Emperador bizantí

La següent és una llista dels emperadors del Imperi romà d'Orient tardà, cridat Imperi bizantí pels historiadors moderns, nom que rep la mitat oriental del Imperi romà que va sobreviure durant tota l'Edat Mija. La llista inicia en la mort de Teodosio I el Gran en l'any 395, data tradicional que marca la divisió definitiva entre Occident i Oriente, encara que, en térmens purament llegals, no va existir diferencia alguna entre l'Imperi d'Orient i aquell fundat per Augusto quatre sigles abans.

El títul de tots els emperadors abans d'Heraclio va ser oficialment "august" (augustus, aὔγουστος), encara que també era comú usar el seu equivalent grec, "sebasto" (σεβαστός). A efectes oficials, els seus noms varen ser precedits per "Imperator Caesar Flavius", seguit de "Augustus". A partir d'Heraclio, en l'any 629, l'Imperi oriental va terminar de desenrollar un distintiu caràcter helenístico, i els governants es varen titular oficialment «basileus» el tradicional títul monàrquic grec.

A diferència dels seus predecessors en Occident, el monarca bizantí sí es va titular «emperador» en el sentit modern del terme, sent entés com a equivalent dellatí imperator. El títul va ser finalment estandardisat com «βασιλεύς Ῥωμαίων» (Basileus Rhomaíōn, lit. "monarca dels romans") durant el regnat de Miguel I Rangabé, precisament en resposta a la coronació imperial de Carlomagno en l'any 800.

Autocrátor (αὐτοκράτωρ, "el que governa per sí mateixa") va ser un atre terme usat habitualment per a referir-se a l'emperador, i des d'el VIII es va usar per a diferenciar als emperadors dels seus coemperadores. També s'utilisava una plétora de títuls més hiperbòlics, en grandilocuencia típicament en proporció inversa al seu poder real, inclós Cosmocrátor (Κοσμοκράτωρ, "governant de l'univers") o Cronocrátor (Χρονοκράτωρ, "senyor de tots els temps"). A partir el XII, el títul imperial oficial va ser «Emperador i Autócrata dels Romans».

La llista inclou 77 emperadors sobirans i 3 emperatrius reinantes (Irene, Zoe i Teodora Porfirogéneta) en sèu en Constantinopla. Estos varen ser els emperadors que varen eixercir la seua autoritat sobretot l'Imperi, pero no varen ser els únics en ostentar el títul imperial. Per lo tant, la llista també inclou inclou als 25 coemperadores menors, els 4 emperadors de Nicea, els 3 emperadors de Tesalónica i els 7 emperadors de Trebisonda (aquells que es varen titular «Emperadors romans»), donant una sifra final de 119 emperadors repartits a lo llarc de 1058 anys.

Llista d'emperadors

Dinastia teodosiana en Orient (395-457)

Vore també: Imperi bizantí baix la dinastia teodosiana

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
1		Arcadio Ἀρκάδιος, Arcadius	17 de giner de 395	1 de maig de 408	Proclamat coemperador pel seu pare el 16 de giner de 383, a l'edat de 6 anys. El seu govern va estar marcat per intrigues i lluites internes en la cort imperial. A pesar de la seua dependència del seu entorn (especialment la seua esposa, Elia Eudoxia), va conseguir defendre les fronteres de l'Est. Va fallir de causes naturals.
2		Teodosio II Θεοδόσιος, Theodosios	1 de maig de 408	28 de juliol de 450	Proclamat coemperador pel seu pare el 10 de giner de 402, en 9 mesos d'edat. Va governar inicialment baix la regència de la seua germana Pulqueria. Del seu llegat destaca la creació de les Muralles Teodosianas, l'Universitat de Constantinopla i el Còdic Teodosiano. Va fallir en un accident de caça despuix de regnar 42 anys, sent el primer emperador en superar els 40 anys d'Augusto.
3		Marcianà Μαρκιανός, Marcianus	25 d'agost de 450	27 de giner de 457	Elegit el magister Aspar, qui ho va casar en Pulqueria. Va detindre el pagament de tributs a Atila, conseguint desviar-ho a Occident. Va realisar diverses reformes econòmiques, tals com l'abolició de l'impost collatio glebalis, i religioses, com l'organisació del Concilie de Calcedonia. Va fallir per causes naturals.

Dinastia leónida (457-518)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
4		León I "el Matarife" Λέων ὁ Μακέλλης Leo "Macellus"	7 de febrer de 457	18 de giner de 474	Instaurat pel magister Aspar davant la falta d'un hereu. Va ser el primer emperador coronat pel Patriarca de Constantinopla. Si be va conseguir derrotar a les forces hunas d'Atila, va ser incapaç de restaurar l'orde en Itàlia, que va caure baix control de Ricimero. En el 471, Aspar va ser eixecutat i en això va desaparéixer l'influència "bàrbara" sobre l'eixèrcit.
5		León II "el chicotet" Λέων ὁ μικρό; Leo	18 de giner de 474	Novembre de 474	Elevat pel seu yayo el 17 de novembre de 473, en 4 anys d'edat. Despuix de la mort de León I el Senat bizantí va coronar al seu pare com a emperador, per lo que tècnicament solament va regnar en solitari 11 dies. Va fallir poc despuix en circumstàncies desconcidas, sent l'emperador en morir més jove.
6		Zenón Ζήνων; Zeno	29 de giner de 474 Agost de 476	9 de giner de 475 9 d'abril de 491	Gendre de León I, naixcut com Tarasis. Va ser depost per la seua sogra Elia Verina i Basilisco, germà d'esta, pero va recuperar el tro a l'any següent. Va governar com a únic emperador despuix de la deposición de Rómulo Augústulo el 4 de setembre de 476. Va reconéixer a Odoacro com Rei d'Itàlia, encara que en el 493 ho va depondre per mig de Teodorico, qui va establir el seu propi regne italià. Va decretar el Henotikon, edicte religiós que va resultar en el cisma acaciano.
7		Basilisco Βασιλίσκος; Basiliscus	12 de giner de 475	Agost de 476	Va usurpar el tro de Zenón. El seu govern va ser sumament impopular, especialment per anular el Concilie de Calcedonia i recolzar el monofisisme, lo que va dur al seu deposición i mort.
-		Marcus	—		Fill i coemperador de Basilisco. Proclamat caesar i augustus en 475.
8		Anastasio I "Dicoro"    Ἀναστάσιος Δίκορος Anastasius ("Dicorus")	11 d'abril de 491	9 de juliol de 518	Nomenat per Ariadna, viuda deZenón. És considerat per alguns historiadors com el primer emperador "bizantí". Va reformar el sistema tributari i va millorar la burocràcia imperial, deixant una tesoreria abundant. En el seu regnat també es varen donar les primeres invasions búlgares. Va ser l'emperador en morir més vell, a l'edat de 88 anys.

Dinastia justiniana (518-602)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
9		Justino I Ἰουστῖνος; Iustinus	9 de juliol de 518	1 d'agost de 527	D'orígens humils, Justino migró a Constantinopla i ràpidament es va convertir en un destacat membre de l'eixèrcit imperial, el quali va proclamar emperador despuix de la mort d'Anastasio. Va oficialisar finalment al cristianisme calcedonio, donant fi al cisma acaciano. Gran part de l'administració va ser dirigida pels seus consellers, especialment el seu nebot i hereu Justiniano.
10		Justiniano I "el Gran" Ἰουστινιανός ὁ Μέγας Petrus Sabbatius Iustinianus	1 d'abril de 527	14 de novembre de 565	Nebot i fill adoptat de Justino. Per mig dels seus generals Belisario i Narsés reconquistó gran part dels territoris d'Occident. Va construir la basílica de Santa Sofia i va redactar el Corpus iuris civilis (Còdic Justiniano) la més influent recopilació de dret romà. Els seus èxits es varen vore imitats per una série de desastres naturals i un brot de pesta. Va fallir a la prolongada edat de 83 anys, despuix d'un llarc regnat de 38 anys. Va ser canonizado per l'iglésia ortodoxa.
11		Justino II Ἰουστῖνος; Iustinus	14 de novembre de 565	5 d'octubre de 578	Nebot de Justiniano. Va sofrir importants derrotes militars i va tindre que cedir territoris d'Itàlia als lombardos. Va emmaltir de demència, per lo que la seua esposa Sofia va assumir com regente.
12		Tiberio II Constantino Τιβέριος Κωνσταντῖνος  Tiberius Constantinus	26 de sept. de 578	14 d'agost de 582	Amic propenc de Justino II, coronat Caesar el 7 de decembre de 574 per Sofia. Va conseguir importants victòries en les fronteres més lluntanes, pero va descuidar els Balcans, que va sofrir fortes incursions eslaves.
13		Maurici Tiberio Μαυρίκιος Τιβέριος Mauritius Tiberius	13 d'agost de 582	27 de novembre de 602	Gendre de Tiberio. Va descentralisar l'administració creant els Exarcados i va realisar importants campanyes en Occident (Spania) i Oriente (guerra balcànica). Va fer la pau en Pèrsia i va conseguir reforçar l'autoritat imperial en Mesopotamia. No obstant, va descuidar la seua política interior, lo que va dur a la seua mort en un tumult militar.
-		Teodosio Θεοδόσιος	26 de març de 590	27 de novembre de 602	Fill i coemperador de Maurici, proclamat augustus en a penes 5 anys. Va ser un candidat al tro durant el tumult militar que va depondre al seu pare. Va ser assessinat.
14		Foques Φωκᾶς; Phocas	23 de novembre de 602	5 d'octubre de 610	Proclamat per l'eixèrcit despuix d'un tumult contra Maurici, qui va forçar a les seues legions a acampar en el Danubio durant l'hivern. El seu tirànic regnat va afonar a l'imperi en una profunda crisis. En resposta a l'assessinat de Maurici, Cosroes II de Pèrsia va invadir el cor de l'Imperi i va ocupar Anatolia i Egipte. Va ser eixecutat.

Dinastia heracliana (610-695)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
15		Heraclio Ἡράκλειος; Heraclius	5 d'octubre de 610	11 de febrer de 641	Proclamat en oposició a Foques. En el 628 va véncer en l'última guerra persa, pero l'Imperi va quedar en bancarrota i va perdre els seus territoris en els Balcans (als eslaus) i l'Est (expansió musulmana) en concloure les seues 30 anys de regnat. A partir d'Heraclio, el grec va reemplaçar al llatí com llengua franca.
16		Constantino III Heraclio (Herakleios Konstantinos)	11 de febrer – 25 de maig de 641		Fill d'Heraclio, coronat el 22 de giner de 613, en huit mesos d'edat. Va fallir per una maltia (o enverinat per la seua mare Martina). Va regnar 103 dies.
17		Heraclio II "Heraclonas" (Herakleios)	25 de maig – c. 5 de novembre de 641		Coronat el 4 de juliol de 638, en 12 anys d'edat. Va governar baix la regència de la seua mare. Va ser forçat a abdicar en favor del seu nebot despuix de 5 mesos.
-		David Tiberio	c. octubre – novembre de 641		Fill d'Heraclonas. Va ser exiliat en la seua mare despuix d'una rebelió que va restaurar els poders de Constant II.
18		Constant II "el Barbudo" (Herakleios Konstantinos)   Κώνστας ὁ Πωγωνάτος	5 de novembre de 641	15 de juliolde 668	Coronat en 11 anys d'edat. El seu regnat va estar marcat per la pèrdua progressiva de tots els territoris africans de l'Imperi, l'influència del qual en Occident també va decaure. Va intentar donar fi als conflictes religiosos, pero va terminar alienant al papat en Roma. És recordat per crear les primeres Themas. Va ser assessinat mentres es banyava, durant una campanya en Itàlia.
19		Constantino IV "el Jove" Κωνσταντῖνος ὁ νέος	setembre de 668	c. 10 de juliol de 685	Coronat el 13 d'abril de 654 (pasqua), en dos anys d'edat. Va venjar la mort del seu pare i va derrotar al usurpador Mececio en Sicília. Destaca per organisar el Tercer Concilie de Constantinopla (que va condenar al Monotelisme) i véncer en el primer lloc àrap de Constantinopla (674-678). Va fallir de causes naturals (disenteria).
-		Heraclio (III) Tiberio	c. 2 de juny de 659	681	Germans i coemperadores de Constantino IV. Varen ser deposts despuix de vore's involucrats en una conspiració.
20		Justiniano II "Nas tallat" Ἰουστινιανὸς ὁ Ρινότμητος	c. 10 de juliol de 685	695	Coronat cap a l'any 681. Va fer la pau en els àraps, pero va sofrir derrotes en Armènia davant els eslaus. El seu regnat va terminar caent en una série de crisis polítiques, socials, militars i religioses. El descontent general va dur al seu deposición, mutilació (d'ahí el seu renom) i exili en la península de Crimea.

Anarquia dels vint anys (695-717)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
21		Leoncio Λεόντιος	695	698	L'Imperi va perdre la seua última possessió en Àfrica (caiguda de Cártago) i va sofrir un rebrot de pesta bubónica. Va ser eixecutat per Justiniano II despuix del seu regrés al poder.
22		Tiberio III Apsimar Τιβέριος (Αψίμαρος)	698	21 d'agost de 705	-		//		Justiniano II "Nas tallat" (ORD volta)	21 d'agost de 705	4 de novembre de 711	Va recuperar el tro en ajuda del kan Tervel de Bulgària, a qui va otorgar el títul de "César". Va enfrontar noves incursions àraps i va realisar expedicions en les fronteres del nort, pero no va vore més que fracassos. Va morir en un tumult militar durant una campanya en Crimea.
-		Tiberio (IV)	706	711	Fill i coemperador de Justiniano II. Coronat en 1 any d'edat.
23		Filípico Bardanes Φιλιππικός (Βαρδάνης)	4 de novembre de 711	3 de juny de 713	Va intentar impondre el monotelisme, lo que va resultar en la deterioració de les relacions en el papat. Va ser depost despuix d'una série de derrotes.
24		Anastasio II Artemio Ἀναστάσιος (Ἀρτέμιος)	4 de juny de 713	Setembre de 715	Es va enfocar en contindre als àraps en l'Est. Va abdicar despuix d'un tumult, encara que intentaria recuperar el tro en 719. Va morir eixecutat per León III.
25		Teodosio III Θεοδόσιος	Setembre de 715	25 de març de 717	Funcionari fiscal, va ser proclamat emperador per les tropes rebels. Va fer la pau en el Primer Imperi búlgar. Va ser forçat a abdicar durant una incursió àrap, despuix de la qual cosa es va retirar a un monasteri.

Dinastia isáurica (717-802)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
26		León III "el Isaurio" Λέων ὁ Ἴσαυρος	25 de març de 717	18 de juny de 741	Va derrotar als ávaros i va detindre l'alvanç àrap. També destaca per reformar el sistema llegal per mig del seu Ecloga. En el 730 va prohibir el cult a les imàgens, donant inici a la Querella iconoclasta.
27		Constantino V "Coprónimo"   Λέων ὁ Ἴσαυρος	18 de juny de 741	juliol de 741	Coronat en 720, en dos anys d'edat. Va ser repudiat pel seu fervent respal a la iconoclasia (d'ahí el seu despectiu renom: "d'excrementeo"). Els conflictes religiosos plagaron el seu regnat. Roma es va aliar en els francs i va declarar la seua independència en 754, significant la pèrdua final de la ciutat. Açò ho va compensar lluitant en l'Est.
			2 de novembre de 743	14 de sept. de 775
28		Artabasdo Ἀρτάβασδος	juliol de 741	2 de novembre de 743	Antic companyer de León III. Va intentar restaurar el cult a les imàgens. Va ser derrotat i cegat per Constantino, qui li va perdonar la vida.
-		Nicéforo	juliol de 741	2 de novembre de 743	Fill i coemperador d'Artabasdo.
29		León IV "el Jázaro" Λέων ὁ Χάζαρος	14 de setembre de 775	8 de setembre de 780	Fill de Constantino V i Irene de Jazaria (d'ahí el seu renom), coronat el 6 de juny de 751, en un any d'edat. La seua política iconoclasta va ser més moderada que els seus predecessors. Va fallir de febra durant una campanya en Bulgària. Gran part del seu regnat va estar influenciat per la seua esposa Irene d'Atenes.
30		Constantino VI Κωνσταντῖνος	8 de setembre de 780	19 d'agost de 797	Coronat el 14 d'abril de 776, en 5 anys d'edat. La seua mare va eixercir la regència i va continuar governant despuix de la seua majoria d'edat. Va ser un líder incapaç, va sofrir derrotes militars i va incitar a un nou escàndal religiós despuix del seu divorç en la seua esposa. Va ser cegat i exiliat per la seua mare.
31		Irene Εἰρήνη	19 d'agost de 797	31 d'octubre de 802	Emperatriu consorte des del 17 de decembre de 769. Durant el seu regnat, els francs varen prendre les últimes possessions importants en Itàlia i el seu rei, Carlomagno, va ser coronat Imperator. És principalment recordada per organisar el Concilie de Nicea II, que va oficialisar el cult a les imàgens i va donar fi (de forma temporal) a la querella iconoclasta. Va ser deposta i exiliada, fallint el 9 d'agost de 803.

Dinastia de Nicéforo (802-813)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
32		Nicéforo I Νικηφόρος	31 d'octubre de 802	26 de juliol de 811	Logoteta general d'Irene, a qui va depondre despuix d'una rebelió. Va ser un gran administrador i militar, encara que vàries de les seues polítiques més extremes varen resultar en descontent popular. Va morir en la batalla de Pliska contra els búlgars.
33		Estauracio Σταυράκιος	26 de juliol – 2 d'octubre de 811		Únic fill de Nicéforo, coronat el 25 de decembre de 803, despuix de la derrota de Bardanes el Turc. Va ser mortalment ferit en Pliska, per lo que va abdicar. Va fallir poc despuix, l'11 de giner.
34		Miguel I Rangabé Μιχαὴλ Ῥαγγαβέ	2 d'octubre de 811	11 de juliol de 813	Gendre de Nicéforo i companyer d'Estauracio. Va reconéixer el títul imperial de Carlomagno ("Emperador", encara que no "dels romans") i va fer la pau en els francs. Va revertir les restriccions econòmiques de Nicéforo i va acabar en els conflictes religiosos iniciats per Constantino VI. Va ser forçat a abdicar despuix de la seua derrota en la batalla de Versinikia.
-		Teofilacto Estauracio (II)	25 de decembre 811	11 de juliol de 813	Fills de Miguel I i Procopia, coronats a l'edat de 18 anys.
35		León V "l'Armeni" Λέων ὁ Αρμένιος	12 de juliol de 813	25 de decembre de 820	Va prohibir novament el cult a les imàgens (iconoclasia), guanyant-se el rebuig del patriarcat i els historiadors posteriors. Va reconstruir els murs de Constantinopla i va portar a terme atres proyectes en l'absència d'incursions enemigues. Va ser assessinat en una iglésia.
-		Symbatio Constantino	25 de decembre 813	25 de decembre 820	Fill i coemperador de León, casi no es conserven registres sobre la seua persona.

Dinastia frigia (820-867)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
36		Miguel II "el Tartamut"   Μιχαὴλ ὁ Τραυλός	25 de decembre de 820	2 d'octubre de 829	Va enfrontar la rebelió de Tomás l'Eslau i va sofrir importants perdudes contra els àraps, que varen iniciar el seu conquista de Sicília. La seua política iconoclasta va ser relativament moderada. Va fallir per causes naturals.
37		Teófilo Θεόφιλος	2 d'octubre de 829	20 de giner de 842	Coronat pel seu pare en 821 (el 24 de març o 12 de juny), en 8 anys d'edat. Destaca per la seua devoció al coneiximent i les arts orientals. Va entaular relacions en els regnes d'Europa per a enfrontar als àraps. Va fallir de disenteria.
-		Constantino	— c.835 —		Primer fill de Teófilo; provablement coronat poc despuix de nàixer. Va viure mesos.
38		Miguel III "el Beodo" Μιχαὴλ ὁ Μέθυσος	20 de giner de 842	24 de setembre de 867	Coronat pel seu pare el 16 de maig de 840, en 4 mesos d'edat; va regnar baix la regència de la seua mare Teodora i el ministre Teoctisto. Va assumir el govern en 856, despuix de depondre als seus regentes. Va derrotar als àraps, va entaular relacions en Bulgària i va donar fi a la querella iconoclasta. No obstant, el seu regnat va ser desprestigiat pels historiadors posteriors. Va morir assessinat pel seu coemperador.

Dinastia macedónica (867-1056)

Vore també: Imperi bizantí baix la dinastia macedónica

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
39		Basilio I "el Macedonio" Βασίλειος ὁ Μακεδών	24 de setembre de 867	29 d'agost de 886	D'orígens humils, Basilio va conseguir ocupar importants càrrecs en l'eixèrcit i l'administració fins a convertir-se en el guardaespals (parakoimomenos) de Miguel III, qui ho va coronar com coemperador en 26 de maig de 866. El seu govern va revitalisar a l'Imperi i va donar inici al Renaixença macedonio. Va derrotar als àraps i reconquistó parts del sur d'Itàlia, ademés d'entaular bones relacions en el papat de Roma i l'iglésia búlgara. Va fallir en un accident de caça.
-		Constantino	c. 868	3 de setembre de 879	Primogènit i coemperador de Basilio. Va fallir en menys de 20 anys.
40		León VI "el Sabio" Λέων ὁ Σοφός	29 d'agost de 886	11 de maig de 912	Coronat pel seu pare el 6 de giner de 870, en quatre anys d'edat. La seua obra més transcendental va ser la Basilika, recopilació jurídica que va modernisar les lleis justinianas i va suprimir el consulat romà, entre atres reformes. Va ser menys exitós en la seua política exterior: en l'Oest els àraps varen conquistar Sicília, mentres que en l'Est els búlgars varen penetrar en Grècia.
41		Alejandro II Αλέξανδρος	11 de maig de 912	6 de juny de 913	Coronat pel seu pare cap a setembre de 879, en 9 anys d'edat. Va tindre una mala relació en la seua coemperador i germà León VI, qui va ser relegat del poder. Va fallir per causes naturals. Va ser el primer emperador en usar formalment el títul de Autocrátor.
Regència de Zoe Karbonopsina en nom de Constantino VII (913-920)
42		Romà I Lecapeno Ρωμανός Λακαπηνός	17 de decembre de 920	20 de decembre de 944	Sogre de Constantino VII, qui, si ben era d'iure l'emperador reinante, no posseïa cap poder real. Va fer la pau en els búlgars i va expandir l'influència bizantina en Sèrbia i Hongria. També destaca per les seues favorables polítiques cap als chicotets terratinents, lo que li va brindar gran popularitat. Va ser derrocat i exiliat a un monasteri pels seus fills. Va fallir quatre anys despuix, un 15 de juny.
-		Cristóbalecapeno Χριστόφορος Λακαπηνός	20 de maig de 921	Agost de 931	Fill i coemperador de Romà I. Va fallir per causes desconegudes.
-		Esteban Lecapeno Στέφανος Λακαπηνός	25 de decembre de 924	27 de giner de 945	Fills de Romà I. En el 944 varen derrocar al seu pare i varen intentar desfer-se de Constantino VII per a consolidar la Dinastia dels Lecapenos. No obstant, els seus plans varen ser frustrats i els germans varen ser exiliats a un monasteri.
-		Constantino Lecapeno Κωνσταντῖνος Λακαπηνός	25 de decembre de 924	27 de giner de 945
43		Constantino VII Porfirogéneta Κωνσταντῖνος Ζʹ ὁ Πορφυρογέννητος	27 de giner de 945	9 de novembre de 959	Fill de León VI; coronat el 15 de maig de 908, en tres anys d'edat. Va regnar baix diferents regència fins al 945, quan va derrotar als Lecapenos. Destaca pels seus llibres i contribucions enciclopèdiques, les quals varen contribuir al Renaixença macedonio. Les seues majors obres varen ser De Ceremoniis, D'Administrant Imperi, i la Excerpta historica, una compilació. Va fallir per causes naturals.
44		Romà II Porfirogéneta Ρωμανός ὁ Πορφυρογέννητος	9 de novembre de 959	15 de març de 963	Coronat pel seu pare el 6 d'abril de 945, en sis anys d'edat. baix el comando del futur Nicéforo II, l'Imperi reconquistó Creta i reestableció control sobre importants punts de l'Est. Va fallir per maltia (o enverinat per la seua esposa, Teófano Anastaso).
Regència de José Bringas en nom de Basilio II (març-agost de 963)
45		Nicéforo II Foques Νικηφόρος Φωκᾶς	16 d'agost de 963	11 de decembre de 969	Va pujar al poder en respal de Teófano Anastaso, en qui va contraure matrimoni. Reconquistó Alep junt en atres importants ciutats de l'Est. No obstant, va perdre popularitat al final del seu regnat. Nicéforo va ser assessinat en un complot orquestat pel seu nebot Juan i Teófano.
46		Juan I "Tzimisces"   Ἰωάννης ὁ Τζιμισκής	11 de decembre de 969	10 de giner de 976	Va derrocar al seu tio en ajuda de l'emperatriu Anastaso, a qui després va reemplaçar per Teodora (filla de Constantino VII). La seua política exterior va ser sumament agressiva. Va obtindre una decisiva victòria contra els búlgars, el primer pas de la conquista bizantina de Bulgària. Va fallir per causes naturals (o enverinat).
47		Basilio II "el Bulgaróctono" Βασίλειος ὁ Βουλγαροκτόνος	10 de giner de 976	15 de decembrede 1025	Fill de Romà II i Anastaso, coronat el 22 d'abril de 960, en dos anys d'edat. Considerat com un dels més grans emperadors bizantins, Basilio va començar el seu regnant desfent-se dels seus regentes i rivals (Basilio Lecapeno, Bardas Foques i Bardas Esclero). Va desafiar a l'aristocràcia llimitant el poder dels terratinents rics i aumentant-els imposts. La seua obra més destacada va ser la reconquista de Bulgària i els Balcans. Des de llavors va ser conegut com Bulgaróctono, "el Matabúlgaros". També va conquistar Armènia, territori mai abans baix control imperial. Va fallir fadrí i sense descendència. Va governar per 49 anys i 11 mesos, més que qualsevol atre emperador romà de l'història.
48		Constantino VIII Κωνσταντῖνος	15 de decembre de 1025	12 de novembrede 1028	Germà de Basilio II, coronat el 30 de març de 962. Va ser coemperador de Basilio II durant tot el seu regnat, encara que mai es va involucrar en el govern. De fet, va tindre una vida despreocupada i plena d'oci. Va assumir com a únic emperador a l'edat de 65 anys, encara que va deixar l'administració en mans d'uns atres. Va fallir per causes naturals.
49		Romà III Argyros Ρωμανός Αργυρός	12 de novembre de 1028	11 d'abril de 1034	Gendre de Constantino VIII. Va ser un emperador bienintencionado, encara que la seua majoria de polítiques no varen anar particularment efectives. Va morir ofegat en la seua banyera, aparentment per órdens de la seua esposa Zoe, qui ho va reemplaçar pel seu amant.
50		Miguel IV "el Paflagonio" Μιχαὴλ ὁ Παφλαγών	11 d'abril de 1034	10 de decembre de 1041	Va sofrir atacs d'epilèpsia, per lo que l'administració va ser manejada pel seu germà, Juan l'Eunuc. La seua política externa va tindre resultats mixts: va fer la pau en els àraps i va estabilisar la frontera de l'Est, pero les seues campanyes en Itàlia varen acabar en fracassos. Va fallir a causa de la seua maltia, sense descendència.
51		Miguel V "Calafates" Μιχαὴλ ὁ Καλαφάτης	13 de decembre de 1041	21 d'abril de 1042	Fill d'un calafate (d'ahí el seu renom), nebot de Miguel IV i fill adoptat de Zoe. La seua primera acció va ser depondre a Juan l'Eunuc. Després va acusar a la seua mare de conspiració i la va castigar en l'exili. No obstant, açò va provocar una rebelió popular en Constantinopla. Va ser cegat i exiliat a un monasteri.
52		Zoe Porfirogéneta Ζωὴ Πορφυρογέννητος	21 d'abril de 1042	12 de juny de 1042	Filla de Constantino VIII i emperatriu durant els regnats de Romà III, Miguel IV i Miguel V. Va ser proclamada "emperador" junt a Teodora per la població de Constantinopla despuix de la deposición de Miguel V. Zoe va elegir a Constantino Monómaco com el seu nou espós (i nou emperador). Va fallir en 1050, a l'edat de 72 anys.
53		Teodora Porfirogéneta Θεοδώρα Πορφυρογέννητος	21 d'abril de 1042	12 de juny de 1042	Filla de Constantino VIII. Va governar junt en Zoe fins a l'elevació de Constantino IX. En este periodo varen abolir la venda de títuls i varen entregar donatius a la població. Es va convertir en única emperatriu despuix de la mort natural de Constantino en 1055. Va ser una gobernant sumament eficaç, encara que a voltes autoritària. En el seu llit de mort, i influenciada pels seus consellers, va elegir a Miguel (VI), un vell i incompetent general, com el seu successor. Va fallir poc despuix, en més de 70 anys d'edat. La seua mort va supondre el fi de la seua dinastia i l'inici de la decadència final de l'Imperi.
			11 de giner de 1055	31 d'agost de 1056
54		Constantino IX Monómaco Κωνσταντῖνος Μονομάχος	12 de juny de 1042	11 de giner de 1055	Elevat per Zoe. Va recolzar a les classes mercantils i es va rodejar d'intelectuals, encara que va descuidar les seues relacions en l'aristocràcia i l'eixèrcit. Va ser un comandant competent, pero va tindre que bregar en una cantitat d'enemics simplement marejant: turcs en Anatolia, pechenegos en Tracia i normandos en Itàlia. En el seu govern es va donar el Cisma de 1054, que va resultar en la separació del papat de Roma i el patriarcat de Constantinopla.

No dinàstics

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
55		Miguel VAIG VORE Bringas "Estratiótico" Μιχαήλ Βρίγγας	22 d'agost de 1056	30 d'agost de 1057	Logoteta militar; elevat pels eunucs i oficials de Teodora. Va ser elegit pel seu dèbil caràcter i flexibilitat (tenia ya una edat alvançada), lo que va provocar encara més inestabilitat en l'Imperi. Va abdicar despuix d'una rebelió militar i va ser exiliat a un monasteri.
56		Isaac I Comneno Ἰσαάκιος Κομνηνός	1 de setembre de 1057	22 de novembre de 1059	Va pujar al poder en liderar una rebelió i véncer en la batalla de Petroe. Va portar a terme estrictes mides tributàries per a reforçar l'economia de l'Imperi. Va conseguir mantindre a ralla als turcs, àraps i pechenegos. Va abdicar despuix de contraure una maltia.

Dinastia dels Ducas (1059-1081)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
57		Constantino X Ducas Κωνσταντῖνος Δούκας	23 de novembre de 1059	23 de maig de 1067	Va ser elegit emperador per Isaac (baix a l'influència de Miguel Psellos). Va desfer la majoria de reformes del seu predecessor, sent sumament permissiu en les aristocràcia. Va descuidar la frontera oriental, que va ser devastada per les noves incursions turques.
-		Constancio Ducas Andrónico Ducas	1060 – 1078 1068 – 1078		Constancio va rebre la dignitat imperial i el títul de Porfirogéneta en nàixer, mentres que Andrónico va tindre que esperar a complir 10 anys per a ser coronat. Varen renunciar al tro despuix de la caiguda de Miguel VII, encara que varen rebre un tracte especial i se'ls va permetre viure tranquilament.
Regència d'Eudoxia Macrembolitissa en nom de Miguel VII (maig-decembre de 1067)
58		Romà IV Diógenes Ρωμανός Διογένης	1 de giner de 1068	1 d'octubre de 1071	Va accedir al tro en el seu matrimoni en Eudoxia. Va ser derrotat en la decisiva batalla de Manzikert (26 d'agost), la qual va resultar en la virtual pèrdua de tota Anatolia als turcs. L'emperador va ser capturat (la primera volta des de Valeriano en 260) i el Senat ho va declarar depost. Va ser posteriorment mutilat per forces de Miguel VII. En el 1071, l'Imperi va perdre la seua última possessió en Itàlia.
-	—	León Diógenes Nicéforo Diógenes	c. 1070		Fills de Romà IV, provablement elevats despuix de nàixer.
59		Miguel VII Ducas "Parapinaces" Κωνσταντῖνος Δούκας "Παραπινάκης"	1 d'octubre de 1071	24 de març de 1078	Fill de Constantino X; instalat per Juan Ducas (César). Va ser un governant inepto i fàcilment manipulable. La situació de l'Imperi es va deteriorar ràpidament tant externa com internament. La seua política exterior va ser contraproduent: va intentar buscar ajuda dels turcs durant la rebelió de Roussel de Bailleul en Anatolia, lo que solament va facilitar a l'expansió turca i l'enfortiment del nou Sultanato de Rum. Va abdicar despuix d'una série d'alçament populars.
-		Constantino Ducas Κωνσταντίνος Δούκας	1074 – 1078 1081 – 1087		Fill de Miguel VII, va rebre la dignitat imperial i el títul de Porfirogéneta en nàixer. Va perdre el tro despuix de la caiguda del seu pare, encara que Allunte I li va tornar temporalment els seus privilegis. Va fallir el 12 d'agost de 1094.
60		Nicéforo III Botaniates Νικηφόρος Βοτανειάτης	7 de giner de 1078	1 d'abril de 1081	Tenia ya 77 anys al moment de prendre el poder, per lo que va tindre que relegar vàries tasques al seu círcul personal (entre ells Allunte I Comneno). En el seu govern va tindre que fer front a cinc rebelions, lo que va debilitar encara més a l'Imperi i va dur a la pèrdua total d'Anatolia. Finalment una d'estes rebelions va tindre èxit i va tindre que abdicar. Es va retirar a un monasteri, a on va fallir poc despuix.

Dinastia dels Comnenos (1081-1185)

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
61		Allunte I Comneno Ἀλέξιος Κομνηνός	1 d'abril de 1081	15 d'agost de 1118	El seu llarc regnat de 37 anys va donar inici a la Restauració Comneno, que va revitalisar significativament a l'Imperi. Destaquen les seues victòries contra els pechenegos, normandos i turcs. Va conseguir recentralizar al govern per mig de l'assignació d'oficials i nobles lleals. No obstant, açò va tindre conseqüències negatives a llarc determini, ya que el govern es va tornar depenent d'unes poques famílies. Durant el seu govern es varen iniciar les Creuades, que, si be es varen proclamar en el propòsit d'ajudar a l'Imperi, varen terminar sumergint-ho en crisis.
62		Juan II Comneno Ἰωάννης Κομνηνός	15 d'agost de 1118	8 d'abril de 1143	Fill d'Allunte I i Irene Ducaina, coronat cap a setembre de 1092. Va ascendir al tro despuix de detindre una conspiració instigada per la seua germana Ana Comneno (qui escriuria La Alexiada en el seu exili). Va conseguir decisives victòries en l'Est i conseguint el respal del Sacre Imperi contra els normandos de l'Oest. Va fallir en un accident de caça despuix de regnar 24 anys.
-		Allunte Comneno Ἀλέξιος Κομνηνός	1122 – 1142		Primogènit de Juan II i Piroska d'Hongria; associat al tro en la seua adolescència. Va fallir abruptament com a resultat d'una maltia.
63		Manuel I Comneno Μανουὴλ Κομνηνός	8 d'abril de 1143	24 de setembre de 1180	Fill de Juan II, també va gojar d'un llarc regnat (37 anys). Va derrotar als normandos i va instalar a Bela III en el tro d'Hongria. Va entaular bones relacions en Conrado III del Sacre Imperi, pero es enemistó en el seu successor Federico I Barbarroja, a qui va enfrontar en Itàlia. En el seu regnat, els turcs varen tindre una decisiva victòria en Miriocéfalo. El seu govern va marcar l'última volta que l'Imperi va ser una potència mediterrànea.
64		Allunte II Comneno Ἀλέξιος Κομνηνός	24 de setembre de 1180	Setembre de 1183	Va ascendir al tro en 11 anys, per lo que el govern va ser manejat per María d'Antioquía i Allunte Comneno. El seu govern va ser sumament corrupte i impopular, lo que va resultar en una rebelió en Constantinopla que va ser seguida per la massacre dels Llatins. Va ser depost i eixecutat junt a la seua mare.
65		Andrónico I Comneno "Misofaes"</ref> Ἀνδρόνικος Κομνηνός "μισοφαής"	Setembre de 1183	12 de setembre de 1185	Nebot de Juan II. Va llimitar el poder dels aristócrates i va buscar erradicar la corrupció que va consumir a l'Imperi despuix de la mort de Manuel. No obstant, els seus fracassos en la seua política exterior varen ocasionar que perguera popularitat, a lo que va respondre en paranoia i un govern més autoritari. La seua cruenta mort marca el fi de la restauració Comneno i l'últim intent de revitalisació imperial.
-	—	Juan Comneno	1182 – 1185		Coronat pel seu pare despuix de complir 24 anys. Va ser assessinat junt al seu pare.

Dinastia dels Ángelos (1185-1204)

Vore també: Imperi bizantí baix la dinastia dels Ángelos

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
66		Isaac II Ángelo Ἰσαάκιος Ἄγγελος	12 de sept. de 1185	c. 8 d'abril de 1195	Net d'Allunte I Comneno. Va sofrir dures derrotes davant els búlgars del sar Pedro II, fundador del Segon Imperi búlgar en 1185 durant la guerra civil. No obstant, va obtindre algunes victòries sobre els serbis de Doclea. L'Imperi casi es veu atacat durant la Tercera creuada, pero va conseguir detindre qualsevol ambició de Federico I. Va ser depost i cegat en una conspiració liderada pel seu germà. No obstant, després retornaria al tro en ajuda del seu fill Allunte IV Ángelo.
			19 de juliol de 1203	27 de giner de 1204
67		Allunte III Ángelo Ἀλέξιος Ἄγγελος	c. 8 d'abril de 1195	c. 18 de juliol de 1203	Germà major d'Isaac II. Va ser un emperador dèbil, codicioso i incapaç. Va deixar l'administració en mans de la seua esposa Eufrósine Ducaina, qui va tindre que esclafar diverses rebelions. Va ser depost durant la Quarta creuada per instigació d'Allunte IV.
68		Allunte IV Ángelo Ἀλέξιος Ἄγγελος	19 de juliol de 1203	27 de giner de 1204	Fill d'Isaac II Ángelo, va desviar la Quarta creuada a Constantinopla en l'objectiu de restaurar al seu pare. Exiliat en Itàlia i després Alemània, va prometre als creuats grans riquees (que no tenia) a canvi de la seua ajuda. Les forces creuades varen sitiar Constantinopla i Allunte III va escapar en mig del caos. No obstant, les tensions entre llatins i bizantino varen generar inestabilitat i la ciutat es va vore sumida en una nova guerra civil. Ell i el seu pare varen ser assessinats per Allunte V.
69		Allunte V Ducas "Murzuflo" Αλέξιος Δούκας	27 de giner de 1204	12 d'abril de 1204	Va prendre el poder en mig d'una rebelió popular. El seu govern de tres mesos va consistir únicament en la defensa de la ciutat. A pesar de tots els seus esforços i reformes improvisades, Constantinopla va caure als creuats. Allunte V va fugir eixe mateix dia. En novembre del mateix any va ser capturat per Teodorico de Loos, qui ho va assessinar llançant-ho des de la Columna de Teodosio.

Estats successors despuix de la quarta creuada

Vore també: Partitio terrarum imperii Romaniae i Emperadors llatins de Constantinopla

En abril de 1204, els creuats varen prendre i varen saquejar Constantinopla. Açò va resultar en la creació del Imperi llatí, el primer emperador del qual va ser imponent a Balduino IX, comte de Flandes. Si ben els llatins varen reclamar autoritat sobretot l'Imperi, només eixerciran control efectiu en Constantinopla i les seues afores. Mentrestant, els aristócrates bizantins varen fundar estats successors: Imperi de Nicea, el Imperi de Trebisonda i el Despotado d'Epiro (Imperi de Tesalónica entre 1225 i 1242). La successió imperial "llegitimada" pel Patriarca de Constantinopla (en la pràctica per superioritat militar) va quedar en mans dels emperadors de Nicea, que varen recuperar la capital despuix de 57 anys d'ocupació llatina, aixina com els territoris de Tesalónica en 1242. Per la seua banda, els turcs varen continuar la seua progressiva conquista d'Anatolia occidental.

l'Imperi llatí, els seus vassalls i els estats successors bizantins.

Imperi de Trebisonda

Vore també: Gran Comneno

Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
	Allunte I Megues Comneno Αλέξιος Μέγας Κομνηνός	1204	1 de febrer de 1222	Net d'Andrónico I Comneno. En abril de 1204, en el respal de Tamara de Geòrgia, va prendre la ciutat de Trebisonda solament uns dies abans del saqueig de Constantinopla. Allunte va ser coronat com "Emperador romà" i va assumir ellinage "Megues" (Gran) per a resaltar el prestigi de la seua família i reforçar la seua llegitimitat com a pretenent al tro.
	Andrónico I Gidos Ανδρόνικος Γίδος	1222	1235	Va derrotar als turcs i va acabar en el avasallaje de Trebisonda. No obstant, l'Imperi va terminar sent avasallado despuix de l'invasió mongola a Anatolia.
	Juan I Axuchos Ιωάννης Αξούχος	1235	1238	No es tenen registres del seu regnat, llevat que va fallir en un accident de cavall.
	Manuel Megues Comeno Μανουήλ Μέγας Κομνηνός	1238	Març de 1263	Germà de Juan Axuchos. Les fonts contemporànees ho descriuen com un governant ric i afortunat, lo que indica un significatiu desenroll dins de l'Imperi. Si be va seguir pagant tributs als turcs i mongoles, Trebisonda es va mantindre independent i va conseguir prosperar. Destaca per fundar la Santa Sofia de Trebisonda. En 1261, despuix de la reconquista de Constantinopla pel Imperi de Nicea, Manuel va firmar un tractat en els Paleólogo, encara que es va refusar a abandonar el seu títul imperial.
	Andrónico II Megues C. Αλέξιος Μέγας Κομνηνός	1263	1266	Fill de Manuel. Va ascendir al tro a una edat primerenca i sense molta experiència política o militar. La ciutat de Sinope va ser perduda definitivament als turcs.
	Jorge Megues Comneno Γεώργιος Μέγας Κομνηνός	1266	1280	Com el seu germà abans que ell, va ascendir a una edat primerenca. Aparentment no es va titular emperador (basileus) fins a 1278. Va ser assessinat en una conspiració.
	Juan II Megues Comneno Ιωάννης Mέγας Κ.	1280	1282	Va renunciar al seu dret al tro despuix de fer la pau en els Paleólogo, els qui ho varen reconéixer com Déspota. Despuix d'açò es va titular com «Emperador i Autócrata de tot l'Est, Iberia i Perateia», reconeixent aixina als governants de Constantinopla com els «emperadors romans» llegítims.
Per als successors de Juan II, titulats com a «Emperadors de l'Est», vejau l'Anex:Emperadors de Trebisonda.

Imperi de Tesalónica

Vore també: Dinastia Comneno Ducas

Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
Per als predecessors (i successors) de Teodoro, titulats com «Déspotas», vejau Déspota d'Epiro.
	Teodoro Comneno Ducas Θεόδωρος Κομνηνός Δούκας	1225	9 de març de 1230	Va expandir els dominis del Despotado d'Epiro i va convertir a Tesalónica en la nova capital dels seus dominis. Despuix d'açò va ser coronat 'Emperador' per l'arquebisbe Demetrio Comateno, convertint-se en el tercer pretenent al tro. Va estar prop de prendre Constantinopla, pero en el camí va ser derrotat i capturat per Iván Agarren II de Bulgària.
	Manuel Comneno Ducas Μανουήλ Κομνηνός Δούκας	1230	1237	Fill de Teodoro. Un governant ineficiente, va ser depost pel seu pare despuix de la seua lliberació en 1237. Va fallir despuix de 1240, en l'exili.
	Juan Comneno Ducas Ιωάννης Κομνηνός Δούκας	1237	1242	Instaurat pel seu pare Teodoro, que el seu "Imperi" havia segut novament reduït a les afores d'Epiro. El seu fi va aplegar en 1242, quan la ciutat de Tesalónica va ser sitiada pel Imperi de Nicea. Juan i Teodoro varen tindre que abandonar les seues pretensions imperials i acceptar convertir-se en vassalls dels Láscaris, els qui varen iniciar la seua conquista balcànica.

Imperi de Nicea

Vore també: Dinastia Láscaris

Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
	Teodoro I Comneno Láscaris Θεόδωρος Κομνηνός Λάσκαρις	6 d'abril de 1208	Novembre de 1221	Proclamat emperador despuix de la derrota llatina en la batalla d'Adrianópolis (1205). Va estar relacionat en els Ángelos i Ducas per mig del seu matrimoni en Ana Comnena Angelina, una de les filles d'Allunte III Ángelo, qui li va donar el títul de déspota. Va buscar obtindre llegitimitat restaurant patriarcat de Constantinopla, ara en sèu en Nicea. El seu major ardit es va donar en la Batalla d'Antioquía del Meandre, a on va donar mort al sultà Kaikosru I.
—	Nicolás Láscaris	c. 1208 – 1210		Fill de Teodoro I; la seua existència solament és confirmada per unes poques fonts.
	Juan III Ducas Vatatzés Ἰωάννης Δούκας Βατάτζης	decembre de 1221	3 de novembre de 1254	Gendre de Teodoro I. Inicialment va ser derrotat per Teodoro Comneno Ducas, qui va prendre Tesalónica i Adrianópolis. Més alvance, en l'ajuda d'Iván Agarren I, Juan va conseguir repelir a Teodoro i expandir l'influència nicea en Tracia. Per al final del seu regnat, Nicea havia segut convertida en l'estat més poderós de la regió. Va ser canonizado com a sant.
	Teodoro II Ducas Láscaris Θεόδωρος Δούκας Λάσκαρις	3 de novembre de 1254	16 d'agost de 1258	Fill de Juan III. El seu govern no va ser tan fructífer com els seus predecessors, pero va destacar per ser un home cult i de lletres, deixant una llarga colecció de llibres de filosofia, ciència i teologia. Va fallir prematurament com a resultat d'una maltia. Va ser canonizado com a sant.
	Juan IV Ducas Láscaris Θεόδωρος Δούκας Λάσκαρις	16 d'agost de 1258	25 de decembre de 1261	Fill de Teodoro II, a qui va succeir en 8 anys d'edat. El seu regente va ser inicialment Jorge Muzalon, pero est va ser assessinat i remplazado per Miguel VIII Paleólogo, qui es va proclamar a sí mateixa com coemperador. Despuix de la reconquista de Constantinopla, Paleólogo va cegar i va exiliar al jove emperador, encara que este va viure atres 40 anys més.

Dinastia dels Paleólogos (1261-1453)

Vore també: Imperi bizantí baix la dinastia Paleólogo

#	Retrat	Nom	Inici	Fi	Notes	R.
70		Miguel VIII Paleólogo   Μιχαὴλ Παλαιολόγος	15 d'agost de 1261	11 de decembre de 1282	Fill d'Andrónico i Teodora, neta d'Allunte III Ángelo. Va ser coronat l'1 de giner de 1259 i va governar de facto Nicea fins a la reconquista de Constantinopla. Va dedicar el seu regnant a la reconstrucció de l'Imperi i la busca de nous aliats, encara que els seus polítiques procatólicas varen provocar oposició. Va dedicar considerables recursos a les seues campanyes en l'oest, inconscient que la verdadera amenaça yacer en l'est.
71		Andrónico II Paleólogo Ἀνδρόνικος Παλαιολόγος	11 de decembre de 1282	24 de maig de 1328	Fill de Miguel VIII, coronat en 1272. El seu regnat va estar plagat de crisis i desastres. Potser el seu major error va ser la dependència excessiva en mercenaris estrangers, principalment els membres de la Gran Companyia Catalana, els quals varen terminar rebelant-se en 1305. Va ser depost pel seu net i exiliat a un monasteri despuix d'una guerra civil de 7 anys. Va ser durant el seu regnat que el bey turc Osmán I va fundar lo que després seria conegut com l'Imperi otomà.
72		Miguel IX Paleólogo Μιχαήλ Παλαιολόγος	21 de maig de 1294	12 d'octubre de 1320	Fill d'Andrónico II i Ana d'Hongria, proclamat coemperador en 1281 i coronat com a emperador ple en 1294. Destaca per liderar una de les últimes expedicions en Anatolia. Per a açò es va aliar en la Gran Companyia Catalana, encara que esta aliança es desmoronó poc despuix. És possible que haja segut Miguel qui orquestara l'assessinat de Roger de Flor.
73		Andrónico III Paleólogo Ἀνδρόνικος Παλαιολόγος	24 de maig de 1328	15 de juny de 1341	Fill de Miguel IX i Rita d'Armènia, coronat cap a 1310. En 1321 es va rebelar contra Andrónico II, qui va causar accidentalment la mort del seu germà Manuel. El futur Juan VAIG VORE Cantacuceno va administrar la capital mentres Andrónico III realisava campanyes. L'Imperi va ser puerdiendo els seus últims territoris en Anatolia despuix de la Batalla de Pelecano (1329) i va tindre que cedir part de Macedònia al creixent Imperi serbi. Va ser l'últim emperador en prendre polítiques ofensives.
74		Juan V Paleólogo Ἰωάννης Παλαιολόγος	19 de novembre de 1341	12 d'agost de 1376	Va succeir el seu pare a l'edat de 9 anys. Eixe mateix any va esclatar la guerra civil bizantino de 1341-1347, la qual va resultar en la proclamació de Juan VAIG VORE com coemperador. Esta inestabilitat va tindre desastroses conseqüències: per al final del seu regnat, l'Imperi havia segut reduït únicament a Constantinopla, Morea i un parell de ciutats.
75		Juan VAIG VORE Cantacuceno Ἰωάννης Καντακουζηνός	21 de maig de 1347	10 de decembre de 1354	Va pujar al poder despuix de 6 anys de guerra civil. Va realisar diverses reformes al sistema llegal, va evitar dependre de les forces genovesas i va conseguir importants victòries militars (com la subjugació del Despotado d'Epiro). No obstant, Juan V es va rebelar en contra seua, donant inici a la guerra civil bizantino de 1352-1357. Va abdicar al tro i es va retirar a un monasteri, a on va escriure les seues memòries. Va fallir en 1383, en casi 90 anys d'edat (més que qualsevol atre emperador romà).
-		Mateo Cantacuceno Ματθαίος Καντακουζηνός	Febrer de 1354	decembre de 1357	Fill de Juan VI, a qui va recolzar durant la guerra civil. No obstant, el seu pare es va negar a reconéixer-ho com a emperador, lo que va dur a una sublevació en Tracia que va durar fins al seu reconeiximent com coemperador. En 1356, Mateo va ser capturat pels serbis. Estos lo entregat a Juan V, a qui va tindre que reconéixer com a únic emperador. També va servir com déspota de Morea despuix de 1380.
76		Andrónico IV Paleólogo Ἀνδρόνικος Παλαιολόγος	12 d'agost de 1376	1 de juliol de 1379	Primogènit de Juan V, en qui va estar enemistado. En 1373 va intentar derrocar al seu pare en ajuda turca, pero el pla va ser descobert i va ser castigat en el cegamiento d'un dels seus ulls. En juliol de 1376 va escapar del seu captiveri i va derrocar al seu pare. Durant el seu regnat es va donar la Caiguda de Galípoli, que va resultar en l'entrada otomana a Europa.
//		Juan V Paleólogo (ORD volta)	1 de juliol de 1379	14 d'abril de 1390	Va buscar l'ajuda d'Occident per a detindre l'alvanç turc, inclús aplegant a convertir-se al Catolicisme. Despuix de la victòria de l'Imperi otomà sobre Sèrbia (1271), Juan V va acceptar convertir-se el seu vassall. Va cedir control de diversos territoris despuix d'una nova série de rebelions.
77	Erro al crear miniatura:	Juan VII Paleólogo Ἰωάννης Παλαιολόγος	14 d'abril de 1390	17 de setembre de 1390	Fill d'Andrónico IV. Va usurpar el tro en ajuda turca i genovesa, pero va ser obligat a abdicar solament un mesos mesos despuix. Finalment es va reconciliar en Juan V, qui ho va tornar regente del seu fill entre 1399 i 1403. Inclús li va permetre ser "Emperador de Tesalónica" des de 1403 fins a la seua mort en 1408. Destaca per liderar la defensa de Constantinopla durant el lloc otomà de 1394-1402.
//		Juan V Paleólogo (ORD volta)	17 de setembre de 1390	16 de febrer de 1391	L'últim periodo del regnat de Juan V va estar marcat per les creixents tensions en els otomans, que des de 1365 ya rodejaven completament a Constantinopla. Va fallir a l'edat de 58 despuix d'un govern nominal de 50 anys, encara que solament va tindre poder durant 30.
-		Andrónico V Paleólogo Ἀνδρόνικος Παλαιολόγος	1403 – 1408		Fill de Juan VII i Irene Gattilusio; naixcut cap a l'any 1400, mentres el seu pare eixercia la regència de Constantinopla. Va fallir abruptament
78		Manuel II Paleólogo Μανουὴλ Παλαιολόγος	16 de febrer de 1391	21 de juliol de 1425	Fill de Juan V, elevat el 25 de setembre de 1373. Va destacar per la seua diplomàcia i gran habilitat política, puix va conseguir la pau en els otomans i va entaular bones relacions en Occident, lo que li va donar a l'Imperi un parell de décades més de vida. En 1421 es va retirar de la política i es va dedicar a escriure ensajos teològics i filosòfics. Va fallir a l'edat de 75 anys.
79		Juan VIII Paleólogo Ἰωάννης Παλαιολόγος	21 de juliol de 1425	31 d'octubre de 1448	Fill de Manuel II, proclamat en 1408 i coronat el 19 de giner de 1421. Va governar de facto durant els últims anys del seu pare. Durant el seu regnat es reconquistaron vàries illes del Peloponeso. No obstant, Tesalónica va caure definitivament als turcs (1430) i Morea va ser avasallada (1446). Va buscar l'ajuda d'Occident i va organisar el Concilie de Florencia, que va plantejar reunificar les iglésies. No obstant, la Creuada de Varna va ser esclafada pels otomans i l'unió va terminar generant descontent popular i inestabilitat.
80		Constantino XI Dragases Paleólogo Κωνσταντῖνος Δραγάσης Παλαιολόγος	6 de giner de 1449	29 de maig de 1453	Fill de Manuel II i germà de Juan VIII, va ser coronat en Mistrá despuix de servir 20 anys com déspota de Morea. Durant el seu curt regnat es va dedicar a reunir totes les forces possibles per a l'imminent atac otomà. Va oficialisar l'unió de les iglésies en 1452, pero el respal occidental va resultar inútil. Els turcs varen iniciar el seu atac el 6 d'abril de 1453. Les muralles de Constantinopla, en peu per més de 1000 anys, finalment varen ser destruïdes en el advenimiento dels canons i l'armón. Constantino va morir en la subsecuente batalla i la ciutat va ser presa per Mehmed II, que passaria a l'història com "Mehmed el Conquistador".

Llínea temporal

Genealogia des d'el XI Bibliografia Jeffreys, Michael et al. (2016). Prosopography of the Byzantine World, King's College London. ISBN 978-1-908951-20-5. Kazhdan, Alexander et al. (1991). The Oxford Dictionary of Byzantium (3 Vol), Oxford University Press. ISBN 0195046528. lie, Ralph-Johannes et al. (2013). Prosopographie der mittelbyzantinischen Zeit Online (641–1025) (en de). doi:10.1515/pmbz. Martindale, John R. (2001). «Byzantine Emperors», Prosopography of the Byzantine Empire (641–867), King's College London. ISBN 9781897747322. Martindale, John R. (1971). Prosopography of the Later Roman Empire, Cambridge University Press. ISBN 9780521201599. Martindale, John R. (1980). Prosopography of the Later Roman Empire, Cambridge University Press. ISBN 9780521201599. Martindale, John R. (1992). Prosopography of the Later Roman Empire, Cambridge University Press. ISBN 9780521201605. Schreiner, Peter (1975). Chronica Byzantina Breviora, Corpus Fontium Historiae Byzantinae XII (1). ISBN 978-3700101017. Schreiner, Peter (1977). Chronica Byzantina Breviora, Corpus Fontium Historiae Byzantinae XII (2). ISBN 978-3-7001-0206-9. (2001) Prosopographisches Lexikon der Palaiologenzeit. ISBN 9783700114628. Enllaços externs Caiguda de l'Imperi Oriental (455-1453) en Edward Gibbon: Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà (1789) Emperadors d'Orient (364-1453) en Fernando Pachot: Els héroes i les grandea de la Terra, anals del món IV (1855) Vore també Anex:emperadors romans Anex:emperatrius romanes Anex:emperatrius bizantines Anex:usurpadores bizantins Història de l'Imperi bizantí Notes Referències