Regne de Chipre

El Regne de Chipre va ser un regne catòlic dels creuats situat en l'illa de Chipre al final de l'Edat Mija, entre 1192 i 1489. El seu govern va estar dominat per la Casa francesa de Lusignan.

Història

L'illa va ser conquistada en 1185 per Isaac Comneno, un governador local que es va proclamar emperador i va reclamar l'Imperi de Constantinopla; després la va obtindre el rei Ricardo I d'Anglaterra durant la Tercera Creuada. Més tart Ricardo la va vendre als Cavallers Templarios, que a la seua volta la enajenaron en 1192 al rei consorte de Jerusalem, Guido de Lusignan, que, despuix del fracàs de la creuada de Ricardo, podia ser desposseït de la corona per la seua esposa. El seu germà i successor, Amalarico I de Chipre, va rebre el títul i la corona de mans d'Enrique VI del Sacre Imperi Romà Germànic. La població minoritària catòlica es va agrupar en algunes ciutats costeres, com Famagusta o Nicòsia, la capital. Els catòlics varen conservar les regnes del poder, mentres que la majoria de població autòctona grega vivia en el camp; era una política molt semblada a la portada a terme en el Regne de Jerusalem. L'independent Iglésia ortodoxa chiprana, en el seu propi arquebisbe, va permanéixer en l'illa, encara que va perdre prou poder front als fidels de l'Iglésia catòlica.

Despuix de la mort d'Amalarico, el regne va passar a mans d'una série de jóvens que creixien ya com a reis. La família d'Ibelín, que havia tingut molt poder en Jerusalem abans de la seua caiguda, va actuar com regente durant els primers anys. En 1229, l'emperador Federico II Hohenstaufen els va arrebatar el poder als Ibelín; Federico va dur en si a l'illa la lluita entre güelfos i gibelinos. Els partidaris de Federico varen ser derrotats en 1233, encara que el conflicte va continuar en Palestina i en Europa. Els descendents de Federico varen continuar governant com a reis de Jerusalem fins a 1268, quan Hugo III de Chipre va reclamar el títul i el territori d'Acre despuix de la mort de Conrado III de Jerusalem, unint aixina els dos regnes. Els territoris palestins varen ser finalment perduts en 1291 durant el regnat d'Enrique II de Jerusalem, encara que els reis de Chipre varen continuar reclamant el títul jerosolimitano.

De la mateixa manera que Jerusalem, Chipre tenia una Haute Cour (Alta Cort), encara que menys poderosa de lo que havia segut la de Jerusalem. L'illa era més rica que el territori continental i socialment més feudal, per lo que el rei posseïa un tesor personal major, lo que li permetia més independència de la Haute Cour. La família de vassalls més important va ser l'àmplia Casa d'Ibelín. No obstant, el rei a sovint entrava en conflictes en els comerciants italians, sobretot degut a que Chipre s'havia convertit en el centre del comerç europeu en Àfrica i Àsia despuix de la Caiguda d'Acre en 1291.

Finalment, en el XIV, els comerciants genoveses varen ser acaparant el domini del regne. Chipre, per lo tant, va prendre partit pel Papat d'Aviñón en el Gran Cisma d'Occident, en l'esperança de que els francesos serien capaços d'expulsar als italians. Després, en 1426, els mamelucos varen obligar al regne a pagar-els tribut; els monarques posteriors varen perdre gradualment l'independència, fins que, en 1489, l'última reina, Caterina Cornaro, es va vore obligada a vendre l'illa a Venècia.

Reis de Chipre

Artícul principal → Reis de Chipre.