Mauritània Cesariense

La província romana de Mauritània Cesariense (en latín: Mauretania Caesariensis) va ser una província romana organisada per l'emperador Claudio en el sigle I.

Mauritània Cesariense

Història

Alt imperi

En el sigle I, l'emperador Claudio va dividir el recentment anexionado regne de Mauritània en dos províncies: Mauritània Tingitana (en capital en Tingis, l'actual Tànger) a l'oest, i Mauritània Cesariense (en capital en Iol Caesarea, l'antiga capital real, actualment Cherchell, a uns noranta quilómetros a l'oest d'Alger) a l'est, fixant-se la divisòria en el riu Mulucha (Muluya), situat a uns xixanta quilómetros a l'oest d'Orà. Mauritània Cesariense ocupava puix el nort de l'actual territori algerí, al nort de la cordillera del Atles, llimitant a l'est en la província de Numidia.

Les principals exportacions de la província eren els tintes púrpura i les fustes nobles. Els mauri eren també reputats soldats amprats en els eixèrcits romans, especialment com cavalleria llaugera. La província va donar a l'imperi un dels millors generals de Trajano, Lusio Quet, i un emperador, Macrino.

Baix imperi

Les reformes de Diocleciano en 285 varen tindre dos efectes importants en la província. El primer va ser l'escissió de la seua part més oriental, per a formar una nova província, Mauritània Sitifense, en capital en Sitifis, una ciutat interior, en un important port en Saldae (en l'actualitat Bugía). El segon efecte va ser l'assignació d'abdós províncies a la diòcesis d'Àfrica, pertanyent a la prefectura d'Itàlia i Àfrica, mentres que Mauritània Tingitana va ser, en canvi, assignada a la diòcesis de Hispania, dins de la prefectura de les Galias.

Per a l'any 330, Iol Caesarea s'havia convertit en una ciutat en una important població judeua, i Sitifis un dels centres del cult de Mitra. El cristianisme es va estendre per la zona durant els sigles IV i V.

Vàndals, bizantino i desaparició

Mauritània Cesariense es va convertir en part del regne dels vàndals en sèu en Cartago, quan en 429 varen creuar l'estret de Gibraltar des de Hispania i varen conquistar les províncies de l'Àfrica romana. Al voltant de 533, el regne vàndal desapareix davant l'espente dels eixèrcits bizantino liderats per Belisario. Els territoris bizantins norteafricà s'integrarien en una nova prefectura d'Àfrica, més vesprada transformada en l'exarcado de Cartago, que va ser conquistat pels Omeyas a finals del sigle VII, posant fi a la cultura romana cristiana en esta zona.

Bibliografia

• Werner Huß i Hans Georg Niemeyer, "Mauretania", Der Neue Pauly, vol. 7, Metzler, Stuttgart, 1999, cols 108-1052. ISBN 3-476-01477-0

Vore també

• Mauritània Tingitana
• Dux Mauretaniae