Anar al contingut

Llengües escito-sármatas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Cosmographia Claudii Ptolomaei ante 1467 (7456265) (cropped).jpg
Llengües escito-sármatas

Les llengües escitas o escito-sármatas inclouen vàries llengües iranias del grup nort-oriental parlades des d'Europa Oriental fins al nort d'Índia des de l'Antiguetat tardana fins a finals de l'Edat Mija en eixa àrea. El territori històric comprén la regió anomenada Escitia que s'estenia des del riu Vístula en Europa oriental al Sakastán i Mongòlia en Àsia Central. Actualment queda només l'osetio, que és parlat en el Caucas i és un modern supervivent de les llengües escitas.

Aspectes històrics, socials i culturals

[editar | editar còdic]

Història

[editar | editar còdic]
Archiu:Scythia-Parthia 100 BC-es.svg
Distribució aproximada de les llengües iranias orientals cap a l'any 100 a. C. (en taronja).

Els iranios orientals primigenis es poden identificar en els artífexs de la cultura yaz (c. 1500-1100 a. C.) en Àsia central. S'estima que els escitas migraron des d'Àsia central a Europa oriental entre els sigles VIII i VI a. C.[1] ocupant el sur de Rússia i Ucrània, aixina com la conca carpática i parts de Moldàvia i Dobruja. Els escito-sármatas serien el resultat del desenroll autòcton d'eixos pobles iranios assentats en Europa oriental.

Els grecs varen denominar com σκύθαι skýthai (escitas) als parlants d'algunes d'estes llengües que habitaven Europa oriental. Ademés dels escitas, els sármatas, els sakas de l'Índia i els kushán d'Àsia Central també parlaven llengües d'este grup. El modo de vida d'estos pobles variava des de grups sedentarios que practicaven l'agricultura a atres nómades de pastors que eren guerrers i mercaders.

Els escitas occidentals semblen haver desaparegut com a unitat ètnica en Europa oriental despuix de les invasions dels hunos, ávaros, pechenegos i d'eslaus que varen tindre lloc a partir de el V No obstant, en el Caucas varen sobreviure grups de parlants de llengües escitas que són l'orige del modern idioma osetio. Els escitas orientals, denominats śakas o kuṣāṇas, varen aplegar a formar un imperi de curta duració. En eixa regió és possible que les llengua escitas estigueren en us fins a tal volta el IX i més vesprada, tal com evidencia la presència del idioma sogdiano en la regió fins a per lo manco eixa época.

Testimonis

[editar | editar còdic]

Es conserven testimonis d'estes llengües en inscripcions i paraules citats per autors antics, ademés numerosos topònims i antropónimos han permés classificar estes llengües dins de les llengües iranias, més específicament les llengües escitas es classifiquen dins del iranio nort-oriental. Alexander Lubotsky resumix les evidències conegudes com seguix:[2]

Desafortunadament, no coneixem casi res sobre el escita del periodo iranio antic -coneixem un parell de noms personals i noms tribals per les fonts gregues i perses de que disponem- i no podem determinar en seguritat fins a quin punt era una única llengua.

Classificació

[editar | editar còdic]

La gran majoria dels especialistes coincidixen que les llengües escito-sármatas (i el osetio) pertanyen a les llengües iranias orientals, com l'extint idioma sogdiano. Esta conjectura de filiació descansa en el fet de que les inscripcions gregues de la costa nort de la Mar Negra contenen centenars de noms sármatas mostrant clares afinitats en el modern osetio, que és clarament una llengua irania oriental.[3]


Alguns especialistes postulen l'existència d'una divisió de les llengües escito-sármatas en dos varietats:[4] una varietat occidental més conservadora i una varietat oriental més innovadora (el escita seria la varietat conservadora i el sármata la varietat més innovadora). Els historiadors normalment classifiquen les llengües escito-sármatas conforme a paràmetros cronològics, en lloc d'utilisar criteris geogràfics. Els grups serien els següents:

  • Escito-sármata occidental: estos grups haurien migrado des d'Àsia central al sur de Rússia i Ucrània entre els sigles VII i VIII a. C. les varietats derivades d'estos grups serien:
    • Escita (c. 800-300 a. C.), documentat sobretot en autors grecs.
    • Sármata (c. 300 a. C.-400 d. C.), documentat en inscripcions romanes i helenísticas.
    • Alánico (c. 400-1000 d. C.), documentat sobretot en els autors bizantins.
    • Modern osetio, esta llengua està clarament emparentada en la llengua de les inscripcions escito-sármatas, encara que podria derivar d'una varietat històricament diferent de les varietats antigues documentades.
  • Escito-sármata oriental:
    • Śaka o escito-khotanés parlat en el regne de Khotán (localisat en lo que actualment és Xinjiang en China). Inclou com a varietats el khotanés de Khotan i el tumshuqés de Tumshuq.[5][6]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Scythian, member of a nomadic people originally of Iranian people who migrated from Central Àsia to southern Russia in the 8th and 7th centuries BC—The New Encyclopædia Britannica, 15th edition—Micropædia on "Scythian", 10:576
  2. Lubotsky 2002, p. 190.
  3. Compare L. Zgusta, Die griechischen Personennamen griechischer Städte der nördlichen Schwarzmeerküste [Els noms grecs de persona de les ciutats gregues de la costa nort de la Mar Negra], 1955.
  4. Harmatta, 1970.
  5. Schmitt, Rüdiger (ed.), Compendium Linguarum Iranicarum, Reichert, 1989.
  6. "The languages of the eastern group, moreover, cannot have been themselves mutually intelligible. The main known languages of this group llaure Chorasmian, Sogdian and Saka. Less well-known llaure Old Ossetic (Scytho-Sarmatian) and Bactrian, but from what is known it would seem likely that these languages were equally distinctive" - Encyclopædia Britannica 15th edition - Macropedia on Languages of the World

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Artículs

[editar | editar còdic]
  • (2002).Proceedings of the British Academy.The British Academy; azargoshnasp.116
189–202.
  • (2005).Glotta.81
86–115.
  • Harmatta, J.: Studies in the History and Language of the Sarmatians, Szeged 1970.
  • Mayrhofer, M.: Einiges zu donen Skythen, ihrer Sprache, ihrem Nachleben. Vienna 2006.
  • Zgusta, L.: Die griechischen Personennamen griechischer Städte der nördlichen Schwarzmeerküste. Die ethnischen Verhältnisse, namentlich dones Verhältnis der Skythen und Sarmaten, im Lichte der Namenforschung, Prague 1955.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]