedició de Darío I de Pèrsia, i més tart varen seguir a Sitalces com a cap de la confederació tribal tracia dels odrisios.

Els dacios o getas pertanyien a la família iliriotracia. Les tribus dacias tenien relacions pacífiques i belicosas en les d'atres pobles veïns, com els celtes, els antics germans, els sármatas i els escitas, pero varen anar molt més influenciades pels antics grecs i romans. Al final, estos últims varen conquistar i varen assimilar llingüística i culturalment als dacios.

La seua població era al voltant de 2 000 000 habitants, estimació donada per les fonts contemporànees sobre els 200 000 efectius reunits en la movilisació total del seu eixèrcit. Normalment, el número de tropes equival a un 1/10 del total de la població.

Artícul principal → Berebistas.

Artícul principal → Decébalo.

Artícul principal → Guerres dacias.

Religió

La religió dels dacios tenia una certa influència de la religió helènica. Aixina, posseïa tot un panteón de deus que s'identificaven en algun element del mig natural. Zamolxys era el deu suprem i de tota la terra, aixina com la divinitat dels vius i els morts, del món subterràneu i de la vida despuix de la mort. Gebeleizis era el deu del fòc, de la guerra i de la pluja, i es pensa que és l'homòlec del deu nòrdic Thor. Derzis era el deu de la salut. Bendis era la deesa del camp, vinculada a la màgia, a l'amor i a la maternitat. Finalment, la deesa Kotys era la regna mare de la mitologia dacia.

Periodo macedonio

Durant l'expedició de Filipo II de Macedònia en Tracia, les tribus ocupaven les regions entre el Danubio i els Balcans. Havien segut desplaçades recentment per Kelt, que provablement eren un poble celta, i havien expulsat als getas cap a l'atre costat del riu. Alejandro Magne va trobar en 335 a. C. als getas a l'atre costat del Ister, en uns dèu mil guerrers i quatre mil cavallers. Alejandro va creuar el riu de nit i per sorpresa, va derrotar als getas i va conquistar la seua capital.

Lisímaco de Tracia

En 292 a. C., Lisímaco de Tracia, en una guerra contra els getas, va entrar fins al cor del país, pero en les planures de Besarabia se li va tallar la retirada i va tindre que rendir-se. Lisímaco va conservar la vida i la llibertat per la generositat del rei Dromíketes, que va obtindre un botí important del saqueig del campament grec i del rescat dels presoners (en els anys 1545 i 1566 es varen trobar depòsits de monedes en Thorda).

Celtes

Durant l'invasió dels gals (celtes), els getas varen estar en guerra en ells, pero varen ser derrotats i mils de getas varen ser venuts com a esclaus en Atenes (en eixa época es documenten molts esclaus en els noms de Geta o Dacus o Davus). Despuix, sembla que els getas desapareixen i sorgixen els dacios.

Regnat de Berebistas

No està clar per qué varen passar de cridar-se getas a cridar-se dacios. Estrabón diu que eren dos pobles diferents i que els getas vivien a la vora del Euxino i els dacios en la part occidental, en les fonts del Ister. En el I, els romans cridaven a la regió Dacia i tot fa pensar que eren un sol poble en el que la tribu dels dacios havia alcançat l'hegemonia i la dels getas l'havia perdut.

No obstant, el príncip natiu Berebistas, contemporàneu de Juliol César, és cridat rei dels getas. Este rei va travessar el Ister, va atacar als bois i tauriscios i els va exterminar, i els getas varen causar espante als romans. En l'any 10 a. C., Augusto va enviar a Léntulo contra ells, que llavors estaven dirigits per Cotis o Cotiso. Els romans sembla que varen alvançar per la vall del Maros, pero l'expedició no va tindre resultats.

Getas, dacios i romans

En este periodo, els dacios es varen enfrontar a sovint en els romans sense resultats decisius per a cap de les dos parts, fins que els dacios, baix el rei Decébalo, varen derrotar l'emperador Domiciano i li varen obligar a negociar la pau en condicions desfavorables, inclós el pagament d'un tribut anual a Dacia (vejau Decébalo).

Els romans varen preparar la venjança, que va portar a terme Trajano: l'any 101 va eixir de Roma, va passar per Panonia, va travessar el Thissa i va seguir el riu Maros fins a Transilvania. La primera gran batalla en els dacios es va lliurar prop de Thorda, en un lloc que encara ara es diu Prat de Trajano (Pratum Trajano). Decébalo va poder renegociar les condicions de la pau en 104, pero es va convertir en tributari de Roma, i una guarnició romana es va establir en la seua capital, Sarmizegetusa, al mando de Longinus. Trajano va prendre el títul de «Dácico».

Decébalo

Decébalo va utilisar la pau per a rearmar-se. Va atacar als iazigas, que eren aliats dels romans, va rebre desertors romans i, finalment, va arrestar a Longinus i va fer saber que no ho lliberaria fins a l'evacuació romana del país i la compensació per les despeses militars. Longinus es va enverinar i el senat romà va declarar la guerra a Decébalo.

Durant esta segona guerra dacia (105), Trajano va creuar el Danubio pel lloc cridat Portes de Ferro, a on va fer construir el célebre pont flotant (iniciat cap a 103), i va dirigir una part de l'eixèrcit cap a Llau, mentres ell mateixa dirigia el restant per la vall del Orsova i marchava directament contra la capital de Decébalo, Sarmizegetusa, que els dacios no varen poder defendre i varen incendiar abans de fugir a les montanyes. Decébalo i uns atres nobles es varen suïcidar per a no caure en poder dels romans (segons atres versions, va ser capturat, i uns atres encara afirmen que va escapar i finalment va ser atrapat i matat). Trajano va entrar en la capital en 106.

Conquista romana

Dacia es va convertir en província romana en l'any 107 (cridada Dacia Trajana o simplement Dacia), en uns llímits definits: a l'oest, el riu Tysia (Thissa), que separava el país del dels iazigas metanastes, al nort, les montanyes dels Cárpatos, a l'est, el Hierasus fins a la confluència en el Ister, i al sur quedava separada de Mesia pel Danubio.

El pont construït en les Portes de Ferro assegurava la comunicació en les terres del sur, pero va ser destruït per orde d'Aureliano en 271 per a previndre les incursions dels bàrbars en Tracia. També es varen construir calçades, fonamentalment tres, conectades en la via Trajana, que passava pel sur del Danubio. En 108 es va fundar la nova capital de la província romana, en el nom de Ulpia Traiana Augusta Dacia Sarmizegetusa, prop de l'antiga capital dels dacios.

Província romana

La província de Dacia va ser poblada en romans de moltes procedències (la llegenda diu que Trajano va fer matar a tots els habitants masculins del país, pero se sap que en moltes regions encara vivien dacios durant l'ocupació romana). La nova província era consular i era administrada per llegats. Dos legions varen ser estacionades en el país.

L'any 129 els romans varen decidir fraccionar-la en dos parts, cridades Dacia Inferior i Dacia Superior. Marco Aurelio (161-180) la va dividir en tres províncies, cridades Dacia Porolissensis (per la ciutat de Porolissum), Dacia Apulensis (per la ciutat de Apulum) i Dacia Malvensis (per la ciutat-desconeguda-de Malva), respectivament, en una capital i una assamblea comunes, pero cada una en el seu procurador, subordinat a un governador de ranc consular (procònsul).

Entre 180 i 190 el governador Sabinianus va conseguir la llibertat de dotze mil esclaus dacios de tot l'Imperi romà i els va restablir en terres del país d'a on havien eixit els seus yayos o besyayos cent anys abans.

Dacia va permanéixer en possessió de Roma fins al regnat d'Aureliano (270-275), que en 271 va ordenar la retirada a l'atre costat del Danubio, deixant Dacia als godos. Els #colon romans varen ser reinstalados al sur del riu, entre l'alta i la baixa Mesia, en un districte conegut com Dacia Aureliana, que després es va dividir en dos províncies: la Dacia Ripensis (a la vora del Danubio, en capital en Retiaria) i la Dacia Mediterrànea (en capital en Serdica), les quals, junt en tres províncies més, varen formar la diòcesis de la Dacia.

Les relacions comercials entre les dos riberes del riu varen continuar i la llengua llatina va seguir subsistint en el nort. Encara que la difusió del cristianisme va favorir els contactes i la continuïtat cultural, baix els godos la civilisació romana i, en particular, la vida urbana, varen desaparéixer. Ulpia Traiana Sarmizegetusa, abans una ciutat romana en tots els elements habituals (teatre, banys, fòrum), ya estava deshabitada en 279.

Dacia despuix dels romans

Victufals, taifalos i teruings són les tribus mencionades per haver posseït l'abandonada província romana de Dacia en 350. Les evidències arqueològiques sugerixen que els gépidos estaven disputant Transilvania en taifales i teruings. Els taifales, ya independents de Gotia, es varen fer foederati dels romans, d'els qui obtenien el dret per a instalar-se en Oltenia.

En 376 la regió va ser conquistada pels hunos, que la varen conservar fins a la mort d'Atila en 453. El poble dels gépidos, al mando d'Ardarico, va erigir allí el seu regne, que va subsistir fins que en 566 va ser destruït pels lombardos. Estos varen abandonar el país i varen aplegar els ávaros (segona mitat de el VI), que varen dominar la regió durant uns 230 anys, fins que el seu regne va ser conquistat per Carlomagno en 791.

Al mateix temps, varen escomençar a aplegar eslaus, que s'establien pacíficament. Eren considerats la classe baixa i servil i se'ls permetia l'assentament per a favorir la producció agrícola. Poc a poc es varen assentar en tot el territori i es varen fusionar en atres grups que habitaven la regió, com els celtes, els getas o els mateixos romans.

Desaparegut el regne ávaro, el seu lloc va ser ocupat pels magiares (hongaresos), que en el IX varen entrar en Dacia i només varen trobar llauradors eslau-llatins organisats en clans i sense cap poder central. Estos montañeses eren els valacos o vlakhs (ells es denominaven rumunii), que constituïen una mescla d'eslaus, celtes, getas, romans i uns atres, i que havien estat vivint en les montanyes o en llocs alluntats, encara que predominaven els eslaus. En el X els valacos ya estaven somesos a Hongria.

En 976 el príncip búlgar David va ser assessinat per un valaco. Bulgària va caure en poder de Bizancio en 1019 i els valacos varen passar a ser aliats dels bizantino i varen servir en el seu eixèrcit, pero durant el XI les incursions dels Pechenegos o patzinak (finalment establits en el norest de Bulgària) varen provocar l'emigració de molts valacos i sobretot dels dacorromanos del sur del Danubio. Les guerres en Hongria i les incursions dels Uzes, una tribu turca, cap a l'any 1100, varen favorir encara més esta migració.

Estos emigrants es varen dividir en diferents grups: uns es varen anar cap a l'oest, a on varen originar les comunitats arrumanos de Dalmacia (morlaco o Mavrovlakhs, que vol dir valacos negres) i Istria (istrorrumanos), uns atres cap al sur, a on varen donar orige als arrumanosque viuen hui en Grècia, Bulgària, Macedònia i Albània, d'a on varen eixir les branques dels kutzovalacos (Grècia), els walaohians i els vlakhs (en Bulgària), els chobanos o farseroti (en Albània) i els meglenorrumanos en Macedònia. En Sèrbia, els arrumanos varen originar comunitats de cultura comuna conegudes hui pels noms de tsintaros (cincaros), timok vlakh, torlacos, empapades o tribals. Els que varen emigrar al nort varen donar orige als dacorromanos (els rumans actuals); els macedorromanos (arumanos de Romania) provablement són d'emigrants posteriors.

Llista de reis de Dacia

Moskon? IV
Dromiketes cap a 300 a. C.
Rubobostes III
Orol? III
Rhemaxos cap a 200
DICOM? II
Rholes? II
Dapyx? II

Tymarcus cap a 100 a. C.
Guichthlac cap a 100-82 a. C.
Berebistas 82-44 a. C.
Comosicus 44-28 a. C.
No registrats 28 a. C. a 68 d. C.
Dures 68-87
Decébalo el Valent 87-106 a. C.
Anexió a Roma 106 a. C., província organisada 107 a. C.

Geografia de Dacia

Ciutats de Dacia

Llistade ciutats i fortalees de Dacia en l'antiguetat:

Rius de Dacia

D'oest a est, els rius afluents del Danubio que irradian Dacia, tenien els següents noms en l'antiguetat:

Tisianus o Tysia, en els seus afluents Gerasus o Grissia i Marisus
Tibiscus
Gifil
Alutas
Hierasus (provablement, el riu nomenat per Heródoto en els noms de Poras o Poretos)

Vore també

Referències

Herwig Wolfram. History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1988.
Musset, Lucien. Els Invasions: Els Vagues Germaniques. Paris: Presses Universitaires de France, 1965.
Thompson, I. A. The Visigoths in the Clave of Ulfila. Oxford: Oxford University Press, 1966.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dacios.

Sorin Olteanu's Thraco-Daco-Moesian Languages Project (SoLTDM) (sources, thesaurus, textual criticism, phonetics and morphology, substratum, historical geography a.o.)
Ptolemy's Geography, book III, chapter 5
UNRV Dacia article
sights.seindal.dk - Dacians as they appear on the Arch of Constantine
www.fectio.org.uk - Draco Clapix Roman military standard
www.stoa.org/trajan [1] archivat en Wayback Machine. - Dacian Wars on Trajan's Column
Journey to the Land of the Cloud Rovers - photographic slide show of Sarmizegetusa. Requires Macromedia Shockwave.
Dacia on coins.
Dacian coins

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Dacios» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.