Iglésia de Chipre

La Iglésia de Chipre (en grec antic: Ἐκκλησία τῆς Κύπρου [Ekklēsía tēs Kýpru]; en grec modern: Εκκλησία της Κύπρου [Eklisía tîs Kípru]; en turc: Kıbrıs Kilisesi) és una de les més antigues Iglésias autocéfalas de la comunió ortodoxa. És encapçalada pel arquebisbe de Nova Justiniana i tota Chipre i conta en uns 654 000 fidels entre Chipre i la diàspora.

Iglésia de Chipre

Iglésia d'Agios Lazaros, Lárnaca, Chipre

Erro al crear miniatura:

Bernabé apòstol, fundador de l'Iglésia de Chipre

Erro al crear miniatura:

Palau arzobispal en Nicòsia

Erro al crear miniatura:

Arcades en el monasteri d'Agia Napa

Erro al crear miniatura:

Monasteri de Kikkos

Història

Orígens

L'Iglésia de Chipre va tindre el seu orige en els temps apostólicos segons lo escrit en els Fets dels Apòstols (13:4-13). L'apòstol Pablo, acompanyat per Bernabé i Marcos l'Evangeliste (parent de Bernabé), varen aplegar a Chipre en l'any 45 per a difondre el cristianisme. En aplegar a Salamina, varen viajar a través de l'illa a Pafos, en a on Sergio Paulus va ser el primer funcionari romà en convertir-se al cristianisme. En l'any 50 Bernabé va retornar a Chipre acompanyat per Marcos i va establir la seua base en Salamina. Se li considera el primer arquebisbe de Chipre i es creu que va ser llapidat fins a la mort per judeus en les afores de Salamina, a on també va ser enterrat.

Alguns dels bisbes que varen ajudar a difondre el cristianisme en l'illa de Chipre varen ser Lázaro de Betania, primer bisbe de Citio, Herakleidios el bisbe de Tamasos, Avxivios el bisbe de Solo i Theodotos el bisbe de Kyrenia. Cap a finals del IV el cristianisme s'havia estés per tota l'illa i en la carta sinodal de Teófilo es mencionen 15 diòcesis en Chipre: Constanza o Salamina (arquidiócesis), Citio (o Kition), Amatunte, Neápolis, Curio, Pafos, Arsinoe, Solo, Lapithos, Kyrenia, Tamasos, Ledra, Chitri, Tremitunte i Karpasia. Michel Li Qui va mencionar també la diòcesis de Teodosia.

Autocefalía

En aquell periodo, Chipre era part de la diòcesis de l'Orient del Imperi romà, la capital del qual era Antioquía. Per tal motiu, durant molt temps els patriarques d'Antioquía varen exigir eixercir la seua jurisdicció canònica sobre l'Iglésia chiprana reservant-se per a sí el dret de nomenar al seu arquebisbe primat.

La controvèrsia plantejada pels arquebisbes de Chipre respecte de que l'Iglésia de Chipre era independent del patriarcat d'Antioquía per costum antiga va ser reconeguda en 416 pel papa Inocencio I i pel Concilie d'Éfeso en la cessió de 31 de juliol de 431 (cànon octau), per lo que Chipre es va tornar autocéfala. El concilie es va pronunciar aixina en favor de que els arquebisbes de Chipre anaren elegits pel seu propi sínodo de bisbes.

EL NOSTRE germà bisbe Rheginus, l'amat de Deu, i els seus companyers bisbes amats per Deu, Zeno i Evagrius, de la província de Chipre, nos han informat sobre una innovació que s'ha introduït en contra de les constitucions eclesiàstiques i els Cànons dels Sants Apòstols, i que toca les llibertats de tots. Per lo tant, ya que les lesions que afecten a tots requerixen major atenció, ya que causen el major dany, i particularment quan són transgressions d'una antiga costum; i des d'eixos excelents hòmens, que han solicitat al Sínodo, han dit a nosatres en l'escritura i per la paraula de la boca que el bisbe d'Antioquía ha d'esta manera celebrat ordenacions en Chipre. Per lo tant, els governants de les santes Iglésies en Chipre deuran gojar, sense disputa o lesions, d'acort en els cànons dels beneïts pares i antiga costum, el dret de realisar per sí mateixos l'ordenació dels seus excelents bisbes. Lo mateixa regla s'observa en les atres diòcesis i províncies de tot lo món, per lo que cap dels volguts bisbes de Deu deurà assumir el control de qualsevol província que no té fins ara, i des del principi ha estat baix la seua pròpia mà o la dels seus predecessors.

En 478 l'arquebisbe Antemio de Chipre va afirmar que, despuix d'una visió, havia trobat la tomba de Bernabé i les seues relíquies. Sobre el cofre del sant descansava una còpia del Evangeli de Mateo. D'esta manera, l'Iglésia chiprana va poder enviar un argument convincent en nom propi a l'emperador: el descobriment de les relíquies del seu reputat fundador, Bernabé. L'emperador Zenón va confirmar l'estat d'autocefalía de l'Iglésia de Chipre i li va otorgar al seu arquebisbe els tres privilegis: és dir, firmar en els documents en el seu nom en una tinto color bermellón per mig de l'adició de cinabre; usar púrpura tiria en lloc de corfolls negres baix de les seues vestimentes; i per a sostindre un ceptre imperial (és dir, un bastó dorat d'argent, coronat per un globo crucífero d'or) en lloc del bàcul episcopal regular.

Des de mediats del VII fins a mitat del X, va haver freqüents atacs àraps musulmans contra Chipre i les ciutats de Constància, Curio i Pafos varen ser saquejades. Per esta amenaça, l'emperador bizantí Justiniano II va evacuar la població cristiana de l'illa en 688 i va establir a molts d'ells en una nova ciutat en els Dardanelos cridada Nova Justiniana (Νέα Ιουστινιανή), l'actual Erdek prop de Cícico. L'arquebisbe de Chipre va fixar la seua residència allí i es va donar el títul adicional de arquebisbe de Nova Justiniana.

En 692 el Concilie Quinisexto va tornar a confirmar l'estat i els privilegis de l'arquebisbe exiliat i en 698, quan els àraps varen ser expulsats de Chipre, l'arquebisbe va retornar pero va retindre el títul de arquebisbe de Nova Justiniana i tota Chipre: una costum que, junt en els tres privilegis continua fins als nostres dies. La victòria final de l'emperador bizantí Nicéforo II Foques (963-969) sobre els àraps va inaugurar un periodo de pau durant el qual es varen reconstruir iglésies i monasteris.

Si be l'amenaça dels àraps havia segut conjurada, durant els sigles XI i XII, es va gestar un resentiment creixent en la població pel domini opresivo dels successius governadors bizantins que, a sovint, varen usar a Chipre com una base d'operacions per a rebelar-se contra els emperadors de Constantinopla.

Periodo llatí

Artícul principal → Arquidiócesis de NicòsiaHistòria.

En 1184 Isaac Ducas Comneno, exgobernador bizantí d'Isauria va ser lliberat pels seus captores armenis, es va dirigir a Chipre en mercenaris i en cartes falsificades en sagell imperial i va ser reconegut com déspota de Chipre. Despuix de ser arrestat, va conseguir escapar de Constantinopla i apoderar-se de Chipre, en a on aprofitant el derrocament de l'emperador Andrónico I Comneno, va nomenar un patriarca i es va fer proclamar emperador en 1185. En maig de 1191 l'illa va ser conquistada pel rei Ricardo Cor de León d'Anglaterra, qui havia aplegat a la regió en la finalitat de participar en la tercera creuada i va rebre afrontes del governant de Chipre. Despuix, el rei Ricardo va vendre l'illa als cavallers templarios, els quals a la seua volta, després d'un tumult la varen retornar al rei Ricardo, qui la va vendre en 1192 al desterrat rei francés del Regne de Jerusalem, Guido de Lusignan. Lusignan va establir una societat feudal occidental en Chipre i una dinastia (el Regne de Chipre) que va durar casi 300 anys.

Molt pronte, a conseqüència d'estos canvis, una jerarquia llatina va ser instaurada en Chipre el 13 de decembre de 1196, en detriment de l'autòctona jerarquia ortodoxa de l'illa. El 3 de giner de 1197 el primer arquebisbe llatí de Nicòsia va rebre el pali del papa Celestino III i es varen establir 3 diòcesis sufragáneas: Pafos, Famagusta i Limasol. La població minoritària catòlica es va agrupar en algunes ciutats costeres, com Famagusta i en Nicòsia, la capital. Els catòlics varen conservar les regnes del poder, mentres que la majoria de població autòctona grega vivia en el camp, lo que era una política molt semblada a la portada a terme en el Regne de Jerusalem. L'Iglésia ortodoxa chiprana va permanéixer en l'illa, encara que va perdre prou poder i es va vore forçada a posar-se baix l'autoritat del nou arquebisbe llatí de Chipre. Després del modus vivendi de les primeres tres décades en les quals l'Iglésia ortodoxa va mantindre la seua autocefalía, va començar la política de sumissió de la jerarquia ortodoxa a la llatina. l'IV Concilie de Letrán en 1215 (cànon 9) va reconéixer l'existència de varis ritos i costums baix una sola fe catòlica i va autorisar el nomenament de vicaris orientals com a assistents dels bisbes llatins, per lo que va prohibir més d'un bisbe al front d'una mateixa diòcesis. Per esta raó el papa Honorio III va insistir en la sumissió en Chipre de les jerarquia grega, melquita, maronita, nestoriana i jacobita. En 1222 la reina Alicia de Chipre va concloure un acort en la noblea i la jerarquia llatina de l'illa, pel qual es va dispondre:

(...) només quatre bisbes grecs permaneixeran permanentment en Chipre i seran creguts a l'Iglésia Romana i a nosatres, a l'arquebisbe i els nostres sufragáneos d'acort en la costum del Regne de Jerusalem i viuran en els llocs corresponents que es mencionen a continuació. Estos llocs estan en la diòcesis de Nicòsia, en Solo; en la diòcesis de Pafos, en Arsinoe; en la diòcesis de Limasol, en Lefkara; en la diòcesis de Famagusta, en Karpasia.

Els reis catòlics varen reduir gradualment el número de bisbes ortodoxos i els varen obligar a alluntar-se de les seues ciutats. En maig de 1231, 13 monges del monasteri ortodox de Kantara varen ser cremats en la foguera per herejes al no acceptar com a vàlit el rito eucarístico practicat pels llatins.^{cita requerida}

El 3 de juliol de 1260 el papa Alejandro IV va promulgar la bula Constitutio Cypria, per la qual es va dispondre que els 4 bisbes grecochipriotas (Solo, Arsinoe, Lefkara i Karpasia) conservaren el seu estatus, solament podent ser traslladats, deposts o condenats pel papa i varen quedar baix supervisió dels prelats llatins. La autocefalía de l'Iglésia de Chipre va ser entesa com a exenta de la jurisdicció dels patriarcats, pero no de la del papa, qui li la va passar als bisbes llatins de Chipre. Se'ls va permetre ser elegits de la forma tradicional, i després devien jurar obediència als seus superiors llatins. També mantindre les seues corts i el seu rito. El arzobispado va ser suprimit a la mort de l'arquebisbe Germans i la sèu convertida en diòcesis de Nicòsia i traslladada a Solo, prop de Morfou (es varen fusionar en ella els antics bisbat de Solo, Tamasos, Tremitunte, Citio, Quitri, Kyrenia i Lapithos). Cada u dels 4 bisbes grecs remanentes estava baix dependència del bisbe catòlic de la zona. A pesar de les friccions inicials, les dos Iglésies gradualment varen conseguir coexistir pacíficament, conservant els ortodoxos els seus ritos i tradicions baix supervisió llatina.

Cap a 1260 els monasteris ortodoxos havien quedat baix l'autoritat dels bisbes llatins. Vàries órdens monásticas occidentals varen fundar cases en l'illa, a sovint beneficiades pel sistemàtic confisc de les propietats eclesiàstiques ortodox. Esta situació poc va canviar en la conquista de Chipre per part de la República de Venècia en 1489.

Periodo de dominació otomana

En 1570-1571 l'illa va caure en mans del Imperi otomà finalisant 380 anys de dominació llatina sobre l'Iglésia de Chipre. Els otomans varen acabar en el sistema social feudal, varen assessinar o varen desterrar a la jerarquia llatina, varen destruir o varen confiscar les iglésies, varen restablir a l'ortodoxa com l'única Iglésia cristiana llegal i varen començar la conversió de part de la població al islam.

Si be als ortodoxos els va ser permés procedir a l'elecció del seu propi arquebisbe, ells solament varen ser habilitats a conservar l'estructura de les quatre diòcesis que els llatins els havien permés antigament. Durant els primers anys del domini otomà, tampoc va haver diòcesis designades o un número fix de diòcesis, ya que açò es va establir a mitan del XVII, quan es varen determinar les relacions entre l'arquebisbe i els metropolitans. La jerarquia va quedar establida en la arquidiócesis de Chipre en sèu en Nicòsia i els metropolitanatos de Pafos, Citio i Kyrenia.

Com era costum en l'Imperi otomà, els bisbes ortodoxos varen ser els líders tant civils com a espirituals de les comunitats ètnicament gregues de l'illa. Per tal raó, quan la revolució grega va esclatar en 1821, els bisbes chiprans varen ser considerats simpatisants de la causa grega per lo que, eixe mateix any, varen ser convocats tots els bisbes de Chipre, aixina com molts atres clercs prominents al palau del governador per a discutir la nova situació, pero varen ser arrestats. L'arquebisbe Cipriano de Chipre i el seu archidiácono varen ser penjats sumariamente, els bisbes de Pafos, Citio i Kyrenia varen ser decapitats, mentres que els demés varen ser assessinats pels jenízaros.

Després d'eixe episodi, una nova jerarquia va ser enviada a l'illa per part del patriarcat d'Antioquía en 1827. Estos bisbes varen poder millorar una miqueta la situació de la comunitat grega, pero encara varen seguir sofrint l'imposició de contribucions molt pesades.

Periodo colonial britànic

En 1878 el Regne Unit es va fer càrrec de l'administració de l'illa i en 1914 la va anexar al Imperi britànic, lo que va permetre més llibertat en les pràctiques religioses. No obstant, entre la majoria de la població grega de l'illa es va ser gestant un moviment polític a favor de l'enosis, o unió en Grècia. Açò va dur al tumult d'octubre de 1931 organisada per bisbes que també eren membres de l'assamblea llegislativa. Com a conseqüència d'este alçament, els bisbes Nikodemos de Citio i Makaris de Kyrenia, bisbe de Citio i futur primer president de la República de Chipre, varen ser exiliats i es varen impondre restriccions a l'elecció de l'arquebisbe.

Periodo de Chipre independent i invasió turca

Els líders religiosos ortodoxos estaven envolts en este moviment, seguint el seu paper tradicional en els assunts polítics. Quan el Regne Unit va concedir l'independència a l'illa en 1960, després d'una llarga lluita contra l'opressió colonial britànica, l'arquebisbe de Chipre, Makaris III, líder indiscutido de la causa independentiste per la qual va ser exiliat a les Seychelles i encarcerat per les autoritats colonials, va ser elegit com a primer president de Chipre.

En abril de 1973 es va generar una aguda crisis dins de l'Iglésia ortodoxa de Chipre, quan els tres metropolitans de l'illa varen declarar la deposición de l'arquebisbe Makarios, a causa de que el seu paper com a president era considerat incompatible en la seua funció episcopal. Pero en juliol, els tres metropolitans varen ser deposts per un sínodo major compost per bisbes dels patriarcats d'Aleixandria, Antioquía, Jerusalem i l'Iglésia ortodoxa de Grècia. En 1973 varen ser creats els metropolitanatos de Limasol i de Morfou.

Els conflictes entre les comunitats grega i turca posteriors a l'independència de l'illa varen culminar en 1974 per mig de l'invasió turca a l'illa el 20 de juliol d'eixe any i l'establiment de la República Turca del Nort de Chipre en el 35% de l'illa. Es varen destruir moltes iglésies i monasteris en la regió nort de l'illa o varen ser saquejades durant el conflicte. Als ortodoxos del nort se'ls va negar tot accés a les seues iglésies o monasteris i centenars de mils d'ells varen ser desplaçats. Cap a maig de 2001 solament 421 grecochipriotas ortodoxos i 155 maronitas permaneixien en el nort de Chipre.

En 1979 es va redactar i va aprovar la nova carta estatutària de l'Iglésia de Chipre, que va reemplaçar a l'antiga de 1914.

El 30 de novembre de 1994 dos sacerdots varen ser autorisats a creuar a la regió del nort i celebrar l'Eucaristía en el monasteri de Sant Andrés en la península de Karpas, per primera volta en 20 anys.

Cap a fins de 1997 l'Iglésia ortodoxa de Chipre contava en nou monasteris masculins en un total de 84 monges, i en catorze comunitats femenines en un planter de 142 monges. La comunitat monástica masculina més prominent és el monasteri de Kikkos, localisat en les montanyes de Troodos. Els seus monges componen el grup de formadors del seminari de l'Iglésia chiprana, Sant Bernabé (o Sant Barnabás Apòstol), que és l'escola teològica que l'Iglésia posseïx en Nicòsia.

El Sant Sínodo de l'Iglésia de Chipre va decidir en la seua reunió del 12 de febrer de 2007 aumentar els seus metropolitanatos i corepiscopados a dotze. Fins a llavors existien: la arquidiócesis; els metropolitanatos de Pafos, Citio, Kyrenia, Limasol, Morfou; i els corepiscopados (auxiliars) de Salamina i de Tremitunte. Els 4 nous metropolitanatos varen ser els de: Constància i Ammochostos, Kykkos i Tilliria, Tamasos, Tremitunte i els corepiscopados de Karpasia i d'Arsinoe. El 22 de maig de 2007 varen ser creats ademés el corepiscopado d'Amatunte i les diòcesis titulars de Ledra i de Chitri.

Administració i Sant Sínodo

El Sant Sínodo de l'Iglésia autocéfala de Chipre (Ἱερὰ Σύνοδος τῆς Ἐκκλησίας τῆς Κύπρου) és la seua màxima autoritat eclesiàstica. La seua tasca és examinar i proporcionar solucions en tots els assunts relacionats en l'Iglésia de Chipre. El cap del Sant Sínodo i de l'Iglésia de Chipre és l'arquebisbe de Nova Justiniana i tota Chipre. El sínodo comprén als bisbes gobernant (metropolitans) i als bisbes vicaris com a membres permanents.

L'orde de precedència de les 13 diòcesis territorials és el següent:

• Santa arquidiócesis de Nova Justiniana i tota Chipre (Ιερά Αρχιεπισκοπή Νέας Ιουστινιανής και πάσης Κύπρου): la seua sèu està en Nicòsia. El seu territori comprén part del districte de Nicòsia. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Lefkoşa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer. Té 4 bisbes assistents: Salamina, Karpasia, Neápolis i Mesaoria.
• Santa metròpolis de Pafos (Ιερά Μητρόπολις Πάφου), el metropolità és ademés exarca d'Arsinoe i de Romaeon: la seua sèu està en Pafos. El seu territori comprén part del districte de Pafos, una part del districte de Limasol i un chicotet sector de la base britànica d'Acrotiri.
  Segons la llegenda, els apòstols Pablo i Bernabé varen fundar una Iglésia en Pafos en l'any 46, esta va ser la primera comunitat de l'Iglésia fundada per ells. Fins als devastadors terremots 332 i 342 que varen destruir la ciutat, Pafos era la capital de Chipre i el seu bisbe era el metropolità de tota Chipre, pero despuix dels terremots, Salamina va passar a ser la capital de l'illa i la sèu metropolitana. Des de temps apostólicos un atre bisbat es va desenrollar en Arsinoe. En 1192 els francs varen capturar Chipre i Pafos va ser una de les sèus llatines, pero va conseguir també sobreviure com a ortodox fusionada en Arsinoe. Va estar vacant des de 1899 a 1910. En 1996 va ser restaurat el metropolitanato d'Arsinoe.
• Santa metròpolis de Citio (Ιερά Μητρόπολις Κιτίου), el metropolità és ademés exarca de Lárnaca i de Pano Lefkara: la seua sèu està en Lárnaca. El seu territori comprén part del districte de Lárnaca, una chicoteta part del districte de Famagusta i part de la base britànica de Dhekelia. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Lefkoşa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
  La diòcesis du el nom de l'antiga ciutat de Citio (o Kition), en el lloc a on ara es troba Lárnaca, una de les primeres ciutats de Chipre a a on va aplegar la paraula apostólica. El seu primer bisbe va ser Lázaro de Betania. Despuix de la conquista creuada va ser abolida i unida a Nicòsia. En 1571 restablida incloent a les antigues diòcesis de Citio, Amatunte, Limasol i Curio en sèu en Lárnaca. En 1973 se li va separar el metropolitanato de Limasol.
• Santa metròpolis de Kyrenia (Ιερά Μητρόπολις Κυρηνείας), el metropolità és ademés exarca de Lapithos i de Karavas: la seua sèu està en Kyrenia, pero està exiliat en Latsia en Nicòsia, en a on té a càrrec 4 parròquies de la arquidiócesis. El seu territori coincidix en el districte de Kyrenia, que correspon al districte de Girne de la República Turca del Nort de Chipre.
  Un dels primers bisbes de Kyrenia va ser el sant màrtir Teodoto en temps apostólicos. Despuix de la conquista creuada va ser abolida i unida a Nicòsia. Despuix de la conquista de Chipre pels turcs en 1571, la sèu del metropolità va ser traslladada al monasteri de Sant Panteleimon. De 1880 a 1917 es va ubicar en el poble de Mirtu. Despuix de l'ocupació turca del nort de Chipre, inclosa Kyrenia, en 1974 i la fugida de la població ortodoxa, el metropolitanato de Kyrenia va continuar existint en l'exili en el sur de Chipre.
• Santa metròpolis de Limasol (Ιερά Μητρόπολις Λεμεσού), el metropolità és ademés president d'Amatunte i de Curio: la seua sèu està en Limasol. El seu territori comprén part del districte de Limasol i la major part de la base britànica d'Acrotiri.
  El metropolitanato va ser establit en 1973 en separar-se d'una part de la metròpolis de Citio en el lloc a on varen existir les diòcesis d'Amatunte i de Curio.
• Santa metròpolis de Morfou (Ιερά Μητρόπολις Μόρφου), el metropolità és ademés president de Solo: la seua sèu està en Morfou, pero està exiliat en el poble d'Evrychos en l'àrea no ocupada de la metròpolis. El seu territori comprén part del districte de Nicòsia i un chicotet sector del districte de Limasol. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Lefkoşa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
  Va ser refundada el 13 d'agost de 1973 per separació de Kyrenia. Des de 1974 la ciutat de Morfou estava baix ocupació turca i el metropolità es va estajar temporalment en el monasteri de Kikkos i després va passar a Evrychos.
• Santa metròpolis de Constància i Ammochostos (Ιερά Μητρόπολις Κωνσταντίας και Αμμοχώστου), el metropolità és ademés president de Famagusta: la seua sèu està en Famagusta, pero està exiliat en Paralimni en l'àrea no ocupada de la metròpolis. El seu territori comprén part del districte de Famagusta i part de la base britànica de Dekhelia. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Gazimağusa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
  El primer bisbe de Salamina va ser l'apòstol Bernabé, qui va fundar la sèu durant la seua segona visita a Chipre. Salamina va sofrir greus danys durant el regnat de l'emperador Constantino en el terremot 342, que va destruir tota la ciutat i va matar a casi tota la població. Constantino va restaurar a Salamina de les ruïnes, donant a la ciutat el seu nom: Constància. La ciutat novament es va convertir en la capital de l'illa. En 368 sant Epifanio de Chipre es va convertir en el primer arquebisbe electe de Chipre. Salamina va ser destruïda pels àraps i els seus habitants es varen traslladar a Famagusta a finals del VIII. Des de 1222 va començar l'ocupació franca de Chipre i els bisbes varen ser expulsats de les ciutats als llogarets. Aixina, el bisbe de Constància es trobava en eixe moment en la península de Karpas, en el llogaret de Karpasia. Despuix de l'expulsió dels venecians i l'ocupació de Chipre pels otomans quatre bisbes varen retornar dels llogarets a les ciutats, entre ells el de Constància, pero al nou centre de la regió d'Ammochostos (Famagusta). Des de llavors, la diòcesis de Constància-Ammochostos es va subordinar a l'arquebisbe de Chipre, la residència del qual estava en Nicòsia. Cap a 1960 es va restablir el corepíscopo de Salamina. L'11 de maig de 2007 el Sant Sínodo de l'Iglésia ortodoxa chiprana va decidir aumentar el número de bisbes a catorze, com va succeir en el passat històric. La sèu està ubicada en el poble de Paralimni, ya que Constància (Salamina) i Ammochostos (Famagusta) es troben en la part turca de Chipre.
• Santa metròpolis de Kykkos i Tilliria (Ιερά Μητρόπολις Κύκκου και Τηλλυρίας), el metropolità és ademés abad del monasteri de La nostra Senyora de Kikkos: la seua sèu està en el monasteri de Kikkos. El seu territori comprén part del districte de Nicòsia. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Lefkoşa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
  El 18 de febrer de 2002 l'abad del monasteri de Kikkos va ser elegit corepíscopo i en maig de 2007 va passar a ser una metròpolis.
• Santa metròpolis de Tamasos i Orinis (Ιερά Μητρόπολις Ταμασού και Ορεινής): la seua sèu està en construcció en Episkopio, pero provisoriamente residix en Pano Monday. El seu territori comprén part del districte de Nicòsia i una chicoteta part del districte de Lárnaca. El chicotet sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Lefkoşa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
  En acabant de que el cristianisme va aplegar a Chipre, Tamasos es va convertir en un dels primers bisbat en l'illa. La ciutat va caure en decadència en el X per l'agotament de les mines de coure, i en el temps va ser abandonada. En 2007 va ser restablit el metropolitanato en sèu en el llogaret de Politiko, pero després es va mudar a una atra àrea més gran en Pano Monday.
• Santa metròpolis de Tremitunte (Ιερά Μητρόπολις Τριμυθούντος), el metropolità és ademés president de Lefkara: la seua sèu estarà en Dali. El seu territori comprén part del districte de Nicòsia i part del districte de Lárnaca. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre fa part del districte de Lefkoşa. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
  La sèu ya existia en el IV. Com a resultat de l'ocupació turca de 1974, es varen saquejar santuaris i relíquies, varen desaparéixer manuscrits i icons inevaluables, i el monasteri de Sant Espiridon es va convertir en quarter militar i és una zona tancada. El 12 de febrer de 2007, per decisió del Sant Sínodo, la metròpoli va ser revixcuda.

Els 3 corepiscopados sufragáneos són:

• Corepiscopado de Karpasia (χωρεπίσκοπος Καρπασίας): la seua sèu està en Yialousa, pero el corepíscopo residix en Nicòsia com a assistent de l'arquebisbe. El seu territori comprén part del districte de Famagusta. Com a part de la República Turca del Nort de Chipre comprén tot el districte d'İskele i part del districte de Gazimağusa.
• Corepiscopado d'Arsinoe (χωρεπίσκοπος Αρσινόης): la seua sèu està en Peristerona i el corepíscopo és assistent del metropolità de Pafos. El seu territori comprén part del districte de Pafos i un chicotet sector del districte de Nicòsia. El sector comprés dins de la República Turca del Nort de Chipre és l'enclavament de Kokkina que fa part del districte de Güzelyurt. Inclou ademés partix de la Zona Buffer.
• Corepiscopado d'Amatunte (χωρεπίσκοπος Αμαθούντος): la seua sèu està en Agios Tychonas i el corepíscopo és assistent del metropolità de Limasol. El seu territori comprén part del districte de Limasol.

Existixen ademés 5 diòcesis titulars:

• Diòcesis de Salamina (Επισκοπή Σαλαμίνος): bisbe auxiliar de l'arquebisbe.
• Diòcesis de Ledra (Επίσκοπος Λήδρας): abat del monasteri de Machairas.
• Diòcesis de Chitri (o Kythrea) (Επίσκοπος Χύτρων): abat del monasteri de Sant Neófito.
• Diòcesis de Neápolis (Επίσκοπος Νεαπόλεως): bisbe auxiliar de l'arquebisbe.
• Diòcesis de Mesaoria (Επίσκοπος Μεσαορίας): bisbe auxiliar de l'arquebisbe.

Els monasteris estauropégics són 5:

• Sant, real i estauropégic monasteri de La nostra Senyora de Kikkos (Ιερά Μονή Παναγίας του Κύκκου), es troba ubicat prop de Pedoulas en les montanyes Troodos en el districte de Nicòsia.
• Sant, real i estauropégic monasteri de Machairas (Ιερά Μονή Παναγίας του Μαχαιρά), en el poble de Lazanias en el districte de Nicòsia.
• Sant, real i estauropégic monasteri de Sant Neófito (Ιερά Μονή Αγίου Νεοφύτου), en la vila de Tala en les rodalies de Pafos, districte de Pafos.
• Sant, real i estauropégic monasteri del Sant Apòstol Bernabé (Ιερά Μονή Αποστόλου Βαρνάβα), en Enkomi, districte de Famagusta. Dins de la República Turca del Nort de Chipre Septentrional es troba en el districte de Gazimağusa. Des de 1976 està tancat i convertit en un museu arqueològic.
• Sant, real i estauropégic monasteri de Panagia Katharon (Ιερά Μονή Παναγίας Καθάρων), en Lapeto, districte de Kyrenia. Dins de la República Turca del Nort de Chipre Septentrional es troba en el districte de Girne. Va ser tancat després de 1974.