Anar al contingut

Regne del Bósforo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Regne del Bósforo (en latín: Regnum bospori) va ser un Estat de l'antiguetat fundat en l'any 480 a. C., durant l'época clàssica per un caudillo local cridat Arqueánax.[1] Estava localisat en la regió del Bósforo Cimerio i va ser constituït per l'unió de diverses colónies gregues d'orige jonio, entre les que varen descollar Eupatoria, Fanagoria, Feodosia, Tanais, Olbia i Panticapea, la majoria en Crimea, península a la que els grecs cridaven Quersoneso Táurico, Kersonesos Taurikos, també coneguda com Táurica. La seua capital va ser la ciutat de Panticapea.[2]

La relació i proximitat en els escitas va propiciar una important influència en la cultura i l'art de les colónies gregues de la costa nort del Ponto Euxino, aixina com una font d'inestabilitat pels continus atacs per part dels escitas. Davant l'impossibilitat de defendre's d'estos atacs, el regne va entrar baix la protecció póntica. Posteriorment els escitas varen ser desplaçats pels sármatas, que varen seguir atacant les ciutats gregues, per lo que finalment el regne, per a garantisar la seua supervivència, va acceptar quedar baix influència romana.

Durant els següents sigles, tant roxolanos com yázigas varen supondre una constant amenaça per a la seua pròpia existència. Els godos varen terminar finalment per desplaçar a estos pobles i varen invadir el regne, que va ser devastat durant el periodo de les invasions bàrbares en el IV. Les ciutats varen seguir subsistint durant algunes décades fins a l'arribada dels hunos. La major part del patrimoni llegat pel Regne del Bósforo es troba conservat en el Museu del Hermitage, en San Petersburgo (Rússia).[3] Finalment, va ser convertit en una província del Imperi romà d'Orient a inicis de el VI.

Història

[editar | editar còdic]

Durant els sigles VII i VI a. C., els grecs varen fundar numeroses colónies a lo llarc de la costa del mar Negra, sent especialment intensa la colonisació de la península de Crimea. Els grecs varen desenrollar un intens comerç basat en els productes obtinguts de la peixca del tonyina, el blat i les pells, entrant en contacte en els cimerios allí establits i als que paulatinament varen ser desplaçant cap a l'interior. Des de el VIII a. C. els escitas, un poble iranio i nómada al que els grecs cridaven skythai, es varen establir al nort de la mar Negra, estenent-se paulatinament per la conca del baix Dniéper, que correspon al centre i sur d'Ucrània.[4] Les tribus escitas al sur del Dniéper es varen fer sedentarias, dedicant-se principalment a l'agricultura, iniciant-se en esta época els contactes entre grecs i escitas per mig de relacions comercials establides a través de l'important via fluvial del Dniéper, al que els grecs denominaven Borysthenes.[5]


La colonisació grega va ser predominantment jonia, impulsada sobretot per la ciutat de Mileto, que va fundar ciutats com Panticapea (actual Kerch), o Olbia en la desembocadura del Dniéper, que va alcançar el seu apogeu en el VI a. C. Els dorios també varen participar, encara que a menor nivell, en la colonisació, fundant entre atres ciutats Quersoneso a principis de el VI a. C., establida prop de l'actual Sebastopol.

Época clàssica

[editar | editar còdic]

Segons Diodoro Sículo, la regió va ser controlada des del 480 a. C. al 438 a. C. per una dinastia anomenada Arqueanáctidas, provablement una família gobernant, de la que va sorgir el tirà Espártoco que es va declarar rei del Bósforo, governant des del 438–431 a. C.[6] Espártoco i els seus descendents varen fundar la dinastia Espartócida que va durar fins al 110 a. C. A Espártoco I li varen succeir els seus dos fills Seleuco i Sàtir I, els qui varen regnar conjuntament durant 42 anys, despuix Sàtir I va regnar solament fins a la seua mort.[7]

Archiu:Towns Bosporan Kingdom.png
Ciutats i pobles del Bósforo Cimerio: 1) Teodosia, 2) Cimérico, 3) Kytaja, 4) Acra, 5) Ninfea, 6) Iluraton, 7) Tiritaca, 8) Panticapea, 9) Mirmecio, 10) Partenio, 11) Portmion, 12) Zenonow Chersonesos, 13) Heraklion, 14) Aquileo, 15) Cimmeris, 16) Cepi, 17) Tyrambe, 18) Fanagoria, 19) Corcondama, 20) Hermonasa, 21) Gorguipia.

Els successors de Espártoco varen unificar la regió incorporant les ciutats i pobles grecs, en la seua majoria colónies creades pels milesios, que eren d'orige jonio. Sàtir I, rei del 431 a. C. al 387 a. C. va incorporar Ninfea als seus dominis i va sitiar sense èxit la ciutat de Teodosia, una important rival comercial en un port natural lliure de gèl tot l'any i pròxima als camps cerealísticos de Crimea oriental.[8]

Durant els inicis del regne es va intensificar el comerç sobretot en Atenes. L'importància ateniense en el Regne del Bósforo es va manifestar també a través dels privilegis que li varen otorgar els reis, aixina com el respal dels nobles de Panticapea. El regne va prosperar en l'exportació de blat, pells, peix, mel, esclaus i atres matèries, principalment a Atenes, en qui va mantindre estretes relacions i va concedir privilegis especials a les seues naus.

Cal senyalar que durant tota l'història grega, un net contrast separa les inscripcions gregues concernents als reis del Bósforo i els escrits dels oradors de l'época: mentres que Esquines parla de «tirans», les inscripcions es referixen a ells com «arconts» o «dinasta» del Bósforo.

A la mort de Sàtir I, el seu fill Leucón I (387-348 a. C.) va pujar al tro i va conseguir prendre finalment Teodosia. Leucón enviava anualment a Atenes 400.000 medimnos de blat.[9][10] Va ser nomenat ciutadà ateniense per haver enviat blat per a paliar la carestia del 357 a. C. durant la Guerra social.


La tercera generació de reis, Espártoco II (348 a. C.-344 a. C.) i Perisades I (o Parisades, 348-310 a. C.) varen regnar conjuntament fins al 344 a. C. Despuix, Perisades I va regnar en solitari. Este últim és també conegut per haver rebut dels atenienses el privilegi de enrolar en el Pireo soldats per a la seua flota. En el transcurs de el III a. C., com a conseqüència de l'eixamplada del món grec, gràcies a les conquistes d'Alejandro Magne (336-323 a. C.), les relacions comercials entre el Bósforo Cimerio i Atenes varen decaure lleument. El regne va establir relacions en atres potències com Delos o Egipte per als intercanvis comercials.

En l'any 310 a. C., Eumelo (grec antic, Εὔμηλος), fill del rei Perisades I (348-311 a. C.), va iniciar una guerra civil per la successió al tro contra els seus germans Sàtir II i Pritanis que varen resultar morts en combat. Eumelo es va fer en el tro i va regnar durant cinc anys i cinc mesos (309 a 304 a. C.). Li va succeir Espártoco III (304-283 a. C.). A partir d'este rei es desconeix en part les senyes referents als següents sobirans que varen governar i la seua cronologia. La següent informació rellevant que es posseïx és sobre l'últim monarca de la dinastia Espartócida, Perisades V (124-108 a. C.).

Periodo póntico

[editar | editar còdic]

Des de la segona mitat de el II a. C., el Regne del Bósforo va sofrir una important crisis socioeconòmica i política, provocada pels constants atacs dels bàrbars. Amenaçada la seua existència i en casi la totalitat de Crimea baixe el poder roxolano, el rei del Bósforo Perisades V va decidir en l'any 107 a. C. buscar ajuda a l'atre costat de la mar, demanant protecció al rei póntico Mitrídates VI.[11] Els roxolanos, liderats per Saumacus, varen terminar matant a Perisades. Mitrídates va aprofitar el succés per a derrotar-los i anexionarse les ciutats bosforeñas als seus dominis.[12]

Durant la primera guerra mitridática, el Bósforo es va rebelar contra el poder póntico l'any 86 a. C. i despuix del fi de la guerra, Mitrídates va tornar a impondre la seua voluntat sobre la regió. Durant estos anys el Bósforo va ser governat per mig de lloctinents o virreyes, fins que durant la segona guerra mitridática el regne es va sublevar per segona volta.[13] Despuix de restaurar la seua autoritat, Mitrídates VI va convertir al seu fill major Macares en rei del Bósforo en l'any 82 a. C.[14]


En el 66 a. C. durant la tercera guerra mitridática que va enfrontar al Ponto en la República Romana, despuix de les successives derrotes pónticas davant les legions romanes comandadas per Pompeyo, Macares es va aliar en els romans, provocant l'ira del seu pare, del que va terminar fugint per temor cremant tantes naus com va poder per a evitar la seua persecució, encara que va anar finalment alcançat i assessinat. Durant la campanya de Pompeyo en Judea, Mitrídates va recobrar part de les seues possessions en el Ponto, i envalentit, va organisar un pla per a dur la guerra a la pròpia Itàlia en l'ajuda de les tribus bàrbares enemigues de Roma. Davant la superioritat naval romana, va iniciar la marcha per terra en les seues millors forces, uns 36.000 hòmens, va tindre que vorejar la Mar Negra i al seu pas pels territoris del Bósforo, la moral del seu eixèrcit es va quebrar progressivament davant tan vast pla. Es varen produir desercions al bando romà, com l'efectuada pel contingent encarregat d'escoltar a les princeses promeses en matrimoni a les dinasties escitas, que varen ser entregades a Roma. El dia anterior a la partida cap a Itàlia, l'eixèrcit sancer es va amotinar contra Mitrídates induït pel seu fill Farnaces II.[15] Panticapea, la ciutat a on residia, es va unir a Farnaces, que va ser proclamat rei, contra Mitrídates. Sense contar en respals, Mitrídates es va suïcidar davant la seua imminent eixecució en l'any 63 a. C.[16]

Farnaces va enviar una embaixada a Pompeyo en la presentació d'ofertes i rehens, junt en el cos del seu pare. Este últim va acceptar l'oferta de Farnaces i li va recolzar per a ser rei del Bósforo, nomenant-li amic i aliat de Roma. Del seu regnat se sap que va oferir a la seua filla, Dinamia, en matrimoni a Juliol César i que este la va rebujar.[17]

No existixen més senyes sobre el regnat de Farnaces fins que va atacar i va conquistar la ciutat lliure de Fanagoria en el 49 a. C., violant els acorts pactats en Pompeyo lo que no va cridar l'atenció de Roma, llavors commocionada per l'inici de la segona guerra civil de la República romana. Davant la falta de resposta romana i la poca oposició, va deixar com a lloctinent a Asandro en el Bósforo i va continuar en la seua campanya expansionista invadint la Cólquida i part del Regne de Galacia en l'any 47 a. C. El rei gálata Dejotaros vassall de Roma, va demanar ajuda al lloctinent cesariano de la província d'Àsia, Cneo Domicio Calvino.[18] Farnaces es va enfrontar ràpidament en les forces romanes provincials derrotant-les. Confiat per la seua victòria, va invadir el restant de territoris de l'antic regne del seu pare, el Ponto i part de Capadocia.[19]


César va tindre notícies dels fets en Egipte i va iniciar la marcha cap al Ponto per a enfrontar-se a Farnaces. La batalla entre les tropes cesarianas i les pónticas va tindre lloc en el nort de Capadocia, prop de la ciutat de Zela. L'enfrontament va derivar en celeritat en una victòria romana. Despuix de la campanya, Juliol César va pronunciar les seues famoses paraules en el Senat: veni, vidi, vici, en alusió a lo ràpit i complet de la seua victòria.[20]

Farnaces va fugir ràpidament al Bósforo, a on va conseguir reunir una chicoteta força de escitas i sármatas, en les que va ser capaç de reprendre el control d'unes poques ciutats. No obstant, Asandro li va fer front i durant la pren d'una ciutat va resultar mort.[21] Dinamia, la filla major de Farnaces li va succeir en el tro, i es va casar en Asandro (47-17 a. C.). Abdós varen ser destronats simbòlicament per César, que va nomenar en el seu lloc a Mitrídates I del Bósforo.[22] Despuix de la mort de César i durant els següents anys, marcats per l'inestabilitat política en Roma, Dinamia i Asandro varen organisar una guerra independentista contra Roma i el seu rei títaro que va ser rebujat i mort.[23][24] Són destacables les actuacions propagandístiques de Dinamia que va fer tot lo possible per a demostrar el seu despit cap als romans. En el seu afany per mantindre les tradicions iranias que establien certa providència divina als reis, junt en la costum grega de rendir cult als héroes, va crear una image de la seua família afirmant que els recolzava la mateixa Deesa Suprema, que junt al seu espós diví protegia tot l'Univers i conseqüentment als seus súbdits més fidels, abnegados i intrèpits.[25]

En l'estabilisació política de Roma despuix de la derrota de Marco Antonio per Augusto, Dinamia va ser considerada amiga de Roma.[26] Inclús se li va permetre seguir falcant moneda d'or pròpia. Entre els seus llegats queda constància de que Dinamia va manar esculpir estàtues de marbre en el seu honor en totes les pólis gregues del Bósforo Cimerio, el marbre del qual era importat del Egeo.

Dinamia: filla del Gran Farnaces, neta del Rei de Reis Mitridates VI Eupator, Salvadora i Benefactora dels grecs pónticos, amiga dels romans.
Inscripció trobada en dites estàtues


Despuix de la mort del seu espós Asandro, Escribonio, un usurpador que dia ser net de Mitrídates VI, es va fer en el control del regne, prenent per esposa a Dinamia per a llegitimar-se.[27] Agripa va reaccionar encarregant a Polemón I restaurar la situació. El usurpador Escribonio va ser assessinat pels habitants del Regne del Bósforo davant l'arribada de Polemón, que es autoproclamó rei, eliminant als que se li oponien i casant-se en Dinamia en el 16 a. C. Agripa li va confirmar en el tro i despuix el propi Augusto. Dinamia, que no va acceptar gustosament el matrimoni, va organisar un eixèrcit compost principalment per sármatas per a derrocar i matar al seu espós. Va fracassar en el seu intent, exiliant-se al Caucas en el 14 a. C. i compartint el poder real en el seu fill adolescent. Despuix de la mort de Polemón en el 8 a. C. li va succeir Aspurgo, el fill de Dinamia i Asandro, que va prendre per nom Tiberio Juliol Aspurgo com a demostració i en honor de l'amistat que mantenia en Roma i els seus emperadors.

«Protectorat» romà

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Crimea romana.

A partir del regnat de Tiberio Juliol Aspurgo, el Regne del Bósforo es va convertir en un estat vassall del Imperi romà, si be la dinastia hereua del linaje de la casa real póntica va seguir governant. La política de subordinació a Roma es va oficialisar en firmar Aspurgo un primer tractat d'amistat en l'emperador romà Tiberio en l'any 14 i despuix un segon tractat en Cayo Juliol César Augusto Germànic més conegut com Calígula.[28] Estos tractats obligaven als reis del Bósforo a reconéixer com els seus sobirans als emperadors romans. Durant el seu regnat va prendre per esposa a Gepaepyris una princesa tracia, que era neta per part de la seua mare de Polemón I.[29] Els seus dos fills, Claudio Mitrídates i Juliol Cotis li varen succeir a la seua mort, ocorreguda en l'any 39.

Els reis pertanyents a esta dinastia varen prolongar la cultura póntica utilisant els seus noms i calendari en el Bósforo, segons les inscripcions de les monedes d'aquella época. Durant el domini romà el regne es va estendre per les costes de la Mar Negra, per mig d'una guerra contínua contra els bàrbars recolzada per Roma. Durant este periodo, els romans varen escomençar a estendre la seua influència sobre les ciutats gregues de la Mar Negra, establint tropes en ciutats com Quersoneso o Olbia, que varen contar en la protecció romana front a les incursions bàrbares. Algunes ciutats que no eren inicialment possessions del Regne del Bósforo varen quedar baix la seua tutela. Durant el I va tindre lloc l'apogeu cultural del regne, que va experimentar un nou periodo d'esplendor econòmic i cultural marcat cada volta més per les influències romanes. Durant este periodo les antigues ciutats varen ser reconstruïdes i atres noves varen ser fundades. Els sármatas varen terminar assentant-se en el regne, realisant un gran aporte cultural.

Mitrídates II del Bósforo va succeir al seu pare en el 37. Despuix de la mort de Calígula (37-41), el nou emperador romà va voler reunificar el Regne del Ponto i el Regne del Bósforo baix la tutela del rei Polemón II del Ponto, pero els habitants del Bósforo es varen rebelar, no volien un rei estranger (38). Açò va impulsar a l'emperador Claudio (41-54), successor de Calígula, a renunciar al proyecte d'reunificación. Polemón II va decidir llavors atacar el Bósforo, pero la seua acció va ser neutralisada per Roma i Mitrídates va ser confirmat en el tro. En compensació li va ser entregada Cilicia.

La pau imposta va ser breu, varen esclatar noves discòrdia esta volta entre Mitrídates i els romans. Mitrídates va decidir declarar-se independent. Segons Dión Casio (Història Romana), hi hauria inclús preparat una ofensiva militar contra Roma, pero va ser traïcionat pel seu germà Cotis I. Els romans varen tindre que enviar un eixèrcit al Quersoneso en l'any 44 al mando del llegat de Mesia, Didio Gal, que va prendre Panticapea.

Mitrídates va ser derrotat, va fugir a la seua capital i el seu germà Cotis I Tiberio Juliol (45-62 o 63) va ser proclamat rei del Bósforo. Didio Gal va partir llavors a Roma deixant en Panticapea una chicoteta guarnició baixe les órdens de Juliol Aquila. Mitrídates va aprofitar la situació per a intentar reprendre el seu regne. Va reunir als seus partidaris i en el respal dels siraces (tribu sármata), va marchar sobre la capital. Cotis I i Aquila, en inferioritat numèrica, es varen aliar en els aorses, enemics tradicionals dels siraces. Esta coalició va superar a Mitrídates, que vençut va haver de donar-se de nou a la fuga. Despuix es va rendir al rei dels aorses, Eunones, sent finalment dut captiu a Roma.

Cotis I, despuix de la victòria sobre el seu germà, va estretir les seues relacions en els romans, els qui li varen donar el nom de Tiberio Juliol Cotis. Durant estes dates la Classis póntica, una esquadra romana de 40 naus en base en les ciutats del Bósforo, patrullava la regió de la mar Negra. En l'época del emperador romà Nerón, en el pretext de protegir el comerç dels atacs dels pirates, va terminar anexionando el Regne del Bósforo al Imperi romà en l'any 64.

Despuix de la mort de Nerón en any 68, el fill de Cotis I cridat Tiberio Juliol Rescuporis va restaurar el regne.[30] Es va casar en Eunice i va tindre un chiquet, Sauromates I Tiberio Juliol, que li va succeir despuix de la seua mort en l'any 93 governant fins al 123.[30] El periodo posterior, fins al final del regne, és prou imprecís. Sauromates va ser el nom de varis reis del Bósforo, la majoria només són coneguts a través de les seues monedes. Estes representen generalment en l'anvers el cap del emperador romà reinante i en el revers la del rei del Bósforo. A partir d'esta constatació, els especialistes intenten definir la cronologia dels reis següents, la qual cosa és discutible. També sembla que va haver una conjunció de regnes.

Invasions bàrbares

[editar | editar còdic]
Archiu:Invasiones bárbaras Imperio romano-es.svg
Migracions en Europa entre els sigles II i V.

Els godos en l'any 255 varen fer acte de presència. Esta marea germànica havia baixat del mar Bàltica i va aplegar a la mar Negra cap al 200. Rescuporis IV Tiberio Juliol (240-262 o 240-253) va deure sometre's a les exigències dels godos que varen invadir el regne i varen saquejar Oblia i Tanais. Permetent-los usar els seus ports i la seua flota per a fer incursions de pirateria en Àsia Menor i el nort de Anatolia.[31]

Rescuporis IV va tindre un fill, Tiranes Tiberio Juliol (o Teinares 262-278) que va pujar al tro. Tiranes va obtindre una victòria contra els godos, pero al final del seu regnat va tindre que fer front a un pretenent a la corona, el seu germà Sauromates IV Tiberio Juliol (275-276), en qui va regnar conjuntament. Baixe el seu govern les relacions en Roma es varen degradar i varen tindre lloc choques entre els dos estats. Es va casar en Elia en qui va tindre un fill, Totorses Tiberio Juliol (o Foforses, 278-307), que va anar el següent rei.[32]


Els godos durant estos anys, en entrar en estret contacte en la civilisació i les ciutats del Regne del Bósforo, es varen assossegar, convertint-se en veïns i clients. Baixe el domini dels godos, paulatinament varen ser formant un estat «ostrogodo» en la Táurica i en l'estepa póntica, el Regne del Bósforo va perdurar durant un atre sigle.

Durant el regnat de Totorses, Sauromates fill de Criscorones, va portar a terme la leva d'un eixèrcit en l'ajuda dels sármatas que vivien prop del mar de Azov i va atacar primer el Regne del Ponto en el 291 i despuix el Bósforo.[33] Totorses li repusó i Sauromates es va vore obligat, en el 292, a firmar la pau.

Oliotes Tiberio Juliol (o Oliotos o Oligotos o Olympios o Uhlatos, 307-309), fill de Totorses li va succeir. La seua filla Nana, es va casar en el rei d'Iberia caucásica, Mirvan III (o Mihran III, 284-345). Varen succeir als seus germans, els reis Sauromates V (308 - 312) i Radamsades, o Rhadamsadius, 309 - 318 o 323) que segons alguns especialistes com Nadel, no serien part de la dinastia llegítima del Bósforo. Tenien un nom iranio i utilisaven caràcters sármatas en les inscripcions de les monedes. El tro del Bósforo va poder potser ser ocupat per reis estrangers.

Despuix Rescuporis V, (o VI, si es té en conte que el germà de Teineres, 318-336 o 309-336), fill de Oliotes va aplegar al poder, alguns estudiosos daten el començ del seu regnat en 309, i hauria regnat conjuntament en el seu tio Radamsades. En el 335 el regne va ser conquistat pels ostrogodos i Rescuporis V va morir defenent el seu regne que en ell es va extinguir. Les últimes monedes es varen troquelar en Panticapea en 332

En el IV varen escomençar a aplegar grans masses de ginets d'Àsia Central. Per lo que se sap, els hunos varen ser el primer grup nómada d'importància que va entrar en la zona de la Mar Negra en una expedició de saqueig, sense interessar-se en absolut per la colonisació o el comerç.[34] Tiranes infligió una greu derrota als godos, pero a la seua mort el bàrbar Chedosbios va usurpar el tro, pero Totorses va restaurar a la dinastia de Aspurgo. En 291-293, va marchar contra els romans contra un eixèrcit de bàrbars i va resultar vençut. Va ser succeït pels seus fills Rescuporis VI i Radamsades, pero este últim va ser succeït per Rescuporis VII cap a 337. No obstant, Sauromates V, fill de Rescuporis VI, ho va derrocar i cogobernó en el seu pare, qui va ser vençut pel cap godo Hermanarico, qui va prendre Panticapea i ho va eixecutar cap a 342, convertint al regne en el seu vassall.[35] En 375-376, el regne va ser devastat pels hunos, pero pronte va tornar a l'òrbita romana.[36] Durant eixa guerra, el rei Rescuporis VIII va fugir, pero va retornar en ajuda romana i va conseguir reconstruir Tanais, encara que Panticapea no es va recuperar. Cap a 391, Sauromates VI va morir lluitant en els hunos en aliança en els godos.[35] Finalment, cap a 421 el cap godo Agallis es va apoderar del Bósforo,[37] pero en 453 els hunos varen tornar i varen sometre a vassallage a les ciutats.[36]


Com a resultat de les invasions, les urbs s'havien encollit i moltes varen ser abandonades, com la seua capital, Panticapea, per a llavors cridada Bósforo, que es va reduir enormement de superfície. Durant el regnat de Justino I, els romans varen aprofitar la debilitat huna per a enviar funcionaris a la ciutat, pero mantenint al rei local,[38] possiblement des de 522. Per llavors, Grod o Grosses, cap huno de la regió, s'havia batejat i va intentar impedir-li a les seues gents adorar als seus ídols pagans, pero estos es varen rebelar contra ell i els seus aliats bizantins i li varen matar, reemplaçant-ho en el seu germà Muageri (Mugel o Mu-il). Constantinopla va enviar una poderosa força al mando del comte Juan per a restablir l'orde,[39] que va ser reforçada pels godos de Godilas i Baburio.[40] Per a 527[36] o 534 els seus territoris es varen incorporar a l'Imperi romà d'Orient.[41]

Societat

[editar | editar còdic]

Des de les fundacions de les més arcaiques colónies gregues, fins a l'época de major esplendor del Bósforo durant el II, varen transcórrer cinc sigles, durant els quals es va produir un gran mestiçage ètnic i un notable intercanvi cultural entre grecs i bàrbars. La seua població va heretar les traces dels primers colon, posseïa clares traces peculiars dels grecs oriunts d'Àsia Menor, que va anar des d'époques molt primerenques un cresol ètnic i cultural, mesclant-se lo jonio grec en lo oriental i iranio.[42] També es va deure produir un important mestiçage pel contacte en escitas i sármatas, igualment pobles iranios.[43] En resum, frut d'estes influències durant un periodo prolongat varen nàixer i es varen formar vàries generacions de famílies mixtes, d'a on varen sorgir els grecs pónticos i cimerios, iranizados i barbarizados.

L'idioma, inclús durant la dominació póntica o romana, va continuar sent el grec minorasiático, en escassos neologismes o barbarisme. La majoria dels noms bosforeños que han perdurat són de procedència helenística en un percentage mínim de noms no-grecs.[44] Si be entre les famílies de la noblea local en certes ocasions es donava preferència als noms iranios, escitas o sármatas, un clar eixemple és el Dinamia el nom de la filla de Farnaces II, que va poder haver-se-li donat per motius ideològics o polítics[45][46]


Del parament i vestimentes dels habitants grecs del Bósforo es coneixen certs detalls, per la ceràmica pintada, l'escultura i sobretot per relleus funeraris. Vestien seguint les principals tendències de la moda helenística. La consciència individual dels grecs bosforeños inclús en époques tardanes va deure també seguir la costum helènica d'organisar la vida pública entorn a la polis seguint les seues tradicions quotidianes.[47]

En contraposició en atres gregues contemporànees les dònaés del Bósforo Cimerio tenien una major llibertat, gojant de certa independència personal que segons les tradicions i lleis de les pólis bosforeñas li permetien dispondre de patrimoni, heretar-ho dels seus pares o administrar la dote de la seua boda. Les gregues bosforeñas també varen tindre un major paper social en comparació a les gregues balcàniques i egeas. Inclús aplegant a eixercitar càrrecs polítics.[48] Esta realitat podria explicar-se pel veïnat i influència cultural en el món iranio, a on la dòna gojava d'un major estatus social, inclús participant en la guerra.

La religió era d'orige grec sense grans influències estrangeres, s'han trobat inscripcions que atesten la veneració a Perséfone, Artemisa Efesia, Deméter, Cibeles, Jarites, Atenea o Afrodita. S'han trobat restants de temples en Panticapea, Fanagoria, Ninfea, o Gorguipia. En les regions rurals s'erigien altars i s'excavaven fosses per al cult religiós, a on se sepultaven els restants zoomorfos del seu rito. La recent arqueologia russa nos oferix un eixemple de l'existència d'un santuari rural en la part occidental de Bósforo. Estava consagrat a Afrodita Urania; era de gran tamany (contava en uns 200 metros quadrats d'espai) i es caracterisava per un us llarc i permanent (sigles III-IV).[49] Els grecs bosforeños solien rendir cult a Zeus en el seu hipostasia de cap i patró de la trinitat solar que incloïa també al mateix Sol–Heli i la seua parella divina Gea. El cult a Zeus va sofrir una iranización per les influències culturals.[50]

Mijaíl Rostóvtsev:

Quina curiosa resulta esta tirania semigriega que va durar sigles i poc a poc es va transformar en una monarquia helenística. Qué interessant la religió mixta que es va desenrollar llentament en el Bósforo Cimerio. Qué singular esta proliferació artística, bàsicament destinada a les dinasties i a l'aristocràcia escitas.

Reis del Regne del Bósforo

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anex:Reis del Bósforo.


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Diodoro Sículo XII.31.1
  2. ↑ Història de Grècia:Bósforo
  3. ↑ Museu del Hermitage
  4. ↑ L'Imperi romà, Isaac Asimov, pag 104
  5. ↑ «Enciclopèdia GER: Història d'Ucrània». Archivat des d'el original, el 10 de decembre de 2007. Consultat el 4 de giner de 2009.
  6. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica xii.31.1
  7. ↑ Diodoro Sículo, op. cit. xiv.93.1
  8. ↑ Diodoro en el Llibre xii, 36, 2, ho crida Seleuco i en el Llibre xiv, 93, 1, es referix a ell en el nom de Sàtir.
  9. ↑ 400.000 equivalen a 2.205.00 hectólitros
  10. ↑ Sobre l'abastiment de gra procedent del Regne del Bósforo, cf. Demóstenes, Contra Leptines, 31-33.
  11. ↑ Història Universal:Guerra de Yugurta
  12. ↑ BosporanKingdom
  13. ↑ Els héroes i les grandea de la tierraEscrito per Fernando Patxot i Ferrer, Manuel Ortiz de la Vega
  14. ↑ Apiano, Mithr., 67
  15. ↑ Juliol César Escrit per Jerome Carcopino, Jérome Carcopin, pag 126
  16. ↑ LeGlay, A History of Rome, p. 100.
  17. ↑ Apiano explica que Farnaces II va organisar el destí de la seua filla: en complir esta els 15 anys, li va oferir la seua mà al mateix César que en aquell llavors estava en el Bósforo. Com és sabut, el dictador romà la va rebujar i, entretant, la mateixa Dinamia, com subralla Apiano, pronte va deprendre tota l'immoralitat de la política que portava a terme el seu pare, junt en tota la seua cort. (App. BC. II. 91).
  18. ↑ Comentaris de la Guerra d'Aleixandria,XXXIV,XXXV,XXXVI.
  19. ↑ Rubicón, pág. 212
  20. ↑ Citades en les Vides paraleles de Plutarco, Vida de César 50, i Suetonio, en la seua obra Les vides dels dotze césares: Juliol César 37
  21. ↑ Apiano l'historiador, afirma que va morir en la batalla; Dion Casio en canvi diu que va ser capturat i després assessinat, alguns adjudiquen la seua mort a Asandro
  22. ↑ Comentaris de la Guerra d'Aleixandria, LXXVIII
  23. ↑ Els héroes i les grandea de la terra Escrit per Fernando Patxot i Ferrer, Manuel Ortiz de la Vega, pag 69
  24. ↑ Strabo,Geography, p254 Book VII, Chapter 4
  25. ↑ [enllaç trencat]
  26. ↑ (CIB. 978, 979)
  27. ↑ Els héroes i les grandea de la terra,pag70
  28. ↑ segons Natwoka
  29. ↑ Polemón I es case en Pitadoris del Ponto, neta de Marco Antonio, i varen tindre per filla a Antonia Trifena qui es va casar en Cotis VIII, rei de Tracia. Gepaepyris va ser filla d'estos últims.
  30. ↑ 30,0 30,1 el+bosforo&source=web&ots=lleSGakb8Q&sig=h-UMWSNfIAO6IErlzQfNzZoaUzs&hl=és&sa=X&oi=book_result&resnum=5&ct=result#PPA95,M1 Monedes gregues, Ana Vico Belmonte, Real Acadèmia de l'Història (Espanya).
  31. ↑ Satrapa1:L'invasió goda de l'any 268
  32. ↑ Alguns especialistes donen una cronologia diferent, despuix de Rescuporis IV (o V, 240-262 o 240-253): primer el seu fill, Farsances (253-255), despuix el seu atre fill, Rescuporis V (255-276), i despuix el tercer fill, Sauromates IV (276-278)
  33. ↑ Els héroes i les grandea de la tierraEscrito per Fernando Patxot i Ferrer, Manuel Ortiz de la Vega
  34. ↑ hompson, E.A. (1996), The Huns, The Peoples of Europe (Revised ed.), Oxford: Blackwell, ISBN 0-631-21443-7
  35. ↑ 35,0 35,1 Nikishin, 2019, p. 305 (nota 2).
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Nikishin, 2019, p. 306.
  37. ↑ Nikishin, 2019, pp. 305-306 (nota 2).
  38. ↑ Artamónov, 2013, p. 88.
  39. ↑ Artamónov, 2013, p. 89.
  40. ↑ Artamónov, 2013, p. 90.
  41. ↑ Vdovin, 2020, p. 70.
  42. ↑ Sobre l'història i cultura de les pólis gregues del Bósforo, vore en particular: Gaidukévich V.F. El Regne de Bósforo. Moscou-Leningrado 1949 (en rus); Vinográdov Yu.G. Polis grega en el Nort de la mar Negra / Grècia antiga. (Golubtzova E.S.- ed.). Vol. I. Moscou 1985, pp. 366-420 (en rus)
  43. ↑ En la recent historiografia russa esta idea es desenrolla en: Sapríkin S.Yu. Regne de Ponto, Moscou 1999 (en rus).Victoria Kozlóvskaia La dòna grega del Bósforo: la seua image visual i paper social... 2004, 22, núm. 1 121-133
  44. ↑ Vore els detalls en: Yailénko V.P. Op. cit. (nota 2), pp. 206-207; Ezhova E.V. «Dòna bosforeña: el seu estat familiar», Actes dels estudis en honor de l'Prof. N. P. Sokolov. Nizhni Nóvgorod 2002, p. 25 (en rus).
  45. ↑ Farnaces va intentar recuperar l'antic regne del seu pare, el Ponto de cultura Irania
  46. ↑ [enllaç trencat]
  47. ↑ [enllaç trencat]
  48. ↑ Per eixemple: Pifodorida va ser reina del Bósforo de l'any 14 a. C. al 9 a. C. i Kamasaria va ser regente de Perisado (Strab XI.2.10-12).
  49. ↑ Sapríkin S.Yu, Máslennikov A.A. Hòmens i els seus deus: la mentalitat i doctrines religioses en el Regne de Ponto, Moscou 1998, p. 150-172.
  50. ↑ :Máslennikov A.A. Op. cit. (nota 2), pp. 406 ss. (en rus).

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Regne_del_Bósforo&oldid=852638»