Presbítero
El presbítero (del llatí tardà presby̆ter, i este del grec πρεσβύτερος presbýteros, lit. ‘el més vell’, el ‘decà’)[1][2] és un clerc que forma part de la jerarquia eclesiàstica cristiana ocupant l'escaló immediatament superior al diácono i immediatament inferior al bisbe.
Sagrada Escritura
En l'Antic Testament
Els «vells» eren un grup de guies morals en el poble d'Israel, Moisés és qui prefigura este personage donant-li forma en ellibre del Pentateuco. En l'Antic Testament trobem als vells prenent decisions polítiques, ellibre de Samuel,[3] posteriorment en l'història, aconsellant al rei[4] i representant a la gent en lo concerniente a assunts espirituals..
En el Nou Testament
Trobem que era un referent local en les congregació cristianes que, en uns atres, formaven un consell o govern colegial de vells, seguint la tradició patriarcal judeua. La colegiación estava a la seua volta presidida per un atre vell. Es poden trobar les següents referències:
Cristianisme
Iglésia primitiva
Per a la majoria dels estudiosos, l'organisació més antiga de l'Iglésia cristiana en Jerusalem era similar a la de les sinagogas judeues, pero en un consell o colege de presbíteros ordenats (un vell que té un juí experimentat en una assamblea cristiana[5]). En Fets 11:30 i Fets 15:22, s'aprecia un sistema colegiat de govern en Jerusalem encara que encapçalat per Santiago el Just, que segons la tradició, va anar el primer bisbe de la ciutat. En Fets 14:23, l'apòstol Pablo ordena presbíteros en les iglésies que funda. El vocablo «presbítero», al principi, no s'aplega a distinguir clarament del terme supervisor (ἐπίσκοποι episkopoi, que després es va usar exclusivament per a designar un bisbe), com en Fets 20:17, Tito 1:5-7 [10] i 1 Pedro 5:1.[6][7]
En els primers escrits dels Pares Apostólicos, la Didaché i la Primera Epístola de Clemente, l'iglésia usava dos térmens per als càrrecs de l'iglésia local: presbíteros (que la majoria consideren un terme intercanviable en episcopos o supervisor) i diácono. Encara que les fonts primerenques no estan suficientment clares, varis grups de comunitats cristianes haurien tingut un grup o colege de presbíteros-supervisors al front de les iglésies locals.[8] En el temps, el bisbe principal o 'monàrquic' va aplegar a governar més clarament,[9] i totes les iglésies locals finalment seguirien l'eixemple d'estructurar-se segons el model d'un bisbe a càrrec una comunitat,[8] encara que el paper del cos de sacerdots va seguir sent important.[9] No obstant, un bisbe, clarament al front de cada comunitat, no apareix fins al 177 en els màrtirs de Lió.[10]
Un colege de presbíteros estava al front de la comunitat cristiana de Roma durant el II, segons Justino en l'any 155 en el seu Primera Apologia 65:3, celebrant l'Eucaristía i en la descripció de la llitúrgia del dumenge (67:4-5).[10]
Ignacio d'Antioquía, a finals d'el I i començos d'el II, en el seu carta als magnesi relata l'embaixada dels magnesi estava composta pel bisbe Dames que la presidia, els presbíteros Basso i Apolonio i el diácono Zósimo. En 6:1 el bisbe és presentat com a image del Pare, el presbiteri, els vells, que representen l'assamblea dels apòstols i dels diáconos diu que són servidors de l'Iglésia al servici de Jesucristo i que varen ser establits per la voluntat de Deu.[11]
Les fonts sempre referixen als presbíteros en un orgue colegiat. per a Hermas, a mitan d'el II, en la seua obra Pastor, els presbíteros ocupaven els primers llocs jeràrquics com a caps de l'Iglésia, sent un d'ells elegit per a estar al front, sent elloc disputat per uns atres.[10]
Iglésia catòlica romana
En l'Iglésia catòlica són coneguts comunament com sacerdots o «curas». Abdós térmens en estricte rigor no són sinònims de presbítero, ya que sacerdots són tant els bisbes com els presbíteros, i el terme cura es referix a qui posseïx la responsabilitat de la «cura d'ànimes» d'una parròquia, o siga el retor.[12] En l'Iglésia catòlica hispanoparlante en l'us comú se'ls sol denominar 'pares'. En la teologia catòlica el presbiterado és el segon grau del sacrament de l'orde[2] (que consistix, precisament, en els tres graus del diaconado, presbiterado i episcopado).[13] Aixina, els presbíteros són varons[14] que han rebut el segon grau del sacrament de l'orde, el més conegut. La seua funció és celebrar l'Eucaristía i administrar els demés sacraments, llevat la confirmació (llevat en perill de mort) i l'ordenació sacerdotal, reservats al bisbe, és dir, poden administrar cinc sacraments. El presbiterado és el ministeri que eixerciten els membres de la jerarquia en la Pastoral: retors, vicaris i capellans.[15]
En absència de presbítero, perque en certs llocs ya no es dispon d'un sacerdot, com pot ser el cas d'entorns rurals alluntats, el bisbe corresponent pot autorisar, per a mantindre allí el servici religiós, a determinats llaics, hòmens i dònes, o religioses, per a poder presidir la cerimònia de la celebració, la llectura del Evangeli, impartir la bendició, i inclús, impartir la Comunió.[16]
Iglésia ortodoxa i Iglésia copta
En el cas de l'Iglésia ortodoxa i Iglésia copta, els presbíteros poden administrar sis dels sèt sacraments, sent l'excepció el sacrament de l'orde, reservat als bisbes.
Protestantisme
el protestantisme denega un sacerdoci distint al del comú dels fidels. Açò es diu «sacerdoci universal». Als presbíteros protestants també li'ls denomina pastors.
Mormonisme
Per als mormones, presbítero és un ofici en el sacerdoci menor o sacerdoci aarónico, per damunt dels oficis de diácono i mestre pero per baix de l'ofici de bisbe. En el mormonisme no es diu als presbíteros «pastors».
Vore també
Referències
- ↑ «Definició de presbítero — Definicion. de». Consultat el 10 de juliol de 2016.
- ↑ 2,0 2,1 Diccionario de la lengua española
- ↑ «5 i 17», Samuel.
- ↑ «20:7», Reis.
- ↑ «presbuteros». Consultat el 26 de març de 2021.
- ↑ Oxford Dictionary of the Christian Church, 1997 edició revisada 2005, p. 211: "Sembla que al principi, els térmens 'episcopos' i 'presbyter' s'usaven de forma intercanviable..."
- ↑ Cambridge History of Christianity, volum 1, 2006, "Existix consens entre els estudiosos que, entre el sigle I i II, les congregació locals estaven dirigides per bisbes i presbíteros, encara que els càrrecs se superponien o eren indistinguibles."
- ↑ 8,0 8,1 The Roman Catholic church: its origins and nature.
- ↑ 9,0 9,1 Van Hove, A. (1913). Herbermann, Charles (ed.). Catholic Encyclopedia, Nova York: Robert Appleton Company.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 José María Blázquez(2006).«Tolerància i intolerància religiosa en les cartes de Jerónimo».Universitat de Múrcia.
- 472.ISSN 0214-7165.
- ↑ Ayán, Juan José (2000). Pares apostólicos. Biblioteca de Patrística. ISBN 84-89651-83-3.
- ↑ «Cànon 519», Còdic de Dret Canònic, pp. LLIURE II DEL POBLE DE DEU PARTIX II DE LA CONSTITUCIÓ JERÀRQUICA DE L'IGLÉSIA SECCIÓ II DE LES IGLÉSIES PARTICULARS I DE LES SEUES AGRUPACIONS TÍTUL III DE L'ORDENACIÓ INTERNA DE LES IGLÉSIES PARTICULARS (Cann. 460 – 572) CAPÍTUL VI DE LES PARRÒQUIES, DELS RETORS I DELS VICARIS PARROQUIALS.
- ↑ «Cànon 1009 Paragrafo 1», Còdic de Dret Canònic, pp. LLIURE IV DE LA FUNCIÓ DE SANTIFICAR L'IGLÉSIA PARTIX I DELS SACRAMENTS TÍTUL VI DE L'ORDE (Cann. 1008 – 1054).
- ↑ «Cànon 1024», Còdic de Dret Canònic., pp. LLIURE IV DE LA FUNCIÓ DE SANTIFICAR L'IGLÉSIA PARTIX I DELS SACRAMENTS TÍTUL VI DE L'ORDE (Cann. 1008 – 1054) CAPÍTUL II DELS ORDENANDOS.
- ↑ Còdic de Dret Canònic, pp. CAPÍTUL VI DE LES PARRÒQUIES, DELS RETORS I DELS VICARIS PARROQUIALS CAPÍTUL VII DELS ARCIPRESTES CAPÍTUL VIII DELS RECTORS DE LES IGLÉSIES I DELS CAPELLANS Art. 1 DELS RECTORS D'IGLÉSIES Art. 2 DELS CAPELLANS.
- ↑ José Ramón Navarro Parella. «», Diari ABC, S. L..
- Este artícul conté una traducció derivada de «Presbítero» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.