L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Sèu titular

Una sèu titular en l'Iglésia catòlica és una diòcesis (o archidiòcesis) que ha cessat de tindre un territori definit baix el govern d'un bisbe i que hui existix únicament en el seu títul.[1]

Les sèus episcopals (les diòcesis) en territori definit confiat a un bisbe en jurisdicció sobre eixe territori són cridades sèus residencials per a distinguir-les de les sèus titulars.[2][3][4]

Relació en els bisbes titulars

editar

Un bisbe titular no és necessàriament un al que s'assigna una sèu titular. De fet, molts bisbes titulars no tenen cap sèu titular. El Còdic de Dret Canònic del 1983 definix als bisbes titulars com tots els que no són bisbes diocesans: "Es diuen diocesans, els Bisbes als que s'ha encomanat el conte d'una diòcesis; els demés es denominen titulars."[5] Són clarament titulars els bisbes coadjutores i els emèrits, pero no tenen sèu titular: són denominats segons les sèus a les que són destinats o que han deixat de governar. (Abans de la reforma del dret canònic del 1983, els bisbes diocesans es dien "residencials" i tots els demés, inclosos els coadjutores i emèrits, tenien cada u una sèu titular.)

El Còdic de Dret Canònic diu: "A no ser que per la naturalea de l'assunt o per prescripció del dret conste una atra cosa, s'equiparen en dret al Bisbe diocesà aquells que presidixen atres comunitats de fidels de les que es tracta en el c. 368,"[6] i en el citats cànon 368: "Iglésies particulars, en les quals i des de les quals existix l'Iglésia catòlica una i única, són principalment les diòcesis a les que, si no s'establix una atra cosa, s'assimilen la prelatura territorial i l'abadia territorial, el vicariato apostólico i la prefectura apostólica aixina com l'administració apostólica erigida de manera estable."[7] Els vicaris apostólicos són bisbes que rigen comunitats de fidels no en nom propi sino en nom del Papa i són nomenats a una sèu titular. També els prefectos i els administradors apostólicos no són necessàriament bisbes i no governen en nom propi. Pero entre els canonistas hi ha diversitat d'opinions sobre la classificació com a titulars o diocesans dels bisbes que són a càrrec del govern d'una prelatura territorial o un ordinariato militar i que són consagrats bisbes precisament de l'Iglésia particular que governen en nom propi i no com a bisbes d'una sèu titular.[8]

Un bisbe titular és membre del Colege Episcopal i, a pesar de no rebre l'encàrrec de pastor en nom propi d'una Iglésia particular, complix funcions episcopals, colaborant com bisbe auxiliar en el bisbe diocesà en el govern de la seua Iglésia, o ben participant en el ministeri de pastor universal del romà pontífex en el govern de l'Iglésia universal com a oficial de la Santa Sèu o com a cap de certes jurisdiccions equivalents baix el dret canònic a diòcesis.[1][9]

Història

editar

Segons l'Anuari Pontifici, l'orige dels bisbes titulars es remonta a el IV. El cànon 8 del Concilie de Nicea I va permetre concedir als bisbes novacianos convertits retindre el títul i l'honor de bisbes, pero sense el càrrec.[10][11]

Més tart, molts bisbes varen ser expulsats pels sarracenos en els sigles VII i VIII (en Orient, en Àfrica, en Espanya), pels pagans en el XIII (en Livonia), i pels turcs despuix de la caiguda de Terra Santa (a partir del 1268) que els bisbes d'Occident varen rebre com a bisbes auxiliars. Despuix de la mort d'estos bisbes varen ser consagrats uns atres com els seus successors, constituint llínees de successió de bisbes per a les sèus en territoris governats per no cristians (in partibus infidelium).[10]

El canonista Prospere Fagnani Boni (1588-1678) va afirmar[12] que el reglamentat nomenament de bisbes d'estes sèus, que més vesprada es cridarien titulars, va tindre lloc per ocasió del Concilie de Letrán V, quan en la seua sessió 10 (4 de maig de 1515) el papa León X va renovar la prohibició de la constitució In plerisque del Concilie de Vienne (1311–1312) de l'elecció i la consagració sense llicència papal de nous bisbes per a eixes sèus,[13][14] i va ordenar que anara observada inviolablemente fora dels casos en que per causa justa fora permetido pel papa i les moradures reunides en consistori.[15][16] Auguste Boudinhon va interpretar el decret de León X com a concessió a favor d'únicament els cardinals, privilegi estés per Pío V a aquelles sèus en a on era costum que hi haguera un bisbe auxiliar i després més àmpliament.[12]

L'expressió in partibus infidelium va ser abrogada per la Congregació de Propaganda Fide en una carta de 3 de març de 1882.[17] El motiu sembla haver segut la protesta de governants d'estats cristians que en el XIX varen obtindre l'independència de l'Imperi turc i no desijaven ser designats com a regió d'infels.[18] En la carta In suprema de 10 de juny de 1882 el papa León XIII personalment adopta la nova terminologia bisbe titular.[19]

Llista de les sèus titulars

editar

En 1851 la publicació anual de la Santa Sèu que des de 1861 va prendre el nom de Anuari Pontifici va començar a publicar una llista de tals sèus sense pretendre que anara completa: indicava solament aquelles efectivament en us per part de la Cúria Romana.[18]

El 1933 la Sagrada Congregació Consistorial va publicar el Index sedium titularium archiepiscopalium et episcopalium, una compilació confiada per la moradura prefecto Raffaele Carlo Rossi al religiós asuncionista Siméon Vailhé (1873-1960), que enumera 1712 sèus.[20][21] Entre elles algunes, per eixemple Alba Marittima i Ossero, que difícilment podien classificar-se com in partibus infidelium. Des de llavors el Anuari Pontifici ha indicat que les sèus titulars estan compilades segons el Index de 1933 en actualisacions successives. L'edició de 1964 informa que les sèus titulars eren 1734,[22] i la de 2013[23] dona 2085 en total.

Bisbes en sèu titular

editar

Les sèus titulars són assignades a:

  • Els bisbes auxiliars;
  • Els bisbes al servici de la Santa Sèu, és dir en encàrrec en dicasterios de la cúria romana i representants pontificis (nuncios i delegats apostólicos), si no són moraduraés;
  • Els bisbes ordinaris d'un exarcado, un ordinariato per als fidels de rito oriental, un vicariato apostólico, una administració apostólica (ya siga territorial o personal);
  • Els administradors apostólicos que governen temporalment una Iglésia particular a nom de la Santa Sèu;
  • Qualsevol atre bisbe a que no li va ser assignada la cura pastoral d'una diòcesis, per eixemple alguns rectors d'universitats catòliques. Alguns d'estos càrrecs poden ser eixercitats per persones que són bisbes d'una sèu residencial (per eixemple un ordinari per als fidels de rito oriental o un administrador apostólico) i que per això no reben també una sèu titular. En el passat es varen assignar sèus titulars a:
  • Els bisbes residencials renunciats, fins a 1970;[24] en la publicació del nou Còdic de dret canònic en 1983, a estos bisbes se'ls va assignar el títul de bisbe emèrit de la diòcesis a la qual varen renunciar.;[25]
  • Els bisbes coadjutores, fins a 1976;[26] a estos prelats se'ls assigna ara el títul de la sèu sobre la que tenen dret de successió;[27]
  • Els bisbes prelats de les prelaturas territorials, fins a 1977;[28] hui li és assignat el títul de bisbe prelat de la prelatura que governen;
  • Els ordinaris militars, fins a 1997.[29]

Característiques

editar

Durant l'expansió històrica del cristianisme, l'Iglésia catòlica es va engrandir, no obstant, en algunes àrees del món en a on la religió cristiana una volta va florir, la presència de l'Iglésia catòlica està ara disminuint o desapareixent. Les Iglésies locals es varen dividir separant-se i unes atres varen ser convertides al islam. Atres sèus titulars varen sorgir per motius de reorganisació d'algunes diòcesis que han segut absorbides en una o més diòcesis. Atres voltes la ciutat sede de la diòcesis va ser relocalizada a una atra ciutat i la diòcesis en qüestió va ser renombrada quedant com a titular la sèu original. L'Iglésia catòlica va adoptar la pràctica d'assignar bisbes a sèus titulars com una forma de recordar eixes diòcesis. Molt rarament la transferència d'un bisbe diocesà a una sèu titular ha segut usat per la Santa Sèu per a separar de les seues responsabilitats a un bisbe la conducta del qual desaprova. El 13 de giner de 1994, Jacques Gaillot, qui es negava a dimitir a la diòcesis d'Évreux, va ser designat bisbe titular de Partenia.[30][31]

En les Iglésies ortodoxes

editar

La concessió de sèus titulars és ocasionalment practicada en l'Iglésia ortodoxa, per eixemple, per a evitar causar una ofensa o confusió quan un bisbe ortodox servix en un lloc que és també la sèu d'un bisbe no ortodox. El patriarcat de Constantinopla conserva també els títuls de sèus que existien en Turquia abans del intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia de 1923.

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ 1,0 1,1 encyclopedia. com/religion/encyclopedias-almanacs-transcripts-and-maps/titular-see "Titular see" in New Catholic Encyclopedia, edizione 2003.
  2. ↑ google. it/books? id=GcdAAQAAIAAJ&q=%22sede+residenziale%22&dq=%22sede+residenziale%22&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwiUgrvq8drSAhUpCcAKHbS4DJoQ6AEIGzAA L'Attività della Santa Sèu (Tipografia poliglotta vaticana 2008), passim
  3. ↑ google. it/books? id=jE9OAAAAYAAJ&q=%22si%C3%A8ge+r%C3%A9sidentiel%22&dq=%22si%C3%A8ge+r%C3%A9sidentiel%22&hl=en&sa=X&redir_esc=y Revue de droit canonique (Université dones sciences humaines, 1995), p. 419
  4. ↑ catholicculture. org/culture/library/dictionary/index. cfm? id=36062 John Hardon, Catholic Dictionary
  5. ↑ vatican. va/archive/cod-iuris-canonici/esp/documents/cic_libro2_cann375-380_sp. html Còdic de Dret Canònic, cànon 376)
  6. ↑ vatican. va/archive/cod-iuris-canonici/esp/documents/cic_libro2_cann381-402_sp. html Còdic de Dret Canònic, cànon 381 §2
  7. ↑ vatican. va/archive/cod-iuris-canonici/esp/documents/cic_libro2_cann368-374_sp. html Còdic de Dret Canònic, cànon 368
  8. ↑ S'indica la diversitat de parecer en la nota 44 de unav. edu/bitstream/10171/6847/1/88-02. Est. Viana.pdf Antonio Viana, "Bisbes Titulars. Elements de Tradició Canònica i Regulació Actual" en Ius Canonicum, XLIV, N. 88, 2004, p. 532
  9. ↑ unav. edu/bitstream/10171/6847/1/88-02. Est. Viana.pdf Antonio Viana, "Bisbes Titulars. Elements de Tradició Canònica i Regulació Actual" en Ius Canonicum, XLIV, N. 88, 2004, pp. 515-537
  10. ↑ 10,0 10,1 Annuario Pontifici (Libreria Editrice Vaticana), secció "La gerarchia cattolica i li sue sedi"
  11. ↑ com/main/nicaea/canons_of_nicaea_01. shtml Canons of the Council of Nicea, cànon 8
  12. ↑ 12,0 12,1 newadvent. org/cathen/08025a. htm Auguste Boudhinon, "In Partibus Infidelium" in Catholic Encyclopedia (New York 1910)
  13. ↑ newadvent. org/cathen/02145b. htm P. M. J. Roc, "Auxiliary Bishop" en The Catholic Encyclopedia, vol. 2 (Robert Appleton Company, 1907)
  14. ↑ Este document no està inclós en les fonts Internet {https://www. documentacatholicaomnia. eu/03d/1311-1312,_Concilium_Viennense,_Documenta_Omnia,_LT.pdf www. internetsv. info] i papalencyclicals. net/councils/ecum15. htm Council of Vienne 1311-1312 A. D.
  15. ↑ Et cum constitutione in concilie Viennensi edita quae incipit in plerisque ut pontificiae dignitatis honor servaretur statutum fuerit ne ecclesiis cathedralibus bonis temporalibus sine quibus spiritualia diu esse senar possunt privatis ac clero et populo christiano carentibus d'aliquibus personis praesertim religiosis provideretur constitutionem ipsam innovamus illam que inviolabiliter observari debere volumus atque mandamus nisi aliqua iusta causa in consistori nostro secret approbanda aliter duxerimus faciendum (documentacatholicaomnia. eu/04z/z_1512-1517__Concilium_Lateranense_V__Documenta__LT. doc. html Concilium Lateranense V: documenta)
  16. ↑ In order that respect for the papal dignity might be preserved, it was determined by the constitution issued at the council of Vienne, which begins In plerisque that no persons, especially no religious, may be provided to cathedral churches which llaure deprived of temporal goods, without which spiritual things cannot exist for long, and which lack both clergy and Christian people. We renew this constitution, and we will and command that it must be observed inviolably unless we shall judge otherwise for some just reason to be approved in our secret consistory (papalencyclicals. net/councils/ecum18. htm Fifth Lateran Council).
  17. ↑ treccani. it/enciclopedia/in-partibus-infidelium_(Enciclopedia-Italiana)/ Enciclopèdia italiana (1933), artícul "In partibus infidelium"
  18. ↑ 18,0 18,1 google. it/books? redir_esc=y&id=6ZlJAAAAYAAJ&pg=PA322&sig=ACfU3U2FetC6Qvp7ZTh_vdojO7Ts7qzp-A&focus=searchwithinvolume&q=%22Leo+XIII%22 Owen B. Corrigan, "Titular sees of the American Hierarchy" in The Catholic Historical Review, vol. 6, n. 3 (ottobre 1920), pp. 322–330.
  19. ↑ vatican. va/archive/ass/documents/ASS-14-1881-ocr.pdf Acta Sanctae Sedis, 1881, p. 535; cfr. persee. fr/doc/rscir_0035-2217_1967_num_41_4_2489 René Metz, "Unix innovation dans li statut dones évêques démissionaires?" in Revue dones sciences religieuses 1967, vol. 41, n. 4, p. 351, i google. it/books? id=6YCpraE-7xcC&pg=PA513&dq=Beal+%22Leo+XIII+changed%22&hl=en&sa=X&redir_esc=y#v=onepage&q=Beal%20%22Leo%20XIII%20changed%22&f=false John P. Beal, A New Commentary on the Code of Cànon Law, p. 513
  20. ↑ assomption. org/fr/mediatheque/necrologies/simeon-matthieu-vailhe-1873-1960 Siméon (Matthieu) VAILHE - 1873-1960
  21. ↑ worldcat. org/title/index-sedium-titularium-archiepiscopalium-et-episcopalium/oclc/491259684 WorldCat, "Index sedium titularium archiepiscopalium et episcopalium"
  22. ↑ Annuario Pontifici 1964, p. 1405.
  23. ↑ Annuario Pontifici 2013, p. 1141
  24. ↑ Congregazione per i vescovi, clerus. org/clerus/dati/2004-03/31-13/ComRenun.pdf Comunicazione sul titolo dei Vescovi "officio renuntiantibus" del 7 novembre 1970, in Communicationes 19 (1978), p. 18.
  25. ↑ CIC, ca. 402, §1.
  26. ↑ Congregazione per i vescovi, clerus. org/clerus/dati/2004-03/31-13/ComVesCo.pdf Comunicazione sul titolo dei Vescovi Coadiutori del 31 agost 1976, in Communicationes 9 (1977), p. 223.
  27. ↑ google. it/books? id=ILCW8PAUuoQC&pg=PA439#v=onepage&q&f=false Carlos José Errázuriz Mackenna, Cors fondamentale sul diritto nella Chiesa. Introduzione. I soggetti ecclesiali vaig donar diritto, Giuffrè Editore, 2009, vol. 1, p. 439 ISBN 9788814145896
  28. ↑ Congregazione per i vescovi, clerus. org/clerus/dati/2004-03/31-13/ComuPrNu.pdf Comunicazione sul titolo dei Prelati (nullius) del 17 ottobre 1977, in Communicationes 9 (1977), p. 224.
  29. ↑ Congregazione per i vescovi, clerus. org/clerus/dati/2004-03/31-13/ComOrMi.pdf Comunicazione sul titolo degli Ordinari militari del 20 novembre 1997, in Pastoralis Militum Cura 2 (1997), p. 3.
  30. ↑ google. it/books? id=KCOODAAAQBAJ&pg=PT34&dq=Vecoli+Gaillot+Partenia&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwjMv-SZ_9rSAhUkBcAKHUQDB-kQ6AEIHTAA#v=onepage&q=Vecoli%20Gaillot%20Partenia&f=false Fabrizio Vecoli, La religione ai tempi del web, Gius. Laterza & Figli Spa 2013 ISBN 978-88-5810714-0
  31. ↑ partenia. org/ Partenia autor=Edition K. Haller sitie=www. partenia. org accesso=2017-09-20

Enllaços externs

editar

Referències

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sèu_titular&oldid=1254038»