Anar al contingut

Concilie de Nicea I

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El concilie de Nicea I (o Primer concilie de Nicea) va ser un sínodo de bisbes cristians que va tindre lloc entre el 20 de maig i el 19 de juny de 325 en la ciutat de Nicea de Bitinia (actualment, Turquia) en l'Imperi romà. El concilie va ser convocat pel emperador romà Constantino I i va ser presidit pel bisbe Osio de Còrdova,[1] i el propi emperador va assistir a les seues sessions. És considerat el primer dels sèt primers concilios ecuménicos de la Cristiandad, per lo que el seu contingut és acceptat tant per catòlics, ortodoxos, ortodoxos orientals, luteranos, anglicans, reformats i alguns evangèlics moderns. Els seus principals guanys varen ser l'apany de la qüestió cristològica de la naturalea del Fill de Deu i la seua relació en Deu Pare,[2] la construcció de la primera part del Símbol niceno (primera doctrina cristiana uniforme), l'establiment del compliment uniforme de la data de la Pasqua,[3] i la promulgació del primer dret canònic.[4] Les fonts primàries per a l'estudi del Concilie estan reunides en Fontes Nicaenae Synodi.[5]

Convocatòria

[editar | editar còdic]

L'emperador Constantino I, convertit al cristianisme, va acordar en 313 en l'atre emperador Licinio en el «Edicte de Milà» completar el Edicte de tolerància de Serdica de l'emperador Galerio de dos anys abans, que va posar fi a les persecucions als cristians en l'Imperi romà, i aixina assegurar als cristians la llibertat per a reunir-se i practicar el seu cult. Anys despuix es va enfrontar a Licinio, que dominava la part oriental de l'Imperi, i ho va derrotar definitivament en 323 en la batalla de Crisópolis. Com Constantino era conscient de les numeroses divisions que existien en el sí del cristianisme, seguint la recomanació d'un sínodo dirigit per Osio de Còrdova en eixe mateix any, va decidir convocar un concilie ecuménico de bisbes en la ciutat de Nicea, a on es trobava el palau imperial d'estiu, en la sala central del qual els va reunir l'any 325. Esta ciutat hui és cridada en turc İznik i forma part de la província de Bursa en Turquia. El propòsit d'est concilie era establir la pau religiosa i construir l'unitat de l'Iglésia, pero també va aprofitar l'emperador per a presentar-se davant els bisbes d'Orient despuix de la derrota de Licinio, mostrar-els la seua política religiosa i celebrar d'esta manera les seues Biennals, açò és, els seus vint anys com a emperador.[6] Eusebio de Cesarea descriu en detall el concilie en el seu Vita Constantini, II, 10-16; Teodoreto de Ciro ho narra aixina en la seua Història eclesiàstica, que continua l'obra homònima del propi Eusebio:

L'Emperador, que era un príncip ple de saber, no es va enterar pronte d'estos canvis i va tractar de detindre'ls en el seu naiximent. En este propòsit va enviar a Aleixandria a un home de rara prudència en les lletres, per a que assossegara les disputes i unira a la gent; pero, no havent tingut este viage l'èxit que esperava, va convocar el tan célebre Concilie de Nicea i va permetre que els bisbes marcharen allí en públics cavalls i mules. Quan tots els que varen poder soportar la fatiga del viage varen conseguir aplegar, l'Emperador mateix va ser allí, tant per a vore una gran assamblea de prelats com per a restablir l'inteligència perfecta entre ells. Va ordenar que se'ls proveïra de tot lo necessari i es varen trobar en número de trescents díhuit bisbes. El de Roma no estava allí, per la seua gran edat. Eren molts els que havien rebut de Deu els mateixos dons que els Apòstols, i molts els que, com el diví Pablo, duyen impreses en el cos les marques del Senyor. Santiago, bisbe d'Antioquía de Migdonia, a qui els siris i assiris criden Nisibis, va resucitar als morts i va realisar molts atres milacres, que cree inútil relatar en esta Història, perque ya l'he contat en una atra que es titula Philothea. Pablo, bisbe de Neocesárea, baluart propenc al Éufrates, havia sentit els efectes de la fúria de Licinio perdent l'us de les seues mans, perque els nervis que els donen moviment havien segut cremats en un ferro candente. Hi havia uns atres als que els havien arrancat l'ull dret, i uns atres als que els havien tallat el corvejón. Pafnucio d'Egipte va ser un dels primers. En fi, va ser esta una assamblea de màrtirs. Pero esta assamblea, tan famosa, no va deixar d'omplir-se de vàries persones dividides entre sí per diferents sentiments. Hi havia un número molt reduït d'ells que no eren menys perillosos que els secs amagats baix la mar, i que secretament favorien els errors d'Arrio...
Teodoreto de Ciro

Un dels propòsits del concilie, la llengua del qual va ser el grec, va ser resoldre els desacorts sorgits dins de l'Iglésia d'Aleixandria sobre la naturalea del Fill en la seua relació en el Pare: en particular, si el Fill havia segut "engendrat" pel Pare des del seu propi ser, i per lo tant no tenia principi, o ben creat del no res, i per lo tant tenia un principi.[7] Alejandro d'Aleixandria i el seu discípul i successor Atanasio d'Aleixandria varen prendre la primera posició, mentres que el popular presbítero Arrio, de qui procedix el terme arrianisme, va prendre la segona. En aquells moments eixa era la qüestió principal que dividia als cristians. Alejandro i Atanasio defenien que Jesús tenia una doble naturalea, humana i divina, i que per tant Crist era verdader Deu i verdader home; en canvi, Arrio i el bisbe Eusebio de Nicomedia afirmaven que Crist havia segut la primera creació de Deu abans de l'inici dels temps, pero que, havent segut creat, no era Deu mateix.

Assistents

[editar | editar còdic]
Icon ortodox que representa el Concilie de Nicea I.

Est va ser el primer concilie ecuménico de l'història de l'Iglésia si no es té en conte com concilie el cridat concilie de Jerusalem d'el I, que havia reunit a Pablo de Tarso i els seus colaboradors més aplegats en els apòstols de Jerusalem encapçalats per Pedro i Santiago el Just.

  • Constantino va estar present durant els debats i va escoltar atentament els arguments, pero no podia votar i en el seu paper d'emperador li tocava ratificar les decisions del clero, ya anaren en favor dels trinitarios o arrianos.[19]

Resolucions

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Fresc de la Capella Sixtina que representa el Concilie de Nicea I.

A pesar de la seua simpatia per Arrio, Eusebio de Cesarea es va adherir a les decisions del concilie, acceptant tot el credo. El número inicial de bisbes que recolzaven a Arrio era chicotet. Despuix d'un més de discussió, el 19 de juny, solament quedaven dos: Theonas de Marmárica en Líbia i Segon de Ptolemais. Maris de Calcedonia, que inicialment va recolzar el arrianisme, va acceptar el credo complet. De la mateixa manera que Eusebio de Nicomedia, Theognis de Niza també va estar d'acort, llevat per certes afirmacions. El concilie es va pronunciar llavors contra els arrianos per marejant majoria, puix solament Theonas i Segon varen rebujar firmar el símbol niceno i varen anar —junt en Arrio— desterrats a Iliria i excomulgados.[20]

Un atre resultat del concilie va ser un acort sobre quàn celebrar la Pasqua, la festa més important del calendari eclesiàstic, decretada en una epístola a l'Iglésia d'Aleixandria en la que s'afirma simplement:

També vos enviem les bones noves de l'apany concernent a la santa Pasqua, és dir, que en resposta a les vostres oracions esta pregunta també ha segut resolta. Tots els germans de l'Orient que han seguit fins ara la pràctica judeua observaran des d'ara la costum dels romans i de vosatres mateixos i de tots els que des de l'antiguetat hem celebrat la Pasqua en vosatres.[21]

La supressió del cisma meleciano va ser una atra qüestió important que es va presentar davant el concilie de Nicea. Es va resoldre que Melicio de Licópolis permaneixquera en la seua pròpia ciutat de Licópolis en Egipte, pero sense eixercir l'autoritat o el poder per a ordenar nou clero. Se li va prohibir entrar en les afores de la ciutat o entrar en una atra diòcesis en el propòsit d'ordenar. Melecio va conservar el seu títul episcopal, pero els eclesiàstics ordenats per ell devien rebre novament l'imposició de mans, ya que les seues ordenacions varen ser considerades com inválidas.[22] Els melecianos es varen unir als arrianos i varen causar més disensiones fins que es varen extinguir a mitan d'el V. Entre atres decisions, es va procedir a organisar jerárquicamente l'Iglésia en regions i diòcesis, guardant la superioritat de les sèus de Roma, Aleixandria i Antioquía, els titulars de les quals varen rebre el nom de bisbes metropolitans o arquebisbes junt en el de Jerusalem.

Cànons

[editar | editar còdic]

El concilie va promulgar vint noves lleis de l'Iglésia, cridades "cànons" (encara que el número exacte està subjecte a debat), és dir, regles de disciplina immutables:[23]

  • Cànon 1: Sobre l'admissió, respal o l'expulsió de clercs castrats per elecció o per violència (prohibició de la autocastración).
  • Cànon 2: Regles que deuen observar-se per a l'ordenació de catecúmenos convers evitant la pressa excessiva, i la deposición dels culpables d'una falta greu.
  • Cànon 3: Prohibició a tots els membres del clero de morar en qualsevol dòna, llevat una mare, germana o tia.
  • Cànon 4: Respecte de les eleccions episcopals l'ordenació d'un bisbe deu realisar-se per tots els bisbes de la província, pero en cas d'urgència per a lo manco tres bisbes. La confirmació deu ser pel bisbe metropolità.
  • Cànon 5: Respecte a l'excomunió.
  • Cànon 6: Prevalecimiento de les antigues costums de la jurisdicció del bisbe d'Aleixandria en Egipte, Líbia i Pentápolis, lo mateix que les del bisbe de Roma, el d'Antioquía i els de les demés províncies. No es deuen nomenar bisbes sense el consentiment del metropolità.
  • Cànon 7: Confirmació del dret dels bisbes de Jerusalem a gojar de certs honors, reconeixent-li el segon lloc en la seua província despuix del de Cesarea.
  • Cànon 8: Respecte a la readmissió de novacianos.
  • Cànon 9: Quienquiera que siga ordenat sense examen, serà depost si es descobrix despuix que havia segut culpable.
  • Cànon 10: Els lapsis que han segut ordenats a sabiendas o subrepticiamente deuen ser exclosos tan pronte com es conega la seua irregularitat.
  • Cànon 11: Penitència a impondre als apóstatas de la persecució de Licinio.
  • Cànon 12: Penitència que s'impondrà a aquells que varen recolzar a Licinio en la seua guerra contra els cristians.
  • Cànon 13: Indulgència a concedir a les persones excomulgades en perill de mort.
  • Cànon 14: Penitència als catecúmenos que apostataron baix persecució.
  • Cànon 15: Els bisbes, sacerdots i diáconos no deuen passar d'una Iglésia a una atra i deuen ser tornats si ho intenten.
  • Cànon 16: A tots els clercs se'ls prohibix eixir de la seua iglésia. Prohibició formal per als bisbes d'ordenar per a la seua diòcesis a un clerc pertanyent a una atra diòcesis.
  • Cànon 17: Als clercs se'ls prohibix prestar a interés.
  • Cànon 18: Recorda als diáconos la seua posició subordinada sobre els sacerdots. No administraran la Eucaristía a presbíteros, ni la tocaran davant d'ells, ni s'assentaran entre els presbíteros.
  • Cànon 19: Els paulianistas (partidaris de Pablo de Samósata) deuen ser rebatejats i les diaconisas contades entre els llaics.
  • Cànon 20: Els dumenges i en Pentecostés tots deuen orar de peu i no agenollats.

El paper de Constantino en el concilie

[editar | editar còdic]
  • Constantino, despuix d'haver derrotat a Licinio i haver restablit l'unitat de l'Imperi baix Crist, es propon restaurar l'unitat de la verdadera fe reunint un concilie que supondrà, escriu, «la renovació (ananneôsis) del món».[24] Constantino va esperar davant la porta encara tancada de l'iglésia a on anava a celebrar-se el concilie i li va demanar als bisbes, «els meus molt volguts germans», que li permeteren participar exponent-els els seus motius (segons Paul Veyne, mostra el convenciment d'haver canviat la sòrt de la humanitat):[25]
Des d'eixe moment en que eixos dos sers, creats en orige, no varen observar el Decret (protagma) sant i diví tan escrupulosament com hauria convingut, la (mala) herba (de l'ignorança de Deu) que acabe de mencionar va nàixer; s'ha mantingut, s'ha multiplicat des de que la parella que he mencionat va ser expulsada per orde de Deu. [...] Pero el Decret (diví) també comporta, santa i immortal, l'infatigable conmiseración de Deu totpoderós. En efecte, mentres que a lo llarc de tots els anys, de tots els dies passats, masses innumerables de pobles havien segut reduïdes a l'esclavitut, Deu els va lliberar d'eixa bala a través de mi, el seu servidor, i els durà a la resplandor completa de la llum eterna. Eixa és la raó, les meues molt volguts germans, per la que cree (pepoitha), en una confiança molt pura (pistis) en Deu, ser des d'ara distinguit (episêmoteros, en comparatiu) per una decisió especial (oikeiotera, també en comparatiu) de la Providència i pels favors clamorosos del nostre Deu etern.

La visió que presenta Eusebio de Cesarea en la seua obra Vida de Constantino és la de l'emperador participant i influint activament en el desenroll del concilie, congraciando les disensiones que anaven apareixent en l'assamblea.[26] No obstant, l'autor J. M. Sansterre, en la seua obra Eusebio de Cesarea i el naiximent de la teoria cesaropapista, ha qüestionat esta posició, senyalant que l'actuació de Constantino va ser respectuosa dels temes que eren d'estricta competència dels pares conciliessis. Açò es veu reforçat pels artículs de la Enciclopèdia Catòlica, que sosté que Constantino I mai va poder influir sobre els temes teologals, ya que la seua formació a este respecte era pràcticament nula. Pel contrari, sosté la mateixa font, Constantino I es va encarregar de donar el marc físic i polític al concilie, en la finalitat d'evitar que els disensos dogmàtics (herejías) pogueren desembocar de fet en una fractura política de l'Imperi. L'emperador, a modo de president honorari del concilie, va pronunciar un breu discurs de benvinguda als assistents en llatí, que va ser traduït al grec per un intérpret, a pesar de que posseïa este últim idioma i ho va usar despuix en cada u dels bisbes que ho varen tractar; despuix d'est, va donar la paraula a els qui presidien el concilie.[26] Gelasio nos ha transmés la sorpresa de Constantino perque els bisbes no aplegaven a un acort en qüestions de fe i va propondre que ho resolgueren acodint a «els testimonis dels escrits divinamente inspirats».[27] Posteriorment va declarar que tot el que es negara a endossar el credo seria exiliat. Va ordenar ademés que les obres d'Arrio anaren confiscades i cremades, mentres que els seus partidaris varen ser considerats com "enemics del cristianisme".[28] No obstant, la controvèrsia va continuar en vàries parts de l'imperi.[29]

Conseqüències

[editar | editar còdic]

Despuix de Nicea, els debats sobre la controvèrsia cristològica varen seguir per décades i el propi Constantino I i els seus successors varen ser alternant el seu respal entre els arrianos i els partidaris de les resolucions de Nicea. Finalment, l'emperador Teodosio va establir el credo del concilie de Nicea com la norma per al seu domini i va convocar el Concilie de Constantinopla en 381 per a aclarir la fòrmula. Aquell concilie va acordar que l'Esperit Sant era consustancial (de la mateixa substància) en Deu Pare i Deu Fill i va escomençar a perfilar-se la doctrina trinitaria. Els únics llibres declarats heréticos pel concilie de Nicea varen ser els escrits doctrinals arrianos, els eixemplars dels quals varen ser cremats despuix del concilie. L'emperador va decretar pena capital per a qui conservara dits llibres, pero no existix constància de que es produïren gran cantitat de morts per això. El propi Constantino va suavisar els seus órdens sol tres mesos despuix del concilie i va acabar inclús simpatizando en els arrianos i atacant als bisbes nicenos. Arrio va ser excomulgado per l'Iglésia i exiliat per l'emperador, pero no eixecutat, i anys més vesprada seria readmés segons les pressions que rebia l'emperador. Despuix de la seua mort, Arrio va ser anatemizado de nou i declarat hereje una atra volta en el Primer Concilie de Constantinopla de 381.[30]

Els règims polítics successius vacilarien entre recolzar el arrianisme i el cristianisme niceno, lo que contribuiria a que el debat es prolongara durant vàries décades. No obstant, certs teòlecs guanyarien influència en orient reduint el arrianisme, que es va mantindre entre els pobles germànics propagat pel bisbe godo Ulfilas en el IV, els qui ho varen dur de regrés en invadir el sur d'Europa fins que el rei visigodo Recaredo es va convertir al catolicisme en el VI, sent el rei lombardo Grimoaldo de Lombardía l'últim rei arriano en Europa, encara en el VII. Entre els exponents més ilustres de la fe trinitaria (despuix del concilie de Nicea) es troben: Sant Atanasio, Sant Basilio Magne, San Gregorio el teòlec, Sant Gregorio de Nisa, Sant Ambrosio i Sant Hilario de Poitiers.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ S. Fernández, “Who Convened the First Council of Nicaea: Constantine or Ossius?,” The Journal of Theological Studies 71 (2020) 196–211 https://doi.org/10.1093/jts/flaa036
  2. ↑ SEC, pàg. 39
  3. ↑ On the Keeping of Easter
  4. ↑ Leclercq 1911b
  5. ↑ Fernández (2025). Fontes Nicaenae Synodi. Les fonts contemporànees per a l'estudi del Concilie de Nicea, Salamanca: Seguix-me. ISBN 978-84-301-2250-9.
  6. ↑ I. Mitre, Ortodòxia i herejía: Entre l'Antiguetat i el Medievo, Càtedra, 2003, págs. 60-61.
  7. ↑ Kelly 1978, Chapter 9
  8. ↑ Cf. B. Llorca Vives, Història de l'Iglésia catòlica. I: Edat Antiga: l'Iglésia en el món grecorromano, BAC, Madrit 1990, 7ª ed., p. 388.
  9. ↑ Vita Constantini iii.7
  10. ↑ Theodoret, Book 1, Chapter 7
  11. ↑ Theodoret, Book 1, Chapter 8
  12. ↑ Theodoret, Book 3, Chapter 31
  13. ↑ Contra Constantium Augustum Liber
  14. ↑ Temporum Liber
  15. ↑ Teres 1984, p. 177
  16. ↑ Kelhoffer 2011
  17. ↑ Pentecostarion
  18. ↑ Photius I, Book 1, Chapter 9
  19. ↑ Davis, Leo Donald. The First Seven Ecumenical Councils (325-787) : Their History and Theology (en anglés), p. 58. OCLC 1017099420. ISBN 978-0-8146-8381-1.
  20. ↑ Schaff & Schaff 1910, Section 120
  21. ↑ SEC, p. 114
  22. ↑ Leclercq 1911a
  23. ↑ Canons
  24. ↑ Veyne, 2008, p. 71.
  25. ↑ Veyne, 2008, p. 69-71. «No pretén, com faria un emperador bizantí, ser en la terra lo que Deu en el cel, sino rebre personalment l'inspiració i ajuda de Deu».
  26. ↑ 26,0 26,1 «Els presidents del Concilie de Nicea de 325».Habis.(39)ISSN 0210-7694.
  27. ↑ Gelasio de Cízico, Syntagma: II, 166
  28. ↑ Schaff 1910, Section 120
  29. ↑ Lutz von Padberg 1998, p. 26
  30. ↑ «First Council of Constantinople, Cànon 1». ccel. org.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2008) El somi de Constantino. El fi de l'imperi pagà i el naiximent del món cristià, Barcelona: Paidós. ISBN 978-84-493-2155-9.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Concilie_de_Nicea_I&oldid=1363080»