Sármatas

Archiu:028 Conrad Cichorius, Die Reliefs der Traianssäule, Tafel XXVIII (Ausschnitt 01).jpg

Sármatas

Archiu:Imperio Romano 125.svg

Mapa de l'Imperi romà baix Adriano (117-138 d. C.), mostrant la localisació de Sarmacia al sur de l'estepa ucraniana.

Els sármatas varen ser un grup de pobles nómades que parlaven llengües iranias vinculats en els escitas. Varen dominar la planura póntica durant els sigles III i IV, corresponent a l'àrea de les actuals Ucrània, Romania i sur de Rússia.

Els sármatas (en llatí sarmatæ o sauromatæ —la segona forma utilisada sobretot pels antics escritors grecs i la primera pels romans—) varen ser un poble iranio al que Heródoto (Històries 4.21-117) ubica en el V en la frontera occidental d'Escitia, més allà del Tanais (actual riu Don).

En el III els sármatas varen alvançar des del Caucas, invadint gran part del territori que fins a llavors ocupaven els escitas. En el II es troba als sármatas fortament instalats en les estepas que rodegen al mar Negra, principalment en territoris que en l'actualitat corresponen a Ucrània i Polònia. D'ahí que en geografia es nomene a les planures de l'Europa Oriental a l'est dels Cárpatos en el nom de Planura Sarmática. Després varen alcançar la seua màxima expansió cap a el I, quan s'estenien des del mar Negra fins al mar Bàltica i des del Volga fins al Vístula i la vall mija del Danubio. Tal territori va ser cridat pels romans Sarmatia (Sarmacia). El seu final com a potència bèlica es produïx cap a el III, quan s'estén el «imperi» dels godos fins a Crimea i després deuen afrontar l'atac dels vàndals i els hunos.

Com a poble iranio, els sármatas estaven relacionats en els escitas pel idioma i la major part de la seua cultura.

Els sármatas mai varen aplegar a constituir un Estat unificat, ya que es trobaven dividits en vàries «tribus» o parcialitat. Algunes d'elles han persistit fins a temps contemporàneus i unes atres s'han unit en atres pobles (els sármatas són un dels principals linajes dels actuals eslaus). Entre les parcialitat més destacades figuren les dels alanos, roxolanos, yázigas, i alguns creuen que els rashu del noroest del mar Caspio varen formar part d'estos sármatas-eslaus en emigrar, coneguts pels romans i judeus com ros.

Història

Orige

l'etnogénesis dels sármatas es va produir durant els sigles IV a III a. C., quan els nómades relacionats en els escitas, originaris de les estribaciones meridionals dels Urales, varen emigrar cap al suroest, cap al territori de la cultura sauromana, entre el baix Volga i el riu Don. Estos nómades varen conquistar als saurómanos, el nom dels quals va acabar aplicant-se al conjunt del nou poble format a partir d'estes migracions, les tribus constituents de les quals eren els Aorsoi, Rhoxolanoi, Alanoi, i els Iazyges. A pesar de la similitut entre els noms sármata i sauromatiano, els autors moderns distinguixen entre abdós, ya que la cultura sármata no es va desenrollar directament a partir de la cultura sauromatiana i el núcleu de la cultura sármata estava compost per estos migrants nouvinguts.

Estepa póntica i Europa

Durant els sigles IV i III a. C., el centre del poder sármata va permanéixer al nort del Caucas, i en el III els centres més importants estaven al voltant del baix Dò, Kalmykia, la zona del Kubán i el Caucas Central.

A finals de el IV, els escitas, la potència llavors dominant en la Estepa de la Mar Negra, varen ser derrotats militarment pels reis macedonios Makedon en 339 i 313 a. C., respectivament. Varen experimentar un atre revés militar despuix de participar en la Guerra Civil del Bósforo en el 309 a. C. i es varen vore pressionats pels tracios Getai i els germans Bastarnai. Al mateix temps, en Àsia Central, despuix de la conquista per Macedònia del Imperi aqueménida, el nou Imperi Seléucida va començar a atacar als nómades Sakā i Dahā que vivien al nort de les seues fronteres, els qui a la seua volta varen pressionar als sármatas cap a l'oest. Pressionats pels Sakā i Dahā en l'est i aprofitant el decliu del poder escita, els sármatas varen començar a creuar el riu Don i varen invadir Skythia (més vesprada en el periodo medieval, les campanyes militars d'Ismā'īl Sāmāni contra els Oγuz en Àsia Central pressionaran igualment als hongaresos per a que es desplacen cap a l'oest, a la conca de Panonia), i també emigraran cap al sur, al Caucas Nort.

La primera onada de migració sármata cap a l'oest es va produir durant el II, i en ella varen participar els sármatas reals, o Saioi (del escita-sármata xšaya, que significa 'reis'), que es varen traslladar a la estepa póntica, i els Iazyges, també cridats Iaxamatai o Iazamatai, que es varen assentar inicialment entre els rius Don i Dniéper. Els Rhoxolanoi, que podrien haver segut una tribu mixta escita-sármata, varen seguir als Iazyges i varen ocupar les estepas de la Mar Negra fins al Dnieper i varen assaltar la regió de Crimea durant eixe sigle, al final del com es varen vore envolts en un conflicte en els generals del Pontico rei Mithradatēs VI Eupatōr en l'Bospora Khersonēsos, mentres que els Iazyges es varen convertir en els seus aliats.

El fet de que les tribus a les que abans es referia Heródoto com escitas foren ara cridades sármatas pels autors helenísticos i romans implica que la conquista sármata no va supondre un desplaçament dels escitas de la estepa póntica, sino que les tribus escitas varen ser absorbides pels sármatas. Despuix de la seua conquista de Skythia, els sármatas es varen convertir en el poder polític dominant en el nort de la estepa póntica, a on varen escomençar a aparéixer tombes sármatas en el II Mentrestant, les poblacions que encara s'identificaven com escitas pròpiament dites es varen reduir a Crimea i a la regió de Dobruja, i en un moment donat els escitas de Crimea varen ser vassalls de la reina sármata [Amagē]. El poder sármata en les estepas pónticas també es va dirigir contra les ciutats de la Grega en les seues costes, sent la ciutat d'Olbia Pontikē obligada a pagar repetits tributs als sármatas reals i al seu rei Saitapharnēs, que es menciona en l'Protogenēs junt en les tribus dels Thisamatai, els escitas i els Saudaratai. Un atre rei sármata, Gatalos, va ser nomenat en un tractat de pau celebrat pel rei Pharnakes de Pontos en els seus enemics.

Atres dos tribus sármatas, els Sirakoi, que anteriorment s'havien originat en les planures transcaspianas immediatament al noreste d'Kyrkania abans d'emigrar a l'oest, i els Aorsoi, es varen desplaçar cap a l'oest a través del Volga i cap a les estribaciones de les montanyes del Caucas entre els sigles II i I a. C. Des d'allí, la pressió del seu creixent poder va obligar a les tribus sármatas més occidentals a emigrar més a l'oest, i els Aorsoi i Sirakoi varen destruir el poder dels sármatas reals i dels Iazyges, i els Aorsoi varen poder estendre el seu domini sobre una àmplia regió que s'estenia des del Caucas, passant per les Terres baixes de Terek-Kuma i Kalmykia en l'oest, fins a la regió de l'Mar de Aral en l'est. Un atre nou grup sármata, els Alanoi, es va originar en Àsia Central a partir de la fusió d'alguns antics grups tribals en els Massagetai. Relacionats en els Asioi que varen invadir Baktrianē en el II, els Alanoi varen ser espentats cap a l'oest pels Kʰɑŋ-kɨɑ (coneguts pels autors grecorromanos com els Ιαξαρται Iaxartai en grec, i els Iaxartae en llatí) que vivien en la conca del Syr Darya, des d'a on varen expandir el seu domini des de Fergana fins a la regió de l'Mar de Aral.

L'hegemonia dels sármatas en la estepa póntica va continuar durant el I, quan es varen aliar en els escitas contra Diophantos, un general de Mithradatēs. VI Eupatōr, abans d'aliar-se en Mithradatēs contra la Romana i lluitar per ell tant en Europa com en Àsia, demostrant la completa implicació dels sármatas en els assunts de les regions póntica i danubiana. Durant la primera part del sigle, els Alanoi havien emigrat a la zona al noreste del Llac Maiōtis. Mentrestant, els Iazyges es varen desplaçar cap a l'oest fins a aplegar al Danubio i els Rhoxolanoi es varen traslladar a la zona compresa entre el Dnipro i el Danubio i des d'allí més a l'oest. Estos dos pobles varen atacar les regions al voltant d'Tomis i Moesia, respectivament. Durant este periodo, els Iazyges i Rhoxolanoi també varen atacar la província romana d'Thracia, el governador de la qual Tiberio Plaucio Silvano Aeliano va tindre que defendre la frontera romana del Danubio. Durant el I, varis sármatas varen aplegar a la conca panónica i els Iazyges varen passar pels territoris corresponents a les actuals Moldàvia i Valaquia abans d'assentar-se en la vall del Tisza, a mitan de sigle.

Encara que els moviments sármatas es varen detindre temporalment durant el I per l'ascens del regne dacio de Burebista, es varen recomençar despuix del colapse del seu regne despuix del seu assessinat i en l'any 16 a. C. Lucius Tario Rufo va tindre que repelir un atac sármata contra Tracia i Macedònia, mentres que atres atacs al voltant del 10 a. C. i el 2 a. C. varen ser derrotats per Gneo Cornelio Léntulo.

Mentrestant, atres tribus sármatas, possiblement els Aorsoi, varen enviar embaixadors a l'emperador romà Augusto, que va intentar establir un acort diplomàtic en ells. Durant el I de nostra era, els Sirakoi i els Aorsoi, que eren mútuament hostils, varen participar en la guerra romà-bospora en bandos oposts: els Sirakoi i el seu rei Zorsines es varen aliar en Mithridatēs III contra el seu mig germà Kotys I, que estava aliat en Roma i els Aorsoi. En la derrota de Kotys, els Sirakoi també varen ser derrotats i varen perdre el domini de la majoria de les seues terres. Entre els anys 50 i 60 de l'era cristiana, els Alanoi varen aparéixer en les estribaciones del Caucas, des d'a on varen atacar les zones del Caucas i el Transcaucaso i l'Imperi Partixc. Durant el I de nostra era, els Alanoi es varen expandir pel Volga cap a l'oest, absorbint part dels Aorsoi i desplaçant al restant, i la pressió dels Alanoi va obligar als Iazyges i als Rhoxolanoi a seguir atacant a l'Imperi Romà des de l'atre costat del Danubio. Durant el I de nostra era, dos governants sármatas de la estepa cridats Pharzoios i Inismeōs falcaven monedes en Olbia Pontikē.

Els Rhoxolanoi varen continuar la seua migració cap a l'oest despuix del conflicte en el Bósforo Khersonēsos, i en l'any 69 d. C. estaven lo suficientment prop del baix Danubio com per a poder atacar a través del riu quan estava congelat en hivern, i poc despuix ells i els Alanoi vivien en la costa de la Mar Negra, i més vesprada es varen traslladar més a l'oest i vivien en les zones corresponents a l'actual Moldàvia i a l'oest d'Ucrània.

La tribu sármata dels Arraei, que havia tingut estrets contactes en els romans, va acabar per assentar-se al sur del riu Danubio, en Tracia, i una atra tribu sármata, els Koralloi, vivien també en la mateixa zona junt a una part del poble escita Sindoi.

Durant els sigles I i II de nostra era, els Iazyges varen molestar a sovint a les autoritats romanes en Panonia; varen participar en la destrucció del regne Quadi d'Vannius, i a sovint emigraven a l'est a través de la Replanell Transilvana i els Montes Cárpatos durant els desplaçaments estacionals o per a comerciar.

En el II de nostra era, els Alanoi havien conquistat les estepas del nort del Caucas i de la zona nort de la Mar Negra i havien creat una poderosa confederació de tribus baixe el seu domini. Baixe l'hegemonia dels Alanoi una ruta comercial conectava la estepa póntica, el sur dels Urales i la regió actualment coneguda com Turquestán occidental. Un grup dels Alanoi, l'Antai, va emigrar cap al nort, al territori de l'actual Polònia.

Archiu:028 Conrad Cichorius, Die Reliefs der Traianssäule, Tafel caps block 40 (Ausschnitt 01).jpg

Catafractos sármatas durant les guerres dacias tal com es veu representat en la columna de Trajano.

Decliu

L'hegemonia dels sármatas en les estepas va començar a declinar a lo llarc dels sigles II i III de nostra era, quan els hunos varen conquistar el territori sármata en la estepa del Caspio i la regió dels Urales. La supremacia dels sármatas va ser finalment destruïda quan els germànics gòtics, procedents de la regió del Mar Bàltica, varen conquistar la estepa póntica cap a l'any 200 de l'era cristiana. En l'any 375 d. C., els hunos varen conquistar la major part dels Alanoi que vivien a l'est del riu Don, varen massacrar a un número important d'ells i els varen absorbir en la seua política tribal, mentres que els Alanoi de l'oest del Dò varen permanéixer lliures de la dominació huna. Com a part de l'estat huno, els Alanoi varen participar en la derrota i conquista per part dels hunos del regne dels ostrogodos en la estepa póntica. Alguns Alanoi lliures varen fugir a les montanyes del Caucas, a on varen participar en la etnogénesis de poblacions com els osetios i els cabardos, i atres agrupacions alanas varen sobreviure en Crimea. Uns atres varen emigrar a Europa Central i després a Europa Occidental, des d'a on alguns d'ells es varen dirigir a Britania i Hispania, i alguns es varen unir als Vàndals germànics per a creuar l'Estret de Gibraltar i crear el Regne Vàndal en el nort d'Àfrica.

Els sármatas del regne del Bósforo es varen assimilar a la civilisació grega. Uns atres es varen assimilar en els proto-circasianos meot, i poden haver influït en la llengua circasiana. Alguns sármatas varen ser absorbits pels alanos i els godos. Durant l'Alta Edat Mija, la població protoeslava d'Europa Oriental va assimilar i va absorbir als sármatas durant les convulsions polítiques d'eixa época. No obstant, un poble emparentat en els sármatas, conegut com els alanos, va sobreviure en el Caucas Nort fins a l'Alta Edat Mija, donant lloc finalment al modern grup ètnic dels osetas.

Eixèrcit dels sármatas

La tecnologia militar del poble sármata va influenciar la tecnologia dels seus aliats tant com la dels seus enemics. Les qualitats guerreres dels sármatas, dels seus ancestros, els saurómatas, i dels seus descendents, els alanos, han segut a sovint descrites pels autors antics. Polibio, Diodoro Sículo, Estrabón, Flavio Josefo, Tácito, Pausanias o Dion Casio han deixat quadros testimonials molt vius d'estes tribus iranís que tenien costums tan exòtiques per als grecs i els romans.

Molt jerarquizados, els sármatas varen tindre varis reis i, per lo manco, una reina: Amagê. De fet, les dònes tenien una elevada posició social i les guerreres de la fase antiga, que realment varen existir, han contribuït a mantindre viu el mit de les amazones.

Inicialment instalats entre el Don i l'Ural, els primers sármatas varen invadir els territoris dels escitas. Despuix, varen véncer als parts i als armenis. Des del final de el I, es varen enfrontar als romans en el sur del Danubio. Durant el II, despuix de vàries confrontacions, els romans varen reclutar a varis lanceros sármatas. Més vesprada, varen crear unitats de catafractos, prenent dels sármatas l'armadura de escamas, la llança llarga (contus), l'espasa en pòmul anular i fins a la seua insígnia: el Draco (una espècie de pal tubular que la seua embocadura de bronze representa la boca d'un dragó).

Bibliografia

Llibres

• (2002) The Sarmatians 600 BC–AD 450, Bloomsbury USA; Osprey Publishing. ISBN 978-1-84176-485-6.
• (1995) Nomads of the Eurasian Steppes in the Early Iron Age, Berkeley: Zinat Press. ISBN 978-1-885979-00-1.
• Day, John V. (2001). Indo-European origins: the anthropological evidence, Institute for the Study of Man. ISBN 978-0941694759.
• Hinds, Kathryn (2009). Scythians and Sarmatians, Marshall Cavendish. ISBN 978-0-7614-4519-7.
• (2017) Sarmatians: History and Archaeology of a Forgotten People, Schnell & Steiner. ISBN 978-3-7954-3234-8.
• Kozlovskaya, Valeriya (2017). The Northern Black Siga in Antiquity: networks, connectivity, and cultural interactions, Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-01951-5.
• Kuzmina, Elena Efimovna (2007). The Origin of the Indo-Iranians, BRILL, pp. 50, 51, 56, 64, 78, 83, 220, 410. ISBN 978-90-04-16054-5.
• Melyukova, A. I.. The Cambridge History of Early Inner Àsia (vol. 1), Cambridge, United Kingdom; New York City, United States: Cambridge University Press, p. 97-117. ISBN 978-0-521-24304-9.
• Olbrycht, Marek Jan. «Remarks on the Presence of Iranian Peoples in Europe and Their Asiatic Relations», Collectanea Celto-Asiatica Cracoviensia, Kraków: Księgarnia Akademicka, pp. 105–107. ISBN 978-8-371-88337-8.
• (1990) The Cambridge History of Early Inner Àsia, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-24304-9.
• К.Ф. Смирнов. Сарматы и утверждение их политического господства в Скифии, Рипол Классик. ISBN 978-5-458-40072-5.

• Sulimirski, Tadeusz (1970). The Sarmatians, Praeger.

Revistes

• (1988).«Сарматы и Северный Кавказ».Проблемы сарматской археологии и истории.

4–18.

• «137 ancient human genomes from across the Eurasian steppes».Nature.Nature Research.557(7705)

369–373.doi:10.1038/s41586-018-0094-2.

• (1988).«The Archaeological Cultures of the Sarmatians with a Preliminary Note on the Trial-Trenches at Gyoma 133: a Sarmatian Settlement in South-Eastern Hungary (Campaign 1985)».Annali dell'Istituto Universitari Orientale vaig donar Napoli.42

81–126.

• «Ancient genomes reveal origin and rapid trans-Eurasian migration of 7th century Avar elites».Cell.185(8)

1402–1413.i21.ISSN 0092-8674.doi:10.1016/j.cell.2022.03.007.

• «Shifts in the Genetic Landscape of the Western Eurasian Steppe Associated with the Beginning and End of the Scythian Dominance».Current Biology.Cell Press.29(14)

2430–2441.doi:10.1016/j.cub.2019.06.019.

• (1970).«Studies in the History and Language of the Sarmatians».Acta Antique et Archaeologica.XIII
• «Ancient genomes suggest the eastern Pontic-Caspian steppe as the source of western Iron Age nomads».Science Advances.American Association for the Advancement of Science.4(10)

eaat4457.doi:10.1126/sciadv.aat4457.

• (1997).«Ранние сарматы в контексте исторических событий Восточной Европы».Донские древности.5

28–40.

• (2004).«uk:О Сормах, Сарматах, Сорматских горах».Студії з ономастики та етимології.
• Lebedynsky, Iaroslav (2002). Els Sarmates: amazones et lanciers cuirassés entre Oural et Danube, VIIe siècle av. J.-C.-VIe siècle apr. J.-C., Errance. ISBN 978-2-87772-235-3.
• (2015).«Sarmatia, the Sarmatians and the North Pontic Area».Вестник древней истории [Journal of Ancient History].1(292)

109–135.

• (2013).«The Sarmatians: The Creation of Archaeological Evidence».Oxford Journal of Archaeology.32(2)

203–219.doi:10.1111/ojoa.12010.

• (1995).«A brief review of the history of the Sauromatian and Sarmatian tribes».Nomads of the Eurasian Steppes in the Early Iron Age.

85–89.

• (2002).«The Sarmatian Llance and the Sarmatian Horse-Riding Posture».Anthropology & Archeology of Eurasia.40(4)

7–21.doi:10.2753/aae1061-195940047.

• (2004).«Remarks on the Scythian, Sarmatian and Meotian Beliefs».AnthroGlobe Journal.
• (1991).«Сарматы Северо-Западного Причерноморья в I в. н. э.».Погребения знати у с. Пороги.
• «Ancestry and demography and descendants of Iron Age nomads of the Eurasian Steppe».Nature Communications.Nature Research.8(14615)doi:10.1038/ncomms14615.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre sármatas.