L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Patriarcat de Constantinopla

El patriarcat ecuménico de Constantinopla o Iglésia ortodoxa de Constantinopla (en griego: Oικουμενικό Πατριαρχείο Kωνσταντινουπόλεως i Rum Ortodoks Patrikhanesi) és una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia ortodoxa basada en Turquia. Es tracta d'un patriarcat autocéfalo de bizantino, sèu que reclama la primacia ecuménica entre l'Iglésies ortodoxes. Des del 2 de novembre de 1991 el seu patriarca és Bartolomé I, arquebisbe de Constantinopla, Nova Roma i primus inter parells entre els jerarcas ortodoxos.

Patriarcat de Constantinopla

Territori i organisació

El títul de ecuménico és sol honorífic, ya que no té jurisdicció pròpia en els assunts de les atres Iglésies ortodoxes, encara que al patriarca de Constantinopla sí se li reconeix la primacia d'honor (primus inter parells) entre els jerarcas de les Iglésies ortodoxes, la qual abans del Cisma de 1054 se li reconeixia al bisbe de Roma. Actualment té jurisdicció sobre de fidels dispersos per la diàspora, aixina com sobre els ortodoxos de Turquia i de les illes del mar Egeo. La sèu patriarcal està en Fanar, en el districte de Fatih en la part europea d'Estambul en Turquia.

Sant Sínodo

Els assunts del patriarcat són gestionats pel Sant Sínodo presidit pel patriarca ecuménico. El sínodo existix des d'abans d'el IV i assistix al patriarca en l'administració dels bens baix la seua jurisdicció. El Sant Sínodo al principi era un sínodo resident, compost del patriarca, els bisbes locals i els bisbes ortodoxos que estigueren de visita en la capital imperial (Constantinopla). Despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453, el sínodo va quedar llimitat als bisbes del patriarcat. El Sant Sínodo té un archimandrita com a secretari principal i un subsecretari que és un diácono patriarcal.[1]

Per al periodo de l'1 de març de 2026 al 31 d'agost de 2026, baix la presidència del patriarca Bartolomé I, el Sant Sínodo s'integra per uns atres per 12 jerarcas: Emmanuel de Calcedonia, Ambrosios de Kárpatos i Kasos, Apòstol de Mileto, José de Proconeso, Melita de Filadèlfia, Athanasios de Colónia, Theoliptos d'Iconio, José de Buenos Aires, Cleopas de Suècia i de tota Escandinavia, Cirilo d'Imbros i Ténedos, Constantino de Denver i Gregorio d'Ancyra.[2] Cada u dels quals eixercix el seu càrrec durant un any, i la mitat dels membres del sínodo canvien cada sis mesos, en març i setembre.

Circumscripcions de l'Iglésia ortodoxa de Constantinopla

L'Iglésia ortodoxa de Constantinopla està territorialmente organisada de la següent manera:[3]

En Turquia

Sèus residencials
  • Arquidiócesis de Constantinopla: és la sèu pròpia del patriarca i comprén la part europea d'Estambul. Està subdividida en districtes a càrrec de metropolitans titulars: Stavrodromion (en sèu en Harbiye, comprén 8 iglésies, de les quals 3 són russes i una búlgara), Tatavla (en sèu en Fanar, comprén 7 iglésies, entre elles la d'un cementeri búlgar), Bósforo (en sèu en Arnavutköy, comprén 13 iglésies), Ypsomathia (en sèu en Aksaray, comprén 11 iglésies), Fanar (en sèu en Fanar, comprén 14 iglésies). Ya que les sèus estan vacants, la arquidiócesis administra el restant del territori de Turquia no inclós en els seus metropolitanatos sufragáneos, llevat Hatay i parts de l'antiga Armènia i Mesopotamia que són territoris canònics del patriarcat d'Antioquía.
  • Santa metròpolis de Calcedonia: el seu titular és un metropolità major en el títul exarca de tota Bitinia: la seua sèu està en Kadiköy en la part asiàtica d'Estambul. Comprén 12 iglésies. Va ser una diòcesis sufragánea de Nicomedia fins al 451, quan va ser elevada a metropolitanato.
  • Santa metròpolis de Derkos: el seu titular és un metropolità major en el títul de exarca del Bósforo, Tracia i Cyaneacon. La seua sèu original estava en Derkos (hui Durusu), pero actualment es troba en Bakırköy en la part europea d'Estambul. Comprén 8 iglésies. Fins a el XVIII va ser una diòcesis depenent d'Heraclea, quan va ser elevada a arquidiócesis. Circa 1380 va ser elevada a metropolitanato, pero va ser abolida circa 1453 i restaurada en juny de 1655, quan li la va transferir a Therapeia. Posteriorment va ser transferida a Bakırköy.
  • Santa metròpolis d'Imbros i Ténedos: illes Imbros (en turc Gökçeada) i Ténedos (en turc Bozcaada) en la mar Egeo. La seua sèu està en Panagia (hui Çınarlı) en l'illa d'Imbros. El seu titular du el títul de exarca de la mar Egeo. Comprén 8 comunitats. Imbros va ser part de la diòcesis de Lemnos i Imbros fins que en el IX va ser elevada a arquidiócesis. Circa 1010 va ser transformada en exarcado de Lemnos i Imbros, fins que en 1397 va ser creada la arquidiócesis d'Imbros. Circa 1453 Imbros i Ténedos varen ser anexades al metropolitanato de Rodas. En el IX Ténedos va ser una diòcesis sufragánea de Mitilene. A principis d'el XIV Imbros va ser elevada a metropolitanato i en 1368 va anexar el metropolitanato de Peritheorion. En 1383 Ténedos va ser buidada per la República de Venècia, que va traslladar la seua població a Creta. En 1456 el metropolitanato de Ténedos va anexar al de Mitilene i des del 22 de giner de 1925 al d'Imbros.
Sèus en procés de reactivació
  • Santa metròpolis d'Esmirna: el seu titular du el títul de exarca de tota Àsia. Va estar vacant des de 1922 fins a 2016, quan va ser designat un metropolità resident en Fanar, Estambul. Té solament una iglésia en Esmirna. Va ser diòcesis sufragánea d'Éfeso fins a circa 451 o 457, quan va passar a ser arquidiócesis. En el IX va passar a ser metropolitanato en 3 diòcesis sufragáneas, pero per a el XIV ya no tenia cap. Va ser buidada d'ortodoxos en 1922 i reactivada l'11 de setembre de 2016.
  • Santa metròpolis de Pisidia: el seu titular du el títul de exarca de Myra i Antalya. En el periodo bizantí, Antioquía de Pisidia va ser el centre de la metròpolis. Va ser buidada d'ortodoxos en 1924. Des del 5 d'agost de 1974 es varen designar bisbes titulars i el 15 de juliol de 2018 es va realisar una llitúrgia en una iglésia d'Antalya i l'obertura de l'edifici de la metròpolis. Hi ha 3 temples actius en el metropolità de Pisidia: 2 en Alanya i un en Antalya.
  • Santa metròpolis de Prusa, exarca de Bitinia. Correspon a l'actual Bursa. Va ser buidada d'ortodoxos en 1922 i des del 21 de juliol de 2003 va tindre bisbes titulars. En 2012 el patriarcat va comprar dos temples en l'àrea de Moudania i Triglia i es preveu la seua restauració. El 6 de giner de 2019 la Epifanía es va celebrar per primera volta en Bursa despuix de 1922.
Sèus vacants en Tracia (algunes tenen bisbes titulars)
Sèus vacants en Àsia Menor (algunes tenen bisbes titulars)

En Grècia

 
Circumscripcions ortodoxes en Grècia
Iglésia de Creta (semiautónoma)
En les illes del Dodecaneso
Nous Territoris

Els Nous Territoris varen ser part del Imperi otomà fins a 1913, quan varen passar a Grècia. Encara són nominalmente part del patriarcat de Constantinopla, pero els seus bisbes, a raïl d'un acort entre les dos Iglésies, participen del Sínodo de l'Iglésia de Grècia.

La Sagrada Montanya d'Athos té 20 monasteris i depén directament del patriarca, que designa un bisbe titular en sèu en el monasteri de la Gran Laura.

En àrees d'expansió del patriarcat fòra del seu territori canònic

En Europa Occidental
  • Santa arquidiócesis de Tiatira i Gran Bretanya: el seu metropolità du el títul de exarca d'Europa occidental. En sèu en Londres, va ser erigida com metropolitanato el 6 d'abril de 1922 i elevada a arquidiócesis en 1954; dividida en 4 metropolitanatos en 1962, va ser elevada novament a la categoria d'arquidiócesis el 24 de febrer de 1968. Té llocs de cult en Anglaterra, Gals, Escòcia, Irlanda del Nort, Guernsey i Jersey. Ademés té jurisdicció sobre l'illa de Man.
  • Santa metròpolis de França: el seu metropolità du el títul de exarca d'Europa. En sèu en París, va ser erigida el 5 de febrer de 1963 per divisió del metropolitanato de Tiatira i Gran Bretanya. Té llocs de cult en França europea i Mónaco.
  • Santa metròpolis d'Alemània: el seu metropolità du el títul de exarca d'Europa Central. En sèu en Bonn, va ser erigida el 5 de febrer de 1963 per divisió del metropolitanato de Tiatira i Gran Bretanya (Alemània, Països Baixos i Dinamarca). Té llocs de cult en Alemània i comprén 7 parròquies rumanes.
  • Santa metròpolis d'Àustria: el seu metropolità du el títul de exarca d'Hongria i Europa Central. En sèu en Viena. En 1924 totes les parròquies gregues d'Àustria, Hongria i Itàlia varen passar a la jurisdicció del patriarcat de Constantinopla. Va ser erigida el 5 de febrer de 1963 per divisió del metropolitanato de Tiatira i Gran Bretanya. Té llocs de cult en Àustria i Hongria.
  • Santa metròpolis de Suècia i de tota Escandinavia: el seu metropolità du el títul de exarca dels Països Nòrdics. Té sèu en Estocolm i va ser erigida el 12 d'agost de 1969 per divisió del metropolitanato de Tiatira i Gran Bretanya (llevat Dinamarca que va ser separada del metropolitanato d'Alemània). Té llocs de cult en Suècia, Noruega, Dinamarca i Islàndia.
  • Santa metròpolis de Bèlgica: el seu metropolità du el títul de exarca dels Països Baixos i de Luxemburc. Té sèu en Brusseles i quan el 22 d'octubre de 1963 la arquidiócesis de Tiatira i Gran Bretanya es va dividir en quatre parts, Bèlgica i Luxemburc varen passar a formar part del metropolitanato de França, mentres que els Països Baixos varen passar a formar part del metropolitanato d'Alemània. Va ser erigida el 12 d'agost de 1969. Té llocs de cult en Bèlgica, Luxemburc i Països Baixos.
  • Santa metròpolis de Suïssa: el seu metropolità du el títul de exarca d'Europ. En sèu en Ginebra-Chambésy, va ser erigida el 2 d'octubre de 1982 per divisió del metropolitanato d'Àustria. Té llocs de cult en Suïssa. Ademés té jurisdicció sobre Liechtenstein.
  • Santa metròpolis d'Itàlia: el seu metropolità du el títul de exarca d'Europa Meridional. Té sèu en Venècia i va ser erigida el 5 de novembre de 1991 per divisió del metropolitanato d'Àustria, i renombrada a Itàlia i Malta el 20 d'abril de 2005. Té llocs de cult en Itàlia i Sant Marino.
  • Santa metròpolis d'Espanya i Portugal: el seu metropolità du el títul de exarca de la mar Mediterrànea. En sèu en Madrit, va ser erigida el 20 de giner de 2003 per divisió del metropolitanato de França. Té llocs de cult en Espanya, Portugal i Gibraltar. Ademés té jurisdicció sobre Andorra.
En Estats Units
  • Santa arquidiócesis d'Amèrica: en sèu en Nova York, el seu titular du el títul de exarca dels oceans Atlàntic i Pacífic. Va ser creada autònoma com arquidiócesis de Norteamérica i Sudamérica el 9 de maig de 1922 i abolida la seua autonomia el 10 de giner de 1931. El 30 de juliol de 1996 va ser dividida i renombrada. El 20 de decembre de 2002 les diòcesis nortamericanes varen ser elevades a metropolitanatos.
    • Santa metròpolis de Chicago. En sèu en Chicago, comprén les parròquies ubicades en els estats d'Illinois, Wisconsin, Minesota, Iowa, Misuri (llevat Kansas City), i algunes parròquies en Indiana.
    • Santa metròpolis de Boston. En sèu en Brookline, comprén Massachusetts, Maine, Nova Hampshire, Rhode Island, Vermont i en Connecticut les localitats de Danielson, Enfield, New London i Norwich.
    • Santa metròpolis de Denver. Comprén parròquies en els estats de: Colorat, part d'Indiana, Kansas, part de Luisiana, Misuri (solament Kansas City), Montana, Nebraska, Nou Mèxic, Oklahoma, Dakota del Sur, Texas, Utah i Wyoming.
    • Santa metròpolis d'Atlanta. Comprén parròquies en els estats de: Carolina del Nort, Geòrgia, Alabama, Tennessee, Carolina del Sur, Florida, Mississipi i part de Luisiana.
    • Santa metròpolis de Detroit. Comprén Míchigan, Kentucky i Arkansas, i parts d'Indiana, el nort de l'estat de Nova York, Ohio i part de Tennessee.
    • Santa metròpolis de Pittsburgh. Comprén parròquies en part d'Ohio, Pennsilvània i Virginia Occidental.
    • Santa metròpolis de Sant Francisco. Comprén parròquies en Alaska, Arizona, Califòrnia, Hawái, Nevada, Oregó i Washington.
    • Santa metròpolis de Nova Jersey. Comprén parròquies en els estats de Nova York, Delaware, Maryland, Virginia, el Districte de Columbia, la part occidental de Connecticut i algunes comunitats de Pennsilvània.
En el restant d'Amèrica
  • Santa metròpolis de Canadà: el seu titular du el títul de exarca de tot l'Àrtic. Té sèu en Toronto i va ser erigida el 30 de juliol de 1996 per divisió de la arquidiócesis de Norteamérica i Sudamérica com metropolitanato de Toronto. Va ser elevada a arquidiócesis de Canadà el 12 de juny de 2019.
  • Santa metròpolis de Buenos Aires: el seu metropolità du el títul de exarca de Sudamérica. En sèu en Buenos Aires, Argentina, va ser erigida el 30 de juliol de 1996 per divisió de la arquidiócesis de Norteamérica i Sudamérica. Té llocs de cult en Argentina, Brasil, Uruguay, Chile, Paraguai i Perú. Ademés té jurisdicció sobre Bolívia, Equador, Surinam, Guyana i Guayana Francesa.
  • Santa metròpolis de Mèxic: el seu titular du el títul de exarca d'América Central i les Illes del Carib. Té sèu en Mèxic i va ser erigida com metropolitanato de Panamà el 30 de juliol de 1996 per divisió de la arquidiócesis de Norteamérica i Sudamérica. Renombrada a Mèxic el 13 d'octubre de 2005. Té llocs de cult en Mèxic, Panamà, Veneçuela, Colòmbia, Belize, Cuba, Haití, El Salvador, Nicaragua, Illes Caiman, Martinica, Jamaica i Guatemala. Ademés té jurisdicció sobre tots els països de Centroamérica i el Carib.
En Àsia Oriental
  • Santa metròpolis d'Hong Kong i Surest Asiàtic: el seu metropolità du el títul de exarca de Lluntà Orient. En sèu en Hong Kong, va ser erigida en novembre de 1996 per divisió de la metròpolis de Nova Zelanda. Té llocs de cult en Hong Kong, Taiwan i Filipines. Ademés té jurisdicció sobre la República Popular China, Macau, Vietnam, Camboya, Laos, Tailàndia, Birmània i Mongòlia.
  • Santa metròpolis de Corea: el seu metropolità du el títul de exarca de Japó. En sèu en Seül, va ser erigida el 20 d'abril de 2004 per divisió de la metròpolis de Nova Zelanda. Té llocs de cult en Corea del Sur i Japó. Ademés té jurisdicció sobre Corea del Nort.
  • Santa metròpolis de Singapur i Àsia Meridional: el seu metropolità du el títul de exarca del Sur d'Àsia. En sèu en Singapur, va ser erigida el 9 de giner de 2008 per divisió de la metròpolis d'Hong Kong. Té llocs de cult en Singapur, Índia, Indonèsia, Pakistan i Malàsia. Ademés té jurisdicció sobre Brunei, Timor Oriental, Maldives, Bangladés, Nepal, Sri Lanka i Afganistan.
En Oceania
  • Santa metròpolis de Nova Zelanda: el seu metropolità du el títul de exarca d'Oceania. Sèu en Wellington, va ser erigida el 8 de giner de 1970 per divisió de la arquidiócesis d'Austràlia i Nova Zelanda. Té llocs de cult en Nova Zelanda, Fiji i Tonga. Ademés té jurisdicció sobre Samoa.

Iglésies autònomes

Iglésia ortodoxa de Finlàndia
  • Santa arquidiócesis d'Helsinki i de tota Finlàndia: va tindre sèu en Kuopio des de 1923 fins a l'1 de giner de 2018 quan es va aprovar la transferència del primat a la sèu d'Helsinki, que era un metropolitanato sufragáneo.
    • Santa metròpolis de Carelia: té sèu en Kuopio. La diòcesis de Kuopio i Carelia es va erigir en 1923 en dividir les diòcesis de Vyborg i de Finlàndia de l'Iglésia ortodoxa russa. L'1 de febrer de 1972 va passar a ser un metropolitanato. Des de l'1 de giner de 2018 va deixar de ser la sèu de l'arquebisbe i va passar a ser sufragánea.
    • Santa metròpolis d'Oulu: va ser erigida l'1 de giner de 1980 i té sèu en Oulu.
Iglésia ortodoxa apostólica d'Estònia

Entitats baix el omoforio del patriarca

Iglésia ortodoxa ucraniana en Canadà
  • Eparquía ortodoxa ucraniana de Canadà Central: el seu titular du el títul de arquebisbe de Winnipeg i metropolità de Canadà per a la comunitat ortodoxa ucraniana. El seu vicari du el títul de bisbe de Saskatoon. Va acceptar la jurisdicció del patriarcat ecuménico l'1 d'abril de 1990. Comprén les províncies de Manitoba i Saskatchewan.
Iglésia ortodoxa ucraniana en la Diàspora.[6]

Les seues diòcesis tenen bisbes titulars al front. Va acceptar la jurisdicció del patriarcat ecuménico el 28 de giner de 1937.

  • Eparquía Oriental: el seu titular és el arquebisbe metropolità dels Estats Units d'Amèrica, en sèu en Nova York.
  • Eparquía Occidental: en sèu en Chicago. Va anexar la eparquía Central en 2012.
  • Diòcesis d'Europa Occidental, en sèu en Gent. Té llocs de cult en Alemània, Bèlgica i França.
  • Diòcesis de Curitiba i Sudamérica, en sèu en Curitiba. Té llocs de cult en Brasil, Argentina i Paraguai.

Història del patriarcat de Constantinopla

 
Ícono a on apareix Constantino en el Primer Concili Ecuménico de Nicea (325), que té anacrónicamente en les mans el text del Símbol niceno en la forma adoptada en el Concili de Constantinopla I de 381 en l'inicial πιστεύομεν (creem) substituït per πιστεύω (cree), com en la llitúrgia


Establiment del patriarcat

Segons la tradició, la diòcesis de Bizancio va ser establida en l'any 38, després de que Andrés l'Apòstol, a qui s'atribuïx la fundació d'esta Iglésia, predicara per Àsia Menor.[7] Quan en 324 l'emperador romà Constantino I va decidir fixar la seua nova capital en Bizancio donant-li el nom de Constantinopla, la primacia de l'Iglésia l'ostentava el bisbe de Roma. Llavors Constantino va convocar en 325 el Concili de Nicea I, en el que, ademés de prendre decisions doctrinals, es va procedir a organisar l'Iglésia en metropolitanatos i diòcesis, i se'ls va otorgar el mateix ranc a les futures sèus patriarcals de Roma, Aleixandria i Antioquía, els titulars del qual varen rebre el nom d'arquebisbes. La diòcesis de Bizancio va quedar com sufragánea de la arquidiócesis d'Heraclea, cap de l'exarcado d'Europa. La ciutat de Constantinopla va ser inaugurada l'1 de maig de 330 i la diòcesis va ser elevada a arquidiócesis. En el Concili de Constantinopla I celebrat en 381, es va establir que el bisbe de Constantinopla devia tindre la precedència d'honor despuix del bisbe de Roma.[8] Degut a que esta decisió va ser presa per pressions imperials, el patriarcat d'Aleixandria va presentar la seua protesta, ya que en el primer concili s'havia decidit que el bisbe d'Aleixandria tindria la precedència d'honor despuix del de Roma. el Concili de Calcedonia en 451 va reconéixer a Constantinopla el mateix primat d'honor que a Roma i se li va otorgar drets d'inspecció sobre els metropolitanatos propencs, encara que al bisbe romà se li reconeixia autoritat moral sobre el restant dels patriarcats,[9] quedant establida la pentarquía. el papa León I el Magne es va negar a aprovar eixos canvis, argumentant que varen ser aprovats en absència dels seus llegats, i ademés va decidir resaltar la seua primacia sobre tots els patriarcats adoptant el títul de Pontifex Maximus[10] —títul que l'emperador romà Flavio Graciano havia deixat d'usar—, encara que varis sigles despuix els seus successors varen reconéixer la primacia del patriarca grec de Constantinopla sobre l'Iglésia d'Orient. La jurisdicció del bisbe de Constantinopla va ser fixada sobre els exarcados de Ponto, Àsia i Tracia;[9] l'Ilírico Oriental va quedar en disputa entre els bisbes de Roma i Constantinopla i va quedar fòra de les seues jurisdiccions fins a 535, quan va passar a ser dependència papal.

Cismes

La confirmació del despulle de la sèu d'Aleixandria per pressions del poder imperial sobre l'Iglésia, ademés de les resolucions preses en el Concili de Calcedonia sobre les disputes cristològiques que tenien lloc en eixe moment, varen fer que el patriarca d'Aleixandria Timoteo Eluro en l'any 457 excomulgara al patriarca de Constantinopla i al restant dels patriarques, separant el seu patriarcat del restant de l'Iglésia i donant orige a l'Iglésia copta ortodox. Després, l'intent de Constantinopla per terminar en la divisió religiosa de l'Imperi acceptant el miafisisme, va dur al cisma acaciano entre Orient i Occident des de 482 fins a 519. En la finalitat de l'Imperi romà d'Occident el 4 de setembre de 476, Roma va quedar fòra del control imperial i el patriarca de Constantinopla va passar a ser referit com a patriarca ecuménico, tal com va ser usat en un concili oriental en 536 i es va oficialisar en un atre en 587. Açò va dur a una ruptura temporal de la comunió en Roma. Una atra ruptura es va produir en el decret iconoclasta del patriarca de Constantinopla en 730, rebujat pel papa, per lo que l'emperador iconoclasta León III va transferir de la jurisdicció patriarcal de Roma a la de Constantinopla el Ilírico Oriental, el sur d'Itàlia i Sicília. el Concili de Nicea II en 787 va condenar la iconoclastia, pero esta solament va finalisar en març de 843, despuix d'haver-se destruït gran cantitat d'íconos i imàgens de sants. En 911 el metropolità búlgar de Preslav es va declarar patriarca, lo que va ser rebujat pel patriarca de Constantinopla fins a un tractat en 927, pero va ser abolit en 971. En 976 un atre patriarcat búlgar va ser establit en resistència en Ohrid, pero en 1018 va ser abolit i reemplaçat per una arquidiócesis autocéfala que va perdre la seua naturalea búlgara i va passar a ser de caràcter grega. L'elecció del patriarca Focio va dur a un cisma en Roma des de 863 al 867. Un atre cisma es va produir des de 1009 fins a 1012 per la controvèrsia per l'inclusió en Occident de la clàusula Filioque, esta controvèrsia i el reclam de la primacia universal per part del papa va dur a la ruptura definitiva de la relació en Roma en el Gran Cisma de 1054, quan el 16 de juliol d'eixe any ellegat papal excomulgó al patriarca Miguel I Cerulario, i est li va respondre d'igual manera al sendemà. Els atres 3 patriarcats orientals d'Aleixandria, Antioquia i Jerusalem es varen mostrar a favor del patriarca de Constantinopla i varen trencar oficialment en el papa pocs anys despuix.[11]

En 1186 l'Iglésia búlgara va tornar a separar-se unilateralment del patriarcat de Constantinopla i va establir una arquidiócesis autocéfala en Tarnovo.

Quarta creuada

la quarta creuada va ser organisada per a reconquistar Terra Santa, pero va variar el seu rumbo terminant en la conquista i el saqueig de Constantinopla el 12 d'abril de 1204. En l'establiment del Imperi llatí i del patriarcat llatí de Constantinopla, el patriarca ecuménico es va refugiar en Nicea, capital del nou Imperi de Nicea. El 16 d'agost de 1219, l'exiliat patriarca de Constantinopla va otorgar l'autocefalia a l'Iglésia sèrbia en sèu en Peć. En 1234, va reconéixer també la autocefalia de l'Iglésia búlgara i pocs anys despuix la va reconéixer com a patriarcat. El 25 de juliol de 1261, Constantinopla va ser reconquistada pels bizantino de Nicea i el patriarca va poder retornar a la ciutat.

Intents d'unió

En el Concili de Lió II, baix pressió de l'emperador Miguel VIII Paleólogo, el 6 de juliol de 1274 els ortodoxos varen acceptar el Filioque, el primat del papa i atres doctrines catòliques i es va proclamar l'unió de les Iglésies d'Occident i Orient. Pero l'unió va aplegar al seu fi en 1281 quan el papa excomulgó a l'emperador. Després de que en 1346 l'Iglésia sèrbia es proclamara patriarcat dels serbis i els romans, en 1353 el patriarca ecuménico la va declarar cismática. El cisma va finalisar en 1375 en el reconeiximent del patriarcat de Peć. Despuix de la conquista otomana de Bulgària, en agost de 1394 el patriarcat búlgar va ser abolit de nou i es va establir el metropolità de Tarnovo depenent de Constantinopla. Davant el sege otomà a Constantinopla, l'emperador Juan VIII Paleólogo va visitar al papa i va pressionar per a conseguir l'unió de l'Iglésies d'Orient i Occident, que va ser proclamada el 6 de juliol de 1439 en el Concili de Florencia per mig de la bula Laetentur caeli. Els ortodoxos varen acceptar que l'incorporació del Filioque al credo niceno era una explicitación de la fe i no una herejía; cada Iglésia devia seguir la seua tradició respecte al pa fermentat o sense fermentar en la eucaristía; es va acceptar l'existència del purgatori; i la primacia del papa sobre tota l'Iglésia.[12] En rebuig a l'unió, en 1448 l'Iglésia ortodoxa russa es autoproclamó autocéfala. No obstant, l'oposició dels monges grecs i la conquista de Constantinopla en mans otomanes el 29 de maig de 1453 va acabar en l'acort, ratificant-se la separació en 1472.

Tutela otomana

El sultà Mehmed II es va proclamar emperador i el 6 de giner de 1454 va permetre l'elecció d'un nou patriarca de Constantinopla, Genadio II, iniciant-se la tutela otomana del patriarcat. El patriarca va ser reconegut com a líder civil dels cristians ortodoxos grecs de l'Imperi. Despuix de la conquista de Sèrbia per l'Imperi otomà, en 1459 el patriarcat de Peć va ser abolit i anexat a la arquidiócesis d'Ohrid depenent de Constantinopla, pero va ser restablit en 1557. En 1484, un concili ortodox en Constantinopla va rebujar l'unió acordada en Florencia. En 1517 els otomans conquisten Damasc, Jerusalem i Aleixandria, per lo que en el temps la autocefalia dels 3 patriarcats va ser virtualment abolida. El sínodo de Constantinopla va elegir al patriarca d'Aleixandria des de 1620 fins a 1865; d'Antioquía des de 1724 fins a 1885 i de Jerusalem des de 1661 a 1845. En 1571, els otomans varen conquistar Chipre expulsant a la jerarquia llatina i anulant l'unió dels ortodoxos en el papa en l'illa, per lo que el patriarca ecuménico va restablir la autocefalía de l'Iglésia de Chipre. El 5 de febrer de 1589, el patriarca ecuménico va reconéixer la autocefalía i al patriarcat de l'Iglésia ortodoxa russa en Moscou. El 22 de febrer de 1593, un concili ortodox en Constantinopla va confirmar la autocefalía russa, va condenar com herejía al purgatori i va rebujar la data de la pasqua gregoriana. En novembre de 1757, el metropolitanato d'Alep va ser transferit de la jurisdicció d'Antioquía a la de Constantinopla. En maig de 1763 es va posar fi el govern absolut del patriarca sobre l'Iglésia de Constantinopla, devent des de llavors prendre les decisions importants en acort de 3 metropolitans superiors. El 22 de setembre de 1766, el patriarcat de Peć va ser novament abolit i el seu territori anexat al de Constantinopla. El 27 de giner de 1767 va ser també abolida la arquidiócesis autocéfala d'Ohrid i les seues metropolitanatos agregats a Constantinopla, en excepció del de Montenegro que es va declarar autocéfalo en estar fora de l'Imperi otomà. Despuix de l'anexió de Crimea per l'Imperi rus, en 1783 el patriarcat ecuménico va transferir a l'Iglésia russa els metropolitanatos de Gothia i de Kaphas.

 
Mapa dels metropolitanatos en Àsia Menor, circa 1880

En 1821, va començar la guerra d'independència de Grècia i les autoritats otomanes varen eixecutar a la jerarquia ortodoxa de Chipre i de Creta, que després va ser restaurada pel patriarcat ecuménico. El 29 d'agost de 1831, el patriarcat ecuménico va tornar a reconéixer la autocefalía de l'Iglésia ortodoxa sèrbia. El 4 d'agost de 1833, l'Iglésia ortodoxa grega es va proclamar unilateralment autocéfala, sent reconeguda pel patriarcat ecuménico l'11 de juliol de 1850. El 18 de juliol de 1860, el patriarcat va abandonar el govern de metropolitans superiors i va acceptar l'inclusió de llaics en l'elecció patriarcal. El 14 de decembre de 1864, l'Iglésia ortodoxa rumana es va proclamar autocéfala, lo que va ser rebujat pel patriarcat de Constantinopla fins al 7 de maig de 1885. En 1864, les illes Jónicas varen ser cedides a Grècia pel Regne Unit, per lo que el patriarcat ecuménico va transferir les seues jurisdicció sobre elles a l'Iglésia ortodoxa grega. L'11 de març de 1870, el Govern otomà va acceptar la creació de l'exarcado búlgar, establint-se l'Iglésia ortodoxa búlgara, pero el patriarcat ecuménico no la va reconéixer i un concili el 18 de setembre de 1872 la va declarar cismática. El 13 de febrer de 1879, el patriarcat de Constantinopla va transferir a l'Iglésia sèrbia la seua jurisdicció sobre els nous territoris que varen passar a Sèrbia i l'1 de novembre de 1879 va reconéixer el seu autocefalía. En 1881, Tesalia va passar a Grècia i el patriarcat ecuménico va transferir la seua jurisdicció a l'Iglésia grega. En agost de 1888, el metropolitanato d'Alep va ser restituït al patriarcat d'Antioquía. El 27 d'octubre de 1900 l'Iglésia de Creta va rebre la semiautonomía. En 1908, es va produir l'independència de Bulgària, que va anexar territoris otomans i va expulsar a la població grega, per lo que l'Iglésia búlgara va anexar als metropolitanatos depenents del patriarcat ecuménico en eixos territoris. Entre 1912 i 1913, la guerra dels Balcans va fer que Grècia s'apoderara d'Epiro, Tracia occidental, Macedònia i les illes de la mar Egeo, que varen constituir els nous territoris de Grècia. El patriarcat ecuménico no va cedir la seua jurisdicció sobre ells, mentres que el exarcado búlgar va anexar a la seua jurisdicció els nous territoris ocupats per Bulgària. L'1 d'abril de 1919, Constantinopla va acceptar la autocefalía sèrbia (incloent també a Montenegro) i el 12 de setembre de 1920 va reconéixer el seu estatus patriarcal i li va cedir els metropolitanatos de Bòsnia i dels nous territoris serbis. El 25 de setembre de 1922, l'Iglésia ortodoxa d'Albània es va declarar autocéfala unilateralment. El 9 de maig de 1922, va ser establida la arquidiócesis autònoma de Norteamérica i Sudamérica.

 
Tro del patriarca de Constantinopla, situat en la Catedral patriarcal de Sant Jorge en Estambul

Tutela turca i expansió

El 25 de novembre de 1922, Grècia va restituir a Turquia Tracia oriental, prèvia evacuació de la població ortodoxa. L'1 de novembre de 1922, va ser abolit el sultanato otomà i proclamada la República de Turquia, que el 6 d'octubre de 1923 va recuperar Constantinopla (ocupada per les potències aliades des del 13 de novembre de 1918). El 3 de març de 1923, el patriarca ecuménico va declarar autònoma a l'Iglésia ortodoxa de Checoslovàquia i el 7 de juliol de 1923 va acceptar com a autònomes en la seua jurisdicció a les Iglésies d'Estònia i de Finlàndia (separades de la jurisdicció russa). El 13 de novembre de 1924, va declarar autocéfala a l'Iglésia ortodoxa de Polònia. En 1923, Grècia i Turquia intercanvien població, quedant buits de fidels ortodoxos 38 dels 42 metropolitanatos del patriarcat de Constantinopla en territori turc. Els grecs ortodoxos solament varen poder permanéixer en Estambul, Tracia oriental i les illes d'Imbros i Ténedos. El Govern turc va retirar el reconeiximent al patriarcat com ecuménico i solament ho reconeix com a líder dels grecs ortodoxos de Turquia. El patriarca va deure crear 10 metropolitanatos temporals en els nous territoris grecs per a alguns dels metropolitans exiliats de Turquia. En 1923, un concili ortodox va permetre que les Iglésies autocéfalas adoptaren el calendari juliano revisat, a excepció del càlcul per a la data de la Pasqua. El 23 de març de 1924, el patriarcat de Constantinopla va adoptar el nou calendari, a excepció dels monasteris del Mont Athos. El 4 de febrer de 1925, el patriarcat ecuménico va reconéixer al patriarcat rumà. El 4 de setembre de 1928, l'administració dels metropolitanatos dels nous territoris grecs va ser cedida a l'Iglésia ortodoxa grega. El 14 de decembre de 1930, algunes parròquies ortodoxes ucranianes varen passar a la jurisdicció de Constantinopla en Estats Units. El 10 de giner de 1931, va ser abolida l'autonomia de la arquidiócesis de Norteamérica i Sudamérica. En febrer de 1936, l'Iglésia ortodoxa de Letònia va ser acceptada com a autònoma en la jurisdicció de Constantinopla (separada de l'Iglésia ortodoxa russa), pero va ser abolida junt a la d'Iglésia ortodoxa d'Estònia el 30 de març de 1941 en ser anexats eixos països a l'Unió Soviètica. Despuix de l'anexió alemana, les Iglésies de Letònia (el 30 de juny de 1941) i Estònia (el 20 de juliol de 1941) varen recuperar la seua autonomia, perdent-la novament en la reocupación soviètica el 17 de juliol de 1942 i el 9 de març de 1945, respectivament (vejau Ocupació de les repúbliques bàltiques). Les seues jerarquia varen permanéixer en l'exili des de llavors. El 30 de març de 1937, va ser acceptada l'autocefalia de l'Iglésia ortodoxa d'Albània i el 22 de febrer de 1945 del exarcado de Bulgària. En 1948, els comunistes varen dissoldre a l'Iglésia ortodoxa checoslovaca, pero el 23 de novembre de 1951 va ser declarada autocéfala pel patriarcat de Moscou, lo que va ser rebujat per Constantinopla fins al 27 d'agost de 1998. El 7 de decembre de 1965, el papa Pablo VI i el patriarca Atenágoras I es varen reunir i varen revocar els mutus anatemas de 1054, sent la primera reunió des de 1439. En agost de 1971, el Govern de Turquia va tancar l'últim seminari ortodox en el país (en l'illa d'Halki) i mai va tornar a permetre la seua reobertura. L'11 de març de 1995, l'Iglésia ortodoxa ucraniana en Austràlia, Estats Units i Europa occidental va acceptar la jurisdicció de Constantinopla. El 8 de giner de 1991, el patriarcat va designar un exarca per a restablir l'Iglésia ortodoxa d'Albània, aniquilada pels comunistes en 1967 i el 22 de juny de 1992 va ser restablida el seu autocefalia. El 22 de febrer de 1996, el patriarcat va restablir l'autonomia de l'Iglésia d'Estònia, lo que va ser rebujat per l'Iglésia russa. El exarcado patriarcal per a les parròquies de tradició russa en Europa Occidental va tindre al seu front un arquebisbe en sèu en París. Va acceptar la jurisdicció del patriarcat ecuménico el 17 de febrer de 1931 i va ser abolit el 27 de novembre de 2018. Els membres de l'exarcado es varen negar a la seua supressió i es varen incorporar al patriarcat de Moscou, que el 7 d'octubre de 2019 va crear en ells la arquidiócesis de les parròquies d'Europa occidental del patriarcat de Moscou. L'11 d'octubre de 2018, el patriarcat de Constantinopla va revocar la seua decisió de 1686 per la qual havia donat permís al patriarca de Moscou per a ordenar el metropolità de Kiev. Ademés va confirmar les seues intencions d'otorgar autocefalía a l'Iglésia ortodoxa d'Ucrània i va crear una estauropegión en Kiev, és dir, un cos eclesiàstic subordinat directament al patriarca ecuménico. Com a resposta el 15 d'octubre de 2018 el Sant Sínodo de l'Iglésia ortodoxa russa va suspendre la comunió en el patriarcat de Constantinopla. El 5 de giner de 2019, el patriarcat va reconéixer l'autocefalia de l'Iglésia ortodoxa d'Ucrània despuix de l'unificació de l'Iglésia ortodoxa ucraniana-Patriarcat de Kiev i l'Iglésia ortodoxa autocéfala ucraniana.

Relacions en atres Iglésies ortodoxes

 
Cerimònia en la basílica patriarcal de Sant Jorge, sèu del patriarca de Constantinopla

Respecte de les demés Iglésies ortodoxes, el patriarca ecuménico té les següents prerrogatives:

  • Iguals prerrogatives que la vella Roma (Cànon 28 del Quarto Concilie Ecuménico, cànon 36 del quint/sext concilie);
  • Dret d'apelació en disputes entre clercs que ho soliciten (Cànons 9 i 17 del Quarto Concilie Ecuménico);
  • Dret a ordenar bisbes en àrees fòra dels llímits canònics de les demés Iglésies (cànon 28 del Quarto Concilie Ecuménico);
  • Dret a establir monasteris estauropégics, encara en territoris d'atres patriarcats.

Relacions en l'Iglésia catòlica

  • Reunió de la comissió del patriarca ecuménico Atenágoras I i el papa Pablo VI, en 1964.
  • El patriarca ecuménico i el papa eliminen els mutus excomunió de 1054.
  • En març de 2013 el patriarca Bartolomé, va assistir a la missa d'inici del pontificat del papa Francisco, lo que va terminar en un alluntament que ya duya més de mil anys, en rebre-ho, el papa Francisco va dir: Davant tot, agraïxc de cor lo que m'ha dit el meu Germà Andrés (referint-se al patriarca Bartolomé). Gràcies. Moltes gràcies.[13]
  • Declaració conjunta per unitat de les Iglésies del patriarca ecuménico Bartolomé I i el papa Francisco, en maig de 2014 en Terra Santa els qui es varen agenollar largamente davant la tomba de Jesús i elloc a on va resucitar segons la tradició.

Referències

  1. ↑ «Αρχιγραμματεία Αγίας και Ιεράς Συνόδου - Οικουμενικό Πατριαρχείο» (en el). Consultat el 2025-09-02.
  2. ↑ «Ανασυγκρότηση της Αγίας και Ιεράς Συνόδου». Οικουμενικό Πατριαρχείο. Consultat el 26 Φεβρουαρίου 2026.
  3. ↑ patriarchate. org/administrative-structure-of-the-ecumenical-patriarchate Administrative Structure of The Ecumenical Patriarchate
  4. ↑ ec-patr. org/dioceses. php? lang=gr&id=124 Ἱερά Μητρόπολις Ἀδριανουπόλεως
  5. ↑ acrod. org/ American Carpatho-Russian Orthodox Diocese of the O. S. A
  6. ↑ org Ukrainian Orthodox Church of the USA
  7. ↑ Patriarcat Ecuménico. «Σύντομο Ιστορικό Πατριαρχείου» (en grec). ec-patr. org.
  8. ↑ Segon Concili Ecuménico, ca. 3. En org/files/Derecho-Canonico/Canones-Concilios-Ecumenicos.pdf Regles dels Concilios Ecuménicos (Xenia Sergejew, trad.): «Que el bisbe de Constantinopla tinga la preeminència d'honor despuix del bisbe de Roma, perque esta ciutat és la nova Roma».
  9. ↑ 9,0 9,1 Quarto Concili Ecuménico, ca. 28. En org/files/Derecho-Canonico/Canones-Concilios-Ecumenicos.pdf Regles dels Concilios Ecuménicos (Xenia Sergejew, trad.): «Aixina com els Pares varen reconéixer a la vella Roma els seus privilegis perque era la ciutat Imperial, moguts pel mateix motiu, els bisbes reunits varen decidir concedir-li iguals privilegis a la sèu de la Nova Roma, jujant rectamente que la ciutat que s'honra en la residència de l'Emperador i del Senat deu gojar dels mateixos privilegis que l'antiga ciutat Imperial en el camp eclesiàstic i ser la segona despuix d'aquella. Per això, solament els metropolitans de les regions de Ponto, Àsia i Tracia deuen ser ordenats pel sant tro de la santa iglésia de Constantinopla, aixina com els bisbes d'atres pobles que viuen en les mencionades diòcesis. Cada metropolità de les mencionades diòcesis, junt en els bisbes de la seua província, deu ordenar als bisbes diocesans, com està establit pels cànons divins. Els metropolitans d'eixes regions deuen ser ordenats com fora dit, per l'arquebisbe de Constantinopla, després de que les eleccions preliminars s'hagen portat a terme segons la costum i luego que li anara presentat el candidat (a metropolità)».
  10. ↑ archive. org/web/20060614154622/http://www. britannica. com/eb/artícul-214716 Papacy Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Premium Service. Consultat el 5 de setembre de 2006.
  11. ↑ Kiminas, Demetrius (2009). The Ecumenical Patriarchate: A History of Its Metropolitanates with Annotated Hierarch Catalogs, Wildside Press LLC.
  12. ↑ Mezzadri, Luigi (2001). «I due concili (1418-1449)», Storia della Chiesa tra medioevo ed epoca moderna, 2.ª edició (en italià), Roma: Edizione, pp. 115-129. ISBN 88-86655-64-9.
  13. ↑ vatican. va/holy_father/francesco/speeches/2013/march/documents/papa-francesco_20130320_delegati-fraterni_sp. html, DISCURS DEL SANT PARE FRANCISCO, TROBADA EN ELS REPRESENTANTS DE LES IGLÉSIES I COMUNITATS ECLESIAls, I DE LES DIVERSES RELIGIONS.

Vore també

Enllaços externs

Coordenades no vàlides

</noinclude>


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Patriarcat_de_Constantinopla&oldid=1576383»