Roxolanos

Els roxolanos o rojolanos () va ser la segona gran tribu sármata que va creuar el riu Don a mitan de el II a. C.

Història

Primer varen saquejar el territori del Dò i despuix es varen establir al nort dels yacigios, en les estepas situades entre els rius Dniéper i Dò. En part, varen deure haver somés als cridats sármatas reals, i en part els varen obligar a desplaçar-se cap a l'oest del Dniéper.

Cap a l'any 110 a. C., els habitants del Quersoneso, amenaçats contínuament pels escitas de la península táurica (actual Crimea) aliats en els roxolanos, varen demanar ajuda a Mitrídates VI Eupator, rei del Ponto. Este va escoltar la seua petició i va enviar en ajuda de les polis pónticas una expedició manada per Diofanto, un grec de Sinope, gran general i geógrafo prestigiós, que va derrotar en només 6000 hòmens a l'aliança de escitas i roxolanos, acaudillada per Tasio, que disponia de 50.000 guerrers (107 a. C.). A continuació es varen aliar en l'eixèrcit póntico de Diofanto, al que varen ajudar a conquistar el Regne del Bósforo. Els nómades tenien fama de ser molt belicosos, pero duyen armes llaugeres i no podien fer front a una falange. Usaven caixcos i corazas de pell sense curtir, portaven escuts de vímen i utilisaven com a armes ofensives llances, arcs i espases.

A mitan de el I, varen formar part d'una migració de tribus i es varen traslladar a l'oest del Dniéper. Part d'ells es varen establir entre este riu i el delta del Danubio, expulsant als yázigas. Pero la major part dels roxolanos es varen dirigir al sur, i cap a l'any 62 havien alcançat les estepas de Bărăgan, en Dacia (l'actual Romania meridional). També es varen assentar en la zona més allà dels monts Cárpatos i del Danubio.

Detall del relleu de la Columna de Trajano.

Tan pronte com varen aplegar al Danubio, els roxolanos varen invadir la Mesia romana i varen ser rebujats. Tácito diu que varen ser derrotats per les tropes del emperador romà Otón. Encara que varen ser repelits, millers de fugitius «transdanubianos», provablement dacios, varen buscar refugi en la província romana de Dacia, a on se'ls va permetre establir-se.

En el hivern de l'any 69, nou mil roxolanos varen invadir de nou Mesia i varen aniquilar a la Legio III Gallica. Pero poc despuix varen ser sorpresos per un atre eixèrcit romà i sériament castigats. Una inscripció menciona la victòria de Tiberio Plaucio Silvano Eliano sobre els roxolanos. Una copiosa pluja i un súbit desgel els varen privar de totes les ventages que els procurava la velocitat de la seua cavalleria.

En els anys 85-86, varen tornar a atacar Mesia. En les guerres dacias, que varen enfrontar a Trajano contra els dacios, varen combatre al costat d'estos, i els yacigios varen lluitar en el bando romà. En 92, roxolanos i dacios varen aniquilar a la Legio XXI Rapax. En la primera campanya dels anys 101-102, els roxolanos, que havien posat el seu cavalleria pesada al servici dels dacios, varen ser derrotats.

Sembla que varen permanéixer neutrals durant la campanya final de Trajano dels anys 105-106, que va terminar en la destrucció completa de l'Estat dacio. La creació de la província romana de Dacia va dur el poder romà al llindar del territori roxolano.

Quan Trajano va celebrar el seu triumfo en 107, uns roxolanos captius varen ser conduïts junt a uns dacios pels carrers de Roma. En la Columna de Trajano, pot vore's un destacament de arqueros roxolanos cavall fugint davant els vencedors romans, i el seu armament correspon exactament al descrit per Tácito.

Terminades les guerres dacias, se'ls va concedir un subsidi en la condició de que es mantingueren alluntats de les fronteres romanes. En l'ańo 117 els va ser tallat el subsidi; va esclatar una atra guerra, i llavors l'emperador romà Adriano va tindre que abandonar Roma per a arreglar la situació. Va fer un tractat en el rei dels roxolanos (provablement Rasparasanus, mencionat en l'inscripció de la victòria de Tiberio Plaucio Silvano Eliano), renovant-los el subsidi. Adriano va reforçar una série de fortificacions preexistentes i va construir numerosos forts a lo llarc del Danubi per a contindre l'amenaça dels roxolanos.

Arc de Galerio.

En l'época de Marco Aurelio, els roxolanos es varen sumar al tumult general dels sármatas, germans i escitas, que va esclatar des de les regions del riu Rin fins a les del riu Tanais. Marco Aurelio va mamprendre una campanya contra els roxolanos a lo llarc de la frontera del Danubio. En 260 varen atacar la província romana de Panonia; poc despuix, contingents de tropes roxalanas varen entrar al servici de l'eixèrcit romà. En 118, el rei dels roxolanos es va convertir en vassall de Roma. Despuix d'açò, els roxolanos es varen eclipsar.

Els godos varen arrebatar Dacia als romans en l'any 271. Abunden les referències sobre atacs efectuats durant els sigles III i IV pels sármatas en territori romà, mampresos a sovint junt en els godos, pero és dubtosa l'identitat de les tribus sármatas que varen prendre part en tals atacs. Els que apareixen representats en l'Arc de Galerio, en Salónica (any 297), potser siguen roxolanos, encara que també poden ser alanos.

En 377, els roxolanos que encara permaneixien en la planura rumana a l'est del Danubio, varen tindre que abandonar la regió per la pressió eixercida pels ostrogodos, els qui a la seua volta eren espentats per l'alvanç dels hunos. Alguns roxolanos varen buscar refugi en la Mesia romana, uns atres es varen retirar més cap a l'oest i es varen unir als yacigios en la planura hongaresa. En part, varen ser exterminats, provablement, i en part es varen unir als alanos, després als hunos i despuix als ostrogodos.

El nom de rhacalani (Ῥακαλάνοι), mencionat per Ptolomeo, és provablement una variant del nom d'este poble. El seu nom podria derivar de Raxa, un riu del seu lloc d'orige, potser el Volga (Rha).

Costums

Estrabón descriu algunes de les seues costums, que en general eren similars a les dels sármatas. Els flama «moradores de carros».

Les seues tendes de feltre estaven subjectes als carros en els que vivien. Al voltant dels carros estaven les raberes que els procuraven la llet, el formage i la carn que els servien de sustente. Seguien a les raberes, traslladant-se a atres llocs a on pogueren pastar.

També diu que «són guerrers més be que bandits, encara que van a la guerra només pels tributs que se'ls deuen. Cedixen les seues terres a qualsevol que desige cultivar-les i s'acontenten en percebre a canvi un moderat tribut. Pero quan els arrendataris no paguen, els declaren la guerra.» Els seus cavalls, com els de els escitas, eren molt veloços i difícils de manejar, per lo que els castraven. També caçaven cérvols i javalins en els pantans i onagros i cabirols en les estepas.

Gràcies als objectes trobats en les seues tombes, se sap que posseïen espases de ferro, chicotetes puntes de flecha també de ferro i carcajes de corfa d'abedull, que eren les armes dels arqueros montats llaugerament armats. Segons antigues descripcions, tiraven el llaç als enemics en la batalla.

Tácito va donar una vívida, encara que hostil, descripció dels roxolanos, quan varen aparéixer davant els romans:

El pillage, i no la guerra, constituïx la seua passió; banda de lladres, determinats a assolar el país... El seu valor es basa totalment en circumstàncies externes. En un enfrontament en l'infanteria són de lo més covart. En un atac de la cavalleria són impetuosos, feroces, irresistibles. Les seues armes consistixen en llargues llances o sabres d'enorme tamany, que manegen en abdós mans. Els caps duen cotes de malla de ferro o de dures pells d'animals, impenetrables a les armes enemigues, pero tan engorrosas per a ells mateixos, que quan un cau en el camp de batalla, ya no pot tornar a alçar-se.