Pentarquia
Pentarquia[1] (del grec πενταρχία pentarchía, govern conformat per cinc persones)[2] és un terme en l'història del cristianisme que fa referència a l'idea de l'autoritat universal sobre la cristiandat per part dels bisbes de cinc sèus episcopals de l'Imperi romà, cridats patriarques i que tenien poders eclesiàstics superiors als dels bisbes metropolitans.[3] Els cinc bisbes que tindrien eixa autoritat colegiala eren (segons una orde fixa d'honor):[4][5]

- El patriarca de Roma;
- El patriarca de Constantinopla;
- El patriarca d'Aleixandria (en l'idea de la pentarquia, el cap de l'Iglésia ortodoxa d'Aleixandria, no de l'Iglésia Copta d'Aleixandria, que és majoritària);
- El patriarca de Antioquía (també en este cas el cap de l'Iglésia ortodoxa de Antioquía, no els atres que tenen eixe títul);
- El patriarca de Jerusalem (precisament el cap de l'Iglésia ortodoxa de Jerusalem).
Història
L'idea de pentarquia es pot trobar per primera volta en forma sólidamente expressada en les lleis de l'emperador Justinià I (527-565), especialment en el seu Novella 113. Molt més tart, l'emperador Justinià II va convocar en l'any de 692 a un concilie (cridat Concilie Quinisexto o Concilie Trullano II) en el palau imperial de Constantinopla sense representacions d'Occident ni delegats papals. No és considerat per tant concilie ecuménico, i no va ser reconegut per la Santa Sèu, que ho va denominar synodus erratica. Moltes dels nous cànons varen apuntar a establir diferències entre les Iglésies d'Orient i Occident referent a l'observança ritual i a la disciplina eclesiàstica. Portat a terme baix l'auspici bizantí en un clero exclusivament oriental, el concilie va declarar únicament rectes les costums de l'Iglésia constantinopolitana i va condenar explícitament vàries pràctiques de l'Iglésia d'Occident. Va adoptar també com a oficial la teoria de la pentarquia.
El papa Sergio I, d'orige siri, va rebujar estos cànons "nous" i es va negar a firmar-los. L'emperador Justinià II va ordenar el seu arrest i reclusió en Constantinopla, per ad açò va enviar al violent protospatario Zacarías. Est va ser finalment contingut per les milícies de l'exarquia de Rávena.
Un precedent del Cisma d'Orient va tindre lloc en l'any 857 quan l'emperador bizantí Miguel III, cridat el beodo, i el seu ministre Bardas, varen expulsar de la seua sèu de Constantinopla a sant Ignacio de Constantinopla, que reprendía el seu crápulas. Li varen reemplaçar per Focio, qui en sis dies va rebre totes les órdens de l'Iglésia. Focio es va sublevar contra el papa i es va declarar patriarca universal. Va ser descrit com "l'home més artero i sagaz de la seua época: parlava com un sant i obrava com un dimoni".[6] La seua tentativa va fracassar. Va ser tancat en un monasteri, a on va morir en 886.
En l'any 1054, el papa León IX qui, amenaçat pels normandos, buscava una aliança co n Bizanci, va manar una embaixada a Constantinopla encapçalada pel seu colaborador, el moradura Humberto de Silva Candida, i formada pels arquebisbes Federico de Lorena i Pedro d'Amalfi. Els llegats papals varen negar, a la seua arribada a Constantinopla, el títul de ecuménico al Patriarca Miguel I Cerulario i, ademés, varen posar en dubte la llegitimitat de la seua elevació al patriarcat. El patriarca es va negar llavors a rebre als llegats. La moradura va respondre publicant el seu Diàlec entre un romà i un constantinopolitano, en el que es burlava de les costums gregues i, despuix de excomulgar a Cerulario per mig d'una bula que va depositar el 16 de juliol de 1054 sobre l'altar de l'iglésia de Santa Sofia, va abandonar la ciutat. A la seua volta, pocs dies despuix (24 de juliol), Cerulario va respondre excomulgando a la moradura i al seu sèquit, i va cremar públicament la bula romana, en lo que es va iniciar el Cisma. Alegava que, en el moment de l'excomunió, León IX havia mort i per lo tant l'acte excomunicatorio de la moradura de Silva no hauria tingut validea; afig també que es excomulgaron individus, no Iglésies.
En açò es veu que el Gran Cisma va ser més be resultat d'un llarc periodo de relacions difícils entre les dos parts més importants de l'Iglésia universal. Les causes primàries del cisma varen ser sense dubte les tensions produïdes pel conflicte entre les pretensions d'un costat del Patriarca de Constantinopla, que es va adjudicar el títul de "ecuménico", i de l'atre costat del bisbe de Roma, que reclamava autoritat sobre tota la cristiandat, incloent als quatre Patriarques més importants d'Orient; els Patriarques, pel seu costat, alegaven, segons el seu enteniment i interpretació de la Sagrada Tradició Apostólica i les Sagrades Escritures, que el bisbe de Roma solament podia pretendre ser un "primer entre els seus iguals" o primus inter parells. Per la seua banda, els papes, segons la seua interpretació de la Tradició Apostólica i les Sagrades Escritures, declaraven que "és necessari que qualsevol Iglésia estiga en harmonia en l'Iglésia (de Roma), per considerar-la depositària primigènia de la Tradició apostólica" (Sant Ireneo de Lió, s. II d. C.). També va tindre gran influencia el Gran Cisma en les variacions de les pràctiques llitúrgiques (calendaris i santorales distints) i disputes sobre les jurisdiccions episcopals i patriarc ales.
Finalment, en 1054 es va sagellar la ruptura definitiva de la Pentarquia original en el Cisma d'Orient i Occident, dividint-se en dos l'Iglésia cristiana original que ve dels apòstols de Crist en: Iglésia catòlica (Iglésia d'Occident) i l'Iglésia ortodoxa (Iglésies d'Orient). Abdós Iglésies afirmen ser la verdadera Iglésia i que l'atra va ser la que es va separar de la verdadera Iglésia cristiana: una, santa, catòlica, i apostólica.
Ocàs
Despuix de les conquistes àraps del VII i la pèrdua per Bizanci del corredor Roma-Ravena, només va quedar el patriarcat de Constantinopla assegurat en la capital de l'Imperi Romà; el bisbe de Roma era independent, Jerusalem i Aleixandria estaven baix el domini musulmà i Antioquía estava en la llínea de frontera disputada durant sigles entre Bizanci i els califes musulmans.
Durant l'Edat Mija el centre de gravetat de la cristiandat s'havia traslladat cap al nort i la majoria dels cristians d'Egipte i Síria, països governats pels musulmans, eren cristians ortodoxos orientals que no reconeixien l'autoritat de Roma ni la de Constantinopla. Tots estos canvis històrics i polítics varen fer que l'idea original de cinc grans centres que cooperaren per a administrar tota l'Iglésia cristiana s'anara alluntant de les possibilitats reals.
Vore també
|
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Danilo Ceccarelli-Morolli, "Patriarca", en Diccionario General de Derecho Canónico, volumen V (Universidad de Navarra)
- ↑ Kallistos Ware (2006). La Iglesia ortodoxa, Buenos Aires: Editorial Angela, p. 24. ISBN 9789872270407.
- ↑ Comité de Coordinación de la Comisión Mixta Internacional para el Diálogo Teológico entre la Iglesia Católica y la Iglesia Ortodoxa, "El papel del Obispo de Roma en la Comunión de la Iglesia en el Primer Milenio", 13
- ↑ Cerezo Magán, Manuel (2016). "Helios": de los griegos a Eugeni d'Ors: Temas de cultura griega antigua y tradición clásica, Lleida: Universitat de Lleida, p. 289. ISBN 978-84-8409-860-7. Consultat el 18 de noviembre de 2017.