Circumscripció eclesiàstica catòlica

Una circumscripció eclesiàstica en la Iglésia catòlica és un concepte jurídic que designa a tota comunitat autònoma de fidels catòlics en cura pastoral pròpia.

Definició

El Concilie Vaticà II va introduir el concepte eclesiològic d'Iglésia particular, definit com una comunitat de fidels catòlics confiada al conte pastoral d'un bisbe —o d'un presbítero reconegut com el seu equivalent— ajudat per un presbiteri, per a complir en la finalitat de l'Iglésia, que és la evangelisació. A pesar de que el concepte d'Iglésia particular no és jurídic, té un us canònic ya que va ser arreplegat per la reforma del Còdic de Dret Canònic promulgat pel papa Juan Pablo II el de 25 de giner de 1983, i pel Còdic dels cànons de les Iglésies orientals que el mateix papa va promulgar el 18 d'octubre de 1990. El concepte eclesiològic d'Iglésia particular es complementa en el concepte jurídic de circumscripció eclesiàstica, ya que no tota associació de fidels encapçalada per un bisbe, o per un presbítero, ajudat per un presbiteri és una Iglésia particular. Deuen complir-se totes les condicions de la definició, en particular la funció del bisbe o presbítero com a pastor al conte del qual estan els fidels. D'esta forma, tota Iglésia particular està organisada dins d'una circumscripció eclesiàstica, pero no tota circumscripció eclesiàstica es constituïx en Iglésia particular. La definició de circumscripció eclesiàstica és llavors aplicable a totes les comunitats en les que s'organisa pastoralmente el Poble de Deu (és dir, els fidels catòlics), en independència de la major o menor propietat en que poguera subsumirse cada una d'elles en el concepte d'Iglésia particular.

Es distinguix entre les circumscripcions eclesiàstiques majors, en la que s'inclou a totes les Iglésies particulars i a totes les comunitats de fidels jerárquicamente estructurades; mentres que les circumscripcions eclesiàstiques menors són les subdivisions que es creen dins de cada circumscripció major, particularment les parròquies. Hi ha canónicamente dos classes d'Iglésies particulars: les Iglésies particulars autònomes o sui iuris i les Iglésies particulars locals.

Tipos de circumscripcions eclesiàstiques majors

Iglésies particulars llatines de règim ordinari

El Còdic de Dret Canònic menciona en el règim ordinari llatí a tres tipos d'Iglésies particulars locals: Diòcesis: és la forma regular d'Iglésia particular local, a voltes també cridada bisbat. Quan encapçala una província eclesiàstica li la denomina arquidiócesis metropolitana, archidiòcesis metropolitana o arzobispado metropolità. Les demés Iglésies particulars locals de la província eclesiàstica, si n'hi ha, són les seues sufragáneas. Quan una Iglésia particular local està exceptuada de ser part d'una província eclesiàstica, es diu que està immediatament subjecta a la Santa Sèu. Algunes arquidiócesis han rebut el títul sense ser caps d'una província eclesiàstica, per especials reconeiximents papals. En tals casos, no duen la paraula metropolitana sino archiepiscopal, encara que esta és generalment omesa. Estes arquidiócesis solen ser sufragáneas d'una atra metropolitana, o be estan immediatament subjectes a la Santa Sèu. Atres diòcesis o arquidiócesis (metropolitanes o archiepiscopals) són sèus patriarcals en les que el seu titular du el títul de patriarca. Existixen també les que són considerades com la primera en honor en un país o territori, a les que el papa els ha reconegut al seu titular el títul de primat, usat en alguns casos sense reconeiximent de la Santa Sèu. Les antigues diòcesis ubicades en l'entorn de Roma són cridades diòcesis suburbicarias i estan encapçalades en forma titular per les moradures bisbes, encara que tenen cada una un bisbe diocesà, llevat Ostia que és administrada pel vicari de Roma. Algunes diòcesis i arquidiócesis han segut unides en un únic bisbe diocesà i una única cúria, pero mantenint les seues catedrals originals i la seua personalitat jurídica, és el cas de l'unió aeque principaliter. Atres diòcesis estan unides en la persona d'un bisbe, conservant les seues estructures separades, que és el cas de l'unió in persona episcopi.

Prelatura territorial: (c. 370) cridada antigament prelatura nullius, és una forma d'Iglésia particular local encapçalada per un bisbe prelat que per motius diversos no ha segut erigida en diòcesis, de la qual diferix per faltar-li algunes de les estructures organisatives. Per lo generali les troba en territoris de missió, pero existixen també algunes erigides entorn a santuaris importants. Poden ser sufragáneas o immediatament subjectes a la Santa Sèu.

Abadia territorial: (c. 370) cridada antigament abadia nullius, és una forma d'Iglésia particular local encapçalada per un abad territorial que és el superior d'una abadia a la que se li adicionó jurisdicció sobre territoris immediats. El motu proprio Catholica Ecclesia del papa Pablo VI de 23 d'octubre de 1976, establix que no deuran erigir-se noves abadies territorials i les existents deuran ser gradualment suprimides. Entre les encara existents es troben algunes en jurisdicció llimitada al perímetro de l'abadia, com la de Subiaco i la de Santa María de Grottaferrata (abdós en Itàlia), esta última seguix el rito bizantí. Poden ser sufragáneas o immediatament subjectes a la Santa Sèu.

Iglésies particulars llatines de territoris de missió

Són també mencionades en el Còdic de Dret Canònic, pero per erigir-se en territoris misionals estan baix jurisdicció de la Congregació per a la Evangelisació dels Pobles. Els seus ordinaris les rigen com els seus pastors propis, pero duen el títul d'una diòcesis titular si són bisbes:

Vicariato apostólico: (c. 371-1) encapçalat per un vicari apostólico, és una estructura provisoria pero estable, que s'espera que siga convertida en diòcesis quan el seu progrés ho permeta. Per lo general no integren una província eclesiàstica.

Prefectura apostólica: (c. 371-1) és una forma similar al vicariato apostólico i sol ser antecessora del mateix, pero en menor progrés, l'encapçala un prefecto apostólico, qui en ocasions és un presbítero. Per lo general no integren una província eclesiàstica.

Iglésies particulars de règim especial

Administració apostólica: (c. 371-2) és la forma d'Iglésia particular local que per raons generalment d'índole externa a l'Iglésia, com ser la situació política adversa d'un país o territori, o per l'escàs número de fidels, no ha segut erigida en una atra estructura regular o misional. Està encapçalada per un administrador apostólico que la rig a nom del papa. Existixen administracions apostólicas de rito llatí i de rito oriental. Poden o no integrar una província eclesiàstica.

Iglésies particulars locals orientals

Les Iglésies particulars locals orientals estan mencionades en el Còdic dels cànons de les Iglésies orientals, sent de règim regular les eparquías i de règim provisorio els exarcados.

Eparquía: (c. 177-1) és l'Iglésia particular local de les Iglésies catòliques orientals equivalent a la diòcesis llatina. El seu bisbe la rig com a pastor propi i pren el nom de eparca. Quan està dins d'un territori propi patriarcal o archiepiscopal major és territorial, pero fòra d'ells pot ser de règim personal o territorial. Quan encapçala una província eclesiàstica li la denomina archieparquía metropolitana. Les demés eparquías de la província eclesiàstica, si n'hi ha, són sufragáneas seues. Algunes archieparquías han rebut el títul sense ser caps d'una província eclesiàstica, en tals casos, no duen la paraula metropolitana sino archiepiscopal, encara que sol ometre's. Estes archieparquías solen ser sufragáneas d'una atra metropolitana, o be estan immediatament subjectes a un patriarcat (no les hi ha subjectes a una archieparquía major ni a la Santa Sèu). Quan una eparquía o archieparquía metropolitana és la sèu pròpia d'un patriarca o d'un archieparca major, és regida per este com el seu pastor ordinari, pero per lo general delega les seues funcions en un o més vicaris. Si és eparquía el patriarca du el títul de metropolità i encapçala una província eclesiàstica.

Exarcado: (c. 311-1) és l'Iglésia particular local oriental de règim provisorio equivalent a un vicariato apostólico o a una prefectura apostólica. Ho encapçala un bisbe titular denominat exarca que pot regir-ho com a pastor propi o a nom del papa, d'un patriarca o d'un archieparca major (c. 312). No integren cap província eclesiàstica. Quan es troba dins del territori propi d'un patriarcat o d'una archieparquía major rep el nom de exarcado patriarcal o de exarcado archiepiscopal i és de règim territorial. En els demés casos són de règim personal i es troben baix directa dependència de la Congregació per a les Iglésies Orientals, sent denominats exarcados apostólicos.

Circumscripcions no constituïdes en Iglésies particulars

Són àrees dins dels territoris propis dels patriarcats orientals, illes o territoris sense població catòlica en a on no s'ha erigit una Iglésia particular local.

Missió sui iuris (o missió independent): encara que no aplega a ser considerada una Iglésia particular ni és mencionada en el Còdic de Dret Canònic, és un tipo de circumscripció eclesiàstica especial que s'erigix en territoris molt poc poblats, aïllats o casi sense fidels catòlics. L'encapçala un presbítero o el bisbe d'una diòcesis propenca o patrocinante en el títul de rector o superior. A excepció de la Antàrtida, les missions independents completen el règim territorial sobre tota la terra.

Dependència patriarcal: (c. 101 de CCIO) no és una Iglésia particular sino que es tracta d'una circumscripció que trobant-se dins del territori propi d'una Iglésia oriental, no es troba inclós dins de cap eparquía o exarcado, per lo que està baix la directa jurisdicció del patriarca, qui eixercix allí els drets i obligacions d'un bisbe eparquial. Són regits a nom del patriarca per un protosincelo (vicari patriarcal), que en alguns casos pot ser un bisbe titular.

Ordinariatos

Els ordinariatos són Iglésies particulars de règim especial propi que sorgixen de l'aplicació del cànon 372-2 del Còdic de Dret Canònic, que permet que puguen erigir-se dins d'un mateix territori Iglésies particulars distintes per raó del rito dels fidels o per una atra raó semblant.

Ordinariato per als fidels de rito oriental sense un ordinari del seu propi rito: és un tipo d'Iglésia particular provisoria constituïda en forma personal dins de tot el territori d'un país, de varis països o de conferències episcopals i el fi de les quals és assistir als fidels orientals per als que no existixca una jurisdicció del seu propi rito en eixe territori. Estan regides per un ordinari, que és un bisbe d'una diòcesis llatina principal, que té jurisdicció pròpia pero que en alguns casos és cumulatiu en els bisbes de les Iglésies particulars locals. L'ordinari designa a un protosincelo com el seu vicari al front de l'ordinariato. Estos ordinariatos poden estar definits per a una Iglésia particular sui iuris, per a tot un rito sense especificar Iglésia com per eixemple el bizantino, o per a tots els ritos orientals que no tinguen la seua pròpia circumscripció.

Ordinariato militar: és una Iglésia particular equiparable a una diòcesis la missió de la qual és assistir als fidels que integren les forces armades d'alguns països, junt en els seus familiars directes, incloent en alguns casos també a les forces de seguritat i personal civil. Es regulen per la constitució apostólica Spirituali militum curae de Juan Pablo II, de 23 d'abril de 1986. Els ordinariatos militars prenen diversos noms segons el país, tals com a bisbat castrense, bisbat per al servici militar, etc. Els ordinaris són bisbes o arquebisbes en jurisdicció pròpia i duen el títul de l'ordinariato. Els bisbes de les Iglésies particulars dins de les que es troben el personal o les instalacions militars, són subsidiàriament responsables de la seua atenció espiritual en cas que l'ordinari militar no tinga allí un capellà. Regularment no tenen un territori definit, ya que solen designar-se capellans per als fidels que es troben en missions en bases en l'estranger, en l'Antàrtida, aigües internacionals o embaixades. No integren províncies eclesiàstiques i si es troben en un país considerat territori misional, depenen de la Congregació per a la Evangelisació dels Pobles.

Ordinariato personal Anglicanorum coetibus o ordinariato anglicà: Un ordinariato personal és una Iglésia particular personal de rito llatí equiparable a una diòcesis la missió de la qual és assistir als fidels anglicans convertits al catolicisme. Són erigits en tot o part del territori d'un país, de varis països o de conferències episcopals. El ordinariato és regit per un ordinari en jurisdicció pròpia, que pot ser un bisbe o un presbítero (inclús exobispos anglicans) i que actua en consulta en els bisbes de l'Iglésies territorials locals. Varen ser creats per mig de la constitució apostólica Anglicanorum Coetibus del papa Benedicto XVI el 4 de novembre de 2009, per a conservar els elements distintius del patrimoni teològic, espiritual i llitúrgic anglicà dins de l'Iglésia catòlica.

Cas peculiar d'Iglésia particular

Administració apostólica personal: és una Iglésia particular peculiar, l'única existent va ser establida per Juan Pablo II dins dels llímits de la diòcesis de Campos en Brasil, en el nom d'administració apostólica personal de Sant Joan María Vianney per mig del decret Animarum bonum. Va ser erigida a raïl de l'acort entre la Santa Sèu i l'Unió Sacerdotal de Sant Joan María Vianney en 2002 per a que els fidels d'eixa diòcesis que vullguen utilisar el rito romà extraordinari puguen unir-se a ella sense deixar de formar part de la diòcesis de Campos. Està regida per un administrador apostólico permanent no adscrit a cap província eclesiàstica i que és bisbe d'una sèu titular.

Prelaturas personals

Prelatura personal: és una institució erigida per la Santa Sèu per a portar a terme obres pastorals o misionals en favor de vàries regions o de diversos grups socials. Al front de la prelatura personal està un prelat (bisbe titular o presbítero) que, ajudat pels presbíteros i diáconos incardinados en la prelatura, realisa la seua missió pastoral, en favor dels fidels de la prelatura. També pot haver llaics que colaboren orgánicamente en la prelatura personal, pero que continuen baix la jurisdicció del bisbe de l'Iglésia particular local. Existix una única prelatura personal: la prelatura de la Santa Creu i Opus Dei, erigida pel papa Juan Pablo II el 28 de novembre de 1982 per mig de la constitució apostólica Ut sit per als membres del Opus Dei. No és considerada una Iglésia particular, ya que en el Còdic de Dret Canònic les prelaturas personals apareixen en ellibre II Part I "Dels fidels cristians", i no en ellibre II Part II "De la Constitució Jeràrquica de l'Iglésia", que és a on el còdic es referix a les Iglésies particulars. Membres del Opus Dei, no obstant, solen considerar-la com a tal i la seua argumentació estaria basada en supòsits drets preexistentes al còdic i en un discurs de Juan Pablo II. La prelatura es distribuïx per molts països del món en els quals el prelat a erigit regions, cuasi regions i delegacions depenents d'ell.

Sèus titulars

Sèu titular: és una antiga diòcesis que ha cessat de tindre fidels catòlics (el Poble de Deu), un presbiteri i un territori definit baix el govern d'un bisbe, i que hui existix únicament en el seu títul, per lo que ya no és una Iglésia particular. L'Iglésia catòlica conserva el recort d'antigues diòcesis (generalment de l'Orient) que varen desaparéixer per les invasions musulmanes, varen caure en cisma en Roma a partir de 1054 o varen cessar per atres raons. Algunes diòcesis titulars són relativament recents i han segut suprimides en països occidentals. Estes sèus són diòcesis i arquidiócesis (metropolitanes o archiepiscopals) majorment categorisades com de rito llatí, pero algunes són conferides a les Iglésies orientals. En alguns casos la sèu titular està unida permanentment com un títul del bisbe d'una Iglésia particular, existint entre elles vicariatos apostólicos titulars. Les sèus titulars són conferides a bisbes auxiliars, de la Cúria Romana o de les d'Iglésies orientals, personal diplomàtic i als caps de les Iglésies particulars misionals i provisorias. Llevat per a els patriarcats titulars greco-melquitas d'Aleixandria i de Jerusalem, que estan agregats en forma personal al títul del patriarca melquita d'Antioquía, i que el patriarca sol designar vicaris en eixes sèus, en cap atre cas el bisbe tenen alguna jurisdicció sobre l'antiga sèu titular. Fins a la seua supressió en 1964 varen existir també els patriarcats titulars llatins de Constantinopla, Aleixandria i Antioquía, que tenien sèu en les basíliques de Roma. Fins al 5 de març de 1882 varen ser conegudes per l'expressió llatina in partibus infidelium, el significat de la qual és en terra d'infels.

Circumscripcions eclesiàstiques no formalisades

Ordinaris per als que no es va constituir una circumscripció eclesiàstica pero en jurisdicció especial

Per situacions generalment d'orde polític o de diplomàcia eclesial, existixen alguns casos en els que la Santa Sèu a designat a un ordinari o delegat apostólico al front d'un presbiteri per a pastorear a un determinat grup de fidels en un territori sense haver formalment constituït una circumscripció eclesiàstica. En estos casos l'ordinari -bisbe o presbítero- té autoritat pròpia sobre els fidels pero opera formalment dins d'atres Iglésies particulars, encara que eixos fidels ya estiguen separats de les mateixes. És el cas del ordinari per als fidels de rito bizantí en Rússia, que és un bisbe diocesà llatí que actua com a delegat de la Congregació per a les Iglésies Orientals per als fidels bizantins de Rússia. Un atre cas és el visitador apostólico ad nutum Sanctae Sedis (a disposició de la Santa Sèu) en Bielorússia, que està al front de la Iglésia greco-catòlica bielorusa en eixe país per delegació de la mateixa congregació. En atres casos estos ordinariatos varen ser després constituïts en Iglésies particulars.

Visitadores apostólicos

En les Iglésies catòliques orientals l'ofici de visitador apostólico pot ser per un temps indeterminat, en el cas del qual'ofici equival al d'ordinari per a una comunitat de la diàspora que no té un guia o un responsable pertanyent al propi rito llitúrgic (c. 152 del CCIO). El terme apostólico deriva del fet de que el nomenament és fet pel papa a proposta del sínodo permanent de l'Iglésia sui iuris en qüestió. Els visitadores apostólicos en estos casos, no obstant, no suplanten l'autoritat dels bisbes llatins locals de les Iglésies particulars locals en les que existixen fidels baix el seu conte, ya que el seu nomenament no significa l'erecció d'una circumscripció eclesiàstica ni la separació dels fidels d'eixes Iglésies. Estos visitadores apostólicos poden ser presbíteros o bisbes, els que a voltes estan al front de circumscripcions eclesiàstiques en un país propenc. Por lo regular li'ls designa sobre el territori d'un o més països.

Enllaços externs

• Concepte i tipos d'Iglésies particulars