Guerra rus-turca (1877-1878)

Guerra rus-turca (1877-1878)

La guerra rus-turca de 1877-1878, també coneguda com la dècima guerra rus-turca o guerra d'Orient, va tindre els seus orígens en l'objectiu del Imperi rus de conseguir accés al mar Mediterrànea i lliberar del domini otomà als pobles eslaus dels Balcans. Les nacions balcàniques lliberades indirectament per l'acció russa despuix de casi quatrecents anys de dominació turca encara consideren esta guerra com el segon començ de la seua nacionalitat. D'ahí els títuls alternatius agregats a ella en les #historiografia nacionalistes de el XX, tals com la guerra rumana d'independència o la guerra búlgara d'independència.

Esclata la guerra: fonts balcàniques i maniobra russa

Artícul principal → Conferència de Constantinopla.

En Bòsnia i Hercegovina es va iniciar una sublevació antiotomana durant l'estiu de 1875, degut principalment a la forta càrrega tributària imposta per la financerament incapaç administració turca del sultà Abdul Hamid II, els administradors provincials del qual tenien gran fama de corrompidos i ineficientes. Pese a una llaugera reducció en els tributs, l'alçament bosnio va continuar fins a finals de 1875 i finalment va desembocar en l'alçament búlgar d'abril de 1876. La tensió en Bòsnia i el respal rus als reclams balcànics varen encorajar als principats de Sèrbia i Montenegro a declarar la guerra al Imperi otomà, al com pertanyien nominalment. La guerra va despertar els interessos imperialista de dos grans potències: Rússia (la política exterior del qual dirigia el príncip Gorchakov) i l'Imperi austrohúngaro (el ministre del qual d'Assunts Exteriors era el comte Andrássy), que varen firmar l'acort secret de Reichstadt el 8 de juliol de 1876, pel qual es repartien els Balcans depenent del resultat de la provable guerra contra els turcs.

En agost de 1876 les tropes sèrbies varen ser derrotades per l'Eixèrcit otomà, que gojava de superioritat numèrica, lo que era el pijor dels resultats per a russos i austríacs, que d'esta manera no podien reclamar cap territori als otomans. No obstant, les atrocitats comeses per tropes turques contra la població civil durant la guerra i l'alçament d'abril en Bulgària varen tindre un ampli eco per tota Europa, a diferència de les comeses pels rebels búlgars contra la població musulmana de la regió. Com a resultat, la Conferència de Constantinopla es va celebrar en decembre de 1876. En esta conferència, en la qual no va haver representació otomana, les grans potències varen debatre les fronteres de les futures províncies autònomes búlgares dins de l'Imperi otomà, entre atres reformes.

La Conferència va ser interrompuda quan el canceller otomà va informar als delegats estrangers que l'Imperi otomà havia aprovat una nova Constitució que garantisava els drets i llibertats de tota minoria ètnica i que els búlgars gojarien d'iguals drets que els turcs. Pese a això, Rússia va seguir sent hostil cap a l'Imperi otomà, postulant que la constitució era solament una solució parcial a les verdaderes reclamacions dels búlgars. A través de negociacions diplomàtiques, els russos varen assegurar l'inacció d'Àustria-Hongria en futures operacions militars. Les restants potencies estaven paralisades pel fort respal de l'opinió pública europea a l'idea de l'independència búlgara, per la seua incredulitat en les intencions expansionista de Rússia i per atres problemes interns. Si ben el Regne Unit i França no veen en bons ulls l'expansionisme rus en els Balcans, varen refusar intervindre en favor dels otomans: les crisis polítiques internes dissuadien a París d'intervindre en un territori lluntà als seus interessos, mentres que Londres, encara que alarmada per l'expansionisme rus, declinava repetir la sanguinosa experiència de la guerra de Crimea. Les repetides negatives otomanes a acceptar les exigències de les potències va precipitar l'esclat de la guerra rus-otomana.

Prosecució: la "lluita del tòrt i el cego"

Rússia va declarar la guerra al Imperi otomà el 24 d'abril de 1877. Alguns cronistes de l'época varen descriure esta guerra com «una lluita entre el tòrt i el cego» pels molts errors d'estratègia i juí comesos pels caps de les tropes d'abdós bandos, encara que l'ignorança tàctica entre alts mandos militars era un problema comú durant les guerres d'eixa época des de la guerra de Crimea fins a la de guerra dels bóeres.

Sobre el paper, el resultat de la guerra era incert. Rússia tenia capacitat per a movilisar en cas de guerra un eixèrcit imperial més numerós que el del seu rival, podent contar en fins a doscents mil hòmens, mentres que l'Imperi otomà mantenia uns cent xixanta mil soldats en les seues guarnicions dels Balcans.

Els turcs tenien la ventaja de les fortificacions i del control total del mar Negra, ademés de contar en barcos patrullers en el Danubio. No obstant, la capacitat militar turca pot considerar-se en realitat un 25 % de lo expost per les sifres, pel deficient adestrament de moltes tropes i la mala organisació llogística per al suministrament de #armament i transports. Per añadidura, els caps militars otomans carien de qualsevol indici sobre els plans russos i varen fer molt pocs intents per predir les accions de l'enemic i contrarrestar-les, preferint mantindre les seues tropes tancades despuix de les fortificacions de la mar Negra, esperant fins que les forces russes atacaren per eixos parages.

L'alt mando militar otomà en Constantinopla hi havia subestimado la capacitat russa per a movilisar-se, i l'Estat Major otomà presumia que els soldats russos serien massa pereosos per a marchar a lo llarc del Danubi i creuar-ho en Romania, llunt del delta, i que preferirien el camí curt d'alvançar per la costa de la mar Negra, precisament a on estaven les fortalees turques més fortes, ben abastides i guarnides, mentres que solament existia una posició correctament fortificada a lo llarc de la part interior del Danubio, la de Vidin, a 450 quilómetros de la mar Negra, i que estava guarnida a penes per tropes manades per Osman Bajá que acabaven de sofocar la recent regirada sèrbia contra els otomans.

Curs de la guerra

En esclatar la guerra, Rússia va destruir totes les embarcacions otomanes del Danubio, assegurant el seu pas en qualsevol punt, pero açò no va generar una reacció enèrgica del mando otomà. En juny, una unitat russa chicoteta va passar el Danubi propenc a la delta, en Galați, en sol rumà i va marchar cap a la localitat búlgara de Ruse. Açò va donar major confiança als generals turcs de que la principal força russa creuaria a la mitat del reducte turc i no en l'extrem occidental.

En juliol, els russos varen construir un pont a través del Danubio, en Svishtov (a doscents cinquanta quilómetros de la mar Negra), i ho varen creuar. No hi havia tropes turques significatives en la zona. Seguidament, els russos varen accelerar el ritme del seu alvanç cap al sur i es varen apoderar del port de Shipka, la possessió del qual els va afranquir l'accés als territoris búlgars meridionals.

El mando en Estambul va ordenar a Osman Bajá marchar en eixa direcció i protegir la fortalea de Nikópol. De camí a Nikópol, Osman Bajá es va enterar de que els russos ya l'havien pres, aixina que es va dirigir a Pleven. Menys de vintiquatre hores en acabant de que Osman Bajá fortificara Pleven, numeroses forces russes al mando del carismàtic «General Blanco» Mijaíl Skóbelev varen atacar la ciutat. Osman Bajá va organisar una defensa lluenta i va repelir dos atacs russos, pero en pèrdues enormes del costat turc. Per a llavors, abdós bandos tenien la mateixa cantitat d'elements i l'Eixèrcit rus se sentia desanimat. La majoria dels analistes coincidixen que un contraatac hauria permés als turcs fer-se en el control i destruir el pont. No obstant, Osman Bajá tenia l'orde de mantindre's en el fort de Pleven, aixina que allí es va quedar. El sege de la plaça, única manera que els russos varen tindre de rendir-la despuix de fracassar en els successius assalts, va detindre el seu alvanç cap al sur durant tot l'estiu.

Sege de Pleven

Artícul principal → Sitie de Pleven.

Rússia no tenia més tropes que atacaren Pleven, aixina que la varen sitiar, demanant als rumans que recolzaren en tropes, pese a haver rebujat prèviament la colaboració dels territoris balcànics. Poc despuix, les forces rumanes varen creuar el Danubi i es varen unir al lloc. El 16 d'agost, en Gorni-Studen, els eixèrcits al voltant de Pleven (renombrados com els Eixèrcits de l'Oest) varen quedar a les órdens del príncip rumà Carlos I, assessorat pel general rus Pável Dmítrievich Zótov i el general rumà Alexandru Cernat. Els rumans varen lluitar valientemente per a conquistar els reductes de Grivitza al voltant de Pleven, i ho varen mantindre en el seu poder fins al final del sege. El lloc de Pleven va durar de juliol a decembre de 1877, quan va concloure en acabant de que els Eixèrcits de l'Oest tallaren totes les rutes de suministrament cap a la fortalea. En agost i setembre els sitiadores varen véncer a les unitats otomanes que varen tractar de socórrer a les tancades. A fins de novembre, les forces otomanes varen intentar trencar en el lloc en direcció de Opanets, en el sector defés per les tropes rumanes. L'intent va fallar i el 28 de novembre, el ferit comandant Osmán Bajá va ser capturat. Va entregar la seua espasa al coronel rumà Mihail Christodulo Cerchez. El 10 de decembre la plaça per fi va capitular, per fam. Els russos, baix el mariscal de camp Gurko, es varen apoderar dels passos de la montanya Stara Planina, que eren crucials per a maniobrar. Despuix, abdós bandos varen lliurar les batalles del Pas de Shipka. Gurko va realisar varis atacs a esta zona i finalment va conseguir assegurar-la. Les tropes turques varen intentar recuperar esta ruta, per a reforçar a Osman Bajá en Pleven, pero varen fallar. A la postre, Gurko va dirigir una ofensiva final que va esclafar als turcs al voltant del pas de Shipka. L'ofensiva turca en el pas de Shipka és considerada un dels pijors errors de la guerra, ya que els demés passos estaven casi sense protecció. Per a llavors, un gran número de soldats turcs es varen mantindre fortificados a lo llarc de la costa de la mar Negra i varen intervindre en molt poques operacions.

Alvances serbis

El 15 de decembre, els eixèrcits serbis varen tornar a entrar en combat, creuant la frontera otomana en dos direccions: cap a Niš i cap a Pirot i Sofia, en la finalitat d'impedir el recobre a la primera ciutat. La conquista de Sofia es va deixar a càrrec de les unitats russes. A l'hora que els serbis cercaven Niš, varen enviar també un destacament a la vall de Toplica, per a evitar que els otomans pogueren acodir en auxili de la plaça des de Kosovo. El dia 18 els serbis varen ocupar Prokuplje, de la que va fugir la població musulmana. Part dels fugits va retornar després, pero una atra part va seguir camí de Kuršumlija, cap a la que també es dirigien les forces sèrbies. La zona es va tornar camp de combat quan els otomans varen tractar infructuosament d'alvançar per ella cap a Niš. Una atra columna sèrbia va penetrar en la vall del Morava meridional, en direcció a Leskovac; novament, la notícia de l'alvance serbi va desencadenar la fugida del gros de la població musulmana, que va marchar cap a Vranje i Skopie i es va apoderar per a això de carros i bous dels seus veïns serbis. En el surest, els serbis es varen apoderar de Pirot. El 10 de giner de 1878, Niš va capitular. Part de la població musulmana va abandonar la ciutat i va marchar a Pristina, Prizren, Skopie i Salónica. Com en atres localitats, els que es varen quedar eren pobres, que varen tindre que ser socorreguts per les noves autoritats sèrbies. Les forces que havien conquistat Niš es varen dividir a continuació en dos: una columna va marchar cap al suroest a lo llarc de varis rius afluents del Morava meridional, mentres que una atra es va dirigir al sur, en l'objectiu d'apropiar-se de Vranje abans de penetrar, com l'atra, en Kosovo. Els dos territoris contaven en gran població albanesa, que es va resistir a la conquista. La resistència albanesa va frenar l'espente serbi, i les unitats del principat no varen conseguir penetrar en Kosovo ans que es proclamara l'armistici. La columna meridional va conseguir obrir-se pas pels colls de Grdelica i Veternica i conquistar Vranje, a on es varen desnugar disturbis entre serbis i albanés. Seguidament viró a l'oest, en direcció a Pristina, a les afores del qual va aplegar quan es va declarar l'armistici. A diferència dels habitants de Vranje, els albanés de la comarca de Pristina no varen participar en els combats en l'eixèrcit serbi. Despuix de la conquista, l'administració sèrbia en general va fomentar l'emigració dels musulmans, el gros dels quals, no obstant, havia abandonat el territori ya durant la guerra. Els otomans varen assentar a la majoria dels refugiats albanesos en la nova frontera, en el nort de Kosovo, en zones abandonades durant el conflicte per serbis que havien emigrat al principat en 1876; el reasentamiento no va ser fàcil i va suscitar tensions en la comunitat musulmana local, més conservadora que els immigrants del nort. A lo manco setenta y uno mil musulmans, d'ells a lo manco quarantanou mil albanés, varen abandonar els nous comtats serbis. L'emigració, en alguns casos forçada, va continuar durant els anys següents. Els varen substituir serbis, vinguts tant dels nous territoris búlgars com del sanjacado de Novi Pazar i de Kososo, alguns també expulsats de les seues llars per la guerra. La guerra va aumentar la violència fronteriça i els malifets dels albanés contra la població sèrbia kosovar, que es va reduir per l'emigració, fent-se minoritària.

Alvanços russos en Bulgària

El 4 de giner de 1878, els russos varen conquistar Sofia en la seua marcha cap al sur. El 19 de giner, despuix de véncer els últims obstàculs en Bulgària, regiments russos varen entrar en Adrianópolis, a menys de 250 quilómetros de la pròpia Estambul. Eixe mateix dia varen començar les negociacions de pau rus-turques, en acabant de que el sar rebujara la mediació britànica. Sense progressos en les negociacions, les forces russes varen seguir el seu alvanç i el 30 de giner es trobaven front a les últimes defenses de Constantinopla, la capital otomana, en la localitat de Çatalca, per lo que al sendemà els otomans varen solicitar l'armistici.

Un contingent de soldats finlandesos, més de quaranta mil soldats rumans i brigades voluntàries de la població búlgara local varen lluitar en la guerra del costat dels russos. Per a expressar la seua gratitut a la conducta del contingent finlandés, l'impacte del qual va ser desproporcionadament major que el seu tamany (poc menys de 900 hòmens), el sar Alejandro II de Rússia va donar el nom al regiment de «Batalló dels Vells Guàrdies». Mantenen eixa designació fins al dia de hui.

Intervenen les potències

En febrer de 1878 els soldats russos casi havien aplegat als suburbis de Constantinopla, pero, tement que la capital otomana caiguera, el govern de Gran Bretanya va enviar una flota de la Royal Navy al Mar de Mármara per a intimidar a Rússia i evitar que les seues tropes entraren a la ciutat. Pressionada per Gran Bretanya per a que negociara, i havent sofrit pèrdues enormes (alguns calculen que uns doscents mil hòmens), Rússia va acceptar aplegar a un apany en els otomans que es va plasmar en el Tractat de Sant Stefano (Ayastefanos Antlaşmesı en turc, un suburbi de la capital otomana) del 3 de març, pel qual l'Imperi otomà reconeixia l'independència de Bulgària.

Alarmades per l'extensió del poder rus en els Balcans i la visible debilitat del Imperi Otomà per a defendre's davant un atac de Rússia, les grans potències -especialment Àustria-Hongria i Gran Bretanya- varen modificar el tractat de Sant Stefano en el Congrés de Berlín. Les conclusions del congrés es varen plasmar en el Tractat de Berlín del 13 de juliol de 1878. En virtut d'este es va reconéixer l'independència de Sèrbia, Romania i Montenegro, Àustria-Hongria va obtindre el domini de Bòsnia-Hercegovina i del Sanjacado de Novi Pazar, el Regne Unit, Chipre, i Rússia, Besarabia. Les aspiracions dels nacionalistes búlgars a la creació d'un gran "Estat búlgar" independent, no obstant, varen quedar frustrades. Els territoris que se'ls havia otorgat en el tractat de Sant Stefano varen quedar repartits -segons els acorts de Berlín- en tres unitats, pero cap d'elles era independent dels otomans. El Tractat de Berlín va tractar de fixar la situació en els Balcans otorgant preponderancia en qualsevol canvi als desijos de les grans potències, el poder de les quals va frustrar temporalment les ambicions territorials de les chicotetes nacions balcàniques, incapaces d'enfrontar-se per sí soles a les granes potències.

Vore també

• Alejandro I de Bulgària
• Qüestió Oriental
• Història d'Europa
• Guerres rus-turques
• Sorgiment del nacionalisme en l'Imperi otomà
• Óblast de Batumi
• Óblast de Kars

Enllaços externs

• Eixèrcit Rumà de la guerra rus-turca.
• Galeria d'imàgens.
• Galeria d'imàgens.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre la película de 1912 Independenţa României.