Anar al contingut

Didaché

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Didaché
Erro al crear miniatura:
Representació dels dotze apòstols entorn a l'escena del batisme de Crist en el riu Jordán (Batisteri Arriano de Rávena).


La Ensenyança dels dotze apòstols[1] o Ensenyança del Senyor a les nacions per mig dels dotze apòstols,[2] Διδαχὴ τῶν δώδεκα ἀποστόλων en grec antic (Didaché, pronunciat Didajé en jota, com en grec: /dida'xe/);[3][4] Doctrina Duodecim Apostolorum en llatí, és una obra de la lliteratura cristiana primitiva que va poder ser composta en la segona mitat de el I,[5] acàs abans de la destrucció del Temple de Jerusalem (70 d. C.),[6] per un o varis autors, els «didaquistas»,[7] a partir de materials lliteraris judeus i cristians preexistentes.[8] Des de que es va trobar en 1873 i es va publicar en 1883, la Didaché ha segut font inagotable d'estudis i objecte de diverses controvèrsia.[9] La principal d'elles atañer a la data de la seua composició. De ser certa la datació més primerenca que s'ha propost, la Didaché podria ser la regla o ordenança religiosa utilisada per algunes comunitats cristianes, més be judeocristianes, unes poques décades despuix de la mort de Jesús de Nazaret. Segons esta interpretació, la Didaché proveiria[10] el retrat d'uns cristians primitius, arcaics en el seu llitúrgia i la seua eclesiologia, que varen viure un temps de transició en que la forma de judeocristianisme que ells professaven va ser desplaçada pel cristianisme gentil o paganocristianisme iniciat en Antioquía. Si, pel contrari, eixa datació es retardara un o dos sigles, com també s'ha propost, la Didaché no seria més que un frau tardà, urdido en fins particularistas[11] per a donar una image tendenciosa[12] de l'iglésia primitiva. De qualsevol modo, la possibilitat de que siga més antiga[13] que alguns llibres del Nou Testament ha fet d'ella un text fonamental per a comprendre l'evolució lliterària i teològica del cristianisme de la primera centuria.


Les qüestions que suscita la Didaché són variades. Ademés de la seua datació, s'ha estudiat la seua relació en atres escrits cristians com l'Evangeli de Mateo o la Epístola de Bernabé. També en oracions judeues com el Kidush, l'Amidá[14] o el manual de disciplina de la comunitat esenia de Qumrán. L'interés que desperta no és sol lliterari, sino també llitúrgic, puix la Didaché conté les primeres instruccions conegudes per a la celebració del batisme i l'eucaristía, aixina com una de les tres redaccions que han pervixcut de l'oració del padrenuestro.[15] Si es consideren les diverses traduccions de l'obra, la dispersió geogràfica dels fragments trobats[16] i la llista d'obres posteriors que depenen d'ella, la Didaché va deure ser molt coneguda en els primers sigles.[17] De la mateixa manera que atres obres de la lliteratura cristiana, va estar molt temps prop del cànon bíblic, abans de ser finalment descartada.[18] Actualment li l'inclou dins del heterogéneu grup dels cridats Pares apostólicos,[19] dels quals pot ser l'escrit més antic[20] i, sense lloc a dubtes, el més important.

Història d'un descobriment

[editar | editar còdic]
Filoteo Bryennios, retrat de 1885.
Erro al crear miniatura:
Dibuix de l'edifici de la biblioteca front al riu. Al fondo, la silueta del Castell roig.
Erro al crear miniatura:
Última pàgina de l'obra, en la notícia de la seua composició.
El Fanar, vista des del Banya d'Or, en el Colege ortodox al fondo.
Erro al crear miniatura:
Àguila bizantina, sítia en l'entrada del Patriarcat ortodox grec de Constantinopla.
Erro al crear miniatura:
El Seminari Ortodox de l'Illa de Chalce.

En 1875[21] es va difondre en Occident la notícia d'una troballa fortuïta. Dos anys abans, en 1873,[22] s'havia trobat un còdex grec antic en obres del cristianisme primitiu. La novetat aplegava en retart, pero acompanyada per la publicació de dos epístoles molt especials incloses en el còdex. La primícia, editada en Constantinopla, dia:

Les dos epístoles del nostre Sant Pare Clemente, bisbe de Roma, als corintios, extretes d'un manuscrit de la biblioteca del monasteri fanariota del Santíssim Sepulcro de Constantinopla i publicades per primera volta de forma completa. Prolegómeno i notes per Filoteo Bryennios, metropolità de Serres (Macedònia).[23]


Els investigadors d'Occident varen rebre la notícia en sorpresa i satisfacció.[24] Fins a eixe moment, les epístoles de Clemente de Roma es coneixien únicament a través del text proporcionat pel Codex Alexandrinus al que, desgraciadament, li faltaven uns fulls.[25] El text publicat per Bryennios completava abdós escrits.[26] Era la segona volta en pocs anys que els fonaments de l'erudició cristiana moderna es veen sacsats per un gran descobriment.[27] En la década anterior, Konstantin von Tischendorf havia trobat en el monasteri de Santa Catalina el Codex Sinaiticus, gràcies al com s'havia recuperat una versió grega de la Bíblia i la Epístola de Bernabé. El descobriment de Tischendorf estava encara present en la memòria dels erudits. Tant és aixina que, en algun moment, Filoteo Bryennios va ser cridat, per la rellevància de la seua troballa, «el Tischendorf de l'Iglésia grega».[28]

Filoteo Bryennios havia naixcut en Constantinopla en 1833 en el sí d'una família humil. Recolzat pel metropolità de Cízico[29] va ingressar en el seminari patriarcal de l'Illa de Chalce. En terminar la seua formació, va ser ordenat diácono i es va traslladar a Alemània (1856) a on va assistir a classes de teologia i filosofia en les universitats de Leipzig, Berlín i Munich. Allí va entrar en contacte en la moderna investigació occidental. En 1861 va retornar a Constantinopla com a professor de història eclesiàstica i exégesis en la mateixa escola a on havia estudiat. Dos anys despuix, va ser ordenat presbítero i honrat en el títul de «Archimandrita del tro ecuménico de Constantinopla». En 1867, es va fer càrrec de la direcció del prestigiós Colege ortodox grec,[30] una institució vàries voltes centenària a on estudiaven tradicionalment els fills de les famílies ortodoxes gregues. Dit colege, també cridat «Gran Escola de la Nació»,[31] estava situat en el Fanar, el sector grec d'Estambul,[32] junt al Banya d'Or. Despuix de la Caiguda de Constantinopla en 1453, la mermada població grega i la sèu del Patriarcat ortodox grec de Constantinopla s'havien ubicat en eixe barri a instàncies del propi sultà.[33] Un any despuix, en 1454, Mateo Kamariotis havia fundat el colege.[34]


Pròxim al colege, i en descens cap al riu, es trobava el Monasteri del Sant Sepulcro, cridat també Monasteri de Jerusalem per dependre[35] de dit Patriarcat. El monasteri, de caràcter oriental,[36] era en eixe moment un agregat d'edificis la biblioteca dels quals estava exenta[37] del conjunt en un chicotet edifici de pedra,[38] en pintures religioses en l'entrada i un interior lluminós. La biblioteca havia segut examinada décades abans per varis experts que varen buscar allí manuscrits antics.[39] En 1873, Bryennios es va interessar[40] per un manuscrit de la biblioteca. Es tractava d'un volum en chicotet octau (6x8 polzades), encuadernado en pell negra, en 120 fulls de pergamí ben conservat,[41] escrites a doble cara en lletra chicoteta i clara procedent d'una mateixa mà. L'últim full exhibia una breu notícia[42] sobre la seua composició.

Acabat en el més de juny, el dia 11, dia tercer (dimarts), en l'any 6564, per la mà de León, copista i pecador.

El calendari ortodox de Constantinopla datava el naiximent de Crist en l'any 5508 de la creació del món, aixina que l'any 6564 de dit calendari corresponia a el 1056 d. C.[43] del calendari juliano.[44] Es tractava, per tant, d'un manuscrit medieval. Els monges del monasteri no varen saber[45] informar-li sobre ell i el catàlec de la biblioteca dia únicament que el volum contenia[46] una sinopsis bíblica d'escàs valor, atribuïda a Juan Crisóstomo. No obstant, en obrir el còdex, Bryennios va trobar completes les dos epístoles de Clemente de Roma i, gràcies a la seua extensa formació patrística, es va donar conte cabal de l'importància de la troballa. En concret, el còdex trobat contenia les següents obres:


  • La Primera epístola de Clemente. Extensa carta redactada per Clemente de Roma entorn a l'any 96 d. C.[52] en motiu d'una disputa sorgida en la comunitat cristiana de Corinto. En temps va ser una obra molt apreciada.[53] Actualment, la rellevància del seu autor ha fet que li l'incloga en el grup dels Pares apostólicos. Fins a la publicació de Bryennios era coneguda per la versió del Codex Alexandrinus a on faltava el text dels capítuls 57,6-64,1[54] els quals varen ser publicats per primera volta en eixe any (fol. 51-70).
  • La Segona epístola de Clemente. Obra anònima de mitan de el II, considerada hui com la primera homilia cristiana.[55] La tradició va atribuir esta obra a Clemente de Roma, fet que va ser qüestionat obertament per Eusebio de Cesarea en el IV i que, en l'actualitat, és negat unànimement. És cert, no obstant, que les epístoles de Clemente apareixen juntes i seguides en els dos únics manuscrits transmissors, lo que apunta a l'existència d'alguna relació entre elles. Esta epístola també estava truncada en els capítuls finals i, com l'anterior, va quedar completa en la publicació de Bryennios (fol. 70-76).
  • La Ensenyança dels dotze apòstols (fol. 76-80).
  • La recensió llarga de les cartes d'Ignacio de Antioquía, que contenia[56] la versió interpolada de les seues sèt cartes autèntiques més les cartes espurias i la carta, també espuria, de María de Cassobolos a Ignacio (fol. 81-120). Esta nova versió de les cartes d'Ignacio no afegia gran cosa a les precedents llevat facilitar noves llectures a l'edició dels Pares apostólicos que estava preparant[57] Franz Xaver von Funk.

L'importància de la publicació de les epístoles clementinas va fer que ningú reparara en eixos moments en l'obra que ocupava els folis 76-80 del còdex. La Ensenyança dels dotze apòstols, que més vesprada seria coneguda com la Didaché, va passar completament desapercebuda. Ni tan sols el propi Bryennios va semblar donar-li importància.[58] Διδαχὴ τῶν δώδεκα ἀποστόλων en griego antiguo (». «Nor could any other scholar infer its importance from the mere title». (Schaff, 1886, p. 9.)</ref> Uns anys despuix, el primer editor nortamericà[59] de la Didaché escrivia: «Ara nos resulta estrany que l'anunci d'aquell document atraguera llavors tan escassa atenció».[60] En 1878, acabada la guerra entre russos i turcs, Bryennios va examinar el còdex en més deteniment[61] i es va donar conte de que aquella Ensenyança dels dotze apòstols que, de forma tan precària,[62] havia segut presentada en 1875, era en realitat l'única còpia existent d'una obra antiquíssima, perduda feya sigles i coneguda tan sol per algunes breus notícies conservades en les obres dels Pares de l'Iglésia.[63] Bryennios va recomençar de colp i repent la seua llabor crítica, que va culminar cinc anys més vesprada. En 1883, va sorprendre[64] als investigadors en un nou anunci:

L'ensenyança dels dotze apòstols. Publicada per primera volta a partir del manuscrit de Jerusalem. Prolegómeno i notes per Filoteo Bryennios, metropolità de Nicomedia. Constantinopla, 1883.
Philip Schaff (1885:9)


Esta volta l'anunci va trobar l'acolliment que mereixia. Des de feya mesos, investigadors de la talla[65] d'Adolf von Harnack disponien d'una còpia de l'escrit[66] sobre la que estaven treballant. La primera notícia va aparéixer en Europa el 25 de giner de 1884 en la Allgemeine Zeitung de Munich.[67] Un més despuix, el Durham University Journal va fer lo propi en Anglaterra.[68] En 1885, Philip Schaff presentava aixina l'obra:

La Didaché ompli un buit entre l'era apostólica i l'Iglésia de la segona centuria, i tira nova llum sobre qüestions de doctrina, cult i disciplina. En açò residix el seu interés i el seu significat.
Philip Schaff (1885:v)

El propi Schaff va comentar sobre Bryennios:[69]

És segurament el prelat de l'Iglésia ortodoxa en més preparació. Coneix be la patrística, especialment la grega, encara que també la moderna lliteratura alemana. Cita en soltura els escrits de Bingham, Schröckh, Neander, Gieseler, Hefele, von Drey Krabbe, Bunsen, Dressel, Schliemann, Bickell, Tischendorf, Hilgenfeld, Lagarde, Ueltzen, Funk… Ha segut invitat cordialment pels investigadors d'Occident, tant catòlics com a evangèlics, a gojar d'un lloc de honor en la república de l'erudició cristiana. L'universitat d'Edimburc li ha conferit el grau honorífic de «Doctor de doctrina» (Doctor of Divinity)[70]

Més allà de l'interés purament científic dels erudits, la Didaché es va convertir en els Estats Units en un fenomen social.[71] Si, en Europa, la discussió es va mantindre dins dels llímits de l'àmbit acadèmic, en Estats Units, la forma pràctica d'entendre la teologia va fer que molta gent s'interessara per l'obra. Casi totes les denominacions cristianes varen elaborar la seua pròpia traducció[72] i la varen comentar al seu modo, ya que veen en ella confirmacions del seu propi credo. La Didaché trencava de manera inesperada l'equilibri teològic entre els grups cristians d'Occident i donava nous arguments a trinitarios, unitaristas, baptistas, episcopalianos, anglicans, luteranos i catòlics per a defendre les seues respectives postures. Mentres, en Orient, Bryennios va ser apartat discretament de Constantinopla, a on la sèu del Patriarcat havia canviat recentment de mans.[73] Poc despuix, en 1887, el manuscrit de Constantinopla va abandonar la lluminosa estància de pedra a on havia permaneixcut huit sigles i va ser traslladat a Jerusalem, a la biblioteca d'aquell Patriarcat. Allí va ser inscrit en el registre d'entrada en la signatura: Kod. Patr. 54[74] i, des de llavors, és conegut com Codex Hierosolimitanus 54, Codex H54[75] o, sense més, manuscrit H. El mèrit de haver preservat completes tres obres dels Pares apostólicos ho ha convertit en un dels còdexs cristians més importants.

Context, autoria, localisació i datació de l'obra

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Vitral representant als Reis Macs, tradició que, junt en l'estrela de Belén, solament és arreplegada per l'evangeliste Mateo.


La Didaché és una obra curta, d'a penes 552 vocables grecs, ordenats en cent versos i distribuïts en setze capítuls.[76] Està escrit en suma senzillea, sense arcaismes ni recursos retòrics.[77] Pel seu contingut es tracta d'una regla o ordenança religiosa[78] que, segons es creu, regulava una o vàries comunitats cristianes primitives, establint el seu ideari moral, els seus ritos, la seua organisació i la seua esperança, entesa[79] en sentit escatológico. Poc o res[80] o .» (Draper, 2000, p. 121.)</ref> se sap de les comunitats a on va estar vigent la Didaché. La falta d'evidències internes en el document, tals com a mencions de llocs, noms propis o successos, impedix extraure conclusió alguna.[81]

Hui es creu que la Didaché va nàixer en Síria,[82] en el sí d'una comunitat cristiana sítia entre dos móns: el seu propi, modelat a partir de tradicions judeues, i un entorn pagà de moral, creències i costums antagónicas.[83][84] L'afinitat en tradicions típicament mateanas[85] o l'us de la paraula «cristians» per a referir-se als fidels (Did 12,4) respalen esta opció.[86] Harnack va propondre un orige egipcíac alejandrino en raó de l'àmplia difusió que va tindre en eixa zona.[87] També es pot considerar un orige palestí per a explicar l'ascendència típicament judeua de les pregàries eucarísticas.[88]


La seua datació és molt variada, en una forqueta de propostes que comprén dos sigles. Examinada per sí mateixa, sense tindre en conte més que el seu contingut, la Didaché mostra traces primitives que sugerixen una datació primerenca. La formulació eucarística, aliena al rito evangèlic i paulino, l'estructura jeràrquica escassament consolidada a on es mencionen apòstols i doctors itinerants, o l'absència de polèmiques de caràcter gnóstico o docetista com les denunciades pels escrits joànics i per Ignacio de Antioquía,[89] sugerixen situar l'obra a mitan de el I, per lo que seria contemporànea de les epístoles de Pablo de Tarso i alguna cosa anterior als Evangelis.[90] Atres datacions sorgixen principalment en examinar la relació de la Didaché en atres documents. Aixina, per eixemple, les afinitats en l'Evangeli de Mateo permeten supondre que el didaquista coneixia este evangeli, lo que implicaria retardar la redacció de la Didaché al començament de el II.[91] Una dependència en el El Pastor de Hermas, que és un document de datació precisa, implicaria retardar-la més allà de l'any 150 d. C. Mai més allà de l'any 250 d. C., per les cites de Clemente d'Aleixandria i a la composició, també coneguda, de la Didascalia apostolorum. La falta de certea en estes dependències fa que l'opció més acceptada pels estudiosos siga la primera: mediats de el I.[92]

De l'autor no es pot afirmar molt. No solament es desconeix la seua identitat, sino també si va haver un o varis. Açò es deu a que la Didaché no va ser redactada en el sentit usual del terme, sino composta de manera progressiva[93] a partir de materials lliteraris preexistentes. Part d'eixos materials varen ser presos del judaisme. Una atra part va incorporar tradicions del seu entorn que, com l'oració del padrenuestro, cristalizaron aixina mateix en el Evangeli de Mateo. La diversa procedència d'estos materials, unida a l'imprecisió de la datació, ha permés parlar d'un, dos o inclús tres autors actuant en successives époques, aixina com d'un interpolador responsable de certs passages.

En el pas dels sigles la Didaché va quedar en desús, pero la concreció i influència de les seues regulacions fa que este document siga considerat com un «primer esbós d'ordenació eclesiàstica i mòle per a escrits subsegüents».[94][95]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ En grec Διδαχὴ τῶν δώδεκα ἀποστόλων. Este títul també es traduïx en ocasions com: Doctrina dels dotze apòstols. Vore, per eixemple: Romero Pose, Eugenio(1998).«La doctrina dels dotze apòstols».XX Sigles.Facultat de Teologia Sant Dámaso.9(37)
    29-31.ISSN 1130-3948.; (2009) Tots els evangelios, 2ª edició, Madrit: Edaf, p. 17. ISBN 978-84-414-2116-5.
  2. ↑ En grec Διδαχὴ Κυρίου διὰ τῶν δώδεκα ἀποστόλων τοῖς ἔθνεσιν.
  3. ↑ «... comunament cridada...» (Ayán, 1992, p. 19.)
  4. ↑ Del grec διδαχή, que significa ‘ensenyança’ o ‘doctrina’ («Diccionari Grec-Espanyol». CSIC. Consultat el 10 d'agost de 2018.).
  5. ↑ «... en la segona mitat del sigle I...» (Ayan, 1992, p. 49.)
  6. ↑ «… first century dona't…» «… possibly a dona't earlier than A.D.70…» (Zucks, 2008, p. 118.)
  7. ↑ «... didaquista...» (Trevijano, 2004, p. 8.)
  8. ↑ «... existien prèviament...» (Ayán, 2000, p. 17.)
  9. ↑ «... intense scholarly research...» (Khomych, 2007, p. 121.); «... interés i polèmica...» (Ayán, 1992, p. 19.)
  10. ↑ «... providing insight into the life of an early Jewish Christian community...» (Draper, 2006, p. 177.)
  11. ↑ Connolly sugeria interessos montanistas per part de l'autor.
  12. ↑ «... fraudulent and tendencious...» (Draper, 2006, p. 178.)
  13. ↑ «... anterior inclús...» (Ruiz Bo, 1979, p. 29.)
  14. ↑ «... varen tindre el seu caldo de cultiu en l'oració judeua.» (Ayán, 1992, p. 41.)
  15. ↑ Brown, 1961, p. 179.) transcribe les tres versions gregues.
  16. ↑ Fragments d'ella han segut trobats en Egipte, Síria, Etiopia i Àsia menor. (Draper, 1991, p. 347.)
  17. ↑ «... va eixercir tal influència...» (Ruiz Bo, 1979, p. 29.)
  18. ↑ «... rondant el cànon...» (Ruiz Bo, 1979, p. 30.)
  19. ↑ «Es diuen Pares Apostólicos els escritors cristians del sigle I o principis del sigle II, les ensenyances del qual poden considerar-se com a eco prou directe de la predicació dels Apòstols...» (Quasten, 2004, p. 50.) El terme és equívoc perque designa indistintament als autors i a les seues obres i, en ocasions, només a les obres, puix algunes d'elles, com la Didaché, són anònimes.
  20. ↑ «... perhaps the earliest text...» (Draper, 2006, p. 177.)
  21. ↑ «In 1875...» (Hitchcock, 1884, p. iii.)
  22. ↑ «… it was discovered in 1873...» (Schaff, 1885, p. 8.)
  23. ↑ De la traducció anglesa del títul grec. (Schaff, 1885, p. 4.)
  24. ↑ «… great delight…» (Schaff, 1885, p. 4.)
  25. ↑ «… Codex Alexandrinus… defective…» (Schaff, 1885, p. 3.)
  26. ↑ «The last six chapters… had never been published before.» (Hitchcock, 1884, p. iii.)
  27. ↑ «... a period of surprises…» (Stokes, 1891, p. 104.)
  28. ↑ «… the Tischendorf of the Greek Church.» (Schaff, 1885, p. 9.)
  29. ↑ Joachim, que despuix seria patriarca de Constantinopla. (Schaff, 1885, p. 289.)
  30. ↑ Schaff, 1885, pp. 289-290.
  31. ↑ «... superior greek gymnasium...» (Schaff, 1885, p. 290.)
  32. ↑ ... in the greek quarter of Constantinople, called Phanar (Schaff, 1885, p. 1.)
  33. ↑ «... the sultan ordered...» Judith Herrin, Byzantium, the surprising life of a medieval empire, pàgina 219, Penguin Books, ISBN 978-0-141-03102-6
  34. ↑ «... 1454... Matheos Kamariotis... » web oficial del colege
  35. ↑ «It belongs to the Patriarch of Jerusalem...» (Schaff, 1885, p. 1.) «… pertanyent al patriarcat grec de Jerusalem.» (Ayán, 1992, p. 19.)
  36. ↑ «... type of the Christian orient...» (Schaff, 1885, p. 2.)
  37. ↑ «... detached...» (Schaff, 1885, p. 2.)
  38. ↑ «... stone chamber...» (Schaff, 1885, p. 2.)
  39. ↑ Bethmann en 1845, M. Guigniant en 1856 i H. O. Coxe en 1858 (Schaff, 1885, p. 8.). Durant el sigle XIX, l'interés de les noves ciències per la lliteratura antiga va motivar batudes per tots els monasteris i biblioteques, tant públiques com a privades.
  40. ↑ «... li va cridar l'atenció...» (Ayán, 1992, p. 19.)
  41. ↑ «... black leather... small octau... parchment... 120 leaves... 8 inches...6 inches» (Schaff, 1885, p. 2.)
  42. ↑ «... June... 11th... day 3 (Tuesday)... 6564...» (Schaff, 1885, p. 7.)
  43. ↑ «... 1056 A.C...» (Hitchcock, 1884, p. iii.)
  44. ↑ 6564-5508 = 1056 (Schaff, 1885, p. 5.)
  45. ↑ «… ignorant of its content…» (Schaff, 1885, p. 8.)
  46. ↑ «… segons el catàlec…» (Ayán, 1998, p. 19.)
  47. ↑ «... espurio...» (Quasten, 2004b, p. 525.)
  48. ↑ «… closes with the prophet Malachi…» (Schaff, 1885, p. 3.)
  49. ↑ Dit còdex és el més important d'una família de varis còdexs depenents d'un únic arquetip.
  50. ↑ «... del sigle III...» (Quasten, 2004, p. 99.)
  51. ↑ «... 1862... Sinaiticus... new regardings... Hilgenfeld... 1877» (Schaff, 1885, p. 3.)
  52. ↑ «… from about 96 A.D.» (Burke, 1970, p. 501.)
  53. ↑ «L'alta estima de que gojava Clemente…» (Quasten, 2004, p. 53.)
  54. ↑ «… 57,6-64,1…» (Quasten, 2004, p. 60.)
  55. ↑ «... first Christian Homily... not by Clement...» (Schaff, 1885, p. 3.)
  56. ↑ «… Twelve Pseudo-Ignatian Epistles…» (Schaff, 1885, p. 5)
  57. ↑ «... Professor Funk...», «... Apostolic Fathers...» (Schaff, 1885, p. 5.)
  58. ↑ «Bryennios seems to have paid no particular atention to the .
  59. ↑ «The first American edition... Roswell D. Hitchcock» (Schaff, 1885, p. 12.)
  60. ↑ «It now seems strange to us that the document thus announced attracted baix little attention.» (Hitchcock, 1884, p. iv.)
  61. ↑ «... Russo-Turkish war…», «... more carefully…» (Schaff, 1885, p. 9.)
  62. ↑ «... its title, and nothing more,...» (Schaff, 1885, p. 9.)
  63. ↑ «... which had entirely disappeared, with the exceptions of a few referents to it among the Greek Fathers.» (Schaff, 1885, p. 10.)
  64. ↑ «... has again surprised…» (Hitchcock, 1884, p. iv.)
  65. ↑ «... great German scholar...» (Draper, 2006, p. 177.)
  66. ↑ «... advance copy...» (Schaff, 1885, p. 10)
  67. ↑ «... Algemeine Zeitung... January 25, 1884...» (Schaff, 1885, p. 10.)
  68. ↑ «... February 1884...» (Schaff, 1885, p. 11.)
  69. ↑ «He is probably...» (Schaff, 1885, p. 8.)
  70. ↑ És la traducció que s'aporta a una expressió similar en l'obra de Chesterton sobre Tomás d'Aquino.
  71. ↑ «More extensive even... the interest... in the United States.» (Schaff, 1885, p. 12.)
  72. ↑ «... translated and commented… all denominations and sects…» (Schaff, 1885, p. 12.)
  73. ↑ «I learn from a friend in Constantinople (Feb 16, 1885) that Bryennios is now in Nicomedia and not allowed to menja to Constantinople...» (Schaff, 1885, p. 9.)
  74. ↑ «... 1887... Hierosolymitanus 54...» (Ayán, 1992, p. 20.)
  75. ↑ «... H 54...»(Trevijano, 2004, p. 7.)
  76. ↑ «... 552 Greek words... exactly one hundred verses... sixteen chapters…» (Zucks, 2008, p. 118.)
  77. ↑ Daniel Ruiz Bo, Introducció a la Didaché, 20. Llengua i Estil, dins de l'obra Pares Apostólicos i Apologistas Grecs del Sigle II, BAC, Madrit 2002.
  78. ↑ «... ordenances o constitucions eclesiàstiques...» (Trevijano, 2004, p. 7.)
  79. ↑ «... Christian's hope...» (Schaff, 1885, p. 17.)
  80. ↑ «… there is little agreement on the nature of the community which produced the . Ver, por ejemplo: Romero Pose, Eugenio(1998).«La doctrina de los doce apóstoles».XX Siglos.Facultad de Teología San Dámaso.9(37)
    29-31.ISSN 1130-3948.; [1], Edaf. ISBN 978-84-414-2116-5.
  81. ↑ Jerusalem, per eixemple, va ser destruïda pels romans en l'any 70 d. C. despuix d'una rebelió curta, pero sanguinosa, en la que els judeus varen intentar recobrar la seua independència. És un fet ben atestat i de datació segura. Per als judeus va supondre el final del regne i la seua dispersió pel món conegut. Per als cristians, testics aixina mateix d'eixos fets, va ser la confirmació de que els judeus havien caigut en desgràcia per haver crucificat a Jesús de Nazaret. Diversos passages evangèlics aludixen a eixa guerra en forma de profecies.
    ... dies vindran sobre tu (Jerusalem) en que et rodejaran de trincheres i et cercaran en tots els llocs i no deixaran en tu pedra sobre pedra... (Lc 19,43-44)
    Quan véreu a Jerusalem cercada pels eixèrcits, entendre que s'aproxima la seua desolació. (Lc 21,20)

    Estos comentaris servixen per a establir un "terminus post quem" per a eixos evangelios, és dir, un llímit primer i segur per al temps de la seua redacció. En el cas de la Didaché, la falta de menció a este fet transcendental fa possible pensar que va poder ser composta abans de l'any 70 d. C.

  82. ↑ Draper diu «... general area of Síria,...» (Draper, 2006, p. 178.).
  83. ↑ «... to remain faithful...» (Draper, 2006, p. 178.)
  84. ↑ «... immersa en un món pagà al que tracta de conquistar.» (Ayán, 1992, p. 68,)
  85. ↑ L'orige siri del Evangeli de Mateo és el més acceptat.
  86. ↑ Daniel Ruiz Bo, Introducció a la Didaché, 18. Lloc de composició, dins de l'obra Pares Apostólicos i Apologistas Grecs del Sigle II, BAC, Madrit 2002.
  87. ↑ «With the exceptions of Harnack, who holds for Egypt, however, all these writers agree that the plau of origin was probably Syria.» (Burke, 1970, p. 502.)
  88. ↑ «... aconsellarien Palestina» (Ayán, 1992, p. 68.)
  89. ↑ Daniel Ruiz Bo, Introducció a la Didaché, 19. Data de composició, dins de l'obra Pares Apostólicos i Apologistas Grecs del Sigle II, BAC, Madrit 2002.
  90. ↑ «... paralela o llaugerament anterior als sinópticos...» (Trevijano, 2004, p. 8.)
  91. ↑ «... al començ del sigle II.» (Ayán, 2000, p. 38.)
  92. ↑ «... widely accepted...» (Draper, 2006, p. 178.)
  93. ↑ «… evolved literature…» (Draper, 1995, p. 90.)
  94. ↑ Cita lliteral (Ruiz Bo, 1979, p. 31.).
  95. ↑ «... prototip venerable de... Constitucions...» (Quasten, 2004, p. 38.)

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Ayán Calvo (1992). Didaché, Editorial Ciutat Nova. ISBN 84-86987-42-3.
  • Ayán Calvo (2000). Pares apostólicos, Editorial Ciutat Nova. ISBN 84-89651-83-3.
  • (1921).«The Didache reconsidered».Journal of Theological Studies.22(87)
239-249.
175-208.
  • (1970).«The monarchical episcopate at the end of the first century».Journal of Ecumenical Studies.7
499-518.
147-157.
  • (1938).«The Didache».Journal of Theological Studies.39(156)
370-387.
  • (1995).«Barnabas and the riddle of the Didache revisited».Journal for the study of the New Testament.17(58)
89-113.
121-158.
177-181.
397-401.
225-231.
121-141.
54-67.
83-101.
  • (1912).«The problem of the Didache».Journal of Theological Studies.13(51)
339-356.
  • (1934).«The Didache».Journal of Theological Studies.35(139)
225-248.
  • Ruiz Bo, Daniel (1979). Pares apostólicos, Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians. ISBN 84-220-0151-9.
223-246.
  • (2008).«The way of the Didache (book review)».Bibliotheca sacra.(January-March)
117-118.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Didaché&oldid=1267207»