Anar al contingut

Diòcesis de Famagusta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Diòcesis de Famagusta

La diòcesis de Famagusta o de Famagusta i Tortosa (en latín: Dioecesis Famagustana) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Chipre. Es tractava d'una diòcesis llatina, sufragánea de l'arquidiócesis de Nicòsia. Va ser suprimida de fet el 10 de decembre de 1572 i restaurada com diòcesis titular a lo manco des de 1591 com a diòcesis de Famagusta. Des de l'1 d'abril de 1974 és sèu vacant.

Territori i organisació

Ruïnes del convent carmelita de Famagusta

La diòcesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en la part este de l'illa de Chipre, comprenent la planura de Mesarea i la península de Karpasia. Se superponia en les diòcesis gregues de rito bizantí (o corepiscopados) de Salamina-Constanza (la sèu del qual era Famagusta) i Karpasia. Esta última va ser conservada en un bisbe de rito bizantí que es autotitulaba com a «bisbe de Karpasia i president de la diòcesis de Constanza i Famagusta» i era vicari del bisbe llatí de Famagusta.[1]

Ruïnes de l'iglésia de Sant Jorge dels llatins

La sèu de la diòcesis es trobava en la ciutat de Famagusta, en a on es troba la mesquita Lala Mustafa Pasha, que va ser la Catedral de Sant Nicolás fins a 1571, quan va ser capturada pels otomans.

Ruïnes de l'iglésia de Sant Jorge dels grecs, catedral greco-ortodox
Ruïnes de l'iglésia dels Sants Pedro i Pablo

Història

Despuix de la conquista de l'illa de Chipre pels àraps musulmans en el VII, els metropolitans grecs de Salamina-Constanza es varen traslladar a Arsinoe (despuix cridada Famagusta), que va seguir sent la seua sèu fins a l'arribada dels occidentals a finals del XII.

En maig de 1191 l'illa de Chipre va ser conquistada pel rei Ricardo Cor de León d'Anglaterra, qui havia aplegat a la regió en la finalitat de participar en la tercera creuada i va rebre afrontes del governant de Chipre. Despuix, el rei Ricardo va vendre l'illa als cavallers templarios, els quals a la seua volta, despuix d'un tumult la varen retornar al rei Ricardo, qui la va vendre en 1192 al desterrat rei francés del Regne de Jerusalem, Guido de Lusignan. Lusignan va establir una societat feudal occidental en Chipre i una dinastia (el Regne de Chipre) que va durar casi 300 anys.

El rei Emerico de Chipre va enviar al seu canceller i archidiácono Alain a Roma per a negociar en el papa Celestino III l'organisació de l'Iglésia chiprana. Molt pronte, a conseqüència d'estos canvis, una jerarquia llatina va ser instaurada en Chipre el 13 de decembre de 1196, en detriment de l'autòctona jerarquia ortodoxa de l'illa. Famagusta es va convertir aixina en bisbat de rito llatí, sufragáneo de la arquidiócesis de Nicòsia. l'IV Concili de Letrán en 1215 (cànon 9) va reconéixer l'existència de varis ritos i costums baix una sola fe catòlica i va autorisar el nomenament de vicaris orientals com a assistents dels bisbes llatins, per lo que va prohibir més d'un bisbe al front d'una mateixa diòcesis. Per esta raó el papa Honorio III va insistir en la sumissió en Chipre de les jerarquia grega, armènia, maronita, nestoriana i jacobita. En 1222 la reina Alicia de Chipre va concloure un acort en la noblea i la jerarquia llatina de l'illa, pel qual es va dispondre:[2]

(...) només quatre bisbes grecs permaneixeran permanentment en Chipre i seran creguts a l'Iglésia romana i a nosatres, a l'arquebisbe i els nostres sufragáneos d'acort en la costum del Regne de Jerusalem i viuran en els llocs corresponents que es mencionen a continuació. Estos llocs estan en la diòcesis de Nicòsia, en Solo; en la diòcesis de Pafos, en Arsinoe; en la diòcesis de Limasol, en Lefkara; en la diòcesis de Famagusta, en Karpasia.

El 3 de juliol de 1260 el papa Alejandro IV va promulgar la bula Constitutio Cypria,[3] per la qual es va dispondre que els 4 bisbes grecochipriotas (Solo, Arsinoe, Lefkara i Karpasia) conservaren el seu estatus baix supervisió dels bisbes llatins. Se'ls va permetre ser elegits de la forma tradicional, i despuix devien jurar obediència als seus superiors llatins. Cada u dels 4 bisbes grecs remanentes estava baix dependència del bisbe catòlic de la zona, constituint en realitat vicariatos autònoms dins de cada diòcesis llatina.[4] Per esta raó el bisbe grec de Famagusta va ser traslladat a la península de Karpasia.

Els templarios varen evacuar Tortosa (l'antiga Antarado i actual Tartús, en Síria) el 3 d'agost de 1291 i el bisbe i el cabildo catedralicio de la diòcesis de Tortosa es varen refugiar en Famagusta. La ciutat reconquistada pels musulmans s'ubica front a Famagusta i fins a llavors pertanyia al patriarcat llatí d'Antioquía. El 13 de juliol de 1295 el papa Bonifacio VIII va unir abdós diòcesis i el cabildo i atres funcionaris eclesiàstics de la diòcesis de Tortosa varen continuar eixercint les seues funcions, encara que la seua elecció devia ser aprovada per l'arquebisbe de Nicòsia.

Despuix del Sege de Famagusta, el 4 d'agost de 1571 els turcs otomans varen derrotar als venecians i la ciutat de Famagusta va caure en mans musulmanes, per lo que el bisbat va ser suprimit de fet. La Catedral de Sant Nicolás es va transformar en mesquita. L'últim bisbe resident va ser Gerolamo Ragazzoni, traslladat en 1572 a la diòcesis de Cisamo en Creta. Famagusta, que contava en 70 000 habitants, va quedar reduïda a un simple llogaret.

Diòcesis titular

Des d'a lo manco 1591 Famagusta figura entre les sèus episcopals titulars de l'Iglésia catòlica com a diòcesis de Famagusta. Des de l'1 d'abril de 1974 és sèu vacant, el nomenament de la qual d'un nou bisbe ha segut evitat des del Concili Vaticà II en el marc del diàlec en l'Iglésia ortodoxa.

Notes

Referències

  1. ↑ (en anglés) Hill, George. A History of Cyprus, p. 46.
  2. ↑ Kaffa, Elena (2008). The Greek Church of Cyprus, the Morea and Constantinople during the Frankish Era (1196-1303) pp. 56-58 (en anglés).
  3. ↑ Constitutio Cypria en Documenta Catholica Omnia.
  4. ↑ (en anglés) Kyriacou, Chrysovalantis. Orthodox Cyprus under the Latins, 1191–1571: Society, Spirituality, and Identities. p. 17. Lexington Books, 2018. ISBN 1498551165, 9781498551168

Bibliografia